Arxiu del Bloc

Drets (per a homosexuals) universals

El comissari europeu dels Drets Humans del Consell d’Europa, el senyor Hammarberg, va demanar fa uns mesos als governs europeus que actuessin contra les postures homòfobes en ocasió de la presentació d’un informe pel que fa a la situació de les persones homosexuals i transsexuals als estats europeus, informe que es va presentar junt amb una guia d’estàndards europeus per combatre la discriminació (aquest altre informe no està penjat). Público va publicar un article d’opinió seu sobre la qüestió, que el diari Ara de manera semblant també va reproduir setmanes abans.
Aquest informe es publica coincidint també amb l’aprovació per part del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, el passat dia 17 de juny, d’una moció de condemna de qualsevol acte discriminatori i violent per raó d’orientació sexual i identitat de gènere. És el primer cop que un organisme de l’ONU es pronuncia en aquest sentit.

Aprofito l’avinentesa no per donar la raó al comissari europeu, que la té, sinó per fer el meu comentari personal sobre com s’haurien de considerar els drets de les persones homosexuals, la qual cosa implica que hauré de fer consideracions sobre el moviment homosexual, l’heterosexisme i la democràcia.

Crec que la democràcia comet un cras error quan pretén fer lleis per a sectors de la població distingits per criteris que no són d’utilitat pública. No hi ha drets específics per a homosexuals, simplement hi ha drets, que són inherents a l’ésser humà. Reconèixer, a més, els humans pel que són i deixar que desenvolupin lliurement la seva personalitat i les seves capacitats és allò en què consisteix la dignitat humana. Distingir, per tant, els homosexuals d’aquesta manera continua sent, en el fons, un discurs discriminatori que parteix, sociològicament parlant i al meu entendre, de la tradició heterosexista, però articulat en sentit contrari.
El problema deriva de la consideració sociopolítica que es fa de l’homosexualitat enfront de l’heterosexualitat, i també a l’inversa. Amb això vull dir que una cosa és que siguin diferents, i una altra és que estiguin diferenciats. Són diferents en la mesura que tothom té la seva ànima personal, les seves actituds i forma part d’uns cercles socials determinats; i estan diferenciats perquè, expressament o no, socialment hom s’hi aproxima de maneres diferents, no des d’un mateix angle. És a dir: en la comunió harmoniosa de diferències es troba la igualtat, igualtat que ha de ser perseguida socialment, i per fer-ho, per tant, no s’ha de partir d’un criteri que separi diverses realitats o exageri les diferències entre aquests cercles socials a què em referia (hetero i homo) per buscar -diria jo- una igualtat artificiosa, sinó que cal partir d’un criteri general englobador (per exemple, ser ciutadà) per tal de no posar “etiquetes” (almenys oficialment) a la gent ni a grups de gent i per tal de respectar al màxim la dignitat humana. Des d’aquest punt de vista, la igualtat civil i la igualtat jurídica estan implícites en el reconeixement social. Els drets són universals en la mesura que no hi incideixen discerniments qualitatius discriminatoris ni judicis valoratius esbiaixats. 

Aquest argument que acabo d’esgrimir penso que parteix del més pur sentit democràtic d’igualtat i, fins i tot, d’humanisme. És quelcom, crec, que els governs haurien de tenir en compte a l’hora de fer legislació, ja que no té sentit fer lleis específiques per a homosexuals i transsexuals (llevat quan es tracti de prevenir l’homofòbia, i per això, de fet, ja existeixen en els estats més democràtics les lleis antidiscriminació, però, ja dic, en els “més democràtics”, d’aquí la raó de ser de l’informe més amunt citat), i també penso que ho hauria de tenir en compte la mateixa comunitat LGTB, sobretot des dels col·lectius oficials del moviment, sovint mercantilitzat. No hi ha dos mons diferenciats, l’hetero i l’homo, igual com no hi ha els mons dels negres i dels blancs; aquí, en una autèntica democràcia (o, si voleu, en una democràcia radical), tothom és igual des del punt de vista de consideració social general, per això partir de criteris que distingeixen és negatiu pel fet de ser discriminatori, encara que no hi hagi voluntat perniciosa.

