Arxiu del Bloc

“Reflexions per a una Catalunya en comú”: comentari crític

Com vaig anunciar quan vaig resumir la conferència “Reflexions per a una Catalunya en comú” de Xavier Domènech, aquí pretenc agafar alguns dels elements que va tractar per comentar-los críticament.

Per començar, crec que podria dividir la seva conferència en tres parts, de les quals analitzaré separadament alguns tòpics:
-1a part: va repassar la situació de la crisi global i en va emfatitzar, sobretot, la dimensió ecològica, que suposa un altre repte que els comuns han d’afrontar.
-2a part: discussió sobre la definició ideològica de l’espai polític dels comuns.
-3a part: breu discussió sobre la construcció del projecte dels comuns i del projecte de país, i aprofita per esmentar el procés constituent, que no centra en els termes de l’aspecte nacional i la independència, sinó que emmarca en el context global.

1a part: la crisi global i la seva dimensió ecològica:

És d’agrair que potser per primer cop en un discurs de les forces polítiques progressistes, a banda d’ICV, que ja té trajectòria en aquest camp, es parli de medi ambient i, a més, i això trobo que és molt important, es remarqui l’amenaça ineludible que representa ecològicament el canvi climàtic, amenaça que, en paraules de Domènech i que no són pas exagerades, posa en perill les bases de la nostra civilització.

Tanmateix, seria un error prendre l’ecologisme només com a bandera de batalla, com un valor més (valor estètic) onejat per remoure consciències i preocupacions morals. Cal remarcar, com va fer Domènech, que es tracta d’una condició insalvable: el canvi climàtic generarà estralls, i qualsevol força política, precisament per ser “política”, ha de tenir en compte aquesta condició d’aquest “canvi d’època” que ens ha tocat viure, perquè el medi ambient no és aliè ni estrany, sinó que el que passa té a veure amb l’activitat humana. Sent-ne conscients i aprenent què fem de les nostres accions, podrem canviar-ho. Així, la nova política ha de saber abordar el medi ambient, i fer-ho, entenc jo i seria desitjable que els comuns ho incorporessin, en tant que activisme ecologista, és a dir, anant més enllà del que ICV ha fet i, com en d’altres qüestions, analitzar-ho profundament per veure’n les implicacions i bandejar les trampes que el neoliberalisme té preparades, com l’economia verda. En canvi, crec que seria una bona cosa, i seria una important tasca pedagògica i política dels comuns, abordar seriosament i fermament el problema tal i com se’ns presenta, a partir del que s’ha anomenat resiliència, és a dir, adaptació a les noves previsibles condicions.

2a part: base ideològica dels comuns:

Aquesta no va ser una discussió llarga i complexa, tot i que en certa manera està lligada amb la tercera part de la conferència, però contenia un potent missatge; potent i controvertit, que no va ser més desenvolupat per cautela, cosa que trobo justificada, tant per evitar possibles friccions inicials en el pla ideològic, sempre consubstancials a l’esquerra política, com perquè, malgrat Domènech genera un influx intel·lectual, ell mateix sap que l’espai polític encara està per definir-se i cal abordar el tema tranquil·lament.

cwxa8n-wqaa64az

Quin és aquest potent missatge? Doncs la seva afirmació que l’únic que es pot posar en pràctica ara mateix per intentar materialitzar el projecte polític guiat per un republicanisme més emancipador és la socialdemocràcia. Això és efectivament una gran certesa (i és una qüestió que tinc pendent de tractar més extensament en aquest meu bloc). Ara bé, els comuns, segons les seves paraules, són i han de ser hereus de tota tradició emancipadora, i, per tant, reconeixent igualment els límits de la socialdemocràcia, cal anar més enllà. Així, quan diu que és l’únic que es pot fer, no pretén pas -no se l’ha de malinterpretar- posar aquesta etiqueta, no és tant perquè pretengui definir així l’espai dels comuns, sinó perquè pretén així conceptualitzar el món real al qual l’activitat d’aquest subjecte polític es dirigeix. Un cop conceptualitzat i entès, és possible realitzar l’activitat política transformadora i realista.

