Category Archives: Informació

Marxa per la dignitat: crònica

El passat dia 22 de març va tenir lloc a Madrid la gran Marxa per la dignitat, manifestació que es preparava des de feia mesos i que, pel que jo sé, va ser una iniciativa del Sindicato Andaluz de Trabajadores per reclamar, dit ras i curt, una vida digna, davant d’una pràctica de polítiques públiques i d’un discurs polític contrari als drets socials. Doncs bé, jo amb vaig manifestar en aquesta marxa juntament amb milions de conciutadans. Aquí us presento una ràpida crònica de la meva experiència en aquest gloriós acte d’expressió cívica i democràtica que, per altra banda, ha estat objecte d’un gran silenci mediàtic. No espereu trobar detalls dels enfrontaments amb la policia perquè jo, per aquella hora, ja havia marxat… ja us ho explicaré.

No vaig formar part dels valents que van decidir anar caminant cap a Madrid dins de la columna nord, la de Catalunya, Aragó i Navarra: certament, la manifestació estava organitzada de tal manera que sis columnes diferents provinents de tot Espanya anirien a Madrid, on també recorrerien la ciutat separadament abans de confluir en la gran marxa a les cinc de la tarda. Aquestes columnes estaven formades pels qui anaven caminant, que portaven setmanes fent-ho, i els qui van arribar a Madrid directament el mateix dia. Es diu que la columna més nombrosa, en el seu recorregut fins a Madrid, va ser l’andalusa, que comptava unes 200.000 persones en les seves files.
Vaig anar-hi amb autocar. Diversos grups de persones van organitzar-se per anar a la capital amb diversos mitjans, clar, doncs jo estava en un grup de joves provinent de Barcelona. Vam sortir a la mitjanit, amb objectiu d’arribar al matí, ja que a mig matí tota la columna nord havia de reunir-se i marxar cap al centre, a l’estació d’Atocha, per confluir amb totes les marxes.

Durant el trajecte, vam parar a la gran àrea de servei d’Alfajarín, a tocar de Saragossa, per descansar, òbviament, i intentar dormir alguns estirats. Allà hi havia molta ebullició: força autocars que també transportaven gent que formava part de la columna nord, gent força animada i la majoria de col·lectius determinats. Alguns portaven una samarreta especial de la Marxa de la dignitat per a la columna nord, en català. Aquestes persones que vaig veure a l’àrea de servei eren les mateixes amb qui hores després prendria els carrers de la capital.

Vam arribar a Madrid a quarts de nou, si no recordo malament, a la Pl. de Grècia, que és una rotonda a l’extrem est, a la zona de San Blas. Allà ens van deixar els nostres autocars, que n’eren només dos, un barri residencial, tranquil, de tipus obrer. Després d’esmorzar, havíem d’esperar que vingués la columna que caminava, per la carretera M-201, allà mateix a la Pl. de Grècia, on ja s’havia anat congregant també més gent de la columna nord, que venia amb altres autocars. Era especialment notable un grup de la PAH. No sé dir quants érem en total, perquè la gent estava dispersa mentre esperàvem inicialment. Després, vers les 11 o més tard, ja es va intentar formar la manifestació perquè estava previst que la columna caminant arribés al cap de poc, però jo no vaig poder fer una ullada general perquè, per atzar, aguantava la pancarta del grup de manifestants, orientat de tal manera que mirava cap al nord just en el lloc on l’M-201 desembocava a la rotonda. No obstant, alguna cosa vaig poder veure: érem uns pocs milers.

Els qui caminaven van trigar bastant a arribar. Sens dubte era cansat està aguantant allà la pancarta, però per sort no feia especialment calor, si bé quan sortia el sol es notava una mica, ni tampoc gaire fred, llevat quan bufava el vent. Per animar l’ambient, per altra banda, els organitzadors havien posat un equip de música just davant de la capçalera del bloc de manifestació, a la vorera d’una illa de descamptat on estan fent un estadi. Era molt graciós perquè el so repetia, amb un to neutre, consignes i missatges, mentre sonava música de lluita fragmentada. Recordava -em sembla- la manera de fer manifestacions als 70. Al carrer del costat, per cert, hi havia només dues furgones de policia, amb agents a fora fent-la petar sense disposició amenaçant.

Doncs bé, finalment des de la rotonda vam començar a veure com s’acostava la columna que anava a peu, talment com si fos una pel·lícula èpica: es veia al fons, on la carretera fa corba, apareixent mica en mica la silueta dels marxants, presidida per una pancarta la visió de la qual estava mig tapada pel cotxe de la guàrdia urbana. Realment aquesta imatge, així com la seva arribada, va animar la gent i se sentia una gran sensació, la gent fins i tot va caminar en sentit invers per acostar-s’hi, la qual cosa, però, va fer que la seva arribada es trobés inundada i no fos tan glamurosa. No es va poder apreciar bé, doncs, com aquesta columna continuava avançant per situar-se cap al davant per marxar ja de la Pl. de Grècia. Penso que estava formada per un miler de persones.
En arribar, els organitzadors van dir algunes paraules pels altaveus per donar-los la benvinguda, la gent va aplaudir, òbviament, i va intentar apartar-se perquè la columna passés més fàcilment, i el bloc guiat per la pancarta que jo sostenia va seguir-los immediatament. Val a dir que també els guàrdies urbans semblaven estar bastant contents.

Així, immediatament vam seguir, ara sí començant pròpiament la manifestació de la columna nord per Madrid fins a Atocha, però encara s’havia d’ajuntar més gent a aquesta columna. En efecte, vam passar per l’Av. d’Arcentales, però només un tros fins a aturar-nos al Parque Paraíso, vers la una. Allà hi havia uns quants autocars perquè era una altra zona de descàrrega de manifestants; en realitat, era un punt de trobada, aquí és on es formaria el gruix de la manifestació. Vam aturar-nos per dinar abans de seguir: l’organització havia disposat taules on donaven galetes i beguda diversa, tot a pagar a la voluntat.
Vaig tenir temps per passejar: és interessant observar que les zones urbanes dels costats, sobretot Hellín i Amposta, són típicament obreres, aquella mena de barris que semblen com tot un paquet preconstruït molt homogeni, de color gris i marró i com si estigués “apartat” de la resta de la ciutat.

Més tard ja se’ns va dir que calia formar-se a l’avinguda per marxar. Ens sembla que ens vam dividir en tres blocs, uns per cada origen del territori, i dins de cada hi havia grupets. Jo, per exemple, estava en el grup dels joves dins de Catalunya, darrera del qual hi havia el grup dels immigrants. Sigui com sigui, aquí ja es va començar a veure que érem més gent. No obstant, encara va ser dispersa la formació de la manifestació. No vaig poder apreciar bé la seva longitud fins que, al cap d’una estona, no vaig anar cap endavant per mirar-ho tot.
Certament, en sortir del parc vam passar pel Carrer Hermanos García Noblejas, moment quan vaig aprofitar per resseguir tota la manifestació: al parc, havia engrandit enormement: érem unes desenes de milers de persones, no m’estranyaria que 50.000 o potser més, a més bastant separats, llavors la manifestació ocupava molt. De fet, quan començava el bloc de Catalunya, que era el darrer, hi havia entre aquest i l’anterior una separació buida de gent. A la part inicial, per altra banda, persones de l’organització agafaven cordes per mantenir pels laterals la forma de la manifestació, davant de la qual hi havia un sol cotxe de policia. De fet, si una cosa es va sorprendre va ser la total falta de policia local: pràcticament només els vaig veure tallant el trànsit a la cantonada del Carrer d’Alcalà.

És per aquest carrer per on vam seguir, aquest ja més estret i amb més vida urbana, ja que l’altra era una àmplia avinguda on, malgrat la manifestació, la poca gent que hi havia o eren simpatitzants apartats o veïns que feien igualment la seva vida. A Alcalá, no tant: per tot el llarg del carrer hi havia gent diversa i gent ens els balcons, mirant. Si t’apartaves, senties comentaris favorables i d’admiració: de fet, vaig anar a un bar restaurant a comprar un entrepà i la gent comentava com d’interminable era la marxa. No només això, dins mateix del bar (i així com en aquest, en d’altres) hi havia manifestants prenent res o directament dinant. Podien estar segurs que encalçarien sense problema la manifestació.

