Arxiu del Bloc

Dic de contenció al neofeixisme?

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

No som pocs els qui ens vam sentir alleugerits en saber que Le Pen no seria la propera presidenta francesa. Però aquesta satisfacció no ens hauria de confondre: que el neofeixisme no hagi accedit al poder no vol dir que la dreta menys radical de Macron la freni. No ens hauríem de creure els titulars joiosos dels principals diaris, propietat dels poders fàctics, que fan passar el projecte de dretes de Macron per la solució sensata. No és la dreta igualment neoliberal, per més “moderna” que sembli ser, qui està en condicions de poder frenar el neofeixisme. Cometríem un error si entenguéssim que els francesos han votat un “dic de contenció” al neofeixisme, com fins i tot des de l’esquerra s’ha interpretat; simplement han votat per l’opció horrible davant de l’opció nefasta.

En efecte, no és el projecte que estén les polítiques antisocials que justament provoquen el sorgiment de partits com el lepenista el que pot impedir-ne la seva difusió; sinó, al contrari, projectes de canvi social i radicalització democràtica en favor de la majoria social. Els caps pensants “podemites” han dit alguna vegada que l’antídot al Regne d’Espanya contra partits com el de Le Pen ha estat el 15-M i, posteriorment, l’aparició de Podemos. Els dono tota la raó. I això no ha passat a França, on aquest projecte austericida encapçalat per un banquer representa emmalaltir més França; Le Pen n’és el símptoma. Que serveixi d’advertència a tota l’esquerra europea en general i toc d’alerta als diversos però confluents projectes transformadors que es donen a Espanya.

En moments crítics com l’actual amb augment de desigualtats socials i falta de percepció d’alternatives de canvi, les forces reaccionàries es fan fortes. Per això, si es vol evitar que apareguin una possible Le Pen (en el pitjor dels casos) o un Macron (en el menys pitjor) al Regne d’Espanya, les forces progressistes tenen una crucial responsabilitat històrica: albirar l’horitzó de canvi clar en favor de la gent corrent cap a on volem caminar. Això vol dir que convé no només posar en evidència les receptes fallides, sinó que cal també sobretot presentar un projecte social de canvi real per a la majoria social.

Podemos i les diverses confluències estan encara constituint-se; cometre errors pot sortir molt car en el futur. Per això, cal saber trobar una organització cohesionada, plantejar alternatives realitzables i demostrar-ho, deixar enrere la baralles internes, no legitimar el discurs liberal i, sobretot, és crucial mantenir un peu al carrer i interpel·lar directament el ciutadà per construir el nostre relat de futur. Perquè el neofeixisme no es frena a les urnes, sinó que se’l frena desmantellant les condicions que el farien aparèixer.

Anuncis

Les parets parlen / 5

Qui el poble trepitja ira l'espera

Aquesta frase d’avui, “Qui [e]l poble trepitja, ira l’espera”, està feta amb la intenció de “representar” el poble. Ara bé, no llença cap proclama, sinó que més aviat és una frase negativa que funciona com una greu advertència contra aquell governant que no respecti la voluntat del poble. Però, encara més: de fet, també pot funcionar com una amenaça. És a dir, no és una mera advertència neutra de què passa quan trepitges el poble, sinó que aquells que han posat la seva signatura i es presenten com a representants del poble amenacen de dirigir la seva ira si se senten trepitjats.

Ara bé, la ira com a tal no pot esperar ningú i, per això, és una frase imprecisa en la identificació del subjecte. Podria ser que l’autor volgués dir que “la venjança l’espera”, més que no que sigui la mateixa ira aquella cosa que esperi els trepitjadors del poble, en referència, clar estar, a la venjança que el poble pot aplicar si no se l’escolta. Però fins i tot si fos així, hem de tenir en compte que la venjança pot estar motivada per la ira. De fet, se sobreentén que el poble ha caigut en la ira i que és, per tant, el poble irat qui espera el governant: “Qui el poble trepitja, el poble l’esperarà irat”, i si d’un cas ja dirigirà la seva còlera en forma de venjança. Així, es tracta d’una metonímia: es produeix una relació (entre el poble i la ira) de subjecte i emoció sentida inherent al subjecte, de forma que directament es parla de l’emoció com si fos el subjecte, i això dóna més força a la sentència.

