Arxiu del Bloc

Segregació sexual a les residències universitàries

Fa uns dies em vaig adonar que les residències d’estudiants s’adrecen a les persones en funció del seu sexe biològic; és a dir, que existeixen residències separades per a nois i per a noies. Potser us sorprendreu, tot i que no sé per quina de les coses: si per l’existència de residències sexualment definides, o perquè jo no ho sabés. De fet, potser alguns pensen que és normal i que sempre hi ha hagut residències per a homes o per a dones. Però la veritat és que jo no en tenia ni idea. I potser alguns de vosaltres tampoc no en teníeu i ara simplement doncs us estranyeu i ja està. Però jo, sincerament, no és que m’estranyi, és que m’impacta i em costa molt d’imaginar que realment sigui així, que encara existeixi avui dia un tipus d’institució que ofereix un servei (que en abstracte és igual per a tots), però distingint els seus clients pel sexe biològic.

La meva preocupació va començar quan vaig tenir una reunió amb el Servei d’Atenció a l’Alumnat de la Universitat de Barcelona. Ens estaven informant a mi i a uns companys (per uns motius que no cal especificar però que tenen a veure amb les funcions que desenvolupem com a representants dels estudiants) de l’activitat que aquest organisme duu a terme, tots els serveis que ofereix. Entre altres coses, vaig veure els fulls volants informatius institucionals que es distribueixen per les facultats, i un d’ells era sobre els allotjaments estudiantils: recollia un llistat de les residències estudiantils que els estudiants poden tenir a l’abast. És a dir, contenia el mateix que el web, però en format paper.
Vaig apreciar que, com vosaltres mateixos podreu veure, s’especifica a quin perfil sexual està orientada aquella residència, per tant quin sexe té dret a demanar admissió en aquell centre. Jo em vaig estranyar molt i ja vaig fer notar, immediatament, que allò és segregació, que és ja de temps antics separar l’allotjament per sexe. Vaig exclamar que en cap cas la UB no ho hauria de permetre; encara que les seves residències pròpies siguin mixtes, hauria de fer un cop d’atenció a les altres per tal que es modernitzin.

Em van dir, davant de la meva crítica, dues coses diferents. Una dona que ocupa un determinat càrrec dins de la universitat va observar que és interessant que ho digués un sociòleg. I una segona cosa que em van dir és la típica de tipus burocràtic: depèn del vicerectorat (els d’Estudiants), i que si es diu això ja veuràs el vicerector de torn dient que no l’incumbeix i que en tot cas ha d’anunciar les residències existents.
Però, escolteu-me una cosa, si ells no han estat capaços de veure que això és segregació, per més que així hagi estat sempre i sigui política interna de les residències; si s’han hagut d’esperar que arribés un estudiant de Sociologia per fer notar que la universitat hauria de prendre part d’alguna manera per evitar-ho; si, en definitiva, no estan predisposats a actuar perquè, potser per indiferència, ho veuen “normal”, doncs anem malament.

Aquesta segregació sexual no és el mateix que una discriminació sexual ni de tipus polític, per descomptat, perquè exactament ni es nega el servei ni es vulneren llibertats, ni es fa preeminent un determinat sexe. Però no deixa de ser una discriminació social amb profundes arrels culturals. No voldria fer aquí una àmplia dissertació analítica de la justificació ideològica de per què no hi hauria d’haver segregació sexual per residències, però almenys sí que puc anotar breument, per altra banda, els elements sociològics subjacents que l’expliquen:

• Distinció entre categories de persones per, en el fons, cap criteri que no sigui de la mateixa naturalesa d’allò de la qual cosa cal distingir-ho, ni per cap que influeixi directament en les qüestions pròpies de tipus residencial. És a dir -a veure si em faig explicar-, entenc que la segregació a la qual tota distinció duu inevitablement s’ha de justificar per algun element del mateix tipus d’aquella dimensió o àrea social que cal segregar. És estúpid i injustificat separar els viatgers de metro, posem per cas, per si són rossos o no, perquè això no té res a veure amb el fet mateix de viatjar. De la mateixa manera, el sexe biològic no és una cosa que tingui a veure directament amb el fet mateix de viure en residències ni amb el servei que s’hi ofereix; seria més lògic, en canvi, segregar residències per edat.
No obstant això, sí que és cert que hi poden haver certs elements de convivència “alterats”, perquè, clar, no ens enganyem, l’atracció sexual també és biològica. I davant d’això hom argumenta que posar els sexes junts seria un atemptat a la decència o vés a saber què. No obstant, no hi ha manera de justificar aquesta separació, que continua sense ser una cosa dolenta per si mateixa, i que treu la seva legitimitat dels dos punts següents.

