Arxiu del Blog

Ressenya: el tiempo pervertido

El tiempo pervertido. Derecha e izquierda en el siglo XXI – Esteban Hernández (2019)

El llibre, en una cita:

«La experiencia del populismo señaló algo muy evidente, ya que cuando fuerzas muy desiguales se enfrentan sólo puede haber un ganador; por así decir, se deja el cumplimiento de la ley al arbitrio de la parte más poderosa.»

El llibre, en un paràgraf:

Els moviments polítics s’han definit aparentment per la relació que tenien amb el temps: o bé avançar o bé retrocedir, és a dir, o bé conservadorisme o bé progressisme. Són categories que tallen transversalment les categories clàssiques de dreta i esquerra, de tal manera que també la dreta pot voler avançar i ser “moderna”. Vet aquí com es desenvolupa una forta lluita cultural, sobre la base de la qual s’han donat històricament tres onades conservadores. Allò que les caracteritza és el replegament, la concentració de poder i recursos cada cop en menys mans en detriment de la majoria. Actualment ens trobem en la quarta onada, en un context de noves formes econòmiques que posen èmfasi en les finances, en el guany immediat i en el discurs moralitzant de l’adaptació del treballador al món laboral, que alhora fan trontollar la globalització en favor de la geoestratègia i que porten a l’existència de guanyadors i perdedors. Els qui “progressin” seran els vencedors. Les velles elits, de dreta o esquerra, encarnades en figures com Macron, es tanquen en l’autoritarisme per mantenir el que els havia funcionat. Però es tracta d’una debilitat que és en ella mateixa una condició perquè l’onada conservadora avanci, ja que les tensions existents porten les classes populars i mitjanes, autèntics perdedors de la globalització, a buscar una solució. Només els moviments dextropopulistes ofereixen una alternativa als seus ulls, tot i que realment accentuïn les concentració de poder. És un cercle viciós. La solució passa per oferir una resposta progressita igulitària que aglutini la lluita cultural amb la material.

Què explica?

Esteban Hernández pretén exposar com es poden entendre les tendències de dreta i esquerra al llarg de la història i en els temps actuals de fi de la globalització. Per fer-ho, però, no parteix d’aquests mateixos conceptes ni en dóna una definició inequívoca, ja que són termes que poden variar en el temps, si bé els dóna per descomptat en els seus principis ideològics. En canvi, intenta veure com els moviments polítics s’han relacionat amb el temps (això és així perquè, podem deduir, amb el pas del temps les societats van avançant i la política es desenvolupa en el temps). Així és com l’autor porta a la superfície dos altres conceptes que es creuen amb els clàssics de dreta i esquerra: conservador i progressista. Es tracta d’un clivatge polític, doncs, que posa èmfasi o bé en el retorn al passat, o bé en l’avenç i la modernització. La lluita política, llavors, es desenvolupa també sobretot en el pla cultural i simbòlic, i més sentit cobra encara quan, com reconeix l’autor, són termes que es poden haver acostat ideològicament. Fixem-nos-hi: «La modernización les empujaba a separarse de sus raíces, de modo que las formaciones conseravdoras abrazaron el liberalismo, que en otros instantes fue su enemigo; los socialistas perdieron de vista la socialdemocracia de los años sesenta y setenta, que les había hecho crecer, y dieron forma a varias terceras vías que priorizaron los enfoques liberales en la economía; los comunistas tomaron distancia a través de las nuevas izquierdas, rojiverde y arcoíris, de los postuladors marxistas que habían defendido en buena parte del siglo XX.» (p. 23)

Ara bé, en el fons, tant dreta i esquerra abracen el “progrés” («un avance tranquilo pero incesante»). Aquí és on entra la “perversió” plasmada en el títol de l’obra, perquè no per voler avançar realment la nostra societat millora. Per això l’autor creu que l’interessant és optar una visió que s’enfoqui en la posició que poden ocupar postures de dreta i d’esquerra estructuralment, i això es veu per mitjà de la relació amb el poder (que és un factor que l’autor no treu a col·lació de forma explícita, però, fins a meitat de l’obra), alhora relacionat amb aquell suposat avenç en el temps. Aquesta relació ve definida per la concentració, és a dir, l’acaparament de recursos cada cop en menys mans en detriment de la majoria. La dreta esdevé, doncs, un corrent de manteniment del poder en les mateixes mans o d’enfortiment en algunes de les mateixes, cosa que fins i tot la pot portar a combatre l’statu quo tradicional.

