Arxiu del Bloc

Crítica a “Veritats de mentida”

 

En aquest primer vídeo del videobloc, faig una crítica a un fragment del programa especial Veritats de mentida de Sense Ficció de TV3 de fa unes setmanes, un programa ben interessant però que en aquest fragment que comento, a partir de l’entrevista a un emprenedor, es posa de manifest allò mateix que és tema del programa: falsedats i informacions no certes per assolir un objectiu particular. El tros al qual faig referència és des de 1h 43′ 40” aprox. fins a 1h 50′ 56”.

The Bot com a símptoma

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]
[Per saber sobre què va passar a The Bot, cliqueu aquí]

La meva posició de professor em permet estar en contacte amb els adolescents i observar el seu món, veure com actuen, què escolten, què llegeixen, què miren, com es relacionen. Així és com conec de primera mà les lletres tan suggerents d’un no gaire poètic reggaeton masclista: “Dónde quieres que te la eche, ¿en la boca o en los senos? Me la chupa mientras quemo, le gusta mi lenguaje obsceno”. No m’ho invento: justament això escoltava l’altre dia quan jo estava de guàrdia una estudiant… de 2n d’ESO.

Sortir de festa és un “ritual” també molt clar del seu comportament, però un “ritual” que no s’inventen ells: resulta que les discoteques i cadenes empresarials especialitzades en oci munten esdeveniments expressament per a joves d’aquesta edat, incloses festes de final de curs. No costa gaire veure que aquesta mena d’esdeveniments són l’avantsala per l’oci “adult” posterior. Ara, l’atractiu que tenen és el mateix: la sexualització de l’oci, amb el masclisme com a corol·lari. Els més jovenets, doncs, entren de seguida en aquests circuits de consum. Es tracta d’una pauta de socialització que, de fet, cada cop s’avança més: atiar les passions, apel·lació al gaudi immediat, al guany personal i a l’individu aïllat.

El que va passar a The Bot és només una manifestació d’una cosa més profunda: unes pautes institucionalitzades de socialització, marcades pel valor de consum, que inculquen uns determinats valors, amb l’impacte emocional corresponent. El que va passar a The Bot està lligat tant a la cançó que la meva alumne escoltava aquell dia, com a les disfresses infantils sexualment provocatives per a nena que, amb bon criteri, Ada Colau ha criticat recentment. Per tant, el cert és que el problema essencial no és que aquell espectacle que va saltar a les portades fos pornogràfic, sinó que el consum prostitueix, en el sentit que desposseeix tot el que toca dels atributs essencials i, doncs, ho tracta de forma banal i fins i tot cínica, per tal de poder ser comercial.

Hi ha qui es va sorprendre i potser fins i tot alarmar que en una sala de festes es fes un espectacle sexual i, pitjor encara, que hi haguessin menors. Ara, siguem conscients del món en què vivim: el món de la socialització adolescent està profundament sexualitzat i imbuït per un masclisme imperant. Llavors, potser cal mirar més enllà dels símptomes i fer alguna cosa més que posar-se les mans al cap: que potser no som capaços d’associar, per exemple, les agressions sexuals a les dones amb aquesta pauta de socialització? I, més encara, no som capaços de veure la relació entre aquesta socialització i el consumisme capitalista?

El rum-rum mundial

No n’estem gaire informats, perquè els mitjans de comunicació guarden silenci i perquè no estem acostumats a mirar a l’exterior i a agafar perspectiva, però el cert és que s’està produint una reactivació de l’esquerra política en diversos indrets del món. Sens dubte, representa un indici de canvi, però no és casual, sinó que té unes causes i, vist en perspectiva històrica, hi podem veure una certa semblança amb la crisi del segle XX.

La crisi d’inicis del XX va anar associada a una guerra (la I Guerra Mundial). Evidentment, això avui no passa, tot i que hi ha qui comença a alçar la veu d’alarma contra un eventual nou conflicte mundial arrel de les tensions a l’Europa oriental. Que no hi hagi guerra avui no treu les semblances amb les tendències: com a resposta al conflicte i quan va acabar es va estendre per Europa una onada de democratització que va portar a un equilibri relatiu de classes, sens dubte diferent en els llocs, però que, en tot cas, va fer pensar en el memento mori del capitalisme. Efectivament, Keynes sabia que el que fa trastocar de fons la societat i impossibilita les condicions de vida (fins i tot, parlava de “civilització”) no és la guerra estrictament, sinó l’economia.

Aquest cicle general és observable igualment avui dia, però  hi insisteixo, amb un marc diferent. Llavors es va respondre als límits liberals amb la política de masses i la democratització subseqüent a la Gran Guerra, com acabem de dir, però també a la crisi. El daltabaix econòmic que patim avui és un retorn a la crisi econòmica que fa trontollar aquells límits de la civilització. Però hi ha avui una notable diferència estructural que complica la cosa i que, alhora, implica que la crisi tingui un efecte reaccionari més notori:  ara existeix un estat del benestar que ha servit per pal·liar els efectes de la crisi i que, retirat, deixa via lliure a un retorn a la cruesa liberal més ultraortodoxa i a la destrucció màxima de les condicions de subsistència material. Es pot interpretar en aquest sentit, llavors, l’estat del benestar com un mur, per impossibilitat estructural, al feixisme. Però superat aquest mur, les lluites socials nascudes de la cruesa de la crisi que tendeixen a la democràcia i apel·len a la radicalitat plebea representen un segon fre a la tendència reaccionària i liberalitzadora, amb la qual es produirà una contradicció dialèctica, de la qual pot eventualment, arribat el cas si les complexes circumstàncies històriques es combinen apropiadament, renéixer una solució feixista. Tanmateix, tal cosa sembla -almenys ens ho sembla a nosaltres- bastant improbable.

Ens trobem davant, en efecte, d’un renaixement democràtic, d’una represa de la contradicció crítica entre la tendència històrica reaccionària i la tendència històrica socialista. La lluita i la defensa política en favor de la justícia social i la igualtat és democràtica, per ser efectiva materialment parlant. Però, sens dubte, la reacció, sense arribar a extrems màxims, pot optar la forma de revolució passiva, quelcom, parlant en termes de pràctica política, que cal evitar.

Així, doncs, la victòria actual de les personalitats que encarnen els moviments democratitzadors, així com la presència de precisament aquests moviments polítics, és un signe dels temps. Ens trobem, en efecte, en un moment de la història bastant crucial. Ningú no posa en dubte que, per un motiu o altre, l’odre que havia estructurat la vida social en pràcticament l’últim segle comença a trontollar. No és, repetim-ho, res de nou, però tampoc no és mecànic ni tediós, així com tampoc cal suposar d’entrada que és un moment “definitiu”. Es tracta, com dèiem més amunt, d’una pauta d’un cicle de les lluites polítiques i la dinàmica econòmica que, amb les característiques pròpies de cada temps, es va repetint. És una situació en la qual l’equilibri relatiu de classes s’ha trencat i, doncs, s’albira el moment en què, com deia Gramsci, el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer. En aquest interregne, però, poden passar moltes coses, i la revolució s’hi sent compromesa.

Així, coneixem ja el marc històric general en el qual -sembla- que el nostre temps se situa. Un marc on aquells que són els representants i portaveus de l’statu quo s’afanyen a atacar l’alternativa perquè amenaça la seva posició de poder. La confrontació ideològica (i la lluita per l’hegemonia) és explícita i patent des del primer moment quan aquestes opcions democratitzadores salten a l’esfera pública, fins i tot si no sempre es presenten de forma totalment radical. El fet que l’statu quo mostri i demostri la seva desconfiança i la seva por ja és indici suficient per ensenyar-nos que precisament als capitalistes no agrada que posin en dubte el món de comoditats en el qual estan acostumats a viure. Les forces democràtiques i progressistes tenen el gran repte efectivament d’encarar la situació i sobreposar-se a la reacció, en ocasions molt forta, fins al punt -en el marc de la lluita ideològica, en aquest cas des del bàndol antidemocràtic- de titllar les opcions democratitzadores com a “amenaça a la seguretat nacional”. Amb aquesta afirmació de Cameron respecte del Partit Laborista del recentment escollit Jeremy Corbyn, que posa els pèls de punta, qualsevol diria que es conceptualitza una realitat política que contempla (o, almenys, comença a contemplar sense pudor) la possibilitat de confrontació nacional que, en el pitjor dels casos, pot portar a una guerra intestina, igual com va passar en el període d’entreguerres.

cameron

Vist així, el moment sociopolític present és crucial i suposa un punt de trencament. Per això, l’anàlisi objectiva de la realitat social i, també, l’organització política és fonamental, a fi de poder dotar de sentit i d’intencionalitat la lluita política. No es tracta només, per tant, d’un compromís -diguem-ne- revolucionari, sinó que efectivament les pautes, els valors, els sentits i l’hegemonia en general que dominaven aquest moment polític van esquerdant-se. El compromís és, bàsicament, trencar-ho i construir quelcom de nou.

És molt significatiu, en aquest sentit, adonar-nos que si els representants que encarnen els moviments democratitzadors es fan un lloc i el seu seguici va creixent i guanyant, això és indici que l’aparell hegemònic ja no és funcional, que els mitjans de comunicació ja han perdut part del seu potencial com a controladors de l’opinió pública, que els ciutadans comencen a estar “vacunats” de la política liberal típica, que la infraestructura política dels partits tradicionals i pro statu quo ja no serveix per enquadrar les classes treballadores i la ciutadania en general. Si, en efecte, la simpatia per polítics que tenen un discurs més o menys trencador i populista (en sentit de democràtic) és capaç d’esquerdar les fronteres institucionals de l’aparell partidista i, més encara, la ideologia política se situa fora dels límits hegemònics, això vol dir, llavors, simplement, que les condicions subjectives per a la realització de la revolució ja s’estan, no pas començant a produir, però sí a estendre’s, i que això implica una reconceptualització de la realitat política (una nova cosmovisió) que marcarà els moviments polítics. (És molt notable el cas del socialista que fa la cursa presidencial a EUA.)

Això vol dir que les masses mogudes per aquesta ànsia transformadora que es fa un lloc dins de l’entremat d’autoreproducció de les pautes institucionals necessitaran ser enquadrades dins d’un moviment organitzat orgànic que transformi aquesta ideologia en una pràctica política efectiva de tipus progressista i revolucionària. La no-organització d’aquests individus amb aquesta nova subjectivitat política implicarà deixar escapar l’oportunitat d’aprofitar les condicions subjectives per materialitzar la voluntat de canvi amb una filosofia pràctica que, orgànicament estesa, lligui críticament les diverses aspiracions populars amb la política, de forma que, històricament circumscrita, pugui ser efectiva i s’orienti vers els objectius emancipadors. Per contra, tot procés de construcció crítica d’aquesta voluntat orgànica serà, en tant que democràtic, inherentment revolucionari i tendirà a transcendir els límits socials establerts a la cerca d’objectius també revolucionaris.

És una tasca complexa i intricada, però és necessària per al progrés perquè el pes de la llosa capitalista sobre les persones i les seves ànimes no aixafi la humanitat. És una tasca que s’ha d’anar fent diligentment, mica en mica i que, per descomptat, les forces revolucionàries inicien en un lloc concret, però no s’hi ha de limitar. El rum-rum, com diria aquella, ja s’estén mundialment.