Category Archives: Sociologia

Resposta a la crítica liberal

Avui publico una sèrie de tres vídeos conseqüents en què abordo certs tòpics liberals i intento refutar-los. Són pensaments econòmics típics, com ara el discurs de l’eficiència, però també creences sobre la naturalesa humana que presenten una visió molt absolutista i en certa forma negativa, com ara que l’home es deixa portar per les passions i no pot prendre decisions, sinó que calen “els millors” (l’aristocràcia, en seria la conseqüència). Ara bé, no és una crítica qualsevol o general, sinó que és a propòsit d’una petita discussió que vaig tenir per Twitter amb un altre usuari, per tant hi està cicumscrita i convé saber el text al qual els vídeos fan referència. Aquí sota en trobeu la conversa:

En tot cas, el que ressalto i emfatiso i em sembla especialment important són els principis rectors que han de guiar una bona organització social, tenint en compte la naturalesa social humana (naturalesa social!). I és en aquest sentit que la meva crítica té un vessant ètic que evidentment es trasllada a la política.

Els vídeos evidentment no esgoten la crítica a tòpics liberals, ni la recontextualització o resignificació que es pugui donar d’algunes creences. De fet, en publicar els vídeos l’altre usuari va respondre. Això obre la porta, en realitat, a seguir discutint el tema, cosa que segurament faré amb altres vídeos i d’aquesta forma elaboraré una mena de col·lecció centrada a desmuntar principis liberals. La cosa, com s’entén d’aquests vídeos i altres que he fet i els propers que faré, és que hi ha un principi fonamental, un criteri que cal tenir en compte a l’hora d’observar la societat i participar-hi (construir institucions, establir relacions i guiar la conducta individual), que és el de justícia. I en aquest sentit existeix una contraposició en l’evolució social i la manera de pensar la societat entre dues tendències que d’alguna forma aborden o alteren la justícia: una tendència liberalitzadora (aparellada amb la privatització i patrimonialització, com ja he esmentat en alguns vídeos) i una altra de socialitzadora (aparellada amb el principi de gestió -o organització- col·lectiva dels assumptes col·lectius).

“Drama”: català i castellà

Com hem de valorar el reflex que la nova sèrie Drama fa de la realitat? És positiu que la sèrie sigui bilingüe? Aquest vídeo és la meva participació en la discussió existent des del punt de vista lingüístic a propòsit d’aquesta sèrie.

Virus, bé comú i individualisme

Gandhi va dir allò que el grau de desenvolupament d’una civilització es mesura pel tracte que dóna als animals. Jo crec que s’equivocava. Crec que hem de recuperar el principi humanista segons el qual l’home és la mesura de totes les coses. Per tant, el grau de desenvolupament d’una civilizació es mesura pel tracte que, en el seu si, es dóna a les persones. I no em refereixo només al tracte físic i immediat, sinó a l’encaix dels homes dins de la civilització de la qual formen part, en la mesura que la civilització els transcendeix i alhora podria deixar d’existir sense que, per això, els homes com a tal desapareguessin. I vet aquí la gràcia de la frase: si, en una civilització, el tracte envers les persones que la integren deixa entreveure tendències desarticuladores, llavors la civilització es troba en un grau de retraïment.

El bé general només es pot perseguir i abordar a la pràctica des de coordenades del bé general, és a dir, des de les institucions que representen la comunitat, que busquen implícitament i explícitament el bé comú i depenen de la col·lectivitat. Això és, l’àmbit públic. El grau de desenvolupament de la civilització -o, si voleu més humilment, de la societat- dependrà de com s’articulen els mecanismes que integren les persones de la comunitat en el mateix funcionament comunitari, i què transcendeix des d’una perspectiva holística. En moments de crisi, en què en aquest cas una desgràcia impacta sobre la societat, podem veure les fisures socials prèvies i com la reacció que dóna la civilització en la qual estem s’alinea amb la tendència de promoure el bé col·lectiu des de coordenades col·lectives o no, i això ens permetrà deduir quin camí està seguint la societat.

