Dic de contenció al neofeixisme?

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

No som pocs els qui ens vam sentir alleugerits en saber que Le Pen no seria la propera presidenta francesa. Però aquesta satisfacció no ens hauria de confondre: que el neofeixisme no hagi accedit al poder no vol dir que la dreta menys radical de Macron la freni. No ens hauríem de creure els titulars joiosos dels principals diaris, propietat dels poders fàctics, que fan passar el projecte de dretes de Macron per la solució sensata. No és la dreta igualment neoliberal, per més “moderna” que sembli ser, qui està en condicions de poder frenar el neofeixisme. Cometríem un error si entenguéssim que els francesos han votat un “dic de contenció” al neofeixisme, com fins i tot des de l’esquerra s’ha interpretat; simplement han votat per l’opció horrible davant de l’opció nefasta.

En efecte, no és el projecte que estén les polítiques antisocials que justament provoquen el sorgiment de partits com el lepenista el que pot impedir-ne la seva difusió; sinó, al contrari, projectes de canvi social i radicalització democràtica en favor de la majoria social. Els caps pensants “podemites” han dit alguna vegada que l’antídot al Regne d’Espanya contra partits com el de Le Pen ha estat el 15-M i, posteriorment, l’aparició de Podemos. Els dono tota la raó. I això no ha passat a França, on aquest projecte austericida encapçalat per un banquer representa emmalaltir més França; Le Pen n’és el símptoma. Que serveixi d’advertència a tota l’esquerra europea en general i toc d’alerta als diversos però confluents projectes transformadors que es donen a Espanya.

En moments crítics com l’actual amb augment de desigualtats socials i falta de percepció d’alternatives de canvi, les forces reaccionàries es fan fortes. Per això, si es vol evitar que apareguin una possible Le Pen (en el pitjor dels casos) o un Macron (en el menys pitjor) al Regne d’Espanya, les forces progressistes tenen una crucial responsabilitat històrica: albirar l’horitzó de canvi clar en favor de la gent corrent cap a on volem caminar. Això vol dir que convé no només posar en evidència les receptes fallides, sinó que cal també sobretot presentar un projecte social de canvi real per a la majoria social.

Podemos i les diverses confluències estan encara constituint-se; cometre errors pot sortir molt car en el futur. Per això, cal saber trobar una organització cohesionada, plantejar alternatives realitzables i demostrar-ho, deixar enrere la baralles internes, no legitimar el discurs liberal i, sobretot, és crucial mantenir un peu al carrer i interpel·lar directament el ciutadà per construir el nostre relat de futur. Perquè el neofeixisme no es frena a les urnes, sinó que se’l frena desmantellant les condicions que el farien aparèixer.

Anuncis

Reflexions per a una Catalunya en comú

Xavier Domènech va oferir una interessant conferència, que va durar ben bé una hora, el passat dia 3 que pretenia reflexionar sobre aspectes polítics que giren entorn del nou partit, la confluència, que s’està creant a Catalunya. Aquí us vull oferir un resum escrit de la conferència, seguint l’ordre de la seva exposició i remarcant les idees i afirmacions que semblen més interessants. Si la voleu veure íntegra, al final hi ha el vídeo. A més, també m’he proposat realitzar en un article posterior un comentari crític sobre les seves paraules, per tal d’aprofundir en la reflexió i aportar més elements al debat, per enriquir les mirades respecte de la realitat política i el contingut del nou subjecte polític progressista que es vol crear.

La investidura de Rajoy ha trencat un cicle en el qual En Comú es va presentar i va quedar primera força sense que abans no  hagués estat previsible. I encara abans d’això, durant aquest cicle polític, també van passar dues altres coses extraordinàries: la victòria de Barcelona en Comú i el trencament del bipartidisme a les eleccions europees. Aquest cicle que acaba obliga a una reflexió per al nou cicle que comença ara. En aquest sentit, cal adonar-se que si bé el trencament del vell règim és clau i important, no es van aconseguir tots els objectius que s’esperaven. “Potser vam somiar massa”, diu Domènech, però també és cert que mai des de la II Guerra Mundial a Europa una força política havia derrotat tots els seus adversaris d’un sol cop.

