Category Archives: Comentari

Orgull i emancipació

[Article publicat al Capgròs]

Fa anys vaig veure una escena de la sèrie United States of Tara: l’adolescent que estava descobrint la seva homosexualitat es deixa convèncer per un amic d’anar al parc a fer cruising. L’amic, que accepta encantat ser “el gai”, va de seguida amb un noi amb qui havia quedat. El protagonista, però, temerós, es topa accidentalment amb el veí, un home que va viure la revolució sexual. El veí deixa de practicar sexe amb el desconegut amb qui estava i, preocupat, agafa el noi i l’acompanya a casa. De camí, el noi li diu que no sap com ser gai i ell li respon, fent referència a la seva generació que no tenia més opció, que no hi ha res especial per ser gai i que, més encara, no cal que vagi al parc a desfogar-se amb el primer que passa.

Són dates de l’Orgull i aquesta escena m’hi ha fet pensar. L’esquerra actual, imbuïda pel pensament feminista hegemònic, es posa les mans al cap en veure dones cosificades i no para de parlar del patriarcat per tot arreu, que s’ha de destruir (deconstruir, diuen) pels rols que imposa, entre altres coses. Però, curiosament, no critica la cosificació ni estereotipització dels cossos masculins en aquesta celebració, no s’alarma per la sexualització de tot ni es planteja l’orientació d’aquesta reivindicació. Vist en perspectiva, hi ha una profunda contradicció, però plantejar-ho seria xocar contra l’identitarisme actualment en voga en el progressisme que caracteritza el pensament de tal manera que evita qualsevol reflexió mínimament crítica i tot ho considera una ofensa.

Però l’escena que he narrat ens ensenya una cosa molt important: apoderament no és el mateix que emancipació. El pensament identitarista hegemònic pateix, però, aquesta profunda i desgraciada confusió: suplanta la segona per la primera. La confusió es produeix per la intensitat de l’individualisme: el punt de partida i referència és un mateix, la seva subjectivitat i la seva felicitat. L’apoderament es pot assolir, així, a través del consum mateix. En efecte, el consum ens dóna l’aparença d’igualar-nos i així ens permet imitar el model cosificat (i sexualitzat) que hem vist (i que es reprodueix i es ven), de tal forma que ens fa passar l’enveja, la ràbia o la vergonya. Ara bé, així es difon una imatge que interioritzem i, doncs, estereotipem i ens convertim en una marca de nosaltres mateixos. I això no és res de nou: el circuit de les mercaderies, instrument clau d’alienació social. El pitjor: es lloa i promou, fruit de la desgraciada confusió. Tornem a l’escena: la revolució sexual no era això.

Al cap i a la fi, es tracta d’orgull de ser humans dignes, ni més ni menys, no orgull d’un individualisme arrogant que anuncia amb qui es va al llit. Això no té res a veure amb l’emancipació, autèntic principi de canvi social. No ho perdem mai de vista.

Anuncis

Les tenebres

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

Que un roba, sempre saltarà algú dient que li han de tallar la mà; que hi ha un violador que surt cada dia a les notícies, algun “justicier” dirà que se l’ha d’executar i que així no passarà mai més… Ara, és un requisit de tot pensament racional i d’una societat progressista no treure conclusions immediates i absolutes, sinó agafar una mica de perspectiva i contrastar els fets amb la realitat.

Si engeguem la televisió avui dia veurem desgraciadament tot el contrari: una tendència a l’imperi de l’opinió i a la irracionalitat, veurem suposats debats amb gent pontificant de forma absoluta i vehement sense contextualitzar, i acompanyant-ho d’insults a l’adversari. Més greu és encara en temps de campanya electoral. Així és com veiem que portaveus de partits polítics que es presenten en aquests programes televisius tanquen de seguida qualsevol debat amb absoluts que pretenen imponderables o invectives primàries al més pur estil de la reina de Cors: “Que li tallin el cap!”

