Arxiu del Bloc

Crítica a “Veritats de mentida”

 

En aquest primer vídeo del videobloc, faig una crítica a un fragment del programa especial Veritats de mentida de Sense Ficció de TV3 de fa unes setmanes, un programa ben interessant però que en aquest fragment que comento, a partir de l’entrevista a un emprenedor, es posa de manifest allò mateix que és tema del programa: falsedats i informacions no certes per assolir un objectiu particular. El tros al qual faig referència és des de 1h 43′ 40” aprox. fins a 1h 50′ 56”.

El que els neoliberals pensen, 2

Fa molts mesos vaig publicar l’article El que els neoliberals pensen, on feia un recull i comentava un seguit d’afirmacions, de sentències ben clarificadores del pensament neoliberal, tot sovint envoltades per un aire fal·laç amb el qual s’amaga els interessos reals. Doncs bé, des de llavors els portaveus del neoliberalisme ja han tingut prou temps per dir més estupideses: aquí em proposo recollir més sentències lapidàries que surten de les boques dels paladins de la dictadura del mercat pronunciades recentment, així com alguna altra de més antiga que també he trobat. Òbviament, també les comento per apreciar-ne el fons, que es caracteritza, entre altres coses, per la primacia de l’economia damunt de la política i ignorar les situacions materials reals i fixar-se només en càlculs màxims.

“L’època dels drets s’ha acabat”. (Isak Andic, president de l’Institut d’Empresa Familiar i de Mango)

Afirmació pronunciada fa ja un temps que és paradigmàtica de la ideologia en qüestió, és una declaració d’intencions i és en el fons de totes les altres afirmacions neoliberals. Denota, així mateix, l’objectiu del neoliberalisme, que comporta destruir vides per assolir els objectius monetaris dels potentats, i després poder dir que no tenien alternativa. (Però sí que n’hi ha: aquí proven amb la gratuïtat dels serveis públics locals.) Aquesta afirmació anava acompanyada per una altra que denota la típica mentalitat liberal i conservadora: no només se sortirà de la crisi amb les mesures econòmiques, sinó amb un determinat capteniment. És típic dels conservadors realitzar discursos moralistes sobre la societat: “Tendremos que pasar de la cultura de los derechos a la del esfuerzo y las obligaciones.” Tanmateix, sembla que el senyor Andic no té present que tot dret implica obligacions. Els drets socials, per exemple, comporten l’obligació de pagar els impostos… Ara, són precisament els empresaris i les grans fortunes els qui més s’escaquegen d’aquesta seva obligació.
Però el més important és que si pot afirmar això és perquè el criteri per definir el que és important socialment ha canviat: és a dir, els drets s’han acabat (l’època del Gran Consens postbèl·lic) i ara, doncs, qui decideix sobre què s’ha de fer són les empreses, les quals òbviament no volen drets, sinó utilitat (rendibilitat). Així, toca preguntar-nos: quina època, llavors, comença? De l’oligarquia, o almenys això és el que aquest senyor voldria. És un símptoma, en conclusió, que la lluita de classes com a motor de la història segueix en marxa. Amb una cosa té raó, doncs: ens trobem en una important època de canvi històric.

“S’ha acabat això de tenir una feina de per vida.” (M. Renzi, primer ministre italià)

Com l’anterior frase, aquesta també és tota una declaració d’intencions, hereva d’aquella socialdemocràcia que ja no ho és nascuda del manifest per la Tercera Via de Blair i Schroeder, fonamentada en els mateixos axiomes econòmics liberals. Denota, de nou, la fi d’una època i el començament d’una cosa suposadament diferent. L’afirmació s’interpreta, llavors, com la sentència d’una cosa inevitable: així estan les coses i així s’han d’acceptar. Era, certament, l’actitud política davant de la realitat de la Tercera Via: contínuament en el manifest esmentat i els partits tradicionals socialdemòcrates que han deixat ja de ser-ho, s’evoca i es fa referència retòrica a la nova situació del món, al fet que la realitat ha canviat. D’aquesta actitud es deriva una segona interpretació: no només així estan les coses, sinó que així hem de fer que siguin, per adaptar-nos a la nova situació i modernitzar-nos (ai, una paraula màgica!). Sens dubte, aquesta actitud en el fons bastant apolítica alimenta altres comportaments i judicis de la realitat, com el conformisme i el famós “no hi ha alternativa” (per tal d’adaptar-nos), explicat aquest al meu article enllaçat més amunt. Però intentar normalitzar a la pràctica, en base a aquesta suposada nova realitat, el criteri economicista de la flexibilitat en l’ordenament social general, també té efectes en la psicologia individual, com molt bé explica Sennett a La corrupción del carácter.

L’atur és com “gaudir d’un any sabàtic”. (Esperanza Aguirre)

Una de les moltes perles que aquesta senyora, sigui d’una manera o altra, deixa anar de tant en tant, i un judici completament fals que més d’un cop hem sentit als representants de l’ordre econòmic imperant, sempre en forma de crítica als aturats com si fos una decisió personal. Aquesta frase és com complementària de l’anterior, de nou en un sentit moralitzant: no has de tenir feina de per vida, però tampoc no et pots quedar a l’atur, perquè si ho fas ets un gandul (i per això no has de cobrar el subsidi, perquè no és un any sabàtic: has d’espavilar). Ara bé, la comparació amb l’any sabàtic és completament errònia: no té sentit, perquè l’any sabàtic és activament demanat, mentre que l’atur és “imposat” a la persona, li ve si l’acomiaden o no troba feina. Recordeu que en la relació laboral, l’empresariat és la demanda de feina, i el treballador és l’oferta. Si no t'”escullen”, si no et contracten, no és per la teva voluntat de fer vacances o vés a saber què, sinó perquè la demanda no ho vol. El judici liberal expressat per l’oració el que fa és personalitzar una cosa impersonal i és un clar exemple d’allò que en anglès s’anomena blame the victim.