Els quatre replegaments conservadors, iniciats amb l’auge neoliberal, representen el mateix: «más poder y más recursos a los que ya los tenían, [sin] una contracultura alternativa, sino un nuevo statu quo a partir del cual las ideas influyentes no circularán desde el lado de las creaciones culturales o de las universidades, sino desde las consultoras, las escuelas de negocio, los entornos expertos y algunas cátedras de economía. Y en ese new normal aparecen las variables típicas del conservadurismo reciente: una reacción que trata de romper con los establecido, que se vuelve contra parte de las élites, las liberales, a las que responabiliza de la decadancia del país, que empuja el dinero estatal hacia las grandes empresas en lugar de hacia el conjunto de los ciudadanos y que debilita las resistencias típicas.» (p. 43) És a dir, diferenciació social acompanyada d’una profunda lluita cultural. Avui dia el “calvinisme” moralitzador és especialment fort, però també hi ha una diferència: la concentració de poder es deriva més de l’anomenada acumulació per despossessió, com l’autor mateix referencia.

La crisi dels anys recents no és una debilitat, sinó una transformació del sistema que vehicula l’onada conservadora. I es tracta d’un xoc que, com a tal, sacseja la societat. En moments de declivi social, diu l’autor, apareix el populisme com una resposta. «El populismo surge como una reacción y, en consecuencia, canaliza sentimientos, aspiraciones y malestares que admiten distintas lecturas ideológicas. Puede ser aprovechado por las fuerzas conservadoras, entendidas como las que refuerzan la posición en la estructura social de las clases favorecidas o por las fuerzas progresistas, aquellas que tratan de generar un cambio en el reparto de posiciones que redistribuya el poder y los recursos de modos más favorables a la mayor parte de la población.» D’aquí extreiem una important reflexió, doncs: aquesta resposta pot ser efectivament contrària o una reacció causada per la commoció que en realitat segueix beneficant la concentració de poder. La línia explicativa de l’autor, si bé partida en diversos capítols en referència a la relació amb el temps, és molt lògica: conservadors i progressistes s’han mogut en el mateix espai, el rebuig al passat i l’avenç cap al futur; l’esquerra accepta la visió del món (culturalment dominant), però substitueix els individus pels col·lectius. Per tant, la reconcentració de poder amb els conseqüents efectes negatius en la igualtat social va avançant i, doncs, la reacció es desperta.

La situació avui dia és interessant i diferent. Les tensions entre els modernitzadors globalitzadors (elits liberals que per mantenir-se només poden recórrer a l’autoritarisme) i la classe resistent al canvi (que vol recuperar el passat) no posen en dubte la conformitat amb les justes normes explícites, és a dir, els valors de la democràcia. Ara bé, se la buida de contingut per les desigualtats i els excessos del capital, cosa que porta a un empetitiment dels marges de sentit, del que és acceptable…. És en aquest context on es desenvolupa la confrontació entre els molts i els pocs característica del populisme i d’on surt la reacció, i que fa reflotar la importància del poder. Seguint Maquiavel, Hernández deixa clar que amb poders privats coexistint en el mateix espai l’interès col·lectiu queda ressentit. És per això que l’autor, si bé tem un “neobonapartisme” si les relacions de força no són favorables a la majoria, es posiciona clarament al costat dels molts, ja que tota forma de desigualtat és intrínsecament antidemocràtica. Per això pretén donar un model per una resolució democràtica d’aquest conflicte: el populisme nord-americà de tombants de segle.

