Arxiu del Blog

El problema de la seguretat

[Article originalment publicat al Capgròs]

El meu barri, Rocafonda, darrerament ha vist algun enfrontament violent a més de la delinqüència comuna, i no són pocs els qui estableixen una relació, sovint populista, entre la inseguretat i la immigració. Però hem d’intentar no agafar por i ser prudents.

Segurament és cert que algunes pràctiques delictives estan lligades a certs grups, però reconèixer això, cosa que també hem de fer des de l’esquerra, no soluciona el problema. Abordar el problema no vol dir assenyalar els de fora com a criminals per defecte, sinó comprendre dues coses. En primer lloc, no deixar-se endur pels discrusos alarmistes que poden donar la impressió que vivim a la selva, quan no és així i quan de manera general la valoració de la població catalana actual de la seguretat en els seus municipis és la més alta dels últims 15 anys. Més encara, només un 9,5% dels catalans considera la inseguretat ciutadana un problema, a més de 20 punts de diferència respecte de l’atur.

I en segon lloc, potser és millor prevenir el mal que curar-lo. Per fer-ho cal entendre i sobretot abordar el context, ja que la gent actua segons les circumstàncies on es troba: no és casualitat que a Rocafonda la renda mitjana per persona se situiï en aproximadament només 7.000€ (deu mil menys que al centre de la ciutat), ni que el barri de La Mina estigui entre l’1% més pobre de Catalunya. En efecte, les diferències d’origen estan travessades i condicionades per una cosa encara molt més profunda: la diferència socioeconòmica.

Així, si bé no ens hem de tapar els ulls des de l’esquerra, tampoc no hem de simplificar el problema i perseguir el culpable com a persona que ha delinquit i punt. Per això no ens hem de fiar de salvapàtries que parlen dels “espanyols o catalans de veritat” per oposició als estrangers, com si no hi haguessin uns quants autòctons que han posat les seves brutes mans en l’erari públic i, així, han posat en perill la seguretat cívica de tots els ciutadans. És més, segur que no sentireu aquests mateixos salvapàtries, que demostren la seva indecència democràtica exigint que pengin del fanal més alt un pobre delinqüent comú, exigir també el mateix respecte d’un empresari negligent a qui li surt més barat no comprar un casc i un arnés, per exemple, als seus empleats. A causa d’això han mort més de 250 treballadors a l’Estat en el que portem d’any. I això, amics meus, també és inseguretat.

En definitiva, potser hauríem de parar més atenció a la desigualtat econòmica, veritable  responsable de la inseguretat, que no als discursos revantxistes que sovint provenen de persones que viuen en mansions allunyades de la resta de mortals, o són pagades per persones que hi viuen, des d’on, conscientment o no, es beneficien de la desigualtat del poble.

Parlar castellà (1): qüestió d’educació?

Darrerament, m’he trobat amb diverses persones que em deien que els parés en castellà, i elles eren castellanoparlants, però dient-ho d’aquella manera si si fos més important parlar castellà que català, fins i tot amb un m’hi vaig discutir. En casos així, normalment ho justifiquen a partir de 3 arguments: o bé dient que si els parles en català ets un mal educat, o bé dient que estem a Espanya i el castellà és la llengua important, o bé dient que tothom té la llibertat de parlar el que vulgui, ara, ells no entenen el català i llavors has de canviar tu la llengua.
Desmuntaré aquests tres arguments en tres entregues, veurem què impliquen. En aquest primer vídeo, és realment de mala educació parlar en català a una persona que parla castellà??

L’extremisme feixistoide

L’únic necessari pel triomf del mal és que els homes bons no facin res. (Edmund Burke)

En èpoques tumultuoses, el poble pot perdre la raó i deixar-se endur per instints i fòbies, les quals tot sovint canalitzen, instrumentalitzen i inciten alguns individus agrupats en partits. No és gens difícil caure en les temptacions de la ideologia feixista, que pot estar directament presentada i defensada. Però els extrems no són mai majoritaris, sinó que també hi pot haver en la societat una tendència més lleugera cap a aquells focus feixistes en tant que, primer, precisament per les fòbies de la gent, aquesta buscarà una “protecció” en la qual sentir-se segura; i, segon, qui té el poder sempre procurarà atrinxerar-se davant de les situacions complexes de descontentament. Aquestes tres formes d’acostar-se al feixisme tenen els seus exemples: en primer lloc, els partits neonazis, com Albada Daurada a Grècia; en segon lloc, la seducció que pateixen les masses i la preferència a la seguretat en lloc de la llibertat; i, en tercer lloc, la manipulació dels símbols polítics típicament democràtics i l’impuls de mesures polítiques totalment allunyades de la voluntat del poble acompanyades per l’aplicació i institucionalització de l’autoritarisme.

En tot els casos, però, hi ha un element ideològic comú, fill de les circumstàncies socials: els mites polítics contemporanis que obnubilen la raó i porten implícita la idea d’una “descarrega de les responsabilitats” dels ciutadans. És més fàcil que això passi, a més, si la moderació, com defensen alguns pensadors, acaba portant a l’extremisme (en parlaré en algun altre moment). En tot cas, què podem fer-hi? Doncs, per començar, no renunciar mai a la llibertat quan veiem que les circumstàncies se’ns volen imposar i quan hi ha qui les aprofita per negar tot allò que ja teníem. Us poso una recensió d’un llibre a veure si percebeu si s’adequa bastant a la realitat d’avui dia:

Quan milions de persones d’una nació pateixen la inseguretat, la pobresa i la humiliació que els arriba per una crisi econòmica llarga i continuada, i no s’hi fa res, això és una invitació al feixisme que no serà rebutjada. Aquest llibre ressalta aquells factors de l’escena nord-americana que són perillosament similars a les causes històriques de l’arribada del feixisme a Itàlia i Alemanya. Nosaltres també tenim un exèrcit format per aturats, un moviment obrer dividit, intolerància a les minories, passat violent, joventut sense futur, els nostres duces i Führers. Si la nostra democràcia ha de sobreviure davant d’això, no pot quedar-se de braços creuats. Ha de de blindar les seves llibertats civils i avançar ràpidament a l’atac de les causes econòmiques de la crisi. Fins aquest punt, l’anàlisi de Raushenbush és clara i contundent. Quan clama per una unitat nacional per preservar i estendre la democràcia, apel·la igualment a les víctimes d’un capital monopolitzador decadent i als seus defensors acèrrims. Malgrat les diferències, el llibre és una advertència molt útil per a EUA en un moment quan el nostre problema més gran és protegir la Bill of Rights [Declaració de Drets] i ampliar les mesures socials que són la millor defensa de la nostra seguretat nacional.

És un article que data de 10 d’octubre de 1939, publicat a la revista nord-americana socialista The New Masses, escrit per un tal M. M. amb el títol “Avís contra el feixisme”, que podeu trobar aquí. És una recensió sobre un llibre clàssic de Raushenbush intitulat The March of Fascism. Llegint-ho, ens adonem d’una cosa (i, de fet, sense llegir-ho ja ho sabíem també): la història es repeteix, pot acabar succeint igual. Sabem quines són les condicions socials, sabem com entra en la mentalitat i sabem quines en són les conseqüències nefastes: el totalitarisme. Però el text citat ens brinda també la solució, que ha pogut ser contrastada per la història: defensar el nucli dels drets polítics i les llibertats civils. I això és així perquè són elements estructurals i estructuradors de la societat, per tant és evident que si es perden la nostra societat deixarà de tenir la forma que tenia i caurà en el despotisme. Hi ha moltes qüestions aquí, de fet, de les quals es poden parlar, i ho aniré fent amb altres articles, ja que és evident que l’impuls del totalitarisme no té perquè ser conscient i volgut, sinó que penetra un cop la societat s’ha estancat i ha perdut el seu sentit de virtuositat política. Tanmateix, ara em volia centrar en l’impuls polític exprés, en aquelles idees i accions que intencionadament propugnen canviar aquells elements estructuradors, a vegades sota l’aparença d'”innovació” o “modernització” (vet aquí, de nou, l’efecte del mite de què parlava Cassirer).

A Europa actualment hi ha una onada d’auge de partits extremistes. Els partits feixistes tenen un bon caldo de cultiu i tot sovint la dreta general, com que cada cop s’ha tornat més reaccionària, els fa el  joc. Dos exemples ens poden il·lustrar: la forta implementació de l’autoritarisme a Hongria i la voluntat de trencar amb el constitucionalisme, i la irrupció d’Albada Daurada, que compta amb cert suport social i vincles amb les forces de l’ordre de l’Estat, cosa gens casual. En efecte, ho veiem: partits que no es camuflen de demòcrates, sinó que són directament feixistes: el programa electoral amb el qual Albada Daurada es va presentar a les eleccions passades no té perdició.

Sobre aquest partit, suposo que coneixeu quan en un debat televisiu a inicis de juny, el representant d’Albada Daura va agredir una representant comunista, que fou defensada per una altra política d’esquerres. Doncs resulta que l’agressos denuncia la comunista per haver provacat l’incident. Això és un exemple de com encara usen el joc del dret del constitucionalisme actual per donar-se legitmitat, i és també l’exemple del fet de veure les coses al revés i ser un absolutista moral: com pot haver provcat ella l’accident? Com no sigui amb la simple presència…. Exactament el mateix que diuen els capellans pederastes: és que els nens inciten al pecat.

Però el més greu de tot és el que la seva presència i la creació d’un clima de por, enrarit, caòtic i paramilitar és ben real: es dediquen a apallissar immigrants a Grècia (que té, segons estimacions, un 10% de població estrangera) o perseguir-los pel carrer (aquí un vídeo de TV3 de quan van desmutnar paradetes de venedors d’immigrants). El líder del partit va dir, després de les darreres eleccions, que es dedicarien a passar per hospitals i edificis públics per fotre fora els immigrants a puntades de peu. Aquest sol fet ja representa la negació dels drets de les persones, la inacceptació del dret com a institució rectora, l’atribució de competències especials per damunt de la resta d’iguals, i la interiorització d’un sentiment patri que és posat a disposició d’un líder.
I, per descomptat, el relaxament de la població és general, com si no passés res: és un efecte de l’aïlladament dels ciutadans els uns dels altres. Repeteixo: això ja ha passat. Mica en mica, Albada Daurada anirà traient més diputats i tindrà més simpatia entre la població: actualment els sondejos li atribueixen fins a un 15% dels vots.

Grècia no és l’únic lloc, està clar. També a Rússia fa temps que el neonazisme ressorgeix, íntimament lligat al nacionalisme rus exacerbat aparegut després del derruïment de l’URSS. Per exemple a Moscú va tenir lloc el passat dia 3 de novembre l’anomenada “Marxa Russa”, amb miler d’ultranacionalistes xenòfobs. I, més encara, fora d’Europa també passa: el llibre de Raushenbush advertia de com l’Amèrica Llatina és també un indret ideal pel triomf del feixisme. De fet, a Xile, el país més desigual del planeta, fa uns mesos hi va haver un homenatge a Pinochet que va acabar amb enfrontaments.

En definitiva, en situació d’indignació i desesperació, o bé hom s’inclina pels populismes feixistoides o bé troba que la situació el supera i prefereix abstenir-se: si el pràcticament 35% dels grecs que vol abstenir-se votés, els d’Albada Daurada no tindrien ni molt menys tant de pes, encara que votessin als conservadors. Ho hem de tenir ben present. Això és el primer que hem de fer: que no assoleixin quotes de poder i mai no ajudar a enrarir més el clima. El segon que hem de fer: sensibilitzar la gent, remarcar la lògica política que hi ha al darrera dels fets socials i fer veure que les coses no són innòcues, sinó que votar algú que defensa fer fora els immigrans i es dedica a apallissar-los pel carrer no es quedarà només en això. Hi ha organitzacions, com Unitat contra el Feixisme i el Racisme, que es dediquen a fer aquesta tasca i que en el cas d’Anglaterra ja ha demostrat la seva eficàcia. Molt sovint, a més, els nazis actuen sense raonaments, només moguts per instints i foteses que els omplen de ràbia i canalitzen d’una manera determinada.

Però hem de tenir present també que un germen del feixisme sempre existeix a les institucions, i és per això que l’important és no deixar fer, no deixar passar com si res, no pensar “ui, el govern s’està posant dur impedint de gravar la policia i fent lleis que legalitzin l’abús policial, doncs jo em mantindré al marge perquè no em passi res.” No senyors. Rellegim la cita de l’encapçalament: L’únic necessari perquè el mal triomfi és que els homes bons no facin res. Sap greu treure-ho de boca d’un reaccionari, però l’important és la síntesi moral que transmet l’aforisme.
En certa forma, és el mateix sistema actual el que sosté les estructures del feixisme incipient. Suposo que en part és inevitable, però si com a mínim la gent no caigués a les urpes del feixisme, doncs no passaria res. Pot ser el cas d’Europa: els partits minoritaris feixistes s’alien i formen aliances per rebre rebre subvencions de la UE. A més d’aquests, hi ha els altres partits sospitosos que encara aguanten les formes demòcrates. En qualsevol cas, el grup del parlament europeu que fa un tuf més fort a feixisme és “Europa de la Llibertat i la Democràcia“, i també és altament sospitós els “Conservadors i Reformistes Europeus“. Tots ells, perillosos. A més, el perill també ens ve dels partits majoritaris tradicionals: ells representen aquest tercer camí que pot obrir la porta al feixisme que esmentava en començar el text. Però això no ho vull tractar aquí, ja hi reflexionaré. Només hem de saber de moment que renuncien a brindar-nos aquella solució de la qual hem parlat més amunt.