Masclisme: l’argument purista de preservar la decència, i sovint es justificava dient que era pel bé de la dona, no només és propi d’una mentalitat antiga i reaccionària, que exemplifica uns valors que no són els mateixos que els de la igualtat democràtica i que ja han colonitzat el món modern, sinó que també visualitza el sexe com una cosa bruta i que cal separar els dos sexes perquè puguin, en el seu moment, ajuntar-se els individus de cada sexe quan toqui. De fet, jo interpreto que l’argument principal per separar homes i dones és que junts s’estimularia el “pecat” o el “comportament immoral”. La visió de rols que deriva de la distinció sexual és, no cal dir-ho, masclista. És com si hom pressuposés, a més, que si els dos sexes estiguessin junts es llençarien de seguida l’un damunt de l’altre; o, millor dit, que l’home inevitablement sempre sentiria la necessitat de satisfer els seus “impulsos animals”.

Heterosexisme: aquest masclisme es veu ampliat quan ens adonem que la definició que es fa de l’home i de la dona parteix de la idea que, per defecte, els homes sempre es llençaran damunt de les dones, i les dones sempre acceptaran que siguin els homes que les persegueixin. Tots sabem perfectament que també existeixen persones homosexuals. En aquest cas, posar les lesbianes en residències exclusivament femenines i els gais en les exclusivament masculines seria una manera d’atiar els seus “instints animals”, segons la justificació purista. Però com que es deixen segons el sexe partint de la idea heteronormativa de normalitat, doncs això mateix ja nega la utilitat de la segregació en base a l’atracció sexual; i ignora que un home heterosexual es pot sentir més còmode davant d’una noia que d’un home gai (n’hi ha que sí que s’hi senten), la qual cosa nega la utilitat de la segregació en base a la intimitat.

No vull allargar-me més reflexionant sobre aquests supòsits culturals. Ara, davant de tot això, el meu objectiu (i canvio de registre) és presentar una petita justificació política del rebuig que hauria de mostrar la UB i qualsevol altre institució educativa davant de l’oferta de residències d’un sol sexe.

Per començar, hom dirà que pot estar una empresa al seu dret de presentar la segregació, per descomptat (sempre i quan no vulnerés drets fonamentals). Però aquí el problema insisteixo que no és aquest, no és que aquestes residències tinguin aquesta forma segons un tòpics quasi primitius, sinó el fet que la UB ho publicita. És a dir, l’empresa o l’ofertant del servei pot decidir de fer residències segregades, però no pot ser que existeixi sota el paraigües de la UB. No es toleraria que existissin residències per a catalans i espanyols separades, com tampoc per a blancs i negres, doncs tampoc no hauríem d’acceptar que fossin sexualment definides, sinó que la residència hauria d’oferir els serveis a tot el seu públic considerat per igual, sense distinció.
Semblaria que el deure de la UB és publicar l’existència de les residències, per informar els estudiants de tots els serveis d’allotjament que poden tenir disponible, i efectivament és així. Però no es tracta de deixar la substància d’allò sobre què s’informa com una curiositat subsidiària de la qüestió instrumental, de l’utilitat que tingui per als estudiants. Informar-ne no es pot fer a costa de treure la significació social d’una tal pràctica i no s’ha de fer desvinculant-ho dels valors que se suposa que una institució pública i democràtica promou, sinó que també és deure seu enfortir la democràcia i, com a universitat que és, marcar els primers passos per a la transformació social i avançar cap al progrés.

La UB no podrà obligar les residències a canviar la seva política, òbviament, però el que no pot fer és fer-ne publicitat, perquè és contrari als valors de la democràcia i la igualtat, i no pot donar cobertura a través d’aquesta promoció a tal separació en el servei entre categories de persona infundada. La UB, com qualsevol altre institució o organisme públic que es vanti de promoure els valors de la convivència i la democràcia, no pot -ni ha de- promoure ni difondre una segregació. Ja estem al segle XXI, que s’adaptin les residències i, si no ho fan i són privades, que es buquin la vida, però no amb el suport tàcit d’un organisme públic. En canvi, la universitat hauria de publicitar només aquelles residències que fossin mixtes, igual com les seves pròpies també ho han de ser (i ja ho són, de fet).

No estic al cas de si la segregació és una pràctica totalment estesa per tot Catalunya, però si més no sí que es produeix, i s’ha de combatre. Pel que fa a altres universitats, sé que la UAB i la UdG tenen residències mixtes, i fins i tot en alguns casos les habitacions també ho poden ser (a la UAB en habitacions doble si es demanda, i a la UdG perquè lloga pisos, per tant el pot llogar qui vulgui).
Es pot entendre més fàcilment l’agrupació sexual per habituacions, en aquest cas sí, tot i que òbviament la seva justificació continua partint dels prejudicis sexistes de sempre. No és un tema que vulgui desenvolupar més aquí i no cal, però puc fer constar que, així i tot, la solució última seria, simplement, que els residents decidissin amb quin sexe volen compartir habitació, amb el benentès, és clar, hi insisteixo, que la residència en si sí que ha de ser mixta a la força.