Els discurs cultural, acaparat per la derta, és el mateix abans i ara: ordre i avenç estable, cosa que es trasllada psicosocialment en la confrontació entre esperança i por. Però darrera d’això, els canvis materials reals de concentració de poder. Què ha succeït? «[El populismo de derechas] es una corriente política exitosa porque ha apelado a sentimientos muy presentes en nuestras sociedades y que ha ofrecido opciones contundentes a poblaciones que sienten a menudo el peso de la impotencia, pero también debido a que ha sabido mezclar aspectos culturales con materiales; o más propiamente, porque ha logrado vincular ambos de una manera concreta.» Dit d’una altra manera, els moviments populistes nacionalistes articulen un discurs sobiranista atractiu per als perdedors de la globalització, han après a combinar «grandes palabras, pero ventajas cotidianas». Això ens serveix d’advertència i de lliçó: no podem deixar que la reacció vagi en aquesta direcció, sinó que hem d’aprendre del populisme nord-americà per donar solucions democràtiques. Si el perill real és la concentració de poder, llavors hem de participar en tots els àmbits possibles, afirma Hernández al final de l’obra, que oposin resistència a aquests canvis que penetren tant a remolc del “futur inevitable”, com de la reacció nostàlgica que referma, però, unes elits acaparadores.

Índex:

I. La respuesta es sí
1. La línea del tiempo
2. La nueva división
3. El conservadurismo, una mirada estructural
4. La primera reacción
5. La lucha contra el mal
6. Un gran paso adelante

II. El futuro
1. Lo inevitable
2. De qué hablamos cuando hablamos de futuro
3. La brecha del cambio
4. El calvinismo y la cuarta oleada conservadora
5. La sociedad, cosificada como mujer
6. El presente es el futuro

III. El presente
1. Un mundo transparente
2. Ensamblando las partes
3. El significado de la desigualdad
4. El centro prescindible
5. Todo lo sólido se desvanece otra vez
6. Las resistencias

IV. El pasado
1. Tiempo ambivalente
2. Hombres ambiciosos
3. La moral y la economía
4. La campaña
5. Lo interesante del populismo

V. Mientras tanto
1. Atasco de limusinas
2. El retorno de la reprimido
3. Un mundo sin ideología
4. El reparto global
5. El informe de Maquiavelo

VI. Hasta aquí hemos llegado
1. La dimensión del poder
2.La corrosión de las normas
3. Guerra de élites
4. Nosotros

Més per internet:

Recensió del llibre a Mientrastanto; col·loqui gravat amb l’autor que va tenir lloc al Congrés de Diputats; entrevista a l’autor a El Confindencial, diari on escriu.

El tiempo pervertido.indd

Anuncis

Religió i terrorisme (vídeobloc)

Reflexions per a una Catalunya en comú

cwpukqcw8aalknsXavier Domènech va oferir una interessant conferència, que va durar ben bé una hora, el passat dia 3 que pretenia reflexionar sobre aspectes polítics que giren entorn del nou partit, la confluència, que s’està creant a Catalunya. Aquí us vull oferir un resum escrit de la conferència, seguint l’ordre de la seva exposició i remarcant les idees i afirmacions que semblen més interessants. Si la voleu veure íntegra, al final hi ha el vídeo. A més, també m’he proposat realitzar en un article posterior un comentari crític sobre les seves paraules, per tal d’aprofundir en la reflexió i aportar més elements al debat, per enriquir les mirades respecte de la realitat política i el contingut del nou subjecte polític progressista que es vol crear.

La investidura de Rajoy ha trencat un cicle en el qual En Comú es va presentar i va quedar primera força sense que abans no  hagués estat previsible. I encara abans d’això, durant aquest cicle polític, també van passar dues altres coses extraordinàries: la victòria de Barcelona en Comú i el trencament del bipartidisme a les eleccions europees. Aquest cicle que acaba obliga a una reflexió per al nou cicle que comença ara. En aquest sentit, cal adonar-se que si bé el trencament del vell règim és clau i important, no es van aconseguir tots els objectius que s’esperaven. “Potser vam somiar massa”, diu Domènech, però també és cert que mai des de la II Guerra Mundial a Europa una força política havia derrotat tots els seus adversaris d’un sol cop.

Cal prendre la força popular i el poder de les institucions per emprendre la tasca política en aquest nou cicle. I és aquí on s’insereix la nova força política. Domènech creu que és essencial la construcció d’aquesta nova força política que no ha de ser un espai que substitueixi un espai antic, sinó que en aquest canvi històric té una altra generació (Domènech es refereix a si mateix) sorgida d’una nova època. De fet, es caracteritza perquè va més enllà de només canvis i tensions polítics: “la crisi econòmica és una nova època i prové d’un canvi profund de les relacions de producció”. I segueix: “l’origen de la crisi és saber si ho paguen [l’especulació i els danys que ha causat la crisi[ els pobles o els qui l’havien produïda”; resulta, però, que l’abordatge erroni de la crisi ha provocat que els danys causats s’hagin acabat traspassant als nostres drets com a ciutadans.

Xavier Domènech posa èmfasi en la crisi per ressaltar-ne el caràcter global i l’amenaça real que representa. De fet, la crisi és econòmica, de model i de base energètica de la nostra civilització, amb el consegüent efecte ecològic. Això indica el gran repte el nou espai polític ha d’afrontar, un repte global, ja que el sistema també és global. Cal, doncs, introduir la problemàtica d’aquest repte en el debat de la formació del nou subjecte polític. Totes aquestes crisis, a més, es tradueixen en crisi de sobiranies, ja que els interessos d’aquelles forces que han provocat la crisi i viuen de la situació de crisi s’imposen damunt de les decisions democràtiques. Així, els comuns (Domènech ja comença a fer servir aquesta paraula) sorgeixen d’aquest canvi històric que imposa reptes nous.

Aquest canvis han suposat una modificació de la relació de les forces polítiques. Certament, l’efecte dels moviments socials i la protesta social es dirigeix tradicionalment a l’Estat, però resulta que aquesta lògica s’ha trencat i davant d’aquesta crisi global perd sentit, i això és quelcom que els comuns també volen afrontar. Però vet aquí que el 15-M, que no és un moviment social estrictament ni un moviment polític estrictament, sinó una combinació d’ambdós, representa un nou esquema polític d’on han aparegut noves forces polítiques que, malgrat que sorgeixen de la tradició de les esquerres, no s’identifiquen amb l’esquerra tradicional.

En aquest punt, Domènech passa de la reflexió entorn del cicle polític a una reflexió del caràcter ideològic d’aquest nou espai polític i del nou partit. És un debat, l’ideològic, que cal fer tranquil·lament. Ell posa sobre l’escena si els comuns s’alineen amb la socialdemocràcia, l’autèntica, o amb l’anticapitalisme, per exemple, però el dubte apareix: què vol dir ser-ho avui dia? El que està clar, però, i ell ho deixa clar, és que a l’únic que es podria fer són polítiques socialdemòcrates. I és per això que l’important en la confluència és buscar els objectius i no entrar en un debat ideològic que porta a la diferència, i la diferència esdevé identitària. Ara bé, el conferenciant també deixa ben clar que, tot i que es poden fer polítiques keynesianes, el cert és que en el món global amb això no n’hi ha prou.

Hi ha una cosa clara que sí que caracteritza el comuns, en aquest sentit: són nous, però no són novells, per això cal afrontar el debat ideològic en vistes al futur tenint en compte el passat. I allò important que ha de donar consistència a la lluita dels comuns per defensar les sobiranies, que s’acaben reduint a la sobirania sobre les nostres pròpies vides, és la radicalitat democràtica. I això és el que fa que els comuns siguin sobiranistes, recalca Domènech, perquè volen aprofundir en la democràcia, cosa que s’ha d’acompanyar d’una hegemonia enfront del neoliberalisme.

Però els comuns sí que tenen una identitat, de fet el marc identitari no s’ha de separar de la construcció d’aquest nou subjecte. Per començar, allà on En Comú ha guanyat ha estat precisament perquè s’ha fet així, aplegant un gran corrent ciutadà i recalcant l’esperit dels comuns. Aquest moviment beu “de les millors tradicions dels moviments socials i dels projectes emancipadors: del sindicalisme, del feminisme, de l’ecologisme i també de totes aquelles tradicions emancipadors que han donat el bo i millor de la humanitat”. Tant és així que “totes les tradicions emancipadores han d’estar al nostre costat per llegir el present i per actualitzar-les per un nou futur”, i això Domènech ho afirma referenciant William Morris, que deia que Marx ha d’estar al nostre costat (i no nosaltres al seu costat, com Domènech fa palès per evidenciar l’actualització de la tradició).

domenech

La construcció del nou actor polític s’emmarca en una realitat social i nacional concreta, tot i que no s’ha de perdre de vista l’aspecte global. I d’aquí la nova força que porti a un canvi de rumb ha de beure de les tradicions de l’obrerisme, el catalanisme popular i el republicanisme. És aquest darrer terme el que Domènech remarca, ja que la matriu del moviment ha de ser el republicanisme més emancipador: la lluita principal és per la igualtat, la llibertat i la fraternitat (que vol dir saber que som més lliures si lluitem també per la llibertat dels altres). Això cal tenir-ho present en la construcció de país que es vol emprendre i per analitzar la situació actual.

En aquest sentit, ens trobem en una època en la qual l’estat nació està en crisi i, si bé és possible seguir fent estats nacionals, l’important és saber com es reconnecta (terme amb el qual Domènech fa referència implícita a la “desconnexió”) amb un món global on hi ha sobiranies compartides i nivells diferents. El debat no s’ha de centrar a defensar Catalunya com a nació del segle XIX, sinó Catalunya com a nació xarxa del segle XXI. Domènech critica, així, que el procés s’ha centrat massa en la construcció institucional i ha donat massa per descomptada la identitat nacional; no s’ha fet un debat al respecte, quan Catalunya és una realitat mestissa on el 17% de la població no és nascuda a Catalunya, més que a Estats Units, per exemple.

Per això, Domènech defensa que el nou espai polític enceti un debat profund i ha de construir una alternativa de país, social, econòmica (fa esmenta a l’economia solidària) i cultural, sense donar per descomptada la nació, però en canvi que entri en el debat de la realitat nacional catalana i que parteixi políticament del sobiranisme, “les múltiples sobiranies que estan en joc”, cosa que a Catalunya s’expressa en l’exigència de reconeixement de la sobirania pròpia. A més, és ja bagatge de les confluències el fet que aquells que opten per un estat propi ho fan en un marc més ampli: construcció conjunta amb totes les formes de sobirania. Domènech, així, diu que és garantia per exercir realment el dret a decidir partir “des del tot i no des de la part”. Però abordar les sobiranies múltiples també és important perquè representa la veritable construcció de Catalunya: “no existeix nació si no existeixen drets i capacitat de decisió sobre les nostres vides”.

Domenèch finalitza la conferència resumint els grans reptes que afronta Catalunya i que ha d’afrontar també, per tant, el nou espai polític en construcció. En primer lloc, un repte demogràfic. En segon lloc, un repte d’articulació territorial, una articulació on la Catalunya integrada en tots els seus nivells, rural i urbà (la “Catalunya ciutat”), es pugui convertir en la nació xarxa i pugui resoldre els problemes que l’afecten, com la desigualtat social. I, en tercer lloc, el repte energètic, derivat precisament de la construcció d’aquesta “Catalunya ciutat”.

Per tot això, el naixement de la proposta política d’aquest espai de canvi dels comuns no ha de ser un debat de poder o un debat petit, sinó que s’ha d’entendre com a proposta de país, per tant està emmarcat en un procés constituent. Domènech només destina unes breus paraules al respecte per dir que potser sovint s’ha fet una discussió massa centrada en la forma i no en els continguts del procés constituent. Però ell defensa que el procés constituent ha d’integrar el concret i el global en el seu model de país, on entrin en debat les propostes, anehls i tradicions. Però no és un procés consensual: és a dir, s’ha de consensuar tot abans de fer-ho, ja que això en realitat ja no és un procés constituent. Així, doncs, aquest espai polític, “un nou espai polític català on el tot sigui més que la suma de les parts”, ha de construir en aquest procés constituent quin és el seu model de país.