Arxiu del Bloc

Zeitgeist (documental)

Avui voldria fer-vos coneixedors d’una esplèndida sèrie documental que consta de 3 pel·lícules diferents i se’n prepara encara una de quarta per l’any vinent. Es tracta de Zeitgeist. Sembla difícil establir potser un tema determinat per a cada pel·lícula, però certament cada una vol transmetre unes idees, que en el fons són les mateixes, i explica moltes coses relacionades amb la societat i la política (sobretot vinculada a Estats Units, clar) a partir d’una reflexió i exposició de certs elements culturals i sociològics, per tal de mostrar-nos els entrellats de la societat i la política, per fer-nos ser crítics i potser per fer-nos arribar el missatge, en última instància, que hauríem de canviar de model sociopoliticoeconòmic (potser el darrer documental, el més llarg de tots, és el més explícit en aquest sentit).

Es tracta d’un documental, en conjunt, que trobo molt bo i és altament recomanable de veure. A sota us poso els vídeos que podem trobar al Youtube, tot i que no en perfecta qualitat. Abans de mirar-los, deixeu-me dir que trobo molt encertat el nom: Zeitgeist és una paraula alemanya que significa ‘fantasma del temps’. Es refereix, ho podem veure pel documental, al que queda en el nostre moment actual de l’evolució de la societat com a conseqüència dels temps passats, quina ha estat l’orientació que ha pres la societat i què podem deixar nosaltres en el futur. De fet, en aquest sentit li podem trobar una altra traducció, molt semblant però més metafòrica encara: ‘esperit del temps‘, que vol dir, i aquest seria -com jo ho veig- el tòpic transcendental del documental, aquella mena d’esperit que es manifesta en les accions humanes individuals i, sobretot, col·lectives i en el seu ànim que fa moure la història, allò que impulsa a seguir una orientació o altra, les tendències sociopolítiques que marquen l’ordre social i la vida de la humanitat en el context del món com a planeta, per això els documentals vinculen molts de temes i moltes qüestions. De fet, hauria de detallar que específicament el documental s’hi refereix com a la manipulació dels poderosos sobre les masses, les mentides dites i el control social buscat per encaminar la societat vers un camí determinat.
Potser en certa forma el documental tracta d’escatir allò que en llenguatge sociològic anomenem “lleis socials”, o, com a mínim, les tendències de les formes estructurals regulars d’organització social, que tenen unes causes socials i produeixen uns efectes socials (de manera que tot està interrelacionat), i ho fa prenent com a referent de la reflexió l’ordre socipolític actual.

 

Doncs bé, ara sí, us penjo per ordre els tres documentals:

Altres onzes de setembre

Estem acostumats a associar la data d’avui a dos fets prou importants i certament rellevants històricament: d’una banda, l’atemptat de les Torres Bessones que tots tenim a la memòria, fita que va marcar un període de noves relacions internacionals, i d’altra banda, a casa nostra, la caiguda de Barcelona el 1714, cosa que commemorem amb la nostra Diada Nacional. Però, com és evident, la història és immensa i llarga, sempre passen coses. Per això, amb un exercici de curiositat històrica, us exposo altres efemèrides que van tenir lloc un dia 11 de setembre, només us en cito tres de la gran quantitat d’esdeveniments que van tenir lloc en aquesta data:

·  L’onze de setembre de 1697 va tenir lloc la batalla de Zenta: aquest enfrontament s’emmarca en el regnat del sultà Mustafà II en una època de certa recuperació de l’imperi Otomà, que volia tornar a expandir-se per Europa: el 1683 (concretament el 12 de setembre) els otomans van assatjar Viena, amb la intenció de seguir l’esperit d’expansió que representà Soleiman el Magnífic a la primera meitat del segle XVI. Aquest cop, però, resultà negatiu, i les forces cristianes coaliades en la Lliga Santa van anar recuperant l’Europa sud-oriental que feia temps que havien perdut: Transilvània, Moldàvia, Valàquia. La derrota definitiva dels otomans fou a Zenta, batalla que forçà la Pau de Karlowitz de 1699, la qual ratificava la incorporació d’Hungria dins de l’Imperi Germànic. Aquest tractat marca, per tant, la fi de la penetració otomana a l’Europa central, moment a partir del qual la frontera s’establí al sud del Danubi i per la península Balcànica.