En efecte, aquesta relativa defensa de la socialdemocràcia no ha de portar a entendre-la com una activitat pràctica que s’ha de fer perquè no hi ha més remei a falta de poder aplicar tal qual la teoria; ni és tampoc un subterfugi per no fer el que es voldria fer, ja que la política no és mera qüestió de desitjos ni intencions, sinó de guiar una acció transformadora segons les possibilitats. L’anàlisi de l’objecte de la realitat mostra que les possibilitats de canvi passen per la socialdemocràcia; no és, doncs, tampoc una afirmació pessimista, sinó que, precisament perquè és així, podem ara vincular críticament la nostra activitat subjectiva a la realitat. Així, al contrari de l’autoanomenada socialdemocràcia actual, que ha passat a esdevenir “socioliberalisme”, no s’ha de realitzar la pràctica perquè sí, sinó concebre perquè es fa: per unes circumstàncies que es poden modificar guiant l’acció d’una determinada manera.

Aquest és el quid de la qüestió i aquí rau la gran virtut que ha de distingir els comuns de les altres forces progressistes: la socialdemocràcia com a única possibilitat d’acció és la veritat del moment historicopolític en què ens trobem. És, en certa forma, el punt de partida de l’activitat criticopràctica transformadora, per tant no és ni apriorisme ni pensament especulatiu, sinó el que permet una praxi coherent i sòlida.

D’altra banda, malgrat que entenc que la discussió ideològica fos breument tractada, igualment es van trobar a faltar noves formulacions i nous elements polítics que, en tot cas, es poden afirmar independentment de les grans etiquetes. Si hem d’anar més enllà de la socialdemocràcia, no era d’esperar, també, que Domènech pogués concretar aquesta afirmació d’alguna manera? A l’única cosa a què va fer referència explícita va ser a l’economia solidària.

Tanmateix, és cert que bé es podia entendre que “anar més enllà de la socialdemocràcia” seria no caure en el mer keynesianisme. Si això és així, vaig trobar a faltar una referència, per exemple a la predistribució. Això és: sabent i reconeixent els efectes de determinats mecanismes (notablement el mercat), intervenir públicament per evitar aquells efectes que es consideren dolents per no intervenir a posteriori (redistribució). La predistribució implica atacar les iniquitats, i per tant avançar en la justícia social, i exigeix també organitzar els mecanismes de predistribució i decidir-los, per tant demana democratització.

Aquesta és una estratègia en pro de la justícia social no pas estranya, perquè s’aplica, però crec que la nova esquerra ha de saber desenvolupar-la millor per, com deia Polanyi, incorporar l’esfera econòmica dins l’esfera social: que la societat tingui preponderància, i no sigui l’economia qui defineixi la societat. Alhora, això ajudaria a posar en valor el que s’ha anomenat els béns comuns.

3a part: construcció del projecte de país i projecte dels comuns:

Com sempre, ben encertada la crítica a l’independentisme imperant i la reflexió, que és un altre indici que els marcs i els conceptes de la nostra esquerra s’han de canviar i adaptar, que la nació estat del XIX sembla ser un concepte antiquat. En canvi, el ponent va introduir -ara sí- un terme innovador, el de “Catalunya com a nació xarxa”. Crec que, efectivament, representa un nou angle per identificar la realitat i posicionar-se en les polítiques que s’han d’implantar, és fruit de l’anàlisi de les actuals condicions polítiques internacionals i globals, i sens dubte un enfocament en certa forma refrescant per escapar-se dels límits de la política estatal “típica”.

