Arxiu del Bloc

Parlar castellà (2): un estat, una llengua?

Darrerament, m’he trobat amb diverses persones que em deien que els parlés en castellà, i elles eren castellanoparlants, però dient-ho d’aquella manera com si fos més important parlar castellà que català, fins i tot amb un m’hi vaig discutir. En casos així, normalment ho justifiquen a partir de 3 arguments: o bé dient que si els parles en català ets un mal educat, o bé dient que estem a Espanya i el castellà és la llengua important, o bé dient que tothom té la llibertat de parlar el que vulgui, ara, ells no entenen el català i llavors has de canviar tu la llengua.
Desmuntaré aquests tres arguments en tres entregues, veurem què impliquen. En aquest segon vídeo, que estiguem a Espanya ja dóna més importància al castellà per damunt de les altres llengües d’Espanya?

Anuncis

El meu primer article d’opinió: “És que jo no votaria”

He escrit per primer cop en un mitjà de comunicació, el meu primer article d’opinió! Es tracta d’un petit article aparegut a la revista Capgròs fa uns dies, que podeu trobar seguint aquest enllaç o bé, evidentment, continuant llegint, ja que el copio aquí a sota.

“És que jo no votaria”

Això és el que va respondre un noi a un amic seu quan li va preguntar «a qui votaràs?», a l’autobús de tornada a Mataró. Eren davant meu i vaig pensar que no és un cas únic: igual com aquest noi, més d’un 10% de joves, el percentatge més elevat per grups d’edat, no votaria a les properes eleccions, segons dades de l’últim baròmetre del CEO. Sembla una situació una mica preocupant i és ja de sobres sabut que el jovent, si bé pot tenir inquietuds polítiques, no les reconverteix en simpatia envers els partits. De fet, és la franja d’edat amb el percentatge més elevat que no sent simpatia per cap partit: més d’una cinquena part.

Ara bé, això d’entrada, perquè després el noi va seguir dient que «el que passa és que si no voto jo, els del PP sí que ho fan i guanyaran». Al final, semblava que sí que votaria. No sé la resta de joves, però almenys aquest no semblava completament indiferent, perquè reacciona per descontentament. Però, compte, ho fa a la contra d’algú. No em malentengueu: hi ha motius de sobres, i ben lícits, per voler fer fora el PP del govern, però no deixa de ser una actitud indolent, sense preocupació per la situació general ni ganes per plasmar amb un projecte les inquietuds polítiques pròpies.

Això m’ha fet preguntar, i voldria tenir ocasió de preguntar-ho a aquest noi: cal arribar a aquest punt perquè decideixis votar a qualsevol perquè no surti vencedor el PP? No és més positiu i constructiu fer fort un projecte polític alternatiu al PP, i no només votar en contra seu quan se n’està fart?

La campanya electoral, durant la qual de les eleccions anteriors un 17% d’electors va decidir el vot, es presta com a oportunitat clau dels partits progressistes no només per «vendre» el projecte propi, sinó també per fer pedagogia i mostrar als joves que la política és una cosa tan important que no n’hi ha prou a tenir clar a qui no s’ha de votar. I cal aprofitar, certament, que no són completament indiferents: ja vaig trobar estrany que ara, encara lluny de campanya electoral, aquests dos nois parlessin de política. Perquè si no s’aprofita, llavors sí que acabaran caient en la màxima indiferència.

En aquest sentit, l’efecte de despertar consciències que va produir el 15-M segueix cinc anys després, d’aquí que s’hagi pogut trencar el mapa polític espanyol. Però el 15-M també ha ensenyat al ciutadà corrent una cosa molt més important: que hem de deixar de lamentar-nos i no caure abatuts, que si volem que el seu llegat perduri hem de mostrar-nos actius i no passivament reactius.

Podem i la independència

Tots ens declarem a favor de la llibertat, però quan fem servir la mateixa paraula no ens estem referint a la mateixa cosa. Per a alguns, la paraula “llibertat” pot significar que cada home faci el que desitgi amb si mateix i amb el producte del seu treball; mentre que per a altres la mateixa paraula pot significar que cada home faci el que desitgi amb altres homes i amb el producte de llur treball.

(Abraham Lincoln, 18 d’abril de 1864, sobre la construcció de la nació)

Podemos (si som rigorosos, no en podem dir encara “Podem”, perquè no està constituït a Catalunya) és un partit que, des que va néixer, desperta suspicàcies entre els sectors independentistes. Per a uns, perquè critica el procés sobiranista actual i això el fa passar pel “cavall de Troia”; per a altres, perquè aparentment és un lerrouxisme espanyolista. En qualsevol cas, les suspicàcies vénen del fet que Podemos no es posiciona davant de la independència: és a dir, no diu ni sí ni no. Freqüentment, per això, ha rebut crítiques de ser ambigu, com vam poder veure a l’entrevista de TV3 a Pablo Iglesias, en què Oltra li deia insistentment que era ambigu, però ell responia, i amb raó, que no era gens ambigu.

