Arxiu del Bloc

Step up (2006) vs. Big Hero (2014)

Correspon a la meva feina de professor portar una tutoria de 2n d’ESO. De tant en tant, a tutoria, se’ls passa una pel·lícula, en principi la mateixa a tots els grups: hom va pensar en Step Up. No obstant això, jo no la vaig trobar adequada i hi vaig contraposar davant dels meus companys la pel·lícula Big Hero i, de fet, vaig optar per passar-los-la. En aquest article llarguet, intentaré fer una crítica a ambdues pel·lícules i procuraré marcar-ne el seu valor pedagògic; aprofitant això, també podrem reflexionar una mica sobre la societat. No cal que digui que res del que segueixi no tindrà sentit si no heu visionat els films; podeu buscar-los a Cuevana2.

Quan vaig començar a veure Step Up, no vaig poder acabar-la tota: només em vaig quedar als 15 primers minuts. Potser és que sóc molt sensible, però el que vaig veure ja em va alarmar massa i vaig ser perfectament conscient que es tracta d’allò que podríem dir una pel·lícula “típicament americana”. Així, vaig haver de fer un esforç per acabar-la de veure en una segona ocasió. Allò que em va cridar més l’atenció d’entrada va ser l’absolut masclisme i l’homofòbia (identificats en tres moments clau en només aquests 15 minuts); a més, a partir del masclisme també es pot apreciar un fenomen molt interessant, l’anomenada sexualització de les relacions socials, tant patent, també, en aquesta pel·lícula.

No obstant això, no és pas el masclisme particularment el que més es pot criticar a aquesta pel·lícula, sinó en general la filosofia de les relacions socials i, per descomptat, el retrat que es fa de la societat i de les persones i que representa la base sobre la qual es construeix la pel·lícula i que, per tant, transmet una imatge determinada a l’espectador. Perquè s’entengui: bé se’m podria dir que el fet que en el primer moment de la pel·lícula es barallin dos “mascles” per una noia és perfectament criticable i s’ha de dir als alumnes que no ho facin. Ara bé, no es tracta de veure cada entaulament concret de relacions conscients entre els personatges, sinó que es tracta de veure la pel·lícula en perspectiva per captar tant el seu missatge de fons com la imatge de la societat que transmet. Així, el que ens interessa és la ideologia de la pel·lícula (vegeu aquí un exemple aplicat d’aquesta noció d’ideologia). I jo, en efecte, parteixo d’aquest punt de vista per poder criticar tant aquesta pel·lícula com l’altra. En aquest sentit, el que hem de saber veure -retornant a la qüestió masclista-, és: tots els nois estan bons i totes les noies estan bones; les noies són una mica bledes respecte del nois; els nois tenen per objectiu aconseguir una noia i, si és el cas, dir-li coses maques perquè estigui contenta (perquè, clar, això és el que agrada a les noies…); i el principi de relació entre noi i noia és essencialment sexual. En definitiva, del que es tracta és de veure allò que és inherent a la pel·lícula per tal de saber trobar-ne la capacitat pedagògica. Més endavant retornaré a aquesta qüestió.

Veient Step up semblaria que té com a virtut mostrar les conseqüències negatives de certs actes i que hom pot fer mal a les persones que estima. Està bé que presentin dilemes entorn de l’amistat, per exemple, i, per descomptat, està clar que al final de la pel·lícula hom pot quedar-se amb la idea que certs comportaments tenen conseqüències negatives i que hom pot esforçar-se per millorar. Això pot fer pensar a l’estudiant. Ara bé, res d’això no treu que la pel·lícula, de fons, continua tenint tots aquells components i missatges que he anomenat inherents que també acaben aprenent els alumnes. Per això, no ens hem de quedar en la superfície i l’aparent missatge; tot això és molt simple si no parem atenció en la forma com es retrata la situació, en els mecanismes reals i la materialització dels seus valors.

Step up representa uns valors absolutament individualistes i en cert grau hedonistes, l’element central dels quals és el component emocional: el protagonista (i la resta de personatges en general) només està atent a l’immediat, a la relació que els seus pensaments, desitjos i sensacions puguin tenir amb el que l’envolta, perquè no l’afectin, no l’alterin, perquè ell només vol el que sent i desitja en cada moment. El perfil psicològic dels protagonistes es caracteritza per ser un manyac d’emocions no pas difícils de comunicar, però com si hom fos incapaç de fer-ho; i cada persona  té la legitimació de les seves emocions i se centra en elles, com si estigués aïllat de la resta. És més, en comptes de mitigar les penes amb l’ús de la raó, ho fan buscant la “il·luminació” per mitjà d’un suposat “amor” envers els altres, com si fos un regal diví. I, per això, els personatges són tan egocentrats: pel patetisme dels sentiments, per l’autoreferència a les emocions pròpies, per buscar una “sortida” amb l’expressivitat i l’estètica (per oposició a l’ètica i, per tant, a la política); i això, a més, pot acabar conduint al miratge del pensament positiu.

Vegem-ho en el cas de l’amistat. En aquest film, l’amistat és simple i representa una cerca que l’amic sigui exactament igual que tu i que faci tot el que tu vulguis. Hi ha un lligam abstracte a la idea d’amistat que hom personalment es representa, és a dir, una concordança emocional: que l’altre es correspongui al que tu esperes, que t’ajudi a tu a sentir-te millor, que no suposi una davallada emocional, que l’altre sempre t’entengui però tu, en canvi, ho tindries difícil per sacrificar-te… Així, partint que cada individu és un món, veiem una certa instrumentalització de l’amistat, perquè l’altre no és res més que una via, una eina de les teves emocions, un suposat reflex de tu mateix, perquè s’espera que l’amic faci el que tu vols. I, si no, llavors és quan apareixen les escenes tan característiques en què l’amic s’acosta i diu que està enfadat i es gira i se’n va, i llavors l’altre amic li diu “espera, espera!” i acaben distanciats. No cal dir que aquesta és una noció oposada a l’amistat clàssica, segons la qual l’amic és un alter ego.

Un amic, en efecte, no el “traeixes” perquè tu acceptis una feina, com es dedueix d’una escena d’aquesta pel·lícula. Si és un amic de debò i coneix i reconeix les teves expectatives vitals, llavors no té perquè sentir-se malament, i menys si no és culpa teva que a ell no l’hagin agafat. En aquest exemple, veiem la incapacitat per reconèixer i gestionar les emocions. Certament, l’amic també esperava que a ell l’agafessin, però com que no li ha tocat, doncs s’ha sentit frustrat i ha fet una transferència de sentiments negatius envers el seu amic que sí que han agafat, tot i que és cert que esperava que ell li ho digués. Així, el que aquí hi ha, per tant, és absoluta falta d’empatia i de sinceritat.

L’exemple més clar i, alhora, més estúpid, és quan l’amic negre diu al protagonista, després d’haver-lo estat esperant a la pista de bàsquet durant dues hores, “i em deixes plantat per una noia!?” Jo crec que és completament surrealista i simplista reduir l’amistat, que tots estarem d’acord que és una cosa molt important, molt profunda i necessària per al benestar psicològic de les persones, a un lligam tan immediat i tan poc profund en la construcció d’una amistat vertaderament sòlida i sincera. I això, vull recuperar el que deia més amunt, és el que veritablement transmet la pel·lícula i els espectadors capten; en aquest cas, precisament perquè ja tenim en la nostra psique la idea d’amistat com a quelcom de transcendent, llavors és quan interioritzem, perquè així està retratada l’amitat a la pel·lícula, aquests continguts tan simples i sentimentals, que són, doncs, els que acaben omplint la noció d’amistat.

En definitiva, el perfil psicològic dels personatges es caracteritza perquè cadascú té com a tresor propi, inescrutable i immutable els seus sentiments i les seves emocions i vol que tot quadri conforme aquests sentiments i emocions, però no els expressa ni s’esplaia. Llavors, tota acció i tota persona estan, en relació a cada individu, afectats. És l’individualisme i aquest tractament dels sentiments i les emocions el que també explica que res no es resol ni es parla col·lectivament: sempre, quan hi ha problemes, cadascú intenta “solucionar-los” pel seu compte. I això mateix també explica -i aquest és un element realment molt significatiu i ben present a les pel·lícules sentimentals “típicament americanes”- que, quan hi ha converses, sempre són entre dues persones, sovint per discutir-se o expressar sentiments negatius (és el que passa quan la gent no sap expressar honestament el que sent i el que espera dels altres i, pitjor encara, no sap adaptar-se o aguantar-se) i, també, per parlar d’altri.

Step up plasma la individualització de les societats postindustrials: l’individu tancat en si. I això té una conseqüència social molt important, i és que la persona esdevé presonera de les seves emocions, obvia qualsevol qüestió política i, en definitiva, pateix un procés del que s’ha anomenat psicologització Per tant, l’individu com a ésser social autònom i complet s’esvaeix. En efecte, l’autonomia exigeix reconeixement intersubjectiu, és a dir, el reconeixement que el jo es forma en relació empàtica i igual amb els altres com a individus; i també exigeix un sentiment de pertinença d’un individu a la comunitat, la qual representa el marc normatiu a on s’estableixen les relacions interpersonals. I així, conseqüentment, és com apareixen els drets i les responsabilitats. No es mostra això, en canvi, en aquesta pel·lícula. És cert que hi ha l’escena en què la directora del centre diu al protagonista que les seves males accions han costat, pel desemborsament necessari per arreglar la malifeta, la beca a un estudiant, i això permet fer notar que l’acció que faci té una conseqüència. No obstant això, fixem-nos que, sense la identificació de l’individu a la comunitat, això en realitat és un retrat del vincle social extern a l’individu. Algú que visioni la pel·lícula pot efectivament captar que hi ha conseqüències a les males accions; però ho captarà en el sentit que cal patir aquestes conseqüències necessàriament per l’expressió de la seva individualitat (en haver gaudit destruint l’escenari d’un teatre). Transmetent els mateixos valors individualistes, el missatge conscient de la pel·lícula respecte que hi ha conseqüències no serà mai efectiu perquè l’espectador (modelat a partir del mateix patró psicològic) no en serà plenament conscient fins que no es trobi ell particularment en la situació. A més, en el fons, no hi ha un missatge didàcticament positiu que pugui fer entendre coherentment aquestes conseqüències amb el vincle social comunitari.

Ortega y Gasset ja ens va ensenyar que “jo sóc jo i les meves circumstàncies”. En aquest cas, el jo és aquest perfil psicoemocional i les circumstàncies vindrien a ser el que he anomenat més amunt com a elements afectats de l’entorn que, d’alguna manera o altra, sempre activen les emocions i els sentiments del jo, per tant les persones són reactives. Dit d’una altra manera, no hi ha reconeixement positiu d’aquestes circumstàncies. D’aquesta manera, no hi ha consciència crítica, ni es transmet -ni implícitament ni explícitament- la necessitat de conèixer-se a un mateix, màxima aquesta que representa l’inici de l’elaboració crítica de la consciència del que un realment és (per allò que les circumstàncies fan d’ell). En canvi, més aviat aquesta pel·lícula transmet una empremta d’un concepte de vida “imposat” mecànicament, diria Gramsci, per la situació social. Estem davant, doncs, d’una situació adscriptiva i, a més, cal repetir-ho, acrítica. La caracterització social d’aquesta manera es pot traslladar a l’educació: des del punt de vista del sistema educatiu, els patrons adscriptius són segregacionistes i reprodueixen amb facilitat les desigualtats socials. Per oposició, hi ha els patrons meritocràtics, com el que és representat a la pel·lícula Big Hero.

Els alumnes poden adquirir passivament i irreflexivament una imatge, una empremta, d’una realitat que no posen en dubte i, si la posen en dubte, no capten pas el contrari si no s’hi han socialitzat positivament. Certament, tots els joves necessiten un món de referència per anar adquirint consciència i formar-se la seva personalitat. Totes les pel·lícules transmeten uns valors i recreen una societat que, en la funció socialitzadora de les pel·lícules, actuen com a referents (així ensenyen). I el món referencial segons Step up és egoista, masclista, més o menys violent… I això és el que mamen els nois, i això no es canvia a consciència. Es tracta d’una recreació de la societat, d’un món amb les seves normes. I el que hem d’entendre és que el que transmet la pel·lícula (totes les pel·lícules) no es capta conscientment, sinó que es tracta d’interiorització. En aquest punt, el fet que la pel·lícula pugui agradar als alumnes juga un paper favorable a la interiorització. Si els alumnes s’hi identifiquen, llavors més fàcilment són permeables: la proximitat emocional, el fet que s’hi sentit identificats, justament el que fa és adscriure les persones que senten aquesta simpatia a la realitat representada, i, doncs, queden enquadrades en aquell patró relacional, sentimental i cognitiu. En tot plegat, veiem allò que Bourdieu va anomenar hàbitus.

En aquest punt, convé fer palès que el patró conductual i la concepció de la societat que estructuren Step up són allò que es transmet als alumnes i que estructuraran el seu pensament, per tant incorporen aquell hàbitus, i més aquells que ja estan més precondicionats a “entrar” en la subcultura que apareix a la pel·lícula. Així, en la mesura que la realitat recreada és presentada com la realitat i en la mesura que l’espectador ja estableix un vincle emocional amb els personatges, llavors, i de conformitat amb l’hàbitus, es produeix un procés de normalització, en un doble sentit: per una banda, en el tipus de societat representada per la pel·lícula, la gent efectivament s’adapta a les formes de vida; i, per altra banda, en tant que socialització, l’espectador veu els valors que transmet el film com a normals. I la normalització (llegiu el que en vaig explicar en aquest article per una referència ràpida) sempre porta al conformisme. Si és conformisme, vol dir que la realitat no s’ha de canviar i que, en la mesura que hom es tanca en el seu si psicologitzat i sense establir relacions sinceres entre altres dins del marc de la comunitat pròpia, llavors, s’està desresponsabilitzant l’individu, i més si la filosofia de fons és individualista. Llavors, un clar missatge ideològic de la pel·lícula és que les coses són així i així han de ser. Això, per la seva part, també explica el comportament reactiu dels personatges i, alhora, retroalimenta el tancament interior: amb una concepció del món així, en una societat sense vincles comunitaris, hom només pot esperar fer front a la realitat amb el seu jo.

Els mateixos professors tot sovint diem “ah, cal buscar una pel·lícula que agradi als alumnes, que pugui ser propera a la seva realitat”. Efectivament ha de ser així, però alhora ha de ser un model, per assegurar que s’amaren d’una bona representació, amb el seu respectiu simbolisme, de la realitat. En veure Step up, els professors podem perfectament indicar-los que allò que veuen no està bé i no ho han de fer, però tots sabem perfectament que les persones es mouen en unes institucions i segons una pautes objectivament definides, més enllà dels seus pensaments. En efecte, per més que els puguem dir que allò està malament, el “problema” és que allò que veuen continua sent el món referencial de l’estudiant, és d’on ell se socialitza. I pot ser conscient que està fent una cosa dolenta, però el grup, les pautes de comportament i els valors imperants en aquella situació segueixen sent les mateixes. L’únic que podem esperar, és cert, és que es generi un conflicte intern en l’individu. Però, així i tot, hem d’agafar aquesta confiança amb pinces: perquè pot ser perfectament que, de nou, això porti a l’egocentrisme; i perquè no és el comportament individual el que canvia el context, sinó el context el que posa les pautes i marca les “vies” que l’individu pot agafar.

En definitiva i per concloure amb aquesta pel·lícula, el que jo críticament capto és que sense un vincle responsable entre individus i comunitat i sense un cert comportament polític, llavors cadascú en el context en què es trobi navegarà, exasperat o no, entre aigües de diverses emocions i intensitats, i sempre procurarà la seva pròpia estabilitat, expressivitat, satisfacció i, si és el cas, felicitat, independentment de la relació que amb això s’estableixi amb els altres. Aquesta és la qüestió. Per això la mort d’Skinny no té gaire transcendència en el missatge deliberat que la pel·lícula ens transmet, sinó que sembla que tingui més transcendència en la història pròpiament dita: la seva mort, el que fa és que l’amic del protagonista (ni tan sols el protagonista en si) vegi que efectivament el seu, podríem dir-ne, estil de vida és dolent, i llavors es mostra més tolerant cap al seu amic perquè acudeixi a les sessions de ball perquè veu que li poden oferir una altra sortida. Que la mort faci reaccionar un personatge és un punt important de la pel·lícula, és ben cert; però això no treu la resta de coses que he comentat ni tampoc s’ha de descontextualitzar: com deia, té poca transcendència pel que fa al missatge, perquè, al cap i a la fi, recordem-ho, la història és egocentrada i emotiva, per tant hom no sentirà l’impacte individual que pugui tenir la mort d’algú perquè només està atent a l’immediat (la satisfacció dels seus desitjos, sensacions i emocions. I aquest és el motiu pel qual el protagonista poc s’immuta de la mort d’Skinny). La pel·lícula està centrada, així, en el comportament reactiu: resposta emocional o fins i tot “instintiva” a l’entorn.

Big Hero és una pel·lícula que transmet una filosofia completament diferent a Step up i, de fet, fa un retrat social i psicològic per descomptat molt més apropiat per ensenyar. Per començar, la pel·lícula està pensada expressament per nois d’aquesta edat (més o menys 13 anys) i representa un procés de maduració i creixement emocional del protagonista (a diferència d’Step up, on jo crec -potser sent una mica cruel- que els personatges es troben en un estat “adolescèntric” constant), a banda que també representa una situació personal en què poden sentir-se identificats. Aquest procés de creixement personal, a més, passa per un doble rail: per una banda, buscar un objectiu a la vida i fer coses importants (per les quals cal esforçar-se, llavors l’esforç, igual com en l’altre film, també és un valor representat en aquesta pel·lícula, però, hi insisteixo, vinculat amb unes característiques i un context totalment diferents); i, per altra banda, confrontar i assumir els sentiments que hom té, quelcom que es visualitza per mitjà de la mort del germà del protagonista. La tristesa és, de fet, un sentiment que al llarg de tota la pel·lícula afecta el personatge però que ell modula perquè, precisament, madura.

La psicologia dels personatges és ben diferent a l’individualisme i el tancament interior (que porta a l’expressivitat “explosiva”) que es veu a Step up. Certament, hi ha lligams emocionals efectius entre les persones, en la mesura que cada una té la seva personalitat independent, actua autònomament i sense patetisme i els efectes emocionals s’estableixen per les vinculacions positives i en reconèixer com és cadascú. Les relacions interpersonals estan construïdes en l’argument de la pel·lícula per ajudar en el procés de creixement del protagonista. Valgui d’exemple el paper d’orientador del germà del protagonista (i també, en un primer moment, del professor), tractat amb una mirada càlida i empàtica i, el que és millor, amb sinceritat i recreant realment una bona tècnica pedagògica sobre com fer despertar l’interès en el jove protagonista.

Voldria especialment remarcar que a Big Hero podem veure, per oposició a l’altre film, la referència a aquells elements que enllacen l’individu amb la seva comunitat. De dues maneres principals es pot apreciar això, segons la meva anàlisi: per una banda, el paper dels amics, que és absolutament primordial i es contraposa a l’individualisme d’Step up. En efecte, fixem-nos que la relació amb els amics és doble: són acompanyants i en certa forma coprotagonistes, ja que en Hiro no podria fer absolutament res sense ells (l’acció i la decisió no són absolutament egocentrades); i els amics també són un punt de referència emocional i no dubten a oposar-se al protagonista quan està equivocat. I això és molt significatiu, perquè vol dir que la seguretat del protagonista d’aquesta pel·lícula ve donada per l’establiment del vincle amb els seus amics i parents, els quals alhora representen el context en el qual ell es mou i ajuden a conformar la seva personalitat, i no és pas un bloc emocional tancat o impulsiu que psicologitza el seu entorn.

Per altra banda, el segon element que marca la comunitat és l’aparició dels serveis socials d’emergència: policia, metges i bombers. No és, per descomptat, un element gaire visible ni protagonista, però tanmateix és molt significatiu, perquè representen el conjunt de la societat i, de nou, donen a entendre que l’individu no està aïllat, no viu sol i no és un manyac incontrolat de desitjos i emocions. La policia juga un paper important al principi de la pel·lícula, quan tanquen el protagonista a la presó, amb una visualització de l’escena ràpida que posa de manifest que les males accions tenen conseqüències. Però, altanto, especifiquem-ho, perquè, com he dit més amunt, el valor pres per si mateix no vol dir res si no s’entén en el context projectat per la pel·lícula: són, i això és molt important, conseqüències socialment normativitzades i esteses a la comunitat. A més, això s’entén més fàcilment i té més influència en la interiorització que en pugui fer l’espectador si ens fixem en el fet que el mateix protagonista, just abans que el tanquin a la presó, reconeix que el que ha fet és il·legal. Això és ben diferent que el que passa a Step up: no cal que amb Big Hero diguem als alumnes el que està bé o malament; aquest ja és el missatge, tant l’exprés com el de fons, que ens transmet. Però, finalment, són simbòlicament molt importants els minuts finals de la pel·lícula, quan apareixen aquests serveis socials d’emergència fent la seva feina i retratats positivament.

La interpretació sociològica del lligam del protagonista amb la comunitat és molt clara, per a mi, i crec també que és amb l’aparició de la policia, els bombers i les ambulàncies que és més fàcil d’interpretar-ho així. Hom s’impregna d’una determinada concepció del món: les persones formen part d’un tot, hi ha arrelament social dels individus; és a dir, existeixen institucions socials en les quals ens movem i que són les que donen cohesió social. Ara bé, la cohesió no apareix per art de màgia, sinó que cal reconèixer (com la pel·lícula fa) el paper d’aquestes institucions i el no-aïllament, ni social ni psíquic, dels individus. I alhora aquesta cohesió només és possible si existeix i es ressalta la responsabilitat social, la qual traspua de la pel·lícula en expressar el lligam entre individu i comunitat. Fins i tot, podríem acabar afegint que corre en paral·lel a la idea de responsabilitat social l’amor com el tipus de vincle emocional que s’estableix en aquesta pel·lícula entre els personatges; per descomptat, no cal dir-ho, un tractament i un retrat emocional complement diferents del que ens expressa Step up.

Sense ànim d’entrar a valorar més qüestions que encara són susceptibles de comentar-se respecte d’ambdues pel·lícules, perquè llavors sí que m’estendria massa, crec que he mostrat el més essencial que aquestes pel·lícules ens vénen a dir. Ara bé, quedi clar que amb aquest article no només pretenia fer una crítica de continguts i de fons de les pel·lícules, sinó que, per fer-la, també he pretès ressaltar que la seva idoneïtat, pedagògicament parlant, depèn de si es representa un ambient i un missatge positiu, i no negatiu; és a dir, constructiu i actiu, no reactiu ni motivat per absències. ¿O és que preferiríem passar als nostres joves pel·lícules violentes i després dir-los que no està bé, abans que passar-los pel·lícules on la presència de la violència no és un mitjà per resoldre problemes? Només serien acceptables aquelles pel·lícules de realisme dramàtic amb contingut social i crític, com El odio. Per tota la resta, està clar que les pel·lícules on es retrata violència tenen uns determinats efectes emocionals i fins i tot cognitius. Doncs jo el que dic és que aquesta és la mateixa lògica amb la qual hem d’interpretar Step up i Big Hero.

Finalment, fixem-nos, perquè s’entengui bé el que vull dir, en la significació que podem extreure d’un element central d’ambdues pel·lícules en la mesura que condiciona l’actitud posterior del protagonista (en realitat, de l’amic del protagonista a Step up): la mort. A la primera pel·lícula, la mort es correspon a un assassinat a sang freda després d’haver fet quelcom dolent (un robatori), malgrat que això dolent és el comportament propi del grup social al qual Skinny pertany i ell, per això, només buscava l’acceptació i el nivell d’estatus que la normalitat del seu ambient li conferirien (a nivell individual). És a dir, es tracta, per tant, d’adaptació normal al codi d’inclusió en aquelles pautes socials del grup exclòs. Però, filem més prim: això darrer és el component positiu emmarcat en el context social negatiu d’Skinny, i mostra, doncs, com, en aquelles circumstàncies, els elements positius acaben malament. Això ens retorna al que comentava més amunt de la retroalimentació del tancament del jo: l’únic concebible, l’única forma com es configurarà la psique dels individus en circumstàncies tals serà amb una personalitat reactiva.
Per contra, a Big Hero la mort s’esdevé per accident, si bé a consciència del germà del protagonista, la qual cosa pot portar-nos a concloure que en realitat s’ha sacrificat per ajudar els altres (per un bé comú, no individual). De la mateixa manera, la seva mort suposa l’instrument de creixement emocional. I, per què? Doncs perquè és quelcom que cal acceptar i, amb això, reconèixer i gestionar les pròpies emocions: fixem-nos que el protagonista fa una transferència de sentiments negatius envers el dolent de la pel·lícula quan l’identifica com a culpable de la mort de son germà, quan evidentment no és així, i per això s’irrita i entra en còlera (aquest és el component reactiu). La resta del desenvolupament de la pel·lícula, sobretot amb el paper que hi prenen els amics, és per ensenyar-nos que convé no ser violent, no deixar-nos portar per sentiments negatius (venjança o rancúnia), que convé mantenir la perspectiva i que hem d’entendre les nostres emocions.

Homosexualitat (i 4): l’homofòbia

El consumidor vive sus conductas distintivas como libertad, como aspiración, como elección y no como imposiciones de diferenciación ni como obediencia a un código. Diferenciarse siempre implica, al mismo tiempo, instaurar el orden total de las diferencias que depende, de entrada, de la sociedad total y supera ineluctablemente al individuo. Cada individuo, al marcar puntos en el orden de las diferencias, lo restituye con su acto y a la vez se condena a no inscribirse en él más que relativamente. Cada individuo vive sus logros sociales diferenciales como logros absolutos; no vive la presión estructural que hace que las posiciones se intercambien y el orden de las diferencias se perpetúe.
(Jean Baudrillard: “La sociedad de consumo”, 1970)

Aquesta quarta i última entrega d’aquesta sèrie tindrà un règistre una mica diferent. Pensava d’entrada d’arxivar-ho com si fos una reflexió personal dins de la categoria d'”Homosexualitat”, però al final he pensat que es pot fer una aplicació final encara seguint la línia de l’autor de referència que he fet servir durant tots els articles, per reflexionar sociològicament sobre les implicacions profundes del que hi he exposat. En aquest cas, ens ocupa la postura social de rebuig davant de l’homosexualitat.

1. Homofòbia estrictament parlant:

Certament, l’homofòbia és l’actitud psicosocial d’odi als homosexuals, en tant que expressió individual conscient, i també és, en tant que expressió social institucionalitzada, aquelles pràctiques, lleis o normes que directament discriminen o rebutgen el fet homosexual, com podria ser, per exemple, la negativa (per exemple present a Estats Units) d’acceptar les donacions de sang de persones homosexuals. Aquest segon tipus de manifestació d’homofòbia social, però, penso que podem dir que es divideix en dos tipus: precisament aquella inconscient que és una institucionalització normalitzada dels costums “tradicionals”, tal i com han vingut per herència històrica a partir dels valors socials dominants i professats; i aquella que és la institucionalització conscient i legalització del que serien pràctiques homòfobes de tipus individual, la qual cosa porta a la repressió i persecució de les persones homosexuals (com és el cas de l’homofòbia d’estat que actualment manifesta el govern rus).
Cal també tenir clar que, així definida per mi, l’homofòbia pot ser l’odi real, l’aversió subjectiva, que senten algunes persones (per exemple, els nazis), o simplement la pràctica social de discriminació inconscient, que simplement ha quedat institucionalitzada per la presència de l’heteronormativisme. És a dir, en un cas ens referim a la subjectivitat i el caràcter psicosocial de qui sent homofòbia, però en l’altre cas donem aquest nom a les pràctiques socials objectives o objectivades. Aquesta segona apreciació del terme és la més interessant i és la que aquí prenem com a punt de partida, a banda que és la que generalment considerem quan en parlem en aquest blog.

“Varias personas golpean a Svyatoslav Sheremet, jefe del Gay-Forum de Ucrania, en Kiev, el pasado 20 de mayo. Sheremet fue atacado tras reunirse con miembros de la prensa para informarles de la cancelación de un desfile gay.- ANATOLII STEPANOV” (Font: Público)

2. Homofòbia “sociològica” com a efecte de la diferència:

Ara bé, aquests tres tipus d’homofòbia (l’un expressa el caràcter subjectiu, l’altre el caràcter més objectiu i l’altre combina els dos caràcters) es refereixen tots a la constitució de la societat tal i com es presenta, la seva forma; i el matís polític que presenten ho és en la mesura que la política que s’enfoqui a l’homofòbia així definida pugui ser enquadrada en les institucions de la societat.
Amb aquesta sèrie d’articles hem volgut veure quina és la lògica de fons que afecta l’apreciació i la forma del fet homosexual en les societats contemporànies, com a conseqüència dels tres fenòmens íntimament lligats que hem exposat: el fetitxisme de la diferència, el consumisme i l’espectacularització. Per això, quedar-nos amb aquesta definició d’homofòbia, que només s’entén si veiem la institucionalització actual de la societat com una reïficació absoluta, ens resulta poc interessant i aporta poc per a una comprensió plena (potser quasifilosòfica) de la societat actual. Així com quan parlàvem de la diferència no dèiem que els homosexuals certament “es presenten” als nostres ulls com un col·lectiu diferent i discriminat, i per això qualsevol mesura política que se centri només en ells és positiva, sinó que volíem veure la lògica d’aquest tipus de raonament (que és el discurs institucionalitzat) i advertíem, a través de Baudrillard, de la jerarquització d’estatus i del perill de la banalització; també aquí no volem exposar la situació viscuda per heterosexuals o homosexuals de discriminació, sinó fer notar un altre tipus d’homofòbia existent en la lògica estructural per raó de tots aquells fenòmens que hem descrit, sobretot profundament arrelada, com veurem tot seguit, en el principi de la diferència.

Aquest tipus d’homofòbia del qual jo parlo (que més que un tipus potser és més aviat la dimensió en la qual entenem l’homofòbia) només es pot entendre si tenim en compte la lògica de la diferència: la diferència es forma per extrapolació histèrica, dèiem, i suposa una sensibleria específica per allò que és diferent; aquesta diferència, a més, és fàcialment identificable, pot crear la seva identitat gràcies a la lògica del consum, que en últim terme pretén simbòlicament eliminar les diferències d’estatus, quan aquestes realment sí que es troben a la societat. És a dir, ens referim a l’existència d’aquesta jerarquització d’estatus, al fet que el fet homosexual hagi estat definit i entès segons els prejudicis heteronormatius dominants (per qüestions històriques normals) a la societat; i, no només a això, sinó també al fet que, quan en l’esfera política immediata (en l’esfera institucional de la política) es tracti aquesta qüestió, es faci encara amb els supòsits heteronormatius banalitzats i justificant la diferència pel sol valor -aparent- que té aquesta diferència. En certa forma, doncs, la discriminació paternalista feta per via legislativa per l’Estat que no sigui capaç de trencar aquest cercle de significacions denotarà un cert caràcter homòfob, perquè perpetua el sentit de la diferència. De la mateixa manera, la presència en sèries de televisió de personatges gais totalment estereotipats que pretenen, oficialment, ser un exemple de normalització, també és homofòbia.

Ens trobem, doncs, davant d’una situació aparentment contradictòria. La lògica de la diferència és el que explica aquesta contradicció aparent i per què és possible. A més, cal tenir present que la contradicció és tal perquè depèn no de la manifestació fàctica, sinó perquè estem entenent aquesta manifestació fàctica no tal i com es presenta, sinó a partir del seu simbolisme i de la seva legitimació. És a dir, la perpetuació dels mateixos valors discriminatoris, l’acceptació passiva (o, millor, interiorització) del “rol” d’homosexual, la insistència en la dimensió identitària més que no en la funcionalitat pública o la concepció universalista de la política… tot això és el que jo entenc per “homofòbia”. I no és estrany que sigui així: la diferenciació es fa per extrapolació, i l’extrapolació depèn de la”capacitat” de dominació. A més, és funcional per al sistema global: l’acceptació d’aquelles regles de joc i la interiorització del codi de la diferenciació (i això, segons Baudrillard, és conformisme) motiven el consumisme. Ja vam veure que la creació d’un model que es formi a partir d’aquesta diferència esdevé objecte de consum.

Recapitolant, aquesta homofòbia que és objecte de reflexió aquí no té res a veure amb l’homofòbia estrictament parlant, simplement, per anomenar-ho d’alguna manera, hem volgut posar aquest nom a aquesta lògica estructural que acabem d’explicar. Llavors, aquesta “homofòbia” va més enllà de l’actitud conscient, perquè és l’acceptació de l’ordre previ i dels efectes sistèmics d’aquells tres fenòmens clau. Ha de quedar també clar, que, en tant que estructural, també és estructurant del que es desenvolupa efectivament en la institucionalització social.

3. Exemples i política davant l’homofòbia:

Arribats a aquest punt, no cal allargar-se més amb disquicisions. Si s’ha entès bé el que hem explicat en els tres articles precedents, penso que es pot entendre aquesta mena d’homofòbia que explico aquí. Simplement, per acabar-ho de concretar (i plasmar la cita de capçalera de Baudrillard), il·lustraré com funciona tota aquesta lògica coherent estructural amb dos exemples específics.

El primer és la crítica (crítica del discurs de la diferència) que es feia a la proposta del govern central sobre reproducció assistida, ja que l’estat no vol cobrir les lesbianes que també vulguin tenir fills sense ser estèrils. Tota la crítica de fons i el que denota aquesta posició particularista, jo seria incapaç d’explicar-ho de manera més clara i més breu de com ho fa Enrique P. Mesa al seu blog en un article que subscric totalment. Cal llegir-lo per conèixer completament l’exemple, i veureu que exposa molt clarament el sentit de fons de la crítica, quina és la posició ideològica d’aquesta crítica. Sens dubte, a banda d’altres apreciacions, la lògica de la diferència explica en gran part aquest tipus de crítica, així com, segurament, la incapacitat per tenir una visió política àmplia, global, o, més que global, total.
Doncs bé, el quid de la qüestió sobre aquest tema és que hom defensa que les lesbianes han d’estar incloses en la cobertura sanitària de reproducció assistida… perquè són lesbianes, precisament. És a dir, si ens hi fixem bé aquesta lògica recorre de nou als arguments biologicistes, arguments que sempre des del discurs dominant heterosexista, s’han pres per rebutjar, menysprear i ridiculitzar els homosexual, i són uns arguments que no tenen validesa científica. Justament, recuperar aquests arguments per justificar-se, és el que denota aquesta homofòbia de la qual jo parlo. Prendre mesures específiques enfocades al “col·lectiu” per les característiques inherents d’aquest “col·lectiu”, no nega l’homofòbia, l’afirma. I, doncs, la perpetua, perquè l’estableix institucionalment.

El segon exemple és potser més interessant i més revelador. Resulta que de tant en tant ens trobem amb el cas d’algun local d’ambient que prohibeix l’entrada d’heterosexuals o els discrimina, per exemple és el cas d’un bar gai de Copenhaguen que va cridar l’atenció a una parella heterosexual que es feia un petó, i va acabar expulsant aquesta aparella i fins i tot els amics homosexuals que l’acompanyaven. Fixem-nos bé amb el que transpua d’aquest acte: efectivament, l’actitud de negar-los de besar-se i fer-los fora és clarament discriminadora, i positivament afecta aquelles persones heterosexuals (deixem de banda els seus amics homosexuals). Ara bé, malgrat que en termes jurídics podríem dir que és discriminació infundada envers persones heterosexuals, en realitat el que hem d’observar és que, pel que fa al sentit social, no és una discriminació de tipus heterofòbica, encara que els qui ho van patir fossin heterosexuals, sinó homofòbica. I no és una paradoxa: els van cridar l’atenció per ser heterosexuals dins d’un bar gai, la qual cosa vol dir que el criteri pel qual ho rebutjaven no era la sexa sexualitat pròpia, sinó la sexualitat considerada “natural” en aquell ambient. En altres paraules: no els van fer fora per ser (els clients) heterosexuals, sinó perquè els propietaris eren homosexuals.
Aquesta predisposició envers l’altri, el judici que se’n fa, no és sinó la versió en negatiu (inversa) de l’homofòbia, i això vol dir, igual com en l’altre exemple, que no la nega, sinó que l’afirma. Però més clarament ho veiem si atenem a les raons dels defensors d’aquestes mesures prohibitives envers els heterosexuals: diuen que cal protegir els locals gais. Fixem-nos-hi: igual com qui defensa la puresa de la raça, igual com qui se sent víctima. De nou, això és el negatiu de l’odi “típic” i de la discriminació social heterosexista, és la forma inversa de l’homofòbia. Certament, així és com es presenta, estimats lectors, això que jo he anomenat “homofòbia ‘sociològica'”, a la inversa que l’homofòbia “clàssica”. Aquesta apreciació de l’homofòbia és el que fa que existeixin, i, més important encara, que convisquin, aparents contradiccions, tal i com he assenyalat més amunt.