Cal prendre la força popular i el poder de les institucions per emprendre la tasca política en aquest nou cicle. I és aquí on s’insereix la nova força política. Domènech creu que és essencial la construcció d’aquesta nova força política que no ha de ser un espai que substitueixi un espai antic, sinó que en aquest canvi històric té una altra generació (Domènech es refereix a si mateix) sorgida d’una nova època. De fet, es caracteritza perquè va més enllà de només canvis i tensions polítics: “la crisi econòmica és una nova època i prové d’un canvi profund de les relacions de producció”. I segueix: “l’origen de la crisi és saber si ho paguen [l’especulació i els danys que ha causat la crisi[ els pobles o els qui l’havien produïda”; resulta, però, que l’abordatge erroni de la crisi ha provocat que els danys causats s’hagin acabat traspassant als nostres drets com a ciutadans.

Xavier Domènech posa èmfasi en la crisi per ressaltar-ne el caràcter global i l’amenaça real que representa. De fet, la crisi és econòmica, de model i de base energètica de la nostra civilització, amb el consegüent efecte ecològic. Això indica el gran repte el nou espai polític ha d’afrontar, un repte global, ja que el sistema també és global. Cal, doncs, introduir la problemàtica d’aquest repte en el debat de la formació del nou subjecte polític. Totes aquestes crisis, a més, es tradueixen en crisi de sobiranies, ja que els interessos d’aquelles forces que han provocat la crisi i viuen de la situació de crisi s’imposen damunt de les decisions democràtiques. Així, els comuns (Domènech ja comença a fer servir aquesta paraula) sorgeixen d’aquest canvi històric que imposa reptes nous.

Aquest canvis han suposat una modificació de la relació de les forces polítiques. Certament, l’efecte dels moviments socials i la protesta social es dirigeix tradicionalment a l’Estat, però resulta que aquesta lògica s’ha trencat i davant d’aquesta crisi global perd sentit, i això és quelcom que els comuns també volen afrontar. Però vet aquí que el 15-M, que no és un moviment social estrictament ni un moviment polític estrictament, sinó una combinació d’ambdós, representa un nou esquema polític d’on han aparegut noves forces polítiques que, malgrat que sorgeixen de la tradició de les esquerres, no s’identifiquen amb l’esquerra tradicional.

En aquest punt, Domènech passa de la reflexió entorn del cicle polític a una reflexió del caràcter ideològic d’aquest nou espai polític i del nou partit. És un debat, l’ideològic, que cal fer tranquil·lament. Ell posa sobre l’escena si els comuns s’alineen amb la socialdemocràcia, l’autèntica, o amb l’anticapitalisme, per exemple, però el dubte apareix: què vol dir ser-ho avui dia? El que està clar, però, i ell ho deixa clar, és que a l’únic que es podria fer són polítiques socialdemòcrates. I és per això que l’important en la confluència és buscar els objectius i no entrar en un debat ideològic que porta a la diferència, i la diferència esdevé identitària. Ara bé, el conferenciant també deixa ben clar que, tot i que es poden fer polítiques keynesianes, el cert és que en el món global amb això no n’hi ha prou.

Hi ha una cosa clara que sí que caracteritza el comuns, en aquest sentit: són nous, però no són novells, per això cal afrontar el debat ideològic en vistes al futur tenint en compte el passat. I allò important que ha de donar consistència a la lluita dels comuns per defensar les sobiranies, que s’acaben reduint a la sobirania sobre les nostres pròpies vides, és la radicalitat democràtica. I això és el que fa que els comuns siguin sobiranistes, recalca Domènech, perquè volen aprofundir en la democràcia, cosa que s’ha d’acompanyar d’una hegemonia enfront del neoliberalisme.

Però els comuns sí que tenen una identitat, de fet el marc identitari no s’ha de separar de la construcció d’aquest nou subjecte. Per començar, allà on En Comú ha guanyat ha estat precisament perquè s’ha fet així, aplegant un gran corrent ciutadà i recalcant l’esperit dels comuns. Aquest moviment beu “de les millors tradicions dels moviments socials i dels projectes emancipadors: del sindicalisme, del feminisme, de l’ecologisme i també de totes aquelles tradicions emancipadors que han donat el bo i millor de la humanitat”. Tant és així que “totes les tradicions emancipadores han d’estar al nostre costat per llegir el present i per actualitzar-les per un nou futur”, i això Domènech ho afirma referenciant William Morris, que deia que Marx ha d’estar al nostre costat (i no nosaltres al seu costat, com Domènech fa palès per evidenciar l’actualització de la tradició).