Per posar, finalment, només un exemple de l’estranger per mostrar el contrast amb les residències de Barcelona i de Catalunya, podem fixar-nos amb Anglaterra, un país força avançat en aquesta matèria. Certament, allà totes les residències, siguin públiques o privades, són mixtes; i no només això, sinó que també els apartaments poden ser mixtos. És a dir, no és com a la UdG, on els estudiants lloguen el pis, sinó que allà les universitats els distribueixen sense separar-los per sexe en aquests pisos de fins a 8 persones (em sembla que és l’habitual dels apartament, estic dient, a banda de les habitacions doble). És més, quan els apartaments són unisexuals és perquè els estudiants ho han demanat expressament. És a dir, és un funcionament just oposat al de la lògica puritana: el normal és viure i conviure amb gent de sexe oposat, per això cal demanar expressament que no sigui així si es desitja.
En honor a la veritat, també val a dir que a Anglaterra ens trobem encara casos oposats. Efectivament, en algunes universitats (crec que només les d’alt nivell), encara existeixen residències “especials” només per a dones. És a dir, malgrat que per una banda s’ha eliminat la segregació de manera generalitzada, per altra, en canvi, encara es mantenen enclavaments tradicionals, que transpuen una significació social més greu que la simple segregació que he criticat de les residències de Barcelona, ja que en aquest cas estem parlant de pura discriminació. Suposo que aquesta oposició de situacions totalment antagòniques és pròpia d’un país de forts contrastos socials com Anglaterra.

Crònica de la vaga educativa del 9 de maig

Un altre cop va tocar fer vaga. Aquesta vegada al sector de l’ensenyament a tot Espanya, ja anunciada des de fa un mes. I un altre cop us escric la meva crònica personal de la jornada (que acompanyaré amb algunes fotos que vaig fer), cosa que potser pot ser cansada i avorrida, però també curiosa, a la vegada que també ho aprofito per informar i contrarestar el que diuen els mitjans de comunicació oficials: ja d’entrada us diré que el que la televisió va dir que era la capçalera de la manifestació, en realitat no ho va ser exactament.Furgones preparades a Palau Reial

Vaig anar al matí a la zona universitària per participar de les activitats, especialment a la facultat de Física i Química, on havien preparat una taula rodona amb el degà de Física, un home favorable a la vaga i que participa de les protestes de tota la comunitat educativa. A les 10:30 ens havíem de reunir tots els estudiants i professors de la zona per baixar en manifestació, com és habitual, cap a Pl. Universitat. Vam trigar a reunir-nos, la gent anava fent tard, i semblava que n’érem pocs. Els Mossos d’Esquadra, per altra banda, com és habitual també, n’eren uns quants, ja estaven preparats. Com veieu a la foto, les sis forgones estaven aparcades esperant per moure’s, i quan la manifestació es va posar en marxa van aparèixer dues forgones més.

En aquesta manifestació, com que era dia de vaga “general” per educació, no només hi havia estudiants. Potser és de les manifestacions quan més professors he vist. No obstant, això contrasta amb el fet que aquesta manifestació no ha estat pas de les més nombroses, bastant més gran va ser la de l’any passat també en ocasió d’una vaga a tot ensenyament. Però també és cert, per altra banda, que el seguiment de la vaga ha estat molt elevada a la zona, llavors la gent directament no ve i és més difícil després arrossegar-la a la manifestació. Jo penso que deuríem ser mig miler de persones, però també és cert que sempre s’acaba fent una mica més gran. En tot cas, baixant per la Diagonal, també he de dir que aquesta manifestació estava bastant animada, cantàvem força, anàvem bastant ràpids i, per altra banda, molts cotxes tocaven la botzina.

Diria que vam baixar per Joan Güell fins a l’Avinguda de Madrid. En aquella cantonada vam tombar direcció oest. Va ser un tros molt divertit, perquè el carrer era ample, la gent ens mirava molt, hi havia força animació i quan cridàvem tot resssonava. Arribo a creure, també, que potser deuríem ser alguns més de 500 persones. Jo em quedava afònic de cridar, però valia la pena. No vaig estar, com altres cops, repartint fulls volants perquè no en teníem.
A la cantonada amb Numància, vam baixar cap a Sants, i després de nou girem per Tarradellas i seguim per Rosselló. Era un tram quan la gent ja semblava estar una mica cansada, perquè no fèiem tants de càntics, però així i tot estava prou animat. Per altra banda, anàvem justos de temps, perquè havíem sortit de Diagonal més tard de les onze, i calia arribar a Pl. Universitat per estar tots reunits i per posar-nos en “posició” si volíem fer el que volíem fer (com més a baix explicaré). Aquest carrer el vam fer tot recte, fins que queda tallat per Villaroel. Per allà no sé per on vam passar fins arribar a situar-nos al Carrer Balmes al costat del seminari (no sé si hi vam anar per darrera o per la part de dalt).

