Category Archives: Opinió

Referèndum? Autodeterminació?

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

El proper 1 d’octubre el govern pretén tirar pel dret i cridar la ciutadania a les urnes en una votació que, de fet, sembla ben previsible que no s’acabi celebrant. Sobre l’1-O ja s’han dit moltes coses. A un nivell més aviat polític, s’ha dit amb raó quelcom que voldria tornar a constatar: l’anomenat referèndum es fa servir com una arma no només entre partits, sinó sobretot entre el govern català i el govern espanyol, la qual cosa, per una banda, poc ajuda que el poble se’n pugui sentir partícip i, d’altra banda, fa que la suposada apel·lació a la sobirania popular quedi viciada per interessos.

Tanmateix, no se n’ha dit encara tot el que se’n podria dir. Jo voldria fer notar un element a un nivell més profund sobre el qual sembla que no acabem de prestar atenció: l’èxit del moviment independentista és haver aconseguit imposar en l’imaginari col·lectiu el terme “referèndum” com a interpretativament vàlid. Es va difonent en l’opinió pública amb lemes i consignes com votar és democràcia i el referèndum és exercir el dret a l’autodeterminació, com si aquesta consulta fos la materialització de l’ideal de democràcia. Clar, davant d’això, qualsevol que critiqui el referèndum serà acusat d’oposar-se a la democràcia. Potser en el món ideal sí, però en el món real no. Hi ha hagut una apropiació de la paraula “referèndum”, ja que les seves fortes connotacions ètiques permeten legitimar el projecte que hi ha darrera i aprofitar-se que la majoria de la societat catalana desitja votar.

Però cal tenir ben present que una cosa és votar i l’altra, fer passar el projecte independentista com l’única cosa a votar. Vet aquí com ens adonem que, en realitat, el dit referèndum no és la materialització del dret a decidir, sinó l’eina que el sector independentista utilitza per tirar endavant. Si el que es vol és exercir el dret a l’autodeterminació, per què pretenen declarar l’endemà la independència? Des de quan el dret a l’autodeterminació ha d’estar condicionat??

Així, sota el vel del gran valor ètic que té referir-se a un referèndum, ens la volen colar. Ens diuen “podeu i heu de votar, vosaltres decidiu!”. Però aquesta apel·lació absoluta amaga una trampa: podem decidir lliurement…, sempre i quan decidim la independència. El problema és aquest condicionament de l’autodeterminació a la independència, com si fos l’expressió -inequívoca- de la sobirania popular. I vet aquí com ens adonem, encara, d’una altra qüestió: en aquest sentit, l’unilateralisme, que ha provocat entre altres coses el trencament de les normes del parlamentarisme, és contrari al sobiranisme.

Anuncis

Catalunya en Comú davant del “referèndum”

Catalunya en Comú és l’espai polític que potser més intensament ha defensat el referèndum i alhora el que també ha criticat públicament que no fos amb garanties, i és un partit sobiranista però no independentista. Això col·loca la confluència en una posició delicada davant de la convocatòria del dit referèndum el proper 1 d’octubre. Si el “procés” ja és una cosa complexa, doncs imagineu-vos com de complexa ha de ser la presa de posició d’aquest partit. Això fa, també, que l’actualitat política posi molta pressió sobre els comuns.

Ara bé, els portaveus de Catalunya en Comú ja han expressat el seu suport a l’acte, tot i que no s’ha pres encara una decisió ferma sobre la manera concreta com s’encararà aquesta convocatòria. S’ha posicionat, doncs, al costat del “referèndum”. No només això, sinó que fins i tot es podria dir que està prenent una via més aviat proindependentista. Crec que la defensa de l’1 d’octubre ha estat precipitada i em sembla evident, i més tenint en compte la posició complexa i delicada en què es troba el partit, que aquest és un tema molt important que es mereix ser estudiat i analitzat en profunditat, que sigui objecte de debat polític real.

Aquest escrit pretén ser la meva aportació a aquest debat, és una crítica a la posició actual de Catalunya en Comú. És cert que hi haurà qui dirà que també des del nou partit s’ha criticat el referèndum per no tenir garanties, però tanmateix no ha estat una presa de postura davant de l’acte i, en qualsevol cas, genera confusió en el discurs i contradiu el que afirmen els portaveus.

Jo pensava abans que tindria un cert sentit que la confluència donés suport a la convocatòria i fins i tot incités a la participació, precisament com un acte de reafirmació democràtica. Però he arribat a la conclusió que, en realitat, això no seria l’adequat, fins i tot seria contraproduent. Precisament pels principis ferms d’aquest partit, que en la qüestió nacional es poden expressar en 1) referèndum -de debò-, i 2) tendència a la federalització de territoris, crec que Catalunya en Comú faria bé de no participar ni donar suport a la mobilització de l’1 d’octubre. Vegem-ho, perquè penso que hi ha diversos elements a criticar, i comencem per allò que els adversaris dels comuns dirien l'”ambigüitat”, que jo penso que no és tal, sinó en realitat un joc d’equilibris per raó de la delicada situació en què es troba i per no haver sabut prendre una decisió ferma de partit.

Per començar, ¿quin sentit té haver estat criticant -molt correctament- que el referèndum s’ha de fer amb garanties perquè sigui realment un referèndum, i per tant haver estat advertint al govern que no s’embali i no jugui amb una cosa de profund valor democràtic, quan, fins i tot abans que el president digués quines serien les “garanties”, des de Catalunya en Comú ja s’afanyaven a afirmar que es donaria suport a la mobilització de l’1-O? Però, encara més, ¿quin sentit té haver estat insistint i també cercant el reconeixement internacional, si, quan la Comissió de Venècia, que és l’organisme que hi hauria pogut haver donat cobertura internacional, no mostra el seu suport al referèndum, tanmateix se segueix donant-hi suport?

Això ens porta a adonar-nos, en realitat, que donar suport a l’acte de l’1-O representaria alinear-se amb la via unilateral, que evidentment està a les antípodes del projecte polític dels comuns. A més, tampoc no seria adequat donar suport a la “mobilització” alhora que, en canvi, no es justifica el referèndum; aquesta seria una postura contradictòria, absurda i aguditzaria les contradiccions internes: què és la mobilització sinó el referèndum? Com es pot defensar per separat? Ben al contrari, el que representaria és seguir el joc del processisme, que no ha estat capaç de tractar en la seva complexitat la democràcia. No podem quedar imbuïts, doncs, per aquest discurs.

Així, el “full de ruta” no és nostre. Seria un error estratègic alinear-s’hi, igual com és un error tàctic -com he defensat més d’una vegada- pretendre seduir i buscar el votant més aviat independentista. La tasca de la confluència, la tasca d’una força política progressista que aglutina un gran ventall de tradicions de l’esquerra política, és sempre estar al costat de les classes més desafavorides; “estar al costat”, i no fer retòrica pretenent ser els seus representants, error que ja va cometre ICV i que no li va servir de res. I, així, allunyar-se dels “jocs polítics” tancats i autoreferenciats que estan a anys llum de les preocupacions reals i de l’experiència de la ciutadania.

De fet, aquest referèndum no representa una simple consulta sobre el posicionament del poble català, sobre les diverses i possibles formes de relació amb altres territoris de l’Estat, sinó que pregunta específicament i expressament sobre la independència; per tant, és només un “referèndum” independentista. Un partit com Catalunya en Comú, que no és independentista i que té ja una postura fixada a l’assemblea fundacional del 8 d’abril, no pot donar-hi suport. Però no només això, sinó que la cerca de la independència no és tampoc un mer desig dels promotors del referèndum (que és el govern, per la qual cosa actua més de forma partidista que no buscant el consens), sinó que és una cerca unilateral i aparentment decidida: pretenen fer passar el referèndum per vinculant i declarar la independència l’endemà de la seva celebració. Què pintaria, doncs, Catalunya en Comú donant suport a un acte amb aquesta intencionalitat política??

No podem tampoc ser ingenus i dir que, per culpa de l’immobilisme del PP, duem a terme una mesura de pressió com el “referèndum”, que pretenem simbòlicament defensar la democràcia. Hi ha, efectivament, qui recorre a l’ètica democràtica, diguem-ho així, per reivindicar que es vol votar i que no es pot silenciar un poble. Però tampoc no trobo aquest argument vàlid, per dos motius:
1) Perquè, tot i que cal partit sempre d’uns principis ètics ben clars i ferms, la política és en el fons una cosa pràctica, per tant cal analitzar-ho des de les seves implicacions reals, relacions de força, i així ens adonem que una cosa no treu l’altra: que seguim alineant-nos amb el processisme i que, com tot seguit diré, estem empenyent la ciutadania alas braços dels PSC i de C’s.
2) Perquè aquest argument que s’esgrimeix com a legitimitat ètica queda totalment desvirtuat quan, també des de l’ètica, es pot afirmar just el contrari: un referèndum que no és un referèndum és un engany democràtic. No és lícit, doncs, enganyar la ciutadania i, encara més, entrar en un joc polític en què nosaltres mateixos ens autoenganyem. Així és més fàcil convertir, també, la política en allò típic del teatre, en allò de posicionar-se respecte de proclames i entrar en un joc autoreferenciat tancat sobre si mateix sempre entorn del mateix. I això és, de fet, una cosa que per principi no hauríem de fer.

