Arxiu del Bloc

És possible avui el feixisme?

Com a treball final de carrera per al grau de Sociologia, he fet un treball intitulat És possible avui el feixisme? Temptativa d’interpretació del feixisme, el qual vull posar a l’abast de tothom, fer-lo públic en aquest blog: en efecte, veureu al final l’enllaç de descàrrega del document PDF. Per saber en què consisteix aquesta investigació i animar-vos a llegir-vos-la, aquí el resum introductori:

“Aquest és un treball interpretatiu del fenomen feixista amb objecte de determinar si seria possible que avui dia es tornés a produir. Es tracta d’una anàlisi fonamentada en la situació històrica que va donar lloc al feixisme i desenvolupada a partir de la relació entre el feixisme i cinc característiques socials principals ja utilitzades en historiografia en explicacions i interpretacions del fenomen: imperialisme, gran capital, classes mitjanes, revolució i guerra. El nostre és un intent per posar en ordre les idees interpretatives i traslladar-les al context actual, en la mesura que reflexionem sobre com aquestes característiques societals poden mostrar-se avui dia. Així, aquest no és un intent per identificar les causes particulars del feixisme, sinó per fer un retrat del context social en el qual el feixisme podria aparèixer.”

Estic segur que trobareu la discussió interessant i que us pugui ser de profit, i no cal que digui que podeu fer coneixedor a qui vulgueu d’aquest treball i podeu difondre’l entre aquelles persones o col·lectius que cregueu que hi puguin estar interessats (sempre respectant els drets d’autor, no cal que ho digui). Si sou lectors assidus del blog sabreu que de tant en tant faig algun article en referència tant al feixisme directament, com a qüestions polítiques i socials que, en descriure la societat actual, s’hi relacionen d’alguna manera. Això és així perquè el feixisme, com dic al meu treball, és un fenomen ben complex i transcendent de la modernitat que en certa forma ens permet pensar i analitzar sobre la naturalesa d’aquesta nostra modernitat i el nostre present. És, doncs, quelcom ben profund, ampli, interessant i, com que interpretar el feixisme dóna les claus per entendre el nostre present, també ben controvertit.
M’he proposat desenvolupar en el blog amb articles específics un parell de qüestions que per motius d’espai no vaig poder incloure en el treball en si. No només això, sinó també tractar altres temes que es relacionen amb el feixisme, amb la situació sociopolítica, amb la història i amb la teorització de la pràctica política d’esquerres, temes que també poden ajudar a clarificar possibles crítiques que es puguin fer a les observacions presentades en el treball. Els temes que tinc pensats són: a) relació entre extrema dreta i feixisme; b) relació entre totalitarisme i feixisme; c) les classes mitjanes i el seu rol polític; d) socialisme i democratització; e) teoria de la revolució; f) actualitat de la lluita de classes; g) populisme i demagògia; h) l’estat del benestar.
L’a) i el b) són els que volia haver inclòs en el treball. De la resta he de dir que ja són temes que em ronden pel cap i volia tractar en algun moment en el blog, de fet sobre algun hi ha ja alguna referència, però ara el que vull és intentar de fer un desenvolupament d’aquestes qüestions autènticament ampli, cohesionat i sistemàtic. D’aquesta forma analitzaré la societat actual i en certa forma complementaré i ampliaré el treball que ja he fet. Ara bé, òbviament la publicació d’aquests articles no serà ordenada ni ràpida, sinó que portarà un temps; tanmateix, ara tinc temps per dedicar-me al blog i, per tant, jo intentaré escriure’ls tan ràpid com pugui, però evidentment aniré publicant també altres coses. Segurament el temes a) i b) seran els primers que trauré. La resta no sé quan els aniré publicant, però puc dir que el tema de l’estat del benestar ja el tinc mig desenvolupat en una extensa sèrie de quatre articles.

Ara sí, seguiu l’enllaç per descarregar-vos el treball És possible avui el feixisme? Temptativa d’interpretació del feixisme.

Geopolítica i armes nuclears

No us vull preocupar, però sabeu que les tensions al sud-est asiàtic han incrementat enormement últimament i que els estats implicats en aquest joc sembla que es disposen a preparar una guerra. Espero i desitjo que no s’hi arribi, espero i desitjo que al final es calmin arribant a alguna mena d’acord o amb dissuasió mútua, com és propi del joc de la “diplomàcia” mundial capitalista. Però, jo, la veritat, estic preocupat, i fa una mica de por. Si no s’ataquen ara, s’atacaran, o ells o algú altre -és totalment indiferent-, algun altre any. I si és un xoc entre forts interessos neoimperialistes i entre dues potències que es creuen de debò aquest joc i que el consideren objectiu, com si no s’adonessin que és la seva pròpia actitud el que fa augmentar les tensions i el que arrossega tota la regió (i, de retruc, tot el planeta) a una guerra, el conflicte que esclatarà serà nuclear. Jo tinc esperança en el progrés de la humanitat, però no tinc confiança, he de dir, en el funcionament de les regles actuals, en l’ordenació globalitzada i globalitzadora de la geopolítica mundial. Algun dia ja comentaré com és aquesta ordenació del món, què implica el funcionament polític actual. Però, de moment, avui només volia “informar” de quatre coses sobre les armes nuclears, perquè ho sapiguem millor i perquè, potser, ens prepari per a un eventual conflicte, o, millor, ens inspiri per combatre l’arrogància dels estats i aconseguim trencar el cercle viciós de l’autoalimentació del sistema geopolític.

Doncs bé, per començar cal que sapiguem com està la distribució de les armes nuclears al planeta. Partim d’una cosa que segurament molta gent coneix: el Tractat de No-Proliferació Nuclear, signat el 1968. No obstant, segur que no tothom sap en què consisteix i de ben segur que es deixen enganyar pel nom. No és, en cap cas, un tractat en què els estats del món, pel bé de la democràcia i la pau mundial, decideixin deixar d’utilitzar armes nuclears; no, no. Sinó que és un tractat pel qual les potències nuclears existents en aquell any de la signatura del tractat (que, vés per on, quina casualitat, són els mateixos cinc estats permanents del Consell de Seguretat de l’ONU), van atribuir-se la capacitat de ser els únics estats amb dret de posseir i tenir a l’arsenal armes nuclears, fossin atòmiques o d’hidrogen. I el més divertit de tot és que això ho van fer justament en nom de la pau mundial, perquè, com més armes nuclears, més risc de devastació. I, per descomptat, tenien raó, però, de nou, és una manera de procedir típica de la dissuasió i de l’amenaça, del porder i la presumpció de força, característica d’un funcionament mecànic: el problema no són les armes nuclears estrictament, sinó el fet que la política hagi de funcionar (és a dir, que aquells que fan política vulguin que funcioni així) com una dimensió tancada, autoreferenciada i extrapolant un cert antropomorfisme a les actuacions dels estats.

A tall d’exemple, i perquè vegeu que això de les armes nuclears és molt seriós, però per als estats unes joguines que disposen damunt del tauler de la geopolítica mundial, us poso aquest vídeo que és una seqüència de totes les proves nuclears que s’han realitzat al món fins el 1998. És molt interessant d’observar, almenys a mi m’ho sembla veure, la relació entre EUA i la URSS: quan un fa proves nuclears, l’altre també en fa, sobretot es nota a principis dels 60, que és justament una època en què la tensió entre els blocs es va disparar (és quan es va construir el Mur de Berlín). En aquest mig segle que la seqüència mostra hi ha hagut, atenció, 2053 explosions nuclears a tot el planeta en forma de proves!

Si aquesta xifra us ha semblat elevada, això és perquè encara no sabeu el total d’armes nuclears que hi ha al món: es calcula que hi ha aproximadament uns 20.000 caps nuclears, la qual cosa, òbviament, és una barbaritat. I no són només els estats reconeguts pel tractat citat els qui posseeixen armes nuclears. En efecte, el tractat dividia el món entre les potències que sí que podien tenir armes i les que no, i si alguna d’aquestes darreres ja en disposava, havia de desmantellar-les; però actualment, no obstant, hi ha set estats en total que tenen potencial nuclear reconegut i publicat, que són aquests cinc més l’Índia i el Paquistan. A més, altres que probablement hagin desenvolupat aquest potencial són Israel, Sud-àfrica, Iran i, justament, Corea del Nord. Poso a continuació dues gràfiques per veure la distribució de les armes, ambdues amb dades diferents, perquè són càlculs estimats, i perquè la primera és de 2004 i la segona de 2011.

El més preocupant de tot és el fort potencial destructiu de les armes: un cop vaig llegir que amb totes aquestes armes es podria destruir la Terra fins a 30 vegades!! Sento no haver trobat la referència, fa temps que ho vaig llegir i no recoro on, i potser és una dada falsa, per tant si voleu no la prengueu seriosament, però ho vaig trobar en un lloc fiable. Això sí, per “destruir el planeta” cal entendre millor “matar tota la humanitat”. Òbviament, es tracta de tenir en compte tots els efectes de totes les armes, la radiació, l’hivern nuclear i totes aquestes coses. I és una dada que contrasta amb un altre càlcul que he trobat per internet (ho poso a la imatge dreta), que estima la superfície habitada per les persones i la quantitat d’armes nuclears que caldrien per arrassar aquella superfície, ja que en aquest cas no hi hauria prou armes.