La construcció del nou actor polític s’emmarca en una realitat social i nacional concreta, tot i que no s’ha de perdre de vista l’aspecte global. I d’aquí la nova força que porti a un canvi de rumb ha de beure de les tradicions de l’obrerisme, el catalanisme popular i el republicanisme. És aquest darrer terme el que Domènech remarca, ja que la matriu del moviment ha de ser el republicanisme més emancipador: la lluita principal és per la igualtat, la llibertat i la fraternitat (que vol dir saber que som més lliures si lluitem també per la llibertat dels altres). Això cal tenir-ho present en la construcció de país que es vol emprendre i per analitzar la situació actual.

En aquest sentit, ens trobem en una època en la qual l’estat nació està en crisi i, si bé és possible seguir fent estats nacionals, l’important és saber com es reconnecta (terme amb el qual Domènech fa referència implícita a la “desconnexió”) amb un món global on hi ha sobiranies compartides i nivells diferents. El debat no s’ha de centrar a defensar Catalunya com a nació del segle XIX, sinó Catalunya com a nació xarxa del segle XXI. Domènech critica, així, que el procés s’ha centrat massa en la construcció institucional i ha donat massa per descomptada la identitat nacional; no s’ha fet un debat al respecte, quan Catalunya és una realitat mestissa on el 17% de la població no és nascuda a Catalunya, més que a Estats Units, per exemple.

Per això, Domènech defensa que el nou espai polític enceti un debat profund i ha de construir una alternativa de país, social, econòmica (fa esmenta a l’economia solidària) i cultural, sense donar per descomptada la nació, però en canvi que entri en el debat de la realitat nacional catalana i que parteixi políticament del sobiranisme, “les múltiples sobiranies que estan en joc”, cosa que a Catalunya s’expressa en l’exigència de reconeixement de la sobirania pròpia. A més, és ja bagatge de les confluències el fet que aquells que opten per un estat propi ho fan en un marc més ampli: construcció conjunta amb totes les formes de sobirania. Domènech, així, diu que és garantia per exercir realment el dret a decidir partir “des del tot i no des de la part”. Però abordar les sobiranies múltiples també és important perquè representa la veritable construcció de Catalunya: “no existeix nació si no existeixen drets i capacitat de decisió sobre les nostres vides”.

Domenèch finalitza la conferència resumint els grans reptes que afronta Catalunya i que ha d’afrontar també, per tant, el nou espai polític en construcció. En primer lloc, un repte demogràfic. En segon lloc, un repte d’articulació territorial, una articulació on la Catalunya integrada en tots els seus nivells, rural i urbà (la “Catalunya ciutat”), es pugui convertir en la nació xarxa i pugui resoldre els problemes que l’afecten, com la desigualtat social. I, en tercer lloc, el repte energètic, derivat precisament de la construcció d’aquesta “Catalunya ciutat”.

Per tot això, el naixement de la proposta política d’aquest espai de canvi dels comuns no ha de ser un debat de poder o un debat petit, sinó que s’ha d’entendre com a proposta de país, per tant està emmarcat en un procés constituent. Domènech només destina unes breus paraules al respecte per dir que potser sovint s’ha fet una discussió massa centrada en la forma i no en els continguts del procés constituent. Però ell defensa que el procés constituent ha d’integrar el concret i el global en el seu model de país, on entrin en debat les propostes, anehls i tradicions. Però no és un procés consensual: és a dir, s’ha de consensuar tot abans de fer-ho, ja que això en realitat ja no és un procés constituent. Així, doncs, aquest espai polític, “un nou espai polític català on el tot sigui més que la suma de les parts”, ha de construir en aquest procés constituent quin és el seu model de país.