En aquest punt és quan arriba la cosa important, perquè tocava que baixéssim Balmes per arribar a Pelai. Per aquell carrer és per on passaria la capçalera oficial de la manifestació, la dels sindicats. Però des del moviment universitari i altres plataformes es va decidir de “colar-se” al davant de la manifestació i formar un bloc crític que portaria una nova capçalera. Certament, mentre baixàvem, s’hi anava sumant gent. Sobretot a la cantonada amb la Gran Via, perquè des de Pl. Universitat va venir un gruix de gent, un altre bloc, a sumar-se a la comitiva, que es va anar fent gran i va sumar també tota la gent que ja rondava per Pelai. El bloc crític estava format pel sector d’universitats (la PUDUP, és clar, va estendre la convocatòria de vaga a la universitat), part de la Marea Groga i secundària. Òbviament, això no tothom ho sabia, la gent simplement estava per la manifestació, els és igual si al davant o al darrera, però la gràcia de la iniciativa era fer una reivindicació dins de la reivindicació i no deixar que els sindicats l’encapçalessin.
Al final, aquí a Pelai es va formar una gran munió de gent que mica en mica va anar prenent forma, de manera força ordenada, he de dir (sempre es temia que aquest moviment no sortís gaire ordenat), i va iniciar la marxa, cap a dos quarts d’una, penso. I aquest bloc crític era molt gran i divers, com he dit, es pot comprovar per exemple per aquesta foto de La Vanguardia. També és en aquest mitjà de comunicació en l’únic on he vist que a la notícia audiovisual de la vaga s’esmentés que es va formar aquest bloc i que, doncs, el que havia de ser l’inici de la manifestació al final no ho va ser.

La-manifestacion-de-estudiante_54373937870_51351706917_600_226

Bloc crític. Foto de La Vanguardia. Mireu-la en gran a la pàgina web, perquè es nota més bé que el bloc dels sindicats està localitzat allà al fons a l’esquerra a Pelai.

Sembla que la cosa va agafar per sorpresa l’organització sindical i la premsa. No sé com s’ho van prendre, però no s’ho esperaven, i estaven a punt de marxar, ells esperaven que arribés la gent que faltava, el que passa és que per “sorpresa” es van posar al davant. Com que la premsa, com és normal, es col·loca al davant de les manifestacions, en veure que la capçalera sindical quedava marginada, vam haver de fer pas als dos cotxes dels mitjans de comunicació que hi havia, per tal que ara sí es posessin al que era la nova capçalera de la manifestació.

Doncs bé, la manifestació va seguir en un ambient altament festiu i molt animat, amb aquella cridòria tant motivadora, amb crits (tot i que amb tanta gent no es pot aconseguir que tot el bloc segueixi el mateix ritme) i també una batucada (si bé he de dir que a alguns la batucada no els sembla bé, per això cantaven “menys batucada i més barricada!”). Sigui com sigui, vam arribar a Via Laietana. Situar-se en aquesta cantonada sempre és molt interessant perquè es pot veure com de llarga i densa és una manifestació; recordo la impressió que em va causar la de l’any passat. Aquest cop, però, com que estava al començament de la manifestació, no la vaig veure tota, òbviament; estava cap a la part del mig del bloc crític, llavors veia com s’estenia per davant i veia per darrera a la llunyania els pendons sindicals.
Jo no sabia cap a on havia d’anar la manifestació, i pel que es veu alguns de la capçalera tampoc no ho deurien saber, perquè anaven a continuar cap avall, passant pel costat de l’edifici de CC.OO., sindicat que en general per a la massa mereixia crits de desaprovació. Però havíem de girar per entrar al centre cap a Pl. Sant Jaume. Certament, hi vam arribar, i estava ja bastant plena, suposo que també amb gent que es concentrava allà a la plaça per protestar però que no havia seguit la manifestació en si.
Jo no m’hi vaig quedar pas gaire estona més. Vaig marxar a un quart de tres, i vaig passar per Pl. Universitat. Ja estava tot escampat, és clar, però es veien grups de persones que també marxaven ja de la manifestació i pol·lulaven per allà. També vaig veure que l’edifici de la universitat tenia unes quantes pintades (que l’endemà, per cert, ja havien desaparegut, ho van netejar ràpidament), cosa, com a mínim, una mica lletja, perquè es tracta d’un edifici històric i s’hauria de tractar bé.

Doncs bé, ja veieu com va anar al manifestació. Avui he estat més breu, no cal detallar-ho tot. Simplement cal remarcar tres coses, que he anat narrant: que era una manifestació molt animada i pacífica, també bastant ordenada; que ha estat una manifestació més petita que la de l’any passat (deu ser que la gent es desanima… algun dia parlaré d’això); i que un bon tram de la manifestació era un bloc que no seguia el pas del que oficialment s’havia dia, no estava incorporat en el gruix que partia de la capçalera dels sindicats, sinó que marcava ell el pas.

Crònica de la vaga estudiantil del 28-F

El passat dia 28 va tenir lloc una vaga estudiantil a tot Catalunya, convocada per la PUDUP. Com acostumo a fer, en faré una breu crònica, a partir de la meva experiència a la manifestació, però heu de saber que aquest cop, per qüestions de força major, no em vaig poder quedar durant tota la manifestació, sinó només fins les dues del migdia. Aquest cop tampoc no acompanyo el text amb fotos pròpies, ja que no en vaig fer perquè amb el fred, la motxilla i la pluja, no em resultava còmode, però he agafat les fotos que poso d’aquí.

Abans de començar la crònica, però, m’agradaria com és habitual fer un petit comentari sobre la informació dels mitjans de comunicació. El que he trobat més sorprenent és que la quantitat de no-informació prèvia a la manifestació (és més, la quantitat de no-informació prèvia als aldarulls) ha estat enorme: és a dir, considero que per aquesta vaga s’ha parlat molt menys del poc que ja és habitual que es parli d’una vaga entre els mitjans de comunicació, televisions i diaris, llevat, és clar, dels enfrontaments amb la policia, i així i tot això ha tingut poqueta repercussió; i això malgrat que per aquesta ocasió la mobilització dels dies previs, els actes celebrats (com jornades de classes al carrer) i la propaganda (la PUDUP va fer una roda de premsa on no va voler acudir TV3, però sí BTV) han estat, trobo, més amplis i generalitzats. Bé, si voleu podeu mirar la notícia molt ràpida de TV3, em sembla que en el Telenotícies Vespre. Al matí, d’aquell mateix dia, també es van referir a la vaga, però no van parlar tant dels aldarulls perquè encara no s’havien produït.
El cas de La Vanguardia és el més graciós: no vaig trobar informació sobre la vaga, simplement la primera notícia que em va aparèixer quan vaig entrar a la versió digital vers quarts de quatre va ser la de les càrregues policials davant de la seu d’UDC, i ni tan sols hi havia cap enllaç a alguna altra notícia que parlés també de la vaga. Més tard el van afegir, en una notícia que justament també parlava de la vaga a través de les incidències que s’havien produït. Això porta a pensar si si es parlaria de la vaga en cas que no es produïssin incidents…

 Doncs bé, sense allargar-me més sobre els mitjans de comunicació, us explico què vaig viure jo. Per començar, al matí vaig sortir cap a la universitat tard, i vaig arribar a la facultat, allà a Diagonal, a dos quarts d’onze, just l’hora quan estava prevista que comencés la manifestació per baixar cap a Pl. Universitat. Jo tenia la sensació que aquest cop, com que els estudiants ja estan ben farts, també aquesta manifestació no central seria prou gran, fins i tot malgrat el temps; de fet al metro vaig veure unes quantes persones que anaven expressament a la manifestació, com això, algunes amb la samarreta de la marea groga (això sí, per sobre del jersei, és clar, pel fred). Quan surto de la boca del metro, però, m’espanto una mica perquè no hi havia ningú per les voreres, cap grup de gent, ni veia moviment. Pensava que el mal temps (certament feia vent i força fred, però només espurnejava una mica) faria que la gent no vingués, o, almenys, que només apareguessin els més actius, els més “motivats”, els qui generalment van a les assemblees o formen part d’associacions estudiantils.

Vaig trobar-me uns companys que sortien de la facultat, llavors ens agrupem i anem davant de Física, perquè allà hem vist que es començaven a congregar persones. No he anat a la meva facultat, doncs, perquè de seguida m’he unit al grup, tot i que ja es veia que no hi havia ni una moto aparcada, per exemple, i jo ja sabia que el seguiment seria quasi total, absolutament més que en altres ocasions. De totes maneres, no sé si de bon matí hi va anar algun estudiant -suposo que sí- perquè em sembla que totes les portes estaven barrades, com a Dret. El clima que jo veia els dies previs és que els professors també farien vaga (que jo sàpiga, dos sindicats no majoritaris l’han legalitzada també per als professors) i, és clar, veient que l’ímpetu dels estudiants era fer vaga, doncs ells, fessin o no vaga, no impartirien classe. Per altra banda, sí que vaig entrar a Física, i pel que vaig veure també estava buida, no hi havia ningú ocupat, diguem-ne, només algun grup d’estudiants pels passadissos que, però, es dirigien a la manifestació.