Aquest és el punt de partida per adonar-nos que, segons tot això relatat, la manera d’articular-ho és diferent en un llocs i uns altres (a tot arreu sotmès, però, sota pressió) i que, més encara, podem observar tendències desarticuladores, és a dir, que trenquen la connexió cohesionadora per via de les institucions col·lectives entre les persones i l’ordre social del qual formen partI jo justament em vull centrar en la mentalitat nord-americana que, no per caracteritzar-la amb el gentilici, pretenc dir que és inherent o generada pels nord-americans com a tals, sinó -i retornem a la visió societal- per les institucions, valors i mecanismes d’articulació social.

Sembla clar que el capitalisme rampant, que troba la seva màxima expressió a EUA, comporta tota una visió antropològica i moral, una ontologia. Sempre s’han vist indicis de l’impacte de l’individualisme capitalista, però ara en la crisi aquesta mentalitat individualista tan agressiva per al manteniment de la societat en tant que societat es pot observar més nítidament. Voldria analitzar breument, en aquest sentit, unes característiques d’aquesta mentalitat a partir d’aquest vídeo i anotar el seu caràcter desarticulador. En el vídeo en qüestió veiem que unes organitzacions conservadores han fet una protesta bloquejant els carrers i els accessos als hospitals per reclamar la fi del confinament a Michigan.

1- Locus d’enunciació: experiència i desig individual:

La societat, l’entorn, és vist i interpretat només des de la posició personal, els pensaments propis com a individu en tant que presentisme. Dues intervencions de persones entrevistes ho mostren:  si els altres agafen el virus i es moren, m’és igual, perquè jo vull sortir a anar a la perruqueria, i qualsevol mesura oposada atempta contra la meva més elemental llibertat. I el senyor que diu que ha patit tres malalties i segueix endavant, que no té por de res. 

És com si, amb tot plegat, la malaltia fos optativa i cadascú particular té el coneixement (per inspiració divina) de saber si està infectat o no i saber si quedar-se a casa o no. D’aquí es deriven dues coses més, que és el rebuig del pensament racional (punt 2) i la moralització (punt 3).

Hi ha curtesa de mires, es perd una mena d’intuïció per reconèixer la nostra posició en la societat i, doncs, percebre allò que és més gran que nosaltres. Aquesta expressió de l’individualisme és una de les coses més crucials i centrals d’una antropologia negativa i salvatge, que evidentment condiciona l’escala de valors i fins i tot la cognició. Aquest pensament enllaça perfectament amb la coneguda frase de Thatcher que “no hi ha societat, només hi ha persones soles i famílies”. Il·lustrem-ho amb una metàfora: hom veu l’arbre, però no veu el bosc; i és justament el bosc el que genera un ecosistema, no l’arbre sol. Com veurem amb el punt 4, a vegades ni tan sols es té la intenció de veure el bosc.

Per acabar-ho d’arrodonir, podem recórrer al clàssic Tocqueville, que afirmava que “En los siglos democráticos, el hombre es constantemente dirigido hacia sí mismo y a no ocuparse más que de él solo.” Aquesta és la tendència de l’individualisme. Tocqueville concloïa que l’individualisme acaba per destruir totes les virtuts, incloses les cíviques, i acaba per absorbir-se en l’egoisme. I això, en efecte, condiciona la política, ja que les societats democràtiques (ell s’hi refereix des d’un punt sociològic, són aquelles que tendeixen a la igualació dels individus) tenen un amor natural per la llibertat, però una passió. La passió és per la igualtat, i hom és capaç de sacrificar les seves llibertats per no tenir ningú per sobre seu.