Òbviament aquesta qüestió, com d’altres, no va ser extensament tractada, simplement va voler presentar el marc en el qual els comuns s’han de moure. Ara bé, aquí és on també voldria fer una advertència: segurament és cert que la nova política dels comuns ha de ser capaç de relligar tots els aspectes a diversos nivells de gestió (nacional, regional, local), però no puc evitar veure una semblança amb les visions de la governança multinivell imbuïdes dels termes neoliberals, hipòtesis que porten a entendre aquesta governança com una qüestió de múltiple competència a diversos nivells i on, per exemple, els organismes municipals es converteixen en una mena de representants de la marca i competeixen a nivell internacional. Així mateix, crec que una perspectiva d’aquest tipus, encara que pretesament enfocada de forma emancipadora, igualment pot ser presa fàcil de la tecnocràcia.

Domènech va fer referència, com he dit, a l’independentisme, per dir que la construcció de Catalunya és un procés complex i que els comuns aspiren a ser un partit de majories. Ara, no va fer referència a l’estratègia concreta ni als principis tàctics, potser perquè no era el lloc. Però, tanmateix, és quelcom que podem saber per la manera com s’està portant a terme aquesta construcció de la confluència. En aquest sentit, l’adscripció social (i futura base electoral) es pot fer en dos possibles eixos, que són més aviat antagònics: o bé abordar la qüestió nacional i tractar-la de ple i, doncs, buscar un lloc dins l’espai del sobiranisme (per tant, competir amb ERC, sobretot, però també PDeCAT i CUP), o bé acostar-se als sectors socials més propers a PSC i C’s, així com mobilitzar -això seria crucial- l’abstencionisme. Jo ja he expressat més d’un cop que considero que cal optar per aquesta segona via, i ho considero així per dos motius:

1r) Per la funció històrica que entenc que els comuns juguen i han de jugar: una força revolucionària. En aquest sentit, cal inserir els comuns en les tendències històriques per determinar quina és la millor manera d’avançar. Altrament, aquella praxi política coherent que ha definit i ha entès que la socialdemocràcia és l’únic que es pot fer no acabarà de ser crítica.
2n) Sense entrar en termes tant grans, perquè el sobiranisme és un espai altament disputat i ja prèviament definit, llavors entrar en aquest debat és concedir que els termes del discurs polític són aquells que ja existeixen i que ja són hegemònics (per tant no són els comuns els qui tenen l’hegemonia). Amb aquest marc ja definit i repartit, abordar aquesta qüestió no fa sinó, per una banda, aguditzar la polarització i, doncs, alimentar C’s, partit de tipus reaccionari; i, per altra banda, legitimar el discurs d’ERC i facilitar la seva posició, en tant que força sobiranista (i independentista) “original” prèvia a la “còpia” dels comuns. Crec que les últimes enquestes electorals il·lustren aquesta qüestió.

Finalment, pel que fa a la manera com es construeix i s’organitza el nou espai polític, aquest és un tema d’un matís diferent i susceptible, per descomptat, a les sensibilitats múltiples dels partits. En aquest sentit, voldria només advertir una cosa que, almenys a mi, em preocupa: sumarà més que les parts en funció de la predisposició i l’objectiu dels confluents, en funció, de fet, de quin serà el referent polític pel qual els confluents es mouran. I ja hi ha, n’hi ha hagut sempre, diverses tendències, que no cal oblidar, perquè realment poden marcar i segur que marquen la definició organitzativa, que no és banal, sinó que l’organització ha de ser coincident amb la pràctica política que es vol seguir. En aquest sentit, és sabut que des de Podem es visualitzava la confluència com un pastís on els ingredients es barregen i són indistingibles, segons l’analogia que va fer Joan Giner; per altra banda, Iniciativa, que es mostra oberta a renunciar a sigles sense problema, no entén que els partits hagin de fondre’s en una sola única unitat; a EUiA hi ha qui creu el mateix que ICV i, també, els qui pensen, com pensava la vella tradició de l’esquerra, que efectivament cal desprendre’s del que és vell i crear un nou subjecte; i, finalment, Barcelona en Comú vol estendre el model que ha triomfat a la capital arreu del país. Per si això fos poc, BCNenComú creu ser el principal agent en aportar el màxim capital polític i l’èxit de la marca; ICV-EUiA també creu ser fonamental per la infraestructura i l’experiència, considerada necessària en un nou espai en què els altres no en tenen; i Podem, dividit com està, creu ser també el màxim garant del futur èxit perquè aporta el “múscul”.

