Arxiu del Blog

Hipotètics resultats electorals per CCAA com a circumscripció

Aprofitant les eleccions de 2015 vaig escriure un article on defensava el canvi de districtes electorals: creia i crec que cal passar de les províncies a les comunitats autònomes. En aquell article ho vaig argumentar, breument, i per això aquí no em repetiré. Voldria només exposar la repartició d’escons que hauria quedat d’aquestes eleccions generals si s’haguessin comptabilitzat a efectes del repartiment els vots en les comunitats autònomes, i uns breus comentaris.

Per començar, vegem el resultat de les eleccions en aquest gràfic de La Vanguardia. Hi són anomenats de forma explícita els partits amb certa entitat, podríem dir, però és interessant de remarcar que han entrat al Parlament ni més ni menys que 16 partits en total! Òbviament, hi ha una gran diferència entre l’enorme quantitat d’escons que aconsegueixen els partits grans i d’àmbit estatal i els que obtenen els partits més petits, podríem dir, regionals. Aquesta és una situació que, de fet, no canviaria gaire si adoptéssim les comunitats autònomes com a circumscripció electoral.

1

De fet, en la projecció d’escons que he realitzat i que veiem en el gràfic inferior, hi ha 15 partits en el Parlament espanyol: el partit ¡Teruel Existe! no obtindria amb aquesta forma de comptabilitzar els vots cap representant, simplement perquè en el conjunt d’Aragó no arriba al llindar del 3%. Si ha obtingut representació en aquestes eleccions és perquè ha obtingut quasi el 30% de sufragis en la província específica de Terol.

2

El conjunt dels partits petits que, a més, no es presenten a nivell estatal té actualment 42 diputats. Amb el nou càlcul en perdria 4, que tampoc no en són pas gaires, que alimentarien, conjuntament amb els escons que perden els dos partits grans, els partits estatals mitjans. Ara bé, el cas de Más País és difícil de calcular perquè justament s’ha presentat en algunes províncies i, per tant, no sabem quant hauria tret en el conjunt d’una comunitat autònoma. No obstant això, segons aquest càlcul guanyaria un diputat més, que correspon al País Valencià (on sí que es va presentar en les tres províncies), on l’hauria arrabassat a VOX.

Si mirem específicament el cas de Catalunya, els partits d’àmbit només català (ERC, JxCAT i la CUP) perdrien en general 1 diputat, el d’ERC, i JxCAT n’aconseguiria un menys (7), que passaria a la CUP (3). Els partits de dreta estatals obtindrien tots (PP, VOX i C’s) un representant més. Així, en el cas de Catalunya, veiem com l’estimació de vot per comunitat autònoma, en la mesura que fa un càlcul igualatiu per tot el territori català, traslladaria en forma d’escons la polarització política que s’expressa en la societat i, doncs, donaria més força als partits anticatalanistes, en detriment del diputat d’ERC que ja hem esmentat i 2 del PSC. Catalunya en Comú, en canvi, en aquest cas es mantindria igual a 7 diputats.

Más País i la divisió de les esquerres

El problema de la seguretat

[Article originalment publicat al Capgròs]

El meu barri, Rocafonda, darrerament ha vist algun enfrontament violent a més de la delinqüència comuna, i no són pocs els qui estableixen una relació, sovint populista, entre la inseguretat i la immigració. Però hem d’intentar no agafar por i ser prudents.

Segurament és cert que algunes pràctiques delictives estan lligades a certs grups, però reconèixer això, cosa que també hem de fer des de l’esquerra, no soluciona el problema. Abordar el problema no vol dir assenyalar els de fora com a criminals per defecte, sinó comprendre dues coses. En primer lloc, no deixar-se endur pels discrusos alarmistes que poden donar la impressió que vivim a la selva, quan no és així i quan de manera general la valoració de la població catalana actual de la seguretat en els seus municipis és la més alta dels últims 15 anys. Més encara, només un 9,5% dels catalans considera la inseguretat ciutadana un problema, a més de 20 punts de diferència respecte de l’atur.

I en segon lloc, potser és millor prevenir el mal que curar-lo. Per fer-ho cal entendre i sobretot abordar el context, ja que la gent actua segons les circumstàncies on es troba: no és casualitat que a Rocafonda la renda mitjana per persona se situiï en aproximadament només 7.000€ (deu mil menys que al centre de la ciutat), ni que el barri de La Mina estigui entre l’1% més pobre de Catalunya. En efecte, les diferències d’origen estan travessades i condicionades per una cosa encara molt més profunda: la diferència socioeconòmica.

Així, si bé no ens hem de tapar els ulls des de l’esquerra, tampoc no hem de simplificar el problema i perseguir el culpable com a persona que ha delinquit i punt. Per això no ens hem de fiar de salvapàtries que parlen dels “espanyols o catalans de veritat” per oposició als estrangers, com si no hi haguessin uns quants autòctons que han posat les seves brutes mans en l’erari públic i, així, han posat en perill la seguretat cívica de tots els ciutadans. És més, segur que no sentireu aquests mateixos salvapàtries, que demostren la seva indecència democràtica exigint que pengin del fanal més alt un pobre delinqüent comú, exigir també el mateix respecte d’un empresari negligent a qui li surt més barat no comprar un casc i un arnés, per exemple, als seus empleats. A causa d’això han mort més de 250 treballadors a l’Estat en el que portem d’any. I això, amics meus, també és inseguretat.

En definitiva, potser hauríem de parar més atenció a la desigualtat econòmica, veritable  responsable de la inseguretat, que no als discursos revantxistes que sovint provenen de persones que viuen en mansions allunyades de la resta de mortals, o són pagades per persones que hi viuen, des d’on, conscientment o no, es beneficien de la desigualtat del poble.