2- Imposició de l’opinió:

En primar el desig inicial i veure l’entron només des dels meus ulls, no es fa un procés de reflexió, perquè la societat només es pot entendre des del que jo mateix digui, que ja té valor. És igual que els metges diguin que un epidèmia es controla limitant-ne els contagis i que ja s’hagi fet a altres llocs del món… la qüestió és que jo penso que no, que jo he sortit al carrer i no m’ha passat res i que a mi em molesta que un polític em digui que no puc sortir a la perruqueria. En efecte, no hi ha reflexió ni es tenen en compte les indicacions científiques, sinó si ara en aquest moment (segons com el jo ho viu) el virus m’afecta o no. I si no m’afecta, doncs diré que no és tan greu i que la mesura és excessiva

La imposició de l’opinió (la “rebel·lió de les masses“, com en diria Ortega y Gasset) actua com a barrera cognitiva i, pel seu efecte anticrític, reforçadora del mateix “jo”. En aquest sentit, s’és incapaç de veure la relació entre el tot (que no és ningú en particular ni una suma aritmètica, sinó l’abstracció cohesionadora que adopta formes integradores socials) i el particular, de tal forma que s’és incapaç de percebre la contradicció social que una protesta d’aquesta manera generaria, la tensió entre un bé superior i tant el perjudici com el benefici d’unes minories en concret. Més encara, també es perd l’ètica (això vol dir també la capacitat d’identificar dilemes i les seves contradiccions), que és substituïda per la moral absoluta del jo triomfant. La tensió entre l’evolució social i l’evolució seva particular, no és vista. Que, en tant que societat, unes persones morin, no és cap problema mentre no afecti la seva evolució i no contradigui la seva opinió individual.

3- Moralització:

Si el punt de partida és la persona i la seva experiència, vol que també el criteri per jutjar els altres (que és un exterior a mi) sóc jo mateix. Hi ha, doncs, una moralització simplista. Més encara, la incapacitat de percebre un bé col·lectiu i la tensió entre el que jo faig i el paper dels altres (en tant que col·lectivitat, no que individus atomitzats), provoca que es perdi l’ètica (això vol dir també la capacitat d’identificar dilemes i les seves contradiccions), que és substituïda per la moral absoluta del jo triomfant. La tensió entre l’evolució social i l’evolució seva particular, no és vista. Així, que, en tant que societat, unes persones morin, no és cap problema mentre no afecti la meva evolució particular i no contradigui la meva opinió individual.

Un pensament i raonament curt de mires i acrític sempre té com a corol·lari la moralització, per omplir el buit deixat. El comentari del senyor gran és molt il·lustratiu, que acaba dient que no té por i que si estigués malalt, es quedaria a casa. Ergo, aquest és el criteri amb el qual jutja els altres. El que ell fa és el que està bé i seria lògic, i és el que han de fer els altres: si estàs malalt, és culpa teva per com t’has cuidat. En qualsevol cas, tot és una qüestió de decisió individual descontextuaitzada. Tot és qüestió de “no tenir por”, ser fort i que ningú no obstaculitzi la teva “llibertat” en tant que desig de voler fer en aquell precís moment exactament aquella cosa -superficial- que vols fer.

Però la moralització individualista té un efecte més ampli, ja que és el substrat per discernir entre el bé i el mal. La immensa força de l’individualisme fa que també les bones intencions i les accions dirigires a ajudar a altres estiguin tallades per aquest criteri, que -repeteixo- en ser individualista, doncs es fixaria en el lligam entre els individus com a tals, més que no en la connexió per via de la societat entre els individus. És a dir, hi ha una mena de sensibilitat, entre altres coses perquè un argument que impliqués una reflexió política o exterior a l’experiència no seria acceptat (pel tancament cognitiu). Per això el metge indignat fa servir aquests raonaments sentimentals per indicar el possible vincle personal: i si fos el teu fill?

Òbviament, tots aquets punts dibueixen un mapa i una escala de valors. I, òbviament, no surt del buit, sinó que està arrelat socialment. La mentalitat, les percepcions i el caràcter es poden modelar, i de fet passa. Però no només és important tenir en compte que els valors socials estan condicionats, sinó que un encaminament cap a determinats valors socials de tipus individualista alhora predefineix unes condicions que de possibilitat per a unes formes societals o altres, o si més no la seva integració supraestructural. Això s’entendrà molt fàcilment amb un exemple: això que veiem a EUA, és impossible que passés a la França del 68, o als estats nòrdics socialdemòcrates, perquè ni les institucions socials són dèbils, ni hi ha una predisposició mental, podríem dir-ne. Per tant, podem extreure la conclusió que, si considerem com jo considero, que aquesta tendència individualista és desarticuladora, les accions socials que es moguin en aquesta línia no fan sinó facilitar el desmembrament d’una àgora col·lectiva. 

4- Component polític i societal:

En aquest apartat no em vull referir a la lluita en concret dins de la institucionalitat entre els agents, sinó al concepte pel que fa a la presa de decisions i l’impacte que tenen les decisions col·lectives, així com l’impacte en la configuració de la societat. Comencem per aquesta frase que vaig escoltar dir un dia a una científica, en un d’aquests comentaris que fan en reportatges: “les infeccions són naturals, però les epidèmies són polítiques, no són purament un problema científic.” Certament. Només per això, l’actitud tan curta de mires dels manifestants ja queda desacreditada. L’important, però, és que les decisions de l’autoritat pública (el sobirà, podríem dir) tenen impacte. És obvi que la decisió del govern britànic de prioritzar l’economia abans que la salut pública no és innòcua. 

Però ens assalta una pregunta: i què passa si l’autoritat pública no pren decisions respecte d’aquell mal que afecta el malestar general? Les decisions, les pren igualment, però en un altre sentit. Un poder públic que no tingui per objecte el bé general, que no el persegueixi útilment posant les institucions col·lectives al servei de la generalitat, actuarà en canvi conforme els interessos d’una part. No cal dir que la part beneficiada és aquella que obtingui beneficis de la situació en curs. Aquestes parts, però, actuen igualment en benefici del seu interès independentment de l’alineació de l’autoritat pública, així és com veiem empreses de salut privades que ofereixen testos de COVID-19 per “només” 300€ perquè així poden ajudar a tothom (i ignoren expressament que el preu ja és una barrera d’accés).

El problema és quan hi ha la concordança d’interès entre el poder públic i l’interès immediat d’una de les parts. I no en sentit simbòlic, perquè ens estem referint estrictament a la funció social, a qüestions pràctiques, per tant a qüestions infraestructurals. L’ordre econòmic establert (i les relacions que se li pressuposen) queden enfortides per aquesta mena de decisions. En efecte, en un context de, per una banda, mentalitat individualista, tancada en si mateixa que implica un distanciament dels individus, i, per l’altra, de preeminència de l’interès de mercat, les institucions globals que tenen un sentit col·lectiu i cohesionador queden debilitades i són arrossegades per la inèrcia de la infraestructura (no en va aquesta manifestació és un protesta pel tancament dels comerços, que és el súmmum de la iniciativa privada lliure en un estat social individualista i de mentalitat mercantil). Llavors, tot aquest conjunt de dotació de sentit i d’elements supraestructurals va desvirtuant-se (i més si hi ha el xoc entre els interessos al·ludits i els interessos pragmàticament perseguits), amb la qual es van trencant, com dèiem més amunt, els diversos mecanismes d’articulació social.

Hi ha un segon element polític molt significatiu que ens permetrà anar encara un pas més enllà del que estem dient. L’autoritat pública no només se subordina als interessos del mercat, sinó que està encantada de tenir individus i grupuscles com aquells manifestants i altres que han entrat al capitoli de Michigan amb armes, perquè suposa un distanciament dels individus entre ells i no qüestionar l’autoritat del sobirà i, alhora, els aïlla de forma antagonista. No hi ha, per tant, com dèiem en el punt 1 en referència a Tocqueville, llibertat. És més, Tocqueville aquí hi veuria despotisme: El despotismo, que es tímido por naturaleza, ve en el aislamiento de los hombres la garantía más segura de su propia duración y, de ordinario, pone todos sus cuidados en aislarlos. No hay vicio del corazón humano que le agrade tanto como el egoísmo. Un déspota perdona fácilmente a los gobernados que no le quieran con tal de que no se quieran entre ellos. No les pide que le ayuden a conducir el Estado, le basta con que no pretendan dirigirlo ellos mismos. Llama espíritus turbulentos e inquietos a los que pretenden unir sus esfuerzos para crear la prosperidad común y, cambiando el sentido de las palabras, llama buenos ciudadanos a los que se encierran estrictamente en sí mismos.

