Category Archives: Comentari

Votar de nou

Altre cop, dins d’aquesta marató d’eleccions que vivim en els últims temps, ens criden a les urnes. El context està clar: el “procés” ha aconseguit el contrari del que es pretenia: menys autonomia. La pregunta que ens hem de fer és: després de 5 anys volem seguir amb aquesta tensió política provocada per una estratègia fracassada?

El “procés” ha generat un alt grau d’inestabilitat política a tots els nivells. A Mataró (i Barcelona) també: el govern va quedar qüestionat per motius aliens a la gestió municipal, motius que tenen a veure amb banderes. I el curiós de tot això és que els qui tenen les banderes –unes o altres– creuen portar sempre la vertadera veu del poble i per això exerceixen pressió sobre els qui, ben al contrari, no paren de demanar diàleg, l’espai conegut com els comuns, en confluència amb Podemos.

Els partits independentistes han portat el país a una situació políticament límit. Les seves demandes poden ser tan legítimes com vulgueu, però jo ho tinc clar: a qui exigeixo responsabilitats de la situació en què ens trobem és al govern català. Ara diuen que sabien que els seus càlculs eren erronis, però això no arregla res; de fet, al contrari, indica que han estat jugant amb la ciutadania en haver elevat un somni a projecte polític factible. I el problema és que aquest somni no és certament el somni de tots, ni tan sols de la majoria. És per això que ha emergit la divisió social. I aquí també responsabilitzo el govern català d’haver despertat un monstre, el del feixisme, que a la nostra ciutat ja hem vist actuar.

Ara bé, el processisme té un còmplice: el bloc del 155. Reconèixer l’error del processisme no vol dir inclinar-se per l’opció contrària, perquè això seria actuar amb la mateixa lògica. Els blocs independentista i del 155 es retroalimenten. Un és la versió en positiu; l’altre, en negatiu (com quan es revela una foto). Com es pot dir que, per no estar d’acord amb l’estelada, s’aixeca la bandera rojigualda? Quina diferència hi ha? Ambdues opcions poden ser igual de legítimes, però cap de les dues és capaç de trencar un bloqueig nefast, precisament perquè l’únic que fan és mirar-se el melic i, tan convençudes com estan de si mateixes, actuen unilateralment.

Recuperem la pregunta inicial: volem seguir en els propers anys com hem seguit fins ara? Cal deixar enrere aquesta lògica de tensió i bloqueig que l’únic que fa és tapar els problemes reals i fer créixer uns partits, corruptes o còmplices, que amb sengles banderes s’alimenten deshonrosament de la confrontació social i amaguen la seva vertadera agenda política destructora de drets. Democràcia és votar, però també és cohesió social.

Anuncis

Reflexions sobre el procés després de l’1-O

Aquest mes d’octubre he gravat uns comentaris polítics a propòsit del procés després de l’anomenat “referèndum” de l’1-O. Doncs bé, aquesta entrada és per publicar d’una sola tirada els cinc vídeos d’aquesta sèrie, cada un amb un tema més específic. En el primer, vaig criticar el referèndum i la seva interpretació política. En el segon, parlo de la reflexió i el seu vincle amb el procés. En la tercera entrega vaig parlar d’un tema ben interessant i controvertit, que és el nacionalisme i com es lliga amb el procés, i de fet en vaig seguir parlant també a la quarta gravació. I al cinquè i últim vídeo he tractat d’altres implicacions polítiques del procés, notablement l’error de la seva estratègia de confrontació amb l’Estat esperant que cedís.

Referèndum? Autodeterminació?

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

El proper 1 d’octubre el govern pretén tirar pel dret i cridar la ciutadania a les urnes en una votació que, de fet, sembla ben previsible que no s’acabi celebrant. Sobre l’1-O ja s’han dit moltes coses. A un nivell més aviat polític, s’ha dit amb raó quelcom que voldria tornar a constatar: l’anomenat referèndum es fa servir com una arma no només entre partits, sinó sobretot entre el govern català i el govern espanyol, la qual cosa, per una banda, poc ajuda que el poble se’n pugui sentir partícip i, d’altra banda, fa que la suposada apel·lació a la sobirania popular quedi viciada per interessos.

Tanmateix, no se n’ha dit encara tot el que se’n podria dir. Jo voldria fer notar un element a un nivell més profund sobre el qual sembla que no acabem de prestar atenció: l’èxit del moviment independentista és haver aconseguit imposar en l’imaginari col·lectiu el terme “referèndum” com a interpretativament vàlid. Es va difonent en l’opinió pública amb lemes i consignes com votar és democràcia i el referèndum és exercir el dret a l’autodeterminació, com si aquesta consulta fos la materialització de l’ideal de democràcia. Clar, davant d’això, qualsevol que critiqui el referèndum serà acusat d’oposar-se a la democràcia. Potser en el món ideal sí, però en el món real no. Hi ha hagut una apropiació de la paraula “referèndum”, ja que les seves fortes connotacions ètiques permeten legitimar el projecte que hi ha darrera i aprofitar-se que la majoria de la societat catalana desitja votar.

Però cal tenir ben present que una cosa és votar i l’altra, fer passar el projecte independentista com l’única cosa a votar. Vet aquí com ens adonem que, en realitat, el dit referèndum no és la materialització del dret a decidir, sinó l’eina que el sector independentista utilitza per tirar endavant. Si el que es vol és exercir el dret a l’autodeterminació, per què pretenen declarar l’endemà la independència? Des de quan el dret a l’autodeterminació ha d’estar condicionat??

Així, sota el vel del gran valor ètic que té referir-se a un referèndum, ens la volen colar. Ens diuen “podeu i heu de votar, vosaltres decidiu!”. Però aquesta apel·lació absoluta amaga una trampa: podem decidir lliurement…, sempre i quan decidim la independència. El problema és aquest condicionament de l’autodeterminació a la independència, com si fos l’expressió -inequívoca- de la sobirania popular. I vet aquí com ens adonem, encara, d’una altra qüestió: en aquest sentit, l’unilateralisme, que ha provocat entre altres coses el trencament de les normes del parlamentarisme, és contrari al sobiranisme.