No cal, i seria complex, estendre’s ara a detallar aquestes percepcions i consideracions, però almenys cal saber que hi ha aquestes diferències, que els judicis estratègics i tàctics es poden barrejar amb consideracions de tipus institucional (com distribució de quotes de poder), i que segons el concepte rector de la tàctica existent, l’organització del nou subjecte pot ser d’una manera o altra. És obvi que Domènech, que té una gran virtut, expressa a la seva conferència que el total ha de ser més que la suma de les parts, cosa que comparteixo, i que pretén transmetre confiança, però, personalment, veig que la qüestió és complexa i que el quid de la qüestió rau a saber concebre i definir, com deia en començar el paràgraf anterior, la tàctica des de la perspectiva adequada: pensant ja en termes de confluència havent analitzat críticament la situació política en el seu marc històric, i no pensant des d’a prioris o des de l’actual posició de cada força confluent. Ja he escrit prèviament com entenc i defenso que cal construir aquesta tan necessària confluència.

Reflexions per a una Catalunya en comú

cwpukqcw8aalknsXavier Domènech va oferir una interessant conferència, que va durar ben bé una hora, el passat dia 3 que pretenia reflexionar sobre aspectes polítics que giren entorn del nou partit, la confluència, que s’està creant a Catalunya. Aquí us vull oferir un resum escrit de la conferència, seguint l’ordre de la seva exposició i remarcant les idees i afirmacions que semblen més interessants. Si la voleu veure íntegra, al final hi ha el vídeo. A més, també m’he proposat realitzar en un article posterior un comentari crític sobre les seves paraules, per tal d’aprofundir en la reflexió i aportar més elements al debat, per enriquir les mirades respecte de la realitat política i el contingut del nou subjecte polític progressista que es vol crear.

La investidura de Rajoy ha trencat un cicle en el qual En Comú es va presentar i va quedar primera força sense que abans no  hagués estat previsible. I encara abans d’això, durant aquest cicle polític, també van passar dues altres coses extraordinàries: la victòria de Barcelona en Comú i el trencament del bipartidisme a les eleccions europees. Aquest cicle que acaba obliga a una reflexió per al nou cicle que comença ara. En aquest sentit, cal adonar-se que si bé el trencament del vell règim és clau i important, no es van aconseguir tots els objectius que s’esperaven. “Potser vam somiar massa”, diu Domènech, però també és cert que mai des de la II Guerra Mundial a Europa una força política havia derrotat tots els seus adversaris d’un sol cop.

Cal prendre la força popular i el poder de les institucions per emprendre la tasca política en aquest nou cicle. I és aquí on s’insereix la nova força política. Domènech creu que és essencial la construcció d’aquesta nova força política que no ha de ser un espai que substitueixi un espai antic, sinó que en aquest canvi històric té una altra generació (Domènech es refereix a si mateix) sorgida d’una nova època. De fet, es caracteritza perquè va més enllà de només canvis i tensions polítics: “la crisi econòmica és una nova època i prové d’un canvi profund de les relacions de producció”. I segueix: “l’origen de la crisi és saber si ho paguen [l’especulació i els danys que ha causat la crisi[ els pobles o els qui l’havien produïda”; resulta, però, que l’abordatge erroni de la crisi ha provocat que els danys causats s’hagin acabat traspassant als nostres drets com a ciutadans.