·  L’onze de setembre de 1829 es produí la batalla de Tampico: aquesta contesa és l’últim dels intents espanyols de fer tornar Mèxic sota l’autoritat metropolitana, després que el 1810 esclatés la Guerra de la Independència de Mèxic (1810-1821). En el transcurs d’aquest conflicte, la independència fou proclamada tres cops (el primer és el que marca l’inici de la guerra), però per qüestions d’inestabilitat, conflictes interns i els atacs espanyols no quallà realment fins el 1821. I, tot i així, encara es produí una revolució moderada guiada pel general Santa Anna que féu caure l’imperi que s’instaurà, per això promulgà la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic el 1823. La monarquia espanyola, en el seu afany de recuperar el territori, sense reconèixer la situació de facto, continuava enviant tropes, que foren derrotades definitivament el 1829 a Tampico, de manera que la independència d’aquesta antiga colònia va quedar consolidada.

·  L’onze de setembre de 1973 va tenir lloc el cop d’estat militar a Xile que derrocà el govern legítim democràticament constituït de Salvador Allende, president que se suïcidà abans de ser capturat. El general Pinochet, amb la complicitat dels serveis secrets nord-americans, s’alçà en armes i instaurà una dictadura militar, tal com interessava a Estats Units per frenar el virus, com ho designà el president Nixon, que posava en perill l’hegemonia nord-americana. Fou especialment amb l’administració Kennedy, anterior a Nixon, que es refermà la voluntat de controlar Amèrica Llatina per evitar un desenvolupament independent. L’actitud d’EUA encara era una reminiscència de la doctrina Monroe; això és, el fet de creure’s amb el dret d’intervenir en la política d’estats sobirans independents dins del continent americà, que era considerat una mena de propietat d’EUA.
La constitució de Xile, a més, també va ser aprovada un 11 de setembre, en aquest cas de 1980, encara sota la dictadura de Pinochet. Aquesta consitució és vigent encara avui dia, però notablement modificada per tal d’adoptar, com és lògic, un forma democràtica.

2-9-1945: signatura de capitulació del Japó

Avui no comentaré res d’actualitat ni reflexionaré sobre la societat, sinó que us presento un article històric, com ja n’he fet algun. Avui una efemèrida: tal dia com avui de fa 66 anys l’Imperi del Sol Naixent va signar la capitulació davant de les forces nord-americanes, fet que formalment indica la fi oficial de la Segona Guerra Mundial, exactament sis anys i un dia després que comencés amb la invasió alemanya de Polònia.

L’imperi Japonès ja s’havia rendit el dia 15 d’agost, astorat per l’efecte de les dues bombes atòmiques, deixades anar pel bombarder estratègic B-29 sobre Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d’agost. Abans de parlar, però, de la rendició en si, cal saber una mica què passava abans amb el desenvolupament de la guerra:
El Japó, regnat per l’emperador Hirohito i un gabinet militar encapçalat per l’almirall Kantaro Suzuki com a primer ministre (des del mes d’abril de 1945), patia fortes derrotes des de feia temps, de fet estava perdent la guerra i el país estava arruïnat, però no perdia els ànims de combatre ferotgement, tal com volien els generals i tal com hom havia adoctrinat els soldats japonesos. La gran ofensiva contra el Japó (duta a terme per EUA, la principal gran potència occidental que combatia al teatre del Pacífic, a diferència d’Europa) es desenvolupà especialment a partir de la primavera de 1945 per mitjà de la guerra submarina (que fou notablement intensa el 1944) i, sobretot, per massius bombardejos aeris sobre les illes japoneses, amb l’objectiu exprés d’arrasar i incendiar les ciutats. De fet, el general LeMay, encarregat d’orquestrar les operacions de bombardeig sobre el Japó, pensava que la destrucció massiva portaria el Japó a rendir-se a inicis d’octubre, però la plana major militar no volia perdre més soldats nord-americans i tenia pressa per acabar la guerra, per això va decidir fer ús de la nova arma desenvolupada: la bomba atòmica.

