Arxiu del Blog

El problema de la seguretat

[Article originalment publicat al Capgròs]

El meu barri, Rocafonda, darrerament ha vist algun enfrontament violent a més de la delinqüència comuna, i no són pocs els qui estableixen una relació, sovint populista, entre la inseguretat i la immigració. Però hem d’intentar no agafar por i ser prudents.

Segurament és cert que algunes pràctiques delictives estan lligades a certs grups, però reconèixer això, cosa que també hem de fer des de l’esquerra, no soluciona el problema. Abordar el problema no vol dir assenyalar els de fora com a criminals per defecte, sinó comprendre dues coses. En primer lloc, no deixar-se endur pels discrusos alarmistes que poden donar la impressió que vivim a la selva, quan no és així i quan de manera general la valoració de la població catalana actual de la seguretat en els seus municipis és la més alta dels últims 15 anys. Més encara, només un 9,5% dels catalans considera la inseguretat ciutadana un problema, a més de 20 punts de diferència respecte de l’atur.

I en segon lloc, potser és millor prevenir el mal que curar-lo. Per fer-ho cal entendre i sobretot abordar el context, ja que la gent actua segons les circumstàncies on es troba: no és casualitat que a Rocafonda la renda mitjana per persona se situiï en aproximadament només 7.000€ (deu mil menys que al centre de la ciutat), ni que el barri de La Mina estigui entre l’1% més pobre de Catalunya. En efecte, les diferències d’origen estan travessades i condicionades per una cosa encara molt més profunda: la diferència socioeconòmica.

Així, si bé no ens hem de tapar els ulls des de l’esquerra, tampoc no hem de simplificar el problema i perseguir el culpable com a persona que ha delinquit i punt. Per això no ens hem de fiar de salvapàtries que parlen dels “espanyols o catalans de veritat” per oposició als estrangers, com si no hi haguessin uns quants autòctons que han posat les seves brutes mans en l’erari públic i, així, han posat en perill la seguretat cívica de tots els ciutadans. És més, segur que no sentireu aquests mateixos salvapàtries, que demostren la seva indecència democràtica exigint que pengin del fanal més alt un pobre delinqüent comú, exigir també el mateix respecte d’un empresari negligent a qui li surt més barat no comprar un casc i un arnés, per exemple, als seus empleats. A causa d’això han mort més de 250 treballadors a l’Estat en el que portem d’any. I això, amics meus, també és inseguretat.

En definitiva, potser hauríem de parar més atenció a la desigualtat econòmica, veritable  responsable de la inseguretat, que no als discursos revantxistes que sovint provenen de persones que viuen en mansions allunyades de la resta de mortals, o són pagades per persones que hi viuen, des d’on, conscientment o no, es beneficien de la desigualtat del poble.

Anuncis

Votar de nou

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

Altre cop, dins d’aquesta marató d’eleccions que vivim en els últims temps, ens criden a les urnes. El context està clar: el “procés” ha aconseguit el contrari del que es pretenia: menys autonomia. La pregunta que ens hem de fer és: després de 5 anys volem seguir amb aquesta tensió política provocada per una estratègia fracassada?

El “procés” ha generat un alt grau d’inestabilitat política a tots els nivells. A Mataró (i Barcelona) també: el govern va quedar qüestionat per motius aliens a la gestió municipal, motius que tenen a veure amb banderes. I el curiós de tot això és que els qui tenen les banderes –unes o altres– creuen portar sempre la vertadera veu del poble i per això exerceixen pressió sobre els qui, ben al contrari, no paren de demanar diàleg, l’espai conegut com els comuns, en confluència amb Podemos.

Els partits independentistes han portat el país a una situació políticament límit. Les seves demandes poden ser tan legítimes com vulgueu, però jo ho tinc clar: a qui exigeixo responsabilitats de la situació en què ens trobem és al govern català. Ara diuen que sabien que els seus càlculs eren erronis, però això no arregla res; de fet, al contrari, indica que han estat jugant amb la ciutadania en haver elevat un somni a projecte polític factible. I el problema és que aquest somni no és certament el somni de tots, ni tan sols de la majoria. És per això que ha emergit la divisió social. I aquí també responsabilitzo el govern català d’haver despertat un monstre, el del feixisme, que a la nostra ciutat ja hem vist actuar.