El problema d’aquesta suposada ambigüitat es deriva de dues coses. La primera, que és la més ràpida d’explicar, és la fal·làcia del contrari: quan no s’afirma una cosa, llavors es pressuposa que és el contrari. És a dir, per als independentistes, com que Podemos no diu ser independentista, llavors és espanyolista, en el sentit d’unionista. Això és un biaix cognitiu i és, òbviament, políticament fals, però sembla difícil de superar si els independentistes més, diguem-ne, militants, no són capaços de veure més enllà dels seus nassos.

El segon motiu està lligat amb aquest: és la presumpció que cal sí o sí en el teatre polític actual definir-se amb una opció o altra, i que tal situació dicotòmica és la que marca el que és políticament comprensible, i que per tant altres aproximacions o tàctiques polítiques que s’escapin d’aquest tauler (i no estic parlant de “terceres vies”, perquè això és un intent d’ampliar el mateix tauler) és com si no tinguessin valor polític. Això també porta a entendre la situació política actual només des del punt de vista d’una de les opcions: efectivament, la crítica a Podemos ve del fet que els crítics només l’enfoquen des de l’òptica catalana i sobiranista, justament pressuposant que el lògic és que digui sí o no a aquell element polític que es presenta com l’únic apte per definir la realitat política. Això vol dir dues coses: l’error de creure que només es pot fer política tenint en compte això (efectivament: i per què Podemos hauria de dir si és independentista o no?), i, en els pitjors dels casos, l’error d’anàlisi de tot el marc polític, atès que s’enfoca parcialment, i per això es diu que és ambigu.

Podemos no es posiciona positivament respecte de la independència, però tampoc negativament. Això és evident. I si no ho fa no és per una qüestió d’ambigüitat, sinó perquè no pot. A l’entrevista, Iglesias va dir que “Eso lo tendrán que decidir los catalanes”. Jo, perdoneu que us ho digui, però no hi veig gens d’ambigüitat. “L’important per als demòcrates és que voti la gent”, va dir Iglesias. I això, de nou, no té res d’ambigüitat, i hom s’equivocaria i tindria un judici erroni si només parés l’orella per escoltar si explícitament són independentistes. Aquí és on hi ha el problema: hom espera de Podemos, i fins i tot li exigeix, que es posicioni en el mapa dicotòmic respecte del sí o el no. Però aquesta no és la qüestió: ni no dir sí ni no dir no no és res d’ambigüitat, és quelcom que té a veure amb el projecte polític. I el projecte polític de Podem com a tal no passa per la independència, perquè, com he dit més amunt, això dependrà dels catalans: cal trobar la majoria. Podem no pot col·locar-se explícitament en un punt o altre, i no perquè no vulgui, sinó perquè, per principis, no pot. No és una qüestió d’ambigüitat, sinó justament de contingut polític.

Als independentistes més acèrrims i, fins i tot, identitaris, això, els costarà d’entendre-ho. Efectivament, si dic que és una qüestió de contingut polític vull dir que la independència és un programa polític, programa que, per la naturalesa del nou partit, no pot ser seguit, perquè implica un objectiu absolut que, pres com a finalitat, s’abstreu de la realitat política i de l’expressió de la ciutadania. En efecte, jo entenc que el projecte polític de Podemos passa justament per donar veu a la gent, allunyar el procés de les discussions partidistes i contemplar la situació política real per no confondre el procés en si amb el desideràtum independentista. I això encaixa amb el seu projecte d’apoderament ciutadà i de recuperació de la sobirania. Potser és prudent aquí recordar que la independència és un acte de sobirania pura: l’únic sobirà és el poble, i no el Parlament.

Gemma Ubasart, representant de Podemos, va dir en el programa .CAT, seguint aquesta línia, que cal trobar els escenaris on fer possible el dret a decidir, encara que, val a dir-ho, va donar una imatge una mica pusil·lànime. A partir d’aquí, cal entendre, ja hi haurà eventualment la independència, la permanència, la federació, la confederació o el que sigui. Així, en comptes de fer la discussió en el pla identitari i de la retòrica de si Catalunya, de si Espanya, de si són lerrouxistes o de si qualsevol altra cosa, els portaveus del partit donen a entendre que potser caldria fer la discussió en el pla realista per trobar el més adequat, factible i legítim per encarar la independència. Podemos es presenta davant de l’opinió pública, en aquest sentit, com l’únic partit, l’únic agent, amb capacitat per trencar l’ordre constitucional vigent i donar sortida al pla independentista, però sense caure en l’error poc legítim de considerar que l’únic admissible i correcte és la independència: que doni sortida a aquest pla no vol dir necessàriament que el partit l’hagi d’implantar. I això és ben legítim i democràtic.

Retornant a Iglesias, va dir a l’entrevista que el futur de Catalunya només depèn de la decisió dels catalans. Ara bé, això, dit així per si sol, no té valor, ja que cal entendre-ho en el seu marc polític i legal: cal “obrir el cadenat del 78”, com no parava de repetir, i això és fer el procés constituent. Per què? Doncs perquè ara els catalans no poden decidir sobre el seu futur. Tot discurs que retòricament es refereixi constantment al dret dels catalans a decidir però no contempli el context i la naturalesa d’un procés constituent, és un discurs buit.

