Arxiu del Bloc

Homosexualitat (i 4): l’homofòbia

El consumidor vive sus conductas distintivas como libertad, como aspiración, como elección y no como imposiciones de diferenciación ni como obediencia a un código. Diferenciarse siempre implica, al mismo tiempo, instaurar el orden total de las diferencias que depende, de entrada, de la sociedad total y supera ineluctablemente al individuo. Cada individuo, al marcar puntos en el orden de las diferencias, lo restituye con su acto y a la vez se condena a no inscribirse en él más que relativamente. Cada individuo vive sus logros sociales diferenciales como logros absolutos; no vive la presión estructural que hace que las posiciones se intercambien y el orden de las diferencias se perpetúe.
(Jean Baudrillard: “La sociedad de consumo”, 1970)

Aquesta quarta i última entrega d’aquesta sèrie tindrà un règistre una mica diferent. Pensava d’entrada d’arxivar-ho com si fos una reflexió personal dins de la categoria d'”Homosexualitat”, però al final he pensat que es pot fer una aplicació final encara seguint la línia de l’autor de referència que he fet servir durant tots els articles, per reflexionar sociològicament sobre les implicacions profundes del que hi he exposat. En aquest cas, ens ocupa la postura social de rebuig davant de l’homosexualitat.

1. Homofòbia estrictament parlant:

Certament, l’homofòbia és l’actitud psicosocial d’odi als homosexuals, en tant que expressió individual conscient, i també és, en tant que expressió social institucionalitzada, aquelles pràctiques, lleis o normes que directament discriminen o rebutgen el fet homosexual, com podria ser, per exemple, la negativa (per exemple present a Estats Units) d’acceptar les donacions de sang de persones homosexuals. Aquest segon tipus de manifestació d’homofòbia social, però, penso que podem dir que es divideix en dos tipus: precisament aquella inconscient que és una institucionalització normalitzada dels costums “tradicionals”, tal i com han vingut per herència històrica a partir dels valors socials dominants i professats; i aquella que és la institucionalització conscient i legalització del que serien pràctiques homòfobes de tipus individual, la qual cosa porta a la repressió i persecució de les persones homosexuals (com és el cas de l’homofòbia d’estat que actualment manifesta el govern rus).
Cal també tenir clar que, així definida per mi, l’homofòbia pot ser l’odi real, l’aversió subjectiva, que senten algunes persones (per exemple, els nazis), o simplement la pràctica social de discriminació inconscient, que simplement ha quedat institucionalitzada per la presència de l’heteronormativisme. És a dir, en un cas ens referim a la subjectivitat i el caràcter psicosocial de qui sent homofòbia, però en l’altre cas donem aquest nom a les pràctiques socials objectives o objectivades. Aquesta segona apreciació del terme és la més interessant i és la que aquí prenem com a punt de partida, a banda que és la que generalment considerem quan en parlem en aquest blog.

“Varias personas golpean a Svyatoslav Sheremet, jefe del Gay-Forum de Ucrania, en Kiev, el pasado 20 de mayo. Sheremet fue atacado tras reunirse con miembros de la prensa para informarles de la cancelación de un desfile gay.- ANATOLII STEPANOV” (Font: Público)

2. Homofòbia “sociològica” com a efecte de la diferència:

Ara bé, aquests tres tipus d’homofòbia (l’un expressa el caràcter subjectiu, l’altre el caràcter més objectiu i l’altre combina els dos caràcters) es refereixen tots a la constitució de la societat tal i com es presenta, la seva forma; i el matís polític que presenten ho és en la mesura que la política que s’enfoqui a l’homofòbia així definida pugui ser enquadrada en les institucions de la societat.
Amb aquesta sèrie d’articles hem volgut veure quina és la lògica de fons que afecta l’apreciació i la forma del fet homosexual en les societats contemporànies, com a conseqüència dels tres fenòmens íntimament lligats que hem exposat: el fetitxisme de la diferència, el consumisme i l’espectacularització. Per això, quedar-nos amb aquesta definició d’homofòbia, que només s’entén si veiem la institucionalització actual de la societat com una reïficació absoluta, ens resulta poc interessant i aporta poc per a una comprensió plena (potser quasifilosòfica) de la societat actual. Així com quan parlàvem de la diferència no dèiem que els homosexuals certament “es presenten” als nostres ulls com un col·lectiu diferent i discriminat, i per això qualsevol mesura política que se centri només en ells és positiva, sinó que volíem veure la lògica d’aquest tipus de raonament (que és el discurs institucionalitzat) i advertíem, a través de Baudrillard, de la jerarquització d’estatus i del perill de la banalització; també aquí no volem exposar la situació viscuda per heterosexuals o homosexuals de discriminació, sinó fer notar un altre tipus d’homofòbia existent en la lògica estructural per raó de tots aquells fenòmens que hem descrit, sobretot profundament arrelada, com veurem tot seguit, en el principi de la diferència.

