Category Archives: Masclisme i feminisme

Dia de la Dona: treballadora o “sexy”?

El dia 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona. Encara que hi ha discussions per saber exactament quin és el fet que va portar les persones i les institucions a commemorar aquest dia, el que sí que està clar és que va néixer de la lluita obrera de principis del segle XX i que va tenir un important impuls de part dels sectors socialistes i comunistes. És més, el seu nom originari era Dia Internacional de la Dona Treballadora, fins i tot en alguns llocs directament es deia Dia Internacional de la Treballadora. Actualment, però, que jo sàpiga oficialment no està recollit l’adjectiu “treballadora”, suposo que per fer encabir més fàcilment aquesta celebració dins de l’impuls de la globalització hegemònica, per bé que encara es diu. Sigui com sigui, en realitat no és propòsit d’aquest article ni fer una explicació històrica del seu origen, ni discutir sobre la transcendència d’aquesta data (i, de retruc, dels dies internacionals), però això ho faré en un altre moment, sinó fer una petita reflexió i exposar una situació real en la qual ens transmeten uns valors de la dona molt particulars.

Com deureu saber, aquest dia serveix per commemorar la lluita de les dones per aconseguir la igualtat laboral, en un primer moment, i social, alhora que ho reivindica. Com que els drets estaven fets a mida dels homes, la lluita del feminisme ha estat encaminada a expandir tots els drets a tots els membres de la societat, masculins i femenins, amb les mateixes condicions. Com que ara la societat ha canviat, la lluita per les condicions laborals ja no és el nucli de la reivindicació, de manera que tot sovint hom pretén reclamar, commemorar o protestar per qualsevol situació que en la nostra societat es considera discriminatòria envers les dones. Per exemple, actualment l’ONU focalitza el Dia Internacional de la Dona com a símbol de la lluita contra la violència que pateixen dones i nenes. Però no només això, sinó que també, com és obvi, té un sentit simbòlic, en la mesura que serveix perquè es pugui expressar la feminitat i es lluita contra el masclisme imperant.

És en aquest darrer sentit que vull emmarcar aquesta breu mig opinió i mig comentari crític. Amb el Dia de la Dona, les associacions feministes pretenen reclamar l’emancipació de la dona (que encara no sé què vol dir exactament, però…) i les dones que se sentin al·ludides expressen públicament o interioritzen uns valors o pràctiques que pretenen ser model de feminitat diferents als hegemònics. És per això que no és gens estrany que hi hagi grups de lesbianes, per exemple, a les manifestacions del Dia. De fet, a la de Barcelona, com que hi vaig passar pel davant, en vaig veure algunes amb un cartell que deia “Dona i lesbiana, doble retallada“.
Com podeu veure, les reclamacions actuals, més properes al postmaterialisme, són diferents de les dels inicis històrics d’aquesta jornada i de les lluites feministes. El Dia de la Dona és l’expressió més visible de la lluita contra certs valors masclistes, també heterosexistes, fins i tot contra el patriarcat, dirien alguns, i d’autonomia per construir la pròpia identitat col·lectiva.

En altres entrades en les quals he tractat el tema, ja he expressat que tot sovint la postulació de feminitat no deixa de ser sinó una acceptació conscient dels valors masclistes, de tal manera que molt sovint són les dones les que es tornen masclistes, sobretot quan es tracta de qüestions purament sexuals, eròtiques o estètiques. Vaig posar com a exemple el retrat de les dones que es feia a la sèrie Sexe a Nova YorkMalgrat això, una cosa és que siguin els mateixos subjectes els qui hagin de prendre uns valors de referència, i una altra cosa és que públicament es defensi una imatge de la dona particular. I això és justament el que va passar amb la celebració del Dia de la Dona a Madrid: és ben curiós que el govern de Madrid ho celebrés regalant llenceria i oferint classes d’aeròbic.

Encara que a mi no sempre m’agraden aquesta mena de reivindicacions com la del Dia de la Dona i tot sovint critico el que considero ser un feminisme histèric, menys m’agrada que allò que pretén ser una reivindicació personal, però expressada col·lectivament, i una crítica als valors i prejudicis dominants que per a alguns són negatius, es desvirtuï totalment precisament perquè es buida el contingut reivindicatiu i se l’omple d’una projecció preparada d’una imatge determinada que fa retornar la idea de “feminitat” dins d’uns cercles que anul·len la crítica. La gràcia de l’esdeveniment, i acceptem que ha tombat cap a una reivindicació postmaterialista, és contrastar, criticar, l’assumpció generalitzada de feminintat, i a ser possible des de les bases. Les institucions han d’oferir els mitjans perquè això es pugui realitzar i, en tot cas, haurien de defensar allò que fa que les dones es desfacin de les cadenes que sempre les han tingudes lligades, però no oferir “propaganda oficial” sobre com ha de ser una dona.

En efecte, en l’expressió Dia de la Dona, aquesta “la Dona” és una categoria absoluta, que es presta, però, a ser omplerta a partir de les reivindicacions socials. Si un govern celebra el dia regalant certs productes, és òbvia, llavors, la relació significativa entre la dona i els objectes que se li associen, de tal manera que aquella “la Dona” té sentit en funció d’aquells objectes vinculats, per tant aquest acte transmet un missatge particular sobre els valors i el rol que tenen les dones. Si se suposa que l’acte insitucional era el, diguem-ne, mitjà de reivindicació, jo veig que justament perquè és una jornada reivindicativa aquells mitjans, gràcies a l’associació significativa, esdevenen com els fins simbòlics que expressen la feminitat. Vet aquí que si Madrid regala llenceria i aeròbic vol dir no només que “la Dona” en nom de la qual ho celebra és aquella que comparteixi aquelles mateixes pràctiques, sinó que “la Dona” (la imatge de dona) per la qual cal lluitar és aquella que pot sentir-se realitzada amb llenceria atractiva i que vol fer aeròbic i qualsevol cosa semblant. Això és la condició per esdevenir una dona emancipada, ens diu el govern de Madrid. Si és condició, vol dir que un cop assolida s’aconsegueix el desitjat. És per això que dic que aquells suposats mitjans esdevenen fins: és objectiu de la dona, per ser dona (i alliberada, és clar, perquè aquest és l’objectiu de la jornada, tant si se celebra des de les bases com si es fa des del govern), expressar-se a través d’aquells objectes i valors associats. I així també és com es desvirtua o, pitjor, es perverteix tant la jornada reivindicativa com la idea de feminitat en si, perquè no recorre a res de nou, sinó a l’exaltació de la feminitat sensual.

Per descomptat, valgui la pena recordar que aquesta idea tan conservadora del que ha de ser la feminitat és també projectada més subtilment a través d’altres vies, per exemple els mitjans de comunicació. Clar estar, no podem deslligar això del món simbòlic del capitalisme: aquesta imatge de dona ven, entreté el personal i promou una superficialitat presa per aquells subjectes que se la creuen com la cosa més profunda que hi ha. De nou, aquí hi ha la contradicció amb el que podem considerar masclisme i dona alliberada, ja que lliurement i sent conscient del que fa alguna dona pot optar per crear la seva identitat a partir d’aquestes imatges tan estereotipades i altament sexualitzades, i certament està en el seu “dret”, diguem-ho així, però consti que no deixa de ser una construcció de feminitat que positivitza els valors masclistes (ja vaig tractar lleugerament aquesta idea aquí).