No va ser fins les 11 quan vam tallar la Diagonal. I he de dir que sí que n’érem uns quants. Mica en mica havia anat arribant gent i grups de gent. No n’érem pas menys del que és habitual, sinó unes 500 persones Ara bé, és possible que si no hagués estat pel temps la gent menys acostumada a anar a manifestacions s’hagués animat a venir també a aquesta manifestació, que és molt divertida. Així, vam començar a baixar la Diagonal. De seguida, com és normal, van aparèixer les forgones dels Mossos pel darrera, però, sorprenentment, només en vaig comptar 6, quan de manera general n’hi ha una desena.Quan vam arribar davant de les torres de La Caixa, ens vam aturar, en silenci, perquè no sé quina assemblea tenia preparada una acció: llençar-hi a la porta budells i intestins i no sé quines altres coses. Els Mossos, però, es van mobilitzar de seguida: van baixar deu agents que es van apropar a la porta i va fer que de nou tots en el sentit de la marxa i vam continuar, mentre, és clar, les forgones i també aquests agents a peu ens seguien, però de seguida van tornar a pujar als vehicles, perquè vam tombar per Joan Güell.
És molt curiosa una cosa: just allà mateix a la cantonada, de la vorera d’El Corte Inglés un home va voler unir-se a la manifestació. A uns metres de mi, quan jo intentava repartir papers informatius entre la gent. Un noi de la manifestació va passar corrents pel costat, es va acostar a aquest home i va començar a cridar “¡Secreta, idiota, te crees que no se nota!“, i llavors alguns més el van seguir i l’home va aturar-se i es va fer enrera, diria que amb una mena de somriure maquiavèl·lic a la cara. Jo he de dir que no vaig ser capaç de saber veure si era un agent que es volia infiltrar o no; de fet, a diferència d’altres vegades, aquest cop no semblava tant que fos un agent de paisà. Sigui com sigui, quan el noi va començar a cridar i insultar-lo, i tenint en compte que les furgones eren deu metres més enrera i, com que sóc poruc, temia que no passés res, jo vaig baixar de la vorera, vaig deixar de repartir papers i em vaig ficar entre la manifestació. Després vaig canviar de vorera per continuar repartint.

He de dir que, potser pel temps, potser perquè en general estem cansats o potser perquè tant de fastig o fins i tot tanta ràbia fan que els estudiants ara en general es mobilitzin “perquè toca”, tot i que potser alguns explotarien, doncs no hi havia gaire animació. El panorama era divers, sí, com sempre, si bé és cert que algun grupet anarquista estava més animat i feia pintades de tant en tant, però no fèiem gaire càntics ni gaire soroll, no aplaudíem gaire tampoc si la gent ens aplaudia a nosaltres.

Després vam tombar pel carrer estret Melcior de Palau. En aquell moment va començar a ploure bastant i vam haver d’agafar els paraigües. Vam anar avançant i ens vam aturar davant de la facultat de Biblioteconomia, mentre, ara sí, cridàvem durant una estona, i durant una altra estàvem callats i esperàvem que els qui hi van entrar fessin el que volien fer, que era penjar de la finestra una gran pancarta, de caire, per cert, anarquista, amb la A dins del cercle inclosa. He de confessar que no em fa pas gaire gràcia que hi hagués durant la manifestació (i també durant la següent, la principal) tanta preponderància d’aquests símbols i d’aquests grupets de gent.
Quan vam tombar per aquí Melcior de Palau se’m va trencar una peça del paraigües, i per culpa d’això em vaig quedar just al final de la manifestació. Veia com els Mossos ens seguien, cosa que mai no havia passat per aquests carrers de barri, mentre a cada cantonada treien els pivots del terra que impedeixen el pas dels vehicles. També vaig veure, quan estàvem aturats davant de Biblioteconomia sense que jo sabés què passava, un professor, que em va dir que, com a mínim, n’hi havia un més entre nosaltres. I també vaig poder veure, gràcies a estar al final, com efectivament a la cantonada anterior per on just havíem passat (no sé quina és exactament) hi havia arrambats a la paret i a un metre de les furgones dos secretes: ara sí que ho notava, i certament un d’ells era el que abans havia fet fora aquell noi. L’altra era una dona. Anaven amb passamuntanyes i vestits una mica, diria jo, com si semblés que visitessin la ciutat, sense ser turistes.

Tot seguit vam anar al carrer de Numància, sense aturar-nos a l’institut que hi ha a la cantonada de Melcior de Palau, i després vam pujar per Josep Tarradellas per passar pel costat de la presó, pel carrer Rosselló. També va ser en aquella alçada quan va deixar de ploure fort i vaig poder guardar el paraigües. Jo vaig poder seguir repartir pamflets que informaven dels efectes de les retallades. Va ser notori el cas d’un home gran que me’l va agafar de cop quan li vaig oferir, em sembla que va dir alguna cosa per l’estil “¡pero esto que es, para tocar les huevos!”, el va arrugar de seguida sense mirar-se’l i el va llençar a terra. Li vaig dir, davant de la mirada d’alguns companys manifestants, que el mínim que podria fer és no embrutar el terra i llençar-ho a la brossa.
Vam seguir, tranquil·lament, sense cantar gaire, ja ho dic, per davant de l’escola industrial, on un grup d’estudiants amb pancarta pròpia ens esperava per afegir-se a la manifestació. Vam tombar per Villarroel, a les portes de l’Hospital Clínic. Aquest tros ja va ser més “divertit”, en part, perquè, malgrat que seguíem sense cantar gaire, semblàvem és animats, quan durant el tram anterior era una mica “tètrica”, la manifestació, i hi havia més gent pel carrer.

