Arxiu del Bloc

Podem i la independència

Tots ens declarem a favor de la llibertat, però quan fem servir la mateixa paraula no ens estem referint a la mateixa cosa. Per a alguns, la paraula “llibertat” pot significar que cada home faci el que desitgi amb si mateix i amb el producte del seu treball; mentre que per a altres la mateixa paraula pot significar que cada home faci el que desitgi amb altres homes i amb el producte de llur treball.

(Abraham Lincoln, 18 d’abril de 1864, sobre la construcció de la nació)

Podemos (si som rigorosos, no en podem dir encara “Podem”, perquè no està constituït a Catalunya) és un partit que, des que va néixer, desperta suspicàcies entre els sectors independentistes. Per a uns, perquè critica el procés sobiranista actual i això el fa passar pel “cavall de Troia”; per a altres, perquè aparentment és un lerrouxisme espanyolista. En qualsevol cas, les suspicàcies vénen del fet que Podemos no es posiciona davant de la independència: és a dir, no diu ni sí ni no. Freqüentment, per això, ha rebut crítiques de ser ambigu, com vam poder veure a l’entrevista de TV3 a Pablo Iglesias, en què Oltra li deia insistentment que era ambigu, però ell responia, i amb raó, que no era gens ambigu.

El problema d’aquesta suposada ambigüitat es deriva de dues coses. La primera, que és la més ràpida d’explicar, és la fal·làcia del contrari: quan no s’afirma una cosa, llavors es pressuposa que és el contrari. És a dir, per als independentistes, com que Podemos no diu ser independentista, llavors és espanyolista, en el sentit d’unionista. Això és un biaix cognitiu i és, òbviament, políticament fals, però sembla difícil de superar si els independentistes més, diguem-ne, militants, no són capaços de veure més enllà dels seus nassos.

El segon motiu està lligat amb aquest: és la presumpció que cal sí o sí en el teatre polític actual definir-se amb una opció o altra, i que tal situació dicotòmica és la que marca el que és políticament comprensible, i que per tant altres aproximacions o tàctiques polítiques que s’escapin d’aquest tauler (i no estic parlant de “terceres vies”, perquè això és un intent d’ampliar el mateix tauler) és com si no tinguessin valor polític. Això també porta a entendre la situació política actual només des del punt de vista d’una de les opcions: efectivament, la crítica a Podemos ve del fet que els crítics només l’enfoquen des de l’òptica catalana i sobiranista, justament pressuposant que el lògic és que digui sí o no a aquell element polític que es presenta com l’únic apte per definir la realitat política. Això vol dir dues coses: l’error de creure que només es pot fer política tenint en compte això (efectivament: i per què Podemos hauria de dir si és independentista o no?), i, en els pitjors dels casos, l’error d’anàlisi de tot el marc polític, atès que s’enfoca parcialment, i per això es diu que és ambigu.

Podemos no es posiciona positivament respecte de la independència, però tampoc negativament. Això és evident. I si no ho fa no és per una qüestió d’ambigüitat, sinó perquè no pot. A l’entrevista, Iglesias va dir que “Eso lo tendrán que decidir los catalanes”. Jo, perdoneu que us ho digui, però no hi veig gens d’ambigüitat. “L’important per als demòcrates és que voti la gent”, va dir Iglesias. I això, de nou, no té res d’ambigüitat, i hom s’equivocaria i tindria un judici erroni si només parés l’orella per escoltar si explícitament són independentistes. Aquí és on hi ha el problema: hom espera de Podemos, i fins i tot li exigeix, que es posicioni en el mapa dicotòmic respecte del sí o el no. Però aquesta no és la qüestió: ni no dir sí ni no dir no no és res d’ambigüitat, és quelcom que té a veure amb el projecte polític. I el projecte polític de Podem com a tal no passa per la independència, perquè, com he dit més amunt, això dependrà dels catalans: cal trobar la majoria. Podem no pot col·locar-se explícitament en un punt o altre, i no perquè no vulgui, sinó perquè, per principis, no pot. No és una qüestió d’ambigüitat, sinó justament de contingut polític.

Als independentistes més acèrrims i, fins i tot, identitaris, això, els costarà d’entendre-ho. Efectivament, si dic que és una qüestió de contingut polític vull dir que la independència és un programa polític, programa que, per la naturalesa del nou partit, no pot ser seguit, perquè implica un objectiu absolut que, pres com a finalitat, s’abstreu de la realitat política i de l’expressió de la ciutadania. En efecte, jo entenc que el projecte polític de Podemos passa justament per donar veu a la gent, allunyar el procés de les discussions partidistes i contemplar la situació política real per no confondre el procés en si amb el desideràtum independentista. I això encaixa amb el seu projecte d’apoderament ciutadà i de recuperació de la sobirania. Potser és prudent aquí recordar que la independència és un acte de sobirania pura: l’únic sobirà és el poble, i no el Parlament.

Gemma Ubasart, representant de Podemos, va dir en el programa .CAT, seguint aquesta línia, que cal trobar els escenaris on fer possible el dret a decidir, encara que, val a dir-ho, va donar una imatge una mica pusil·lànime. A partir d’aquí, cal entendre, ja hi haurà eventualment la independència, la permanència, la federació, la confederació o el que sigui. Així, en comptes de fer la discussió en el pla identitari i de la retòrica de si Catalunya, de si Espanya, de si són lerrouxistes o de si qualsevol altra cosa, els portaveus del partit donen a entendre que potser caldria fer la discussió en el pla realista per trobar el més adequat, factible i legítim per encarar la independència. Podemos es presenta davant de l’opinió pública, en aquest sentit, com l’únic partit, l’únic agent, amb capacitat per trencar l’ordre constitucional vigent i donar sortida al pla independentista, però sense caure en l’error poc legítim de considerar que l’únic admissible i correcte és la independència: que doni sortida a aquest pla no vol dir necessàriament que el partit l’hagi d’implantar. I això és ben legítim i democràtic.

Retornant a Iglesias, va dir a l’entrevista que el futur de Catalunya només depèn de la decisió dels catalans. Ara bé, això, dit així per si sol, no té valor, ja que cal entendre-ho en el seu marc polític i legal: cal “obrir el cadenat del 78”, com no parava de repetir, i això és fer el procés constituent. Per què? Doncs perquè ara els catalans no poden decidir sobre el seu futur. Tot discurs que retòricament es refereixi constantment al dret dels catalans a decidir però no contempli el context i la naturalesa d’un procés constituent, és un discurs buit.

Per acabar-ho d’arrodonir, voldria comparar Podemos amb Procés Constituent. I, per què? Doncs perquè entenc que té una proposta semblant a la de Podem, contempla el panorama polític igual, amb la diferència que, com és propi del seu projecte polític conscient, orienta expressament el procés constituent cap a la independència.

Comencem amb Teresa Forcades, que va dir en el mateix programa .CAT que no es pot supeditar el procés sobiranista a una “autoritat que passa pel davant de la voluntat popular”, fent referència als acords partidistes, de forma que cal subvertir les relacions de poder i entendre que darrera el procés sobiranista s’amaguen interessos espuris. De nou, del que es tracta és de tenir autèntica sobirania; tota la resta és, dit en termes crítics comuns, teatre. Potser en aquest punt convé citar aquest article d’Albano Dante que també aborda la problemàtica, però assenyala directament els actors polítics: el paper de la CUP i per què no hauria de trobar en Podemos un enemic, i, sobretot, l’hegemonia de CiU, que és qui vehicula per mitjà del procés aquests interessos espuris.

Però potser el punt de convergència més clar entre els dos partits, al meu entendre, és una anàlisi semblant del panorama polític que efectivament se surt de l’òptica estreta de mires que només ho entén tot des del punt de vista català i proindependentista, amb la particularitat, això sí, que, com he dit, Procés Constituent col·loca en aquesta anàlisi la independència com un objectiu, mentre que per a Podem l’objectiu serà el que el poble vulgui que sigui.

Crec que el màxim exemple el trobem en Xavier Domènech, que parla de la necessitat de trencar també l’odre espanyol per tal de donar sortida al procés constituent català,  així com a qualsevol altre procés constituent d’àmbit espanyol o nacionalista, alhora que el procés català, pel context on es troba, també subverteix les relacions ja existents a Espanya. D’aquesta manera, s’entén que tots els processos constituents són complementaris i es troben en el mateix espai i temps, com també defensa Teresa Forcades. Així també ho entén Podem, però és una anàlisi que no és compartida per, al meu entendre, amplis sectors independentistes, que parlen només de Catalunya (o dels Països Catalans), com si la resta no existís.

En aquest sentit, la lectura d’aquest article de Domènech és prou il·lustrativa i altament recomanable, un article que trobo molt bo i del qual he copiat la cita que encapçala aquest meu article. Afirma que “el mantenimiento de un bloque catalán sin alianzas posibles con un bloque español, e internamente entre aquellos proyectos transformadores dentro de Catalunya que tienen como objetivo un Estado propio y aquellos que apuestan por un modelo federal, más allá del acuerdo sobre la consulta, también se ve imposibilitado por la falta de una reflexión más global sobre el fracaso del Estado central y las soberanías que hay en juego en un proceso constituyente.” Així: “No hay en juego un proceso constituyente en Catalunya y un proceso constituyente en España –los dos son irrealizables por debilidad sin su interrelación– sino procesos constituyentes en plural y en muy diversos niveles.” Aquesta és una idea important que els dos partits rupturistes contemplen i serveix com a legitimitat dels seus respectius projectes polítics. Però, encara hi ha més: Domènech en el fons ens està dient que el tipus d’independència que està posada damunt de la taula és impossible.

I això és així perquè el projecte social queda suplantat i es produeix, en els termes com jo ho he expressat, un entrecavalcament del dret a decidir i la independència, en la identificació d’un amb l’altra i la direcció “unívoca” cap a aquella. Entenc que l’ús del mapa dicotòmic per definir la legitimitat en l’escenari polític tapa qualsevol altra discussió. Així és com afirma que “al no darse ese pacto social de mínimos, las tensiones entre la imagen que se pretende dar y la realidad que se ejecuta acaban por generar profundas distorsiones narrativas en el intento de encuadrar la representación de la nación, toda ella, en un camino unívoco. Así las izquierdas que participan en el proceso se encuentran fijadas en fotos narrativas nacionalizadoras que no son de su gusto y las que quedan fuera de la foto, a pesar de aceptar claramente la necesidad y defensa de la aplicación del derecho de autodeterminación, incurren en el peligro de ser rápidamente acusadas de ser un peón del españolismo en la forma de un nuevo lerrouxismo de izquierdas.”

Aquestes reflexions assossegades i realistes, que comparteixo, no han evitat que també Domènech hagi estat la diana d’algun article crític (que vaig llegir per VIlaweb, però que malauradament no sé localitzar de nou) que l’acusa de fer una conceptualització, podríem dir-ne, “espanyola” (sant tornem-hi), en lloc de fer-la des de l’òptica catalana. I crec que són també aquestes reflexions, potser més clares que el meu propi escrit, el que ens acaba d’il·lustrar que la suposada ambigüitat de Podem respecte de la independència és un mer miratge d’alguns.

Anuncis

El 9-N: “efectes polítics”, “plebiscitàries” i declaració unilateral

En acabar la jornada del dia 9 sentia per Catalunya Informació el debat al respecte: la presentadora deia als tertulians (tots independentistes i fanàtics del procés) que els crítics afirmen que aquesta jornada ha estat un acte de propaganda; i un dels dels tertulians va dir que sí (enmig de les rialles d’assentiment dels altres), però també altres coses, va afegir. Doncs justament aquí és on rau el problema: com es pretén legitimar com una activitat política efectiva allò que no té lligams legals, que no tindrà efectes reals per si mateix (com si que ho podria tenir, posem per cas, la suspensió de l’autonomia), que no és el que de debò hauria de ser?

Aquestes reflexions em porten a parlar sobre 4 coses. En primer lloc i principalment, a criticar la justificació donada del 9-N com a quelcom que, malgrat no ser seriós, tindrà efectes polítics, com diuen alguns. En segon lloc, canviaré la perspectiva per criticar (tot i que amb certa inseguretat, ho he de reconèixer) els arguments proindependentistes esgrimits des d’una perspectiva de canvi de règim a Espanya. En tercer i quart llocs, analitzaré breument el fons de dos dels escenaris principals que semblen estar damunt la taula: eleccions “plebiscitàries” i declaració unilateral d’independència.

Sobre les “conseqüències polítiques” del 9-N

Que hagi de tenir “conseqüències polítiques” és quelcom obvi, igual com pot tenir conseqüències polítiques un atemptat terrorista, els casos de corrupció o una inundació. Efectivament, no s’ha de negar: això vol dir que s’està coent alguna cosa. Però, precisament per la seva obvietat, no s’ha de justificar el “procés participatiu” en base a això, presentar-lo com el que no és i legitimar-lo en base a un ideal absolut de democràcia.

I per què l’afirmació del “tindrà conseqüències polítiques” no funciona? Perquè si ningú no hagués votat, això també hauria tingut conseqüències polítiques. És a dir, dir això no és una legitimació del procés, sinó una constatació quasi elemental de la dinàmica política. I això condueix a un problema, que és el que ens interessa: es pretén normativitzar aquestes “conseqüències polítiques” com a qualitat democràtica, quan en realitat és un desig respecte que les “conseqüències polítiques” siguin aquelles que hom vol. És més, hom projecta en les conseqüències polítiques no només el seu anhel, sinó el seu programa polític. Hom pressuposa que sí o sí el procés ciutadà ha d’anar inevitablement lligat a la independència; de fet, que el mateix procés ciutadà és expressió de la independència. Les “conseqüències polítiques” haurien de ser, doncs, les que impulsen la independència, i en això hom s’abstreu del context real perquè dóna significat interessat a la votació. Fixem-nos-hi: què passaria si justament per aquesta votació del dia 9 el govern central suspengués l’autonomia? Segurament hom ho rebutjaria i ho criticaria justament en base al que hom espera que hagués portat el 9-N. Això seria, per tant, tendenciós. A més, com veurem tot seguit, el recolzament real a la independència no és tan gran com hom pressuposa, per tant convé no deixar-se endur, convé no caure tampoc en l’engany de la il·lusió.

Certament, aquí veiem l’error (ideològic): si hagués calgut votar ni que fos per dignitat, com es deia en els últims dies, el procés hauria estat neutre (i no entro també a dir amb fonaments legals) i no s’esperaria que les conseqüències polítiques haguessin de ser necessàriament de tipus proindependentista. El que passa és que hom associa inevitablement el procés amb un projecte polític i, segons aquest projecte, dóna un sentit determinat a la votació del dia 9. No pot ser, en definitiva, una votació per qualitat democràtica perquè el 9-N ha estat purament instrumental i propagandístic: els independentistes no poden arrogar-se l’autoritat democràtica. La valoració posterior del procés en base a aquest esbiaix serà tendenciosa i evitarà una correcta comprensió de la realitat política. No només això, sinó que l’associació inevitable del “procés participatiu” com a porta segura a la independència i la postulació del projecte independentista com a paladí de la democràcia porten a la demagògia, per exemple en el cas que més a baix analitzaré de les dites “eleccions plebiscitàries”.

No vull desenvolupar més la idea que té a veure amb aquest biaix, però vull remarcar que el “tindrà conseqüències polítiques” només té sentit en clau independentista, de forma que ha convertit aquest fals referèndum en un sondeig autèntic, quan no ho és. Hauria estat un reflex de la realitat si hi hagués hagut una participació i uns resultats proporcionals a la diversitat política de Catalunya. El fet que no hagi estat així, a més, és un argument més per constatar la poca validesa democràtica de la votació: ha estat un acte per a consum propi dels independentistes. Per tant és pura demagògia dir que el “poble de Catalunya s’ha expressat”, o que tothom és independentista; i és un error, si no també demagògia, creure que l’independentisme és l’opció majoritària. És a dir, si és un acte propagandístic i tothom està d’acord que no és la votació que calia i que l’únic que s’esperava era marcar múscul, per què després s’hi recorre com hagués estat una cosa seriosa, com si, justament, fos un reflex de la realitat? Doncs simplement perquè hom posa l’anhel independentista en primer lloc i això confon l’opinió pública (i els tertulians de la ràdio): el 9-N no ha estat un reflex de la realitat. Per demostrar-ho i per evitar possibles exageracions que porten a valorar-ho tot molt idealment, donaré unes quantes dades:

En primer lloc, cal dir que, òbviament, tots els independentistes han votat: sentien que era el seu deure, fer-se veure. Els no independentistes no han votat. També sentia per la ràdio un altre tertulià que deia que és un èxit i meravellós que hi hagués hagut un 4% de nos, i fins i tot s’atrevia a a aventurar sense fonament que no han seguit la recomanació dels partits no independentistes de fer boicot. Òbviament, això és fals: la proporció de sis és tan alta perquè la resta de gent, els que no han volgut ser conscients d’aquesta farsa, no han acudit a les urnes. En efecte, en relació amb el cens electoral de les darreres eleccions autonòmiques, resulta que només ha votat el 44% de la gent. (Tinguem present que la comparació amb les dades de les eleccions del 2012 no és del tot fina, perquè en les xifres de votants d’aquest 9-N s’inclouen menors d’edat, que sí que podien votar.) Per ser precisos, són 2.305.290 persones. La gran majoria, com sabem, partidaris del sí: exactament 1.861.753 persones. Posats en relació amb el cens, representen ni més ni menys que el 35%: això vol dir que només un terç de la ciutadania de Catalunya votaria (de fet, va votar) a favor de la independència. Això representa el suport real, no la força que pugui tenir en una votació, ja que si en un referèndum autèntic hagués de ser aquesta xifra o no, dependrà, clar està, de la participació total: així com en aquest plebiscit ha sortit el 80%. I és per això que dic que no s’ha de confondre aquesta xifra amb l’autèntic anhel independentista.

Que el 35% dels catalans es posicioni en favor de la independència no és res que ens hagi d’estranyar. És, de fet, una proporció usual en les enquestes. En realitat, és cert que ens últims temps ha anat creixent el suport a la independència, fins al 45% favorable a la independència de l’últim baròmetre del CEO d’aquest mes d’octubre. Però no és difícil de creure que l’enquesta, en les seves estimacions, mostra un resultat una mica inflat. Ho podem comprovar, de nou, contrastant-ho amb la realitat: si féssim cas del baròmetre, un 49,4% hauria votat sí-sí (així ho va expressar aquesta xifra d’enquestats). I alguns es preguntaran: què és més creïble, el 49% o el 35%? És una pregunta absurda, però la faig per si d’un cas: òbviament, el 35%, però no perquè sigui més creïble, sinó perquè és el que realment i objectivament ha estat: no és una estimació, són els vots reals que es van emetre el diumenge passat.

Hi ha una altra manera, finalment, de contrastar el suport a la independència, que és per mitjà del recolzament que rep dels vots als partits independentistes. En efecte, una simple comparació entre els votants del sí-sí i els votants dels partits independentistes (CiU, ERC, SI i CUP) ens posa en evidència que la xifra és exactament la mateixa: 1.861.753 votants del sí-sí, i 1.781.460 votants als partits independentistes a les darreres eleccions. Això demostra, com ja sabíem, que el vot i l’electorat independentista sempre han estat mobilitzats (quelcom que ja vaig constatar per les anteriors eleccions) i sempre han representat un terç de la població, una proporció que generalment ha estat semblant a la proporció de població que defensava un estat federal. Pot ser que hagi crescut darrerament lleugerament, està clar, però no de forma substantiva. Una altra cosa diferent és el pes que pugui tenir l’opció independentista en funció dels, diguem-ne, correctors electorals: posada en relació amb els votants (en aquest sentit, els partits independentistes representen el 48% dels votants) i posada en relació amb la representació parlamentària.

Sobre la justificació del procés des de l’òptica del canvi de règim

Per què la defensa del procés des de la lògica del “canvi de règim” tampoc funciona? Bàsicament perquè és un argument fet des d’una òptica espanyola (i alguns dirien espanyolista)  sobre política catalana. Si bé és cert que afecta Espanya, tots sabem que l’independentisme es limita a justificar-se des de Catalunya i entén el poble català plenament sobirà. Per això, concebre el procés en clau espanyola porta associades, com argumentaré tot seguit, certes problemàtiques. No obstant, he de reconèixer que aquest és un argument poderós i que, a més, és obvi que una eventual independència trencaria ipso facto el règim de la Transició; de fet, que el procés ja fa trontollar els fonaments del règim. Així, en aquest cas no pretenc criticar tant el fons d’aquest argument, a més és perfectament lògic que hom pugui també apreciar el procés en clau espanyola, sinó evidenciar les contradiccions i la paradoxa a què porta. Insisteixo que és quelcom sobre la qual cosa encara cal reflexionar, però d’entrada són aquestes problemàtiques el que em porta a rebutjar una tal justificació del procés. Així, malgrat els arguments favorables (que exposa per exemple Pisarello, que sempre fa unes justes apreciacions però que, en aquest cas, no comparteixo), hi ha dos problemes fonamentals que cal fer notar.

En primer lloc, es tracta d’una instrumentalització del procés per fer política a nivell espanyol. Serà lògic des d’òptica espanyola (alguns diran, hi insisteixo per tal de fer remarcar la contradicció, espanyolista), però no és una justificació del procés per se. Però això no és tot: el més important és que, tal i com hem vist més amunt, el procés i la independència s’han associat en una sola entitat. Això vol dir que no es pot justificar separadament el “dret a decidir”: en la retòrica independentista i la política que motiva, feta només i exclusivament en clau catalana, una cosa porta a l’altra. Els qui argumenten el trencament del règim, malgrat no ser clarament independentistes, legitimen a la pràctica l’independentisme i ajuden a enfortir aquesta falsa inequívoca relació entre el procés com a tal i la independència. Com que el procés hauria idealment de referir-se a les bondats de la democràcia, i com que l’independentisme (i la independència com a resultat desitjat) està associat a aquest procés, llavors -tal i com deia a l’apartat anterior- és així com la causa independentista esdevé el paladí de la democràcia. Una cosa és que hom pugui votar en un referèndum (però no sota l’argument que és un poble i s’ha d’expressar), però una altra que s’identifiqui immediatament la participació ciutadana amb la causa independentista.

D’aquesta manera, en definitiva, l’argument del canvi de règim de la Transició, encara que fos cert, no treu els greus dèficits que ha mostrat el procés i ni molt menys elimina l’idealisme infundat que acompanya els discursos independentistes. Per contra, hom justifica l’acte propagandístic i tolera la forta alienació que causa.

En segon lloc, i tenint en compte tot això que he exposat, aquest argument indueix a una confusió i porta a una mala estratègia (del projecte polític del canvi de règim). En efecte, igual com el procés pot tenir i té efectes polítics, també apreciar-lo des d’una òptica de política espanyola (tornem-hi: espanyolista, dirien alguns) pot tenir-los en un sentit contrari a aquells que el defensen des d’aquest punt de vista. Crec que cal considerar el procés en funció del seu agent principal, que és per una banda i de manera particular el govern, en tant que força impulsora i amb autoritat; i, per altra banda i en sentit general, les forces independentistes. I és aquest segon actor el que ens interessa, el que hem de veure en la seva essència: l’independentisme fonamentalment no es fa en òptica espanyola, llevat que sigui per fer els discursos negatius de no “ens deixen votar” i “ens roben”; però la seva justificació política és sempre en clau catalana i, més que això, fins i tot, segons com, en clau essencialment identitària. Ben bé es podria dir que una argumentació i defensa del procés d’aquest tipus és paradoxal.

L’error, doncs, parlant en termes de forces polítiques i realisme, rau en el fet que els defensors purament independentistes i els defensors del canvi de règim es mouen en òrbites diferents: els independentistes no fan política espanyola, fan política catalana i per a ells el canvi de règim no és sinó separar-se finalment i desentendre’s del vell règim nacional no desitjat. Tant és així que la política “espanyolista” feta a Catalunya pot trobar-se que l’independentisme se li giri en contra.

La confusió, doncs, seria entendre que la tendència al canvi de règim també es pot beneficiar del procés. Però no tant en sentit que de manera general el procés posa en dubte el règim, que ja sabem que és així, sinó parlant de l’escenari real concret i efectiu. Això pot quedar il·lustrat amb l’efectivitat de l’opció de canvi de règim (o també podríem dir-ne, corrent independentista des d’una òptica espanyola) en un referèndum, sempre i quan, és clar, associem aquesta tendència amb l’opció sí-no, quelcom que crec que no és agosarat de fer, ni que sigui parcialment. Certament, aquesta opció pot no trobar-se reflectida en un eventual referèndum autèntic: tal i com aquí defenso, aquest és un vot absurd i no efectiu.

Per acabar, considero que la defensa del canvi de règim sembla ser una argumentació massa general i abstracta que no té en compte els moviments concrets que fan les forces polítiques que es troben sobre el tauler; per tant, aquesta defensa dóna cobertura a aquests moviments. Per això, convindria ara apreciar els dos moviments d’aquesta mena que semblen estar actualment sobre la taula: les eleccions plebiscitàries i la proclamació unilateral d’independència.

Sobre unes eleccions plebiscitàries

L’altre dia feia una prova pilot d’una enquesta en un grup aula universitari. Una de les preguntes de l’enquesta era de la intenció de vot: “Si avui se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, a quin partit votaries?”. Un noi m’alça la mà: “Perdona, però eleccions plebiscitàries o no?” Anava a respondre coses diferents depenent del “tipus” d’eleccions. Doncs bé, aquest exemple il·lustra bé com d’imbuïda està la ciutadania per aquest discurs de les plebiscitàries, però hem de saber que, d’eleccions, només n’hi ha unes, les de representants del poble al Parlament, i punt. Això de “plebiscitari” és un afegitó, de nou, propagandístic.

Passades les eleccions és quan toca analitzar-ne els resultats i interpretar com s’ha mobilitzat l’electorat, però no es pot d’entrada interpretar com han de ser aquestes eleccions. Vaja, hom pot fer-ho, conforme a un projecte i un discurs públic, per descomptat, però el problema és que es pretén presentar com si certament tingués una diferència real, com si el president en convocar aquestes eleccions fes alguna cosa excepcional (quan totes les eleccions anticipades són, per definició, excepcionals), i com si estiguessin orientades de manera determinant cap a una única cosa concebible. Si políticament ho volen considerar així, que ho facin, però que no pretenguin fer canviar la concepció ciutadana de les eleccions com si fossin diferents, quan és exactament el mateix. I tothom que ho presenti diferentment i realment vulgui fer-nos creure que és diferent fa demagògia. Encara que no en diguéssim “plebiscitàries”, el resultat electoral seria previsiblement el mateix. No només això, sinó que en l’efectivitat política és el mateix, en la legalitat electoral és el mateix i en els principis de la representació política és el mateix.

Així, si “plebiscitari” és un epítet que s’afegeix per fer propaganda i voler induir que les eleccions tindran un caràcter i unes conseqüències diferents, això vol dir que el president Mas (o qualsevol altre) l’afegeix en funció de la seva intencionalitat política amb objecte de recrear en l’opinió pública una altra mena d’escenari. I això significa tres coses: en primer lloc i de manera simple, que fa pura demagògia. En segon lloc, que perd la neutralitat com a president del govern (o, si més no, una mínima contenció que hauria de tenir) en la mesura que està lligant activament aquest discurs amb un projecte polític particular i a gran escala, un projecte que no és mera “elecció” o programa partidista de polítiques públiques o mera acció governamental, un programa que no és consensuat ni atén a la pluralitat del Parlament. Es pot discutir, és clar, i cal organitzar un referèndum; aquesta és l’obligació del govern per atendre les demandes populars. Però no és apropiat, i aquesta és la tercera implicació, presentar una sola i única direcció (tendenciosa) de tota l’acció governamental i plantejar (amb la identitat de què he parlat més amunt) que lluitar per aquest projecte és el mateix que lluitar per la democràcia.