Finalment, penso que ja he dit el que volia dir sobre l’exemple de la promoció que fa el govern de Madrid del que ha de ser una dona. Si seguís desenvolupant la darrera idea, cosa summament interessant i que em portaria a expressar la paradoxa inherent (ho faré un altre dia), m’allargaria molt i me n’aniria per altres assumptes una mica més llunyans del fet en si que volia comentar, fet aquest que també porta a reflexionar sobre el desvirtuament mateix d’aquestes celebracions internacionals, en la mesura que entren en el cercle de consum de masses.
El missatge de fons, per altra banda, que vull transmetre -i que ara dic explícitament- és el següent: convé que recuperem la lluita social des de les bases, de manera crítica, com a subjectes històrics i sense caure en els paranys simbòlics del capitalisme, pel que fa a l’emancipació social de tots els individus, en condicions d’igualtat i llibertat. No podem seguir creient, especialment les dones no poden seguir creient, que una dona emancipada és allò que hom li diu que ha de ser, i que per això arribarà a ser ben femenina. Feu una prova: busqueu, en castellà, “mujer femenina” a les imatges de Google, a veure què us surt i si us agrada el que veieu, aleshores entendreu per què la postura del govern de Madrid anul·la la crítica, com deia més amunt: el que ells promouen ja és el que s’entén de manera generalitzada i el que s’ofereix públicament, per tant no es reivindica res, simplement s’aferma la idea prèvia, ni tampoc no es defensa un nou marc de relacions socials, però s’enforteix la conducta que és la materialització d’aquella idea bana sense rerefons de lluita política, només d’orientació vers el consumisme.

Anuncis

Una cançó justificadora del masclisme

Fa poc vaig descobrir una cançó especialment “impactant” i que posaré aquí per reflexoinar una mica. És una cançó de les típiques dels anys 60, prou maca; és tan masclista com qualsevol altra de l’època. Es diu “Anyone who knows what love is”, cantada per Irma Thomas. Aquesta cançó em fa especialment gràcia, per dir-ho d’alguna manera, perquè, ja ho veureu, no només té un fort to masclista sinó que també sembla que sostingui, toleri o justifiqui, com ho veuríem en la lògica contemporània, la violència sexista en una parella. Escolteu-la (i llegiu-ne la traducció pròpia que poso a continuació) i jutgeu per vosalters mateixos:

(Qualsevol)
(Qualsevol)
(Qualsevol)
(Qualsevol)

Pots culpar-me,
intentar avergonyir-me,
i tot i així encara em preocuparé per tu.

Pots voltar amb altres dones,
fins i tot menysprear-me,
però així i tot encara seré al teu costat.

El món potser pensa que sóc estúpida.
Ells no et poden veure com jo et veig.
Oh, però qualsevol que sàpiga què és l’amor
ho entendrà.

(Qualsevol)
(Qualsevol)
(Qualsevol)

Em sento tant malament
per aquells que senten llàstima per mi.

(Qualsevol) Perquè ells simplement no saben,
(Qualsevol) no saben quina felicitat se sent amb un amor vertader!

Sé que deixar-te alguna vegada anar-te’n
oh, és més del que podria suportar.
Oh, però qualsevol que sàpiga què és l’amor
ho entendrà.

(Qualsevol) Oh, oh. Ells simplement no ho saben.
(Qualsevol) No, simplement no ho sabran fins que no s’enamorin.

 

He trobat per internet alguna altra versió amb algun petit canvi en la lletra, potser com a conseqüència del fet que la cançó va ser escrita, segons llegeixo de la Viquipèdia, per 3 autors. Per exemple, la frase de l’amor vertader en una altra versió diu “no coneixen quina felicitat hi ha en l’amor!”
Penso que la lletra és prou explícita, és tot el contrari del que se suposa que ha de ser en una relació de parella. En principi, tots coincidireu amb mi en el valor, més que masclista, directament sexista de la lletra. Però permeteu-me que ara comenci a embolicar la troca, perquè és divertit i perquè així podem reflexionar una mica veient coses contradictòries, que introduiré només breument.

Per començar, sembla que la lletra no justifica exactament la violència masclista, com he escrit més amunt, sinó, tècnicament parlant, el comportament de les dones, i llença el missatge que és bo que vulguin estimar tant els seus homes i que ho aguantin tot. El que ens pot fer creure que no és masclita és el fet que la cançó no manifesta altra cosa que un sentiment tan maco, tan bo, tan natural i tan humà com és l’amor. Per què algú hauria de sentir pena per a la dona menyspreada, com diu la cançó? Ella es reivindica, ella se sent corresposta emocionalment i és feliç al seu costat; justament el pitjor que li podria passar és que la separessin del seu home, però és un sentiment que sembla que la resta de la societat no comparteixi.