1

Però encara es podria afegir més, ja que “el despotisme tendeix constantment a aïllar els homes. És, per tant, especialment perillós en les èpoques en què l’Estat té la mateixa tendència.” En efecte, el que pretenem explicar en aquest article és que justament  l’estat social fortament individualista es combina amb la tendència pública de trencar la lògica d’utilitat pública de les decisions sobiranes, o sigui, es combina amb un president com Trump que lloa l’acció dels manifestants com si fossin precisament “bons ciutadans”.

Final:

La tendència social inherent al capitalisme és disgregadora, perquè l’únic que es pressuposa en l’ordre social és la suma de les voluntats individuals. No hi ha un concepte de societat, de col·lectivitat, identificada per elements propis de la col·lectivitat en si, definitoris, com per exemple justament la salut. La dinàmica infraestructural del capitalisme és autocentrada i agressiva, destructiva; sabem i patim les externalitats negatives que té el capitalisme i, a vegades, no tant externalitats, sinó directament preferències davant dels elements constituïts de la societat: primer els diners, després la vida humana (i podem afegir també, natural), com uns quants portaveus d’aquesta ideologia han expressat obertament. Això indica no només falta d’ètica, sinó que existeix un entremat d’interessos i institucions parcials, no hi ha planificació general. I per haver-hi planificació general, cal tenir en ment el bé comú i organitzar-se socialment per satisfer-lo materialment i institucionalment. La mà invisible, doncs, que es quedi a casa en quarantena perquè no serveix.

Això és el que traspua d’aquests actes de protesta que cito paradigmàticament. Veiem que, per exemple, en bloquejar la sanitat en base al desig individual sense, i això és important, transcendència política envers l’àgora pública, es manifesta l’absència de reconeixement per la salut com un servei essencial; més aviat és com una funcionalitat externa al jo que hom pot fer servir (en la seva lliure voluntat) o no -segons si es cuida bé o no-. D’aquesta manera, prostitueixen l’esfera pública perquè la desposseeixen dels seus atributs propis; en lloc de ser pública, doncs és multitudinària, és a dir, l’espai de concentració o reunió de les moltes voluntats individuals. I en aquest cas, aquestes voluntats individuals s’ajunten per coartar la llibertat civil, la llibertat radical i els serveis públics.

Retornem a la frase de l’inici de l’article: per la posició que es reserva a les persones i com se les tracta, podem dir en quin nivell es troba la civilització; sense un tractament igualitari per via d’institucions col·lectives, no hi pot haver ordre social. D’aquest principi i de tot aquest raonament a partir de l’exemple il·lustratiu d’EUA, puc dir que crec que vivim un canvi d’època, un temps convuls en què efectivament els mecanismes que tenim de cohesió social s’estan posant a prova. Però no crec que sigui una tensió seca, sinó que penso que efectivament ja veiem indicis de desmembrament social, en el sentit de desarticulació dels mecanismes, institucions i valors que permeten la constitució d’una realitat humana que podem anomenar plenament societat. Per això penso que cal lluitar contra la tendència liberalitzadora cega, i mobilitzar-nos socialment i políticament en favor d’una democràcia radical en totes les esferes, que és l’únic capaç d’enfortir el mínim comú denominador d’una societat racional i justa: el bé col·lectiu. Altrament, veiem amb l’exemple d’EUA què pot passar. Per sort aquí la nostra societat no està imbuïda tan intensament per la mentalitat individualista, però el capitalisme hi ha fet mal igualment. Cal fer atenció i ser ben conscients de la conjuntura històrica, no fos cas que es fes realitat el que va advertir Tocqueville: “El despotismo no solamente destruirá la libertad en esos pueblos, sino también en cierta manera la sociedad.”