Arxiu del Bloc

Les parets parlen / 8

Cada día sabemos más y entendemos menos

Albert Einstein va oferir aquesta reflexió respecte de, dit així en termes amplis, el coneixement en la nostra societat. Escriu en plural col·lectiu: som nosaltres com a societat els qui en sabem més però hi entenem menys. Així d’entrada, per tant, sembla que es refereixi a les pautes que s’observen socialment, institucionalitzades, i les fites que caracteritzen la societat, aquells elements del coneixement que s’interpreten com una espècie de bé comú o que, en qualsevol cas, sorgeixen de la interrelació funcional dels elements societals i inunden el conjunt social. Per exemple, ens podem referir al coneixement de l’univers, òbviament inassolible si no fos pel conjunt de mitjans i mètodes associats. (És a dir, una cosa és indestriable de l’altra.) Però, per contra, aquest és un coneixement específic, pot ser poc útil i no està a l’abast de la majoria de la gent, que no entén com ha estat possible saber que l’univers es va crear fa 15 mil milions d’anys.

Una frase d’aquest magnitud, que inclou en un sol enunciat dos verbs fonamentals en teoria del coneixement, que són saber i entendre, i que, a més, els dos verbs estan complementats per adverbis oposats, de tal forma que es transmet un missatge d’aparent contradicció o paradoxa, porta inevitablement a filosofar sobre l’home, la societat i les seves pautes. I l’aparent contradicció, ens n’adonem, no és tal, ja que cada verb té unes implicacions diferents i els efectes del “més” i el “menys” es palesen simptomàticament visiblement en forma de característiques de la societat. I són característiques generals però que, tanmateix, malgrat ser punts principals d’una societat, marquen també a nivell individual. En qualsevol cas, no és quelcom inherent a la naturalesa humana ni és un enunciat absolut, ja que hom parla de “cada dia”, la qual cosa obliga a contemplar-ho històricament i a situar-nos en el present per intentar captar de quina forma sabem més però entenem menys.

Vegem això que dic a partir de l’enunciat “entenem menys”. Crec que es pot interpretar en un doble sentit. En primer lloc, d’allò que sabem en tant que invencions i desenvolupaments sorgits per l’evolució societal i el coneixement científic (que és històric), simplement ho sabem perquè és un resultat històric, però les persones no saben com funciona ni per què és com és, però es fa servir socialment i, de fet, estructura la societat. És a dir, com si es perdessin els fonaments i la construcció científica que hi ha al darrera de les coses que sabem, de forma que si deixessin de funcionar no entendríem què hauria passat ni tindríem els coneixements per posar-ho en marxa de nou, la qual cosa vol dir que sabem el que sabem de forma mecànica, però és com si no entenguéssim que cal saber (conèixer) com funciona allò que sabem per tal que pugui perviure i continuar desenvolupant-se. Això vol dir, per tant, que simplement obtenim un profit d’allò que sabem. En aquest sentit, llegint la sentència d’Einstein m’ha vingut al cap el que un dia vaig llegir de l’humorista Dave Barry: Creiem que l’electricitat existeix perquè la companyia elèctrica ens segueix enviant les factures, però no aconseguim imaginar com viatja a través dels cables.

El segon sentit en què es pot interpretar està evidentment íntimament lligat al primer, però jo el qualificaria de tipus més personal i, fins i tot, psicològic. Tot allò que sabem ho hem heretat de l’evolució històrica, però és com si actualment les persones, els individus concrets, visquessin en un món social dotat de tot allò que sabem, sense, en canvi, fer un bon ús d’allò de què elles mateixes estan dotades naturalment: la intel·ligència. “Comprenem menys”, per tant, es referiria a l’enteniment i a la lògica. Fer un ús mecànic i profitós de les invencions i del coneixement que hem adquirit com a societat, no porta en realitat a desenvolupar necessàriament a nivell personal més ànsia ni curiositat científica per aquelles coses, ni interès personal ni capacitat crítica. Les persones s’han socialitzat d’una forma que tenen tot un món al seu abast i no necessiten explicar-se’l ni és necessari que sàpiguen com va. I, paral·lelament, se socialitzen en la immediatesa i la satisfacció de desitjos. A partir d’aquí, els individus mostren indiferència per aquell coneixement de base que és, de fet, el que ha construït la societat avançada i que és el que suporta aquell saber de què aquests individus indiferents es doten.

És aquest un tema interessant i d’una àmplia reflexió filosòfica i sociològica. No cal que m’estengui més, però no puc acabar sense dir que la frase d’Einstein em porta a pensar inevitablement amb les reflexions d’Ortega y Gasset. Ell a La rebelión de las masas, precisament també partia d’aquesta mateixa lògica: que socialment se saben més coses i el coneixement derivat s’acumula i porta a crear pràcticament moltes coses i a donar forma a la civilització, però el coneixement pràctic inunda el món com si fos una cosa donada i ha fet oblidar perillosament allò que fonamenta aquest coneixement. Així, jo veig molt directe el lligam entre l’afirmació d’Einstein i la definició d’Ortega y Gasset de savi ignorant.