És cert que amb els ulls actuals jo diria que sí que és ben sexista. Però fixem-nos-hi més detingudament: no ho és per, com ho diria, essència pura de la cançó, sinó perquè representa unes situacions en què el masclisme es vehicula a través d’aquest amor tan vívid perquè condiciona la relació posterior amb l’home.
I vet aquí que arriba el punt controvertit de la qüestió. Podem establir una analogia entre el noble sentiment que manifesta la dona de la cançó (un amor que implica caure rendida als peus de l’home, mostres d’ignorància per part d’ell i aguantar-ne el mal comportament, que l’acusa de tot el que passa) i el que senten les dones maltractades actuals. Si la cançó, una lliure expressió sentimental en primera persona, és masclista, llavors aquestes dones de les nostres societats que malgrat ser maltractades encara estimen l’home i no el volen denunciar, també s’haurien de considerar masclistes.

Potser us alarmareu i creureu que dic una barbaritat. Però adonem-nos d’una cosa: el discurs oficial diu, i se suposa que així ho hem de considerar, que el masclista és l’home per maltractar la dona, per considerar-la una possessió seva i per no deixar que se’n vagi. Però, i si és ella qui, humilment, sempre vol ser al seu costat i fins i tot entén que si la pega és perquè ell l’estima? Què passa llavors? També hauria de ser masclista.
Hi ha una contradicció dins d’aquesta contradicció que jo mateix he notat: si ho fa humilment per amor, com que no es deixa pagar expressament, llavors no hauria de ser masclista, perquè no comparteix els codis de l’home i centra la seva actitud només en la pura relació sentimental pròpia. La violència que es produís en el si d’aquesta parella, doncs, no hauria de ser etiquetada com a “violència de gènere” (cosa que, per cert, no s’acostuma a dir en les situacions contràries, i això sí que és masclisme), sinó simplement de “violència” i “maltractament”, la qual cosa és delicte penal.
Recuperem ara el fil anterior: sí, l’home és el masclista, tant en els valors com en l’acció pura i dura. Però la dona, com qualsevol altra persona, s’empapa dels valors culturals, i aquests la imbueixen a acceptar l’home tal com és i tolerar el que passa, perquè l’amor el lliga a ell (potser perquè, com diuen els científics, l’amor activa les mateixes substàncies pròpies d’una addicció com ho farien les drogues). És en aquest sentit, crec jo, que també es pot considerar la dona masclista. Però repeteixo (i penso que això és un leitmotiv típic dels meus articles sobre mascilsme, sexisme i feminisme), no pas conscientment. O potser a vegades sí: si l’home sempre crida a la dona i li diu que calli, ella callarà. I si li pregunten per què ho fa, llavors respondrà “perquè m’ho ha dit el meu home”, i això vol dir que sí que accepta claríssimament el joc de rols exagerats i la submissió sexista.

No sé si veieu per on van les meves opinions més o menys argumentades i si ho compartiu. Potser algú encara em diria: “però si la dona no el deuncia, no és perquè sigui masclista -ni molt menys masoquista-, sinó perquè no és capaç de veure que en realitat l’home li fa mal i no té prou valorar per denunciar-lo.” Sembla un argument prou lògic, sí, però fixeu-vos que ara jo encara li donaré una volta més per tornar a fer saltar dubtes sobre si és masclisme o no: aquest argument, dient que no tenen prou valor per denunciar-los, peca d’una cosa, un pressupòsit sobre el caire del comportament femení que, no estranyament, per més plenes de blaus que estiguin les dones, justifiquen l’actitud de l’home. El sentit del comportament femení és el sentimentalisme i l’acceptació del que passa perquè ell l’estima, i ella el correpon. Així, doncs, allò de què pecava aquell argument és el pressupòsit que les dones són fleumes i dèbils per mostrar caràcter. Que curiós: no és això una valoració sexista? A més, una valoració pròpia d’un cert paternalisme, per això he dit més amunt que la cantant expressa que la societat no l’entén. Llavors, malgrat que aquell argument pretenia contrarestar una postulació masclista, veiem que també en realitat en traspua encara un cert masclisme.