Guanyem el canvi. Per un catalanisme de majories

Dimarts dia 14, Xavier Domènech va oferir la conferència “Guanyem el canvi. Per un catalanisme de majories”. Hi vaig assistir i aquí us en vull oferir un resum escrit, però si la voleu veure íntegra, trobareu el vídeo al final de tot. Abans de fer-ne el resum, però, permeteu-me que expressi la meva més màxima satisfacció per aquest acte, ja que considero que, per una banda, és una manera d’introduir l’autèntica reflexió i argumentació en el discurs polític i, doncs, crec que és una manera de realitzar l’importantíssim paper pedagògic que tota organització revolucionària ha de tenir per tal de poder-se produir el canvi hegemònic, alhora que permet elevar la cultura política. D’altra banda, crec que també és un moviment políticament coherent per, certament, construir un nou catalanisme i fer virar els termes imperants del discurs a Catalunya (i Espanya). Sens dubte, les paraules d’aquest “historiador que ha decidit fer història participant en els moviments col·lectius”, en paraules de Gemma Ubasart, que és qui el va presentar, són ben profundes i interessants, ens obliguen a mirar el panorama polític d’una altra manera.

Xavier Domènech va començar recalcant que el projecte que representa En Comú Podem (sense mai esmentar-lo de manera explícita), és nou però s’ha construït agafant el bo i millor del passat. Ara bé, això pot portar cert desconeixement, ja que sembla que alguns actors polítics no ho entenguin o, pitjor encara, els contraris acusen En Comú Podem de ser “adanistes”, nous en política com si haguessin aparegut del no-res i amb propostes instrumentals (en el pitjor sentit de la paraula). D’aquí el propòsit de la conferència: ensenyar que el que es vol construir en l’eix nacional és una continuïtat històrica, i que la independència no és la culminació única i natural del catalanisme.

En efecte, les forces que formen part de la confluència tenen tradicions profundes i identificables que En Comú Podem vol recuperar, perquè el catalanisme més contemporani ha patit un viratge: “Part del catalanisme ha decidit que el seu projecte ja no era construir Catalunya amb altres pobles de l’Estat, sinó construir-la cap endins.” És una mutació de la tradició catalanista que s’exemplifica clarament amb la idea de la independència, fins al punt que destacats pensadors de l’independentisme diuen que el catalanisme, la tradició política central de Catalunya al segle XX, ha mort. Però això és així perquè s’ha confós un projecte polític merament amb tota la tradició catalanista, confusió que va acabar identificant-se amb al pujolisme.

Cal pensar bé la qüestió: “Però si el catalanisme és un mer projecte polític, no podríem ni tan sols parlar de nació.” En efecte, la independència és un mer projecte que s’ha confós amb la identitat i el sentiment nacional plural i divers, un projecte que, pretenent ser inclusiu, en realitat exclou aquells que no el comparteixen. Això vol dir que l’independentisme interpel·la els altres actors catalanistes com a transitoris, com si estiguessin de camí cap al projecte que ell defensa, com si fos l’únic concebible, com si calgués arribar a l’independentisme, anar cap a ell, si es vol allò que es considera just. És a dir, es tracta d’un debat realment instrumental i no pas de construcció de Catalunya. En aquest sentit, cal parar atenció a tres destacats elements que sobresurten d’aquest raonament d’interpel·lació:

1. Només és possible realitzar les aspiracions catalanistes si “véns cap a mi” (la independència).
2. Si no ho has entès, és que falta pedagogia.
3. Només hi ha un espai polític (catalanista) possible.

Aquest tipus de construcció, per tant, suposa una negativa del que En Comú Podem defensa: un catalanisme popular, d’esquerres i plural. Per entendre-ho, cal reconèixer el triple substrat de base que neix al tercer terç del segle XIX i que encara no és catalanista pròpiament dit.

En primer lloc, la tradició plebea, radical, que vol construir la sobirania des de baix i als municipis, tradició dels primers comunistes, socialistes i anarquistes. Una tradició profundament anticentralista, un dels principals pensadors de la qual és Ramon Xaudaró, i que neix paral·lelament a l’Estat liberal espanyol.