Desconec quina és la idea que tenia Einstein quan va afirmar el que va afirmar, però la seva reflexió, llegida tal qual, és el que m’ha fet pensar en Gasset. Permeteu-me que us posi un exemple provocatiu però il·lustratiu del que s’entén de la concepció que tenia Gasset i que, interpreto, també es pot deduir de forma extrema de la frase que avui ens ocupa. Fixeu-mos-hi: l’home corrent és indiferent, es tanca en si mateix i no mostra ni interès ni preocupació per les bases de la societat. Però més clar és encara en els joves, ja que són la forma més “avançada” de l’evolució de la societat i les coses “noves” que mostren els joves són fruit de la societat on es troben. Així, imagineu-vos el típic -permeteu-me que faci servir aquesta paraula- adolescent que trobem en tots els instituts caracteritzat per l’apatia i la indiferència, la falta de disciplina, la incapacitat real per saber pensar, la ganduleria, la predisposició violenta i que viu en el món de la seva subcultura i, per tant, no té ni idea de política, no sap què és un electró ni entén com s’ha estès la raça humana pel planeta; i, per altra banda, utilitza constantment i indiscriminadament tot allò que la societat ha donat de si: des dels dispositius tecnològics, fins a la sanitat pública. Doncs si només quedessin en el món persones d’aquesta mena, que viuen en un món de coses donades però no es preocupen per fer anar el món, llavors la civilització no podria persistir.

Anuncis

Ressenya: La rebelión de las masas

La rebelión de las masas – José Ortega y Gasset (1929)

El llibre, en una cita:

“Vivimos en un tiempo que se siente fabulosamente capaz para realizar, pero no sabe qué realizar. Domina todas las cosas, pero no es dueño de sí mismo. Se siente perdido en su propia abundancia. Con más medios, más saber, más técnicas que nunca, resulta que el mundo actual va como el más desdichado que haya habido: puramente a la deriva”.

El llibre, en un paràgraf:

De les condicions que el XIX ha preparat, sorgeix el nostre temps i, en la mesura que el “nivell de vida” (l’experiència, les possibilitats vitals) ha crescut, també ho fa l’ànsia d’intervenció i participació de les masses. Les persones sempre han seguit minories dirigents, però ara l’home mitjà vol prendre les regnes del destí, la massa vol actuar per si mateixa sense referir-se a instàncies superiors (vet aquí la rebel·lió). Ara bé, l’home massa és indòcil intel·lectualment i moral. Per això, hi ha aquí una problemàtica i una paradoxa: “El hombre hoy dominante es un primitivo, un Naturmensch emergiendo en medio de un mundo civilizado. Lo civilizado es el mundo, pero su habitante no lo es: ni siquiera ve en él la civilización, sino que usa de ella como si fuese naturaleza.” La nostra, no obstant això, no és una època de decadència, però tampoc el contrari. Simplement, dins de les possibilitats que el nostre temps ofereix, no excloem la possibilitat de la decadència: és a dir, també el pitjor, atesa l’omnipotència dels nostres temps, és possible. Per això, a diferència dels segles de plenitud (com el XIX), el segle i l’època de les masses és peculiar, ja que, seguint la línia de la cita inicial, “nuestro tiempo se caracteriza por una extraña presunción de ser más que todo otro tiempo pasado: más aún: por desentenderse de todo pretérito, no reconocer épocas clásicas y normativas, sino verse a sí mismo como una vida nueva superior a todas las antiguas e irreductibles a ellas.” I tot això es plasma en la vida pública i en el perfil caracterològic de l’home massa.

Què explica?

L’objectiu d’Ortega y Gasset és explicar les causes de la “desmoralització d’Europa” i donar constància dels símptomes que fan visible el canvi del, podríem dir-ne, paradigma civilitzatori del segle XIX, per acabar concloent que la civilització europea es troba en una greu cruïlla: les mateixes condicions que el segle XIX ha creat poden portar a l’extinció de la civilització. També cal tenir present que ell mateix ho circumscriu tot a la seva època: en el pròleg, escrit més d’una dècada després, ja afirma que algunes de les coses semblen no ser ja vigents, sobretot les més particulars, tot i que no l’estimació de les característiques de la civilització.