A la cantonada del Carrer Mallorca, hi havia 9 furgones dels Mossos aparcades, a saber per què. Es van afegir a les altres 6 que ja ens seguien per tot el que quedava de manifestació, i em va fer la impressió que aquest cop les furgones estaven més a prop de la cua de la manifestació del que és habitual. Sigui com sigui, vam girar per Gran Via per arribar a Pl. Universitat. Ja eren més tard de dos quarts d’una, que era l’hora quan començava la manifestació central, i es va tornar a posar a ploure.

Quan vam arribar a Pl. Universitat, no estava pas plena a vessar. La plaça en si estava plena, coberta de paraigües, però la Gran Via no, de fet circulaven cotxes per un lateral (i això que em sembla que ara només hi poden passar autobusos), però amb el pas del temps també va quedar tallat. En altres manifestacions, la plaça estava més plena, o, almenys, ho sembla: depèn de com es posi la massa de gent, cap a on hi hagi el gruix de la gent. En efecte, es podria dir que hi havia tanta gent com en altres ocasions, però em sembla que la massa tenia a estar agrupada a la cantonada de Pelai i Ronda Universitat. De fet, és per carrer Pelai per on havia de marxar la manifestació.
Jo no vaig anar, però, cap al principi, vaig intentar quedar-me al bloc del meu campus, però el vaig perdre perquè vaig entrar dins de la universitat, l’entrada de la qual estava plena de gent que es cobria de la pluja i es preparava per sortir amb la manifestació. A la una, quan la pluja ja va parar, és quan vaig incorporar-me a la manifestació, per la part del final, on hi havia algun grupet del bloc Diagonal, tot i que sobretot estava dispers, i també tancant la manifestació hi havia el bloc de professors i treballadors, que, he de dir, em dóna més confiança, sobretot veient que l’ambient entre els estudiants de la part del final era molt heterogeni, puc clar i amb persones de pintes “radicals”.

El cert és que així ho vaig poder comprovar en avançar la manifestació: quan aquesta part del final va passar per la Ronda Universitat (consti, doncs, que va canviar de recorregut, ja que se suposava que havia de  baixar per Pelai), hom ja va cremar un contenidor. Jo estava just al costat (bé, a uns cinc metres) quan va començar a fer la gran flama. He de dir que és impressionant, es nota molt l’escalfor que provoca i fa una mica d’angúnia. També era una situació una mica estranya, perquè com he dit, i tot seguit ho definiré més, la gent era molt heterogènia, per tant no era una d’aquelles situacions diguem-ne “típiques d’antisistema” en què hi ha un grup de radicals que van al contenidor a cremar-lo i queda allà aïllat cremant. No, sinó que algú el va incendiar mentre la manifestació avançava, hi havia gent diversa pel carrer i els estudiants deixaven un lloc prudencial entorn del cotenidor. També he de dir que és el primer cop en la meva vida que em trobo personalment en una situació en què cremen un contenidor a prop meu, l’experiència més propera que tinc és la de fa un any, quan vaig veure el fum des de lluny i hom va cremar contenidors acabada la manifestació, amb la gent dispersa, i no justament enmig de la manifestació. Temia, doncs, que la cosa no anés a pitjor.

Deixeu-me que deixi d’explicar cronològicament com avançava la manifestació per passar a fer una definició del personal que hi havia, segons ho he vist jo i com ho dedueixo, perquè el cert és que no vaig passejar per tota la manifestació, sinó que sempre em vaig quedar des de la meitat cap al final. A més, com que hi havia milers de persones, doncs òbviament és difícil definir com era la gent i les parts de la manifestació. En tot cas, ho intento: a la part del davant, l’ambient era “normal”, típic de manifestació reivindicativa, on hi ha em sembla que els organitzadors, se senten càntics (tot i que suposo que igualment amb menys energia de l’habitual), amb joves diversos, pancartes i alguna bandera, potser de grups específics, per exemple hi havia un sector amb estelades. Em fa la impressió que en la part del mig la cosa comença a confondre’s més. Per la meitat de la manifestació vaig passar-hi només durant una estona, tot i que sobretot per la part final del mig, i vaig veure que allà, malgrat ser també un ambient divers i tranquil de manifestació, la reividincació es feia més silenciosa, potser com si fos més processual. Després, cap a la part del final del mig, semblava que les pancartes deixessin lloc a més banderes (algunes simplement per localitzar-se, com les liles). Tirant més cap al final, a més, la munió de gent semblava més desorganitzada, en un sentit de barrejada: hi havia els manifestants tranquils, hi havia gent més agitada, hi havia grups diferents, hi havia els que entren i surten del gruix de la manifestació, hi havia alguns que estan animats, n’hi havia que seguien la currua processualment… És sobretot a la part del final quan l’heterogeneïtat donava a la manifestació un caràcter diferent segons el tipus de persona o de grup: quan es cantava, era més freqüent sentir càntics anticapitalistes que no els “típics” contra la retallades, hi havia banderes i grups anarquistes, hi havia algun o altre encaputxat, hi havia diria que estudiants de secundària, vaig veure també un grupet d’estudiants de l’FNEC, em sembla que també hi havia el grup de les Joventuts Socialistes, vaig veure una bandera de l’URSS, hi havia els estudiants reivindicatius animats… La part encara de més al final semblava de nou més tranquil·la i menys heterogènia (en aquest sentit del “caràcter” de la gent), i hi havia el grup específic de l’AEP, que havia format un cordó de seguretat al voltant seu, i, tancant la manifestació, el grup de professors i treballadors universitaris.

