Category Archives: Vaivé del món

Crítica a “Veritats de mentida”

 

En aquest primer vídeo del videobloc, faig una crítica a un fragment del programa especial Veritats de mentida de Sense Ficció de TV3 de fa unes setmanes, un programa ben interessant però que en aquest fragment que comento, a partir de l’entrevista a un emprenedor, es posa de manifest allò mateix que és tema del programa: falsedats i informacions no certes per assolir un objectiu particular. El tros al qual faig referència és des de 1h 43′ 40” aprox. fins a 1h 50′ 56”.

The Bot com a símptoma

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]
[Per saber sobre què va passar a The Bot, cliqueu aquí]

La meva posició de professor em permet estar en contacte amb els adolescents i observar el seu món, veure com actuen, què escolten, què llegeixen, què miren, com es relacionen. Així és com conec de primera mà les lletres tan suggerents d’un no gaire poètic reggaeton masclista: “Dónde quieres que te la eche, ¿en la boca o en los senos? Me la chupa mientras quemo, le gusta mi lenguaje obsceno”. No m’ho invento: justament això escoltava l’altre dia quan jo estava de guàrdia una estudiant… de 2n d’ESO.

Sortir de festa és un “ritual” també molt clar del seu comportament, però un “ritual” que no s’inventen ells: resulta que les discoteques i cadenes empresarials especialitzades en oci munten esdeveniments expressament per a joves d’aquesta edat, incloses festes de final de curs. No costa gaire veure que aquesta mena d’esdeveniments són l’avantsala per l’oci “adult” posterior. Ara, l’atractiu que tenen és el mateix: la sexualització de l’oci, amb el masclisme com a corol·lari. Els més jovenets, doncs, entren de seguida en aquests circuits de consum. Es tracta d’una pauta de socialització que, de fet, cada cop s’avança més: atiar les passions, apel·lació al gaudi immediat, al guany personal i a l’individu aïllat.

El que va passar a The Bot és només una manifestació d’una cosa més profunda: unes pautes institucionalitzades de socialització, marcades pel valor de consum, que inculquen uns determinats valors, amb l’impacte emocional corresponent. El que va passar a The Bot està lligat tant a la cançó que la meva alumne escoltava aquell dia, com a les disfresses infantils sexualment provocatives per a nena que, amb bon criteri, Ada Colau ha criticat recentment. Per tant, el cert és que el problema essencial no és que aquell espectacle que va saltar a les portades fos pornogràfic, sinó que el consum prostitueix, en el sentit que desposseeix tot el que toca dels atributs essencials i, doncs, ho tracta de forma banal i fins i tot cínica, per tal de poder ser comercial.

Hi ha qui es va sorprendre i potser fins i tot alarmar que en una sala de festes es fes un espectacle sexual i, pitjor encara, que hi haguessin menors. Ara, siguem conscients del món en què vivim: el món de la socialització adolescent està profundament sexualitzat i imbuït per un masclisme imperant. Llavors, potser cal mirar més enllà dels símptomes i fer alguna cosa més que posar-se les mans al cap: que potser no som capaços d’associar, per exemple, les agressions sexuals a les dones amb aquesta pauta de socialització? I, més encara, no som capaços de veure la relació entre aquesta socialització i el consumisme capitalista?

Per fi, no més avions militars

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs.]

La cancel·lació de la Festa al Cel és una bona notícia, per les greus implicacions que té, com el foment del militarisme en forma d’espectacle, cosa especialment greu que atempta contra els ideals democràtics. Això, conjuntament amb el gran impacte ecològic, ja és raó suficient per haver cancel·lat, si és que s’hauria d’haver acceptat mai, la Festa al Cel.

En efecte, en un esdeveniment així presenciem l’espectacularització de la maquinària bèl·lica, és a dir, l’extracció del fet militar del seu context normal i «natural» i deslligat de la seva funció inherent. Un avió militar serveix per anar a la guerra; dit de forma més crua, serveix per matar, matar aquells que es consideren enemics, que usualment són els qui no pensen igual. Però no serveix per entretenir el personal.

Aparells ben semblants als que volaven pels cels de Mataró, a quilòmetres de casa nostra es dediquen a fer una cosa completament diferent a la d’entretenir. Però, clar, un mataroní el que veu és una imatge simpàtica, propera a la ciutadania, buida de la seva càrrega simbòlica d’aparells mortífers; un mataroní està content, està entretingut gaudint de l’espectacle. Veient això, qui es pot creure un avió així quilòmetres enllà no desperta ni molt menys admiració? Quan els nens sirians, per exemple, veuen avions així, no es meravellen pas, no es queden bocabadats, sinó que surten corrents i s’amaguen. I pensar que és tan fàcil que succeeixi… el pilot només ha d’activar un botó per obrir el ventre i deixar caure les bombes que carrega.

L’ús de la maquinària bèl·lica per a un espectacle té un doble efecte. L’exhibició de la majestuositat d’un aparell bèl·lic com a mera expressió estètica neutra, com si fos una joguina, permet eliminar el seu significat vertader. I per això, per altra banda, ens permet tapar les problemàtiques morals i polítiques que té un conflicte bèl·lic. No ens plantegem les causes ni motivacions del conflicte on participen els avions, ni molt menys ens sentim afectats moralment. Ignorem (la distracció ens ho fa ignorar) que són agents de la Mort.

Potser cal que fem l’esforç de reflexionar-hi. Així, és trist saber que l’alcalde en persona va contactar expressament la Força Aèria perquè vingués, igual com és trist que hi hagi partits que renuncien als ideals democràtics i segueixen defensant aquest esdeveniment només pels diners. Però no em sembla un argument acceptable. Segur que no sóc l’únic mataroní que no vol que la seva ciutat es bolqui envers un espectacle que fa ostentació del militarisme; vull una ciutat que recordi aquell digne «No a la guerra».