És el tram d’aquest carrer, que vam seguir llargament, on també es començava a notar més la calor i la gent, almenys en alguns trams, estava ja una mica cansada. No ho feia manifest, en realitat: l’ànim era alt, però el ritme i la cadència dels crits polítics era relativament baix. No obstant, vaig observar que el grup més actiu i amb més “marxa” era el dels immigrants, que despertaven també l’admiració de tothom.
A l’alçada de la plaça de toros de Las Ventas (molt bonica, per cert), que és just després d’un pont que salva l’autopista M-30 que travessa Madrid, em vaig posar per la part de davant (del meu bloc) i un dels megàfons va caure a les meves mans. No tenia, però, ganes de cridar ni estimular la gent, jo també estava amb poques ganes de cridar. No obstant, òbviament, jo, així com un parell més, anàvem dient proclames de tant en tant que la gent repetia en algun moment més fortament, en d’altres menys i, sobretot, sense gaire eco: més aviat teníem ganes d’arribar a la destinació i no cridar ara. Anàvem, a més, amb una mica de pressa perquè es feia tard.

A l’alçada de la Porta d’Alcalà, ja hi havia una gran munió de manifestants, de fet em sembla que allà hi havia anat una altra columna: almenys el que seguia del Carrer d’Alcalà i el Carrer d’Alfons XII, que va en sentit sud, estaven plens de manifestants i no hi circulaven els cotxes. Jo em vaig meravellar de veure tanta gent i, malgrat que alguns pensàvem que allò era el punt de trobada, encara havíem de seguir una mica més. Estic parlant en realitat pel bloc dels joves. Això és així perquè en aquesta confluència de columnes a la Porta d’Alcalà em sembla que ja havia de canviar la manera com organitzar la manifestació: certament, la marxa principal estava organitzada no ja per territoris, sinó per blocs “cívics” -per dir-ho d’alguna manera-: primer l’organització, després moviments socials, després sindicats i després partits, si no recordo malament. Així doncs, la part juvenil va seguir per Alfons XII i no sé si ens seguia algú.

En aquest tram fins a arribar a Atocha (en realitat, la Plaça de Carles V), que no era ja gaire lluny, vam anar caminant ràpid, sense gaire posat de manifestació: havíem d’anar ràpid per col·locar-nos, a la plaça, en el bloc juvenil, i, més concretament, aquells amb qui jo anava (en el sentit relacional personal, no en el sentit de logística de la manifestació) s’havien de col·locar en el bloc estudiantil, dins del bloc de moviments socials.
Vull observar que el carrer d’Alfons XII no semblava pas tallat. El tram de direcció sud estava ple de gent, però el tram de direcció nord, per on passàvem nosaltres, estava obert i ens trobàvem cotxes, que evidentment no podien seguir. De fet, ja allà a la Porta d’Alcalà hi havia cotxes aturats, empassats per la marea de persones. Suposo que això també passava en els altres carrers que desembocaven a la porta: prova de la immensa quantitat de gent i del gran èxit de la marxa, i també prova de la poca previsió de la policia, la qual, com he dit ja, no vaig veure per enlloc.

Finalment, vam arribar a la Pl. de Carles V. Hi vam accedir per la part nord-est, des de la Baixada de Moyano, per la qual vam passar amb rapidesa esquivant la gent de tal manera que no es trenqués el grup. En arribar al final d’aquesta baixa, vaig sentir dels meus companys sospirs d’admiració: estava tota la nostra vista plena de gent, fins al peu mateix de l’estació, i amb multitud de banderes. A més, la Baixada de Moyano estava més elevada que la plaça, llavors la panoràmica que es tenia era meravellosa i corprenent. He de dir que aquell dia en aquell moment vaig tenir una de les sensacions més maques que he sentit mai en una manifestació. Es respirava un aire mig festiu, mig de manifestació, mig com si fos una diada a celebrar al carrer (tipus Sant Jordi) i mig com si la gent hagués sortit a passejar. Realment estava inundat per ciutadans corrents, ni tan sols activistes: ja dic que es veia perfectament famílies i parelles, potser amb samarretes amb lemes polítics per simpatia, “passejant” entre la multitud.
Després vam localitzar el lloc on havíem d’anar: més o menys al centre de la plaça és on es formava el grup estudiantil. Per tant, vam intentar formar-nos en cadena per no perdre’ns i vam anar ràpidament entre la multitud per arribar a aquell lloc, que identificàvem pel camió que havia de presidir el bloc.