Xavier Domènech posa èmfasi en la crisi per ressaltar-ne el caràcter global i l’amenaça real que representa. De fet, la crisi és econòmica, de model i de base energètica de la nostra civilització, amb el consegüent efecte ecològic. Això indica el gran repte el nou espai polític ha d’afrontar, un repte global, ja que el sistema també és global. Cal, doncs, introduir la problemàtica d’aquest repte en el debat de la formació del nou subjecte polític. Totes aquestes crisis, a més, es tradueixen en crisi de sobiranies, ja que els interessos d’aquelles forces que han provocat la crisi i viuen de la situació de crisi s’imposen damunt de les decisions democràtiques. Així, els comuns (Domènech ja comença a fer servir aquesta paraula) sorgeixen d’aquest canvi històric que imposa reptes nous.

Aquest canvis han suposat una modificació de la relació de les forces polítiques. Certament, l’efecte dels moviments socials i la protesta social es dirigeix tradicionalment a l’Estat, però resulta que aquesta lògica s’ha trencat i davant d’aquesta crisi global perd sentit, i això és quelcom que els comuns també volen afrontar. Però vet aquí que el 15-M, que no és un moviment social estrictament ni un moviment polític estrictament, sinó una combinació d’ambdós, representa un nou esquema polític d’on han aparegut noves forces polítiques que, malgrat que sorgeixen de la tradició de les esquerres, no s’identifiquen amb l’esquerra tradicional.

En aquest punt, Domènech passa de la reflexió entorn del cicle polític a una reflexió del caràcter ideològic d’aquest nou espai polític i del nou partit. És un debat, l’ideològic, que cal fer tranquil·lament. Ell posa sobre l’escena si els comuns s’alineen amb la socialdemocràcia, l’autèntica, o amb l’anticapitalisme, per exemple, però el dubte apareix: què vol dir ser-ho avui dia? El que està clar, però, i ell ho deixa clar, és que a l’únic que es podria fer són polítiques socialdemòcrates. I és per això que l’important en la confluència és buscar els objectius i no entrar en un debat ideològic que porta a la diferència, i la diferència esdevé identitària. Ara bé, el conferenciant també deixa ben clar que, tot i que es poden fer polítiques keynesianes, el cert és que en el món global amb això no n’hi ha prou.

Hi ha una cosa clara que sí que caracteritza el comuns, en aquest sentit: són nous, però no són novells, per això cal afrontar el debat ideològic en vistes al futur tenint en compte el passat. I allò important que ha de donar consistència a la lluita dels comuns per defensar les sobiranies, que s’acaben reduint a la sobirania sobre les nostres pròpies vides, és la radicalitat democràtica. I això és el que fa que els comuns siguin sobiranistes, recalca Domènech, perquè volen aprofundir en la democràcia, cosa que s’ha d’acompanyar d’una hegemonia enfront del neoliberalisme.

Però els comuns sí que tenen una identitat, de fet el marc identitari no s’ha de separar de la construcció d’aquest nou subjecte. Per començar, allà on En Comú ha guanyat ha estat precisament perquè s’ha fet així, aplegant un gran corrent ciutadà i recalcant l’esperit dels comuns. Aquest moviment beu “de les millors tradicions dels moviments socials i dels projectes emancipadors: del sindicalisme, del feminisme, de l’ecologisme i també de totes aquelles tradicions emancipadors que han donat el bo i millor de la humanitat”. Tant és així que “totes les tradicions emancipadores han d’estar al nostre costat per llegir el present i per actualitzar-les per un nou futur”, i això Domènech ho afirma referenciant William Morris, que deia que Marx ha d’estar al nostre costat (i no nosaltres al seu costat, com Domènech fa palès per evidenciar l’actualització de la tradició).

domenech

La construcció del nou actor polític s’emmarca en una realitat social i nacional concreta, tot i que no s’ha de perdre de vista l’aspecte global. I d’aquí la nova força que porti a un canvi de rumb ha de beure de les tradicions de l’obrerisme, el catalanisme popular i el republicanisme. És aquest darrer terme el que Domènech remarca, ja que la matriu del moviment ha de ser el republicanisme més emancipador: la lluita principal és per la igualtat, la llibertat i la fraternitat (que vol dir saber que som més lliures si lluitem també per la llibertat dels altres). Això cal tenir-ho present en la construcció de país que es vol emprendre i per analitzar la situació actual.