La frase, llavors, té un alt component emocional. No parla tant de la relació política positiva entre governant (per més que trepitgi el poble) i el poble, sinó de reacció emotiva. A més, és afirmada com si això fos quelcom bo, com si el poble reaccionés irat sempre amb raó (bé, això ja sembla un oxímoron) quan no se l’escolta. Està clar que en la democràcia una relació entre governants i governats porta a la crítica i porta els governats a actuar quan les seves expectatives no es compleixen, perquè la relació que s’estableix és d’alta confiança i, certament, pot ser corrompuda.

El que vull dir és que la ira no està dirigida contra ningú. Es tracta de mera ràbia, que és el sentiment negatiu que sentim davant d’una situació dolenta o no desitjada i, sempre, amb contrarietat a aquesta posició. Quan no ens podem sortir amb la nostra, llavors, tendim a la ira. Es tracta, merament, d’una reacció violenta per descarregar la ràbia, no és un motivador polític racional ni permet construir una sortida política. Això vol dir, doncs, que el poble irat no té perquè esperar el governant, sinó que simplement es pot irar per la situació negativa que viu i manifestarà i expressarà aquesta descàrrega irada de diverses maneres, tant contra aquell que trepitja el poble com el que no; a més, a vegades fins i tot es pot  alimentar. La sentència així escrita i la signatura posada donen a entendre que la ira és una emoció vinculada als comunistes, que aquests sempre acabaran irats si se senten trepitjats. Però això, òbviament, no és així, tant perquè, com dic, una mera emoció no forma part (o no ha de formar part) de la constitució d’un corrent ideològic, com també, simplement, perquè dubto que tots els comunistes que llegissin aquesta frase s’hi sentissin identificats. No convé aquí, però, allargar més la qüestió; al proper article d’aquesta sèrie sobre pintades veurem un grafit amb referències semblants a la ràbia i ens ajudarà a ampliar això.

Però, per acabar-ho d’arrodonir, busquem una situació política a la qual puguem fer referència: Grècia. Allà les persones, a banda de ser grans patidores, poden també acabar enrabiades. Bé es pot dir que la política autoritària que se’ls imposa trepitja el poble, i que els moviments de Syriza procuren que la ira no exploti ni s’escampi. La via democràtica, sempre millor si és hegemònica, ha canalitzat les demandes populars i el desesper. I, davant d’una situació que afecta negativament i d’on no es veu la sortida, de nou aposten per la democràcia, per no trobar-se en un carreró sense sortida ni tampoc portar a la frustració immediata. Ara bé, el problema apareix si la cosa no surt bé, perquè llavors sí que es desenvoluparia la ràbia i la ira, que sempre porten a l’acció directa, que és reactiva i anàrquica i té un fort component antidemocràtic. A més, pot estar instrumentalitzada en favor de certs moviments polítics que se’n beneficiarien. Varoufakis mateix ha expressat algun cop el seu temor: si Syriza fracassa, després d’ells vindran els feixistes, que neixen precisament de la ira sentida per veure’s trepitjats.

Ressenya: La rebelión de las masas

La rebelión de las masas – José Ortega y Gasset (1929)

El llibre, en una cita:

“Vivimos en un tiempo que se siente fabulosamente capaz para realizar, pero no sabe qué realizar. Domina todas las cosas, pero no es dueño de sí mismo. Se siente perdido en su propia abundancia. Con más medios, más saber, más técnicas que nunca, resulta que el mundo actual va como el más desdichado que haya habido: puramente a la deriva”.

El llibre, en un paràgraf:

De les condicions que el XIX ha preparat, sorgeix el nostre temps i, en la mesura que el “nivell de vida” (l’experiència, les possibilitats vitals) ha crescut, també ho fa l’ànsia d’intervenció i participació de les masses. Les persones sempre han seguit minories dirigents, però ara l’home mitjà vol prendre les regnes del destí, la massa vol actuar per si mateixa sense referir-se a instàncies superiors (vet aquí la rebel·lió). Ara bé, l’home massa és indòcil intel·lectualment i moral. Per això, hi ha aquí una problemàtica i una paradoxa: “El hombre hoy dominante es un primitivo, un Naturmensch emergiendo en medio de un mundo civilizado. Lo civilizado es el mundo, pero su habitante no lo es: ni siquiera ve en él la civilización, sino que usa de ella como si fuese naturaleza.” La nostra, no obstant això, no és una època de decadència, però tampoc el contrari. Simplement, dins de les possibilitats que el nostre temps ofereix, no excloem la possibilitat de la decadència: és a dir, també el pitjor, atesa l’omnipotència dels nostres temps, és possible. Per això, a diferència dels segles de plenitud (com el XIX), el segle i l’època de les masses és peculiar, ja que, seguint la línia de la cita inicial, “nuestro tiempo se caracteriza por una extraña presunción de ser más que todo otro tiempo pasado: más aún: por desentenderse de todo pretérito, no reconocer épocas clásicas y normativas, sino verse a sí mismo como una vida nueva superior a todas las antiguas e irreductibles a ellas.” I tot això es plasma en la vida pública i en el perfil caracterològic de l’home massa.

Què explica?

L’objectiu d’Ortega y Gasset és explicar les causes de la “desmoralització d’Europa” i donar constància dels símptomes que fan visible el canvi del, podríem dir-ne, paradigma civilitzatori del segle XIX, per acabar concloent que la civilització europea es troba en una greu cruïlla: les mateixes condicions que el segle XIX ha creat poden portar a l’extinció de la civilització. També cal tenir present que ell mateix ho circumscriu tot a la seva època: en el pròleg, escrit més d’una dècada després, ja afirma que algunes de les coses semblen no ser ja vigents, sobretot les més particulars, tot i que no l’estimació de les característiques de la civilització.

Aquest filòsof en troba la causa en la rebel·lió de les masses. I aquesta es produeix per les noves circumstàncies (les possibilitats determinades) gestades al XIX i viscudes al XX : “la vida se presentó al hombre nuevo exenta de impedimentos.” Ara bé, això comporta un tipus caracterològic determinat i altera les diferents esferes de la vida. Ortega y Gasset, per això, fa un repàs ben interessant i punyent, sense entrar sempre en ampliar la reflexió filosòfica, en els símptomes d’aquestes alteracions: es refereix a l’educació, al paper de la ciència i la tècnica, al nacionalisme i l’Estat, a la vida pública i al feixisme i al comunisme i les revolucions. Sens dubte, però, el fons és el significat d’aquesta rebel·lió de les masses, que ja hem recollit en les cites precedents. En forma més simple, podríem dir que l’home massa contempla el “paisatge” social com una cosa “natural”, un conjunt donat “a la seva disposició, sense dependre del seu esforç previ”.

Quins són aquests símptomes i què impliquen? D’entrada, l’home actual és un home autoreferit: “ingenuamente, sin necesidad de ser vano, como lo más natural del mundo, tenderá a afirmar y dar por bueno cuanto en sí halla: opiniones, apetitos, preferencias o gustos.” És un home que se sent sobirà. Òbviament, això també caracteritza políticament els nostres temps: la pressió de la vulgaritat intel·lectual sobre la vida pública. En la vida pública apareix “un nuevo tipo de hombre que no quiere dar razones ni quiere tene razón, sino, sencillamente, se muestra resuelto a imponer sus opiniones. He aquí lo nuevo: el derecho a no tener razón, la razón de la sinrazón.” (Específicament exemplifica aquest comportament polític en el sindicalisme i el feixisme.) L’home massa té, per això, l’ànima obliterada i es caracteritza per l'”hermetisme intel·lectual”. I això no és gens bo, perquè no hi ha instància que reguli les opinions i, doncs, no s’ajusten a la veritat, sense la qual cosa no es pot establir debat ni convivència, de forma que tampoc no hi ha cultura, sinó barbàrie. Més fàcilment s’explica així la violència inherent a l’acció directa de les masses.

