Arxiu del Bloc

Dic de contenció al neofeixisme?

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

No som pocs els qui ens vam sentir alleugerits en saber que Le Pen no seria la propera presidenta francesa. Però aquesta satisfacció no ens hauria de confondre: que el neofeixisme no hagi accedit al poder no vol dir que la dreta menys radical de Macron la freni. No ens hauríem de creure els titulars joiosos dels principals diaris, propietat dels poders fàctics, que fan passar el projecte de dretes de Macron per la solució sensata. No és la dreta igualment neoliberal, per més “moderna” que sembli ser, qui està en condicions de poder frenar el neofeixisme. Cometríem un error si entenguéssim que els francesos han votat un “dic de contenció” al neofeixisme, com fins i tot des de l’esquerra s’ha interpretat; simplement han votat per l’opció horrible davant de l’opció nefasta.

En efecte, no és el projecte que estén les polítiques antisocials que justament provoquen el sorgiment de partits com el lepenista el que pot impedir-ne la seva difusió; sinó, al contrari, projectes de canvi social i radicalització democràtica en favor de la majoria social. Els caps pensants “podemites” han dit alguna vegada que l’antídot al Regne d’Espanya contra partits com el de Le Pen ha estat el 15-M i, posteriorment, l’aparició de Podemos. Els dono tota la raó. I això no ha passat a França, on aquest projecte austericida encapçalat per un banquer representa emmalaltir més França; Le Pen n’és el símptoma. Que serveixi d’advertència a tota l’esquerra europea en general i toc d’alerta als diversos però confluents projectes transformadors que es donen a Espanya.

En moments crítics com l’actual amb augment de desigualtats socials i falta de percepció d’alternatives de canvi, les forces reaccionàries es fan fortes. Per això, si es vol evitar que apareguin una possible Le Pen (en el pitjor dels casos) o un Macron (en el menys pitjor) al Regne d’Espanya, les forces progressistes tenen una crucial responsabilitat històrica: albirar l’horitzó de canvi clar en favor de la gent corrent cap a on volem caminar. Això vol dir que convé no només posar en evidència les receptes fallides, sinó que cal també sobretot presentar un projecte social de canvi real per a la majoria social.

Podemos i les diverses confluències estan encara constituint-se; cometre errors pot sortir molt car en el futur. Per això, cal saber trobar una organització cohesionada, plantejar alternatives realitzables i demostrar-ho, deixar enrere la baralles internes, no legitimar el discurs liberal i, sobretot, és crucial mantenir un peu al carrer i interpel·lar directament el ciutadà per construir el nostre relat de futur. Perquè el neofeixisme no es frena a les urnes, sinó que se’l frena desmantellant les condicions que el farien aparèixer.

Anuncis

“Reflexions per a una Catalunya en comú”: comentari crític

Com vaig anunciar quan vaig resumir la conferència “Reflexions per a una Catalunya en comú” de Xavier Domènech, aquí pretenc agafar alguns dels elements que va tractar per comentar-los críticament.

Per començar, crec que podria dividir la seva conferència en tres parts, de les quals analitzaré separadament alguns tòpics:
-1a part: va repassar la situació de la crisi global i en va emfatitzar, sobretot, la dimensió ecològica, que suposa un altre repte que els comuns han d’afrontar.
-2a part: discussió sobre la definició ideològica de l’espai polític dels comuns.
-3a part: breu discussió sobre la construcció del projecte dels comuns i del projecte de país, i aprofita per esmentar el procés constituent, que no centra en els termes de l’aspecte nacional i la independència, sinó que emmarca en el context global.

1a part: la crisi global i la seva dimensió ecològica:

És d’agrair que potser per primer cop en un discurs de les forces polítiques progressistes, a banda d’ICV, que ja té trajectòria en aquest camp, es parli de medi ambient i, a més, i això trobo que és molt important, es remarqui l’amenaça ineludible que representa ecològicament el canvi climàtic, amenaça que, en paraules de Domènech i que no són pas exagerades, posa en perill les bases de la nostra civilització.