“L’educació de qualitat, pública i en català no és el nostre model.” (J. R. Bauzá, expresident balear)

Cada cop sentim més afirmacions directes: un símptoma que la classe dels potentats i els seus representants polítics corruptes comencen a perdre els complexos i el pudor (recordeu la del trader o altres aquí citades). És també una afirmació completament ideologitzada, perquè ja defensa d’entrada el “nostre model” per oposició directe a l’altra, com si fos quelcom identitari o fixat a priori, ignorant tant la concepció de l’educació com a servei social, com les dades científiques relatives als models educatius funcionals i òptims, els quals, per cert, tots són públics i aspiren a la qualitat com a bondat social. És, per això, una frase que va a la contra i és exemple de l’ofensiva ideològica i de la confluència de neoconservadorisme i neoliberalisme.
També hem de tenir present que és una afirmació directa llançada al Parlament, que és l’òrgan que representa el poble i la pluralitat d’interessos. I això ja diu molt: davant d’aquest òrgan, el president ataca íntegrament el model educatiu implantat i desvela davant dels representants del poble que tots els principis de l’educació democràtica és quelcom que el seu partit no defensa. Està dient a la cara de representants polítics i de ciutadans que cal acabar amb l’educació pública que tant serveix per a la igualtat d’oportunitats dels ciutadans corrents.

Es importante que haya gente pija y rica, que son los que luego gastan y consumen. (M. de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya)

Frases de l’estil s’han sentit més d’un cop: els rics són els que fan tirar el país. És una mentalitat alineada amb el productivisme, amb la classe que genera riquesa, i es fixa només en les xifres macroeconòmiques: que augmenta el consum, fantàstic per a l’economia, encara que hi hagi més pobres. L’origen ideològic d’aquesta afirmació es troba en la famosa teoria neoliberal del vagó de cua, és a dir, justament, que els rics fan arrossegar tota l’economia i això al final beneficia a tots. I, dins dels rics, els capitalistes, que són els que posen els diners i gràcies a ells el país avança, per això també se’ls ha de compensar amb grans guanys. De nou, òbviament, és un judici altament ideologitzat, amb un pressupòsit fals científicament i una conclusió (que els qui “treballen” són els capitalistes) extreta no de la concreció material, sinó del prejudici organicista de la societat. Així mateix, també s’entén que cadascú ocupa el seu lloc en aquesta societat i, així com hi ha rics que són els que gasten, doncs també hi haurà els ganduls que no volen treballar.

“La gran plaga del nostre segle no és l’ebola, ni és el còlera, sinó que es diu persones grans amb malalties complexes i múltiples. Aquest és el gran problema que tenim i que serà més important conforme vagin passant els anys.” (Albert Gómez, director dels Serveis Territorials de Salut a les Terres de l’Ebre)

En l’article anterior sobre afirmacions de neoliberals ja vam veure altres sentències respecte de la gent gran i la suposada necessitat que es morissin. Aquí en tenim una altra. No és, això és cert, una afirmació tan rotunda; però no ens enganyem: està disfressa per un vel de tecnicisme, perquè sembla que només vulgui enunciar que la demografia és un factor important (i certament molt interessant d’estudiar sociològicament), però en realitat ho qualifica de “plaga”, i això implica, per tant, que és quelcom que cal eradicar i que no s’ha de tractar en igualtat de condicions que una altra malaltia, i més si posa en perill la sostenibilitat de la sanitat. Per demostrar-ho, vegem-ho com es plasma aquest pensament en un formulari que els serveis de salut van habilitar per tractar els pacients crònics i que els professionals mèdics han criticat: es preguntava als metges si “et sorprendria que aquest pacient es morís en els propers 12 mesos”. Una pregunta amb un clar biaix i que condiciona el tractament posterior del pacient. I, per què la fan? Doncs per tenir controlada la “plaga” que tan preocupa els gestors i tecnòcrates: si s’estima que morirà aviat, doncs no caldrà destinar-hi tants de recursos, i això que s’estalvien. A més, s’ha de tenir present que l’esperança de vida estimada conjunturalment, però, més important encara, la qualitat de vida, poden variar en funció del tractament. D’aquesta manera, veiem com aquesta manera d’avaluar el pacient és una contradicció amb els mateixos principis de la praxi mèdica. En conclusió, la immoralitat és aquí espaterrant, i la no-defensa dels valors dels serveis socials també: un dret no depèn del que es valor conjunturalment sobre l’esperança de vida.

No s’han de contractar dones en edat fèrtil: “No ens estan donant [a les dones] igualtat d’oportunitats, sinó que ens estan condemnant.” Mónica de Oriol, presidenta del Cercle d’Empresaris.

Vist el seu argumentari, sembla que traspuï una mica de certesa, perquè, evidentment, des de l’òptica de gestió d’una empresa per descomptat no li surt a compte contractar dones en edat fèrtil. Però no és exactament així. D’entrada, la seva conclusió de fons, en realitat, no és que prefereix contractar dones passada l’edat fèrtil, no. Fixem-nos bé en la seva argumentació: el que li preocupa és la regulació, que, com que suposadament condemna les dones, actua com a presó. No podria estar més equivocada! Als estats més avançats i amb un benestar entès com el compromís primer amb la gent i els treballadors, van fer el contrari del que defensa aquesta senyora: en comptes de no contractar potencials mares, van implantar un sistema d’ajudes a la maternitat, incloent permisos de maternitat i intents de conciliació laboral i familiar. És increïble que aquesta senyora mantingui una mentalitat tan retrògrada i vulgui fer córrer enrere l’avenç de la incorporació de la dona al mercat laboral.
Certament, és un error que parteix del pressupòsit que l’important és el dret a una feina assegurada, com es diu avui i professen els neoliberals, a vegades amb l’acceptació de certs sectors de l’esquerra que penso que entenen malament la proposició. Una altra cosa és el dret a treballar, com un dret que defensa que en les condicions materials propícies (per les quals cal fer polítiques públiques) un ciutadà tingui dret i llibertat a decidir en què vol treballar i amb seguretat de condicions lliures. Però el “dret” a una feina assegurada en realitat, a banda de ser una postulació imprecisa i una cosa impracticable, esdevé una obligació: que tothom tingui una feina. Pot sonar molt bé, però és la demanda (el contractant) el qui sempre fixa les regles del mercat, per tant seran els empresaris els que diran com serà aquesta feina que suposadament tothom ha de tenir i, doncs, crearan ls condicions que a ells els vagin bé per donar feina. Així, doncs, és una proposició negativa, no positiva, no té en compte les condicions que ofereixen la llibertat i la bona qualitat de l’exercici del dret. En aquest cas, és el que passa amb les dones embarassades: no estan en condicions de poder exercir el seu dret de tenir una feina assegurada, i com que no poden tenir el seu dret, doncs justament no se les ha de contractar. Per això, tot el contrari i el que la lògica del benestar exigeix és el reconeixement a tenir una feina digna i treballar en condicions propícies i no discriminatòries.

“La corrupció que hi pot haver en un partit també és a la societat.” (M. Dolores de Cospedal, secretària general del PP)

Aquesta afirmació, completament fal·laç en tots els aspectes, potser seria més paradigmàtica del neoconservadorisme que del neoliberalisme, perquè pressuposa un estat “natural” de la societat que, per si mateix, confereix una predisposició moral. Per això, la simple comparació entre un partit i la societat ja serveix per desdibuixar el que pugui tenir de dolent la corrupció, sigui on sigui, perquè, clar, és quelcom que existeix, que hi és, que és natural… No cal dir que encara que fos cert, òbviament això no treu que estigui malament i que, per tant, el comportament polític del PP és immoral i trenca amb la confiança que se li pressuposa a qualsevol representant polític. L’important, però,  és enfocar-ho institucionalment, i no moralment; llavors, en aquest sentit, les pràctiques corruptes que es produeixen en el si d’un partit polític només es poden donar pels mecanismes institucionals que identifiquen les relacions que es produeixen justament en un partit polític. Una realitat social com a general i el funcionament d’un partit polític són coses completament diferents, i comparar-ho és fal·laç.
Ara bé, no cal entrar en profundes disquisicions ètiques i lògiques per criticar aquesta afirmació. Fent ús del nostre sentit comú ja ens adonem que aquesta senyora sembla que no sigui conscient que els nivells de corrupció que hi ha entre un partit polític i un altre són molt diferents. (Ella, emprant la fal·làcia secundum quid, posava tots els partits al mateix nivell.) Ara bé, de societat, només n’hi ha una. Llavors, ens trobem amb un problema: quin partit és el reflex de la societat, que permet dir que “també” hi ha la mateixa corrupció? Més encara, segur que un partit recull el que hi ha a la societat? O, pitjor, serà a la inversa la relació: l’exemple del partit corromp la societat?

Les donacions als partits polítics són com les donacions a Càritas, concloïa un informe de l’Agència Tributària i ho defensava el ministre Montoro.

Compara el tractament fiscal, en el sentit de donacions polítiques; però, darrera d’això, també acaba per equiparar la seva funció, perquè tals donacions són (a les ONG segur, però segons l’analogia que planteja Montoro també ho són en els partits polítics) per a fins socials. Però les ONG no accepten diners en negre. I, curiosament, per altra banda el ministre ha criticat en una altra ocasió la tasca que duu a terme Intermón, dient que no és just que critiqui la desigualtat. Alhora, fa un any també sentenciava que els informes de Càritas sobre la pobresa no es corresponien a la realitat. En canvi, resulta en realitat que una ONG i un partit polític tenen més aviat funcions ben diferenciades: el partit té claríssimament i de manera declarada interessos particulars i voluntat de govern, i dubto molt que això mateix es pugui aplicar a una ONG. Montoro ha sortit amb aquesta ocurrència com a teoria ad hoc per justificar-se, està claríssim. I no és el primer cas en què membres del PP diuen barrabassades ad hoc que tergiversen tot i pretenen reconfigurar el paradigma amb el qual usualment entenem les relacions polítiques. Aprofitant l’ocasió, Montoro en la seva declaració també deixava anar (per fer un lligam fal·laç) que els partits polítics són fonamentals en una democràcia.

Cal crear “una espècie de Podemos de dretes”. (Josep Oliu, president de Banc Sabadell)

Una postulació tàctica d’un dels representants de l’oligarquia (per tant, d’un dels bàndols de la guerra de classes). Veu, doncs, el paper de Podemos i entén que la seva actuació és contrària als interessos que ell representa. Entén que la seva tàctica és útil per aglutinar un moviment en contra seu, i per això proposa calcar el partit, però en benefici de les polítiques de dretes. Val a dir que quan afirma que cal crear una “espècie de Podemos” es refereix, òbviament, als aspectes a imitar, per descomptat no al fons (això és la ideologia i la pràctica política que se’n derivaria), i precisament això ja ens diu que no seria un Podemos, que es caracteritza pel contingut, sinó quelcom que “jugui” amb els elements que s’expressen en el teatre polític per poder moure l’opinió públic. Tots aquests elements, per descomptat, són de tipus estètic i de formes, que és l’únic que es pot canviar per tal que la resta (el fons) no canviï. Això és una afirmació típicament conservadora, alineada amb els interessos ideològics dels potentats.
I per si no n’hi hagués prou, encara diu que el PP i el PSOE no defensen la iniciativa privada (de les empreses, clar). Això té dues lectures: d’entrada, està posant el PP i el PSOE al mateix nivell. I, en segon lloc, per més que defensin la iniciativa privada, això no és suficient per a ell ni la patronal, atès el moviment a la cada cop més alta concentració de capital, ja que és la cúspide la que aposta per una màxima liberalització per tal que es puguin menjar les empreses més petites que també, casualment, es mouen per iniciativa privada. En canvi, ens adonem que el think thank de la patronal, FEDEA, presidit justament pel mateix Oliu, fa unes propostes econòmiques que “casualment” coincideixen amb les de Ciutadans. Luis Garicano, l’economista que fa el programa de Ciutadans, ve també de FEDEA. És aquesta, doncs, l’arma que la patronal farà servir i, calcant els aspectes simbòlics del canvi polític, espera mantenir l’hegemonia.

“No hi pot haver opció democràtica contra els tractats europeus.” “Estem blindats contra la democràcia”. (J.-C. Juncker, president de la Comissió Europea)

El president de la Comissió Europea deixava així de clares les coses en referència a les negociacions amb Grècia i la situació del seu deute, al gener d’aquest 2015 en una entrevista a Le Figaro. Les frases enunciades són certament la culminació del pensament neoliberal, de la idea de subordinar tota l’esfera social a les exigències econòmiques. L’única forma de poder alterar aquestes exigències és, certament, amb la democràcia, però Juncker ho deixa ben clar: “es pot arribar a acords, però no alteraran fonamentalment el que tenim”. Els portaveus del neoliberalisme no podien deixar les coses més clares, però repetim-les per si d’un cas: “no hi pot haver opció democràtica”. L’oposició entre democràcia i capitalisme es pot constatar perfectament; això és quelcom que la classe dirigent i els “amos del món” saben, i per això tiren pel dret. Però les gents encara no ho tenen clar. La democràcia implica -automàticament, podríem dir- un fre al lliure mercat, a la liberalització. Per això, un partit nou que justament es presenta com a oposat a la concepció econòmica actual, Podemos, defensa i argumenta que el que convé és democratitzar l’economia. Per això, també, la troika es mostra tan autoritària davant del govern grec contravenint el legítim i sobirà govern sorgit del mandat popular. Tsipras ja deia que l’única manera d’entendre-ho és que la insistència de les institucions europees persegueix un projecte polític. Aquests dies, en efecte, estem veient com funciona aquest pla contrari a la democràcia i als mateixos tractats de la Unió. Un exponent màxim, a partir de Varoufakis, és quan li deien que no es poden canviar les polítiques cada cop que hi hagi eleccions, llavors no tindrien sentit els acords comunitaris (però en el sentit dels acords realment informals dels òrgans màxims).

“La baula més dèbil d’Europa són els votants.” (Columna d’un tal Gideon Rachman en el Financial Times)

Una frase que sens dubte complementa les sentències de Juncker, dites pel columnista responsable del Financial Times de política exterior, però que no puc enllaçar perquè es requereix subscripció al diari i jo he tingut accés per altres mitjans a aquesta frase seva. El que ve a dir, com és ben clar, és que la línia econòmica que es vol seguir que -suposadament- ens hauria de treure de la crisi i reimpulsar el creixement, xoca a vegades amb l’oposició de la gent; o, potser, fins i tot es podria llegir la incomprensió o estupidesa de la gent. De nou, trobem un axioma liberal al fons: cal aplicar la política econòmica que els qui hi entenen diuen que s’ha de fer, obviant altres qüestions i ignorant situacions concretes, sinó simplement tenint en compte la marxa de l’economia. Pels interessos dels poders fàctics, la democràcia impedeix aplicar la política econòmica desitjada; la democràcia, en aquest sentit, esdevé ineficient, en termes econòmics, o dèbils, perquè no dóna coherència a una política que se sobreentén positiva i inexcusable.
Però, què s’ha de fer amb les coses que són dèbils? Doncs, lògicament, apartar-les o eliminar-les, perquè ens fan anar malament a tots, ens fan alentir el pas… I nosaltres volem ser forts i no dèbils. A més, si és una baula, vol dir que forma part d’una cadena, no és una simple cosa aïllada, la qual cosa vol dir que, si és dèbil, llavors tota la cadena es podria trencar. Del que es tracta, doncs, és d’eliminar la part feble per recuperar la rigidesa, per efectivament enllaçar totes les diverses parts d’una mateixa cadena que una referència a la democràcia no permetria fer. Així, està clar que l’oposat a la democràcia seria la tecnocràcia, típica idea liberal de tipus economicista i autoritari.

Step up (2006) vs. Big Hero (2014)

Correspon a la meva feina de professor portar una tutoria de 2n d’ESO. De tant en tant, a tutoria, se’ls passa una pel·lícula, en principi la mateixa a tots els grups: hom va pensar en Step Up. No obstant això, jo no la vaig trobar adequada i hi vaig contraposar davant dels meus companys la pel·lícula Big Hero i, de fet, vaig optar per passar-los-la. En aquest article llarguet, intentaré fer una crítica a ambdues pel·lícules i procuraré marcar-ne el seu valor pedagògic; aprofitant això, també podrem reflexionar una mica sobre la societat. No cal que digui que res del que segueixi no tindrà sentit si no heu visionat els films; podeu buscar-los a Cuevana2.

Quan vaig començar a veure Step Up, no vaig poder acabar-la tota: només em vaig quedar als 15 primers minuts. Potser és que sóc molt sensible, però el que vaig veure ja em va alarmar massa i vaig ser perfectament conscient que es tracta d’allò que podríem dir una pel·lícula “típicament americana”. Així, vaig haver de fer un esforç per acabar-la de veure en una segona ocasió. Allò que em va cridar més l’atenció d’entrada va ser l’absolut masclisme i l’homofòbia (identificats en tres moments clau en només aquests 15 minuts); a més, a partir del masclisme també es pot apreciar un fenomen molt interessant, l’anomenada sexualització de les relacions socials, tant patent, també, en aquesta pel·lícula.

No obstant això, no és pas el masclisme particularment el que més es pot criticar a aquesta pel·lícula, sinó en general la filosofia de les relacions socials i, per descomptat, el retrat que es fa de la societat i de les persones i que representa la base sobre la qual es construeix la pel·lícula i que, per tant, transmet una imatge determinada a l’espectador. Perquè s’entengui: bé se’m podria dir que el fet que en el primer moment de la pel·lícula es barallin dos “mascles” per una noia és perfectament criticable i s’ha de dir als alumnes que no ho facin. Ara bé, no es tracta de veure cada entaulament concret de relacions conscients entre els personatges, sinó que es tracta de veure la pel·lícula en perspectiva per captar tant el seu missatge de fons com la imatge de la societat que transmet. Així, el que ens interessa és la ideologia de la pel·lícula (vegeu aquí un exemple aplicat d’aquesta noció d’ideologia). I jo, en efecte, parteixo d’aquest punt de vista per poder criticar tant aquesta pel·lícula com l’altra. En aquest sentit, el que hem de saber veure -retornant a la qüestió masclista-, és: tots els nois estan bons i totes les noies estan bones; les noies són una mica bledes respecte del nois; els nois tenen per objectiu aconseguir una noia i, si és el cas, dir-li coses maques perquè estigui contenta (perquè, clar, això és el que agrada a les noies…); i el principi de relació entre noi i noia és essencialment sexual. En definitiva, del que es tracta és de veure allò que és inherent a la pel·lícula per tal de saber trobar-ne la capacitat pedagògica. Més endavant retornaré a aquesta qüestió.

Veient Step up semblaria que té com a virtut mostrar les conseqüències negatives de certs actes i que hom pot fer mal a les persones que estima. Està bé que presentin dilemes entorn de l’amistat, per exemple, i, per descomptat, està clar que al final de la pel·lícula hom pot quedar-se amb la idea que certs comportaments tenen conseqüències negatives i que hom pot esforçar-se per millorar. Això pot fer pensar a l’estudiant. Ara bé, res d’això no treu que la pel·lícula, de fons, continua tenint tots aquells components i missatges que he anomenat inherents que també acaben aprenent els alumnes. Per això, no ens hem de quedar en la superfície i l’aparent missatge; tot això és molt simple si no parem atenció en la forma com es retrata la situació, en els mecanismes reals i la materialització dels seus valors.

Step up representa uns valors absolutament individualistes i en cert grau hedonistes, l’element central dels quals és el component emocional: el protagonista (i la resta de personatges en general) només està atent a l’immediat, a la relació que els seus pensaments, desitjos i sensacions puguin tenir amb el que l’envolta, perquè no l’afectin, no l’alterin, perquè ell només vol el que sent i desitja en cada moment. El perfil psicològic dels protagonistes es caracteritza per ser un manyac d’emocions no pas difícils de comunicar, però com si hom fos incapaç de fer-ho; i cada persona  té la legitimació de les seves emocions i se centra en elles, com si estigués aïllat de la resta. És més, en comptes de mitigar les penes amb l’ús de la raó, ho fan buscant la “il·luminació” per mitjà d’un suposat “amor” envers els altres, com si fos un regal diví. I, per això, els personatges són tan egocentrats: pel patetisme dels sentiments, per l’autoreferència a les emocions pròpies, per buscar una “sortida” amb l’expressivitat i l’estètica (per oposició a l’ètica i, per tant, a la política); i això, a més, pot acabar conduint al miratge del pensament positiu.

Vegem-ho en el cas de l’amistat. En aquest film, l’amistat és simple i representa una cerca que l’amic sigui exactament igual que tu i que faci tot el que tu vulguis. Hi ha un lligam abstracte a la idea d’amistat que hom personalment es representa, és a dir, una concordança emocional: que l’altre es correspongui al que tu esperes, que t’ajudi a tu a sentir-te millor, que no suposi una davallada emocional, que l’altre sempre t’entengui però tu, en canvi, ho tindries difícil per sacrificar-te… Així, partint que cada individu és un món, veiem una certa instrumentalització de l’amistat, perquè l’altre no és res més que una via, una eina de les teves emocions, un suposat reflex de tu mateix, perquè s’espera que l’amic faci el que tu vols. I, si no, llavors és quan apareixen les escenes tan característiques en què l’amic s’acosta i diu que està enfadat i es gira i se’n va, i llavors l’altre amic li diu “espera, espera!” i acaben distanciats. No cal dir que aquesta és una noció oposada a l’amistat clàssica, segons la qual l’amic és un alter ego.

Un amic, en efecte, no el “traeixes” perquè tu acceptis una feina, com es dedueix d’una escena d’aquesta pel·lícula. Si és un amic de debò i coneix i reconeix les teves expectatives vitals, llavors no té perquè sentir-se malament, i menys si no és culpa teva que a ell no l’hagin agafat. En aquest exemple, veiem la incapacitat per reconèixer i gestionar les emocions. Certament, l’amic també esperava que a ell l’agafessin, però com que no li ha tocat, doncs s’ha sentit frustrat i ha fet una transferència de sentiments negatius envers el seu amic que sí que han agafat, tot i que és cert que esperava que ell li ho digués. Així, el que aquí hi ha, per tant, és absoluta falta d’empatia i de sinceritat.

L’exemple més clar i, alhora, més estúpid, és quan l’amic negre diu al protagonista, després d’haver-lo estat esperant a la pista de bàsquet durant dues hores, “i em deixes plantat per una noia!?” Jo crec que és completament surrealista i simplista reduir l’amistat, que tots estarem d’acord que és una cosa molt important, molt profunda i necessària per al benestar psicològic de les persones, a un lligam tan immediat i tan poc profund en la construcció d’una amistat vertaderament sòlida i sincera. I això, vull recuperar el que deia més amunt, és el que veritablement transmet la pel·lícula i els espectadors capten; en aquest cas, precisament perquè ja tenim en la nostra psique la idea d’amistat com a quelcom de transcendent, llavors és quan interioritzem, perquè així està retratada l’amitat a la pel·lícula, aquests continguts tan simples i sentimentals, que són, doncs, els que acaben omplint la noció d’amistat.

En definitiva, el perfil psicològic dels personatges es caracteritza perquè cadascú té com a tresor propi, inescrutable i immutable els seus sentiments i les seves emocions i vol que tot quadri conforme aquests sentiments i emocions, però no els expressa ni s’esplaia. Llavors, tota acció i tota persona estan, en relació a cada individu, afectats. És l’individualisme i aquest tractament dels sentiments i les emocions el que també explica que res no es resol ni es parla col·lectivament: sempre, quan hi ha problemes, cadascú intenta “solucionar-los” pel seu compte. I això mateix també explica -i aquest és un element realment molt significatiu i ben present a les pel·lícules sentimentals “típicament americanes”- que, quan hi ha converses, sempre són entre dues persones, sovint per discutir-se o expressar sentiments negatius (és el que passa quan la gent no sap expressar honestament el que sent i el que espera dels altres i, pitjor encara, no sap adaptar-se o aguantar-se) i, també, per parlar d’altri.

Step up plasma la individualització de les societats postindustrials: l’individu tancat en si. I això té una conseqüència social molt important, i és que la persona esdevé presonera de les seves emocions, obvia qualsevol qüestió política i, en definitiva, pateix un procés del que s’ha anomenat psicologització Per tant, l’individu com a ésser social autònom i complet s’esvaeix. En efecte, l’autonomia exigeix reconeixement intersubjectiu, és a dir, el reconeixement que el jo es forma en relació empàtica i igual amb els altres com a individus; i també exigeix un sentiment de pertinença d’un individu a la comunitat, la qual representa el marc normatiu a on s’estableixen les relacions interpersonals. I així, conseqüentment, és com apareixen els drets i les responsabilitats. No es mostra això, en canvi, en aquesta pel·lícula. És cert que hi ha l’escena en què la directora del centre diu al protagonista que les seves males accions han costat, pel desemborsament necessari per arreglar la malifeta, la beca a un estudiant, i això permet fer notar que l’acció que faci té una conseqüència. No obstant això, fixem-nos que, sense la identificació de l’individu a la comunitat, això en realitat és un retrat del vincle social extern a l’individu. Algú que visioni la pel·lícula pot efectivament captar que hi ha conseqüències a les males accions; però ho captarà en el sentit que cal patir aquestes conseqüències necessàriament per l’expressió de la seva individualitat (en haver gaudit destruint l’escenari d’un teatre). Transmetent els mateixos valors individualistes, el missatge conscient de la pel·lícula respecte que hi ha conseqüències no serà mai efectiu perquè l’espectador (modelat a partir del mateix patró psicològic) no en serà plenament conscient fins que no es trobi ell particularment en la situació. A més, en el fons, no hi ha un missatge didàcticament positiu que pugui fer entendre coherentment aquestes conseqüències amb el vincle social comunitari.

Ortega y Gasset ja ens va ensenyar que “jo sóc jo i les meves circumstàncies”. En aquest cas, el jo és aquest perfil psicoemocional i les circumstàncies vindrien a ser el que he anomenat més amunt com a elements afectats de l’entorn que, d’alguna manera o altra, sempre activen les emocions i els sentiments del jo, per tant les persones són reactives. Dit d’una altra manera, no hi ha reconeixement positiu d’aquestes circumstàncies. D’aquesta manera, no hi ha consciència crítica, ni es transmet -ni implícitament ni explícitament- la necessitat de conèixer-se a un mateix, màxima aquesta que representa l’inici de l’elaboració crítica de la consciència del que un realment és (per allò que les circumstàncies fan d’ell). En canvi, més aviat aquesta pel·lícula transmet una empremta d’un concepte de vida “imposat” mecànicament, diria Gramsci, per la situació social. Estem davant, doncs, d’una situació adscriptiva i, a més, cal repetir-ho, acrítica. La caracterització social d’aquesta manera es pot traslladar a l’educació: des del punt de vista del sistema educatiu, els patrons adscriptius són segregacionistes i reprodueixen amb facilitat les desigualtats socials. Per oposició, hi ha els patrons meritocràtics, com el que és representat a la pel·lícula Big Hero.

Els alumnes poden adquirir passivament i irreflexivament una imatge, una empremta, d’una realitat que no posen en dubte i, si la posen en dubte, no capten pas el contrari si no s’hi han socialitzat positivament. Certament, tots els joves necessiten un món de referència per anar adquirint consciència i formar-se la seva personalitat. Totes les pel·lícules transmeten uns valors i recreen una societat que, en la funció socialitzadora de les pel·lícules, actuen com a referents (així ensenyen). I el món referencial segons Step up és egoista, masclista, més o menys violent… I això és el que mamen els nois, i això no es canvia a consciència. Es tracta d’una recreació de la societat, d’un món amb les seves normes. I el que hem d’entendre és que el que transmet la pel·lícula (totes les pel·lícules) no es capta conscientment, sinó que es tracta d’interiorització. En aquest punt, el fet que la pel·lícula pugui agradar als alumnes juga un paper favorable a la interiorització. Si els alumnes s’hi identifiquen, llavors més fàcilment són permeables: la proximitat emocional, el fet que s’hi sentit identificats, justament el que fa és adscriure les persones que senten aquesta simpatia a la realitat representada, i, doncs, queden enquadrades en aquell patró relacional, sentimental i cognitiu. En tot plegat, veiem allò que Bourdieu va anomenar hàbitus.

En aquest punt, convé fer palès que el patró conductual i la concepció de la societat que estructuren Step up són allò que es transmet als alumnes i que estructuraran el seu pensament, per tant incorporen aquell hàbitus, i més aquells que ja estan més precondicionats a “entrar” en la subcultura que apareix a la pel·lícula. Així, en la mesura que la realitat recreada és presentada com la realitat i en la mesura que l’espectador ja estableix un vincle emocional amb els personatges, llavors, i de conformitat amb l’hàbitus, es produeix un procés de normalització, en un doble sentit: per una banda, en el tipus de societat representada per la pel·lícula, la gent efectivament s’adapta a les formes de vida; i, per altra banda, en tant que socialització, l’espectador veu els valors que transmet el film com a normals. I la normalització (llegiu el que en vaig explicar en aquest article per una referència ràpida) sempre porta al conformisme. Si és conformisme, vol dir que la realitat no s’ha de canviar i que, en la mesura que hom es tanca en el seu si psicologitzat i sense establir relacions sinceres entre altres dins del marc de la comunitat pròpia, llavors, s’està desresponsabilitzant l’individu, i més si la filosofia de fons és individualista. Llavors, un clar missatge ideològic de la pel·lícula és que les coses són així i així han de ser. Això, per la seva part, també explica el comportament reactiu dels personatges i, alhora, retroalimenta el tancament interior: amb una concepció del món així, en una societat sense vincles comunitaris, hom només pot esperar fer front a la realitat amb el seu jo.