En aquest sentit, ens trobem en una època en la qual l’estat nació està en crisi i, si bé és possible seguir fent estats nacionals, l’important és saber com es reconnecta (terme amb el qual Domènech fa referència implícita a la “desconnexió”) amb un món global on hi ha sobiranies compartides i nivells diferents. El debat no s’ha de centrar a defensar Catalunya com a nació del segle XIX, sinó Catalunya com a nació xarxa del segle XXI. Domènech critica, així, que el procés s’ha centrat massa en la construcció institucional i ha donat massa per descomptada la identitat nacional; no s’ha fet un debat al respecte, quan Catalunya és una realitat mestissa on el 17% de la població no és nascuda a Catalunya, més que a Estats Units, per exemple.

Per això, Domènech defensa que el nou espai polític enceti un debat profund i ha de construir una alternativa de país, social, econòmica (fa esmenta a l’economia solidària) i cultural, sense donar per descomptada la nació, però en canvi que entri en el debat de la realitat nacional catalana i que parteixi políticament del sobiranisme, “les múltiples sobiranies que estan en joc”, cosa que a Catalunya s’expressa en l’exigència de reconeixement de la sobirania pròpia. A més, és ja bagatge de les confluències el fet que aquells que opten per un estat propi ho fan en un marc més ampli: construcció conjunta amb totes les formes de sobirania. Domènech, així, diu que és garantia per exercir realment el dret a decidir partir “des del tot i no des de la part”. Però abordar les sobiranies múltiples també és important perquè representa la veritable construcció de Catalunya: “no existeix nació si no existeixen drets i capacitat de decisió sobre les nostres vides”.

Domenèch finalitza la conferència resumint els grans reptes que afronta Catalunya i que ha d’afrontar també, per tant, el nou espai polític en construcció. En primer lloc, un repte demogràfic. En segon lloc, un repte d’articulació territorial, una articulació on la Catalunya integrada en tots els seus nivells, rural i urbà (la “Catalunya ciutat”), es pugui convertir en la nació xarxa i pugui resoldre els problemes que l’afecten, com la desigualtat social. I, en tercer lloc, el repte energètic, derivat precisament de la construcció d’aquesta “Catalunya ciutat”.

Per tot això, el naixement de la proposta política d’aquest espai de canvi dels comuns no ha de ser un debat de poder o un debat petit, sinó que s’ha d’entendre com a proposta de país, per tant està emmarcat en un procés constituent. Domènech només destina unes breus paraules al respecte per dir que potser sovint s’ha fet una discussió massa centrada en la forma i no en els continguts del procés constituent. Però ell defensa que el procés constituent ha d’integrar el concret i el global en el seu model de país, on entrin en debat les propostes, anehls i tradicions. Però no és un procés consensual: és a dir, s’ha de consensuar tot abans de fer-ho, ja que això en realitat ja no és un procés constituent. Així, doncs, aquest espai polític, “un nou espai polític català on el tot sigui més que la suma de les parts”, ha de construir en aquest procés constituent quin és el seu model de país.

Guanyem el canvi. Per un catalanisme de majories

Dimarts dia 14, Xavier Domènech va oferir la conferència “Guanyem el canvi. Per un catalanisme de majories”. Hi vaig assistir i aquí us en vull oferir un resum escrit, però si la voleu veure íntegra, trobareu el vídeo al final de tot. Abans de fer-ne el resum, però, permeteu-me que expressi la meva més màxima satisfacció per aquest acte, ja que considero que, per una banda, és una manera d’introduir l’autèntica reflexió i argumentació en el discurs polític i, doncs, crec que és una manera de realitzar l’importantíssim paper pedagògic que tota organització revolucionària ha de tenir per tal de poder-se produir el canvi hegemònic, alhora que permet elevar la cultura política. D’altra banda, crec que també és un moviment políticament coherent per, certament, construir un nou catalanisme i fer virar els termes imperants del discurs a Catalunya (i Espanya). Sens dubte, les paraules d’aquest “historiador que ha decidit fer història participant en els moviments col·lectius”, en paraules de Gemma Ubasart, que és qui el va presentar, són ben profundes i interessants, ens obliguen a mirar el panorama polític d’una altra manera.

