Arxiu del Bloc

Votar de nou

Altre cop, dins d’aquesta marató d’eleccions que vivim en els últims temps, ens criden a les urnes. El context està clar: el “procés” ha aconseguit el contrari del que es pretenia: menys autonomia. La pregunta que ens hem de fer és: després de 5 anys volem seguir amb aquesta tensió política provocada per una estratègia fracassada?

El “procés” ha generat un alt grau d’inestabilitat política a tots els nivells. A Mataró (i Barcelona) també: el govern va quedar qüestionat per motius aliens a la gestió municipal, motius que tenen a veure amb banderes. I el curiós de tot això és que els qui tenen les banderes –unes o altres– creuen portar sempre la vertadera veu del poble i per això exerceixen pressió sobre els qui, ben al contrari, no paren de demanar diàleg, l’espai conegut com els comuns, en confluència amb Podemos.

Els partits independentistes han portat el país a una situació políticament límit. Les seves demandes poden ser tan legítimes com vulgueu, però jo ho tinc clar: a qui exigeixo responsabilitats de la situació en què ens trobem és al govern català. Ara diuen que sabien que els seus càlculs eren erronis, però això no arregla res; de fet, al contrari, indica que han estat jugant amb la ciutadania en haver elevat un somni a projecte polític factible. I el problema és que aquest somni no és certament el somni de tots, ni tan sols de la majoria. És per això que ha emergit la divisió social. I aquí també responsabilitzo el govern català d’haver despertat un monstre, el del feixisme, que a la nostra ciutat ja hem vist actuar.

Ara bé, el processisme té un còmplice: el bloc del 155. Reconèixer l’error del processisme no vol dir inclinar-se per l’opció contrària, perquè això seria actuar amb la mateixa lògica. Els blocs independentista i del 155 es retroalimenten. Un és la versió en positiu; l’altre, en negatiu (com quan es revela una foto). Com es pot dir que, per no estar d’acord amb l’estelada, s’aixeca la bandera rojigualda? Quina diferència hi ha? Ambdues opcions poden ser igual de legítimes, però cap de les dues és capaç de trencar un bloqueig nefast, precisament perquè l’únic que fan és mirar-se el melic i, tan convençudes com estan de si mateixes, actuen unilateralment.

Recuperem la pregunta inicial: volem seguir en els propers anys com hem seguit fins ara? Cal deixar enrere aquesta lògica de tensió i bloqueig que l’únic que fa és tapar els problemes reals i fer créixer uns partits, corruptes o còmplices, que amb sengles banderes s’alimenten deshonrosament de la confrontació social i amaguen la seva vertadera agenda política destructora de drets. Democràcia és votar, però també és cohesió social.

Anuncis

Reflexions sobre el procés després de l’1-O

Aquest mes d’octubre he gravat uns comentaris polítics a propòsit del procés després de l’anomenat “referèndum” de l’1-O. Doncs bé, aquesta entrada és per publicar d’una sola tirada els cinc vídeos d’aquesta sèrie, cada un amb un tema més específic. En el primer, vaig criticar el referèndum i la seva interpretació política. En el segon, parlo de la reflexió i el seu vincle amb el procés. En la tercera entrega vaig parlar d’un tema ben interessant i controvertit, que és el nacionalisme i com es lliga amb el procés, i de fet en vaig seguir parlant també a la quarta gravació. I al cinquè i últim vídeo he tractat d’altres implicacions polítiques del procés, notablement l’error de la seva estratègia de confrontació amb l’Estat esperant que cedís.

L’opi del poble

Un fanstasma volta per Espanya: el fantasma del patriotisme banal i del futbol eixelebrat. Ja sabeu a què em refereixo. I no vull fer un comentari extens sobre la qüestió, a més estic segur que ja està molt vist criticar la ignorància cívica dels ultres i segur que compartiu el que diré. Simplement us indicaré alguns fets ocorreguts durant la gran celebració i us indicaré, amb tota una tira d’imatges que poso a sota, els efectes polítics (en realitat, sovint “efectes” en negatiu, per la seva absència) que tenen el futbol i les celebracions d’aquesta mena.

Per començar, aquí una informació real i contrastada (llegiu-ho, explica alguns fets i enllaça moltes fonts) dels incidents, no pas accidentals sinó expressos (però també impetuosos), de la celebració per la victòria de La Roja. Els ultres espanyolistes (és a dir, feixistes), han provocat uns quants actes salvatges i certament delictius, i han mostrat simbologia i gestos feixistes. Aquí podeu veure una selecció de fotos. Per exemple, a Badalona els ultres, gent molt curta de gambals, van cremar 8 cotxes. Curiosament, això queda minimitzat en el discurs oficial i no surt en els mitjans de comunicació i, vés per on, no hi ha desplegament policial especial per frenar aquesta autèntica fúria salvatge. No em malentengueu: no vull donar la raó als conservadors quan diuen que és terrorisme urbà, ja que no ho és (almenys no ho pot ser fins que no hi hagi una confrontació clara i oberta: per exemple, seguidors ultres espanyolistes que, mentre cridessin pel carrer, es dediquessin a cremar les cases d’immigrants en un barri amb alta proporció de població estrangera. Però segur que arribarà…). Però sí que són purs actes de vandalisme i violència gratuïta. A més, no sorgeixen de manifestacions polítiques racionals, sinó d’autèntics estats psicològics de frenesí d’uns individus alienats. No és racional, és primitiu. No és una expressió col·lectiva amb projecció social, sinó un bogeria individual engrandida pel deliri patrioter col·lectiu. Això sí que és un vertader perill per a l’ordre públic i el benestar individual i col·lectiu. I emfatitzo: ho és sobretot pel seu origen emotivista, irracional i eixelebrat.
Per què no s’intenta frenar, això? Per què no ens eduquen perquè no caiguem hipnotitzats davant d’un partit de futbol? I, el més important, per què els polítics tenen tant d’interès a mostrar-se propers als esdeveniments esportius, notablement el futbol, “importants”, en canvi no es mostren interessats a donar explicacions sobre mesures polítiques socialment profundament transcendents (això és, que de debò afecten de manera pràctica i material les nostres vides, cosa que no fa un gol, per exemple)? Aquesta vinculació és expressament buscada, per tant conscient, i per això mateix alhora irresponsable.

Aquest text, Estoy cansado de ser español, una expressió exterior del sentir interior, és prou interessant per llegir i combina  la reflexió dels efectes anestesiants del futbol amb la política espanyola. Bé, potser el sentit global és una mica exagerat, però m’ha agradat i demostra allò que deia més amunt de la importància política que té, en el fons, el futbol.
Així mateix, per veure les paradoxes del futbol com a esport, alhora que com a instrumentalització política en el context sociopolític actual (en definitiva, els efectes de l’opi del poble sobre les masses), aquí unes imatges i un vídeo prou il·lustratius que volten per internet: