Arxiu del Blog

Un Orgull estereotipat (com tots)

El 29 de juny passat va tenir lloc la desfilada del dia de l’Orgull, i és sobre la naturalesa d’aquest esdeveniment del que vull parlar avui, en faré una reflexió que em fa la impressió que serà polèmica.

El punt de partida de la meva reflexió pot partir d’un fet molt “curiós” que he comprovat mirant informació per internet: si no vaig errat, hi ha com una doble organització del Dia de l’Alliberament. El sector més d’espectacle i més “típicament carnavalesc” de quan hom pensa en l’Orgull, i el sector més polítc i de moviment social. Jo ja havia sentit a dir a gent diversa que són com dos sectors, dues organitzacions que estan renyides. No sé exactament com va, i jo personalmet no ho conec tant bé perquè no estic posat en aquestes coses, però mirant els seus programes ens adonem que uns van convocar la desfilada a la mateixa hora que els altres convocaven la manifestació.

No em vull centrar avui en el discurs polític dels drets per a persones LGTB (algun cop ho he tocat una mica, i d’aquí unes setmanes vull publicar un altre article sobre un cas específic per reflexionar-hi), sinó que vull centrar-me en la desfilada específicament i la visió que es té del Dia de l’Orgull i el seu significat social. Certament, hom pensaria que l’Orgull és una cosa “general” i “etèria”, però ens adonem que amb aquesta presentació com la de la imatge que fan les entitats convocants d’aquesta celebració s’associa l’Orgull específicament a la promoció que se’n faci, és com si es materialitzés només en l’expressió que es publicita (i s’ignora així l’altra manera d’entendre aquest dia que he esmentat).

No sóc l’única persona que critica aquest esdeveniment per haver-se convertit en un fet totalment mercantilitzat (no és estrany els promotors no és altra que l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes) i a la cerca de beneficis. És quelcom molt rendible, perquè es pot convertir en objecte de consum: a Madrid, l’AEGAL (Asociación de Empresarios Gays y Lesbianas) podria obtenir, amb el recolzament del PP i el PSOE, la gestió privatitzada de la festa de l’Orgull LGBT, que han rebatejat com MADO. D’altra banda, segurament tampoc l’única persona que ho fo per l’associació entre aquest dia i una determinada visió, imatge o fins i tot, sent contundents, un determinat model únic gai o lesbià, peò sobretot gai. Una reflexió molt bona que segueix la línia del que exposaré jo aquí, la lectura de la qual recomano, és aquesta.
Efectivament: si se suposa que en aquest dia cal mostrar públicament aquest sentiment, llavors cal identificar allò de què sentir-se orgullós, i no és altra cosa que un model fabricat, que parteix sobretot de la positivització dels prejudicis propis de la societat heterosexista i de la representació social que es té de la categoria “homosexual”. Per altra banda, a més, tal model es va formant també gràcies als efectes del consumisme, però això no ho tractaré ara. Aquesta categoria d'”homosexual”, a banda de reconeguda per tothom, també exalta allò que la distingeix: allò sexual, perquè se suposa que és la diferència natural, però es converteix en un fet que ha de marcar el caràcter propi, un element del qual fer-ne bandera, i la qüestió que sí o sí ha d’identificar els homosexuals; és tractar-ho no ja obertament, sinó de forma exhibicionista, prenent allò com l’element que ha de meréixer respecte.

D’aquesta manera, com que es pren com a “normal” allò que es considerava negatiu dels homosexuals, pot ser acceptat o, si més no, tolerat per la societat. Certament, a la desfilada de l’Orgull no veiem sinó allò que esperaríem veure d’homosexuals “normals”. Un heterosexual, en canvi, no ofereix la seva condició sexual com a carta de presentació. És molt fàcil de veure: a qualsevol sèrie o pel·lícula (jo en un article passat en vaig citar unes quantes, però no vaig reflexionar sobre la imatge que es donava de l’homosexualitat) o, simplement, escrivint “gai” al cercador de Google, i sortirà les imatges típiques, com la d’aqui al costat. El tòpic del gai justifica la desfilada de l’Orgull i, sincerament, corromp la significació d’aquest dia, que correctament s’hauria de dir Dia de l’Allibertament Sexual.

La categoria social esdevé la identitat del grup construït i reproduït per les formes i discursos social, una categoria que marca, llavors, com ha de ser l’individu que es reconegui com a tal i vulgui ser “normal”: l’individu s’assimila a allò que l’imaginari col·lectiu suposa del grup. La identiat individual no és sinó una imposició de la identitat col·lectiva. L’individu en realitat no està emancipat, està categoritzat. Conseqüentment, el que es pot aconseguir és la integració del rol i no pas de l’individu. El rol és la imatge purament social que justifica la divisió prejudicial de la societat en categories, que extreu l’aportació individual en el conjunt social. La integració del rol vol dir la justificació i la reproducció de les relacions socials i jerarquies de símbols, i no pas la integració global i igual. Qui no s’adeqüi al rol, continuarà marginat i se’l veurà estrany perquè no complirà els “requisits” que toleren aquella integració: si és marieta, cal que es comporti com a tal. I si no, llavors et diuen, “doncs no ho sembles”. Això és homofòbia. Es tracta d’una classificació grupal que elimina la possibilitat de desenolupament individual.
Així, el rol domina el caràcter individual. Més que buscar l’emancipació, aquell aparent respecte (potser acceptació controlada) vol dir incorporar el que hom espera que siguis i facis. Així, el rol domina l’individu, i la societat determina el rol dins de les funcions de la dominació. Quan el gai accepta aquest joc, ell esdevé objecte de culte de si mateix segons la imatge generada i que es difon a la societat.

En realitat, també esdevé objecte de culte dels altres (aquí és on es pot fer un enllaç amb el consumisme, perquè aquesta idea ens remet al narcisisme: potser aquest article us pot ajudar a conceptualitzar-ho), perquè allò privat (la inclinació afectivosexual de cadascú) esdevé públic, i, com a tal, “patrimoni” d’un col·lectiu de persones. D’aquesta manera no només s’imposa la identitat del que s’espera de ser gai a l’individu, sinó que es conforma tot un estil de vida. La desfilada n’és l’apoteosi. No promou la igualtat de les persones: és una festa, purament, per tant, com a molt, reivindica, no promou cap efectivitat política.
L’estratègia de la integració del rol homosexual passa per convertir l’esdeveniment en un gran espectacle, fins al punt que aquell estil de vida es materialitza en tota la celebració: és més fàcil que els altres ho acceptin, s’adequa més fàcilment a la imatge del gai, i possibilita totalment el negoci. Així és com s’entén des d’aquesta òptica “reivindicar”: exhibir, fins i tot publicitar (amb més sentit si es tracta d’una festa mercantilitzada, com en parlen a la notícia que us he enllaçat és amunt), el fet de ser homosexual i de partir de la descripció que la societat heteronormativa n’ha fet.

La diferència és estereotipada, directament incorporada (literalment, ‘posada dins del cos’) en les persones, que entenen que han de mostrar-se, han de comportar-se a partir de la “diferència”, que és aquesta la que els defineix. I el nucli de la diferència rau en la peculiaritat de la relació sexual, per tant és això el que cal exposar, mostrar, el que s’exhibeix, i no amb orgull, sinó impúdicament, i tot el que tingui a veure amb l’exaltació de la sexualitat. O és casualitat que els homes que estan a les carrosses estiguin tots musculats? Ho és també que la meitat del personal estigui mig despullat? I que s’enarbori l’ideal de la joventut i el gaudi personal? O que inevitablement l’esdeveniment implica festa? Perquè, amb aquesta idea, tot el que té a veure amb ser homosexual implica exacerbar allò que caracteritza ser homosexual, que és la construcció d’un model determinat en base purament a la sexualitat que “s’ofereix” a les persones com a model d’emancipació, i la reivindicació és, en realitat, lligar aquest model amb tot el que té a veure amb ser homosexual. D’aquí que aquesta mena de desfilades impliquen que les persones “exerceixin” com a homosexuals.

Us imagineu un dia de l’Orgull amb una desfilada amb gent normal i corrent que només portessin pancartes dient “Sóc gai” o “Sóc lesbiana”? Si la manifestació política, la convocada per la Comissió Unitària 28 de Juny, ja és poc nombrosa i no té repercussió, una altra a l’estil de la que jo proposo està clar que no serviria de res, no tindria gràcia, no cridaria l’atenció, no generaria negoci, i, sobretot, no transmetria cap identitat peculiar… i, sense identitat diferenciada, què cal reivindicar?
Deixeu-me que torni a exposar tot el raonament a partir d’aquest cas hipotètic, perquè quedi ben clar. Si la desfilada actual funciona, és perquè entra en el que la societat reconeix com a fet homosexual: justament el fet homosexual normal és anar expressament a l’Orgull a exhibir-se i lligar, no ho és no buscar el caràcter distintiu i no fer-ne gala. La proposta no espectacularitzada no funcionaria; per fer-ho, ha d’estar estereotipat. Per això, en la forma d’entendre actualment la desfilada i l’Orgull observem que, encara que els participants tòpics ho vegin com una lliure expressió de si mateixos, no fan sinó expressar cap enfora en forma d’espectacle i interioritzar en forma d’autoconvenciment uns valors, actituds i formes de ser que el conjunt social ja ha tipificat com a normals, i que no són per tant una expressió personal, sinó l’amarament individualitzat d’un estereotip.

Doncs bé, fins aquí la meva reflexió general. Vull deixar constància, abans de concloure, que hi ha molts i diversos fils argumentals i conceptuals que parteixen d’aquesta idea general aquí exposada de l’estereotip del gai, la difusió que se’n fa i l’acceptació que té com a normal. Són quatre altres idees que es poden introduir a la reflexió, que he deixat entreveure durant el text, i que us vull enumerar aquí perquè seran el tema de futurs articles, temes que desenvoluparé també en base a l’homosexualitat. Les quatre qüestions són: 1) la tendència de la societat postmoderna a destacar i lloar la “diferència” (o, com en va dir el sociòleg Jean Baudrillard, el “fetitxisme de la diferència“); 2) l’homofòbia, que jo conceptualitzo com una cosa més que l’actitud psicosocial de rebuig als homosexuals, i l’entenc com a corol·lari del punt anterior: és l’acceptació del prejudici; 3) el consumisme; i 4) l’espectacularització (per a una primera referència, mireu-vos la part final d’aquest article).

Per acabar, ara sí, hom podria pensar que amb aquest text no he defensat la normalització dels homosexuals i que jo m’he mostrat homofòbic. Sobre el segon aspecte, em remeto al que acabo de dir de l’homofòbia i, sobretot, a la reflexió que us he recomanat al principi i que he marcat de color blau. Sobre el primer aspecte, jo només em mostro crític i defenso, com he exposat en altres articles, que la normalització no és acceptar el paper que la societat diu que has de seguir i no depèn d’una mera característica o “faceta de la personalitat” (així ho diu l’autor de la reflexió citada), sinó de categories universalistes, com “ciutadà” o “humà”. És a dir, per descomptat que cal identificació i reconeixment previs per a la normalització (i això és el que passa en certa forma, sí), però ens hem de preguntar si la normalització arribarà en una identificació i un reconeixement que parteix de la prèvia categorització heterosexista, en estereotips. En termes funcionals, ben probablement, però esbiaixada, sense possibilitat d’emancipació. On és l’esperit humanista, en aquestes condicions? No es pot aguantar amb tòpics. Per això, més que d’integració i normalització, doncs, caldria parlar d’incorporació i estandardització d’aquesta minoria social a la massa global. Dins la massa, a més, l’individu, la categorització i la “diferència” es tornen indiferents.

Drets (per a homosexuals) universals

El comissari europeu dels Drets Humans del Consell d’Europa, el senyor Hammarberg, va demanar fa uns mesos als governs europeus que actuessin contra les postures homòfobes en ocasió de la presentació d’un informe pel que fa a la situació de les persones homosexuals i transsexuals als estats europeus, informe que es va presentar junt amb una guia d’estàndards europeus per combatre la discriminació (aquest altre informe no està penjat). Público va publicar un article d’opinió seu sobre la qüestió, que el diari Ara de manera semblant també va reproduir setmanes abans.
Aquest informe es publica coincidint també amb l’aprovació per part del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, el passat dia 17 de juny, d’una moció de condemna de qualsevol acte discriminatori i violent per raó d’orientació sexual i identitat de gènere. És el primer cop que un organisme de l’ONU es pronuncia en aquest sentit.

Aprofito l’avinentesa no per donar la raó al comissari europeu, que la té, sinó per fer el meu comentari personal sobre com s’haurien de considerar els drets de les persones homosexuals, la qual cosa implica que hauré de fer consideracions sobre el moviment homosexual, l’heterosexisme i la democràcia.

Crec que la democràcia comet un cras error quan pretén fer lleis per a sectors de la població distingits per criteris que no són d’utilitat pública. No hi ha drets específics per a homosexuals, simplement hi ha drets, que són inherents a l’ésser humà. Reconèixer, a més, els humans pel que són i deixar que desenvolupin lliurement la seva personalitat i les seves capacitats és allò en què consisteix la dignitat humana. Distingir, per tant, els homosexuals d’aquesta manera continua sent, en el fons, un discurs discriminatori que parteix, sociològicament parlant i al meu entendre, de la tradició heterosexista, però articulat en sentit contrari.
El problema deriva de la consideració sociopolítica que es fa de l’homosexualitat enfront de l’heterosexualitat, i també a l’inversa. Amb això vull dir que una cosa és que siguin diferents, i una altra és que estiguin diferenciats. Són diferents en la mesura que tothom té la seva ànima personal, les seves actituds i forma part d’uns cercles socials determinats; i estan diferenciats perquè, expressament o no, socialment hom s’hi aproxima de maneres diferents, no des d’un mateix angle. És a dir: en la comunió harmoniosa de diferències es troba la igualtat, igualtat que ha de ser perseguida socialment, i per fer-ho, per tant, no s’ha de partir d’un criteri que separi diverses realitats o exageri les diferències entre aquests cercles socials a què em referia (hetero i homo) per buscar -diria jo- una igualtat artificiosa, sinó que cal partir d’un criteri general englobador (per exemple, ser ciutadà) per tal de no posar “etiquetes” (almenys oficialment) a la gent ni a grups de gent i per tal de respectar al màxim la dignitat humana. Des d’aquest punt de vista, la igualtat civil i la igualtat jurídica estan implícites en el reconeixement social. Els drets són universals en la mesura que no hi incideixen discerniments qualitatius discriminatoris ni judicis valoratius esbiaixats. 

Aquest argument que acabo d’esgrimir penso que parteix del més pur sentit democràtic d’igualtat i, fins i tot, d’humanisme. És quelcom, crec, que els governs haurien de tenir en compte a l’hora de fer legislació, ja que no té sentit fer lleis específiques per a homosexuals i transsexuals (llevat quan es tracti de prevenir l’homofòbia, i per això, de fet, ja existeixen en els estats més democràtics les lleis antidiscriminació, però, ja dic, en els “més democràtics”, d’aquí la raó de ser de l’informe més amunt citat), i també penso que ho hauria de tenir en compte la mateixa comunitat LGTB, sobretot des dels col·lectius oficials del moviment, sovint mercantilitzat. No hi ha dos mons diferenciats, l’hetero i l’homo, igual com no hi ha els mons dels negres i dels blancs; aquí, en una autèntica democràcia (o, si voleu, en una democràcia radical), tothom és igual des del punt de vista de consideració social general, per això partir de criteris que distingeixen és negatiu pel fet de ser discriminatori, encara que no hi hagi voluntat perniciosa.

Així doncs, crec que els estats no han de fer, per exemple, lleis de matrimoni per a persones homosexuals, simplement han de procurar que les lleis que ja existeixen (que, és cert, per herència històrica són heteronormatives) facin referència a tothom, perquè aquest tothom té la qualitat de ser ciutadà i, a la vegada, ésser humà, no heterosexual ni homosexual. Qualsevol persona que vulgui viure amb algú altre i formar una família, ha de fer-ho constar a la burocràcia i punt, perquè és la seva volutat personal i és un dret social. De fet, usualment en diem “llei de matrimoni homosexual”, però és cert que no és especial per a aquestes persones, sinó que generalment s’eliminen les implicacions heterosexistes: és el que es va fer a Espanya amb la Llei 13/2005 de modificació del Codi Civil en matèria matrimonial, ja que va deixar d’estar limitada a persones de sexe diferent. És a dir, la “llei de matrimoni homosexual” no és res més que una llei que modificava l’actual legislació matrimonial per tal que no fos discriminatòria.
Malgrat aquest exemple, hi ha mesures que es fan des d’una lògica orientada exclusivament a les persones LGTB (per cert, observació: això és una simple etiqueta banal), i no hauria de ser així. Sinó que, com en l’exemple anterior, les lleis i pràctiques socials no s’han de fer pensant només en els heterosexuals. De fet, aquesta és la veritable homofòbia social, no només l’actitud d’odi d’un individu intolerant, sinó centrar la normalitat social en els valors i pràctiques heterosexuals, que sovint van acompanyats de masclisme.
Aquesta postura la puc defensar també, tot i que no crec que sigui necessari perquè penso que el sentit d’igualtat que vull transmetre és prou transparent, des de la realitat pràctica: no té sentit que ara als homosexuals se’ls reconegui el dret d’unió civil simple, que després tinguin drets d’herència, que després puguin casar-se igual que els altres, i que, finalment, com si fos un reconeixement per la seva bona actitud o, pitjor, un premi, puguin adoptar. Simplement ja han de poder fer el mateix que els altres, sense privacions ni prohibicions explícites o implícites, perquè depèn de la seva voluntat, perquè no han de demanar permís als altres i perquè un estat democràtic ha d’equiparar, per principis, els drets i deures de tots els ciutadans. Com a exemple, vegeu aquest spot en anglès i gaèlic de l’associació irlandesa Marriage Equality, en què un home passa casa per casa per demanar a tothom permís per poder contraure matrimoni amb la seva promesa.

Veritat que és, per a la majoria de vosaltres, una situació inversemblant, que un home demani als altres si es pot casar amb la seva promesa? És absurd que això s’hagi de fer, perquè, repeteixo, per proïsme cal reconèixer la dignitat de totes les persones.

I encara ho exemplifico més, perquè vegeu realment com una actitud teòricament positiva envers els drets dels homosexuals també pot ser negativa: el govern escocès recentment ha informat que està sondejant la població per saber si es posiciona a favor del matrimoni igualitari entre heterosexuals i homosexuals a fi de permetre’l, cosa que va prometre electoralment. Possiblement ho complirà, però tot depèn del que surti d’aquest procés obert que ha anomenat de “consulta” i que va presentar oficialment. Tothom pensarà “oh, això està molt bé, és esplèndid!”. Doncs, no exactament. Sens dubte és positiu a la pràctica i aparentment no transpua una actitud homòfoba… Però això no és del tot cert: com he dit més amunt, el govern escocès està fent una distinció entre dos tipus de ciutadans, cosa que és discriminatòria, i restringeix un dret social tan important com el de matrimoni a un sector de la població, a la vegada que deixa, en certa manera, al conjunt de la població la facultat de decidir si ampliar aquest dret o no. Com heu vist a l’esquetx, això és absurd.
El govern escocès actua (com fan, de fet, pràcticament tots els estats democràtics) sense una veritable valoració dels drets universals. És més, la lògica que segueix el govern escocès parteix d’un sentiment inconscient de superioritat social heterosexual, l’heterosexisme: això és el que crea “homofòbia invisible”, això és el que de debò cal combatre. El govern escocès i tots els del món (bé, almenys els democràtics), reitero que han d’aprovar tota legislació igualitària, sense entrellats polítics, i no cal ni tan sols que ho justifiquin àmpliament, simplement és una qüestió d’ètica i dignitat humana, és una qüestió inherent a la consideració social que es fa de tot ciutadà en democràcia. Per això mateix és averrant que existeixi realment legislació contrària, conscientment discriminatòria en el sentit més negatiu possible, als homosexuals, com per exemple la llei Don’t ask, don’t tell, que el dia 20 de setembre va ser derogada (com ja vaig informar). I per això mateix és excepcionalment greu que ara els republicans vulguin reintroduir aquesta mesura, així com que tinguin intenció de promoure referèndums per prohibir expressament als homosexuals de casar-se.

Per anar acabant, només em falta parlar de la posició que ha de prendre la comunitat LGTB per tal d’aconseguir aquests drets universals sense distinció ni discriminació. De primer, cal saber que la política que algunes organtizacions LGTB duen a terme procura crear expressament una imatge determinada, fins i tot vendre-la. Sembla que, en comptes de buscar la integració (ja que això també és necessari junt a la igualtat per tal d’aconseguir la plena normalització), busquin crear una mena d'”identitat social” especial per a homosexuals, la qual cosa, portada a l’extrem, també és discriminatori. No dic que no existeixi realment una identitat homosexual, però existeix  en tant que identitat sociohistòrica del moviment d’alliberament sexual, és l’herència cultural i l’esperit de lluita hereu, sobretot, dels anys setanta; en aquest cas ho criticava perquè comporta, no diré un estil de vida, però sí unes tendències socials determinades, unes pràctiques sovint artificiosos i a vegades uns costums guiats pel mercat. Els homosexuals i transsexuals no porten un codi de barres que els distingeixi, ni han de procurar portar-lo, excepte quan cal fer realment la revolució per aconseguir respecte social, com va passar a Stonewall.

Per concloure, agraeixo al comissari Hammarberg les seves declaracions i els seus informes. I, d’aquesta situació exposada, en dono la culpa en part als estats, que són els que apliquen les polítiques, de matriu heteronormativa, perquè les polítiques, com és ben sabut, poden marcar caràcter, en aquest cas heterosexista. Dono la culpa també a totes les persones que es deixen seduir per idees simples i simplificadores pel que fa a altres persones i no saben entendre la realitat humana global i autèntica; i a aquelles persones, tant homosexuals com heterosexuals, que els agrada defugir les seves responsabilitats socials o aquelles que no semblen, en realitat, buscar la integració de tots. I també he de donar la culpa, sobretot, a les entitats i persones que, per pura ignorància, continuen mostrant aversió envers els homosexuals, la qual cosa crea homofòbia, i, com és evident, l’homofòbia és el greu escull social a superar abans no aconseguir la normalització.

El papa (el de Roma) i el laïcisme

Abans d’hir diumenge, a la Sagrada Família, Sistarch va dir sentir preocupació pel laïcisme que domina Espanya, que posa en perill el sentiment religós i no sé quines coses més. Però jo li contestaria que més val que vigili el que diu, ja que s’està posant en un terreny que s’escapa una mica d’allò religiós com quelcom espiritual, com un sentiment de les persones. Això és així perquè el laïcisme és, de fet, un concepte polític, i no religiós, que propugna sobretot la separació entre el poder terrenal i l’eclesiàstic. Depèn del desenvolupament general de la societat i del poder estatal establir les relacions entre espai profà i espai sagrat: el laïcisme és, de fet, un ferm principi liberal, fonament indispensable de qualsevol estat democràtic. És a dir, malgrat que el laïcisme realment pugui influir en la manifestació de la religió en un estat, aquest és un concepte doctrinal polític que s’escapa del control religiós, que no correspon al paper que l’Església (i tota influència religiosa) té reservat en la nostra societat. Amb paraules de Maquiavel: Al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu. Tot%20per%20la%20censura
Si l’Església té el tic de voler tornar a immiscir-se en assumptes polítcs, com va passar en èpoques passades (i no m’estic referint especialment al franquisme, sinó encara a uns pocs segles més enrere), llavors és que s’està tornant excessivament retrògrada, la qual cosa sens dubte posa en perill l’estabilitat democràtica.
I, a més, d’altra banda, si cada cop les esglésies estan més buides, no és per culpa del laïcisme (si bé és cert que aquesta doctrina pot generar noves pautes socials), sinó perquè la religió -això és, el sentiment religiós, la fe, el creure en Déu- cada cop resta més desfasada. Si el missatge no arriba, és culpa de l’Església, que realment poc té a fer en un món més racional en què les religions van quedant més diluïdes i perden el seu caràcter tradicional fonamental, com, de fet, demana la bona democràcia per raó, entre d’altres, de la llibertat personal.

Així, dono el meu ple suport moral a les associacions laiques convocants d’una marxa laica per demà dia 17, que van demanar al fiscal de l’Estat que vigilés de ben a prop les paraules que pot dir el papa, ja que poden contradir els principis democràtics, poden constituir delicte. Si no hem d’acceptar discursos xenòfobs com el de PxC, tampoc no hem d’acceptar que el representant d’un estat inspirat en lleis de l’edat mitjana faci un discurs que, amb les seves paraules, violi els drets humans. Penso que la forta aversió que l’Església sent envers els homosexuals n’és un clar exemple. Així ho ha mostrat sobradament i descaradament no només amb discursos dels seus representants, sinó també amb manifestacions com aquelles en “favor” de la família, unes manifestacions que, per cert, tenien el ple suport del PP, que actua amb connivència amb l’estament religiós, la qual cosa vol dir -aprofito per remarcar-ho- que el discrus del Partit Popular també va en contra dels drets humans i, per tant, no és democràtic. Com va dir Popper, cal invocar, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar els intolerants.
Una altra cosa és que Benet XVI pugui llençar missatges espirituals, dogmàtics i canònics, però això ho ha de fer exclusivament als seus fidels i sense el suport de l’Estat, com ha passat ara, cosa vergonyosa per a Espanya. Això indica que s’agenolla davant del papa no pas humilment, sinó indignament. Tot i així, igualment en aquest cas penso que cal vigilar que el comportament de la gent de fe s’adeqüi al bon decòrum cívic. Però, d’altra banda, també m’agradaria dir que a vegades un laïcisme extrem o, sobretot, l’ateisme poden posar en perill la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa.

Com a exemple d’un estat de dret democràtic i laic que sap plantar cara a la invasió de l’Església, m’agradaria exposar el cas d’Irlanda: el primer ministre d’Irlanda a mitjan juliol, enmig d’unes investigacions per abusos sexuals entre l’estament religiós, va respondre davant de la prepotència de Roma que tothom qui abusi en l’estat sobirà i democràtic d’Irlanda està sotmès a la seva llei. De fet, el parlament irlandès va votar unànimament una moció de censura que reprovava el Vaticà. Així, Irlanda no ha acceptat la posició de Roma, que volia evadir la responsabilitat dels capellans per actes de pederàstia argumentant que la religió va més enllà d’un estat o que, en tot cas, aquests capellans culpables estarien sotmesos a les lleis de Roma. Això ha obert un conflicte diplomàtic entre els dos estats.
Jo -us diré una cosa- no sóc religiós, però estic convençut que tota aquesta colla de clergues pretensiosos aniran a l’infern.