catalanisme

Xavier Domènech va començar recalcant que el projecte que representa En Comú Podem (sense mai esmentar-lo de manera explícita), és nou però s’ha construït agafant el bo i millor del passat. Ara bé, això pot portar cert desconeixement, ja que sembla que alguns actors polítics no ho entenguin o, pitjor encara, els contraris acusen En Comú Podem de ser “adanistes”, nous en política com si haguessin aparegut del no-res i amb propostes instrumentals (en el pitjor sentit de la paraula). D’aquí el propòsit de la conferència: ensenyar que el que es vol construir en l’eix nacional és una continuïtat històrica, i que la independència no és la culminació única i natural del catalanisme.

En efecte, les forces que formen part de la confluència tenen tradicions profundes i identificables que En Comú Podem vol recuperar, perquè el catalanisme més contemporani ha patit un viratge: “Part del catalanisme ha decidit que el seu projecte ja no era construir Catalunya amb altres pobles de l’Estat, sinó construir-la cap endins.” És una mutació de la tradició catalanista que s’exemplifica clarament amb la idea de la independència, fins al punt que destacats pensadors de l’independentisme diuen que el catalanisme, la tradició política central de Catalunya al segle XX, ha mort. Però això és així perquè s’ha confós un projecte polític merament amb tota la tradició catalanista, confusió que va acabar identificant-se amb al pujolisme.

Cal pensar bé la qüestió: “Però si el catalanisme és un mer projecte polític, no podríem ni tan sols parlar de nació.” En efecte, la independència és un mer projecte que s’ha confós amb la identitat i el sentiment nacional plural i divers, un projecte que, pretenent ser inclusiu, en realitat exclou aquells que no el comparteixen. Això vol dir que l’independentisme interpel·la els altres actors catalanistes com a transitoris, com si estiguessin de camí cap al projecte que ell defensa, com si fos l’únic concebible, com si calgués arribar a l’independentisme, anar cap a ell, si es vol allò que es considera just. És a dir, es tracta d’un debat realment instrumental i no pas de construcció de Catalunya. En aquest sentit, cal parar atenció a tres destacats elements que sobresurten d’aquest raonament d’interpel·lació:

  1. Només és possible realitzar les aspiracions catalanistes si “véns cap a mi” (la independència).
  2. Si no ho has entès, és que falta pedagogia.
  3. Només hi ha un espai polític (catalanista) possible.

Aquest tipus de construcció, per tant, suposa una negativa del que En Comú Podem defensa: un catalanisme popular, d’esquerres i plural. Per entendre-ho, cal reconèixer el triple substrat de base que neix al tercer terç del segle XIX i que encara no és catalanista pròpiament dit.

En primer lloc, la tradició plebea, radical, que vol construir la sobirania des de baix i als municipis, tradició dels primers comunistes, socialistes i anarquistes. Una tradició profundament anticentralista, un dels principals pensadors de la qual és Ramon Xaudaró, i que neix paral·lelament a l’Estat liberal espanyol.

En segon lloc, el pensament de Pi i Margall, que sintetitza i recull aquesta tradició i s’insereix en la tradició que engrandeix el paper del municipalisme com una de les bases de la sobirania, i pensava que aquesta sobirania, un cop reconeguda, havia de ser compartida. Pi i Margall és el gran pare de les esquerres catalanes, pare de Valentí Almirall (aquest ja sí el pare del catalanisme polític), però també de Salvador Seguí, que representa la tradició llibertària d’aquest país; així mateix, Companys el considerava un referent.