 

Bé, ho deixo aquí. No sé si ha estat enrevessat el que he escrit, només era una reflexió que sobretot s’ha centrat en el significat textual. Però si mirem la cançó en el seu context cultural, la cosa a dir és una mica diferent: la cançó en si, sense valorar la lletra com he pretès fer aquí, sí que és masclista pel missatge que llença. D’altra banda, encara podria dir més coses, algunes justificar-les veritablement, però potser si em posés a dubtar de tot cauria en un nihilisme postmodern; d’entrada, per exemple, em mataríeu si em diguessiu que res del que he exposat aquí no és vàlid perquè jo he pressuposat erròniament que la cançó, les emocions mostrades, es dirigeixen a un home…

Joc: 4 models de dona. Qui és la més masclista?

Estimats lector, avui us proposo un joc: esbrinar quina dona dels 4 models exposats a continuació és la més masclista. Són models corrents, que podem trobar pel carrer, però si us sonen és perquè els extrec de la televisió: es tracta de les quatre protagonistes de la sèrie Sexe a Nova York. Es tracta de trencar-se el cap, si és que ho trobeu interessant, i anar analitzant i valorant des de la pròpia perspectiva aquestes dones, tot sabent que avui dia segur que hi ha més perfils, però jo parteixo d’aquests. Si heu vist mai la sèrie, us podreu situar millor (i tot i així segur que tindrem més presents les darreres temporades que no pas les primeres), però en tot cas jo ara descric i comento una mica cada un dels personatges a continuació, sense dir jo encara la meva opinió respecte de qui és la més (o la menys) masclista. Espero no oblidar-me res de rellevant dels seus estils de vida.

Carrie Bradshaw: és la protagonista principal, escriu una columna sobre les relacions entre homes i dones i el sexe. Pel que jo entenc, sembla que expressi que les dones no seran mai completes fins que no tinguin un home al costat, de fet, en tant que narradora de la sèrie, a mi em sembla entendre que la seva vida personal la desenvolupa en comparació amb els homes.
Té una mentalitat una miqueta adolescent (de fet la seva vida i també la de les seves amigues és una mica “adolescèntrica”, però la seva bastant més), en la mesura que sempre sembla perduda, cau en problemes amorosos típics de noies, espera el seu príncep blau, l’home dels seus somnis, i es desespera per ell. Sentimental i indecisa, sembla una “pepa” quan està amb homes. Li costa fer el primer pas i, quan té un home, sempre entra en dubtes sobre si de debò li agrada o no o si serà capaç de comprometre’s-hi, potser perquè creu que encara pot aparèixer un home més bo, però també sobretot perquè té en ment un altre home amb qui no ha estat capaç d’establir-s’hi.
Enganxada a la moda i a la sociabilitat pròpia de festes i esdeveniments socials, vol caure sempre bé i li preocupa no estar al nivell d’altres dones que pugui veure, ja que ella és més simple i descuidada.
Si voleu veure molts més fotos de com vesteix ella i el seu estil, seguiu aquest enllaç.

 

Miranda Hobbes: representa el model de dona feminista típic dels 90: pragmàtica, emprenedora, amb vocació professional, vol tenir un home però no lligar-s’hi. Sent que quan estigui amb un home perdrà la seva autonomia i, de fet, intenta fer la seva vida personal sense cap home, però tanmateix a la vegada espera que algun cop podrà compartir la seva vida.
Peojecta una imatge més masculina que la resta d’amigues, però es va diluint i quan té un fill el seu estil de vida canvia. De fet, la seva prioritat és la carrera professional, advocada, que intenta fer tant bé com pot per igualar-se als homes.
D’ells sempre espera que els homes li donin tot el que ella vol i que no li prenguin res, però no de manera sentimental, sinó cínica. És, de fet, una mica histèrica en el sentit d’agitada, misàndrica, tampoc no suporta les dones amb poc caràcter femení i desitja fer un clau quan es troba estressada.
Quan té un fill, aquell amb qui l’ha tingut no el considera exactament la parella (ja que, com a misàndrica, és incapaç de veure el que té de bo), però tal esdeveniment important farà que se senti realitzada com a mare per l’expressió de la feminitat, però a la vegada pensa que és un llast.

 

Charlotte York: un model oposat en molts aspectes a l’anterior, ja que és una dona purament femenina en el sentit més sentimental, emocional i de caràcter. Espera també el seu príncep blau, però a diferència de la Carrie, ella és sempre optimista i romàntica. Potser per això és també una mica fleuma perquè no té un caràcter fort i eclipsant, però ella sap què vol, però no com ho vol. De fet, al final de la sèrie s’enamora i es casa amb un home groller, poc romàntic, no gaire atractiu, un home de qui a priori diríem que no és el seu tipus.
Té un estil de vida calmat, tot i que també va a festes amb les amigues, però no a la caça d’homes. Per contra, és una dona més tradicional, calmada, reservada, preocupada pel seu futur sentimental i familiar. S’emociona per aquelles coses típiques que una dona que fa el que s’espera d’ella voldria (per exemple, està encantada amb el fill de la seva amiga Miranda). Malgrat aquest romanticisme que l’acompanya, no cau en “cursilades” i està interessada a donar una imatge elegant i popular, però amb cert aire aristocràtic i responsable.
La seva prioritat és, justament, ordenar la seva vida, buscar el millor camí de desenvolupament personal, però evidentment també cau algun cop en dubtes. La seva imatge i consciència de dona depèn del que pugu fer i de l’home amb qui estigui. I per assolir aquesta bona feminitat, fa el que se suposa que ha de fer com a dona. Per exemple, és ella qui expressament decideix deixar la feina quan es casa per quedar-se a la llar fent de muller atenta.

 

Samantha Jones: ella és més gran que la resta i és molt més experimentada en el sexe. Li agrada ser objecte de devoció dels homes i, de fet, se n’aprofita per passar-s’ho d’allò més bé amb ells perquè també són objecte de devoció per a ella com a sementals. No en va procura estar estupenda, genial, sexy i intenta combatre el pas del temps, però alhora sap que sempre se sentirà bé.
Segura de se mateixa en la seva vida professional (és agent de relacions públiques) i en la vida sentimental, que redueix només al sexe sense compromís, però bon sexe i oberta a qualsevol experiència que li vingui, fins i tot durant un temps es converteix en lesbiana, diguem-ho així. També és una dona forta, com la Miranda, jo diria, però sense caure en histerismes i dobles possibilitats d’acció en la seva vida.
Sap què vol i ho busca: l’èxit, que vol dir fer el millor que pot la seva feina i per damunt d’altra gent que faci el mateix (sobretot altres dones) i comploure al màxim els homes al llit, a la vegada que ells l’han de complaure. Però no vol parella ni la necessita perquè ella per si sola desborda feminitat que li dona fortalesa i independència, i ja està completa fent córrer la seva vida entre sexe ràpid i fortuït, sense possibilitat de patir els alts i baixos de les relacions.

 

Doncs bé, espero que hàgiu trobat això curiós i, un cop fet això, us atreviu a dir la vosta, sobre qui creieu que és més o menys masclista, o més o menys feminista, i per què?? Vinga, els comentaris estan oberts a tothom! Jo donaré la meva opinió, també, però deixo un temps prudencial (15 dies) perquè comenteu sense que jo hi interfereixi, amb el benentès, és clar, que la meva serà també una altra opinió, no un judici defintiu.