Arxiu del Blog

Orgull i emancipació

[Article publicat al Capgròs]

Fa anys vaig veure una escena de la sèrie United States of Tara: l’adolescent que estava descobrint la seva homosexualitat es deixa convèncer per un amic d’anar al parc a fer cruising. L’amic, que accepta encantat ser “el gai”, va de seguida amb un noi amb qui havia quedat. El protagonista, però, temerós, es topa accidentalment amb el veí, un home que va viure la revolució sexual. El veí deixa de practicar sexe amb el desconegut amb qui estava i, preocupat, agafa el noi i l’acompanya a casa. De camí, el noi li diu que no sap com ser gai i ell li respon, fent referència a la seva generació que no tenia més opció, que no hi ha res especial per ser gai i que, més encara, no cal que vagi al parc a desfogar-se amb el primer que passa.

Són dates de l’Orgull i aquesta escena m’hi ha fet pensar. L’esquerra actual, imbuïda pel pensament feminista hegemònic, es posa les mans al cap en veure dones cosificades i no para de parlar del patriarcat per tot arreu, que s’ha de destruir (deconstruir, diuen) pels rols que imposa, entre altres coses. Però, curiosament, no critica la cosificació ni estereotipització dels cossos masculins en aquesta celebració, no s’alarma per la sexualització de tot ni es planteja l’orientació d’aquesta reivindicació. Vist en perspectiva, hi ha una profunda contradicció, però plantejar-ho seria xocar contra l’identitarisme actualment en voga en el progressisme que caracteritza el pensament de tal manera que evita qualsevol reflexió mínimament crítica i tot ho considera una ofensa.

Però l’escena que he narrat ens ensenya una cosa molt important: apoderament no és el mateix que emancipació. El pensament identitarista hegemònic pateix, però, aquesta profunda i desgraciada confusió: suplanta la segona per la primera. La confusió es produeix per la intensitat de l’individualisme: el punt de partida i referència és un mateix, la seva subjectivitat i la seva felicitat. L’apoderament es pot assolir, així, a través del consum mateix. En efecte, el consum ens dóna l’aparença d’igualar-nos i així ens permet imitar el model cosificat (i sexualitzat) que hem vist (i que es reprodueix i es ven), de tal forma que ens fa passar l’enveja, la ràbia o la vergonya. Ara bé, així es difon una imatge que interioritzem i, doncs, estereotipem i ens convertim en una marca de nosaltres mateixos. I això no és res de nou: el circuit de les mercaderies, instrument clau d’alienació social. El pitjor: es lloa i promou, fruit de la desgraciada confusió. Tornem a l’escena: la revolució sexual no era això.

Al cap i a la fi, es tracta d’orgull de ser humans dignes, ni més ni menys, no orgull d’un individualisme arrogant que anuncia amb qui es va al llit. Això no té res a veure amb l’emancipació, autèntic principi de canvi social. No ho perdem mai de vista.

Anuncis

Homofòbia “en negatiu”

A partir d’una experiència personal, explico com la categorització per etiquetes i recalcant la “diferència” no deixa de ser homofòbia. És un petit exemple d’aplicació pràctica de la lògica de la diferenciació que he tractat extensament en el bloc en una sèrie d’articles.

Homosexualitat (i 4): l’homofòbia

El consumidor vive sus conductas distintivas como libertad, como aspiración, como elección y no como imposiciones de diferenciación ni como obediencia a un código. Diferenciarse siempre implica, al mismo tiempo, instaurar el orden total de las diferencias que depende, de entrada, de la sociedad total y supera ineluctablemente al individuo. Cada individuo, al marcar puntos en el orden de las diferencias, lo restituye con su acto y a la vez se condena a no inscribirse en él más que relativamente. Cada individuo vive sus logros sociales diferenciales como logros absolutos; no vive la presión estructural que hace que las posiciones se intercambien y el orden de las diferencias se perpetúe.
(Jean Baudrillard: “La sociedad de consumo”, 1970)

Aquesta quarta i última entrega d’aquesta sèrie tindrà un règistre una mica diferent. Pensava d’entrada d’arxivar-ho com si fos una reflexió personal dins de la categoria d'”Homosexualitat”, però al final he pensat que es pot fer una aplicació final encara seguint la línia de l’autor de referència que he fet servir durant tots els articles, per reflexionar sociològicament sobre les implicacions profundes del que hi he exposat. En aquest cas, ens ocupa la postura social de rebuig davant de l’homosexualitat.

1. Homofòbia estrictament parlant:

Certament, l’homofòbia és l’actitud psicosocial d’odi als homosexuals, en tant que expressió individual conscient, i també és, en tant que expressió social institucionalitzada, aquelles pràctiques, lleis o normes que directament discriminen o rebutgen el fet homosexual, com podria ser, per exemple, la negativa (per exemple present a Estats Units) d’acceptar les donacions de sang de persones homosexuals. Aquest segon tipus de manifestació d’homofòbia social, però, penso que podem dir que es divideix en dos tipus: precisament aquella inconscient que és una institucionalització normalitzada dels costums “tradicionals”, tal i com han vingut per herència històrica a partir dels valors socials dominants i professats; i aquella que és la institucionalització conscient i legalització del que serien pràctiques homòfobes de tipus individual, la qual cosa porta a la repressió i persecució de les persones homosexuals (com és el cas de l’homofòbia d’estat que actualment manifesta el govern rus).
Cal també tenir clar que, així definida per mi, l’homofòbia pot ser l’odi real, l’aversió subjectiva, que senten algunes persones (per exemple, els nazis), o simplement la pràctica social de discriminació inconscient, que simplement ha quedat institucionalitzada per la presència de l’heteronormativisme. És a dir, en un cas ens referim a la subjectivitat i el caràcter psicosocial de qui sent homofòbia, però en l’altre cas donem aquest nom a les pràctiques socials objectives o objectivades. Aquesta segona apreciació del terme és la més interessant i és la que aquí prenem com a punt de partida, a banda que és la que generalment considerem quan en parlem en aquest blog.

“Varias personas golpean a Svyatoslav Sheremet, jefe del Gay-Forum de Ucrania, en Kiev, el pasado 20 de mayo. Sheremet fue atacado tras reunirse con miembros de la prensa para informarles de la cancelación de un desfile gay.- ANATOLII STEPANOV” (Font: Público)

2. Homofòbia “sociològica” com a efecte de la diferència:

Ara bé, aquests tres tipus d’homofòbia (l’un expressa el caràcter subjectiu, l’altre el caràcter més objectiu i l’altre combina els dos caràcters) es refereixen tots a la constitució de la societat tal i com es presenta, la seva forma; i el matís polític que presenten ho és en la mesura que la política que s’enfoqui a l’homofòbia així definida pugui ser enquadrada en les institucions de la societat.
Amb aquesta sèrie d’articles hem volgut veure quina és la lògica de fons que afecta l’apreciació i la forma del fet homosexual en les societats contemporànies, com a conseqüència dels tres fenòmens íntimament lligats que hem exposat: el fetitxisme de la diferència, el consumisme i l’espectacularització. Per això, quedar-nos amb aquesta definició d’homofòbia, que només s’entén si veiem la institucionalització actual de la societat com una reïficació absoluta, ens resulta poc interessant i aporta poc per a una comprensió plena (potser quasifilosòfica) de la societat actual. Així com quan parlàvem de la diferència no dèiem que els homosexuals certament “es presenten” als nostres ulls com un col·lectiu diferent i discriminat, i per això qualsevol mesura política que se centri només en ells és positiva, sinó que volíem veure la lògica d’aquest tipus de raonament (que és el discurs institucionalitzat) i advertíem, a través de Baudrillard, de la jerarquització d’estatus i del perill de la banalització; també aquí no volem exposar la situació viscuda per heterosexuals o homosexuals de discriminació, sinó fer notar un altre tipus d’homofòbia existent en la lògica estructural per raó de tots aquells fenòmens que hem descrit, sobretot profundament arrelada, com veurem tot seguit, en el principi de la diferència.

Aquest tipus d’homofòbia del qual jo parlo (que més que un tipus potser és més aviat la dimensió en la qual entenem l’homofòbia) només es pot entendre si tenim en compte la lògica de la diferència: la diferència es forma per extrapolació histèrica, dèiem, i suposa una sensibleria específica per allò que és diferent; aquesta diferència, a més, és fàcialment identificable, pot crear la seva identitat gràcies a la lògica del consum, que en últim terme pretén simbòlicament eliminar les diferències d’estatus, quan aquestes realment sí que es troben a la societat. És a dir, ens referim a l’existència d’aquesta jerarquització d’estatus, al fet que el fet homosexual hagi estat definit i entès segons els prejudicis heteronormatius dominants (per qüestions històriques normals) a la societat; i, no només a això, sinó també al fet que, quan en l’esfera política immediata (en l’esfera institucional de la política) es tracti aquesta qüestió, es faci encara amb els supòsits heteronormatius banalitzats i justificant la diferència pel sol valor -aparent- que té aquesta diferència. En certa forma, doncs, la discriminació paternalista feta per via legislativa per l’Estat que no sigui capaç de trencar aquest cercle de significacions denotarà un cert caràcter homòfob, perquè perpetua el sentit de la diferència. De la mateixa manera, la presència en sèries de televisió de personatges gais totalment estereotipats que pretenen, oficialment, ser un exemple de normalització, també és homofòbia.

Ens trobem, doncs, davant d’una situació aparentment contradictòria. La lògica de la diferència és el que explica aquesta contradicció aparent i per què és possible. A més, cal tenir present que la contradicció és tal perquè depèn no de la manifestació fàctica, sinó perquè estem entenent aquesta manifestació fàctica no tal i com es presenta, sinó a partir del seu simbolisme i de la seva legitimació. És a dir, la perpetuació dels mateixos valors discriminatoris, l’acceptació passiva (o, millor, interiorització) del “rol” d’homosexual, la insistència en la dimensió identitària més que no en la funcionalitat pública o la concepció universalista de la política… tot això és el que jo entenc per “homofòbia”. I no és estrany que sigui així: la diferenciació es fa per extrapolació, i l’extrapolació depèn de la”capacitat” de dominació. A més, és funcional per al sistema global: l’acceptació d’aquelles regles de joc i la interiorització del codi de la diferenciació (i això, segons Baudrillard, és conformisme) motiven el consumisme. Ja vam veure que la creació d’un model que es formi a partir d’aquesta diferència esdevé objecte de consum.

Recapitolant, aquesta homofòbia que és objecte de reflexió aquí no té res a veure amb l’homofòbia estrictament parlant, simplement, per anomenar-ho d’alguna manera, hem volgut posar aquest nom a aquesta lògica estructural que acabem d’explicar. Llavors, aquesta “homofòbia” va més enllà de l’actitud conscient, perquè és l’acceptació de l’ordre previ i dels efectes sistèmics d’aquells tres fenòmens clau. Ha de quedar també clar, que, en tant que estructural, també és estructurant del que es desenvolupa efectivament en la institucionalització social.

3. Exemples i política davant l’homofòbia:

Arribats a aquest punt, no cal allargar-se més amb disquicisions. Si s’ha entès bé el que hem explicat en els tres articles precedents, penso que es pot entendre aquesta mena d’homofòbia que explico aquí. Simplement, per acabar-ho de concretar (i plasmar la cita de capçalera de Baudrillard), il·lustraré com funciona tota aquesta lògica coherent estructural amb dos exemples específics.

El primer és la crítica (crítica del discurs de la diferència) que es feia a la proposta del govern central sobre reproducció assistida, ja que l’estat no vol cobrir les lesbianes que també vulguin tenir fills sense ser estèrils. Tota la crítica de fons i el que denota aquesta posició particularista, jo seria incapaç d’explicar-ho de manera més clara i més breu de com ho fa Enrique P. Mesa al seu blog en un article que subscric totalment. Cal llegir-lo per conèixer completament l’exemple, i veureu que exposa molt clarament el sentit de fons de la crítica, quina és la posició ideològica d’aquesta crítica. Sens dubte, a banda d’altres apreciacions, la lògica de la diferència explica en gran part aquest tipus de crítica, així com, segurament, la incapacitat per tenir una visió política àmplia, global, o, més que global, total.
Doncs bé, el quid de la qüestió sobre aquest tema és que hom defensa que les lesbianes han d’estar incloses en la cobertura sanitària de reproducció assistida… perquè són lesbianes, precisament. És a dir, si ens hi fixem bé aquesta lògica recorre de nou als arguments biologicistes, arguments que sempre des del discurs dominant heterosexista, s’han pres per rebutjar, menysprear i ridiculitzar els homosexual, i són uns arguments que no tenen validesa científica. Justament, recuperar aquests arguments per justificar-se, és el que denota aquesta homofòbia de la qual jo parlo. Prendre mesures específiques enfocades al “col·lectiu” per les característiques inherents d’aquest “col·lectiu”, no nega l’homofòbia, l’afirma. I, doncs, la perpetua, perquè l’estableix institucionalment.

El segon exemple és potser més interessant i més revelador. Resulta que de tant en tant ens trobem amb el cas d’algun local d’ambient que prohibeix l’entrada d’heterosexuals o els discrimina, per exemple és el cas d’un bar gai de Copenhaguen que va cridar l’atenció a una parella heterosexual que es feia un petó, i va acabar expulsant aquesta aparella i fins i tot els amics homosexuals que l’acompanyaven. Fixem-nos bé amb el que transpua d’aquest acte: efectivament, l’actitud de negar-los de besar-se i fer-los fora és clarament discriminadora, i positivament afecta aquelles persones heterosexuals (deixem de banda els seus amics homosexuals). Ara bé, malgrat que en termes jurídics podríem dir que és discriminació infundada envers persones heterosexuals, en realitat el que hem d’observar és que, pel que fa al sentit social, no és una discriminació de tipus heterofòbica, encara que els qui ho van patir fossin heterosexuals, sinó homofòbica. I no és una paradoxa: els van cridar l’atenció per ser heterosexuals dins d’un bar gai, la qual cosa vol dir que el criteri pel qual ho rebutjaven no era la sexa sexualitat pròpia, sinó la sexualitat considerada “natural” en aquell ambient. En altres paraules: no els van fer fora per ser (els clients) heterosexuals, sinó perquè els propietaris eren homosexuals.
Aquesta predisposició envers l’altri, el judici que se’n fa, no és sinó la versió en negatiu (inversa) de l’homofòbia, i això vol dir, igual com en l’altre exemple, que no la nega, sinó que l’afirma. Però més clarament ho veiem si atenem a les raons dels defensors d’aquestes mesures prohibitives envers els heterosexuals: diuen que cal protegir els locals gais. Fixem-nos-hi: igual com qui defensa la puresa de la raça, igual com qui se sent víctima. De nou, això és el negatiu de l’odi “típic” i de la discriminació social heterosexista, és la forma inversa de l’homofòbia. Certament, així és com es presenta, estimats lectors, això que jo he anomenat “homofòbia ‘sociològica'”, a la inversa que l’homofòbia “clàssica”. Aquesta apreciació de l’homofòbia és el que fa que existeixin, i, més important encara, que convisquin, aparents contradiccions, tal i com he assenyalat més amunt.

Òbviament no estic dient que aquesta actitud de rebuig als heterosexuals sigui generalitzada, simplement vull fer reflexionar sobre els pressupòsits normatius d’allò que considerem “normalització” i adonar-nos que, així entesa, porta implícita aquesta mateixa lògica discriminadora i autovictimitzadora. No es desfà, per tant, de l’homofòbia, sinó que n’acaba mostrant una faceta més subtil i justificadora d’un mític essencialisme, que, en qualsevol cas, enforteix el domini del marc normatiu de referència oficial sobre el fet homosexual, i perpetua les relacions de dominació a través de mecanismes tals com el material del consum o l’ideològic del fetitxisme de la diferència.
Sabent això, d’aquesta concepció que proposo d’homofòbia, s’ha de derivar una actitud política crítica, profundament reflexionada i de mires globals o, fins i tot, totals, a fi de possibilitar una autèntica emancipació.