Aquest tipus d’homofòbia del qual jo parlo (que més que un tipus potser és més aviat la dimensió en la qual entenem l’homofòbia) només es pot entendre si tenim en compte la lògica de la diferència: la diferència es forma per extrapolació histèrica, dèiem, i suposa una sensibleria específica per allò que és diferent; aquesta diferència, a més, és fàcialment identificable, pot crear la seva identitat gràcies a la lògica del consum, que en últim terme pretén simbòlicament eliminar les diferències d’estatus, quan aquestes realment sí que es troben a la societat. És a dir, ens referim a l’existència d’aquesta jerarquització d’estatus, al fet que el fet homosexual hagi estat definit i entès segons els prejudicis heteronormatius dominants (per qüestions històriques normals) a la societat; i, no només a això, sinó també al fet que, quan en l’esfera política immediata (en l’esfera institucional de la política) es tracti aquesta qüestió, es faci encara amb els supòsits heteronormatius banalitzats i justificant la diferència pel sol valor -aparent- que té aquesta diferència. En certa forma, doncs, la discriminació paternalista feta per via legislativa per l’Estat que no sigui capaç de trencar aquest cercle de significacions denotarà un cert caràcter homòfob, perquè perpetua el sentit de la diferència. De la mateixa manera, la presència en sèries de televisió de personatges gais totalment estereotipats que pretenen, oficialment, ser un exemple de normalització, també és homofòbia.

Ens trobem, doncs, davant d’una situació aparentment contradictòria. La lògica de la diferència és el que explica aquesta contradicció aparent i per què és possible. A més, cal tenir present que la contradicció és tal perquè depèn no de la manifestació fàctica, sinó perquè estem entenent aquesta manifestació fàctica no tal i com es presenta, sinó a partir del seu simbolisme i de la seva legitimació. És a dir, la perpetuació dels mateixos valors discriminatoris, l’acceptació passiva (o, millor, interiorització) del “rol” d’homosexual, la insistència en la dimensió identitària més que no en la funcionalitat pública o la concepció universalista de la política… tot això és el que jo entenc per “homofòbia”. I no és estrany que sigui així: la diferenciació es fa per extrapolació, i l’extrapolació depèn de la”capacitat” de dominació. A més, és funcional per al sistema global: l’acceptació d’aquelles regles de joc i la interiorització del codi de la diferenciació (i això, segons Baudrillard, és conformisme) motiven el consumisme. Ja vam veure que la creació d’un model que es formi a partir d’aquesta diferència esdevé objecte de consum.

Recapitolant, aquesta homofòbia que és objecte de reflexió aquí no té res a veure amb l’homofòbia estrictament parlant, simplement, per anomenar-ho d’alguna manera, hem volgut posar aquest nom a aquesta lògica estructural que acabem d’explicar. Llavors, aquesta “homofòbia” va més enllà de l’actitud conscient, perquè és l’acceptació de l’ordre previ i dels efectes sistèmics d’aquells tres fenòmens clau. Ha de quedar també clar, que, en tant que estructural, també és estructurant del que es desenvolupa efectivament en la institucionalització social.

3. Exemples i política davant l’homofòbia:

Arribats a aquest punt, no cal allargar-se més amb disquicisions. Si s’ha entès bé el que hem explicat en els tres articles precedents, penso que es pot entendre aquesta mena d’homofòbia que explico aquí. Simplement, per acabar-ho de concretar (i plasmar la cita de capçalera de Baudrillard), il·lustraré com funciona tota aquesta lògica coherent estructural amb dos exemples específics.

El primer és la crítica (crítica del discurs de la diferència) que es feia a la proposta del govern central sobre reproducció assistida, ja que l’estat no vol cobrir les lesbianes que també vulguin tenir fills sense ser estèrils. Tota la crítica de fons i el que denota aquesta posició particularista, jo seria incapaç d’explicar-ho de manera més clara i més breu de com ho fa Enrique P. Mesa al seu blog en un article que subscric totalment. Cal llegir-lo per conèixer completament l’exemple, i veureu que exposa molt clarament el sentit de fons de la crítica, quina és la posició ideològica d’aquesta crítica. Sens dubte, a banda d’altres apreciacions, la lògica de la diferència explica en gran part aquest tipus de crítica, així com, segurament, la incapacitat per tenir una visió política àmplia, global, o, més que global, total.
Doncs bé, el quid de la qüestió sobre aquest tema és que hom defensa que les lesbianes han d’estar incloses en la cobertura sanitària de reproducció assistida… perquè són lesbianes, precisament. És a dir, si ens hi fixem bé aquesta lògica recorre de nou als arguments biologicistes, arguments que sempre des del discurs dominant heterosexista, s’han pres per rebutjar, menysprear i ridiculitzar els homosexual, i són uns arguments que no tenen validesa científica. Justament, recuperar aquests arguments per justificar-se, és el que denota aquesta homofòbia de la qual jo parlo. Prendre mesures específiques enfocades al “col·lectiu” per les característiques inherents d’aquest “col·lectiu”, no nega l’homofòbia, l’afirma. I, doncs, la perpetua, perquè l’estableix institucionalment.

El segon exemple és potser més interessant i més revelador. Resulta que de tant en tant ens trobem amb el cas d’algun local d’ambient que prohibeix l’entrada d’heterosexuals o els discrimina, per exemple és el cas d’un bar gai de Copenhaguen que va cridar l’atenció a una parella heterosexual que es feia un petó, i va acabar expulsant aquesta aparella i fins i tot els amics homosexuals que l’acompanyaven. Fixem-nos bé amb el que transpua d’aquest acte: efectivament, l’actitud de negar-los de besar-se i fer-los fora és clarament discriminadora, i positivament afecta aquelles persones heterosexuals (deixem de banda els seus amics homosexuals). Ara bé, malgrat que en termes jurídics podríem dir que és discriminació infundada envers persones heterosexuals, en realitat el que hem d’observar és que, pel que fa al sentit social, no és una discriminació de tipus heterofòbica, encara que els qui ho van patir fossin heterosexuals, sinó homofòbica. I no és una paradoxa: els van cridar l’atenció per ser heterosexuals dins d’un bar gai, la qual cosa vol dir que el criteri pel qual ho rebutjaven no era la sexa sexualitat pròpia, sinó la sexualitat considerada “natural” en aquell ambient. En altres paraules: no els van fer fora per ser (els clients) heterosexuals, sinó perquè els propietaris eren homosexuals.
Aquesta predisposició envers l’altri, el judici que se’n fa, no és sinó la versió en negatiu (inversa) de l’homofòbia, i això vol dir, igual com en l’altre exemple, que no la nega, sinó que l’afirma. Però més clarament ho veiem si atenem a les raons dels defensors d’aquestes mesures prohibitives envers els heterosexuals: diuen que cal protegir els locals gais. Fixem-nos-hi: igual com qui defensa la puresa de la raça, igual com qui se sent víctima. De nou, això és el negatiu de l’odi “típic” i de la discriminació social heterosexista, és la forma inversa de l’homofòbia. Certament, així és com es presenta, estimats lectors, això que jo he anomenat “homofòbia ‘sociològica'”, a la inversa que l’homofòbia “clàssica”. Aquesta apreciació de l’homofòbia és el que fa que existeixin, i, més important encara, que convisquin, aparents contradiccions, tal i com he assenyalat més amunt.

Òbviament no estic dient que aquesta actitud de rebuig als heterosexuals sigui generalitzada, simplement vull fer reflexionar sobre els pressupòsits normatius d’allò que considerem “normalització” i adonar-nos que, així entesa, porta implícita aquesta mateixa lògica discriminadora i autovictimitzadora. No es desfà, per tant, de l’homofòbia, sinó que n’acaba mostrant una faceta més subtil i justificadora d’un mític essencialisme, que, en qualsevol cas, enforteix el domini del marc normatiu de referència oficial sobre el fet homosexual, i perpetua les relacions de dominació a través de mecanismes tals com el material del consum o l’ideològic del fetitxisme de la diferència.
Sabent això, d’aquesta concepció que proposo d’homofòbia, s’ha de derivar una actitud política crítica, profundament reflexionada i de mires globals o, fins i tot, totals, a fi de possibilitar una autèntica emancipació.

Un Orgull estereotipat (com tots)

El 29 de juny passat va tenir lloc la desfilada del dia de l’Orgull, i és sobre la naturalesa d’aquest esdeveniment del que vull parlar avui, en faré una reflexió que em fa la impressió que serà polèmica.

El punt de partida de la meva reflexió pot partir d’un fet molt “curiós” que he comprovat mirant informació per internet: si no vaig errat, hi ha com una doble organització del Dia de l’Alliberament. El sector més d’espectacle i més “típicament carnavalesc” de quan hom pensa en l’Orgull, i el sector més polítc i de moviment social. Jo ja havia sentit a dir a gent diversa que són com dos sectors, dues organitzacions que estan renyides. No sé exactament com va, i jo personalmet no ho conec tant bé perquè no estic posat en aquestes coses, però mirant els seus programes ens adonem que uns van convocar la desfilada a la mateixa hora que els altres convocaven la manifestació.

No em vull centrar avui en el discurs polític dels drets per a persones LGTB (algun cop ho he tocat una mica, i d’aquí unes setmanes vull publicar un altre article sobre un cas específic per reflexionar-hi), sinó que vull centrar-me en la desfilada específicament i la visió que es té del Dia de l’Orgull i el seu significat social. Certament, hom pensaria que l’Orgull és una cosa “general” i “etèria”, però ens adonem que amb aquesta presentació com la de la imatge que fan les entitats convocants d’aquesta celebració s’associa l’Orgull específicament a la promoció que se’n faci, és com si es materialitzés només en l’expressió que es publicita (i s’ignora així l’altra manera d’entendre aquest dia que he esmentat).

No sóc l’única persona que critica aquest esdeveniment per haver-se convertit en un fet totalment mercantilitzat (no és estrany els promotors no és altra que l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes) i a la cerca de beneficis. És quelcom molt rendible, perquè es pot convertir en objecte de consum: a Madrid, l’AEGAL (Asociación de Empresarios Gays y Lesbianas) podria obtenir, amb el recolzament del PP i el PSOE, la gestió privatitzada de la festa de l’Orgull LGBT, que han rebatejat com MADO. D’altra banda, segurament tampoc l’única persona que ho fo per l’associació entre aquest dia i una determinada visió, imatge o fins i tot, sent contundents, un determinat model únic gai o lesbià, peò sobretot gai. Una reflexió molt bona que segueix la línia del que exposaré jo aquí, la lectura de la qual recomano, és aquesta.
Efectivament: si se suposa que en aquest dia cal mostrar públicament aquest sentiment, llavors cal identificar allò de què sentir-se orgullós, i no és altra cosa que un model fabricat, que parteix sobretot de la positivització dels prejudicis propis de la societat heterosexista i de la representació social que es té de la categoria “homosexual”. Per altra banda, a més, tal model es va formant també gràcies als efectes del consumisme, però això no ho tractaré ara. Aquesta categoria d'”homosexual”, a banda de reconeguda per tothom, també exalta allò que la distingeix: allò sexual, perquè se suposa que és la diferència natural, però es converteix en un fet que ha de marcar el caràcter propi, un element del qual fer-ne bandera, i la qüestió que sí o sí ha d’identificar els homosexuals; és tractar-ho no ja obertament, sinó de forma exhibicionista, prenent allò com l’element que ha de meréixer respecte.

D’aquesta manera, com que es pren com a “normal” allò que es considerava negatiu dels homosexuals, pot ser acceptat o, si més no, tolerat per la societat. Certament, a la desfilada de l’Orgull no veiem sinó allò que esperaríem veure d’homosexuals “normals”. Un heterosexual, en canvi, no ofereix la seva condició sexual com a carta de presentació. És molt fàcil de veure: a qualsevol sèrie o pel·lícula (jo en un article passat en vaig citar unes quantes, però no vaig reflexionar sobre la imatge que es donava de l’homosexualitat) o, simplement, escrivint “gai” al cercador de Google, i sortirà les imatges típiques, com la d’aqui al costat. El tòpic del gai justifica la desfilada de l’Orgull i, sincerament, corromp la significació d’aquest dia, que correctament s’hauria de dir Dia de l’Allibertament Sexual.

La categoria social esdevé la identitat del grup construït i reproduït per les formes i discursos social, una categoria que marca, llavors, com ha de ser l’individu que es reconegui com a tal i vulgui ser “normal”: l’individu s’assimila a allò que l’imaginari col·lectiu suposa del grup. La identiat individual no és sinó una imposició de la identitat col·lectiva. L’individu en realitat no està emancipat, està categoritzat. Conseqüentment, el que es pot aconseguir és la integració del rol i no pas de l’individu. El rol és la imatge purament social que justifica la divisió prejudicial de la societat en categories, que extreu l’aportació individual en el conjunt social. La integració del rol vol dir la justificació i la reproducció de les relacions socials i jerarquies de símbols, i no pas la integració global i igual. Qui no s’adeqüi al rol, continuarà marginat i se’l veurà estrany perquè no complirà els “requisits” que toleren aquella integració: si és marieta, cal que es comporti com a tal. I si no, llavors et diuen, “doncs no ho sembles”. Això és homofòbia. Es tracta d’una classificació grupal que elimina la possibilitat de desenolupament individual.
Així, el rol domina el caràcter individual. Més que buscar l’emancipació, aquell aparent respecte (potser acceptació controlada) vol dir incorporar el que hom espera que siguis i facis. Així, el rol domina l’individu, i la societat determina el rol dins de les funcions de la dominació. Quan el gai accepta aquest joc, ell esdevé objecte de culte de si mateix segons la imatge generada i que es difon a la societat.

En realitat, també esdevé objecte de culte dels altres (aquí és on es pot fer un enllaç amb el consumisme, perquè aquesta idea ens remet al narcisisme: potser aquest article us pot ajudar a conceptualitzar-ho), perquè allò privat (la inclinació afectivosexual de cadascú) esdevé públic, i, com a tal, “patrimoni” d’un col·lectiu de persones. D’aquesta manera no només s’imposa la identitat del que s’espera de ser gai a l’individu, sinó que es conforma tot un estil de vida. La desfilada n’és l’apoteosi. No promou la igualtat de les persones: és una festa, purament, per tant, com a molt, reivindica, no promou cap efectivitat política.
L’estratègia de la integració del rol homosexual passa per convertir l’esdeveniment en un gran espectacle, fins al punt que aquell estil de vida es materialitza en tota la celebració: és més fàcil que els altres ho acceptin, s’adequa més fàcilment a la imatge del gai, i possibilita totalment el negoci. Així és com s’entén des d’aquesta òptica “reivindicar”: exhibir, fins i tot publicitar (amb més sentit si es tracta d’una festa mercantilitzada, com en parlen a la notícia que us he enllaçat és amunt), el fet de ser homosexual i de partir de la descripció que la societat heteronormativa n’ha fet.

La diferència és estereotipada, directament incorporada (literalment, ‘posada dins del cos’) en les persones, que entenen que han de mostrar-se, han de comportar-se a partir de la “diferència”, que és aquesta la que els defineix. I el nucli de la diferència rau en la peculiaritat de la relació sexual, per tant és això el que cal exposar, mostrar, el que s’exhibeix, i no amb orgull, sinó impúdicament, i tot el que tingui a veure amb l’exaltació de la sexualitat. O és casualitat que els homes que estan a les carrosses estiguin tots musculats? Ho és també que la meitat del personal estigui mig despullat? I que s’enarbori l’ideal de la joventut i el gaudi personal? O que inevitablement l’esdeveniment implica festa? Perquè, amb aquesta idea, tot el que té a veure amb ser homosexual implica exacerbar allò que caracteritza ser homosexual, que és la construcció d’un model determinat en base purament a la sexualitat que “s’ofereix” a les persones com a model d’emancipació, i la reivindicació és, en realitat, lligar aquest model amb tot el que té a veure amb ser homosexual. D’aquí que aquesta mena de desfilades impliquen que les persones “exerceixin” com a homosexuals.

Us imagineu un dia de l’Orgull amb una desfilada amb gent normal i corrent que només portessin pancartes dient “Sóc gai” o “Sóc lesbiana”? Si la manifestació política, la convocada per la Comissió Unitària 28 de Juny, ja és poc nombrosa i no té repercussió, una altra a l’estil de la que jo proposo està clar que no serviria de res, no tindria gràcia, no cridaria l’atenció, no generaria negoci, i, sobretot, no transmetria cap identitat peculiar… i, sense identitat diferenciada, què cal reivindicar?
Deixeu-me que torni a exposar tot el raonament a partir d’aquest cas hipotètic, perquè quedi ben clar. Si la desfilada actual funciona, és perquè entra en el que la societat reconeix com a fet homosexual: justament el fet homosexual normal és anar expressament a l’Orgull a exhibir-se i lligar, no ho és no buscar el caràcter distintiu i no fer-ne gala. La proposta no espectacularitzada no funcionaria; per fer-ho, ha d’estar estereotipat. Per això, en la forma d’entendre actualment la desfilada i l’Orgull observem que, encara que els participants tòpics ho vegin com una lliure expressió de si mateixos, no fan sinó expressar cap enfora en forma d’espectacle i interioritzar en forma d’autoconvenciment uns valors, actituds i formes de ser que el conjunt social ja ha tipificat com a normals, i que no són per tant una expressió personal, sinó l’amarament individualitzat d’un estereotip.

Doncs bé, fins aquí la meva reflexió general. Vull deixar constància, abans de concloure, que hi ha molts i diversos fils argumentals i conceptuals que parteixen d’aquesta idea general aquí exposada de l’estereotip del gai, la difusió que se’n fa i l’acceptació que té com a normal. Són quatre altres idees que es poden introduir a la reflexió, que he deixat entreveure durant el text, i que us vull enumerar aquí perquè seran el tema de futurs articles, temes que desenvoluparé també en base a l’homosexualitat. Les quatre qüestions són: 1) la tendència de la societat postmoderna a destacar i lloar la “diferència” (o, com en va dir el sociòleg Jean Baudrillard, el “fetitxisme de la diferència“); 2) l’homofòbia, que jo conceptualitzo com una cosa més que l’actitud psicosocial de rebuig als homosexuals, i l’entenc com a corol·lari del punt anterior: és l’acceptació del prejudici; 3) el consumisme; i 4) l’espectacularització (per a una primera referència, mireu-vos la part final d’aquest article).

Per acabar, ara sí, hom podria pensar que amb aquest text no he defensat la normalització dels homosexuals i que jo m’he mostrat homofòbic. Sobre el segon aspecte, em remeto al que acabo de dir de l’homofòbia i, sobretot, a la reflexió que us he recomanat al principi i que he marcat de color blau. Sobre el primer aspecte, jo només em mostro crític i defenso, com he exposat en altres articles, que la normalització no és acceptar el paper que la societat diu que has de seguir i no depèn d’una mera característica o “faceta de la personalitat” (així ho diu l’autor de la reflexió citada), sinó de categories universalistes, com “ciutadà” o “humà”. És a dir, per descomptat que cal identificació i reconeixment previs per a la normalització (i això és el que passa en certa forma, sí), però ens hem de preguntar si la normalització arribarà en una identificació i un reconeixement que parteix de la prèvia categorització heterosexista, en estereotips. En termes funcionals, ben probablement, però esbiaixada, sense possibilitat d’emancipació. On és l’esperit humanista, en aquestes condicions? No es pot aguantar amb tòpics. Per això, més que d’integració i normalització, doncs, caldria parlar d’incorporació i estandardització d’aquesta minoria social a la massa global. Dins la massa, a més, l’individu, la categorització i la “diferència” es tornen indiferents.

Segregació sexual a les residències universitàries

Fa uns dies em vaig adonar que les residències d’estudiants s’adrecen a les persones en funció del seu sexe biològic; és a dir, que existeixen residències separades per a nois i per a noies. Potser us sorprendreu, tot i que no sé per quina de les coses: si per l’existència de residències sexualment definides, o perquè jo no ho sabés. De fet, potser alguns pensen que és normal i que sempre hi ha hagut residències per a homes o per a dones. Però la veritat és que jo no en tenia ni idea. I potser alguns de vosaltres tampoc no en teníeu i ara simplement doncs us estranyeu i ja està. Però jo, sincerament, no és que m’estranyi, és que m’impacta i em costa molt d’imaginar que realment sigui així, que encara existeixi avui dia un tipus d’institució que ofereix un servei (que en abstracte és igual per a tots), però distingint els seus clients pel sexe biològic.

La meva preocupació va començar quan vaig tenir una reunió amb el Servei d’Atenció a l’Alumnat de la Universitat de Barcelona. Ens estaven informant a mi i a uns companys (per uns motius que no cal especificar però que tenen a veure amb les funcions que desenvolupem com a representants dels estudiants) de l’activitat que aquest organisme duu a terme, tots els serveis que ofereix. Entre altres coses, vaig veure els fulls volants informatius institucionals que es distribueixen per les facultats, i un d’ells era sobre els allotjaments estudiantils: recollia un llistat de les residències estudiantils que els estudiants poden tenir a l’abast. És a dir, contenia el mateix que el web, però en format paper.
Vaig apreciar que, com vosaltres mateixos podreu veure, s’especifica a quin perfil sexual està orientada aquella residència, per tant quin sexe té dret a demanar admissió en aquell centre. Jo em vaig estranyar molt i ja vaig fer notar, immediatament, que allò és segregació, que és ja de temps antics separar l’allotjament per sexe. Vaig exclamar que en cap cas la UB no ho hauria de permetre; encara que les seves residències pròpies siguin mixtes, hauria de fer un cop d’atenció a les altres per tal que es modernitzin.

Em van dir, davant de la meva crítica, dues coses diferents. Una dona que ocupa un determinat càrrec dins de la universitat va observar que és interessant que ho digués un sociòleg. I una segona cosa que em van dir és la típica de tipus burocràtic: depèn del vicerectorat (els d’Estudiants), i que si es diu això ja veuràs el vicerector de torn dient que no l’incumbeix i que en tot cas ha d’anunciar les residències existents.
Però, escolteu-me una cosa, si ells no han estat capaços de veure que això és segregació, per més que així hagi estat sempre i sigui política interna de les residències; si s’han hagut d’esperar que arribés un estudiant de Sociologia per fer notar que la universitat hauria de prendre part d’alguna manera per evitar-ho; si, en definitiva, no estan predisposats a actuar perquè, potser per indiferència, ho veuen “normal”, doncs anem malament.

Aquesta segregació sexual no és el mateix que una discriminació sexual ni de tipus polític, per descomptat, perquè exactament ni es nega el servei ni es vulneren llibertats, ni es fa preeminent un determinat sexe. Però no deixa de ser una discriminació social amb profundes arrels culturals. No voldria fer aquí una àmplia dissertació analítica de la justificació ideològica de per què no hi hauria d’haver segregació sexual per residències, però almenys sí que puc anotar breument, per altra banda, els elements sociològics subjacents que l’expliquen:

• Distinció entre categories de persones per, en el fons, cap criteri que no sigui de la mateixa naturalesa d’allò de la qual cosa cal distingir-ho, ni per cap que influeixi directament en les qüestions pròpies de tipus residencial. És a dir -a veure si em faig explicar-, entenc que la segregació a la qual tota distinció duu inevitablement s’ha de justificar per algun element del mateix tipus d’aquella dimensió o àrea social que cal segregar. És estúpid i injustificat separar els viatgers de metro, posem per cas, per si són rossos o no, perquè això no té res a veure amb el fet mateix de viatjar. De la mateixa manera, el sexe biològic no és una cosa que tingui a veure directament amb el fet mateix de viure en residències ni amb el servei que s’hi ofereix; seria més lògic, en canvi, segregar residències per edat.
No obstant això, sí que és cert que hi poden haver certs elements de convivència “alterats”, perquè, clar, no ens enganyem, l’atracció sexual també és biològica. I davant d’això hom argumenta que posar els sexes junts seria un atemptat a la decència o vés a saber què. No obstant, no hi ha manera de justificar aquesta separació, que continua sense ser una cosa dolenta per si mateixa, i que treu la seva legitimitat dels dos punts següents.

Masclisme: l’argument purista de preservar la decència, i sovint es justificava dient que era pel bé de la dona, no només és propi d’una mentalitat antiga i reaccionària, que exemplifica uns valors que no són els mateixos que els de la igualtat democràtica i que ja han colonitzat el món modern, sinó que també visualitza el sexe com una cosa bruta i que cal separar els dos sexes perquè puguin, en el seu moment, ajuntar-se els individus de cada sexe quan toqui. De fet, jo interpreto que l’argument principal per separar homes i dones és que junts s’estimularia el “pecat” o el “comportament immoral”. La visió de rols que deriva de la distinció sexual és, no cal dir-ho, masclista. És com si hom pressuposés, a més, que si els dos sexes estiguessin junts es llençarien de seguida l’un damunt de l’altre; o, millor dit, que l’home inevitablement sempre sentiria la necessitat de satisfer els seus “impulsos animals”.

Heterosexisme: aquest masclisme es veu ampliat quan ens adonem que la definició que es fa de l’home i de la dona parteix de la idea que, per defecte, els homes sempre es llençaran damunt de les dones, i les dones sempre acceptaran que siguin els homes que les persegueixin. Tots sabem perfectament que també existeixen persones homosexuals. En aquest cas, posar les lesbianes en residències exclusivament femenines i els gais en les exclusivament masculines seria una manera d’atiar els seus “instints animals”, segons la justificació purista. Però com que es deixen segons el sexe partint de la idea heteronormativa de normalitat, doncs això mateix ja nega la utilitat de la segregació en base a l’atracció sexual; i ignora que un home heterosexual es pot sentir més còmode davant d’una noia que d’un home gai (n’hi ha que sí que s’hi senten), la qual cosa nega la utilitat de la segregació en base a la intimitat.

No vull allargar-me més reflexionant sobre aquests supòsits culturals. Ara, davant de tot això, el meu objectiu (i canvio de registre) és presentar una petita justificació política del rebuig que hauria de mostrar la UB i qualsevol altre institució educativa davant de l’oferta de residències d’un sol sexe.

