Arxiu del Bloc

Comunitat autònoma com a circumscripció

Últimament, de fet des de deu fer un parell d’anys, està en voga defensar la circumscripció única al Regne d’Espanya, i més després d’aquestes anteriors eleccions. Es defensa com una forma de renovació del sistema electoral i com si fos una solució al bipartidisme. De fet, passades aquestes eleccions se’n va parlar molt i es va difondre la projecció de com quedaria el Parlament espanyol amb circumscripció única.

14507235943665

Que cal canviar els districtes electorals i el sistema electoral em sembla obvi. Però jo no sóc un partidari de la circumscripció única, de fet hi estic en contra. Aquí vull mostrar una forma de circumscripció alternativa a la ja alternativa de circumscripció única: les comunitats autònomes. Enumero breument per què entenc que la circumscripció única no és apropiada però, en canvi, les comunitats autònomes són les més adequades.

Per què no a la circumscripció única:

  • La circumscripció única pot portar a massa fragmentació parlamentària. Ara, és cert que no hem de tendir al pol oposat: circumscripció massa petita que tendeix a afavorir els partits més votats. La comunitat autònoma, en canvi, està en un punt intermedi.
  • La circumscripció única esborra diferències territorials, siguin demogràfiques o polítiques. Fa coincidir, per això, comunitat nacional amb cos electoral.
  • La circumscripció única afavoreix un cert “desarrelament” dels partits i els candidats, de forma que algú que ha actuat políticament en un lloc ja definit i, per tant, és conegut en aquell territori, acabarà sent votat per persones de l’altra punta de l’Estat que no el coneixen pas.

Per què sí a les CCAA com a circumscripció:

  • Sembla lògic que la circumscripció coincideixi amb una entitat en certa forma política ja definida: les comunitats autònomes no són meres divisions administratives, també tenen vida política i, doncs, seria una manera de fer quadrar l’elecció de representants segons les condicions polítiques del territori on hom viu.
  • Segons això, també seria una manera d’exportar al conjunt nacional (estatal) les inclinacions polítiques territorials i les diferències de vot per territori (la pluralitat), perquè la gent votaria segons la seva realitat i perquè a cada circumscripció es podrien presentar candidatures i candidats diferents, aquells arrelats en el territori, cosa que no tindria gaire sentit amb un sol districte. S’entén, per tant, que cada territori és un cos electoral diferent i, doncs, es mereix un pes determinat dins del Parlament. No passaria, en canvi, l’efecte contrari que tenen les circumscripcions més petites com les províncies: que un partit (potser petit) tingui un fort arrelament en una província i, doncs, acabi tenint un pes relativament gran en tot el cos electoral -i políticament definit- de la comunitat autònoma.
  • La magnitud de les circumscripcions (candidats a escollir) vindria marcada evidentment per la demografia. És cert que la circumscripció única compensa diferències demogràfiques perquè es comptabilitzaria tot per igual, però, per contra, com deia, no es tenen en compte diferències territorials “naturals” no marcades per simples divisions administratives. De nou, cada territori és un cos electoral sociodemogràficament diferent. Com més petits són els districtes, més es poden fer paleses aquestes diferències. Si opto per la comunitat autònoma és perquè considero, com he dit, que el lògic en unes eleccions estatals (d’una sola comunitat nacional) seria aprofitar les diferències territorials polítiques, i així també es plasmarien certes diferències sociodemogràfiques. En el cas de les eleccions autonòmiques, però, és on caldria buscar una nova fórmula de circumscripció per recollir de forma més concreta aquestes diferències: no crec que les províncies actuals segueixin sent vàlides.
  • Amb les comunitats autònomes com a circumscripció electoral no passarien coses estranyes com que el total percentual de la comunitat fos més gran en un partit que en un altre, però en canvi rebés menys diputats: això passa avui perquè es comptabilitzen per províncies, però en últim terme els escons són repartits segons comunitat autònoma. Això ha passat a les Illes Canàries, per exemple, on PSOE ha tret el 22% i Podemos més del 23%, però el primer té 4 diputats i el segon 3. A Castella-la Manxa C’s i Podemos tenien pràcticament el mateix percentatge de vots i només 1500 vots de diferència, però Podemos ha aconseguit 2 diputats menys que l’altre: una cosa sense sentit.
  • Les comunitats autònomes també impedeixen que algunes províncies acabin funcionant a la pràctica com a circumscripcions majoritàries (cosa que també faria la circumscripció única, però sense trencar la realitat territorial).
  • Tot això comentat, però, crec que s’hauria de complementar amb un sistema d’igualació nacional d’escons (semblant al sistema alemany), que ajudaria a buscar la màxima proporcionalitat i limitaria les desproporcions causades per, per exemple, la gran diferència de magnituds entre circumscripcions. Gràcies a aquest sistema, districtes petits, com Ceuta i Melilla, malgrat funcionar a la pràctica com a circumscripcions majoritàries, comptabilitzaren a nivell estatal (com a circumscripció única) els vots “sobrants” dels altres partits. No obstant això, no tinc una idea clara de com es podria conjugar aquesta opció amb un eventual senat estrictament territorial.

Per acabar, vegem aquest gràfic de com hauria quedat el Congrés si es repartissin els escons segons comunitat autònoma, aplicant encara la Llei d’Hondt, però no he fet cap càlcul de vots sobrants. (Perdoneu que no estigui en forma d’arc parlamentari, però no ho he sabut fer).

Escons segons comunitat autònoma

Com es pot veure, surten més beneficiats que actualment els partits que es presenten en territoris definits, però no tant com en circumscripció única: PACMA i UPyD continuarien sense tenir representació. Això no obstant, el benefici s’ha d’entendre en el sentit territorial que jo he argumentat: surten més beneficiats els més grans en els territoris, perquè, clar, es comptabilitzen de forma general i no tan localista. En el cas de Catalunya, En Comú Podem i C’s guanyarien un escó cada un, mentre que ERC i la marca blanca de Convergència en perdrien un.

D’altra banda, la caiguda del PP seria més pronunciada que actualment, però no tant que amb circumscripció única, perquè segueix sent el partit més votat en la gran majoria de comunitats autònomes.

El més “curiós” és que Podemos (i les seves confluències) tindria més bons resultats si es comptabilitzés per comunitat autònoma i no per circumscripció única (que és el que a priori es podria pensar); més encara, escurçaria amb un escó la distància amb el PSOE, malgrat que aquest també sortiria més beneficiat que amb circumscripció única. Recordem que la diferència de vot entre un partit i l’altre ha estat de només l’1,5%. Per contra, C’s no tindria tan bons resultats que amb circumscripció única, perquè, de nou, es tracta de calcular el seu pes territorial. I, finalment, IU veuria millorats els seus resultats, però no tant com en circumscripció única, perquè és un partit que té tendència a ser relativament poc votat, llavors la suma dels resultats territorials no és tan gran com si es calculés d’un sol cop tot en tot el territori estatal. Això no obstant, aconseguiria representació a Andalusia (3 diputats), on actualment no ha aconseguit res, precisament per culpa del localisme i la concentració de vot que impliquen les províncies.

Estat? Independent?

Sorprenent ha estat per a mi l’anunci del president Mas de convocar el referèndum per la independència, i sens dubte obre d’aquí a la data de la consulta (i més enllà) un futur que potser alguns no s’esperaven i que serà relativament agitat. Malgrat el tipus de preguntes i que, segons tothom diu, són molt obertes i permeten que tothom s’hi senti a gust, jo, tanmateix, no trobo les preguntes del tot adequades. Exposaré tres motius.

1. Federalisme… de debò?

Per començar, voldria dir que jo, a diferència de l’opinió generalitzada que es copsa en l’ambient segons la qual la consulta és inclusiva, no veig del tot bé les preguntes plantejades. Si bé pot semblar que la consulta possibilita d’expressar la preferència per l’estat federal, jo trobo que les dues úniques respostes lògiques són el doble sí, que representaria la independència purament, i el no (només a la primera, perquè respondre-hi “no” ja incapacita per respondre a la segona). Això és així perquè la primera pregunta es refereix a un Estat català, sense que sigui independent. L’única manera d’entendre-ho és com un estat federat. Però vet aquí que hi ha un problema: depèn de la voluntat política dels catalans conformar un estat federat?

Jo entenc que un referèndum (que segurament no és tal perquè només l’Estat té potestat per convocar-lo) s’ha de veure com l’aprovació o rebuig d’una decisió que directament representa la voluntat política efectiva. La independència, per tant la constitució d’un estat ple i -en principi- sobirà, pot derivar-se directament de l’expressió de la voluntat política del poble com a entitat política, però, en canvi, la formació d’un estat federat a Catalunya depèn de l’existència d’un marc estatal federal a Espanya.
Es pot consultar el poble per conèixer la seva apreciació sobre la direcció que ha de prendre la política, sobre si s’han d’iniciar negociacions per canviar la forma estatal espanyola, però no es pot dir que el referèndum permet igualment l’expressió del federalisme, perquè, per una banda, com he dit, la decisió no depèn del que expressi el poble català i, per altra banda però lligat a això, tal decisió representa el canvi de constitució espanyola. En aquest cas no s’ha de plantejar com un referèndum que depèn lliurement i sobiranament del poble català, sinó que seria un plebiscit sobre el canvi de fronteres d’Espanya, per tant tindrien raó els qui diuen que jurídicament cal preguntar a tots els espanyols. Deixeu-me que ho especifiqui: no estic dient que calgui consultar tots els espanyols pel que fa a la independència (tot i que estic segur que hi ha arguments que poden defensar això, de fet al final us enllaço un article que ho defensa), però tampoc no es pot dir que només consultant els catalans es pot decidir sobre una situació federal, perquè això ni té translació en una decisió jurídica (com sí que la tindria el vot a favor de la independència) ni està al mateix nivell que preguntar per la independència.
Fixeu-vos que l’opció “federal” -diguem-ho així- més aviat el que expressaria és un desideràtum, en canvi no seria possible la seva materialització. Per no repetir-me més, compareu-ho amb aquest exemple: és com si el referèndum preguntés (i era l’opció que ERC fa temps feia anar) “voleu que Catalunya sigui un estat independent dins de la Unió Europea?”. Estar o no dins de la UE no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, igual com estar o no dins d’un estat federal no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, sinó d’un eventual acord entre els diversos possibles estats que sobiranament voldrien formar l’estat federal. En aquest cas, caldria fer un plebiscit per ratificar o no la integració a l’estat federal com a estat federat. Òbviament, també podeu veure que m’estic referint al federalisme ben entès, i no a la idea segons la qual es pot reformar la Constitució per acostar-se més a un model federal, perquè això és una altra cosa, semblant però diferent, si bé igualment no podria derivar-se de la resposta a la consulta.

En definitiva, la primera pregunta de les dues de la consulta sembla ingènua i fútil, i, conseqüentment, respondre “sí” i “no” a les dues preguntes de la consulta, doncs, no té efecte jurídic i és inútil. Si realment és així com jo ho interpreto, no sé pas perquè han posat aquesta pregunta, però fa la impressió que ha estat (amb l’objectiu de buscar un acord, això sí) idea d’Iniciativa, perquè així també es mostren a favor del dret a decidir però sense ser independentistes.

2. Quina independència?

Hi ha un altre element també molt important, que és la falta de concreció en el que s’està decidint. És cert que un referèndum ha d’expressar la idea general per fer-ne el posicionament (tot i que estic convençut que es poden buscar formes plebiscitàries per anar concretant), però no obstant ni s’ha iniciat un debat (ni a nivell social generalitzat ni molt menys entre els partits polítics) sobre com ha de ser el país independent, ni es proposa un pla o programa. Potser Procés Constituent és l’únic moviment que sembla dirigir-se en aquesta línia.

Cal tenir present que, en efecte, més consens hi haurà com menys concreció s’estipuli i, en canvi, ens referim a un valor ja assumit, com és la llibertat. Hi ha el perill aquí de caure en raonaments excessivament simplistes i brutament nacionalistes, i de fet s’està donant. Cal tenir molt present, també, el marc objectiu que, en agradi o no, ens acompanya, tant de tipus jurídic (en el punt anterior indirectament hi he fet referència) com de relacions de poder i de tipus material. Afirmar coses per l’estil “independència per canviar-ho tot” és irrealista.
Pot ser, en aquest sentit, un problema la falta de concreció i la manca de poder i “hegemonia” social i popular per marcar el rumb, un problema fins i tot fatal. Fixem-nos que amb això juguen alguns polítics: “ara decidim, ara votem, i després ja veurem com ens ho fem”. El problema, és que en aquest “després” el poble ras no hi prendrà part, sinó que alguns que ja tenen poder concretaran allò que el poble haurà “decidit”, a banda que és una postura que es pot considerar irresponsable i, segur, populista.

La política tracta sobre relacions materials entre individus, subjectes concrets i amb voluntat política, i la dinàmica que hi ha entre ells. La independència pot no afectar aquestes relacions; és més, fins i tot podria ser contraproduent, com ho pot deixar ben clar el fet de quedar fora de la UE, ja que -al meu parer- sens dubte aguditzaria les “solucions” neoliberals i provocaria una hecatombe (bé, potser no tant) econòmica. Crec que en aquest raonament es pot trobar un bon argument que un internacionalista pot esgrimir per oposar-se a la independència com a decisió “fixa”, com una decisió inconcreta i estàtica, per més que pugui tenir la independència com a ideal.

3. La sobirania, el quid de la qüestió

La pregunta de la consulta que, segons El Jueves, els poders fàctics volien proposar.

Finalment, el tercer element és un corol·lari del que he esmentat al punt anterior: cal tenir sobirania per decidir. De fet, cal reclamar la sobirania. Ni voler que Catalunya sigui un Estat (pregunta 1) ni voler que ho sigui independent (pregunta 2) tenen gaire sentit segons aquesta aproximació a la política que acabo de definir com el marc relacional i material on la voluntat política es fa efectiva, si no comptem amb sobirania, amb capacitat de decisió, amb poder polític i social per fer valer la nostra decisió. En canvi, la independència presentada en el buit, a banda de reduccionista, amaga el debat sobre deslliurar-nos d’altres poders fàctics als quals estem sotmesos objectivament. Perquè la capacitat de decisió no s’ha de deixar per després d’haver decidit, ja que seria poc responsable i implicaria, fins i tot, fer-ho a l’ababalà.

Pablo Iglesias, aquest jove politòleg que últimament s’ha popularitzat per sortir a la televisió, va venir divendres passat a fer un seguit de xerrades a Barcelona. Ell reflexionava: quina independència real tindríem si els guàrdies jurats simplement portessin l’escut de Catalunya i repartissin llenya perquè els poders públics els hi haurien autoritzat? No cap. La independència real no és una nova constitució de la societat política, sinó que ha de ser també una possible nova constitució material de la societat. Cal trencar els vincles amb els poders que ens subjecten i exercir conscientment i personalment la nostra llibertat, sense nocions de sobirania absoluta que ens abstreuen de decisió política. No es tracta de res més que de recuperar la sobirania del ciutadà dins del context democràtic: decidir el què i el com, a tots els nivells, altrament estaríem vivint una il·lusió de llibertat que no faria sinó canviar les formes per mantenir l’essència d’una falta de sobirania, de voluntat política real.

Aquesta referència a la sobirania ens pot fer recordar el pacte social de què parlava Rousseau, la seva idea de voluntat general (efectivament l’equivalent de la sobirania). Convé fer notar que la voluntat general no és reduïble a la suma de les voluntats particulars. En aquest sentit, es podria considerar, fent la transposició en el cas de la consulta, que la voluntat general és més que la suma dels vots particulars que hom ha dipositat conforme una opinió respecte d’una situació general no materialment definible (la independència perquè sí) i faltada de debat públic. Això podria servir també de font per a una crítica ulterior de la inconcreció que abans comentava.

Per acabar

Finalment, només vull referir-me a un text que el magistrat Carlos Hugo Preciado recentment ha publicat a El Periódico i que també recull la revista Mientras Tanto. Aquest és un text amb arguments polítics i jurídics no exactament en contra de la independència, sinó que exposen com s’està duent a terme actualment el procés del dret a decidir i que trobo molt interessant i realment és prou complet. En recomano molt la lectura perquè segurament oferirà una visió no habitualment comentada i, a més, argumentant diverses coses criticant certes incongruències i procediments. Al final conclou que “el procés sobre el dret a decidir que s’està duent a terme a Catalunya té un dèficit democràtic quelcom més que preocupant.” No obstant, malgrat que no en sóc un expert, jo no estic del tot segur que el dret a decidir no sigui del tot legal, com exposa l’article, però la resta de qüestions em semblen encertades -o, si més no, raonables- i n’hi ha algunes que jo ja vaig comentar a l’article sobre els motius pels quals no em posiciono a favor de la independència.

En definitiva, amb el que jo aquí he exposat i amb l’article que he enllaçat he volgut fer notar unes qüestions que ens permetin tenir -potser- un pensament una mica més crític sobre la qüestió sabent que la independència no és quelcom que s’hagi de perseguir cegament, i, sobretot, observar (realistament, crec jo) que, ara com ara, el procés no tindrà pas els resultats esperats, sinó que en canvi pot ser pitjor des d’una òptica que busca satisfer altres ideals que no siguin únicament el de la independència. I això suposant que reïxi el procés, és clar, però a opinió del mateix Pablo Iglesias és massa optimista la sensació que molts independentistes (o altres que no ho són) tenen que l’Estat no s’atrevirà a fer res, quan en canvi -pensa- el govern espanyol està desitjant suspendre l’autonomia, cosa que també facilitaria més la unió partidista fora de Catalunya.

La política, una relació (corrompuda) d’alta confiança

La situació que estem vivint actualmet de corrupció em permet parlar avui (i perdoneu el meu retard en la publicació) en termes sociològics d’una cosa molt interessant: la relació fiduciària de la política. No faré una dissertació filosòfica sobre el tema, cosa que, però, potser faré algun altre dia, sinó que em centraré només en la conceptualització que s’ha fet des de la sociologia política i les ciències polítiques de la relació entre Estat i ciutadania i, en especial, de la corrupció emergent en aquest sistema de relació, que interpretaré personalment.

Una variable molt important per detectar el tipus de sistema polític i el paper de governants i governats és la relació de distribució de poder existent entre ells. El nostre sistema polític, la democràcia liberal, es caracteritza per una delegació de poder cap a dalt. Això vol dir que la ciutadania faculta uns representants i unes institucions polítiques que s’estableixen per exercir la capacitat governativa i hi diposita el poder (és el principi de la sobirania popular). La delegació de poder, a més, és fiduciària, és a dir, es fonamenta en la confiança que té la ciutadania en els representants i les institucions com a capaços de retenir en la seva execució el poder últim del poble i representar els seus interessos. De tal forma és així que el sistema polític s’institucionalitza sense controls de la ciutadania en la delegació de poder, que, en certa forma, es dóna per descomptada i, quan els representants i les institucions actuen, ho fan sent dipositaris de la confiança popular.

En termes tècnics, es diu que, pel que fa a aquesta delegació de poder, la relació és d’alta confiança. Per “relació” ens referim justament a la delegació de poder, a la relació existent dins d’un sistema entre dos agents socials, un dels quals ha traspassat a l’altre la potestat en l’execució d’una cosa. I per “confiança” no hem d’entendre realment el que un individu arriba a confiar en un altre, sinó que s’utilitza per caracteritzar aquesta forma relacional respecte si hi ha controls o no en la delegació del poder, amb el benentès que la confiança entre els agents globals, i no tant els individus, queda institucionalitzada. Sabent això, es distingeixen la relació d’alta confiança, que és aquella en la qual no s’estableixen controls entre els agents, i la relació de baixa confiança, que és aquella en la qual sí que s’hi estableixen controls. Del primer cas, tenim com a exemple el sistema polític (la relació entre ciutadania i Estat), com ja he esmentat. I del segon cas tenim com a exemple el sistema actualment dominant en els estats de benestar pel qual l’Estat escull empreses o entitats per la concessió d’uns serveis, o també a l’hora de decidir els pressupostos a les empreses públiques, a través de mecanismes rigorosos de controls i criteris fixos.

La relació d’alta confiança implica, com es pot deduir, una gran discreció de l’agent al qual s’ha delegat per fer i desfer. La confiança de la ciutadania vol dir que s’espera que, dins del marc institucional, l’agent farà el que ha de fer, el que li toca, i mai de manera contrària als interessos de la ciutadania, però precisament perquè aquesta confiança es dóna per descomptada, la relació permet llibertat: l’alta confiança és en certa forma carta blanca per fer el que vulguin, a més de complir el que se suposa que han de complir. Amb un exemple molt clar es veu: Artur Mas ha promès de fer un referèndum el 2014, i aquest és un dels motius pels quals la ciutadania hi confia per les tasques polítiques. Però, si al final no el vol celebrar, no hi ha manera de respondre al seu incompliment (i això pot provocar frustració i/o desencant). D’altra banda, com que té el poder polític, amb la confiança de la ciutadania no només durà a terme allò en la qual cosa la ciutadania hi confia més conscientment, sinó que també pot aplicar qualsevol política que vulgui.

Quin és el control del sistema polític? Hom diria les eleccions. I sí, en efecte aquest és un mecanisme de control, quasi l’exclusiu. Però no n’hi ha en el temps entre elecció i elecció, durant el qual els poders polítics actuen amb la confiança dipositada. Si hom no té la capacitat ni per retirar-ne la confiança ni per assegurar-se que actuïn conforme allò que se suposa que han de fer (i aquest és el motiu pel qual s’hi confia: perquè hom espera que faran el que toca), doncs aquests poders polítics tenen carta blanca per fer el que vulguin. Aprofiten la confiança, aprofiten que la representativitat els suposa decisió quasi absoluta en l’execusió i legislació, per dur a terme altres coses. Pot ser bo, pot ser dolent, però la qüestió és que funciona així, però, insisteixo, s’entén que la carta blanca es dóna perquè tothom, la societat en el seu conjunt, confia que en faran un bon ús. De la mateixa manera, no només no es pot controlar el que fan, sinó que difícilment poden passar comptes.

És així per naturalesa la relació d’alta confiança, i funciona mentre la confiança no es traeixi, i quan es traeix la confiança apareixen problemes en el sistema polític. És aquí on podem posar l’exemple de la corrupció. Els dipositaris de la confiança deixen d’estar legitimats quan la ciutadania veu que no fan el que han de fer, quan les funcions per les quals són representants no es duen a terme, quan hom s’adona que, en el cas de la corrupció, els polítics s’aprofiten del càrrec per enriquir-se, quan hom percep que està molt estesa i quan el repartiment en les quotes de poder sobrepassa el sentit de la delegació. Ara bé, jo tinc la teoria que no es percep la corrupció com un especial problema, llevat que sigui molt exagerada, mentre els poders polítics continuïn fent el que se suposa que han de fer, ja que és això darrer en la qual cosa s’hi ha confiat: la corrupció dins del sistema polític pot existir de sempre, però mentre els poders polítics continuïn desenvolupant les seves funcions, mentre no es vegin alterades per la forta corrupció, doncs la ciutadania encara hi confiarà.

Si la confiança així institucionalitzada es traeix, el capital social es trenca i s’esberla la cohesió social, per això el sistema política deixa d’acomplir les seves funcions. Vet aquí com el sistema polític deixa de ser funcional, trontolla amb l’emergència de dues problemàtiques pròpies de la relació d’alta confiança: l’absència de controls, com hem dit, i la generalizació del comportament indecent.

1. Sense controls, el funcionament indecent del sistema polític entra en un cercle viciós i corromp tota la societat. De fet, el sistema perd la seva credibilitat quan el 92,8% dels ciutadans de Catalunya considera que la corrupció és un problema molt o bastant greu, vint punts per sobre que el 2010, la mateixa diferència percentual entre si es pensa que hi ha molta corrupció o poca (actualment el 80% pensa que n’hi ha molta o bastant). I no només això, sinó que el 2011 el 73% dels ciutadans espanyols creia que en els darrers tres anys la corrupció havia augmentat. La confiança que institucionalment es recull, per tant, no té materialització real. Si individualment no es té confiança, llavors en global no es pot institucionalitzar.
Les eleccions no són solució per controlar això, com poden defensar els polítics liberals, i menys si els partits polítics són a Espanya i Catalunya la institució que es considera més corrupta (Espanya, a més, és el cinquè estat de 100 en valoració negativa dels partits polítics), de l’ordre del 90%, i, d’altra banda, en un 60% es consideren corruptes administració pública i Parlament. Però, d’altra banda, és curiós que també es pensa que les entitats polítiques són les màximes responsables en la lluita contra la corrupció. Si ja d’entrada es perceben com a corruptes i a sobre se les considera responsables de la lluita per evitar-ho, la seva inacció o la mala percepció que se’n té multipliquen la desconfiança com dins d’un cercle viciós.

2. Una de les afirmacions més sentides de sempre, però cada cop més en voga, és que tots els polítics són iguals. Observi’s que les diferències en la corrupció que hi ha entre el PP i ICV, per exemple, són enormes; però, tanmateix, la gent està farta dels “polítics”: pràcticament el 80% de ciutadans de Catalunya creu que els polítics no són honestos. Com que en la relació d’alta confiança no hi ha controls que permetin dirimir les males pràctiques ni focalitzar-ho en l’acció dels individus, aquestes accions són més fàcilment generalitzables (i en política segurament més).
De fet, s’ha demostrat que la confiança social correlaciona negativament molt fortament amb la corrupció política, en el sentit que a partir d’un sol individu que faci el que no toca, la desconfiança se sent per allò que aquell individu representa (que és el sistema polític): si un sol individu personal deixa de fer el que se suposa que ha de fer, precisament perquè la relació és d’alta confiança i no es pot controlar el que fa, doncs fàcilment el poble atribuirà de manera generalitzada tal comportament reprovable a tot el sistema. Si fos una relació de baixa confiança, els controls fixen molt bé la interacció i les atribucions.

Amb tot això, el sistema polític s’acaba deslegitimant mentre continuï funcionant igual. De fet, a partir del trencament de la confiança, el que emergeix és un sentiment contrari: el sistema polític, en comptes d’assegurar el que ha d’assegurar, inverteix les seves funcions.
Això és difícil de canviar si el 84% dels ciutadans catalans pensa que ni els parlamentaris ni els partits no estan compromesos amb la lluita contra la corrupció, ni si Espanya és l’onzè estat del món en el qual es considera (74%) que el govern és inefectiu en la lluita contra la corrupció. És més, el 34% dels espanyols no confia en cap institució per lluitar contra la corrupció. Aquesta xifra és la que està en primer lloc de la llista, i en segon lloc un 18% d’espanyols confien tant en els mitjans de comunicació com en els organismes internacionals. El paper de la ciutadania hauria de ser, en aquest cas, més actiu, per fer canviar actituds, per reclamanar participació directa i per oposar-se a les males pràctiques. Precisament el 79% d’espanyols creu que certament el ciutadà corrent pot marcar la diferència en la lluita contra la corrupció

Certament, vista l’experiència del sistema polític, hauríem de tendir a establir una relació més pròpia de baixa confiança, en la mesura que les pràctiques polítiques fossin més obertes i hi pogués haver participació ciutadana directa que controlés les accions d’aquells a qui s’ha delegat el poder. Més del 90% de la ciutadania pensa que la transparència és una solució per allunyar la corrupció, i certament així és, a la vegada que la democràcia directa permetria reorientar les pràctiques polítiques i marginar del sistema els indecents. No obstant, tingui’s en compte que, per naturalesa, la política (en majúscula) és una relació fiduciària, per això la relació d’alta confiança no sempre es pot reorientar vers una relació de baixa confiança, i tampoc no es pot pretendre, ni molt menys, com algun cop hem sentit amb demandes de convertir les promeses electorals en contractes, transformar la relació entre governants i governats en una relació contractual, perquè això seria una absoluta corrupció de l’esperit i les formes de la democràcia, igual com ho seria fer codis legals d’ètica. Però sense ampliar la baixa confiança a tot el sistema polític, sí que és més fàcil d’establir controls pel que fa a la corrupció, que és el cas que aquí volia tractar.


Fonts:

Les dades citades estan extretes de dues enquestes sobre corrupció: el baròmetre 2012 de l’Oficina Antifrau de Catalunya i el baròmetre global 2010/2011 de Transparència Internacional.