Finalment, queda encara un altre argument ben important. Normalment critiquem el referèndum des d’un punt de vista de la “conceptualització” del referèndum, però ens oblidem que està immers en un context polític més general, i per tant no l’abordem de forma estratègica i segons les seves implicacions, com he dit al punt 1 superior, polítiques. Certament, els comuns representen un espai polític ampli, divers i plural, majoritàriament no independentista i amb un projecte polític votat en assemblea de tipus federatiu. Per tant, és prou evident que no hauríem de passar per alt aquestes condicions.

No només això, sinó que, com he defensat ja moltes vegades (sobretot aquí), el context polític català està polaritzat i dicotomitza entre el “sí” i el “no”. La nostra missió és veure com es formen aquests blocs i apel·lar a les majories socials per trencar la lògica de la dicotomització i fer avançar el progrés social. No podem pretendre col·locar-nos, ni ha de semblar que ho fem, en l’espai del sí, que ja està ocupat, quan les majories socials no ho reclamen. I, per altra banda, hem de tenir en compte que a l’espai del no hi ha el partit que encapçala la reacció: C’s.

Ahir dia 7 de juliol va passar una cosa que ajuda a entendre-ho i que, de fet, hauria de facilitar la posició dels comuns: Podem Catalunya va anunciar que donaria suport al referèndum i que invita a anar a votar. Sens dubte, aquesta decisió, que alinea Podem amb les independentistes i trenca amb el projecte polític general de Podemos, deixa orfe un espai polític: els votants de Podemos no són independentistes, són de classes populars i fins i tot estan cansats d’aquest joc del processisme. Podem els ha repel·lit: o bé ajudaran a la recuperació del PSC, o bé alimentaran C’s… si és que els comuns no fan res per evitar-ho. Catalunya en Comú té una oportunitat perfecta, d’acord amb la seva tàctica general, per interpel·lar aquests sectors de població, per recuperar uns simpatitzants de Podem que fa temps que van perdent la il·lusió (i dic recuperar perquè recordo que Podemos forma part de la confluència) i per introduir un discurs públic clar i contundent en relació amb l’1-O, que defensi la no-participació.

Dones, putes i prostíbuls

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]
[Per saber sobre els macroprostíbuls de Mataró, llegiu això]

Aquest maig ha sortit la sentència que confirma que la construcció de dos macroprostíbuls a Mataró és lícita. L’estira-i-arronsa que hi ha hagut durant tants anys entre l’Ajuntament i el promotor dels bordells mostra la complexitat de la qüestió de la prostitució i que no s’ha arribat encara a cap solució en el Regne d’Espanya. Mostra, alhora, la hipocresia de la societat: ningú no vol un macroprostíbul al costat de casa; sembla paradoxal, perquè si es pretenen construir és precisament perquè n’hi ha demanda, perquè molts clients -millor dit, molts homes- hi anirien.

Hi ha qui veu clarament que per evitar situacions així justament el que cal fer és legalitzar la prostitució, i així es tractaria com un negoci com qualsevol altre sense complicacions, i fins i tot s’argumenta des de posicions aparentment progressistes i comprensives envers la situació de la dona sota el principi de la llibertat sexual. Però no ens confonguem: llibertat sexual, com el nom indica, es refereix al sexe estrictament, és a dir, viure lliurement el plaer i el desig. Ara bé, la prostitució no es refereix a això, sinó que més aviat és una manera de guanyar-se la vida. Té més a veure, doncs, amb un contracte econòmic i, com tot contracte econòmic, és desigual. Així, el reglamentarisme, per tant, no és sinó, en realitat, liberalitzar el mercat de la carn, la qual cosa sempre beneficia a qui en fa ús, per tant principalment homes.

Cal apreciar, per això, la relació de gènere existent, quelcom que ni el reglamentarisme ni tampoc un moralisme prohibicionista contemplen correctament. El problema no és ni que la prostitució no és legal, ni que les putes són, justament, unes putes. El problema és que un home compra una dona i, en pagar, se situa en una posició de dominació; això és inacceptable. Així, la legalització no és una mesura d’emancipació femenina sinó, ben al contrari, com diversos estudis sociològics han demostrat, implica augment de la indústria sexual i de les màfies. La seva legalització l’únic que portaria és a una explotació sexual de les dones amb el permís del poder públic: el fet que la dona faci alguna fel·lació a un home sedent de sexe enriqueix un tercer, aquell qui posseeix la dona com a objecte seu per a intercanvi i benefici propis.

En definitiva, la indústria del sexe és aberrant i repercuteix negativament sobre la dona: la prostitució és una forma de violència contra les dones, una forma en què el cos femení és objectificat en favor del benefici privat. Això vol dir que cal perseguir tant les màfies que les exploten, com els homes que compren els seus serveis sexuals, i alhora dur a terme extenses polítiques d’igualtat per abolir aquesta xacra.