Òbviament no estic dient que aquesta actitud de rebuig als heterosexuals sigui generalitzada, simplement vull fer reflexionar sobre els pressupòsits normatius d’allò que considerem “normalització” i adonar-nos que, així entesa, porta implícita aquesta mateixa lògica discriminadora i autovictimitzadora. No es desfà, per tant, de l’homofòbia, sinó que n’acaba mostrant una faceta més subtil i justificadora d’un mític essencialisme, que, en qualsevol cas, enforteix el domini del marc normatiu de referència oficial sobre el fet homosexual, i perpetua les relacions de dominació a través de mecanismes tals com el material del consum o l’ideològic del fetitxisme de la diferència.
Sabent això, d’aquesta concepció que proposo d’homofòbia, s’ha de derivar una actitud política crítica, profundament reflexionada i de mires globals o, fins i tot, totals, a fi de possibilitar una autèntica emancipació.

Un Orgull estereotipat (com tots)

El 29 de juny passat va tenir lloc la desfilada del dia de l’Orgull, i és sobre la naturalesa d’aquest esdeveniment del que vull parlar avui, en faré una reflexió que em fa la impressió que serà polèmica.

El punt de partida de la meva reflexió pot partir d’un fet molt “curiós” que he comprovat mirant informació per internet: si no vaig errat, hi ha com una doble organització del Dia de l’Alliberament. El sector més d’espectacle i més “típicament carnavalesc” de quan hom pensa en l’Orgull, i el sector més polítc i de moviment social. Jo ja havia sentit a dir a gent diversa que són com dos sectors, dues organitzacions que estan renyides. No sé exactament com va, i jo personalmet no ho conec tant bé perquè no estic posat en aquestes coses, però mirant els seus programes ens adonem que uns van convocar la desfilada a la mateixa hora que els altres convocaven la manifestació.

No em vull centrar avui en el discurs polític dels drets per a persones LGTB (algun cop ho he tocat una mica, i d’aquí unes setmanes vull publicar un altre article sobre un cas específic per reflexionar-hi), sinó que vull centrar-me en la desfilada específicament i la visió que es té del Dia de l’Orgull i el seu significat social. Certament, hom pensaria que l’Orgull és una cosa “general” i “etèria”, però ens adonem que amb aquesta presentació com la de la imatge que fan les entitats convocants d’aquesta celebració s’associa l’Orgull específicament a la promoció que se’n faci, és com si es materialitzés només en l’expressió que es publicita (i s’ignora així l’altra manera d’entendre aquest dia que he esmentat).

No sóc l’única persona que critica aquest esdeveniment per haver-se convertit en un fet totalment mercantilitzat (no és estrany els promotors no és altra que l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes) i a la cerca de beneficis. És quelcom molt rendible, perquè es pot convertir en objecte de consum: a Madrid, l’AEGAL (Asociación de Empresarios Gays y Lesbianas) podria obtenir, amb el recolzament del PP i el PSOE, la gestió privatitzada de la festa de l’Orgull LGBT, que han rebatejat com MADO. D’altra banda, segurament tampoc l’única persona que ho fo per l’associació entre aquest dia i una determinada visió, imatge o fins i tot, sent contundents, un determinat model únic gai o lesbià, peò sobretot gai. Una reflexió molt bona que segueix la línia del que exposaré jo aquí, la lectura de la qual recomano, és aquesta.
Efectivament: si se suposa que en aquest dia cal mostrar públicament aquest sentiment, llavors cal identificar allò de què sentir-se orgullós, i no és altra cosa que un model fabricat, que parteix sobretot de la positivització dels prejudicis propis de la societat heterosexista i de la representació social que es té de la categoria “homosexual”. Per altra banda, a més, tal model es va formant també gràcies als efectes del consumisme, però això no ho tractaré ara. Aquesta categoria d'”homosexual”, a banda de reconeguda per tothom, també exalta allò que la distingeix: allò sexual, perquè se suposa que és la diferència natural, però es converteix en un fet que ha de marcar el caràcter propi, un element del qual fer-ne bandera, i la qüestió que sí o sí ha d’identificar els homosexuals; és tractar-ho no ja obertament, sinó de forma exhibicionista, prenent allò com l’element que ha de meréixer respecte.

D’aquesta manera, com que es pren com a “normal” allò que es considerava negatiu dels homosexuals, pot ser acceptat o, si més no, tolerat per la societat. Certament, a la desfilada de l’Orgull no veiem sinó allò que esperaríem veure d’homosexuals “normals”. Un heterosexual, en canvi, no ofereix la seva condició sexual com a carta de presentació. És molt fàcil de veure: a qualsevol sèrie o pel·lícula (jo en un article passat en vaig citar unes quantes, però no vaig reflexionar sobre la imatge que es donava de l’homosexualitat) o, simplement, escrivint “gai” al cercador de Google, i sortirà les imatges típiques, com la d’aqui al costat. El tòpic del gai justifica la desfilada de l’Orgull i, sincerament, corromp la significació d’aquest dia, que correctament s’hauria de dir Dia de l’Allibertament Sexual.

La categoria social esdevé la identitat del grup construït i reproduït per les formes i discursos social, una categoria que marca, llavors, com ha de ser l’individu que es reconegui com a tal i vulgui ser “normal”: l’individu s’assimila a allò que l’imaginari col·lectiu suposa del grup. La identiat individual no és sinó una imposició de la identitat col·lectiva. L’individu en realitat no està emancipat, està categoritzat. Conseqüentment, el que es pot aconseguir és la integració del rol i no pas de l’individu. El rol és la imatge purament social que justifica la divisió prejudicial de la societat en categories, que extreu l’aportació individual en el conjunt social. La integració del rol vol dir la justificació i la reproducció de les relacions socials i jerarquies de símbols, i no pas la integració global i igual. Qui no s’adeqüi al rol, continuarà marginat i se’l veurà estrany perquè no complirà els “requisits” que toleren aquella integració: si és marieta, cal que es comporti com a tal. I si no, llavors et diuen, “doncs no ho sembles”. Això és homofòbia. Es tracta d’una classificació grupal que elimina la possibilitat de desenolupament individual.
Així, el rol domina el caràcter individual. Més que buscar l’emancipació, aquell aparent respecte (potser acceptació controlada) vol dir incorporar el que hom espera que siguis i facis. Així, el rol domina l’individu, i la societat determina el rol dins de les funcions de la dominació. Quan el gai accepta aquest joc, ell esdevé objecte de culte de si mateix segons la imatge generada i que es difon a la societat.

En realitat, també esdevé objecte de culte dels altres (aquí és on es pot fer un enllaç amb el consumisme, perquè aquesta idea ens remet al narcisisme: potser aquest article us pot ajudar a conceptualitzar-ho), perquè allò privat (la inclinació afectivosexual de cadascú) esdevé públic, i, com a tal, “patrimoni” d’un col·lectiu de persones. D’aquesta manera no només s’imposa la identitat del que s’espera de ser gai a l’individu, sinó que es conforma tot un estil de vida. La desfilada n’és l’apoteosi. No promou la igualtat de les persones: és una festa, purament, per tant, com a molt, reivindica, no promou cap efectivitat política.
L’estratègia de la integració del rol homosexual passa per convertir l’esdeveniment en un gran espectacle, fins al punt que aquell estil de vida es materialitza en tota la celebració: és més fàcil que els altres ho acceptin, s’adequa més fàcilment a la imatge del gai, i possibilita totalment el negoci. Així és com s’entén des d’aquesta òptica “reivindicar”: exhibir, fins i tot publicitar (amb més sentit si es tracta d’una festa mercantilitzada, com en parlen a la notícia que us he enllaçat és amunt), el fet de ser homosexual i de partir de la descripció que la societat heteronormativa n’ha fet.

La diferència és estereotipada, directament incorporada (literalment, ‘posada dins del cos’) en les persones, que entenen que han de mostrar-se, han de comportar-se a partir de la “diferència”, que és aquesta la que els defineix. I el nucli de la diferència rau en la peculiaritat de la relació sexual, per tant és això el que cal exposar, mostrar, el que s’exhibeix, i no amb orgull, sinó impúdicament, i tot el que tingui a veure amb l’exaltació de la sexualitat. O és casualitat que els homes que estan a les carrosses estiguin tots musculats? Ho és també que la meitat del personal estigui mig despullat? I que s’enarbori l’ideal de la joventut i el gaudi personal? O que inevitablement l’esdeveniment implica festa? Perquè, amb aquesta idea, tot el que té a veure amb ser homosexual implica exacerbar allò que caracteritza ser homosexual, que és la construcció d’un model determinat en base purament a la sexualitat que “s’ofereix” a les persones com a model d’emancipació, i la reivindicació és, en realitat, lligar aquest model amb tot el que té a veure amb ser homosexual. D’aquí que aquesta mena de desfilades impliquen que les persones “exerceixin” com a homosexuals.

Us imagineu un dia de l’Orgull amb una desfilada amb gent normal i corrent que només portessin pancartes dient “Sóc gai” o “Sóc lesbiana”? Si la manifestació política, la convocada per la Comissió Unitària 28 de Juny, ja és poc nombrosa i no té repercussió, una altra a l’estil de la que jo proposo està clar que no serviria de res, no tindria gràcia, no cridaria l’atenció, no generaria negoci, i, sobretot, no transmetria cap identitat peculiar… i, sense identitat diferenciada, què cal reivindicar?
Deixeu-me que torni a exposar tot el raonament a partir d’aquest cas hipotètic, perquè quedi ben clar. Si la desfilada actual funciona, és perquè entra en el que la societat reconeix com a fet homosexual: justament el fet homosexual normal és anar expressament a l’Orgull a exhibir-se i lligar, no ho és no buscar el caràcter distintiu i no fer-ne gala. La proposta no espectacularitzada no funcionaria; per fer-ho, ha d’estar estereotipat. Per això, en la forma d’entendre actualment la desfilada i l’Orgull observem que, encara que els participants tòpics ho vegin com una lliure expressió de si mateixos, no fan sinó expressar cap enfora en forma d’espectacle i interioritzar en forma d’autoconvenciment uns valors, actituds i formes de ser que el conjunt social ja ha tipificat com a normals, i que no són per tant una expressió personal, sinó l’amarament individualitzat d’un estereotip.

Doncs bé, fins aquí la meva reflexió general. Vull deixar constància, abans de concloure, que hi ha molts i diversos fils argumentals i conceptuals que parteixen d’aquesta idea general aquí exposada de l’estereotip del gai, la difusió que se’n fa i l’acceptació que té com a normal. Són quatre altres idees que es poden introduir a la reflexió, que he deixat entreveure durant el text, i que us vull enumerar aquí perquè seran el tema de futurs articles, temes que desenvoluparé també en base a l’homosexualitat. Les quatre qüestions són: 1) la tendència de la societat postmoderna a destacar i lloar la “diferència” (o, com en va dir el sociòleg Jean Baudrillard, el “fetitxisme de la diferència“); 2) l’homofòbia, que jo conceptualitzo com una cosa més que l’actitud psicosocial de rebuig als homosexuals, i l’entenc com a corol·lari del punt anterior: és l’acceptació del prejudici; 3) el consumisme; i 4) l’espectacularització (per a una primera referència, mireu-vos la part final d’aquest article).

Per acabar, ara sí, hom podria pensar que amb aquest text no he defensat la normalització dels homosexuals i que jo m’he mostrat homofòbic. Sobre el segon aspecte, em remeto al que acabo de dir de l’homofòbia i, sobretot, a la reflexió que us he recomanat al principi i que he marcat de color blau. Sobre el primer aspecte, jo només em mostro crític i defenso, com he exposat en altres articles, que la normalització no és acceptar el paper que la societat diu que has de seguir i no depèn d’una mera característica o “faceta de la personalitat” (així ho diu l’autor de la reflexió citada), sinó de categories universalistes, com “ciutadà” o “humà”. És a dir, per descomptat que cal identificació i reconeixment previs per a la normalització (i això és el que passa en certa forma, sí), però ens hem de preguntar si la normalització arribarà en una identificació i un reconeixement que parteix de la prèvia categorització heterosexista, en estereotips. En termes funcionals, ben probablement, però esbiaixada, sense possibilitat d’emancipació. On és l’esperit humanista, en aquestes condicions? No es pot aguantar amb tòpics. Per això, més que d’integració i normalització, doncs, caldria parlar d’incorporació i estandardització d’aquesta minoria social a la massa global. Dins la massa, a més, l’individu, la categorització i la “diferència” es tornen indiferents.