Arxiu del Bloc

Votar de nou

Altre cop, dins d’aquesta marató d’eleccions que vivim en els últims temps, ens criden a les urnes. El context està clar: el “procés” ha aconseguit el contrari del que es pretenia: menys autonomia. La pregunta que ens hem de fer és: després de 5 anys volem seguir amb aquesta tensió política provocada per una estratègia fracassada?

El “procés” ha generat un alt grau d’inestabilitat política a tots els nivells. A Mataró (i Barcelona) també: el govern va quedar qüestionat per motius aliens a la gestió municipal, motius que tenen a veure amb banderes. I el curiós de tot això és que els qui tenen les banderes –unes o altres– creuen portar sempre la vertadera veu del poble i per això exerceixen pressió sobre els qui, ben al contrari, no paren de demanar diàleg, l’espai conegut com els comuns, en confluència amb Podemos.

Els partits independentistes han portat el país a una situació políticament límit. Les seves demandes poden ser tan legítimes com vulgueu, però jo ho tinc clar: a qui exigeixo responsabilitats de la situació en què ens trobem és al govern català. Ara diuen que sabien que els seus càlculs eren erronis, però això no arregla res; de fet, al contrari, indica que han estat jugant amb la ciutadania en haver elevat un somni a projecte polític factible. I el problema és que aquest somni no és certament el somni de tots, ni tan sols de la majoria. És per això que ha emergit la divisió social. I aquí també responsabilitzo el govern català d’haver despertat un monstre, el del feixisme, que a la nostra ciutat ja hem vist actuar.

Ara bé, el processisme té un còmplice: el bloc del 155. Reconèixer l’error del processisme no vol dir inclinar-se per l’opció contrària, perquè això seria actuar amb la mateixa lògica. Els blocs independentista i del 155 es retroalimenten. Un és la versió en positiu; l’altre, en negatiu (com quan es revela una foto). Com es pot dir que, per no estar d’acord amb l’estelada, s’aixeca la bandera rojigualda? Quina diferència hi ha? Ambdues opcions poden ser igual de legítimes, però cap de les dues és capaç de trencar un bloqueig nefast, precisament perquè l’únic que fan és mirar-se el melic i, tan convençudes com estan de si mateixes, actuen unilateralment.

Recuperem la pregunta inicial: volem seguir en els propers anys com hem seguit fins ara? Cal deixar enrere aquesta lògica de tensió i bloqueig que l’únic que fa és tapar els problemes reals i fer créixer uns partits, corruptes o còmplices, que amb sengles banderes s’alimenten deshonrosament de la confrontació social i amaguen la seva vertadera agenda política destructora de drets. Democràcia és votar, però també és cohesió social.

Anuncis

Reflexions sobre el procés després de l’1-O

Aquest mes d’octubre he gravat uns comentaris polítics a propòsit del procés després de l’anomenat “referèndum” de l’1-O. Doncs bé, aquesta entrada és per publicar d’una sola tirada els cinc vídeos d’aquesta sèrie, cada un amb un tema més específic. En el primer, vaig criticar el referèndum i la seva interpretació política. En el segon, parlo de la reflexió i el seu vincle amb el procés. En la tercera entrega vaig parlar d’un tema ben interessant i controvertit, que és el nacionalisme i com es lliga amb el procés, i de fet en vaig seguir parlant també a la quarta gravació. I al cinquè i últim vídeo he tractat d’altres implicacions polítiques del procés, notablement l’error de la seva estratègia de confrontació amb l’Estat esperant que cedís.

Dic de contenció al neofeixisme?

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

No som pocs els qui ens vam sentir alleugerits en saber que Le Pen no seria la propera presidenta francesa. Però aquesta satisfacció no ens hauria de confondre: que el neofeixisme no hagi accedit al poder no vol dir que la dreta menys radical de Macron la freni. No ens hauríem de creure els titulars joiosos dels principals diaris, propietat dels poders fàctics, que fan passar el projecte de dretes de Macron per la solució sensata. No és la dreta igualment neoliberal, per més “moderna” que sembli ser, qui està en condicions de poder frenar el neofeixisme. Cometríem un error si entenguéssim que els francesos han votat un “dic de contenció” al neofeixisme, com fins i tot des de l’esquerra s’ha interpretat; simplement han votat per l’opció horrible davant de l’opció nefasta.

En efecte, no és el projecte que estén les polítiques antisocials que justament provoquen el sorgiment de partits com el lepenista el que pot impedir-ne la seva difusió; sinó, al contrari, projectes de canvi social i radicalització democràtica en favor de la majoria social. Els caps pensants “podemites” han dit alguna vegada que l’antídot al Regne d’Espanya contra partits com el de Le Pen ha estat el 15-M i, posteriorment, l’aparició de Podemos. Els dono tota la raó. I això no ha passat a França, on aquest projecte austericida encapçalat per un banquer representa emmalaltir més França; Le Pen n’és el símptoma. Que serveixi d’advertència a tota l’esquerra europea en general i toc d’alerta als diversos però confluents projectes transformadors que es donen a Espanya.

En moments crítics com l’actual amb augment de desigualtats socials i falta de percepció d’alternatives de canvi, les forces reaccionàries es fan fortes. Per això, si es vol evitar que apareguin una possible Le Pen (en el pitjor dels casos) o un Macron (en el menys pitjor) al Regne d’Espanya, les forces progressistes tenen una crucial responsabilitat històrica: albirar l’horitzó de canvi clar en favor de la gent corrent cap a on volem caminar. Això vol dir que convé no només posar en evidència les receptes fallides, sinó que cal també sobretot presentar un projecte social de canvi real per a la majoria social.

Podemos i les diverses confluències estan encara constituint-se; cometre errors pot sortir molt car en el futur. Per això, cal saber trobar una organització cohesionada, plantejar alternatives realitzables i demostrar-ho, deixar enrere la baralles internes, no legitimar el discurs liberal i, sobretot, és crucial mantenir un peu al carrer i interpel·lar directament el ciutadà per construir el nostre relat de futur. Perquè el neofeixisme no es frena a les urnes, sinó que se’l frena desmantellant les condicions que el farien aparèixer.