En tercer lloc, hi ha una cultura política patrícia que volia negociar amb l’Estat espais de poder per a Catalunya.

La tradició plebea té una relació inicialment difícil amb el catalanisme, però es converteix en alternativa de país i no només popular perquè esdevé referent i s’escampa gràcies a diversos actors, des de Gabriel Alomar, al PSUC i també ERC.

Si, doncs, hi ha hagut sempre aquestes tradicions i el catalanisme ha estat plural i central en la discussió política a Catalunya, com és que ha patit aquell viratge? Doncs un dels problemes que hi ha hagut és que s’ha considerat Catalunya com a nació en tant que dada de fet, és a dir, indiscutible. Però el cert és que no pot ser un factor de fet; és un element en moviment i de redefinició constant. El debat no és com s’integren les persones a la nació, sinó com construïm Catalunya. I per això, per tant, el catalanisme no ha pas mort.

Ara bé, també és cert que la realitat política varia i en els últims anys hi ha una situació que afecta Catalunya. Es tracta de la crisi social i econòmica, que ha suposat l’existència d’imposicions de dalt a baixa i del centre a la perifèria. Es tracta d’un procés d’agressió contra els drets que ha estat alhora un procés de recentralització. Ara bé,  s’ha de tenir en compte que la postura d’aquell catalanisme confós amb l’independentisme com a mer projecte ha ajudat a aquest centralisme: tots aquells que comparteixen els objectius d’austeritat han estat junts, catalans i espanyols. Això és així perquè hi ha “una contradicció entre polítiques neoliberals i la defensa de la sobirania”. O sigui, CiU també ha ajudat a recentralitzar i enfortir l’espanyolisme.

La reacció que s’ha produït a aquest fenomen ha estat de baix cap a dalt, és a dir, un enfortiment de la democràcia, i de les perifèries al centre. Això ha fet renéixer l’impuls per la independència de Catalunya, però també ha renascut la cultura política que és pròpia del país, radicalment democràtica, que reclama un debat de sobiranies múltiples (d’aquí també el perill que suposa el TTIP). “Així, el debat de la construcció alternativa de país, no és un debat d’estat nació, com si estiguéssim al segle XIX, sinó com construïm la sobirania en un món que ha canviat molt.” Per això, el debat de construcció de país no és instrumental per aconseguir majories polítiques simplement, perquè hi ha respecte i esperança en els marcs de lluita que existeixen, sinó un debat nacional que recupera la lluita per la sobirania plena.

En aquest sentit, “el referèndum no és una cosa tàctica, sinó estratègica”. Aquesta proposta crucial d’En Comú Podem té dues virtualitats: decidir què volem que sigui Catalunya a nivell institucional (però més de fons, la qüestió és com es construeix la sobirania), i, d’altra banda, representa el reconeixement de la sobirania. Això implica, doncs, que “no volem la política del peix al cove; volem parlar de la bases de la nostra democràcia, de la construcció nacional i de la sobirania.”

Per tot això, la proposta política d’En Comú Podem és la més ambiciosa que s’ha fet mai. I no és, no ens confonguem pas, és un mer debat de model territorial. No es pot parlar de model territorial si no es pot parlar primerament de plurinacionalitat. En aquest sentit, els municipis, que interaccionen en xarxa, juguen un paper important.

Que la sobirania s’identifiqui amb l’estat nació és quelcom que també s’ha de debatre perquè no sembla ser una solució idònia per la realitat que vivim. Però cal que les classes populars i mitjanes participin en aquest debat. A més, la proposta política plantejada entén la nació igual com entén la sobirania: “la nació com un plebiscit diari, i no un plebiscit electoral.” D’aquesta manera, l’espai polític que En Comú Podem aspira a construir vol aglutinar noves majories i vol debatre, compartir o divergir, en igualtat de condicions, amb els altres projectes nacionals.