Per començar, hom dirà que pot estar una empresa al seu dret de presentar la segregació, per descomptat (sempre i quan no vulnerés drets fonamentals). Però aquí el problema insisteixo que no és aquest, no és que aquestes residències tinguin aquesta forma segons un tòpics quasi primitius, sinó el fet que la UB ho publicita. És a dir, l’empresa o l’ofertant del servei pot decidir de fer residències segregades, però no pot ser que existeixi sota el paraigües de la UB. No es toleraria que existissin residències per a catalans i espanyols separades, com tampoc per a blancs i negres, doncs tampoc no hauríem d’acceptar que fossin sexualment definides, sinó que la residència hauria d’oferir els serveis a tot el seu públic considerat per igual, sense distinció.
Semblaria que el deure de la UB és publicar l’existència de les residències, per informar els estudiants de tots els serveis d’allotjament que poden tenir disponible, i efectivament és així. Però no es tracta de deixar la substància d’allò sobre què s’informa com una curiositat subsidiària de la qüestió instrumental, de l’utilitat que tingui per als estudiants. Informar-ne no es pot fer a costa de treure la significació social d’una tal pràctica i no s’ha de fer desvinculant-ho dels valors que se suposa que una institució pública i democràtica promou, sinó que també és deure seu enfortir la democràcia i, com a universitat que és, marcar els primers passos per a la transformació social i avançar cap al progrés.

La UB no podrà obligar les residències a canviar la seva política, òbviament, però el que no pot fer és fer-ne publicitat, perquè és contrari als valors de la democràcia i la igualtat, i no pot donar cobertura a través d’aquesta promoció a tal separació en el servei entre categories de persona infundada. La UB, com qualsevol altre institució o organisme públic que es vanti de promoure els valors de la convivència i la democràcia, no pot -ni ha de- promoure ni difondre una segregació. Ja estem al segle XXI, que s’adaptin les residències i, si no ho fan i són privades, que es buquin la vida, però no amb el suport tàcit d’un organisme públic. En canvi, la universitat hauria de publicitar només aquelles residències que fossin mixtes, igual com les seves pròpies també ho han de ser (i ja ho són, de fet).

No estic al cas de si la segregació és una pràctica totalment estesa per tot Catalunya, però si més no sí que es produeix, i s’ha de combatre. Pel que fa a altres universitats, sé que la UAB i la UdG tenen residències mixtes, i fins i tot en alguns casos les habitacions també ho poden ser (a la UAB en habitacions doble si es demanda, i a la UdG perquè lloga pisos, per tant el pot llogar qui vulgui).
Es pot entendre més fàcilment l’agrupació sexual per habituacions, en aquest cas sí, tot i que òbviament la seva justificació continua partint dels prejudicis sexistes de sempre. No és un tema que vulgui desenvolupar més aquí i no cal, però puc fer constar que, així i tot, la solució última seria, simplement, que els residents decidissin amb quin sexe volen compartir habitació, amb el benentès, és clar, hi insisteixo, que la residència en si sí que ha de ser mixta a la força.

Per posar, finalment, només un exemple de l’estranger per mostrar el contrast amb les residències de Barcelona i de Catalunya, podem fixar-nos amb Anglaterra, un país força avançat en aquesta matèria. Certament, allà totes les residències, siguin públiques o privades, són mixtes; i no només això, sinó que també els apartaments poden ser mixtos. És a dir, no és com a la UdG, on els estudiants lloguen el pis, sinó que allà les universitats els distribueixen sense separar-los per sexe en aquests pisos de fins a 8 persones (em sembla que és l’habitual dels apartament, estic dient, a banda de les habitacions doble). És més, quan els apartaments són unisexuals és perquè els estudiants ho han demanat expressament. És a dir, és un funcionament just oposat al de la lògica puritana: el normal és viure i conviure amb gent de sexe oposat, per això cal demanar expressament que no sigui així si es desitja.
En honor a la veritat, també val a dir que a Anglaterra ens trobem encara casos oposats. Efectivament, en algunes universitats (crec que només les d’alt nivell), encara existeixen residències “especials” només per a dones. És a dir, malgrat que per una banda s’ha eliminat la segregació de manera generalitzada, per altra, en canvi, encara es mantenen enclavaments tradicionals, que transpuen una significació social més greu que la simple segregació que he criticat de les residències de Barcelona, ja que en aquest cas estem parlant de pura discriminació. Suposo que aquesta oposició de situacions totalment antagòniques és pròpia d’un país de forts contrastos socials com Anglaterra.