En segon lloc, el pensament de Pi i Margall, que sintetitza i recull aquesta tradició i s’insereix en la tradició que engrandeix el paper del municipalisme com una de les bases de la sobirania, i pensava que aquesta sobirania, un cop reconeguda, havia de ser compartida. Pi i Margall és el gran pare de les esquerres catalanes, pare de Valentí Almirall (aquest ja sí el pare del catalanisme polític), però també de Salvador Seguí, que representa la tradició llibertària d’aquest país; així mateix, Companys el considerava un referent.

En tercer lloc, hi ha una cultura política patrícia que volia negociar amb l’Estat espais de poder per a Catalunya.

La tradició plebea té una relació inicialment difícil amb el catalanisme, però es converteix en alternativa de país i no només popular perquè esdevé referent i s’escampa gràcies a diversos actors, des de Gabriel Alomar, al PSUC i també ERC.

Si, doncs, hi ha hagut sempre aquestes tradicions i el catalanisme ha estat plural i central en la discussió política a Catalunya, com és que ha patit aquell viratge? Doncs un dels problemes que hi ha hagut és que s’ha considerat Catalunya com a nació en tant que dada de fet, és a dir, indiscutible. Però el cert és que no pot ser un factor de fet; és un element en moviment i de redefinició constant. El debat no és com s’integren les persones a la nació, sinó com construïm Catalunya. I per això, per tant, el catalanisme no ha pas mort.

Ara bé, també és cert que la realitat política varia i en els últims anys hi ha una situació que afecta Catalunya. Es tracta de la crisi social i econòmica, que ha suposat l’existència d’imposicions de dalt a baixa i del centre a la perifèria. Es tracta d’un procés d’agressió contra els drets que ha estat alhora un procés de recentralització. Ara bé,  s’ha de tenir en compte que la postura d’aquell catalanisme confós amb l’independentisme com a mer projecte ha ajudat a aquest centralisme: tots aquells que comparteixen els objectius d’austeritat han estat junts, catalans i espanyols. Això és així perquè hi ha “una contradicció entre polítiques neoliberals i la defensa de la sobirania”. O sigui, CiU també ha ajudat a recentralitzar i enfortir l’espanyolisme.

La reacció que s’ha produït a aquest fenomen ha estat de baix cap a dalt, és a dir, un enfortiment de la democràcia, i de les perifèries al centre. Això ha fet renéixer l’impuls per la independència de Catalunya, però també ha renascut la cultura política que és pròpia del país, radicalment democràtica, que reclama un debat de sobiranies múltiples (d’aquí també el perill que suposa el TTIP). “Així, el debat de la construcció alternativa de país, no és un debat d’estat nació, com si estiguéssim al segle XIX, sinó com construïm la sobirania en un món que ha canviat molt.” Per això, el debat de construcció de país no és instrumental per aconseguir majories polítiques simplement, perquè hi ha respecte i esperança en els marcs de lluita que existeixen, sinó un debat nacional que recupera la lluita per la sobirania plena.

En aquest sentit, “el referèndum no és una cosa tàctica, sinó estratègica”. Aquesta proposta crucial d’En Comú Podem té dues virtualitats: decidir què volem que sigui Catalunya a nivell institucional (però més de fons, la qüestió és com es construeix la sobirania), i, d’altra banda, representa el reconeixement de la sobirania. Això implica, doncs, que “no volem la política del peix al cove; volem parlar de la bases de la nostra democràcia, de la construcció nacional i de la sobirania.”

Per tot això, la proposta política d’En Comú Podem és la més ambiciosa que s’ha fet mai. I no és, no ens confonguem pas, és un mer debat de model territorial. No es pot parlar de model territorial si no es pot parlar primerament de plurinacionalitat. En aquest sentit, els municipis, que interaccionen en xarxa, juguen un paper important.

Que la sobirania s’identifiqui amb l’estat nació és quelcom que també s’ha de debatre perquè no sembla ser una solució idònia per la realitat que vivim. Però cal que les classes populars i mitjanes participin en aquest debat. A més, la proposta política plantejada entén la nació igual com entén la sobirania: “la nació com un plebiscit diari, i no un plebiscit electoral.” D’aquesta manera, l’espai polític que En Comú Podem aspira a construir vol aglutinar noves majories i vol debatre, compartir o divergir, en igualtat de condicions, amb els altres projectes nacionals.