Arxiu del Bloc

Sant Jordi, nova festa nacional

Últimament, a causa de les tensions socials derivades del procés, m’he posat a pensar sobre la manera com podríem recosir les ferides que hi pugui haver i ajudar a la construcció d’aquell “un sol poble”, que pugui aguantar els embats polaritzadors. I per fer-ho, hi ha coses clares que cal tenir ben present: Catalunya és un país plural, divers, mestís i enquadrat en una cruïlla historicocultural que vincula contínuament Espanya i Catalunya.

Vaig arribar a la conclusió que cal trobar quelcom que representi aquest país actual en el qual vivim. I estava molt clar: Sant Jordi, una diada viscuda i sentida pel poble, que certament es lliga amb “Catalunya” com a idea i que està lluny de les reivindicacions polítiques tendencioses de la Diada de l’11 de Setembre. Aquí pretenc defensar, de fet, el canvi de Diada Nacional de l’11-S a Sant Jordi. Emplaço les forces progressistes i en especial En Comú Podem, que pretén ser un reflex d’aquesta Catalunya plural, diversa i mestissa (paraula que Xavier Domènech usa freqüentment) a estudiar la proposta. Aquí la justificaré de manera senzilla i breu des de tres punts de vista interrelacionats:

https://previews.123rf.com/images/natursports/natursports1504/natursports150400039/38953823-people-in-la-rambla-during-diada-de-sant-jordi-or-saint-george-day-a-famous-catalan-celebration-on-a.jpg

Un dels aspectes positius d’aquesta diada és el seu caràcter marcadament popular. Només cal veure les escenes de vida al carrer durant aquest jornada per saber a què faig referència. L’ebullició al carrer, la vida que s’estableix i l’entusiasme de gaudir de la festa, sense preocupacions més enllà de la rosa, el llibre i passar l’estona en companyia, semblen ser un sentiment i un interès propi de tota la població catalana. Hi ha un fort entusiasme compartit per aquesta festa, a diferència de l’11-S, i que a més es viu allunyada de les tribulacions polítiques.

Hi ha uns costums generals que la gent segueix, o s’hi deixa endur, però la forma de viure la Diada és àmplia i no està ni institucionalment definida ni rígidament marcada, més aviat està socialment establerta com a tradició. El que hi ha, per tant, és interiorització (la gent, en la seva diversitat, es fa seva la festa) i convivència. Convivència de la gent al carrer, i convivència de diverses expressions culturals o formes de viure aquesta diada popular. És així com podem trobar parades de tots colors als carrers de les ciutats. Parades de llibres (i en moltes llengües) o parades de menjar originari del Marroc, per exemple, o també, paradetes de diversos (tots, de fet) partits polítics, l’una al costat de l’altra. Això seria impossible de veure per l’11 de Setembre. Per tant, Sant Jordi és un retrat de la Catalunya real -aquí sí-, la Catalunya oberta, plural i mestissa, i és sobre aquesta Catalunya que volem construir la nostra nació.

Això vol dir, per tant, que Sant Jordi és el paraigües sota el qual la gent s’expressa, siguin les seves manifestacions culturals populars, siguin simples formes d’oci o siguin les opinions polítiques. I en la mesura que aquesta festa és un marc general -català-, llavors confereix identitat compartida, pel seu caràcter popular i la convivència que s’hi expressa. Això conforma la nació en la seva pròpia riquesa interna, deixant de banda qualsevol apriorisme que encaselli la nació. Més aviat és una cosa viva i en creació, és l’aglomeració comunitària de la diversitat i pluralitat del nostre país i el seu sentiment de saber que pertanyen a una mateixa comunitat. És el sentit de la festa que omple de contingut la idea de Catalunya, i així l’abstracció de “nació” es materialitza i es fa viva.

El segon aspecte important que justifica canviar la data a Sant Jordi és el caràcter marcadament nacional de la festa. Al contrari de l’11-S, que té un caràcter eminentment nacionalista i deriva d’una concepció molt determinada de la nació, de la construcció d’una nació. Darrerament, a més, aquest lligam pren un matís més patriòtic ranci, en què es reivindica no pas la grandesa de Catalunya mateixa, o sigui, la idea en si i l’amor al país en què vivim tal i com és, sinó la pretesa identitat (una de sola i de determinada, doncs) perduda d’aquest país, que s’ha “omplert” de contingut nacionalista, com si abandonés la seva abstracció, i que es pretén recuperar amb la independència. Crec que està clar que l’11-S ja tenia un caràcter molt patrioter a l’estil del XIX de reivindicar la glòria nacional (la identitat atribuïda a la nació), d’aquí la importància de la referència històrica en aquesta Diada; però darrerament, per culpa del processisme, l’11-S ha adquirit un caràcter netament viciat. No pot ser més ja la Diada del nostre país.

Llavors, per què dic que Sant Jordi té un caràcter nacional? Participar de la vida comunitària i de les tradicions, per exemple viure aquesta mateixa festa, relacionar-se amb la resta de conciutadans i tenir com a referència cultural o política Catalunya mateixa, això ja és indici (de fet, materialització) del caràcter nacional del nostre país, sense que ningú atorgui un determinat sentit o contingut a aquest caràcter nacional, ben al contrari del que els independentistes fan amb l’11 de Setembre. I això és molt important. D’aquí l’omnipresència de la Senyera, el símbol del país i de la catalanitat. Tothom s’hi pot sentir identificat, tothom entén que és el paraigües sota el qual la gent viu aquesta festa. Aquesta omnipresència fa que siguin les quatre barres el que envoltin les roses. D’aquesta manera -i permeteu-me ara que em posi metafòric- tothom rep una https://i2.wp.com/www.escolaeduardtoda.cat/images/imatges_articles/SantJordi2014.jpgrosa, símbol de l’amor, com també rep una senyera, per tant podríem dir que es fa seu el país. I en això trobem el vincle entre el caràcter nacional i el popular de la Diada de Sant Jordi.

Finalment, Sant Jordi ja és patró de Catalunya. No es tracta tampoc, doncs, d’una tria artificial, sinó que ja hi ha aquesta vinculació cultural i simbòlica.

El tercer aspecte que dóna importància a Sant Jordi és el seu caràcter cultural, que, de fet, en certa manera és subjacent i, doncs, travessa tant el vessant nacional com popular de la festa. Per començar, està clar que aquesta celebració expressa una inclinació més cultural que no pas una inclinació més política, i això és molt bo i va lligat al seu caràcter popular. Podem dir que es reivindica la cultura, i ho fa en dues dimensions:

• La cultura en general i en abstracte, d’aquí el llibre. Fins i tot podríem dir així de manera simplista que pretén promoure la lectura (i, com dic, la cultura en general), per oposició a la simple celebració amb cants patriòtics d’una diada com l’11-S.

• De manera concreta, la cultura del país des del punt de vista històric, sense que sigui especialment desxifrada per una ideologia concreta, sinó les expressions culturals pròpies de Catalunya, d’aquí, per exemple, els concerts de sardanes o les portes obertes de diferents edificis importants, entre ells la Generalitat. Amb això, doncs, la reivindicació cultural remet al segon aspecte que hem descrit abans, el nacional, ara lligant-lo en les seves coordenades històriques. Això no és altra cosa que una reivindicació de la catalanitat, amb la qual cosa es referma el caràcter nacional de la Diada (les portes obertes de la Generalitat, de manera particular vinculen el govern propi de Catalunya amb la festa i l’entusiasme popular) i no s’oblida la història del nostre país. Òbviament, aquesta referència cultural pot casar perfectament amb el catalanisme polític, la qual cosa seria ben lògica. Ara bé, una cosa és catalanisme i una altra l’identitarisme essencialista que, ressaltant un cert sentiment nacional com a únic vàlid, pretengués apropiar-se de la festa. Però precisament per això aquesta festa és tan important, perquè és de tots, però de ningú en particular, perquè és popular, plural i transversal, per tant els intents d’apropiació fallarien, i el catalanisme (si més no el progressista) seria justament la reivindicació d’aquest caràcter no essencialista de la diada nacional.

https://photos.eltiempo.es/65/53/6b98c3195ef25838430b539c4048e8ec_720x560.jpg

Casa Batlló decorada per Sant Jordi. Tot l’edifici és una al·legoria a la llegenda.