Tanmateix, seria un error prendre l’ecologisme només com a bandera de batalla, com un valor més (valor estètic) onejat per remoure consciències i preocupacions morals. Cal remarcar, com va fer Domènech, que es tracta d’una condició insalvable: el canvi climàtic generarà estralls, i qualsevol força política, precisament per ser “política”, ha de tenir en compte aquesta condició d’aquest “canvi d’època” que ens ha tocat viure, perquè el medi ambient no és aliè ni estrany, sinó que el que passa té a veure amb l’activitat humana. Sent-ne conscients i aprenent què fem de les nostres accions, podrem canviar-ho. Així, la nova política ha de saber abordar el medi ambient, i fer-ho, entenc jo i seria desitjable que els comuns ho incorporessin, en tant que activisme ecologista, és a dir, anant més enllà del que ICV ha fet i, com en d’altres qüestions, analitzar-ho profundament per veure’n les implicacions i bandejar les trampes que el neoliberalisme té preparades, com l’economia verda. En canvi, crec que seria una bona cosa, i seria una important tasca pedagògica i política dels comuns, abordar seriosament i fermament el problema tal i com se’ns presenta, a partir del que s’ha anomenat resiliència, és a dir, adaptació a les noves previsibles condicions.

2a part: base ideològica dels comuns:

Aquesta no va ser una discussió llarga i complexa, tot i que en certa manera està lligada amb la tercera part de la conferència, però contenia un potent missatge; potent i controvertit, que no va ser més desenvolupat per cautela, cosa que trobo justificada, tant per evitar possibles friccions inicials en el pla ideològic, sempre consubstancials a l’esquerra política, com perquè, malgrat Domènech genera un influx intel·lectual, ell mateix sap que l’espai polític encara està per definir-se i cal abordar el tema tranquil·lament.

cwxa8n-wqaa64az

Quin és aquest potent missatge? Doncs la seva afirmació que l’únic que es pot posar en pràctica ara mateix per intentar materialitzar el projecte polític guiat per un republicanisme més emancipador és la socialdemocràcia. Això és efectivament una gran certesa (i és una qüestió que tinc pendent de tractar més extensament en aquest meu bloc). Ara bé, els comuns, segons les seves paraules, són i han de ser hereus de tota tradició emancipadora, i, per tant, reconeixent igualment els límits de la socialdemocràcia, cal anar més enllà. Així, quan diu que és l’únic que es pot fer, no pretén pas -no se l’ha de malinterpretar- posar aquesta etiqueta, no és tant perquè pretengui definir així l’espai dels comuns, sinó perquè pretén així conceptualitzar el món real al qual l’activitat d’aquest subjecte polític es dirigeix. Un cop conceptualitzat i entès, és possible realitzar l’activitat política transformadora i realista.

En efecte, aquesta relativa defensa de la socialdemocràcia no ha de portar a entendre-la com una activitat pràctica que s’ha de fer perquè no hi ha més remei a falta de poder aplicar tal qual la teoria; ni és tampoc un subterfugi per no fer el que es voldria fer, ja que la política no és mera qüestió de desitjos ni intencions, sinó de guiar una acció transformadora segons les possibilitats. L’anàlisi de l’objecte de la realitat mostra que les possibilitats de canvi passen per la socialdemocràcia; no és, doncs, tampoc una afirmació pessimista, sinó que, precisament perquè és així, podem ara vincular críticament la nostra activitat subjectiva a la realitat. Així, al contrari de l’autoanomenada socialdemocràcia actual, que ha passat a esdevenir “socioliberalisme”, no s’ha de realitzar la pràctica perquè sí, sinó concebre perquè es fa: per unes circumstàncies que es poden modificar guiant l’acció d’una determinada manera.

Aquest és el quid de la qüestió i aquí rau la gran virtut que ha de distingir els comuns de les altres forces progressistes: la socialdemocràcia com a única possibilitat d’acció és la veritat del moment historicopolític en què ens trobem. És, en certa forma, el punt de partida de l’activitat criticopràctica transformadora, per tant no és ni apriorisme ni pensament especulatiu, sinó el que permet una praxi coherent i sòlida.

D’altra banda, malgrat que entenc que la discussió ideològica fos breument tractada, igualment es van trobar a faltar noves formulacions i nous elements polítics que, en tot cas, es poden afirmar independentment de les grans etiquetes. Si hem d’anar més enllà de la socialdemocràcia, no era d’esperar, també, que Domènech pogués concretar aquesta afirmació d’alguna manera? A l’única cosa a què va fer referència explícita va ser a l’economia solidària.

Tanmateix, és cert que bé es podia entendre que “anar més enllà de la socialdemocràcia” seria no caure en el mer keynesianisme. Si això és així, vaig trobar a faltar una referència, per exemple a la predistribució. Això és: sabent i reconeixent els efectes de determinats mecanismes (notablement el mercat), intervenir públicament per evitar aquells efectes que es consideren dolents per no intervenir a posteriori (redistribució). La predistribució implica atacar les iniquitats, i per tant avançar en la justícia social, i exigeix també organitzar els mecanismes de predistribució i decidir-los, per tant demana democratització.

Aquesta és una estratègia en pro de la justícia social no pas estranya, perquè s’aplica, però crec que la nova esquerra ha de saber desenvolupar-la millor per, com deia Polanyi, incorporar l’esfera econòmica dins l’esfera social: que la societat tingui preponderància, i no sigui l’economia qui defineixi la societat. Alhora, això ajudaria a posar en valor el que s’ha anomenat els béns comuns.

3a part: construcció del projecte de país i projecte dels comuns:

Com sempre, ben encertada la crítica a l’independentisme imperant i la reflexió, que és un altre indici que els marcs i els conceptes de la nostra esquerra s’han de canviar i adaptar, que la nació estat del XIX sembla ser un concepte antiquat. En canvi, el ponent va introduir -ara sí- un terme innovador, el de “Catalunya com a nació xarxa”. Crec que, efectivament, representa un nou angle per identificar la realitat i posicionar-se en les polítiques que s’han d’implantar, és fruit de l’anàlisi de les actuals condicions polítiques internacionals i globals, i sens dubte un enfocament en certa forma refrescant per escapar-se dels límits de la política estatal “típica”.

Òbviament aquesta qüestió, com d’altres, no va ser extensament tractada, simplement va voler presentar el marc en el qual els comuns s’han de moure. Ara bé, aquí és on també voldria fer una advertència: segurament és cert que la nova política dels comuns ha de ser capaç de relligar tots els aspectes a diversos nivells de gestió (nacional, regional, local), però no puc evitar veure una semblança amb les visions de la governança multinivell imbuïdes dels termes neoliberals, hipòtesis que porten a entendre aquesta governança com una qüestió de múltiple competència a diversos nivells i on, per exemple, els organismes municipals es converteixen en una mena de representants de la marca i competeixen a nivell internacional. Així mateix, crec que una perspectiva d’aquest tipus, encara que pretesament enfocada de forma emancipadora, igualment pot ser presa fàcil de la tecnocràcia.

Domènech va fer referència, com he dit, a l’independentisme, per dir que la construcció de Catalunya és un procés complex i que els comuns aspiren a ser un partit de majories. Ara, no va fer referència a l’estratègia concreta ni als principis tàctics, potser perquè no era el lloc. Però, tanmateix, és quelcom que podem saber per la manera com s’està portant a terme aquesta construcció de la confluència. En aquest sentit, l’adscripció social (i futura base electoral) es pot fer en dos possibles eixos, que són més aviat antagònics: o bé abordar la qüestió nacional i tractar-la de ple i, doncs, buscar un lloc dins l’espai del sobiranisme (per tant, competir amb ERC, sobretot, però també PDeCAT i CUP), o bé acostar-se als sectors socials més propers a PSC i C’s, així com mobilitzar -això seria crucial- l’abstencionisme. Jo ja he expressat més d’un cop que considero que cal optar per aquesta segona via, i ho considero així per dos motius:

1r) Per la funció històrica que entenc que els comuns juguen i han de jugar: una força revolucionària. En aquest sentit, cal inserir els comuns en les tendències històriques per determinar quina és la millor manera d’avançar. Altrament, aquella praxi política coherent que ha definit i ha entès que la socialdemocràcia és l’únic que es pot fer no acabarà de ser crítica.
2n) Sense entrar en termes tant grans, perquè el sobiranisme és un espai altament disputat i ja prèviament definit, llavors entrar en aquest debat és concedir que els termes del discurs polític són aquells que ja existeixen i que ja són hegemònics (per tant no són els comuns els qui tenen l’hegemonia). Amb aquest marc ja definit i repartit, abordar aquesta qüestió no fa sinó, per una banda, aguditzar la polarització i, doncs, alimentar C’s, partit de tipus reaccionari; i, per altra banda, legitimar el discurs d’ERC i facilitar la seva posició, en tant que força sobiranista (i independentista) “original” prèvia a la “còpia” dels comuns. Crec que les últimes enquestes electorals il·lustren aquesta qüestió.

Finalment, pel que fa a la manera com es construeix i s’organitza el nou espai polític, aquest és un tema d’un matís diferent i susceptible, per descomptat, a les sensibilitats múltiples dels partits. En aquest sentit, voldria només advertir una cosa que, almenys a mi, em preocupa: sumarà més que les parts en funció de la predisposició i l’objectiu dels confluents, en funció, de fet, de quin serà el referent polític pel qual els confluents es mouran. I ja hi ha, n’hi ha hagut sempre, diverses tendències, que no cal oblidar, perquè realment poden marcar i segur que marquen la definició organitzativa, que no és banal, sinó que l’organització ha de ser coincident amb la pràctica política que es vol seguir. En aquest sentit, és sabut que des de Podem es visualitzava la confluència com un pastís on els ingredients es barregen i són indistingibles, segons l’analogia que va fer Joan Giner; per altra banda, Iniciativa, que es mostra oberta a renunciar a sigles sense problema, no entén que els partits hagin de fondre’s en una sola única unitat; a EUiA hi ha qui creu el mateix que ICV i, també, els qui pensen, com pensava la vella tradició de l’esquerra, que efectivament cal desprendre’s del que és vell i crear un nou subjecte; i, finalment, Barcelona en Comú vol estendre el model que ha triomfat a la capital arreu del país. Per si això fos poc, BCNenComú creu ser el principal agent en aportar el màxim capital polític i l’èxit de la marca; ICV-EUiA també creu ser fonamental per la infraestructura i l’experiència, considerada necessària en un nou espai en què els altres no en tenen; i Podem, dividit com està, creu ser també el màxim garant del futur èxit perquè aporta el “múscul”.

No cal, i seria complex, estendre’s ara a detallar aquestes percepcions i consideracions, però almenys cal saber que hi ha aquestes diferències, que els judicis estratègics i tàctics es poden barrejar amb consideracions de tipus institucional (com distribució de quotes de poder), i que segons el concepte rector de la tàctica existent, l’organització del nou subjecte pot ser d’una manera o altra. És obvi que Domènech, que té una gran virtut, expressa a la seva conferència que el total ha de ser més que la suma de les parts, cosa que comparteixo, i que pretén transmetre confiança, però, personalment, veig que la qüestió és complexa i que el quid de la qüestió rau a saber concebre i definir, com deia en començar el paràgraf anterior, la tàctica des de la perspectiva adequada: pensant ja en termes de confluència havent analitzat críticament la situació política en el seu marc històric, i no pensant des d’a prioris o des de l’actual posició de cada força confluent. Ja he escrit prèviament com entenc i defenso que cal construir aquesta tan necessària confluència.

Programa polític de la confluència

Recentment he escrit sobre la importància cabdal de construir un bloc històric que aglutini totes les forces progressistes a la manera frontpopulista, que s’ha convingut a anomenar la confluència, certament ben necessària. La confluència no ha de basar la seva acció en tacticismes conjunturals, sinó en una estratègia de canvi concret a la qual la unitat de les lluites sectorials i la sintonia del treball de les associacions i organitzacions socials donin sentit; ha de tenir un programa de govern factible, estudiat, discutible i corregible amb el temps però que, en cap cas, no perdi el rumb de les línies d’intervenció principals que menin a l’objectiu final, per tant ha de ser un programa que plasmi la unitat d’acció en favor de la transformació social i que substitueixi, també, el personalisme.

Vet aquí com jo, atrevit com sóc, exposo amb aquest escrit una proposta de programa per a la confluència d’unitat popular que es presenti per governar al Regne d’Espanya, i prenc aquest marc de referència justament perquè és l’Estat i perquè cal abordar la qüestió territorial per si eventualment apareguessin més estats. Es tracta de les línies polítiques que hauria de seguir la confluència, amb l’esperança que els partits i les organitzacions cridades a conformar-la ho puguin valorar i comencin a plantejar-se seriosament això de la unitat de les forces progressistes, en lloc de perdre el temps amb tanta escenificació estètica i, pitjor encara, discussions per les cadires, així com puguin plantejar-se unes polítiques de reforma estructural real. Ara, amb això no vull dir que el que jo aquí proposo sigui un assumpte tancat o siguin les úniques propostes possibles, ja que evidentment jo no controlo tots els assumptes i algunes propostes poden ser errònies respecte de l’objectiu general plantejat, així com hi poden haver propostes alternatives per a una mateixa qüestió i que, doncs, són susceptibles de debat. Per això mateix insisteixo que es tracta de les línies generals d’actuació fonamentades en la radicalitat democràtica i la socialització i, doncs, no entro al detall de les mesures concretes.

Sigui com sigui, en primer lloc presento,socialista2 seguint l’estela de l’anterior article ja enllaçat, com hauria de ser l’organització de la confluència, i tot seguit les grans línies del programa ordenades en tres àmbits: reivindicacions polítiques de radicalitat democràtica,  reivindicacions econòmiques i procés constituent i reforma territorial.

ORGANITZACIÓ:

La unió de tipus federatiu dels partits polítics dins d’aquesta organització que anomenem “confluència”, es plasmarà en un comitè director, on cada partit tindrà sengles representants. Però no seran els únics membres d’aquest comitè: sindicats, associacions i moviments diversos del teixit social, si estan compromesos amb el bloc popular i el que representa, podran integrar-se igualment en aquesta organització federativa i seran membres de ple dret del comitè director de la confluència (bé, de ple dret però amb un àmbit important exclòs, com tot seguit diré). Per tant, participaran en l’organització, l’expansió del seu ideari per la societat civil i en la confecció del programa. Hi haurà, però, un sol àmbit, tot i que destacat, en el qual les associacions no participaran: en la gestió estrictament política, entès en un sentit restringit de l’àmbit electoral i institucional: és a dir, no participaran en la direcció de campanya, ni en la confecció de llistes ni en la cerca d’acords polítics amb altres forces.

Així doncs, el màxim òrgan de la confluència i qui la representarà serà el comitè directiu, on les decisions es prendran per majoria conforme el vot dels seus integrants com a representants de la seva organització, per tant no com a individus. Totes les organitzacions integrants de la confluència hauran d’articular i orientar la seva acció conforme la direcció unitària i estaran obligades a acceptar aquestes decisions.

De cara als ciutadans i militants, no hi haurà possibilitat d’inscripció directa a la confluència, ja que no existeix com a entitat “única” i autònoma, sinó com a unió de diversos partits i organitzacions. Per tant, per formar part de al confluència caldrà afiliar-se o inscriure’s a qualsevol de les forces integrants. Qualsevol persona membre de qualsevol de les organitzacions integrants és alhora membre de ple dret de la confluència, la qual cosa és important si s’haguessin de fer votar algunes decisions a la militància. És a dir, així com una organització civil, per exemple l’Institut de Drets Humans de Catalunya -per dir-ne un qualsevol-, no podria decidir sobre un acord electoral amb el PSOE, posem per cas, en el si del comitè director, no obstant això els inscrits a l’IDHC tindrien la possibilitat de votar aquest acord igual com els militants de qualsevol partit.

GRANS LÍNIES D’ACCIÓ:

Reivindicacions polítiques:

1) Enfortiment de les llibertats civils.
-Reforma democràtica de la policia.
-Supressió de tota llei que vulnera o restringeix el dret fonamental a la lliure expressió i associació.

2) Reforma educativa.
-Escolarització obligatòria fins als 18 anys.
-Estudi a consciència i detallat de les tendències pedagògiques per veure què és el que realment funciona.

3) Reforma institucional i regeneració democràtica: endegar el sistema política vers la democràcia participativa.
-Revocació directa de mandataris.
-Introducció de propostes legislatives i rebuig de lleis directament pel poble.
-Lluita decidida contra la corrupció i expulsió de la funció pública i de càrrecs de responsabilitat pública de qualsevol corrupte jutjat.
-Limitació de mandats i sous.
-Altres formes de participació ciutadana i de tinguda en compte d’associacions especialitzades en determinats temes en la presa de decisions. Per exemple, pel que fa a una eventual reforma penal i penitenciària, Amnistia Internacional podria prendre part de la comissió legislativa pertinent.
-Reforma electoral.

4) Democràcia industrial:
-Participació sindical en l’administració d’ajudes i prestacions laborals, com per exemple i sobretot l’atur.
-Supervisió i control dels llocs de treball i els drets laborals per l’oficina pública pertinent amb participació dels sindicats.
-Creació d’un comitè de treballadors a cada empresa privada, directament escollit pels treballadors, que participarà de la gestió i administració empresarial, conjuntament amb l’òrgan del propietari que ell decideixi, però institucionalitzat i regulat. Els directius no podran ser “amos i senyors” de les empreses. Aquesta reforma no és tancada ni igual per totes les empreses, ja que hi haurà possibilitat de màxima democratització: tots els òrgans i directius seran escollits, així com possibilitat de nacionalització.
-Els beneficis empresarials no aniran directament i automàticament en mans dels directius i inversors, sinó que es repartiran també entre els treballadors (a més del salari natural) i, si és creu necessari, aquest benefici serà nacionalitzat.

5) Laïcitat i laïcisme: separació entre Estat i Església i introducció del laïcisme a l’esfera pública, seguint el model francès.

6) Cerca de la consecució efectiva dels drets fonamentals de l’estat democràtic i social, sota gestió i administració pública: educació, sanitat, habitatge, pensions i ajudes i prestacions de dependència i de tipus laboral. Per exemple, expropiació d’habitatges en mans dels bancs i donar-los com a habitatge social.

7) Reforma dels mitjans de comunicació:
-Comitè independent de supervisió audiovisual, format per membres escollits pel Parlament i per ciutadans.
-Entre altres coses, aquest comitè “controlarà” els continguts dels mitjans de comunicació perquè s’adeqüin a la promoció dels valors cívics democràtics i la virtut, la qual cosa implica vigilar la teleescombraria.

8) Compromís amb el canvi de rumb polític a la Unió Europea, més social, democràtica i tendent a formes federatives d’associació estatal.

9) Compromís amb la pau i l’expansió de la democràcia a nivell mundial.
-Col·laboració i participació màxima amb l’ONU i els seus organismes, seguint les seves recomanacions i directrius. Alhora, cerca d’un nou model organitzatiu en el si de l’ONU.
-Supressió del comerç d’armament.
-No col·laboració amb règims polítics autoritaris.

10) Impuls de la sostenibilitat i adopció de la resiliència mediambiental:
-Impuls i compromís de polítiques ecològiques integrals i transversals.
-Cerca de mecanismes i formes organitzatives i tècniques que facin front o permetin adaptar-se al canvi climàtic.
-Compromís amb la investigació i innovació en aquest sentit.

2. Reivindicacions econòmiques:

1) Nacionalització de les empreses i activitats econòmiques bàsiques, en tant que directament vinculades amb els drets socials i de subsistència fonamentals i de sectors estratègics, com l’aigua o l’energia o la indústria bèl·lica.

2) Democràcia industrial. (Explicat més amunt)

3) Enfortiment de les condicions laborals i canvi d’algunes condicions en benefici dels treballadors.
-Reducció de la jornada laboral.
-Salari mínim general de 8,5€ l’hora.

4) Foment de formes productives i de gestió cooperatives, autogestionàries i col·lectivistes, en base a la propietat social, sota supervisió estatal.

5) Reforma fiscal:
-Introducció i ampliació d’impostos directes segons renda.
-Disminució progressiva d’impostos indirectes.

6) Reconversió industrial.
-Canvi de les indústries que es considerin no útils o altament contaminants vers altres indústries, sempre assegurant els drets dels treballadors.
-Garantia de cursos i formació per als treballadors de cara a la reconversió.
-Viratge cap a indústries energètiques verdes.
-Impuls del sector serveis i de les noves tecnologies.
-Participació sindical en el procés de reconversió.

7) Gran pla de treballs públics, amb l’objectiu de màxima ocupació i de garantir tota activitat econòmica que confereixi benestar social i s’adeqüi a altres plans públics, així com asseguri la integració social. Per exemple, ocupació en l’àmbit de parcs i jardins, de tal forma que s’asseguri, posem per cas (i no és una ximpleria), que en el moment que un vendaval arrenca un arbre, de seguida es replanti.

8) Reforma del sistema financer i bancari.
-Creació de banca pública. Per mitjà del banc públic es cobraran tots els sous, ajuts i prestacions públics, sigui amb xec o ingrés.
-Reducció del gran ventall d’activitats bancàries: per exemple, un banc, com que no és una empresa com altres, no podrà comprar altres negocis.
-Supressió de la borsa.

9) Auditoria del deute i no pagament de deutes il·legítims.

10) Renda bàsica universal.

3. Procés constituent i reforma territorial.

El govern de confluència popular estarà compromès amb la instauració d’una república federal. Però no és quelcom que s’hagi de promoure únicament des del govern central espanyol i esperant la seva consecució com a forma d’atendre les diferències territorials; en canvi, caldrà obrir un procés constituent a nivell general on caldrà discutir sobre el disseny territorial. I és en aquest procés on la confluència apostarà per la república federal, ja que no pot donar per tancat el resultat abans d’iniciar-se el procés, entre altres coses perquè que s’assoleixi o no és quelcom que, evidentment, depèn del debat en el procés i de la predisposició de les nacions actualment integrades al Regne d’Espanya, ja que només es pot parlar de república federal si es reconeix la sobirania particular de cada comunitat política. En aquest sentit, al meu entendre el procés constituent ha de seguir els passos següents:

1r) El govern presentarà un pla de reforma constitucional (i territorial) encaminat a la república federal (aquesta és la intenció de la confluència), però que ha de ser debatut per totes les forces polítiques i en totes les comunitats, que serà sotmès a referèndum, però especialment el govern es comprometrà a la celebració de referèndum en les comunitats polítiques que han mostrat voluntat de canvi en la relació jurídicoterritorial. Aquest pla serà executat per una comissió plural.