Els mateixos professors tot sovint diem “ah, cal buscar una pel·lícula que agradi als alumnes, que pugui ser propera a la seva realitat”. Efectivament ha de ser així, però alhora ha de ser un model, per assegurar que s’amaren d’una bona representació, amb el seu respectiu simbolisme, de la realitat. En veure Step up, els professors podem perfectament indicar-los que allò que veuen no està bé i no ho han de fer, però tots sabem perfectament que les persones es mouen en unes institucions i segons una pautes objectivament definides, més enllà dels seus pensaments. En efecte, per més que els puguem dir que allò està malament, el “problema” és que allò que veuen continua sent el món referencial de l’estudiant, és d’on ell se socialitza. I pot ser conscient que està fent una cosa dolenta, però el grup, les pautes de comportament i els valors imperants en aquella situació segueixen sent les mateixes. L’únic que podem esperar, és cert, és que es generi un conflicte intern en l’individu. Però, així i tot, hem d’agafar aquesta confiança amb pinces: perquè pot ser perfectament que, de nou, això porti a l’egocentrisme; i perquè no és el comportament individual el que canvia el context, sinó el context el que posa les pautes i marca les “vies” que l’individu pot agafar.

En definitiva i per concloure amb aquesta pel·lícula, el que jo críticament capto és que sense un vincle responsable entre individus i comunitat i sense un cert comportament polític, llavors cadascú en el context en què es trobi navegarà, exasperat o no, entre aigües de diverses emocions i intensitats, i sempre procurarà la seva pròpia estabilitat, expressivitat, satisfacció i, si és el cas, felicitat, independentment de la relació que amb això s’estableixi amb els altres. Aquesta és la qüestió. Per això la mort d’Skinny no té gaire transcendència en el missatge deliberat que la pel·lícula ens transmet, sinó que sembla que tingui més transcendència en la història pròpiament dita: la seva mort, el que fa és que l’amic del protagonista (ni tan sols el protagonista en si) vegi que efectivament el seu, podríem dir-ne, estil de vida és dolent, i llavors es mostra més tolerant cap al seu amic perquè acudeixi a les sessions de ball perquè veu que li poden oferir una altra sortida. Que la mort faci reaccionar un personatge és un punt important de la pel·lícula, és ben cert; però això no treu la resta de coses que he comentat ni tampoc s’ha de descontextualitzar: com deia, té poca transcendència pel que fa al missatge, perquè, al cap i a la fi, recordem-ho, la història és egocentrada i emotiva, per tant hom no sentirà l’impacte individual que pugui tenir la mort d’algú perquè només està atent a l’immediat (la satisfacció dels seus desitjos, sensacions i emocions. I aquest és el motiu pel qual el protagonista poc s’immuta de la mort d’Skinny). La pel·lícula està centrada, així, en el comportament reactiu: resposta emocional o fins i tot “instintiva” a l’entorn.

Big Hero és una pel·lícula que transmet una filosofia completament diferent a Step up i, de fet, fa un retrat social i psicològic per descomptat molt més apropiat per ensenyar. Per començar, la pel·lícula està pensada expressament per nois d’aquesta edat (més o menys 13 anys) i representa un procés de maduració i creixement emocional del protagonista (a diferència d’Step up, on jo crec -potser sent una mica cruel- que els personatges es troben en un estat “adolescèntric” constant), a banda que també representa una situació personal en què poden sentir-se identificats. Aquest procés de creixement personal, a més, passa per un doble rail: per una banda, buscar un objectiu a la vida i fer coses importants (per les quals cal esforçar-se, llavors l’esforç, igual com en l’altre film, també és un valor representat en aquesta pel·lícula, però, hi insisteixo, vinculat amb unes característiques i un context totalment diferents); i, per altra banda, confrontar i assumir els sentiments que hom té, quelcom que es visualitza per mitjà de la mort del germà del protagonista. La tristesa és, de fet, un sentiment que al llarg de tota la pel·lícula afecta el personatge però que ell modula perquè, precisament, madura.

La psicologia dels personatges és ben diferent a l’individualisme i el tancament interior (que porta a l’expressivitat “explosiva”) que es veu a Step up. Certament, hi ha lligams emocionals efectius entre les persones, en la mesura que cada una té la seva personalitat independent, actua autònomament i sense patetisme i els efectes emocionals s’estableixen per les vinculacions positives i en reconèixer com és cadascú. Les relacions interpersonals estan construïdes en l’argument de la pel·lícula per ajudar en el procés de creixement del protagonista. Valgui d’exemple el paper d’orientador del germà del protagonista (i també, en un primer moment, del professor), tractat amb una mirada càlida i empàtica i, el que és millor, amb sinceritat i recreant realment una bona tècnica pedagògica sobre com fer despertar l’interès en el jove protagonista.

Voldria especialment remarcar que a Big Hero podem veure, per oposició a l’altre film, la referència a aquells elements que enllacen l’individu amb la seva comunitat. De dues maneres principals es pot apreciar això, segons la meva anàlisi: per una banda, el paper dels amics, que és absolutament primordial i es contraposa a l’individualisme d’Step up. En efecte, fixem-nos que la relació amb els amics és doble: són acompanyants i en certa forma coprotagonistes, ja que en Hiro no podria fer absolutament res sense ells (l’acció i la decisió no són absolutament egocentrades); i els amics també són un punt de referència emocional i no dubten a oposar-se al protagonista quan està equivocat. I això és molt significatiu, perquè vol dir que la seguretat del protagonista d’aquesta pel·lícula ve donada per l’establiment del vincle amb els seus amics i parents, els quals alhora representen el context en el qual ell es mou i ajuden a conformar la seva personalitat, i no és pas un bloc emocional tancat o impulsiu que psicologitza el seu entorn.