Aquest filòsof en troba la causa en la rebel·lió de les masses. I aquesta es produeix per les noves circumstàncies (les possibilitats determinades) gestades al XIX i viscudes al XX : “la vida se presentó al hombre nuevo exenta de impedimentos.” Ara bé, això comporta un tipus caracterològic determinat i altera les diferents esferes de la vida. Ortega y Gasset, per això, fa un repàs ben interessant i punyent, sense entrar sempre en ampliar la reflexió filosòfica, en els símptomes d’aquestes alteracions: es refereix a l’educació, al paper de la ciència i la tècnica, al nacionalisme i l’Estat, a la vida pública i al feixisme i al comunisme i les revolucions. Sens dubte, però, el fons és el significat d’aquesta rebel·lió de les masses, que ja hem recollit en les cites precedents. En forma més simple, podríem dir que l’home massa contempla el “paisatge” social com una cosa “natural”, un conjunt donat “a la seva disposició, sense dependre del seu esforç previ”.

Quins són aquests símptomes i què impliquen? D’entrada, l’home actual és un home autoreferit: “ingenuamente, sin necesidad de ser vano, como lo más natural del mundo, tenderá a afirmar y dar por bueno cuanto en sí halla: opiniones, apetitos, preferencias o gustos.” És un home que se sent sobirà. Òbviament, això també caracteritza políticament els nostres temps: la pressió de la vulgaritat intel·lectual sobre la vida pública. En la vida pública apareix “un nuevo tipo de hombre que no quiere dar razones ni quiere tene razón, sino, sencillamente, se muestra resuelto a imponer sus opiniones. He aquí lo nuevo: el derecho a no tener razón, la razón de la sinrazón.” (Específicament exemplifica aquest comportament polític en el sindicalisme i el feixisme.) L’home massa té, per això, l’ànima obliterada i es caracteritza per l'”hermetisme intel·lectual”. I això no és gens bo, perquè no hi ha instància que reguli les opinions i, doncs, no s’ajusten a la veritat, sense la qual cosa no es pot establir debat ni convivència, de forma que tampoc no hi ha cultura, sinó barbàrie. Més fàcilment s’explica així la violència inherent a l’acció directa de les masses.

L’home massa sembla deslligat del seu passat i, com que se sent sobirà, no coneix ni l’interessa conèixer les causes històriques de la seva vida i, per tant, de la seva perduració com a societat. La vida sense impediments, és a dir, la facilitat i seguretat econòmiques, el confort i l’odre públic, han portat implícit aquest fenomen. Els mateixos principis de desenvolupament social porten a fer perillar aquests principis de manteniment, i això confereix un cert sentiment d’inseguretat. Per aquest motiu, les masses tenen un estat d’ànim particular: diu Ortega y Gasset que “no les preocupa más que su bienestar, y al mismo tiempo son insolidarias de las causas de ese bienestar.” I encara hi ha més: “Abandonada a su propia inclinación, la masa, sea la que fuere, plebeya o ‘aristocrática’, tiende siempre, por afán de vivir, a destruir las causas de su vida.”

Posar en dubte els pilars de la civilització, però, es manifesta molt clarament en el cas de la ciència, ja que tampoc no es reprodueixen les condicions que poden facilitar la seva perduració i, en canvi, la mecanització permet que la ciència allotgi homes mediocres que fan avançar la ciència, que ells a penes coneixen. Així mateix, el científic esdevé un “savi ignorant”.

No cal, però, entrar a detallar els símptomes en cada esfera. El que l’autor busca és parlar del desenvolupament de la civilització i les seves característiques. Fa també el trasllat, per això, de les característiques de l’home massa a les característiques dels pobles (els estats nacionals): si Europa amenaça d’ensorrar-se és perquè no hi ha ningú que mani, per tant una instància superior ni una moral que es pugui seguir. Aquesta problemàtica i la paradoxa que és el mateix desenvolupament de la civilització del XIX el que posa en perill la perduració de la civilització al XX, és quelcom a la qual cosa cal donar solució. Per a Ortega, en definitiva, la democràcia liberal és la forma política més avançada que representa la voluntat de convivència; ara, no defensa pas de retornar com un conservador al vell liberalisme. En les seves paraules, “El pasado tiene razón, la suya. Si no se le da esa que tiene, volverá a reclamarla y de paso a imponer la que no tiene. El liberalismo tiene una razón, y ésa hay que dársela in saecula saeculorum. Pero no tenía toda la razón, y ésa que no tenía es la que hay que quitarle. Europa necesita conservar su esencial liberalismo. Ésta es la condición para superarlo.” I encara més, per acabar, en referència a la paradoxa: “Todas la civilizaciones han fenecido por la insuficiencia de sus principios. La europea amenaza sucumbir por lo contrario.”

Índex:

I. El hecho de las aglomeraciones.
II. La subida del nivel histórico.
III. La altura de los tiempos.
IV. El crecimiento de la vida.
V. Un dato estadístico.
VI. Comienza la disección del hombre-masa
VII. Vida noble y vida vulgar, o esfuerzo e inercia
VIII. Por qué las masas intervienen en todo, y por qué sólo intervienen violentamente
IX. Primitivismo y técnica
X. Primitivismo e historia
XI. La época del “señorito satisfecho”
XII. La barbarie del especialismo
XIII. El mayor peligro, el Estado
XIV. ¿Quién manda en el mundo?
XV. Se desemboca en la verdadera cuestión

Algunes edicions inclouen el “Prólogo para franceses” i el “Epílogo para ingleses”.

Més per internet:

Tesi sobre “La dialéctica masa-minoría en la filosofía de Ortega y Gasset”.

la-rebelic3b3n-de-las-masas-de-ortega-y-gasset

És possible avui el feixisme?

Com a treball final de carrera per al grau de Sociologia, he fet un treball intitulat És possible avui el feixisme? Temptativa d’interpretació del feixisme, el qual vull posar a l’abast de tothom, fer-lo públic en aquest blog: en efecte, veureu al final l’enllaç de descàrrega del document PDF. Per saber en què consisteix aquesta investigació i animar-vos a llegir-vos-la, aquí el resum introductori:

“Aquest és un treball interpretatiu del fenomen feixista amb objecte de determinar si seria possible que avui dia es tornés a produir. Es tracta d’una anàlisi fonamentada en la situació històrica que va donar lloc al feixisme i desenvolupada a partir de la relació entre el feixisme i cinc característiques socials principals ja utilitzades en historiografia en explicacions i interpretacions del fenomen: imperialisme, gran capital, classes mitjanes, revolució i guerra. El nostre és un intent per posar en ordre les idees interpretatives i traslladar-les al context actual, en la mesura que reflexionem sobre com aquestes característiques societals poden mostrar-se avui dia. Així, aquest no és un intent per identificar les causes particulars del feixisme, sinó per fer un retrat del context social en el qual el feixisme podria aparèixer.”

Estic segur que trobareu la discussió interessant i que us pugui ser de profit, i no cal que digui que podeu fer coneixedor a qui vulgueu d’aquest treball i podeu difondre’l entre aquelles persones o col·lectius que cregueu que hi puguin estar interessats (sempre respectant els drets d’autor, no cal que ho digui). Si sou lectors assidus del blog sabreu que de tant en tant faig algun article en referència tant al feixisme directament, com a qüestions polítiques i socials que, en descriure la societat actual, s’hi relacionen d’alguna manera. Això és així perquè el feixisme, com dic al meu treball, és un fenomen ben complex i transcendent de la modernitat que en certa forma ens permet pensar i analitzar sobre la naturalesa d’aquesta nostra modernitat i el nostre present. És, doncs, quelcom ben profund, ampli, interessant i, com que interpretar el feixisme dóna les claus per entendre el nostre present, també ben controvertit.
M’he proposat desenvolupar en el blog amb articles específics un parell de qüestions que per motius d’espai no vaig poder incloure en el treball en si. No només això, sinó també tractar altres temes que es relacionen amb el feixisme, amb la situació sociopolítica, amb la història i amb la teorització de la pràctica política d’esquerres, temes que també poden ajudar a clarificar possibles crítiques que es puguin fer a les observacions presentades en el treball. Els temes que tinc pensats són: a) relació entre extrema dreta i feixisme; b) relació entre totalitarisme i feixisme; c) les classes mitjanes i el seu rol polític; d) socialisme i democratització; e) teoria de la revolució; f) actualitat de la lluita de classes; g) populisme i demagògia; h) l’estat del benestar.
L’a) i el b) són els que volia haver inclòs en el treball. De la resta he de dir que ja són temes que em ronden pel cap i volia tractar en algun moment en el blog, de fet sobre algun hi ha ja alguna referència, però ara el que vull és intentar de fer un desenvolupament d’aquestes qüestions autènticament ampli, cohesionat i sistemàtic. D’aquesta forma analitzaré la societat actual i en certa forma complementaré i ampliaré el treball que ja he fet. Ara bé, òbviament la publicació d’aquests articles no serà ordenada ni ràpida, sinó que portarà un temps; tanmateix, ara tinc temps per dedicar-me al blog i, per tant, jo intentaré escriure’ls tan ràpid com pugui, però evidentment aniré publicant també altres coses. Segurament el temes a) i b) seran els primers que trauré. La resta no sé quan els aniré publicant, però puc dir que el tema de l’estat del benestar ja el tinc mig desenvolupat en una extensa sèrie de quatre articles.

Ara sí, seguiu l’enllaç per descarregar-vos el treball És possible avui el feixisme? Temptativa d’interpretació del feixisme.