Eren més tard de les cinc i el passeig del Prado, per on havíem de seguir, estava ple, suposo que allà s’havia posat ja la capçalera. Els carrers dels voltants també estaven plens. En aquest moment, ja em  vaig quedar sempre a lloc, no vaig recórrer per tota la manifestació, però tanmateix en l’aglomeració d’Atocha es podia veure una panoràmica de la massa i els seus distintius. Les banderes més nombroses i, sobretot, repartides, eren la republicana i la comunista (en alguna de les diverses versions, segons l’associació que l’ostentés). A banda, és clar, hi havia petits grups dins del gruix de la mani on destacava una bandera concreta, per exemple la del seu sindicat, però això no és tan destacat perquè no es tracta de símbols tan transversals com els altres dos. Hi havia, per contra, una quasi total absència de símbols i grups anarquistes (llevat dels sindicats concrets, com la CNT). De fet, em van dir que els anarquistes (suposo que els col·lectius més llibertaris que no la CNT) van fer un bloc de manifestació a part a unes illes de diferència). Em sembla que tampoc on vaig veure cap grup destacat amb estelades (però sí que hi havia un grup independentista), però en els diversos col·lectius que venien de Catalunya es podria trobar alguna estelada i senyeres.

Com que el Passeig del Prado era ple, bé semblava que la manifestació hagués començat ja. Nosaltres mica en mica ens hi dirigíem: sembla un embut, tothom de la plaça havia de passar en fila per la boca d’aquest passeig. Crec que a les sis ja estàvem encaminats. Jo notava com si hi haguessin tres fluxos de gent diferent que, a la part més estreta, s’anava barrejant per passar pel passeig, per tant semblava que no es mantenia la distinció de blocs en la mani. No obstant, encara va estar prou ben organitzat.

El sentit sud del passeig és el que estava ocupat pel flux de manifestants, però cal dir que tota la resta, els carrils en sentit nord i el passeig pròpiament, estaven igualment inundats de gent que anava marxant més a poc a poc o “passejava” o es reunia en grup. A la Pl. Cánovas del Castillo un tros de la manifestació es va aturar un moment mentre el flux principal seguia. També va ser aquí, si no recordo malament (i si no va ser aquí no recordo on va ser) on vaig veure en David Fernández de la CUP: simplement va passar per davant meu sol, com si sortís ja de la manifestació. Després vam seguir per la famosa Cibeles.
A la part de Recoletos que toca a la Plaça de Colom, que era el terme de la manifestació, el flux ja era menys distingible, més aviat era una gran massa de gent caracteritzada per haver-hi gent que intentava arribar a la plaça, altra que ja en marxava i anava en direcció contrària, i altra que veia que efectivament no podia avançar i estava parada.
Davant de la Biblioteca Nacional és on vam parar nosaltres. Veia així de cantó la gran bandera espanyola, però no vaig poder entrar en cap moment a la plaça estrictament. Aquí ens vam quedar aturats una estona. Eren vers les vuit. Ja no se sentien càntics, que van ser prou abundants durant la manifestació, tot i que barrejats amb el soroll normal de la multitud. En canvi, se sentia la megafonia de l’organització a la plaça. No sé, però, què deien.

Sobre la policia, hi havia furgones disposades davant d’alguns edificis importants, però sobretot en alguns carrers circumdants una mica apartades: crec que va ser en el Carrer d’Alcalà en la seva part oest a partir de Cibeles on vaig veure una quinzena de furgones. En tot cas, malgrat que n’hi havia unes quantres per tot el voltant, la seva presència no es feia notar i ningú no buscava enrenou.

El meu grup va decidir marxar: ja havíem complert i calia sopar i agafar l’autocar a les nou del vespre. Per tant, vam prendre el metro allà mateix, té parada a la cantonada oest de la plaça amb el Carrer Gènova. Òbviament, el metro també estava ple.
Deixeu-me que us expliqui què va passar a la parada: resulta que davant de cada accés, és a dir, de les barres aquelles giratòries que s’obren quan pagues, hi havia un guàrdia de seguretat. Però, a més, també vam identificar dos agents de la policia secreta que feien força por: ja estaven ben preparats per agafar qualsevol que es colés. Penseu, a més, que el metro de Madrid és una empresa de societat anònima. Doncs bé, entre la munió de gent a l’entrada se sentien crits perquè obrissin, cosa que òbviament no farien, i algú va fer algun intent per colar-se, però els guàrdies ja deien que no. Algú, irreflexivament, llençava proclames perquè obrissin o per incitar, no pas del tot seriosament, a colar-se. No obstant, en els 10 o 15 minuts que vaig estar esperant abans d’entrar mentre un company comprava els tiquets, van venir tres persones cobertes, que no tenien especialment una pinta que diríem, en sentit conservador, d'”antisistema”, però van passar per entre la gent del vestíbul i van anar directes a la barres d’accés, que òbviament es van saltar. Els guàrdies els van agafar, però la “secreta” se’ls va tirar a sobre com si fossin animals en zel. A més, al final vaig comptar cinc “secretes”. Jo molt sospito que no tenen autoritat per fer això.
La manera com els van agafar òbviament va evitar que poguessin fugir i va despertar crits de tothom. Els ciutadans que venien en sentit invers (per tant, a la banda de dintre de l’estació, per sortir) estaven també espantats. La policia va arraconar aquestes dues persones de manera tan salvatge que una dona d’aquestes que venia en sentit invers que estava just al costat d’un secreta els va cridar l’atenció. Em sembla que la policia, com a institució, no s’adona que desperta la més profunda indignació entre la ciutadania i que això va empitjorar les coses.

Quan vam arribar a la nostra destinació, eren quasi les nou. Alguns vam anar a un bar a sopar per esperar la resta de gent per pujar de nou als dos autocars. Per la televisió del bar, sintonitzada a La Sexta, vam veure ja la notícia de les càrregues. Tenien lloc just on havíem estat nosaltres no feia gaire, i on, de fet, la manifestació encara tenia lloc, perquè no havia acabat: els parlaments estaven en marxa i la massa no s’havia dispersat ni molt menys.
Em van dir que ja abans hi va haver càrregues, a la tarda, quan els anarquistes a la seva manifestació van voler anar al Congrés. Tanmateix, això no ho he pogut confirmar.

Jo, com dic, no estava present en el moment de les càrregues policials, però unes coses us les puc assegurar sobre l’actuació policial: 1) la policia va carregar quan li va donar la gana, amb tot el gruix de la manifestació, sense que els actes s’acabessin; 2) està clar que si hi va haver “exaltats” van ser els qui van respondre a la policia, els qui van ser provocats; 3) hi havia una total descoordinació (oficialment reconeguda) i organització de la policia, tant que faria sospitar a algú malpensat que estava fet expressament per donar aire als actes violents; i 4) la policia va disparar pilotes de molt a prop, no a la massa, sinó a cada individu particular, i suposo que és així perquè són grupets de policia que es van veure superats per la seva ineptitud i gosadia en carregar il·legítimament.Doncs bé, no puc dir res més de les càrregues, simplement que van començar a la cantonada de la Colom amb Gènova quan els parlaments s’estaven dient. De fet, a la notícia de La Vanguardia podeu veure un vídeo on se sent l’organització avisant la policia que estan carregant il·legítimament i se li exigeix que abandoni la plaça. A partir d’aquí, no puc dir res més. Si voleu un vídeo sobre les càrregues i on es pot apreciar l’actuació policial, aquí us el deixo:

Finalment, ara sí per acabar, només voldria fer una reflexió: la casualitat històrica ha volgut que les marxes tinguessin lloc en el mateix moment quan mor Suárez, que és considerat, amb exageració, el pare de la democràcia de la Transició. Tots els polítics volen emmirallar-s’hi. Però obliden que la democràcia no és deixar-se seduir per un imaginari mític, no és fer retòrica buida, no és només la construcció d’una formalitat institucional. Una consideració tal ha agreujat el silenci dels mitjans de comunicació entorn de la Marxa i desbanca, en el discurs hegemònic, el fort clam democràtic i la crítica política implícites en la Marxa.

Crims econòmics contra la humanitat

He parlat molt en el blog amb molts articles sobre la crisi, l’economia, la corrupció política… sobretot en una línia de reflexió que pretén fer constar, criticant el poder establert i el dogma neoliberal, que la crisi es presenta com una entelèquia retòrica, com una situació indefinida externa a nosaltres, i que la crisi justifica tot el que passa. He parlat sobretot de CiU i el PP, que diuen que actuen com actuen a contracor, que els sap greu fer el que fan (bé, alguns més retrògrades no ho lamenten ni en el discurs), perquè afecta els més desfavorits; però, òbviament, no hi ha cap altre remei a la sortida de la crisi que ens ofereixen, diuen. Penso que l’abordament de la llibertat que fa el neoliberalisme, que ja vaig comentar en una ocasió, és molt clar en aquest sentit. Ens hem de preguntar: i, llavors, per què són polítics si se suposa que han d’actuar per convicció? I, llavors, com és que vivim en una societat en la qual el que passa (la crisi) és com si fos extrasocial? Si certament és així, aquest és un món irreal.

Òbviament, tots sabem que la crisi és només el nom que té un seguit de fenòmens i situacions derivades que tenen les seves arrels en les accions socials, l’organització social i, especialment, en les decisions i actuacions de les persones amb poder per decidir; així mateix, les seves conseqüències també es manifesten a la societat. Fins i tot hi ha persones que renuncien a defensar els principis i valors socials fonamentals de la democràcia, perquè, clar, la situació d’emergència econòmica s’imposa a la realitat. Jo els pregunto, a aquestes persones: què passa, creiem en la democràcia quan tenim diners, però no hi creiem quan no en tenim?

És a partir d’aquesta pregunta que vull introduir el tema d’avui, un nou element per mostrar que ja existeixen crítiques a la manera de desresponsabilitzar-se de les accions i decisions preses, també des de la institucionalització “oficial” de la regulació social, tot i que no des del discurs del poder, i ja existeixen mecanismes d’actuació i postulats polítics que defensen allò que la “crisi” ataca. En aquest sentit, podem parlar dels crims econòmics. Els crims econòmics no són sinó una modalitat de vulneració de drets humans, aquells referits al desenvolupament i benestar social, drets íntimament lligats als drets socials. Els ataquen en la mesura que n’impedeixen el màxim desenvolupament o el seu exercici òptim, el reconeixement del que l’home podria fer amb aquests drets i la possibilitat que l’home lliurement pogués gaudir-ne, pogués expressar-se en les condicions òptimes, com he dit, en una comunitat social, condicions que mai no s’han de restrènyer, perquè justament fer-ho seria limitar el gaudi d’aquest dret i, doncs, la condició que la persona tingués més possibilitat i llibertat de desenvolupar-se individualment en totes les seves facetes de la personalitat i, també, cohibir la millora social col·lectiva. Són els drets que recull el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovat als anys 60 per desenvolupar i detallar extensament aquest tipus de drets que ja quedaven esmentats a la Declaració de Drets Humans. D’aquests drets, a més, ja en vaig parlar sobretot pel cas de l’educació, quan deia que les retallades posen en perill el dret universal a l’educació. Recomano que rellegiu aquell article (o el llegiu per primer cop si no el coneixíeu) per veure un exemple d’aplicació i conceptualització dels drets socials.

Amb aquesta definició i aquesta contextualització, doncs, ja veieu que certament les políques seguides pel camí de la crisi ataquen els drets socials elementals de tot ciutadà, i de retruc els drets humans. La PAH ho té molt clar, per exemple. I, a més, i d’aquí vull treure el nucli de l’article d’avui, ho fa amb la constitució espanyola a la mà. Amb això vull dir que ja existeixen mecanismes actualment, ja està conceptualitzat també oficialment, per defensar aquests drets i legitimar-los: hi insisteixo, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals no és una idea vague. Els qui tenen el poder actuen en contra d’aquests principis, en contra de les reglamentacions que sovint ells mateixos diuen promoure, per tant són aquests persones les que ataquen l’ordre social tal i com l’havíem entès i violen la condició de bon ciutadà (en certa forma, són els poders imperants i el discurs neoliberal el que es pot entendre com a “antisistema”, i no els pobres ciutadans que legítimament fan un escrache). És molt important, doncs, adonar-nos que el dogma neoliberal actua en contra de l’ordre polític que diu defensar, ignora aquests drets econòmics amparats per l’ONU. Però també és important de saber -i aquí ve la notícia- que no fa ni un mes, el dia 5 de maig, és quan va entrar en vigor el Protocol Facultatiu dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovat el 2008 i ratificat per Espanya, que confereix mecanismes jurídics als organismes internacionals per defensar els ciutadans davant dels estats quan aquests vulnerin els seus drets. Hi podem recórrer, ja que s’han establert tribunals especialitzats, confiant en la justícia i la fortalesa dels valors democràtics. Us puc ben assegurar que trobareu multitud de situacions, llocs i casos concrets que siguin vulneració d’aquests drets: els desnonaments, la pujada del preu de matrícula universitària, els talls de llum…

És interessant de veure que, seguint aquesta línia, ja Lourdes Benería i Carmen Sarasúa havien constatat fa dos anys que les polítiques anticrisi són un crim econòmic, en un article publicat a El País, i van ser també entrevistades després a Singulars. Elles esmenten, doncs, aquesta mateixa idea que jo intento transmetre: les responsabilitats per accions contràries al benestar de les persones poden perfectament identificar-se i aquestes accions en concret ja estan tipificades com a delicte. Fins i tot si no ho fos, els drets humans tenen una autoritat moral innegable, i no podem sucumbir davant de les pressions polítiques i retòriques imperants.

Crònica de la vaga educativa del 9 de maig

Un altre cop va tocar fer vaga. Aquesta vegada al sector de l’ensenyament a tot Espanya, ja anunciada des de fa un mes. I un altre cop us escric la meva crònica personal de la jornada (que acompanyaré amb algunes fotos que vaig fer), cosa que potser pot ser cansada i avorrida, però també curiosa, a la vegada que també ho aprofito per informar i contrarestar el que diuen els mitjans de comunicació oficials: ja d’entrada us diré que el que la televisió va dir que era la capçalera de la manifestació, en realitat no ho va ser exactament.Furgones preparades a Palau Reial

Vaig anar al matí a la zona universitària per participar de les activitats, especialment a la facultat de Física i Química, on havien preparat una taula rodona amb el degà de Física, un home favorable a la vaga i que participa de les protestes de tota la comunitat educativa. A les 10:30 ens havíem de reunir tots els estudiants i professors de la zona per baixar en manifestació, com és habitual, cap a Pl. Universitat. Vam trigar a reunir-nos, la gent anava fent tard, i semblava que n’érem pocs. Els Mossos d’Esquadra, per altra banda, com és habitual també, n’eren uns quants, ja estaven preparats. Com veieu a la foto, les sis forgones estaven aparcades esperant per moure’s, i quan la manifestació es va posar en marxa van aparèixer dues forgones més.

En aquesta manifestació, com que era dia de vaga “general” per educació, no només hi havia estudiants. Potser és de les manifestacions quan més professors he vist. No obstant, això contrasta amb el fet que aquesta manifestació no ha estat pas de les més nombroses, bastant més gran va ser la de l’any passat també en ocasió d’una vaga a tot ensenyament. Però també és cert, per altra banda, que el seguiment de la vaga ha estat molt elevada a la zona, llavors la gent directament no ve i és més difícil després arrossegar-la a la manifestació. Jo penso que deuríem ser mig miler de persones, però també és cert que sempre s’acaba fent una mica més gran. En tot cas, baixant per la Diagonal, també he de dir que aquesta manifestació estava bastant animada, cantàvem força, anàvem bastant ràpids i, per altra banda, molts cotxes tocaven la botzina.

Diria que vam baixar per Joan Güell fins a l’Avinguda de Madrid. En aquella cantonada vam tombar direcció oest. Va ser un tros molt divertit, perquè el carrer era ample, la gent ens mirava molt, hi havia força animació i quan cridàvem tot resssonava. Arribo a creure, també, que potser deuríem ser alguns més de 500 persones. Jo em quedava afònic de cridar, però valia la pena. No vaig estar, com altres cops, repartint fulls volants perquè no en teníem.
A la cantonada amb Numància, vam baixar cap a Sants, i després de nou girem per Tarradellas i seguim per Rosselló. Era un tram quan la gent ja semblava estar una mica cansada, perquè no fèiem tants de càntics, però així i tot estava prou animat. Per altra banda, anàvem justos de temps, perquè havíem sortit de Diagonal més tard de les onze, i calia arribar a Pl. Universitat per estar tots reunits i per posar-nos en “posició” si volíem fer el que volíem fer (com més a baix explicaré). Aquest carrer el vam fer tot recte, fins que queda tallat per Villaroel. Per allà no sé per on vam passar fins arribar a situar-nos al Carrer Balmes al costat del seminari (no sé si hi vam anar per darrera o per la part de dalt).