Així doncs, crec que els estats no han de fer, per exemple, lleis de matrimoni per a persones homosexuals, simplement han de procurar que les lleis que ja existeixen (que, és cert, per herència històrica són heteronormatives) facin referència a tothom, perquè aquest tothom té la qualitat de ser ciutadà i, a la vegada, ésser humà, no heterosexual ni homosexual. Qualsevol persona que vulgui viure amb algú altre i formar una família, ha de fer-ho constar a la burocràcia i punt, perquè és la seva volutat personal i és un dret social. De fet, usualment en diem “llei de matrimoni homosexual”, però és cert que no és especial per a aquestes persones, sinó que generalment s’eliminen les implicacions heterosexistes: és el que es va fer a Espanya amb la Llei 13/2005 de modificació del Codi Civil en matèria matrimonial, ja que va deixar d’estar limitada a persones de sexe diferent. És a dir, la “llei de matrimoni homosexual” no és res més que una llei que modificava l’actual legislació matrimonial per tal que no fos discriminatòria.
Malgrat aquest exemple, hi ha mesures que es fan des d’una lògica orientada exclusivament a les persones LGTB (per cert, observació: això és una simple etiqueta banal), i no hauria de ser així. Sinó que, com en l’exemple anterior, les lleis i pràctiques socials no s’han de fer pensant només en els heterosexuals. De fet, aquesta és la veritable homofòbia social, no només l’actitud d’odi d’un individu intolerant, sinó centrar la normalitat social en els valors i pràctiques heterosexuals, que sovint van acompanyats de masclisme.
Aquesta postura la puc defensar també, tot i que no crec que sigui necessari perquè penso que el sentit d’igualtat que vull transmetre és prou transparent, des de la realitat pràctica: no té sentit que ara als homosexuals se’ls reconegui el dret d’unió civil simple, que després tinguin drets d’herència, que després puguin casar-se igual que els altres, i que, finalment, com si fos un reconeixement per la seva bona actitud o, pitjor, un premi, puguin adoptar. Simplement ja han de poder fer el mateix que els altres, sense privacions ni prohibicions explícites o implícites, perquè depèn de la seva voluntat, perquè no han de demanar permís als altres i perquè un estat democràtic ha d’equiparar, per principis, els drets i deures de tots els ciutadans. Com a exemple, vegeu aquest spot en anglès i gaèlic de l’associació irlandesa Marriage Equality, en què un home passa casa per casa per demanar a tothom permís per poder contraure matrimoni amb la seva promesa.

Veritat que és, per a la majoria de vosaltres, una situació inversemblant, que un home demani als altres si es pot casar amb la seva promesa? És absurd que això s’hagi de fer, perquè, repeteixo, per proïsme cal reconèixer la dignitat de totes les persones.

I encara ho exemplifico més, perquè vegeu realment com una actitud teòricament positiva envers els drets dels homosexuals també pot ser negativa: el govern escocès recentment ha informat que està sondejant la població per saber si es posiciona a favor del matrimoni igualitari entre heterosexuals i homosexuals a fi de permetre’l, cosa que va prometre electoralment. Possiblement ho complirà, però tot depèn del que surti d’aquest procés obert que ha anomenat de “consulta” i que va presentar oficialment. Tothom pensarà “oh, això està molt bé, és esplèndid!”. Doncs, no exactament. Sens dubte és positiu a la pràctica i aparentment no transpua una actitud homòfoba… Però això no és del tot cert: com he dit més amunt, el govern escocès està fent una distinció entre dos tipus de ciutadans, cosa que és discriminatòria, i restringeix un dret social tan important com el de matrimoni a un sector de la població, a la vegada que deixa, en certa manera, al conjunt de la població la facultat de decidir si ampliar aquest dret o no. Com heu vist a l’esquetx, això és absurd.
El govern escocès actua (com fan, de fet, pràcticament tots els estats democràtics) sense una veritable valoració dels drets universals. És més, la lògica que segueix el govern escocès parteix d’un sentiment inconscient de superioritat social heterosexual, l’heterosexisme: això és el que crea “homofòbia invisible”, això és el que de debò cal combatre. El govern escocès i tots els del món (bé, almenys els democràtics), reitero que han d’aprovar tota legislació igualitària, sense entrellats polítics, i no cal ni tan sols que ho justifiquin àmpliament, simplement és una qüestió d’ètica i dignitat humana, és una qüestió inherent a la consideració social que es fa de tot ciutadà en democràcia. Per això mateix és averrant que existeixi realment legislació contrària, conscientment discriminatòria en el sentit més negatiu possible, als homosexuals, com per exemple la llei Don’t ask, don’t tell, que el dia 20 de setembre va ser derogada (com ja vaig informar). I per això mateix és excepcionalment greu que ara els republicans vulguin reintroduir aquesta mesura, així com que tinguin intenció de promoure referèndums per prohibir expressament als homosexuals de casar-se.

