Arxiu del Blog

Amb ganes

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

 

No una ni dues, sinó tres vegades ens demanen que dipositem el nostre vot en les immediates setmanes. I no una ni dues, sinó segur que moltes vegades la majoria de nosaltres ha dipositat ja el seu vot en la seva vida. En el fons, el que hi ha en joc és el mateix: quina societat volem.

Els nostres temps semblen caracteritzar-se per una cosa: una onada de populisme xenòfob, nacionalista agressiu i que sembla trencar la tradició de cohesió europea; una onada, en el fons, reaccionària. Davant seu, una esquerra que, des del Regne Unit fins a Espanya, intenta organitzar-se i apel·lar a la majoria. Per això, les generals i les europees són especialment les eleccions que marcaran el caràcter polític del futur.

Hi ha, però, un problema. En moltes coses s’equivoca aquesta esquerra transformadora, que sembla capficar-se en qüestions identitàries abans que identificar els qui qüestionen la justícia social. A casa nostra, a més, en moltes coses sembla també haver estat influïda per aquesta ja quasi eterna saga processista, fins al punt que, ballant la seva música, l’està dividint. Molts trobem a faltar una esquerra desacomplexada davant de la qüestió nacional i els apropiadors de la pàtria; molts enyorem aquell temps en què un partit nou va irrompre a l’Estat i efectivament assenyalava sense complexos els qui sempre guanyen (o millor, sempre volen sortir guanyant): els de dalt.

Podem estar irritats, indignats, cansats… tant d’aquesta esquerra cagadubtes, com en general. I hi tenim tot el dret i potser fins i tot tenim raó. Però no ens hem de confondre: el nostre enemic és l’abstenció i el monstre que ella pot alimentar. Amb un perill tan proper com és una dreta, ella sí, desacomplexada i desconfiada amb els principis de pluralitat i diversitat democràtics, no defallir es converteix quasi, quasi en un deure cívic. Aquella onada que recorre Europa avança amb molta empenta al galop de frases grandiloqüents, però poc suport de base (les manifestacions a Espanya en són exemple). Per això ni ens hem de conformar, ni hem de defallir. Cal demostrar de quin costat està la majoria social perquè, amb complexos o sense, efectivament els qui surten guanyant són els de sempre. Jo ho tinc clar: sé què no vull.

És obvi que necessitem una força que alhora freni la deriva reaccionària que veiem en la societat i empenyi aquella esquerra víctima de sectarismes i extravagàncies més enllà dels límits que, acomplexada, ella mateixa es posa, a fi de ser veritablement tranformadora. I aquesta força, en el fons, som nosaltres. També en aquest àmbit ens hi juguem molt, per això cal perseguir units els objectius comuns dels molts, no dels pocs. Sé que podem i jo ja en tinc ganes!

Anuncis

Parlar castellà (2): un estat, una llengua?

Darrerament, m’he trobat amb diverses persones que em deien que els parlés en castellà, i elles eren castellanoparlants, però dient-ho d’aquella manera com si fos més important parlar castellà que català, fins i tot amb un m’hi vaig discutir. En casos així, normalment ho justifiquen a partir de 3 arguments: o bé dient que si els parles en català ets un mal educat, o bé dient que estem a Espanya i el castellà és la llengua important, o bé dient que tothom té la llibertat de parlar el que vulgui, ara, ells no entenen el català i llavors has de canviar tu la llengua.
Desmuntaré aquests tres arguments en tres entregues, veurem què impliquen. En aquest segon vídeo, que estiguem a Espanya ja dóna més importància al castellà per damunt de les altres llengües d’Espanya?

El meu primer article d’opinió: “És que jo no votaria”

He escrit per primer cop en un mitjà de comunicació, el meu primer article d’opinió! Es tracta d’un petit article aparegut a la revista Capgròs fa uns dies, que podeu trobar seguint aquest enllaç o bé, evidentment, continuant llegint, ja que el copio aquí a sota.

“És que jo no votaria”

Això és el que va respondre un noi a un amic seu quan li va preguntar «a qui votaràs?», a l’autobús de tornada a Mataró. Eren davant meu i vaig pensar que no és un cas únic: igual com aquest noi, més d’un 10% de joves, el percentatge més elevat per grups d’edat, no votaria a les properes eleccions, segons dades de l’últim baròmetre del CEO. Sembla una situació una mica preocupant i és ja de sobres sabut que el jovent, si bé pot tenir inquietuds polítiques, no les reconverteix en simpatia envers els partits. De fet, és la franja d’edat amb el percentatge més elevat que no sent simpatia per cap partit: més d’una cinquena part.

Ara bé, això d’entrada, perquè després el noi va seguir dient que «el que passa és que si no voto jo, els del PP sí que ho fan i guanyaran». Al final, semblava que sí que votaria. No sé la resta de joves, però almenys aquest no semblava completament indiferent, perquè reacciona per descontentament. Però, compte, ho fa a la contra d’algú. No em malentengueu: hi ha motius de sobres, i ben lícits, per voler fer fora el PP del govern, però no deixa de ser una actitud indolent, sense preocupació per la situació general ni ganes per plasmar amb un projecte les inquietuds polítiques pròpies.

Això m’ha fet preguntar, i voldria tenir ocasió de preguntar-ho a aquest noi: cal arribar a aquest punt perquè decideixis votar a qualsevol perquè no surti vencedor el PP? No és més positiu i constructiu fer fort un projecte polític alternatiu al PP, i no només votar en contra seu quan se n’està fart?

La campanya electoral, durant la qual de les eleccions anteriors un 17% d’electors va decidir el vot, es presta com a oportunitat clau dels partits progressistes no només per «vendre» el projecte propi, sinó també per fer pedagogia i mostrar als joves que la política és una cosa tan important que no n’hi ha prou a tenir clar a qui no s’ha de votar. I cal aprofitar, certament, que no són completament indiferents: ja vaig trobar estrany que ara, encara lluny de campanya electoral, aquests dos nois parlessin de política. Perquè si no s’aprofita, llavors sí que acabaran caient en la màxima indiferència.

En aquest sentit, l’efecte de despertar consciències que va produir el 15-M segueix cinc anys després, d’aquí que s’hagi pogut trencar el mapa polític espanyol. Però el 15-M també ha ensenyat al ciutadà corrent una cosa molt més important: que hem de deixar de lamentar-nos i no caure abatuts, que si volem que el seu llegat perduri hem de mostrar-nos actius i no passivament reactius.