En aquest punt és quan arriba la cosa important, perquè tocava que baixéssim Balmes per arribar a Pelai. Per aquell carrer és per on passaria la capçalera oficial de la manifestació, la dels sindicats. Però des del moviment universitari i altres plataformes es va decidir de “colar-se” al davant de la manifestació i formar un bloc crític que portaria una nova capçalera. Certament, mentre baixàvem, s’hi anava sumant gent. Sobretot a la cantonada amb la Gran Via, perquè des de Pl. Universitat va venir un gruix de gent, un altre bloc, a sumar-se a la comitiva, que es va anar fent gran i va sumar també tota la gent que ja rondava per Pelai. El bloc crític estava format pel sector d’universitats (la PUDUP, és clar, va estendre la convocatòria de vaga a la universitat), part de la Marea Groga i secundària. Òbviament, això no tothom ho sabia, la gent simplement estava per la manifestació, els és igual si al davant o al darrera, però la gràcia de la iniciativa era fer una reivindicació dins de la reivindicació i no deixar que els sindicats l’encapçalessin.
Al final, aquí a Pelai es va formar una gran munió de gent que mica en mica va anar prenent forma, de manera força ordenada, he de dir (sempre es temia que aquest moviment no sortís gaire ordenat), i va iniciar la marxa, cap a dos quarts d’una, penso. I aquest bloc crític era molt gran i divers, com he dit, es pot comprovar per exemple per aquesta foto de La Vanguardia. També és en aquest mitjà de comunicació en l’únic on he vist que a la notícia audiovisual de la vaga s’esmentés que es va formar aquest bloc i que, doncs, el que havia de ser l’inici de la manifestació al final no ho va ser.

La-manifestacion-de-estudiante_54373937870_51351706917_600_226

Bloc crític. Foto de La Vanguardia. Mireu-la en gran a la pàgina web, perquè es nota més bé que el bloc dels sindicats està localitzat allà al fons a l’esquerra a Pelai.

Sembla que la cosa va agafar per sorpresa l’organització sindical i la premsa. No sé com s’ho van prendre, però no s’ho esperaven, i estaven a punt de marxar, ells esperaven que arribés la gent que faltava, el que passa és que per “sorpresa” es van posar al davant. Com que la premsa, com és normal, es col·loca al davant de les manifestacions, en veure que la capçalera sindical quedava marginada, vam haver de fer pas als dos cotxes dels mitjans de comunicació que hi havia, per tal que ara sí es posessin al que era la nova capçalera de la manifestació.

Doncs bé, la manifestació va seguir en un ambient altament festiu i molt animat, amb aquella cridòria tant motivadora, amb crits (tot i que amb tanta gent no es pot aconseguir que tot el bloc segueixi el mateix ritme) i també una batucada (si bé he de dir que a alguns la batucada no els sembla bé, per això cantaven “menys batucada i més barricada!”). Sigui com sigui, vam arribar a Via Laietana. Situar-se en aquesta cantonada sempre és molt interessant perquè es pot veure com de llarga i densa és una manifestació; recordo la impressió que em va causar la de l’any passat. Aquest cop, però, com que estava al començament de la manifestació, no la vaig veure tota, òbviament; estava cap a la part del mig del bloc crític, llavors veia com s’estenia per davant i veia per darrera a la llunyania els pendons sindicals.
Jo no sabia cap a on havia d’anar la manifestació, i pel que es veu alguns de la capçalera tampoc no ho deurien saber, perquè anaven a continuar cap avall, passant pel costat de l’edifici de CC.OO., sindicat que en general per a la massa mereixia crits de desaprovació. Però havíem de girar per entrar al centre cap a Pl. Sant Jaume. Certament, hi vam arribar, i estava ja bastant plena, suposo que també amb gent que es concentrava allà a la plaça per protestar però que no havia seguit la manifestació en si.
Jo no m’hi vaig quedar pas gaire estona més. Vaig marxar a un quart de tres, i vaig passar per Pl. Universitat. Ja estava tot escampat, és clar, però es veien grups de persones que també marxaven ja de la manifestació i pol·lulaven per allà. També vaig veure que l’edifici de la universitat tenia unes quantes pintades (que l’endemà, per cert, ja havien desaparegut, ho van netejar ràpidament), cosa, com a mínim, una mica lletja, perquè es tracta d’un edifici històric i s’hauria de tractar bé.

Doncs bé, ja veieu com va anar al manifestació. Avui he estat més breu, no cal detallar-ho tot. Simplement cal remarcar tres coses, que he anat narrant: que era una manifestació molt animada i pacífica, també bastant ordenada; que ha estat una manifestació més petita que la de l’any passat (deu ser que la gent es desanima… algun dia parlaré d’això); i que un bon tram de la manifestació era un bloc que no seguia el pas del que oficialment s’havia dia, no estava incorporat en el gruix que partia de la capçalera dels sindicats, sinó que marcava ell el pas.