Per anar acabant, només em falta parlar de la posició que ha de prendre la comunitat LGTB per tal d’aconseguir aquests drets universals sense distinció ni discriminació. De primer, cal saber que la política que algunes organtizacions LGTB duen a terme procura crear expressament una imatge determinada, fins i tot vendre-la. Sembla que, en comptes de buscar la integració (ja que això també és necessari junt a la igualtat per tal d’aconseguir la plena normalització), busquin crear una mena d'”identitat social” especial per a homosexuals, la qual cosa, portada a l’extrem, també és discriminatori. No dic que no existeixi realment una identitat homosexual, però existeix  en tant que identitat sociohistòrica del moviment d’alliberament sexual, és l’herència cultural i l’esperit de lluita hereu, sobretot, dels anys setanta; en aquest cas ho criticava perquè comporta, no diré un estil de vida, però sí unes tendències socials determinades, unes pràctiques sovint artificiosos i a vegades uns costums guiats pel mercat. Els homosexuals i transsexuals no porten un codi de barres que els distingeixi, ni han de procurar portar-lo, excepte quan cal fer realment la revolució per aconseguir respecte social, com va passar a Stonewall.

Per concloure, agraeixo al comissari Hammarberg les seves declaracions i els seus informes. I, d’aquesta situació exposada, en dono la culpa en part als estats, que són els que apliquen les polítiques, de matriu heteronormativa, perquè les polítiques, com és ben sabut, poden marcar caràcter, en aquest cas heterosexista. Dono la culpa també a totes les persones que es deixen seduir per idees simples i simplificadores pel que fa a altres persones i no saben entendre la realitat humana global i autèntica; i a aquelles persones, tant homosexuals com heterosexuals, que els agrada defugir les seves responsabilitats socials o aquelles que no semblen, en realitat, buscar la integració de tots. I també he de donar la culpa, sobretot, a les entitats i persones que, per pura ignorància, continuen mostrant aversió envers els homosexuals, la qual cosa crea homofòbia, i, com és evident, l’homofòbia és el greu escull social a superar abans no aconseguir la normalització.

Anuncis

En pro de la igualtat sexual

Aquests dies m’he assabentat de tres notícies ben bones que representen un pas més per a la igualtat social dels homosexuals respecte dels heterosexuals: l’abolició de la llei Don’t ask, don’t tell a EUA, el discurs i la política -molt clars i directes- en favor de la igualtat sexual que ha fet l’alcalde del PP de Getafe, i la gran demanda per celebrar matrimonis a Nova York després que es permetés en aquest estat nord-americà les unions civils entre persones del mateix sexe. Bé, us explico i mig interpreto cada un d’aquests fets:

1-  Als Estats Units, que té una cultura per definició conservadora i amb fortes reminiscències religioses, l’any 1993 (amb el govern demòcrata de Bill Clinton) es va fer una llei federal que prohibia l’ingrés de les persones obertament homosexuals  a l’exèrcit i la seva expulsió si ho manifestaven.
Amb la llei Don’t ask, don’t tell es va, podem dir-ne, oficialitzar el masclime, temerosos que a l’exèrcit, institució cabdal on només poden accedir mascles decents, la sodomia pogués causar la desviació de la resta dels valents militars americans. Això, senyors meus, és pur sexisme i homofòbia. Per això, vegem les dues parts de què consta, simbòlicament parlant, la llei Don’t ask, don’t tell (‘no ho preguntis, no ho diguis’): per una banda, el “no ho preguntis” és una manera de perpetuar l’heterosexisme, és a dir, la preeminència de l’heterosexualitat per sobre de l’homosexualitat, ja que, en impedir preguntar si l’altre és gai o no, es basa en un criteri heteronormatiu (això és, el que és normal és el que la societat masclista heterosexual diu o fa). Per altra banda, el “no ho diguis” és una manera de perpetuar l’homofòbia, ja que ve a significar que els gais no s’han d’expressar, han de fer-se passar per heterosexuals normals, és a dir, incrementa l’hermetisme social envers aquesta tendència sexual que, a més, és pintada com quelcom negatiu.
Va ser promesa electoral d’Oboma eliminar aquesta llei tant injusta que, des de la seva implementació, ha suposat l’expulsió de més de 13.000 militars de l’exèrcit (però segur que n’hi ha més perquè per a alguns anys no es diposa de dades). Va ser a finals d’any quan el president Obama, junt amb altres personatgs polítics, va impulsar l’acte de rebuig de la llei, que va ser enviada al Congrés el passat dia 22, on s’ha aprovat finalment l’eliminació de la llei pel proper 20 de setembre. De fet, estrictament parlant no és exactament un pas més per a la igualtat, sinó l’eliminació d’una llei altament injusta i irracional que agreujava més la situació d’homofòbia que regeix a la societat i que és molt clara dins l’exèrcit, un clima tancat i molt masclista. Però fixeu-vos si és curiós que l’exèrcit també és un dels llocs on, per qüestions normals relacionals entre homes, es practica de manera podríem dir-ne també normal l’homosexualitat, potser per gust, potser per camaraderia o potser, i aquí està la paradoxa, per augmentar el sentiment de masculinitat. I en el cas de les dones passa una cosa semblant, amb la diferència que elles s’han d’enfrontar per doble al masclisme imperant.
Per a més informació, visiteu el web oficial de Servicemembers Legal Defense Network, una organització política i de recolzament legal creada el mateix any de l’aprovació de la llei Don’t Ask, don’t tell que reclamava la seva obolició i la igualtat de tots els membres de l’exèrcit en aquest sentit.