A banda d’eleccions “plebiscitàries”, Esquerra també fa referència a unes eleccions constituents, proposta a la qual també s’han unit els de la CUP. Aquesta, no obstant, sí que és una categoria real i diferent, però no sembla que es pugui aplicar al nostre context perquè no hi ha el marc normatiu per posar en marxa un procés constituent. Pitjor encara: eleccions “constituents” de què, si no hi ha un estat sobre el qual cal fer la nova constitució? En aquest cas passa un cosa semblant que amb les “plebiscitàries”: fer propaganda d’una cosa molt grossa i que s’acosta molt a la independència, perquè el votant independentista busca allò que d’aparença assenyala de manera immediata cap a la independència. No obstant, la diferència és que les constituents sí que tenen validesa en un determinat context: les eleccions constituents no són per fer un govern de concentració nacional, com Junqueras diu al seu full de ruta, sinó per formar un nou Parlament en un territori sobirà que aprovarà una constitució. Però el que passa és que, com que això no es dóna, òbviament les eleccions seran de iurede facto exactament unes eleccions normals i corrents. Així, utilitzant l’epítet de “constituent”, ERC (i la CUP) també està fent demagògia, amb la diferència respecte de les plebiscitàries que sembla que vulgui saltar-se la legalitat i els principis del dret. Això té les seves particulars implicacions jurídiques i polítiques, que tractaré ara només en part a partir de la declaració unilateral d’independència.

Sobre la declaració unilateral d’independència

Junqueras (que, per cert, va ser atrapat comptant els vots del 9-N, la qual cosa encara posa més en evidència la nul·la validesa del procés) concep en el seu programa cap a la independència fer veure que Catalunya és un estat independent, fer les Constituents i després fer la declaració. Però, altanto: segons la lògica i legitimitat del dret, la cosa va al revés: primer cal tenir el territori sobirà i després es fan eleccions constituents. Ell no ho diu així per pura estratègia partidista, imagino (és a dir, és un “qui la diu més grossa”); però, així i tot, fos quin fos l’ordre amb què ho concep, darrera seu no hi ha ni la més mínima legitimitat.

Val a dir d’entrada, també és important, que generalment parlem de declaració, però allò que té valor (perquè es refereix a l’autoritat amb dret per fer-ho) és una proclamació. Sense entrar en gaire distincions, només hem de saber que els d’ERC pretenen fer passar una cosa (declaració) per l’altra (proclamació). Si fessin una proclamació, la cosa es complicaria més per les qüestions jurídiques, però tanmateix també una mera declaració tindria certes implicacions.

Podem veure amb aquesta intenció de fer la proclamació l’error de partir, com a justificació, del procés del 9-N. No saben que un procés propagandístic (tornem als primers paràgrafs d’aquesta crítica) no pot legitimar tal cosa? Si ho volen fer, que diguin que ho volen fer perquè sí, però que no es fonamentin en un “plebiscit” que no té fonament jurídic. D’altra banda i més important, s’ha de tenir present que una tal proclamació és un acte de sobirania. Però, el que passa, és que el Parlament no és sobirà; l’únic sobirà és el poble. Aquí és on podem veure el problema de pretendre primer actuar com si el país fos independent, i després ja declarar-la. No: primer el poble s’ha de pronunciar per declarar el seu territori sobirà, l’únic que pot expressar la independència és el poble, i després que el poble s’hagi expressat el Parlament la proclamaria amb totes les del dret. Tal i com s’està plantejant, en canvi, cal entendre que, en cas que no hi hagués cap problema legal en fer una tal proclamació (cosa dubtosa), després hauria de ser referendada pel poble -que sí que és sobirà-, amb la qual ens tornaríem a trobar amb la mateixa situació que ens hem trobat des de l’inici del procés: trobar el marc per fer-ho i confiar (autoenganyar-se) que la majoria de la gent diria que sí.

Aquesta observació ens porta a constatar una cosa molt important. Així com amb les “plebiscitàries” l’acció de govern es confon amb el pur projecte independentista, passa una cosa semblant amb la institució parlamentària, la qual representa el poble de Catalunya: alinear la institució parlamentària en pro d’una declaració unilateral segons els interessos específics d’un partit suposa concedir arrogantment un acte de sobirania no lícit que trenca amb el pluralisme democràtic reflectit al Parlament. Fer una tal proclamació seria la cosa més antidemocràtica que es podria fer.

Això és el més significatiu que cal tenir present del fons de la declaració unilateral. Però, a més, no només podem criticar-ho des del dret, sinó que també convé tenir present els efectes polítics que podria tenir. Si tal referèndum postproclamador es realitzés i si les dades que he donat més amunt són certes, el resultat seria un no i, per tant, no només Esquerra hauria fet el ridícul, sinó que la seva gosadia en ignorar la diversitat parlamentària i pretendre convertir el Parlament en un òrgan sobirà hauria posat tota la institució parlamentària en evidència i l’hauria desvirtuada.

Darrera d’això, és clar, trobem el desconeixement d’aquests polítics de la situació política real sociològicament parlant del país. I això és així perquè els partits independentistes, que segueixen una línia totalment ideologitzada, són moguts invariablement per aquesta eufòria i aquest clam que porta a considerar automàticament que això és el que el poble vol. Però no seria atrevit dir que no comprendre la situació política de Catalunya, o almenys aquest aspecte (a saber: que el votant independentista no ha variat substancialment), portarà a cometre molts errors i portarà Catalunya a un carreró sense sortida.

Estat? Independent?

Sorprenent ha estat per a mi l’anunci del president Mas de convocar el referèndum per la independència, i sens dubte obre d’aquí a la data de la consulta (i més enllà) un futur que potser alguns no s’esperaven i que serà relativament agitat. Malgrat el tipus de preguntes i que, segons tothom diu, són molt obertes i permeten que tothom s’hi senti a gust, jo, tanmateix, no trobo les preguntes del tot adequades. Exposaré tres motius.

1. Federalisme… de debò?

Per començar, voldria dir que jo, a diferència de l’opinió generalitzada que es copsa en l’ambient segons la qual la consulta és inclusiva, no veig del tot bé les preguntes plantejades. Si bé pot semblar que la consulta possibilita d’expressar la preferència per l’estat federal, jo trobo que les dues úniques respostes lògiques són el doble sí, que representaria la independència purament, i el no (només a la primera, perquè respondre-hi “no” ja incapacita per respondre a la segona). Això és així perquè la primera pregunta es refereix a un Estat català, sense que sigui independent. L’única manera d’entendre-ho és com un estat federat. Però vet aquí que hi ha un problema: depèn de la voluntat política dels catalans conformar un estat federat?

Jo entenc que un referèndum (que segurament no és tal perquè només l’Estat té potestat per convocar-lo) s’ha de veure com l’aprovació o rebuig d’una decisió que directament representa la voluntat política efectiva. La independència, per tant la constitució d’un estat ple i -en principi- sobirà, pot derivar-se directament de l’expressió de la voluntat política del poble com a entitat política, però, en canvi, la formació d’un estat federat a Catalunya depèn de l’existència d’un marc estatal federal a Espanya.
Es pot consultar el poble per conèixer la seva apreciació sobre la direcció que ha de prendre la política, sobre si s’han d’iniciar negociacions per canviar la forma estatal espanyola, però no es pot dir que el referèndum permet igualment l’expressió del federalisme, perquè, per una banda, com he dit, la decisió no depèn del que expressi el poble català i, per altra banda però lligat a això, tal decisió representa el canvi de constitució espanyola. En aquest cas no s’ha de plantejar com un referèndum que depèn lliurement i sobiranament del poble català, sinó que seria un plebiscit sobre el canvi de fronteres d’Espanya, per tant tindrien raó els qui diuen que jurídicament cal preguntar a tots els espanyols. Deixeu-me que ho especifiqui: no estic dient que calgui consultar tots els espanyols pel que fa a la independència (tot i que estic segur que hi ha arguments que poden defensar això, de fet al final us enllaço un article que ho defensa), però tampoc no es pot dir que només consultant els catalans es pot decidir sobre una situació federal, perquè això ni té translació en una decisió jurídica (com sí que la tindria el vot a favor de la independència) ni està al mateix nivell que preguntar per la independència.
Fixeu-vos que l’opció “federal” -diguem-ho així- més aviat el que expressaria és un desideràtum, en canvi no seria possible la seva materialització. Per no repetir-me més, compareu-ho amb aquest exemple: és com si el referèndum preguntés (i era l’opció que ERC fa temps feia anar) “voleu que Catalunya sigui un estat independent dins de la Unió Europea?”. Estar o no dins de la UE no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, igual com estar o no dins d’un estat federal no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, sinó d’un eventual acord entre els diversos possibles estats que sobiranament voldrien formar l’estat federal. En aquest cas, caldria fer un plebiscit per ratificar o no la integració a l’estat federal com a estat federat. Òbviament, també podeu veure que m’estic referint al federalisme ben entès, i no a la idea segons la qual es pot reformar la Constitució per acostar-se més a un model federal, perquè això és una altra cosa, semblant però diferent, si bé igualment no podria derivar-se de la resposta a la consulta.

En definitiva, la primera pregunta de les dues de la consulta sembla ingènua i fútil, i, conseqüentment, respondre “sí” i “no” a les dues preguntes de la consulta, doncs, no té efecte jurídic i és inútil. Si realment és així com jo ho interpreto, no sé pas perquè han posat aquesta pregunta, però fa la impressió que ha estat (amb l’objectiu de buscar un acord, això sí) idea d’Iniciativa, perquè així també es mostren a favor del dret a decidir però sense ser independentistes.

2. Quina independència?

Hi ha un altre element també molt important, que és la falta de concreció en el que s’està decidint. És cert que un referèndum ha d’expressar la idea general per fer-ne el posicionament (tot i que estic convençut que es poden buscar formes plebiscitàries per anar concretant), però no obstant ni s’ha iniciat un debat (ni a nivell social generalitzat ni molt menys entre els partits polítics) sobre com ha de ser el país independent, ni es proposa un pla o programa. Potser Procés Constituent és l’únic moviment que sembla dirigir-se en aquesta línia.