L’home massa sembla deslligat del seu passat i, com que se sent sobirà, no coneix ni l’interessa conèixer les causes històriques de la seva vida i, per tant, de la seva perduració com a societat. La vida sense impediments, és a dir, la facilitat i seguretat econòmiques, el confort i l’odre públic, han portat implícit aquest fenomen. Els mateixos principis de desenvolupament social porten a fer perillar aquests principis de manteniment, i això confereix un cert sentiment d’inseguretat. Per aquest motiu, les masses tenen un estat d’ànim particular: diu Ortega y Gasset que “no les preocupa más que su bienestar, y al mismo tiempo son insolidarias de las causas de ese bienestar.” I encara hi ha més: “Abandonada a su propia inclinación, la masa, sea la que fuere, plebeya o ‘aristocrática’, tiende siempre, por afán de vivir, a destruir las causas de su vida.”

Posar en dubte els pilars de la civilització, però, es manifesta molt clarament en el cas de la ciència, ja que tampoc no es reprodueixen les condicions que poden facilitar la seva perduració i, en canvi, la mecanització permet que la ciència allotgi homes mediocres que fan avançar la ciència, que ells a penes coneixen. Així mateix, el científic esdevé un “savi ignorant”.

No cal, però, entrar a detallar els símptomes en cada esfera. El que l’autor busca és parlar del desenvolupament de la civilització i les seves característiques. Fa també el trasllat, per això, de les característiques de l’home massa a les característiques dels pobles (els estats nacionals): si Europa amenaça d’ensorrar-se és perquè no hi ha ningú que mani, per tant una instància superior ni una moral que es pugui seguir. Aquesta problemàtica i la paradoxa que és el mateix desenvolupament de la civilització del XIX el que posa en perill la perduració de la civilització al XX, és quelcom a la qual cosa cal donar solució. Per a Ortega, en definitiva, la democràcia liberal és la forma política més avançada que representa la voluntat de convivència; ara, no defensa pas de retornar com un conservador al vell liberalisme. En les seves paraules, “El pasado tiene razón, la suya. Si no se le da esa que tiene, volverá a reclamarla y de paso a imponer la que no tiene. El liberalismo tiene una razón, y ésa hay que dársela in saecula saeculorum. Pero no tenía toda la razón, y ésa que no tenía es la que hay que quitarle. Europa necesita conservar su esencial liberalismo. Ésta es la condición para superarlo.” I encara més, per acabar, en referència a la paradoxa: “Todas la civilizaciones han fenecido por la insuficiencia de sus principios. La europea amenaza sucumbir por lo contrario.”

Índex:

I. El hecho de las aglomeraciones.
II. La subida del nivel histórico.
III. La altura de los tiempos.
IV. El crecimiento de la vida.
V. Un dato estadístico.
VI. Comienza la disección del hombre-masa
VII. Vida noble y vida vulgar, o esfuerzo e inercia
VIII. Por qué las masas intervienen en todo, y por qué sólo intervienen violentamente
IX. Primitivismo y técnica
X. Primitivismo e historia
XI. La época del “señorito satisfecho”
XII. La barbarie del especialismo
XIII. El mayor peligro, el Estado
XIV. ¿Quién manda en el mundo?
XV. Se desemboca en la verdadera cuestión

Algunes edicions inclouen el “Prólogo para franceses” i el “Epílogo para ingleses”.

Més per internet:

Tesi sobre “La dialéctica masa-minoría en la filosofía de Ortega y Gasset”.

la-rebelic3b3n-de-las-masas-de-ortega-y-gasset