2n) Creació d’una Comissió de Procés Constituent, conformada per parlamentaris de cada una de les comunitats autònomes i del Congrés.

3r) La Comissió elaborarà un marc constitucional, que representa el resultat inicial amb el qual caldrà interpel·lar la població i les comunitats polítiques sobiranes.
-Aquest pla pretén encaminar vers la república federal i, per tant, dóna per descomptat que la monarquia no cal tenir-la en compte per separat, ja que aquesta institució està reconeguda a la constitució actual. Si es canvia la constitució actual per una de republicana, automàticament la monarquia deixaria de ser una institució vàlida i legítima: no és necessari celebrar un referèndum sobre l’existència o no de monarquia. El referèndum d’aprovació constitucional ja fa l’efecte.
-Aquest marc de canvi constitucional i territorial representa una mena d’esborrany de constitució que accepta diverses possibilitats d’ordenació territorial, que hauran de ser sotmeses a referèndum.
-Així, en aquest punt es veu el lligam de processos constituents: el general de tot l’estat que possibilita els particulars de les comunitats polítiques que mostren voluntat política de canvi, i la necessitat de saber si aquestes comunitats polítiques, com la nació catalana, pretenen o no integrar-se al futur nou estat espanyol, a fi de poder tirar endavant el procés constituent espanyol.

4t) Convocatòria de referèndums en les nacions sobiranes respecte de la incorporació o no a l’Estat espanyol. La votació no serà, per tant, dicotòmica ni versarà estrictament sobre la independència, sinó que haurà d’incloure les diverses opcions conforme el marc de reforma constitucional. Així, serà una doble pregunta: primer les comunitats polítiques hauran de votar si es volen conformar com a estats propis, i després quina és la relació d’aquest estat independent amb la resta d’Espanya. Això permetrà encaminar el procés constituent espanyol i el propi.

5è) Celebració d’eleccions constituents. Personalment tinc el dubte de si no s’haurien de celebrar noves eleccions (no constituents) després de la redacció de la constitució, que hauria corregut a compte de la Comissió, amb els canvis pertinents després de la celebració del referèndum. Ara bé, el problema de celebrar en aquest moment les eleccions és que fóra lògic també celebrar-ne unes altres després de l’aprovació de la constitució: en total serien 3 eleccions en un temps que podria no ser superior a dos anys. Però entenc que aquest és finalment el moment de convocar les eleccions constituents per:
-El marc territorial ja estaria canviat i, doncs, cal tenir un Parlament conforme als nous territoris.
-La direcció del procés constituent ja hauria suposat grans canvis de percepció política i la ciutadania hauria pogut veure i comprovar les posicions de les forces polítiques, per la qual cosa seria necessari un nou Parlament on es recollís representativament les tendències i voluntats polítiques a incloure a la constitució.

6è) Redacció i aprovació de la Constitució:
-Una Comissió Constituent s’encarregarà de redactar la constitució, tenint en compte la voluntat de les comunitats polítiques que han celebrat el referèndum.
-Les comunitats polítiques que han votat ser adherits a la federació o confederació espanyola, redactaran també la seva constitució. Per la seva banda, aquelles que realment han decidit ser estats independents i sobirans, òbviament seguiran el seu propi camí constitucional, que no impedeix que en un futur poguessin adherir-s’hi.
-Un cop redactada, serà sotmesa a referèndum de tota la població. Els estats federats sotmetran alhora les seves respectives constitucions a referèndum. En cas de diferències en el vot, o sigui, que la federal no sigui aprovada però sí la de l’estat federat, llavors està clar que caldrà canviar la relació territorial entre aquell estat i la federació: en aquest cas, l’estat propi decidirà en el marc del seu procés constituent.

opprorernes-folkebevegelsens-oslo