2-  L’alcalde de la ciutat de Getafe, molt a al vora de Madrid i governada des de les darreres eleccions pel PP, Juan Soler-Espiauba va presentar una proposició per la convivència i el respecte a la diversitat d’orientació sexual. Una moció que és rebuda gratament per tots els grups polítics. Segons les paraules de l’alcalde, ben clares, podem veure, per una banda, que té una postura oberta que entén que és quelcom que la societat ja accepta, i, per altra banda, que també ho argumenta des d’una base legal i democràtica ferma: la constitució espanyola ja diu que ningú no pot ser disriminat pel que és, cosa pròpia, per cert, dels drets humans, i realment així ho entén aquest polític i ho demostra afirmant que espera que les discriminacions s’acabin. Però el que diu aquest alcalde del PP xoca frontalment amb el que defensa el grup estatal i el que sempre ha dit Rajoy. De fet, tècnicament parlant l’argument oficial del PP no es pot defensar, simplement perquè, com clarament ha dit l’alcalde de Getafe, viola els drets civils i va en contra dels principis democràtics recollits en la constitució.
Sempre havia pensat que els homosexuals del PP estaven ben equivocats i més valdria que abandonessin aquest partit, més que res perquè és ben difícil que la gent retrògrada entengui quelcom així, la seva no és una postura política, sinó irracional i odiosa. Però potser aquest fet pot ser un indici que les coses poden començar a canviar en el si del partit, que té la mania, diguem-ho així, de seguir la doctrina de l’Església. Com dic, la postura del PP nacional és ben diferent: recordo que una de les coses que va dir Rajoy quan el govern de Zapatero va aprovar la llei de matrimonis homosexuals és que, quan arribés a ser president, retiraria aquesta llei i, fins i tot, anul·laria els matrimonis ja concertats, i encara manté aquesta postura, com si fos una promesa electoral.

3-  Poc abans de celebrar el Dia de l’Orgull Gai (o, el que alguns anomenen, l’Orgull LGTB, o el que jo penso que seria més correcte de dir des d’un punt de vista socialment combatiu i “oficial”, Dia de l’Alliberament Sexual [28 de juny]), es va aprovar a l’estat de Nova York, amb una forta expectativa social, el consentiment legal dels matrimonis entre persones del mateix sexe. És gratificant de veure com el dia 24, primer dia que es van poder oficialitzar els matrimonis, es van fer ni més ni menys que 823 casaments. Un de concret: Phyllis Siegel i Connie Kopelov, de 76 i 84 anys, van ser les primeres a casar-se a Manhattan. Ja era que hora que parelles que potser des de fa dècades vivien juntes (com aquestes dues dones) puguin finalment gaudir d’aquest reconeixement legal que, en teoria, també ha de normalitzat l’homosexualitat a la societat. Només falta esperar que EUA faci una llei federal que reconegui el matrimoni homosexual, en comptes d’esperar que ho faci cada estat per separat, si no ens hi passarem la vida i és bastant absurd que s’hagi de normalitzar la situació a trossos.