Ara bé, el processisme té un còmplice: el bloc del 155. Reconèixer l’error del processisme no vol dir inclinar-se per l’opció contrària, perquè això seria actuar amb la mateixa lògica. Els blocs independentista i del 155 es retroalimenten. Un és la versió en positiu; l’altre, en negatiu (com quan es revela una foto). Com es pot dir que, per no estar d’acord amb l’estelada, s’aixeca la bandera rojigualda? Quina diferència hi ha? Ambdues opcions poden ser igual de legítimes, però cap de les dues és capaç de trencar un bloqueig nefast, precisament perquè l’únic que fan és mirar-se el melic i, tan convençudes com estan de si mateixes, actuen unilateralment.

Recuperem la pregunta inicial: volem seguir en els propers anys com hem seguit fins ara? Cal deixar enrere aquesta lògica de tensió i bloqueig que l’únic que fa és tapar els problemes reals i fer créixer uns partits, corruptes o còmplices, que amb sengles banderes s’alimenten deshonrosament de la confrontació social i amaguen la seva vertadera agenda política destructora de drets. Democràcia és votar, però també és cohesió social.

12-O, maquillatge sobre la festa laboral

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

Recentment hem viscut un altre episodi d’escenificació estètica, banyat per un discurs nacionalista, protagonitzat per partits d’esquerra: en ocasió de la festivitat del 12 d’Octubre, 40 ajuntaments de Catalunya, principalment governants per ERC i CUP, van decidir no fer festa, però és conegut sobretot el cas, que va saltar a les portades, de l’Ajuntament de Badalona.

Hom deia que, com que “no tenim res a celebrar”, llavors la festa no s’ha de fer. Però fixem-nos què implica això: fer servir la identitat nacional com a argument exacerba sentiments que no s’han d’implicar ni en el deure de treballar ni en el dret de no fer-ho quan així està reconegut. Vet aquí com una mesura així és profundament reaccionària i, en apel·lar justament a l’excusa nacional, no fa sinó trencar la neutralitat de les institucions democràtiques i portar a una certa arbitrarietat. En efecte, si un govern municipal independentista decideix no fer festa el 12-O, llavors, per la mateixa regla de tres, un altre ajuntament podria decidir no fer festa l’11-S.

Ara bé, en el fons hi ha un altre element que palesa més clarament l’aspecte reaccionari. El quid de la qüestió és que les festes laborals, sigui quina sigui la forma com es presenten, són un dret. La lluita obrera de segles per aconseguir festes i vacances no es va fer pas perquè ara un ajuntament utilitzi aquestes festes com una arma al seu favor. Així, reduïm-ho a les seves proposicions essencials: l’Ajuntament, abusant de la seva competència, diu als treballadors que, com que no és espanyol, sí que vagin a treballar i no gaudeixin del dia de festa laboral. Us adoneu del caràcter pervers d’aquesta postura, encara que l’Ajuntament oferís en compensació un altre dia? Us imagineu que una empresa volgués canviar les festes laborals al seu criteri?

Aquest és el problema real, això és el que aquells ajuntaments oblidaven, i això és el que l’opinió pública no ha vist, sota el vel del conflicte nacional, que s’ha sobreposat. A més, les institucions no són dels representants, i per tant aquests no poden traspassar la seva ideologia a l’activitat pública i condicionar els funcionaris. Hi ha qui es queixa de la instrumentalització política de la justícia; doncs ben bé sembla que ens trobem davant d’una instrumentalització política de l’administració pública. Que el primer en fer el gest fos un govern suposadament alternatiu com és el de Badalona, que sigui l’esquerra qui substitueix les festes quan li ve de gust, és molt preocupant, i a més tensar la corda del conflicte territorial actual és perillós.