Unes quantes dades pel que fa als efectes dels bombardejos de bombes incendiàries:
· 300.000 morts, la gran majoria civils, clar.
· 65 ciutats foren totalment devastades.
· 15 milions de persones van perdre la casa.
· 3.200.000 cases arrasades.
· 37% dels cotxes destruïts.
· 35% de la maquinària industrial destruïda.
· 13.500.000 persones aturades.
· 8.500.000 emigrants al camp.

L’alt comandament japonès no estava disposat a rendir-se, volia lluitar fins al final. Tanmateix, el primer ministre Suzuki certament veia que la guerra estava perduda, per això durant el juliol va intentar entaular negociacions amb l’URSS per posar fi a la guerra. L’URSS, potència que el Japó veia com a neutral, es va negar a acollir una possible rendició del Japó. A més, el 26 de juliol es féu pública la Declaració de Potsdam, un ultimàtum que els aliats dirigiren al Japó, on també s’associà l’URSS perquè, per imperatiu dels acords de Jalta (febrer 1945), estava obligada a entrar en guerra amb el Japó si no es rendia. Com que no ho féu, realment li declarà la guerra, el 8 d’agost, i va ocupar Manxúria i part de la Xina.
Les bombes atòmiques sembla que realment van dividir l’opinió dels caps militars japonesos: hi havia els que encara volien lluitar i els qui es volien rendir, entre els quals l’emperador. Segurament va ser per la seva voluntat que finalment el Japó va deposar les armes: va ser el 15 d’agost quan l’emperador del Japó envià un missatge radiofònic prèviament gravat (i controlat per EUA) que anunciava, però no explícitament, la rendició del Japó i demanava als seus súbdits de deixar les armes. Des de llavors, doncs, es van aturar els combats. Si us fa il·lusió escoltar la Declaració Imperial del Final de la Guerra (coneguda per “Gyokuon-hoso”, és a dir, ‘Retransmissió de la veu de joia”), podeu trobar-la a la pàgina de la Viquipèdia. També la podeu llegir en anglès aquí, però, atesa la transcendència d’aquest discurs, pres normalment com a senyal de la fi de la Segona Guerra Mundial, el tradueixo aquí en català fent una barreja del text en castellà que tinc en un llibre i d’aquest text en anglès:

Als nostres bons i lleials súbdits,

Després d’haver reflexionat profundament sobre les tendències generals actuals del món i les condicions existents avui dia al nostre imperi, hem decidit solucionar la situació amb una mesura d’excepció.
Hem ordenat al nostre govern que faci saber als governs d’Estats Units, de Gran Bretanya, de la Xina i de la Unió Soviètica que el nostre imperi accepta els termes de la seva Declaració Comuna
[Declaració de Potsdam].
La solemne obligació que ens ha estat transmesa pels nostres avantpassats imperials i que portem al nostre cor ha estat sempre la d’esforçar-nos en establir la prosperitat comuna i la felicitat de totes les nacions, així com la seguretat i el benestar dels nostres súbdits. Fou precisament el nostre sincer desig de garantir la salvaguarda del Japó i l’estabilitat de l’Àsia oriental el que ens portà a declarar la guerra a Amèrica i a la Gran Bretanya, lluny això de la nostra intenció de subjugar la sobirania d’altres nacions o aspirar a qualsevol expansió territorial. Però ara la guerra ja fa gairebé quatre anys que dura. Malgrat que tohom hagi donat el millor de si mateix -els valerosos combats duts a terme per les nostres forces militars i navals, la diligència i assiduïtat del nostre servei civil i la sacrificada entrega dels nostres cent milions de súbdits-, l’evolució de la guerra no ha estat favorable al Japó, alhora que les tendències generals imperants en el món s’han girant contra seu. A més, l’enemic ha creat una nova bomba d’extrema crueltat, la capacitat de destrucció de la qual és incalculable i acaba amb moltes vides innocents.
Si seguim combatent, es produirà no només l’enfonsament definitiu i l’aniquilació de la nació japonesa, sinó també l’extinció de la civilització humana. Vista la situació, com podem salvar milions i milions dels nostres súbdits? Com expiar la nostra culpa davant dels nostres avantpassats imperials? Aquesta és la raó per la qual hem ordenat que siguin acceptats els termes de la Declaració Comuna de les Potències.
Només podem expressar el nostre més profund pesar als nostres aliats de l’Àsia oriental que han cooperat sense vacil·lació amb el nostre Imperi per aconseguir l’emancipació dels països asiàtics. El record d’aquells oficials i soldats, així com de tots els caiguts en els camps de batalla, d’aquells que han mort complint el seu deure o d’aquells que han mort prematurament, i de totes les seves famílies desconsolades, aixafa el nostre cor amb el pes del seu dolor infinit. La nostra màxima preocupació és el benestar dels ferits i de les víctimes de la guerra i de tots aquells que han perdut les seves famílies i els seus mitjans d’existència. Les desgràcies i els patiments
als quals serà sotmesa la nostra nació a partir d’ara seran sens dubte immensos. Som plenament conscients dels sentiments més íntims de tots vosaltres, lleials súbdits. Tanmateix, d’acord als dictats del temps i el destí, hem resolt obrir la porta a una era de pau grandiosa par a totes les generacions que vindran, a costa de suportar l’insuportable, de tolerar l’intolerable.
Hem pogut salvaguardar i mantenir l’estructura de l’Estat imperial, sempre us acompanyarem, bons i lleials súbdits, confiant en la vostra sinceritat i integritat. Absteniu-vos absolutament de qualsevol manifestació emotiva susceptible d’engendrar complicacions inútils, de qualsevol disputa fratricida que pogués crear desordres, arrossegar-vos pel mal camí i fer-vos perdre la confiança en el món. Que la nació sencera es perpetuï com una sola família, de generació en generació, sempre ferma en la seva fe en la perennitat del sagrat sòl patri i conscient de la pesada càrrega de les seves responsabilitats i del llarg camí que li queda per recórrer. Utilitzeu les vostres forces per dedicar-les a construir el futur. No us aparteu del recte camí, cultiveu la noblesa de l’ànima i treballeu amb fermesa per fomentar la glòria inherent de l’Estat imperial i mantenir-vos a l’avantguarda del progrés mundial.
La meva esperança és que vosaltres, súbdits meus, pugueu entendre els meus desitjos.

La rendició incondicional formal es va signar el dia 2 de setembre a bord del cuirassat USS Missouri amb representants de les potències estrangeres, però la rendició fou feta davant d’EUA, com volien els japonesos, ja que entenien que amb aquesta potència els seria més fàil preservar el seu sistema, mentre que amb l’ocupació soviètica el seu país quedaria ben trastocat. Així, EE.UU. passà a ser la força vencedora i ocupant del Japó. Qui signà la capitulació foren el general nord-americà MacArthur (a la imatge) i el general japonès Yoshigiro Umezo.

A partir d’aquest moment, el Japó fou immediatament ocupat per controlar-lo i per impulsar la seva recuperació. Les forces d’ocupació nord-americanes constaven de 200.000 militars i uns pocs milers de buròcrates. La recuperació s’estructurà a partir de la constitució de 1946, imposada per EUA i encara vigent avui dia, que partia de tres eixos estructurals principals: capitalisme, democratització i desmilitarització. Destaca perquè manté l’emperador, però el desproveeix de tots els seus atributs divins, de manera que converteix el sistema japonès en una monarquia constitucional a la manera europea. El tractat de pau definitiu entre EUA i el Japó es va signar el 1951, que és un document que complementa la constitució.

Per acabar amb aquesta completa entrada històrica d’avui, una mica de música: suposo que a tots us sona la famosa cançó de l’any 1980 del grup OMD intitulada “Enola Gay”, dedicada justament al bombarder que llençà la bomba d’Hiroshima “Little Boy”. Per cert que l’altre B-29, el de Nagasaki, es deia Bockscar, i la seva bomba era “Fat Man”. El grup OMD féu la cançó com a crítica i per reflexionar sobre la decisió de llençar la bomba. Aquí us deixo un vídeo de la cançó subtitulada: