Arxiu del Bloc

L’extremisme feixistoide

L’únic necessari pel triomf del mal és que els homes bons no facin res. (Edmund Burke)

En èpoques tumultuoses, el poble pot perdre la raó i deixar-se endur per instints i fòbies, les quals tot sovint canalitzen, instrumentalitzen i inciten alguns individus agrupats en partits. No és gens difícil caure en les temptacions de la ideologia feixista, que pot estar directament presentada i defensada. Però els extrems no són mai majoritaris, sinó que també hi pot haver en la societat una tendència més lleugera cap a aquells focus feixistes en tant que, primer, precisament per les fòbies de la gent, aquesta buscarà una “protecció” en la qual sentir-se segura; i, segon, qui té el poder sempre procurarà atrinxerar-se davant de les situacions complexes de descontentament. Aquestes tres formes d’acostar-se al feixisme tenen els seus exemples: en primer lloc, els partits neonazis, com Albada Daurada a Grècia; en segon lloc, la seducció que pateixen les masses i la preferència a la seguretat en lloc de la llibertat; i, en tercer lloc, la manipulació dels símbols polítics típicament democràtics i l’impuls de mesures polítiques totalment allunyades de la voluntat del poble acompanyades per l’aplicació i institucionalització de l’autoritarisme.

En tot els casos, però, hi ha un element ideològic comú, fill de les circumstàncies socials: els mites polítics contemporanis que obnubilen la raó i porten implícita la idea d’una “descarrega de les responsabilitats” dels ciutadans. És més fàcil que això passi, a més, si la moderació, com defensen alguns pensadors, acaba portant a l’extremisme (en parlaré en algun altre moment). En tot cas, què podem fer-hi? Doncs, per començar, no renunciar mai a la llibertat quan veiem que les circumstàncies se’ns volen imposar i quan hi ha qui les aprofita per negar tot allò que ja teníem. Us poso una recensió d’un llibre a veure si percebeu si s’adequa bastant a la realitat d’avui dia:

Quan milions de persones d’una nació pateixen la inseguretat, la pobresa i la humiliació que els arriba per una crisi econòmica llarga i continuada, i no s’hi fa res, això és una invitació al feixisme que no serà rebutjada. Aquest llibre ressalta aquells factors de l’escena nord-americana que són perillosament similars a les causes històriques de l’arribada del feixisme a Itàlia i Alemanya. Nosaltres també tenim un exèrcit format per aturats, un moviment obrer dividit, intolerància a les minories, passat violent, joventut sense futur, els nostres duces i Führers. Si la nostra democràcia ha de sobreviure davant d’això, no pot quedar-se de braços creuats. Ha de de blindar les seves llibertats civils i avançar ràpidament a l’atac de les causes econòmiques de la crisi. Fins aquest punt, l’anàlisi de Raushenbush és clara i contundent. Quan clama per una unitat nacional per preservar i estendre la democràcia, apel·la igualment a les víctimes d’un capital monopolitzador decadent i als seus defensors acèrrims. Malgrat les diferències, el llibre és una advertència molt útil per a EUA en un moment quan el nostre problema més gran és protegir la Bill of Rights [Declaració de Drets] i ampliar les mesures socials que són la millor defensa de la nostra seguretat nacional.

És un article que data de 10 d’octubre de 1939, publicat a la revista nord-americana socialista The New Masses, escrit per un tal M. M. amb el títol “Avís contra el feixisme”, que podeu trobar aquí. És una recensió sobre un llibre clàssic de Raushenbush intitulat The March of Fascism. Llegint-ho, ens adonem d’una cosa (i, de fet, sense llegir-ho ja ho sabíem també): la història es repeteix, pot acabar succeint igual. Sabem quines són les condicions socials, sabem com entra en la mentalitat i sabem quines en són les conseqüències nefastes: el totalitarisme. Però el text citat ens brinda també la solució, que ha pogut ser contrastada per la història: defensar el nucli dels drets polítics i les llibertats civils. I això és així perquè són elements estructurals i estructuradors de la societat, per tant és evident que si es perden la nostra societat deixarà de tenir la forma que tenia i caurà en el despotisme. Hi ha moltes qüestions aquí, de fet, de les quals es poden parlar, i ho aniré fent amb altres articles, ja que és evident que l’impuls del totalitarisme no té perquè ser conscient i volgut, sinó que penetra un cop la societat s’ha estancat i ha perdut el seu sentit de virtuositat política. Tanmateix, ara em volia centrar en l’impuls polític exprés, en aquelles idees i accions que intencionadament propugnen canviar aquells elements estructuradors, a vegades sota l’aparença d'”innovació” o “modernització” (vet aquí, de nou, l’efecte del mite de què parlava Cassirer).

A Europa actualment hi ha una onada d’auge de partits extremistes. Els partits feixistes tenen un bon caldo de cultiu i tot sovint la dreta general, com que cada cop s’ha tornat més reaccionària, els fa el  joc. Dos exemples ens poden il·lustrar: la forta implementació de l’autoritarisme a Hongria i la voluntat de trencar amb el constitucionalisme, i la irrupció d’Albada Daurada, que compta amb cert suport social i vincles amb les forces de l’ordre de l’Estat, cosa gens casual. En efecte, ho veiem: partits que no es camuflen de demòcrates, sinó que són directament feixistes: el programa electoral amb el qual Albada Daurada es va presentar a les eleccions passades no té perdició.

Sobre aquest partit, suposo que coneixeu quan en un debat televisiu a inicis de juny, el representant d’Albada Daura va agredir una representant comunista, que fou defensada per una altra política d’esquerres. Doncs resulta que l’agressos denuncia la comunista per haver provacat l’incident. Això és un exemple de com encara usen el joc del dret del constitucionalisme actual per donar-se legitmitat, i és també l’exemple del fet de veure les coses al revés i ser un absolutista moral: com pot haver provcat ella l’accident? Com no sigui amb la simple presència…. Exactament el mateix que diuen els capellans pederastes: és que els nens inciten al pecat.

Però el més greu de tot és el que la seva presència i la creació d’un clima de por, enrarit, caòtic i paramilitar és ben real: es dediquen a apallissar immigrants a Grècia (que té, segons estimacions, un 10% de població estrangera) o perseguir-los pel carrer (aquí un vídeo de TV3 de quan van desmutnar paradetes de venedors d’immigrants). El líder del partit va dir, després de les darreres eleccions, que es dedicarien a passar per hospitals i edificis públics per fotre fora els immigrants a puntades de peu. Aquest sol fet ja representa la negació dels drets de les persones, la inacceptació del dret com a institució rectora, l’atribució de competències especials per damunt de la resta d’iguals, i la interiorització d’un sentiment patri que és posat a disposició d’un líder.
I, per descomptat, el relaxament de la població és general, com si no passés res: és un efecte de l’aïlladament dels ciutadans els uns dels altres. Repeteixo: això ja ha passat. Mica en mica, Albada Daurada anirà traient més diputats i tindrà més simpatia entre la població: actualment els sondejos li atribueixen fins a un 15% dels vots.

Grècia no és l’únic lloc, està clar. També a Rússia fa temps que el neonazisme ressorgeix, íntimament lligat al nacionalisme rus exacerbat aparegut després del derruïment de l’URSS. Per exemple a Moscú va tenir lloc el passat dia 3 de novembre l’anomenada “Marxa Russa”, amb miler d’ultranacionalistes xenòfobs. I, més encara, fora d’Europa també passa: el llibre de Raushenbush advertia de com l’Amèrica Llatina és també un indret ideal pel triomf del feixisme. De fet, a Xile, el país més desigual del planeta, fa uns mesos hi va haver un homenatge a Pinochet que va acabar amb enfrontaments.

En definitiva, en situació d’indignació i desesperació, o bé hom s’inclina pels populismes feixistoides o bé troba que la situació el supera i prefereix abstenir-se: si el pràcticament 35% dels grecs que vol abstenir-se votés, els d’Albada Daurada no tindrien ni molt menys tant de pes, encara que votessin als conservadors. Ho hem de tenir ben present. Això és el primer que hem de fer: que no assoleixin quotes de poder i mai no ajudar a enrarir més el clima. El segon que hem de fer: sensibilitzar la gent, remarcar la lògica política que hi ha al darrera dels fets socials i fer veure que les coses no són innòcues, sinó que votar algú que defensa fer fora els immigrans i es dedica a apallissar-los pel carrer no es quedarà només en això. Hi ha organitzacions, com Unitat contra el Feixisme i el Racisme, que es dediquen a fer aquesta tasca i que en el cas d’Anglaterra ja ha demostrat la seva eficàcia. Molt sovint, a més, els nazis actuen sense raonaments, només moguts per instints i foteses que els omplen de ràbia i canalitzen d’una manera determinada.

Però hem de tenir present també que un germen del feixisme sempre existeix a les institucions, i és per això que l’important és no deixar fer, no deixar passar com si res, no pensar “ui, el govern s’està posant dur impedint de gravar la policia i fent lleis que legalitzin l’abús policial, doncs jo em mantindré al marge perquè no em passi res.” No senyors. Rellegim la cita de l’encapçalament: L’únic necessari perquè el mal triomfi és que els homes bons no facin res. Sap greu treure-ho de boca d’un reaccionari, però l’important és la síntesi moral que transmet l’aforisme.
En certa forma, és el mateix sistema actual el que sosté les estructures del feixisme incipient. Suposo que en part és inevitable, però si com a mínim la gent no caigués a les urpes del feixisme, doncs no passaria res. Pot ser el cas d’Europa: els partits minoritaris feixistes s’alien i formen aliances per rebre rebre subvencions de la UE. A més d’aquests, hi ha els altres partits sospitosos que encara aguanten les formes demòcrates. En qualsevol cas, el grup del parlament europeu que fa un tuf més fort a feixisme és “Europa de la Llibertat i la Democràcia“, i també és altament sospitós els “Conservadors i Reformistes Europeus“. Tots ells, perillosos. A més, el perill també ens ve dels partits majoritaris tradicionals: ells representen aquest tercer camí que pot obrir la porta al feixisme que esmentava en començar el text. Però això no ho vull tractar aquí, ja hi reflexionaré. Només hem de saber de moment que renuncien a brindar-nos aquella solució de la qual hem parlat més amunt.

Atendre o no atendre irregulars, aquesta no és la qüestió

Per aquestes dates del calendari polític ens trobem amb un exemple més de com el dret universal a la salut està en perill, cosa sobre la qual ja vaig escriure perquè les retallades afecten aquesta prestació social i dret humà. No ens ha d’estranyar gens el que passa: un nou reial decret canvia les condicions amb les quals s’oferirà assistència sanitària. ¿Algú tenia dubtes que no només les retallades afectarien aquest servei, sinó que també, com un pas més, legalment es canviarien els termes del servei? I no us cregueu pas el nom del reial decret: Real Decreto-ley 16/2012, de 20 de abril, de medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones. Com és normal ja en l’enginyeria conceptual d’aquestes democràcies capitalistes corrompudes, es canvien els significats de les paraules per voler dir el que no és. És la mar d’evident que aquests canvis no milloren en cap cas la qualitat i seguretat de les prestacions. Que vingui un polític del govern del PP i digui que els immigrants irregulars no podran accedir al servei de salut, això qualsevol persona amb dos dits de front és capaç de veure que és negatiu.
Doncs bé, precisament sobre l’efecte que causa damunt dels immigrants és allò sobre què vull avui fer una petita valoració, no material, sinó com de costum més aviat a partir de la seva significació en els valors socials i les aproximacions polítiques. Però sapigueu que aquesta mesura del govern afecta molts altres sectors i no només els immigrants, per exemple els discapacitats de grau inferior al 65%. Aquí la plataforma d’usuaris i professionals de la salut “Yo SÍ, sanidad universal”, formada per impulsar una campanya de desobediència civil envers aquests polítiques, ens explica les veritats amagades rere les mentides des del PP.

Sovint en l’esfera política i a través dels mitjans de comunicació es porta a discussió discussió, tot sovint revestit de problema tècnic, si cal atendre els immigrants, si se’ls ha de posar condicions per accedir als serveis de salut pública, etcètera. Però totes aquestes discussions que giren entorn de l’agent que potencialment pot tenir accés a aquests serveis i sobre el qual recauen els seus efectes estan mal enfocades. Una correcta comprensió de la salut com a dret universal ens farà rebutjar de ple la idea de no atendre aquelles persones estrangeres que no tenen permís de residència (i altres afectats). Hi ha, en efecte, un element més simple però superior, un criteri bàsic sota el qual s’han d’acomodar les dissertacions materialistes: la salut és pública i universal, és dret garantit accedir als serveis sanitaris que l’estat té obligació de prestar als ciutadans (però no prestar com si fos un intercanvi, sinó en el sentit de posar a disposició lliurement).

Sabent això és com ens adonem que el títol que he posat a l’entrada no estava equivocat. La pregunta a respondre no és si un immigrant “sense papers” pot o no accedir a l’atenció sanitària, sinó que cal que modifiquem aquesta qüestió adequadament perquè, en certa forma, és esbiaixada perquè redueix aquest marc general a una opcionalitat no pròpia d’un estat del benestar i posa l’interrogant en unes qualitats humanes que no són inherents. Si lliguem el dret a la salut a uns condicionants, aquest dret deixa de ser universal, esdevé tendenciós perquè requereix d’uns criteris que justifiquin les condicions (i aquestes criteris circumstancials i potser arbitraris no són pas imparcials) i és discriminatori, fins al punt que, en aquest cas, separar els immigrants “il·legals” dels que no ho són i de la resta de ciutadans és totalment racista. Això no es pot permetre en una democràcia.
No explicaré la significació de la consideració d'”il·legal” d’una persona perquè això traspassa molt l’objectiu d’aquest article. Només emfatitzaré que, fins i tot si de debò hom fos un individu la presència del qual fos il·legal, l’atenció sanitària no depèn de la seva residència. Això és el que volia dir quan deia més amunt que l’interrogant a la pregunta està posat sobre aquesta condició que no és pròpia de la naturalesa de la persona; com és evident, la fisiobiologia del cos humà no ho té en compte per generar una malaltia, per això és disciminatori. Així mateix ho ha expressat el Consell General de l’Advocacia Espanyola, que en termes jurídics també ha definit el decret llei d’inconstitucional.

Si la pregunta a respondre per saber com cal orientar l’atenció sanitària no és si aquesta depèn de la condició jurídica d’irregularitat, llavors quina pregunta ens hem de plantejar? Semblaria més correcte eliminar aquesta partícula disciminatòria de la pregunta i remuntar-nos a un enfocament general de la sanitat. Així, podria semblar que la qüestió global i imparcial acabaria sent: oferir serveis sanitaris o no oferir-los.
Tanmateix, això no deixa de ser un acte dubitatiu que, per ser respost, ha de recórrer inevitablment a alguna mena de criteri de classificació que faci inclinar vers un costat o altre, la qual cosa pot conduir als tipus de preguntes discriminatòries com la que acabem de rebutjar. Aquesta problemàtica, però, acaba desapareixent sota l’axioma dels drets humans: el dret a la salut és universal. Això és l’autènticament significatiu i això evita que ens preguntem si els immigrants “il·legals” tenen dret a rebre atenció sanitària, i menys si el govern signa i es compromet a acceptar les cartes de l’ONU al respecte.

Perquè és un dret garantit a través d’un servei públic, no es pot entendre tampoc que, al damunt d’aquesta violació de drets fonamentals, el govern es plantegi de manera totalment descarada i barroera fer cobrar als “il·legals” l’atenció sanitària que reben. I, si no m’equivoco, tenen sobre la taula l’opció de fer-ho de dues maneres: a través d’una mena de pagament mensual o anual, o enviant la facutura a l’estat d’origen. En qualsevol cas, és una barbaritat i és una mesura que, de nou, desvirtua allò que és la sanitat i converteix els serveis sanitaris en una prestació intercanviable totalment mercantilitzada. Si la sanitat i la salut no depenen de si la persona malalta té la condició de ser regular o no, tampoc no depèn de si existeix tracte mercantil o no. Els serveis sanitaris són una prestació democràtica fonamental d’un estat de benestar oferta per l’Estat per garantir la satisfacció del dret a la salut de manera pública i universal, sense intermediació de cap contracte ni res que se li assembli, com pretén fer el PP.

Per apreciar d’una manera positiva (en sentit de mirar els efectes tangibles de les polítiques) el que signifca aquesta llei, cal que també parem atenció a l’altre col·lectiu que entra dins el món de la salut: els metges. Si els immigrants irregulars (en aquest cas que ens ocupa, però els ciutadans tots de manera general) són l’agent potencial que fa ús dels serveis sanitaris per gaudir del dret a la salut, els metges i personal afí són els agents professionals encarregats d’oferir les cures, els serveis i coneixements per garantir la satisfacció d’aquest dret. És a dir, és amb els metges com es posa a la pràctica l’exercici del dret a la salut, són ells i els recursos físics posats per l’Estat el que permet efectivament i materialment operativitzar l’exercici del dret a la salut i desplegar els serveis sanitaris.
Em sembla que no dic res de nou. Ho he expressat de manera potser una mica pedant per fer despertar l’interès sobre la qüestió, perquè així veurem més clarament la gravetat de la qüestió tal i com ho explicaré a continuació.

Pacient o usuari i metges són cada un un col·lectiu agent dins del marc de la salut (passiu i actiu). Ens adonem que, per la seves funcions i per la manera que tenen de relacionar-se, existeix entre ells una correlació molt clara fixada dins del marc de la sanitat segons com hagi estat definida. Així, hem vist més amunt com es jutjava la sanitat a partir de les consideracions que la llei fa sobre els immigrants irregulars. Ja que els metges no són sinó l’altra cara de la mateixa moneda en aquest sistema, podem saber com repercuteix sobre seu els efectes d’aquesta política del PP en funció del judici fet sobre els immigrants. Aquest judici es pot resumir en dos enunciats paral·lels des de dos enfocaments convergents: per una banda, en termes polítics, hom els impedeix accedir als serveis sanitaris; i això és el mateix que dir, en termes més ideològics, que hom no reconeix el seu dret al gaudi de la salut.
Per la vinculació correlativa entre els dos agents particpants de la sanitat, d’aquest judici inevitablement en sorgeix un altre que afecta els metges: que els immigrants no puguin rebre atenció sanitària és el mateix que dir que els metges tenen prohibit atendre aquestes persones. Aquest és el punt crucial en el qual volia anar a parar amb tot aquest circumloqui. Certament, això és així perquè, de nou, la manera de dur a la pràctica aquesta política del govern es fa a través del col·lectiu de metges. Per tant és sobre seu on recau en realitat l’efecte positiu de la mesura impulsada. És a dir, el mode d’operativització de les intencions del govern no és dir-li a l’immigrant “no vagis al metge”, sinó dir-li al metge “no atenguis l’immigrant”. Vet aquí el doble problema polític i moral. Polític perquè la manera de fer practicable la llei és a través d’una prohibició, implícita o explícita; moral perquè tal prohibició (o inexistència de possibilitat d’exercici mèdic perquè els immigrants no tindran targeta sanitària o vés a saber què) abstreu els metges de les seves responsabilitats professionals i ètiques. Per això no ens ha d’estranyar gens que els metges, conscients del que això profundament significa, vulguin atenir-se a l’objecció de consciència per tal d’atendre com Déu mana tothom qui ho necessiti.

Prohibició de burques i nicabs (i 3)

Els dos dies passats hem vist l’herència filosòfica de com entendre la llibertat natural de les persones i hem analitzat les implicacions polítiques pràctiques d’una mesura prohibitiva com la que es proposa. Avui no faré una dissertació teòrica o analítica, sinó que us poso una entrevista, molt simple, que he fet a una companya musulmana preguntant-li sobre la seva opinió i que em digués com veu, de manera més general, l’islam en la nostra societat. Li he de donar les gràcies per accedir a deixar-me fer-li aquestes senzilles preguntes per intentar complementar així, en certa manera, la informació que he donat en les entrades anteriors.
Com que l’entrevista no té un sentit purament tècnicament polític, no és una reflexió entorn de la societat, sinó que parla una mica de tot, em costa trobar on arxivar-ho. Atès que l’entrevistada és musulmana i jo he intentat també amb les preguntes buscar una mica l’entrellat religiós, com normalment es fa en abordar aquesta qüestió, doncs ho guardaré a la categoria de “Religió” dins de “Societat”, perquè penso que és el que més àmpliament hi fa referència.

Ella (es defineix com una dona normal) no porta mocador i és originària del Marroc. Té 22 anys i va arribar a Espanya quan en tenia 8 i a Catalunya quan en tenia 11. Estudia quart curs d’Estudis Àrabs i Hebreus a Barcelona.
Endavant amb les preguntes:

Per què no portes mocador?
Perquè no he tingut la necessitat de portar-lo.

Penses posar-te’l algun cop?
Allah a’lam (‘Déu ho sap’).

Creus que portar mocador va lligat a la condició de dona, de musulmana o d’àrab?
D’àrab no, perquè hi ha dones àrabs cristianes. Musulmana sí, perquè està vinculat a la sunna, els costums, la tradició, però no està obligat, les sures no ho diuen. Hi ha moltes dones que afirmen que és obligat perquè està posat al Corà, però en realitat no ho posa, només esmenta el hijab, un mantell per tapar-se els pits i el sexe, tant per a homes com per a dones. És una metàfora, per dir que no incitin, no diu que et tapis com les monges. Ja posats a fer, podrien prohibir l’hàbit de les monges, si són lleis estúpides.

Quin és el sentit del mocador? És a dir, com s’entén: per tradició social, per religió, per comoditat…?
Uf… entrarem en un debat molt llarg. Per a moltes dones el mocador és una identitat per a elles, se senten millor portant-lo, és una qüestió personal. Per a altres és una identitat religiosa. I altres se’l posen perquè no coneixen altra cosa, és imposat.

Quin siginificat tindria per a tu?
Portar mocador no només és un tros de tela, no és només una cosa estètica (moltes dones creuen que és una cosa estètica, per això existeix el hijab fashion, però no és veritat). Hi ha una identitat moral, darrera de posar-te’l i has de respectar-lo. Si no ets capaç de respectar la seva ètica, llavors, per què el portes?

Està lligat a una lògica masclista?
Home, si mirem la història, tot el que és el món occidental i oriental sempre han estat guiats pels homes, i sempre serà així. Fa poc que estan canviat aquestes petites qüestions, de mica en mica, a Orient.

Llavors, és denigrant per a la dona portar-lo?
No és denigrant per a la dona, el mocador és una identitat, no és una cosa que fa que la dona sigui millor o pitjor. Molts homes si que obliguen les seves dones a portar-lo perquè és tradició, perquè ho han vist, fins i tot les dones ho imposen, a vegades elles són més masclistes que els homes.

I, quan és així, és per motius culturals massa tradicionals lligats a l’islam?
L’islam, el pobre islam no té culpa del que fem els éssers humans, perquè l’islam és la teoria i qui ho posa a la pràctica són els musulmans. Els homes són imperfectes. És veritat: dieu [a Occident] que l’islam és hipòcrita, és violent, irracional… els homes són hipòcrites!

No són totes les religions irracionls?
No, perquè l’islam sempre diu que pensis per tu mateix. Un musulmà entén l’islam de moltes maneres, des de diferents punts de vista, és la gràcia. L’islam sempre diu “estudia, llegeix, recita, pensa per tu mateix”.

Creus que les dones musulmanes tenen en la nostra societat algun problema per portar mocador?
Hi ha feines on demanen que les dones s’han de treure el mocador, com per fer d’infermera.

 Et sembla bé?
És una manera de sobreviure, jo no sóc ningú per jutjar-les, elles mateixes es jutgen a si mateixes.

 Si tu fossis infermera, te’l trauries?
Com que mai no n’he portat, no t’ho puc contestar.

I, tornant a la pregunta anterior, creus que les que porten mocador tenen algun problema?
Hi ha gent ignorant (sí, ignorant, és el que són) que sí que es qüestiona per què aquestes dones el porten, volen imposar la seva realitat, però elles tenen la seva realitat, i aquí tenim una altra realitat.

La mesura que vol dur a terme el govern i ja apliquen alguns ajuntaments és un imposició?
Clar, perquè la mateixa llei utilitza el mateix mètode que els països aquests tan conservadors i retrògrades que critica Occident. És el mateix prohibir a una que el porti que obligar-la que el porti. És el mateix sentiment de sentir-te inferior, dèbil, indefensa.

I les que porten burca o nicab, tenen algun problema? Coneixes algú que en porti?
El nicab i el burca aquí no es veu tan normal com a Anglaterra, per exemple, on hi ha gent vestida amb aquesta peça prenent cafè i la gent sense immutar-se. Aquí no estan acostumats, penso que és una qüestió més aviat estètica que no una altra cosa.
La meva àvia vesteix nicab. El nicab és un extra, no és una cosa imposada, és un costum d’origen del desert que, a causa de les guerres perquè molta gent immigrà cap al Golf, va quedar com a costum d’aquests països. El Corà no parla del nicab.

Penses que el govern ha de legislar sobre aquest assumpte? I, si ho ha de fer, com?
Aquesta qüestió és més per distreure el públic, com que hi ha crisis… Quan fa fred molta gent porta passamuntanyes i es tapa, i no passa res. Estic d’acord que ho vulguin treure a llocs públics, perquè la gent s’ha d’identificar. Jo conec el cas d’una noia a Girona que va anar a comprar amb el burca a la botiga on treballa una amiga meva: va treure la visa i el carnet d’identitat, que té la seva foto facial, i la meva amiga dependenta li va demanar que s’identifiqués, però no es va voler decantar el nicab, llavors no va poder comprar. Però això són petites coses que no s’han de generalitzar, però sí que les dones que porten mocador s’han d’identificar com persones individuals a l’hora de fer un tràmit. És essencial, elemental i lògic.
Hi ha coses més importanta a solucionar. Crec que, com he dit, és més una mesura per distreure la gent. Entenc els seus motius, que diguin que és per la “seguretat”, però que jo sàpiga hi ha molta gent que es posa pràctics i caputxes per no tenir fred. Quan el personal de seguretat o capacitat li demana que s’identifiqui, doncs s’ha d’identificar, però després si vol seguir portant la peça de roba, doncs que ho faci.

Consideres que sabem abordar serenament tant aquesta qüestió com el tractament de la immigració i de les religions?
Espanya és un país que no està acostumat a tanta immigració, però aquest últims 20 anys ha patit immigració massiva i no hi està acostumada com les grans potències, Regne Unit i França, perquè això allà és normal, no és un xoc, igual com a Holanda o Bèlgica, on la gent ja s’ha acostumat a aquests manifestacions culturals.
Hi ha una certa xenofòbia per tot allò desconegut. Tots els governs d’Europa demanen integració, però en parlen molt i no fan res. La política sempre posa entrebancs més que ajuda. Per exemple, el Marroc: els francesos a Tànger… ningú no els obliga a portar mocador, no els ho exigeixen. Hi ha l’excepció d’Iran i Aràbia Saudita: per a tothom [dones] és obligatori portar mocador.

Creus que la nostra societat catalana és racista?
La societat no és racista, però, com vulgarment dieu, els xarnegos són els més racistes que conec. Però hi ha de tot, per això la teoria mai no és la pràctica.

Creus que això es pot generalitzar a la situació en altres estats occidentals?
És diferent, per exemple els anglesos no es relacionen amb estrangers. Els anglesos “autòctons” són molt més reservats, no com aquí que els espanyols o catalans s’ajunten amb àrabs, tant els pares com els nens. Els joves sí que tenen interacció, amistat, complicitat, però a Anglaterra ja els classifiquen de petits. No hi ha aquesta homogeneïtat de cultures, això és tot fals.
França… no m’agrada la gent d’allà. Ha molta discriminació, molt de racisme. Tant de colonialisme en els segles passats… Encara hi ha aquesta discriminació a França, com els pieds-noirs: mai no se’ls considera francesos, encara que passin generacions i generacions.