Cal tenir present que, en efecte, més consens hi haurà com menys concreció s’estipuli i, en canvi, ens referim a un valor ja assumit, com és la llibertat. Hi ha el perill aquí de caure en raonaments excessivament simplistes i brutament nacionalistes, i de fet s’està donant. Cal tenir molt present, també, el marc objectiu que, en agradi o no, ens acompanya, tant de tipus jurídic (en el punt anterior indirectament hi he fet referència) com de relacions de poder i de tipus material. Afirmar coses per l’estil “independència per canviar-ho tot” és irrealista.
Pot ser, en aquest sentit, un problema la falta de concreció i la manca de poder i “hegemonia” social i popular per marcar el rumb, un problema fins i tot fatal. Fixem-nos que amb això juguen alguns polítics: “ara decidim, ara votem, i després ja veurem com ens ho fem”. El problema, és que en aquest “després” el poble ras no hi prendrà part, sinó que alguns que ja tenen poder concretaran allò que el poble haurà “decidit”, a banda que és una postura que es pot considerar irresponsable i, segur, populista.

La política tracta sobre relacions materials entre individus, subjectes concrets i amb voluntat política, i la dinàmica que hi ha entre ells. La independència pot no afectar aquestes relacions; és més, fins i tot podria ser contraproduent, com ho pot deixar ben clar el fet de quedar fora de la UE, ja que -al meu parer- sens dubte aguditzaria les “solucions” neoliberals i provocaria una hecatombe (bé, potser no tant) econòmica. Crec que en aquest raonament es pot trobar un bon argument que un internacionalista pot esgrimir per oposar-se a la independència com a decisió “fixa”, com una decisió inconcreta i estàtica, per més que pugui tenir la independència com a ideal.

3. La sobirania, el quid de la qüestió

La pregunta de la consulta que, segons El Jueves, els poders fàctics volien proposar.

Finalment, el tercer element és un corol·lari del que he esmentat al punt anterior: cal tenir sobirania per decidir. De fet, cal reclamar la sobirania. Ni voler que Catalunya sigui un Estat (pregunta 1) ni voler que ho sigui independent (pregunta 2) tenen gaire sentit segons aquesta aproximació a la política que acabo de definir com el marc relacional i material on la voluntat política es fa efectiva, si no comptem amb sobirania, amb capacitat de decisió, amb poder polític i social per fer valer la nostra decisió. En canvi, la independència presentada en el buit, a banda de reduccionista, amaga el debat sobre deslliurar-nos d’altres poders fàctics als quals estem sotmesos objectivament. Perquè la capacitat de decisió no s’ha de deixar per després d’haver decidit, ja que seria poc responsable i implicaria, fins i tot, fer-ho a l’ababalà.

Pablo Iglesias, aquest jove politòleg que últimament s’ha popularitzat per sortir a la televisió, va venir divendres passat a fer un seguit de xerrades a Barcelona. Ell reflexionava: quina independència real tindríem si els guàrdies jurats simplement portessin l’escut de Catalunya i repartissin llenya perquè els poders públics els hi haurien autoritzat? No cap. La independència real no és una nova constitució de la societat política, sinó que ha de ser també una possible nova constitució material de la societat. Cal trencar els vincles amb els poders que ens subjecten i exercir conscientment i personalment la nostra llibertat, sense nocions de sobirania absoluta que ens abstreuen de decisió política. No es tracta de res més que de recuperar la sobirania del ciutadà dins del context democràtic: decidir el què i el com, a tots els nivells, altrament estaríem vivint una il·lusió de llibertat que no faria sinó canviar les formes per mantenir l’essència d’una falta de sobirania, de voluntat política real.

Aquesta referència a la sobirania ens pot fer recordar el pacte social de què parlava Rousseau, la seva idea de voluntat general (efectivament l’equivalent de la sobirania). Convé fer notar que la voluntat general no és reduïble a la suma de les voluntats particulars. En aquest sentit, es podria considerar, fent la transposició en el cas de la consulta, que la voluntat general és més que la suma dels vots particulars que hom ha dipositat conforme una opinió respecte d’una situació general no materialment definible (la independència perquè sí) i faltada de debat públic. Això podria servir també de font per a una crítica ulterior de la inconcreció que abans comentava.

Per acabar

Finalment, només vull referir-me a un text que el magistrat Carlos Hugo Preciado recentment ha publicat a El Periódico i que també recull la revista Mientras Tanto. Aquest és un text amb arguments polítics i jurídics no exactament en contra de la independència, sinó que exposen com s’està duent a terme actualment el procés del dret a decidir i que trobo molt interessant i realment és prou complet. En recomano molt la lectura perquè segurament oferirà una visió no habitualment comentada i, a més, argumentant diverses coses criticant certes incongruències i procediments. Al final conclou que “el procés sobre el dret a decidir que s’està duent a terme a Catalunya té un dèficit democràtic quelcom més que preocupant.” No obstant, malgrat que no en sóc un expert, jo no estic del tot segur que el dret a decidir no sigui del tot legal, com exposa l’article, però la resta de qüestions em semblen encertades -o, si més no, raonables- i n’hi ha algunes que jo ja vaig comentar a l’article sobre els motius pels quals no em posiciono a favor de la independència.

En definitiva, amb el que jo aquí he exposat i amb l’article que he enllaçat he volgut fer notar unes qüestions que ens permetin tenir -potser- un pensament una mica més crític sobre la qüestió sabent que la independència no és quelcom que s’hagi de perseguir cegament, i, sobretot, observar (realistament, crec jo) que, ara com ara, el procés no tindrà pas els resultats esperats, sinó que en canvi pot ser pitjor des d’una òptica que busca satisfer altres ideals que no siguin únicament el de la independència. I això suposant que reïxi el procés, és clar, però a opinió del mateix Pablo Iglesias és massa optimista la sensació que molts independentistes (o altres que no ho són) tenen que l’Estat no s’atrevirà a fer res, quan en canvi -pensa- el govern espanyol està desitjant suspendre l’autonomia, cosa que també facilitaria més la unió partidista fora de Catalunya.