Per acabar-ho d’arrodonir, voldria comparar Podemos amb Procés Constituent. I, per què? Doncs perquè entenc que té una proposta semblant a la de Podem, contempla el panorama polític igual, amb la diferència que, com és propi del seu projecte polític conscient, orienta expressament el procés constituent cap a la independència.

Comencem amb Teresa Forcades, que va dir en el mateix programa .CAT que no es pot supeditar el procés sobiranista a una “autoritat que passa pel davant de la voluntat popular”, fent referència als acords partidistes, de forma que cal subvertir les relacions de poder i entendre que darrera el procés sobiranista s’amaguen interessos espuris. De nou, del que es tracta és de tenir autèntica sobirania; tota la resta és, dit en termes crítics comuns, teatre. Potser en aquest punt convé citar aquest article d’Albano Dante que també aborda la problemàtica, però assenyala directament els actors polítics: el paper de la CUP i per què no hauria de trobar en Podemos un enemic, i, sobretot, l’hegemonia de CiU, que és qui vehicula per mitjà del procés aquests interessos espuris.

Però potser el punt de convergència més clar entre els dos partits, al meu entendre, és una anàlisi semblant del panorama polític que efectivament se surt de l’òptica estreta de mires que només ho entén tot des del punt de vista català i proindependentista, amb la particularitat, això sí, que, com he dit, Procés Constituent col·loca en aquesta anàlisi la independència com un objectiu, mentre que per a Podem l’objectiu serà el que el poble vulgui que sigui.

Crec que el màxim exemple el trobem en Xavier Domènech, que parla de la necessitat de trencar també l’odre espanyol per tal de donar sortida al procés constituent català,  així com a qualsevol altre procés constituent d’àmbit espanyol o nacionalista, alhora que el procés català, pel context on es troba, també subverteix les relacions ja existents a Espanya. D’aquesta manera, s’entén que tots els processos constituents són complementaris i es troben en el mateix espai i temps, com també defensa Teresa Forcades. Així també ho entén Podem, però és una anàlisi que no és compartida per, al meu entendre, amplis sectors independentistes, que parlen només de Catalunya (o dels Països Catalans), com si la resta no existís.

En aquest sentit, la lectura d’aquest article de Domènech és prou il·lustrativa i altament recomanable, un article que trobo molt bo i del qual he copiat la cita que encapçala aquest meu article. Afirma que “el mantenimiento de un bloque catalán sin alianzas posibles con un bloque español, e internamente entre aquellos proyectos transformadores dentro de Catalunya que tienen como objetivo un Estado propio y aquellos que apuestan por un modelo federal, más allá del acuerdo sobre la consulta, también se ve imposibilitado por la falta de una reflexión más global sobre el fracaso del Estado central y las soberanías que hay en juego en un proceso constituyente.” Així: “No hay en juego un proceso constituyente en Catalunya y un proceso constituyente en España –los dos son irrealizables por debilidad sin su interrelación– sino procesos constituyentes en plural y en muy diversos niveles.” Aquesta és una idea important que els dos partits rupturistes contemplen i serveix com a legitimitat dels seus respectius projectes polítics. Però, encara hi ha més: Domènech en el fons ens està dient que el tipus d’independència que està posada damunt de la taula és impossible.

I això és així perquè el projecte social queda suplantat i es produeix, en els termes com jo ho he expressat, un entrecavalcament del dret a decidir i la independència, en la identificació d’un amb l’altra i la direcció “unívoca” cap a aquella. Entenc que l’ús del mapa dicotòmic per definir la legitimitat en l’escenari polític tapa qualsevol altra discussió. Així és com afirma que “al no darse ese pacto social de mínimos, las tensiones entre la imagen que se pretende dar y la realidad que se ejecuta acaban por generar profundas distorsiones narrativas en el intento de encuadrar la representación de la nación, toda ella, en un camino unívoco. Así las izquierdas que participan en el proceso se encuentran fijadas en fotos narrativas nacionalizadoras que no son de su gusto y las que quedan fuera de la foto, a pesar de aceptar claramente la necesidad y defensa de la aplicación del derecho de autodeterminación, incurren en el peligro de ser rápidamente acusadas de ser un peón del españolismo en la forma de un nuevo lerrouxismo de izquierdas.”

Aquestes reflexions assossegades i realistes, que comparteixo, no han evitat que també Domènech hagi estat la diana d’algun article crític (que vaig llegir per VIlaweb, però que malauradament no sé localitzar de nou) que l’acusa de fer una conceptualització, podríem dir-ne, “espanyola” (sant tornem-hi), en lloc de fer-la des de l’òptica catalana. I crec que són també aquestes reflexions, potser més clares que el meu propi escrit, el que ens acaba d’il·lustrar que la suposada ambigüitat de Podem respecte de la independència és un mer miratge d’alguns.