Aquesta forma d’enraonar està encarnada en partits extremistes. Agafem un tema que va saltar als titulars com a exemple paradigmàtic: que les persones puguin dur armes. Hi ha hagut mai problemes a Espanya, un dels estats de la UE amb un índex d’homicidi més baix, perquè la gent no anés fins ara armada? No. Si de debò és aquesta o altres proclames una màxima expressió de la llibertat individual, llavors això vol dir que fins ara tots estàvem encadenats i ara vénen els salvadors? No. Llavors, no té sentit plantejar-se l’opció de portar armes, que conceptualment implica negar una situació que ja és bona i, en fer-ho, desperta unes percepcions esbiaixades de la realitat. Així, de retruc, uns, els poderosos, s’aprofiten de la desconfiança mútua entre iguals.

Fixem-nos-hi: les coses s’aprecien pel prisma de la percepció individual en detriment de la ponderació dins de la comunitat i es jutgen immediatament tal i com raja (i curiosament els dolents sempre són els altres, no un mateix: si vull portar arma, és perquè l’altre em pot matar, però jo no mataria, clar). Això no pot sinó portar a una concepció antiigualitària de la societat, que pot ser explícita (quan s’afirma ser correctes i naturals les desigualtats tal i com es presenten ara) o implícita (rebuig dels principis de la democràcia).

Aquest pensament no és ni una anècdota ni una caracterització personal, sinó una característica social profunda i substancial: es tracta de la lluita entre l’herència de la Il·lustració i la perpetuació del regne de les tenebres. Per això cal estar políticament i culturalment preparats per l’assalt que des des l’extrema dreta tant els nostres sistemes polítics com el nostre sistema de pensament rebran. Cal contraposar a les barrabassades la radicalitat democràtica.

Amb ganes

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

 

No una ni dues, sinó tres vegades ens demanen que dipositem el nostre vot en les immediates setmanes. I no una ni dues, sinó segur que moltes vegades la majoria de nosaltres ha dipositat ja el seu vot en la seva vida. En el fons, el que hi ha en joc és el mateix: quina societat volem.

Els nostres temps semblen caracteritzar-se per una cosa: una onada de populisme xenòfob, nacionalista agressiu i que sembla trencar la tradició de cohesió europea; una onada, en el fons, reaccionària. Davant seu, una esquerra que, des del Regne Unit fins a Espanya, intenta organitzar-se i apel·lar a la majoria. Per això, les generals i les europees són especialment les eleccions que marcaran el caràcter polític del futur.

Hi ha, però, un problema. En moltes coses s’equivoca aquesta esquerra transformadora, que sembla capficar-se en qüestions identitàries abans que identificar els qui qüestionen la justícia social. A casa nostra, a més, en moltes coses sembla també haver estat influïda per aquesta ja quasi eterna saga processista, fins al punt que, ballant la seva música, l’està dividint. Molts trobem a faltar una esquerra desacomplexada davant de la qüestió nacional i els apropiadors de la pàtria; molts enyorem aquell temps en què un partit nou va irrompre a l’Estat i efectivament assenyalava sense complexos els qui sempre guanyen (o millor, sempre volen sortir guanyant): els de dalt.

Podem estar irritats, indignats, cansats… tant d’aquesta esquerra cagadubtes, com en general. I hi tenim tot el dret i potser fins i tot tenim raó. Però no ens hem de confondre: el nostre enemic és l’abstenció i el monstre que ella pot alimentar. Amb un perill tan proper com és una dreta, ella sí, desacomplexada i desconfiada amb els principis de pluralitat i diversitat democràtics, no defallir es converteix quasi, quasi en un deure cívic. Aquella onada que recorre Europa avança amb molta empenta al galop de frases grandiloqüents, però poc suport de base (les manifestacions a Espanya en són exemple). Per això ni ens hem de conformar, ni hem de defallir. Cal demostrar de quin costat està la majoria social perquè, amb complexos o sense, efectivament els qui surten guanyant són els de sempre. Jo ho tinc clar: sé què no vull.

És obvi que necessitem una força que alhora freni la deriva reaccionària que veiem en la societat i empenyi aquella esquerra víctima de sectarismes i extravagàncies més enllà dels límits que, acomplexada, ella mateixa es posa, a fi de ser veritablement tranformadora. I aquesta força, en el fons, som nosaltres. També en aquest àmbit ens hi juguem molt, per això cal perseguir units els objectius comuns dels molts, no dels pocs. Sé que podem i jo ja en tinc ganes!