Per altra banda, el segon element que marca la comunitat és l’aparició dels serveis socials d’emergència: policia, metges i bombers. No és, per descomptat, un element gaire visible ni protagonista, però tanmateix és molt significatiu, perquè representen el conjunt de la societat i, de nou, donen a entendre que l’individu no està aïllat, no viu sol i no és un manyac incontrolat de desitjos i emocions. La policia juga un paper important al principi de la pel·lícula, quan tanquen el protagonista a la presó, amb una visualització de l’escena ràpida que posa de manifest que les males accions tenen conseqüències. Però, altanto, especifiquem-ho, perquè, com he dit més amunt, el valor pres per si mateix no vol dir res si no s’entén en el context projectat per la pel·lícula: són, i això és molt important, conseqüències socialment normativitzades i esteses a la comunitat. A més, això s’entén més fàcilment i té més influència en la interiorització que en pugui fer l’espectador si ens fixem en el fet que el mateix protagonista, just abans que el tanquin a la presó, reconeix que el que ha fet és il·legal. Això és ben diferent que el que passa a Step up: no cal que amb Big Hero diguem als alumnes el que està bé o malament; aquest ja és el missatge, tant l’exprés com el de fons, que ens transmet. Però, finalment, són simbòlicament molt importants els minuts finals de la pel·lícula, quan apareixen aquests serveis socials d’emergència fent la seva feina i retratats positivament.

La interpretació sociològica del lligam del protagonista amb la comunitat és molt clara, per a mi, i crec també que és amb l’aparició de la policia, els bombers i les ambulàncies que és més fàcil d’interpretar-ho així. Hom s’impregna d’una determinada concepció del món: les persones formen part d’un tot, hi ha arrelament social dels individus; és a dir, existeixen institucions socials en les quals ens movem i que són les que donen cohesió social. Ara bé, la cohesió no apareix per art de màgia, sinó que cal reconèixer (com la pel·lícula fa) el paper d’aquestes institucions i el no-aïllament, ni social ni psíquic, dels individus. I alhora aquesta cohesió només és possible si existeix i es ressalta la responsabilitat social, la qual traspua de la pel·lícula en expressar el lligam entre individu i comunitat. Fins i tot, podríem acabar afegint que corre en paral·lel a la idea de responsabilitat social l’amor com el tipus de vincle emocional que s’estableix en aquesta pel·lícula entre els personatges; per descomptat, no cal dir-ho, un tractament i un retrat emocional complement diferents del que ens expressa Step up.

Sense ànim d’entrar a valorar més qüestions que encara són susceptibles de comentar-se respecte d’ambdues pel·lícules, perquè llavors sí que m’estendria massa, crec que he mostrat el més essencial que aquestes pel·lícules ens vénen a dir. Ara bé, quedi clar que amb aquest article no només pretenia fer una crítica de continguts i de fons de les pel·lícules, sinó que, per fer-la, també he pretès ressaltar que la seva idoneïtat, pedagògicament parlant, depèn de si es representa un ambient i un missatge positiu, i no negatiu; és a dir, constructiu i actiu, no reactiu ni motivat per absències. ¿O és que preferiríem passar als nostres joves pel·lícules violentes i després dir-los que no està bé, abans que passar-los pel·lícules on la presència de la violència no és un mitjà per resoldre problemes? Només serien acceptables aquelles pel·lícules de realisme dramàtic amb contingut social i crític, com El odio. Per tota la resta, està clar que les pel·lícules on es retrata violència tenen uns determinats efectes emocionals i fins i tot cognitius. Doncs jo el que dic és que aquesta és la mateixa lògica amb la qual hem d’interpretar Step up i Big Hero.

Finalment, fixem-nos, perquè s’entengui bé el que vull dir, en la significació que podem extreure d’un element central d’ambdues pel·lícules en la mesura que condiciona l’actitud posterior del protagonista (en realitat, de l’amic del protagonista a Step up): la mort. A la primera pel·lícula, la mort es correspon a un assassinat a sang freda després d’haver fet quelcom dolent (un robatori), malgrat que això dolent és el comportament propi del grup social al qual Skinny pertany i ell, per això, només buscava l’acceptació i el nivell d’estatus que la normalitat del seu ambient li conferirien (a nivell individual). És a dir, es tracta, per tant, d’adaptació normal al codi d’inclusió en aquelles pautes socials del grup exclòs. Però, filem més prim: això darrer és el component positiu emmarcat en el context social negatiu d’Skinny, i mostra, doncs, com, en aquelles circumstàncies, els elements positius acaben malament. Això ens retorna al que comentava més amunt de la retroalimentació del tancament del jo: l’únic concebible, l’única forma com es configurarà la psique dels individus en circumstàncies tals serà amb una personalitat reactiva.
Per contra, a Big Hero la mort s’esdevé per accident, si bé a consciència del germà del protagonista, la qual cosa pot portar-nos a concloure que en realitat s’ha sacrificat per ajudar els altres (per un bé comú, no individual). De la mateixa manera, la seva mort suposa l’instrument de creixement emocional. I, per què? Doncs perquè és quelcom que cal acceptar i, amb això, reconèixer i gestionar les pròpies emocions: fixem-nos que el protagonista fa una transferència de sentiments negatius envers el dolent de la pel·lícula quan l’identifica com a culpable de la mort de son germà, quan evidentment no és així, i per això s’irrita i entra en còlera (aquest és el component reactiu). La resta del desenvolupament de la pel·lícula, sobretot amb el paper que hi prenen els amics, és per ensenyar-nos que convé no ser violent, no deixar-nos portar per sentiments negatius (venjança o rancúnia), que convé mantenir la perspectiva i que hem d’entendre les nostres emocions.