Dit això, recupero el sentit de la manifestació: va baixar per Balmes per incorporar-se a Pelai i seguir per Plaça Catalunya. Jo vaig despenjar-me de la zona on estava i vaig anar avançant per veure la manifestació i repartir papers entre la gent del carrer. Quan vaig arribar a la cantonada de Portal de l’Àngel, hi havia un grup de treballadors de Movistar que també protestaven i els crits dels dos tipus de manifestants van confluir. Hi va haver un treballador, d’altra banda, que sembla que també va identificar un policia de paisà i li va cridar allò mateix que sempre se’ls diu, el mateix que he reproduït més amunt. També hi havia unes sis furgones dels Mossos aturades justament a Portal de l’Àngel, preparades per sortir si fes falta. De fet, jo no vaig seguir caminant per Fontanella perquè un grup de gent semblava que anés a fer no sé què en aquell edifici de la cantonada de Portal de l’Àngel i em vaig allunyar. Precisament hi va haver un moment quan es va veure com la gent s’apartava corrents, no sé si és que provocaven els Mossos, però no va passar res. Quan em vaig fer enrera vaig passar per una parada d’autobús, on una iaia i un estudiant estaven parlant i la dona es queixava que no hi havia dret que ens manifestéssim, que ella portava quatre hores esperant l’autobús.

A la cantonada amb Via Laietana és quan vaig poder veure com de llarga era la manifestació, i no tota perquè jo havia avançat i estava, tot i que al final de la manifestació, no pas just al darrera: veia que ocupava tot el carrer, però l’asfalt, no la vorera, i era llarga, certament hi havia molta gent, i en veia el principi. Com a mínim érem els mateixos que en aquella manifestació estudiantil que va acabar a Arc de Triomf (no en vaig fer crònica): 10.000 persones, potser més. De fet, el setmanari Directa xifra els assistents en 20.000.
Per veure el panorama, vaig seguir avançant ràpid. A la cantonada amb el Carrer Magdalenes i Carrer Comtal hi ha no sé quin banc. Em vaig trobar que sortien uns esvalotadors de la manifestació, o s’hi quedaven a dins camuflats, i van llençar pintura i pedres. Evidentment, no vaig poder seguir avançant fins que no paressin. I em vaig sentir malament, perquè jo de tant en tant donava papers informatius i intentava donar credibilitat a la lluita estudiantil: què pensaria la gent si jo informo pacíficament de la cosa però just 10 metres més enllà hi ha uns pallassos llençant pedrots contra un banc?

Però, vaja, jo vaig continuar una mica més. Vaig veure que les pedres van trencar els vidres del banc i després em vaig aturar davant d’aquell edifici que em sembla que és no sé què del govern espanyol, que estava envoltat de reixes i hi havia unes quantes furgones de la policia, algunes tacades de pintura que els havien llençat. No vaig seguir perquè es feia tard, però sobretot perquè, malgrat que podria haver seguit perfectament cinc minuts més, no estava segur que ningú no fes cap intent de provocar la policia. Així, doncs, eren les dues i cinc i jo vaig recular perquè havia de marxar ja. Vaig fer en sentit contrari el que havia recorregut de manifestació i vaig passar pel costat de la quinzena de forgones dels Mossos que seguia la manifestació. Darrera seu, una ambulància i un vehicle dels serveis de neteja.

Aquí és on acaba la meva experiència. És una llàstima que no em pogués quedar tota la manifestació, perquè lògicament m’hauria agradat ser-hi, i malauradament no puc explicar, des de la meva experiència i el meu punt de vista, com va acabar. Ens haurem de conformar amb el que diguin els mitjans de comunicació sobre la fi de la manifestació i els aldarulls posteriors. En tot cas, deixeu-me fer una petita reflexió: diuen que 400 violents van enfrontar-se a la policia davant d’UDC, i diuen els Mossos que la manifestació era de 4.500 persones. Perdoneu que us ho digui, senyors policies, però 400 “esvalotadors” de 4.500 persones, en són uns quants: ben bé el 10% dels manifestants són, diguem-ne, violents incontrolats. Es fa difícil de creure. Hi deu haver algun error en les seves xifres. Per altra banda, però, encara que el percentatge fos diferent, és notori que en termes absoluts 400 persones, i no en són poques, vulguin enfrontar-se a la policia, prenent com a vàlida la informació dels diaris. Això hauria de fer pensar…