Sigui com sigui, tampoc no té gaire importància quants cops es podria destruir la Terra (tot i que seria una dada ben interessant i, si això dels 30 cops és cert, doncs és ben impactant), ja que en tots els casos es tracta d’un sistema estúpid i l’ús de les armes i el fet de recórrer a les guerres és ben nefast per a tota la humanitat. Certament, com ja he dit, caure en la inèrcia d’aquest sistema de relacions polítiques no és sinó una forma estúpida de la política mundial i demostra la poca capacitat d’abstracció dels estatas per allunyar-se d’unes pautes mecàniques que ells mateixos han creat i que els arrosseguen.

En definitiva, si dic això, si exposo tot això amb intenció mig d’informar i mig de crear opinió crítica, és perquè sapiguem com està muntat el món i per convèncer-vos almenys a vosaltres, estimats lectors, si no ho esteu ja, de no entrar al seu joc: no acceptem allò de dir “ah, si són enemics, doncs els hem d’atacar” o “és que l’altre ens ha agredit, llavors el meu país, per honor patri, ha de respondre, i amb més força!”. No, així no aconseguirem mai la pau, així no progressarà la humanitat, així repetirem els mateixos errors i perpetuem un sistema de relacions socials i polítiques podrit, nefast i fatal. Certament, la geopolítica mundial està muntada de tal manera que els estats participen d’un joc de suma no nul·la, i actualment sembla que és el torn de les dues Corees i d’Estats Units, un jugador privilegiat que no es perd cap oportunitat. Com he dit en començar l’article, en una altra ocasió us exposaré la situació de la geopolítica mundial a partir d’aquesta teoria. De moment, el que hem de saber és que les peces del joc són armes nuclears, i els efectes del joc no són només qüestions de prestigi internacional (propis del joc mateix), sinó que també es produeixen efectes materials reals i negatius per a la població general, que, molt sovint, no té ni idea del joc que es porten entre mans els seus governants, no sap de què va la cosa i voldrà seguir la seva vida en pau, potser en un món ja patidor de les seqüeles d’una guerra atòmica (com els protagonistes de la genial pel·lícula Cuando el viento sopla). És important, per això, que lluitem ja no pels nostres drets més elements, sinó per la supervivència i pel manteniment de la pau mundial, perquè els polítics dels estats jugadors podran parlar de la bondat de la dissuasió, de la necessitat de defensa i totes aquestes coses, però tots sabem que les armes nuclears tenen una capacitat destructiva que no es pot anul·lar amb simple retòrica, sinó que és ben real.

Jubileu de diamants

Es veu que la reina de Gran Bretanya i les seves colònies ha complert 60 anys al tron. Per l’ocasió, se celebra l’anomenat “jubileu de diamants”. Un jubileu de per si són 50 anys, però jo entenc que afegeixen els diamants quan el/la monarca sobreviu més (per sort o per desgràcia) i arriba als 60 anys de regnat. Només abans que l’actual, la tan coneguda i imperialista reina Victòria havia arribat a celebrar també un jubileu de diamants. La celebració ha durat quatre dies. Abans-d’ahir dimarts va ser l’últim, amb la desfilada militar i les carrosses i l’espectacle d’entreteniment de la Guàrdia Reial (que disparen salves d’honor, l’anomenat Feu de joie, ‘foc de joia’). Diumenge, per altra banda, també hi va haver una altra desfilada, en aquest cas de vaixells. Diu que més de 1000 naus de tot tipus es van congregar al Tàmesi per acompanyar la reina en el seu vaixell mentre, sota la pluja, saludava el públic. En els vaixells, també hi havia de tot: esportists, personalitats, militars, escocesos que tocaven des de bord, súbdits aborígens vestits amb tapall (“taparrabos”) vinguts de les illes del Pacífic, i altra mena de súbdits. Bé, la reina té molts de títols: si no recordo malament, la Commonwealth està formada per una cinquantena d’estats, la qual cosa no és sinó la informalitat de l’imperialisme actual.

Doncs bé, com que he de reconèixer que a mi m’agrada veure desfilades, sobretot militars, i més quan hi ha tropes d’arreu de l’imperi ben uniformades cada una amb un vestit diferent, doncs us vull posar aquí un vídeo de la desfilada processional. Potser sembla una mica antic, però de ben segur que aquesta desfilada és recent…