Així, doncs, veig claríssim que seria molt positiu per aquest país canviar la festa nacional a Sant Jordi, no només pel seu valor simbòlic, sinó de fet i sobretot per la materialització mateixa d’aquesta diada, alhora popular i nacional. Podria encara, fins i tot, anar un pas més enllà: podríem no només establir Sant Jordi com la diada nacional de Catalunya, sinó també canviar-ne l’himne, que hauria de deixar de ser Els Segadors i passar a ser El Cant de la Senyera. Val a dir que són pocs els estats l’himne nacional dels quals fa referència a la seva bandera, però crec intuir que aquells que tenen l’himne que parla de la bandera (com EUA o Suïssa) és perquè identifiquen el patriotisme amb la idea de país mateix, simbolitzat per la bandera, que és superior al concepte concret que hom pugui tenir del país i a les diferències internes.

Anuncis

L’apropiació de l’espai públic: el groc

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

Fa uns dissabtes la Riera i el Parc Central van llevar-se vestits amb llaços grocs. Una mostra de solidaritat, pel que sembla, que, però, no tothom compartia: altres persones van treure els llaços, la qual cosa va ser fortament criticada, sobretot quan l’Ajuntament va enviar treballadors a fer, ni més ni menys, que la seva feina.

Ras i curt: si hi ha algú que posa els llaços, bé hi pot haver també algú que els tregui. Si no s’accepta això, com sembla que de forma alarmant l’Ajuntament d’Arenys de Munt no entén ni accepta, s’acaba reconeixent l’espai públic com a espai privat d’aquells que posen llaços grocs i, per associació, de les seves idees. Vet aquí l’apropiació i la tergiversació del concepte de llibertat. Això entra de ple en la lògica de la polarització de bàndols tancats en si mateixos que pretenen apropiar-se de significats absoluts com «democràcia» o «poble». Potser ja va sent hora que obrim els ulls i ens adonem que així no anem enlloc.

Dit d’una altra manera, en aquesta dinàmica no hi ha reciprocitat ni deliberació, i, doncs, no s’estableix diàleg democràtic entre les idees. Ben al contrari, l’espai públic es converteix en camp de batalla. I, com que l’espai públic és per a tothom, la gent se sentirà partícip o exclosa d’aquell espai en funció de si troba bons o dolents els símbols denotats que s’hi aboquen. I, com que la gent vol fer ús lliure d’aquell espai públic (millor dit, no vol que l’«altre» se’l faci seu), llavors no és difícil de veure el risc subjacent: que el camp de batalla es pot traslladar a qui fa ús d’aquells espais públics.

En definitiva, entre uns que només veuen espanyols arreu, i altres que creuen tenir la raó i que actuen com la «secta del groc», el conflicte està servit, alimentat per irresponsables d’un i altre bàndol i galvanitzat per ciutadans seguidors, segurament de bona fe, d’una o altra bandera. El problema, doncs, és que aquest conflicte que era polític passa ara a esdevenir conflicte civil, i això és certament perillós.

El català i el castellà a l’escola

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

Recentment PP i C’s han plantejat que cal introduir el castellà com a llengua d’escolarització vehicular, sovint amb l’argument que el català discrimina i que el trilingüisme és progrés. És una idea recorrent, però que ara és més fàcil de treure a col·lació com a resposta dins d’una lògica reactiva a la fantasia independentista, que, de fet, l’únic que ha provocat fins a dia d’avui és el contrari del que es pretenia, i que ha despertat l’identitarisme en una banda i altra.

El cert és que la immersió en català no ha frenat en cap cas el bilingüisme real existent a la nostra societat plural, sinó que ben al contrari ha aportat una base d’integració comuna i ha assegurat la supervivència del català. El 19,4% dels joves catalans fa servir només el català, i un 16% el castellà. Després, són més els qui usen més el castellà que el català, i un 16% diu fer servir les dues llengües per igual. Ara bé, entre els nouvinguts, l’ús del castellà (21%) és notablement superior al del català (5%), diferència més marcada encara a Barcelona. Què passaria si traguéssim el català de les escoles?

El curiós és que per al PP i C’s no sembla ser una qüestió educativa, sinó política, d’aquí que també s’hagi dit que la llengua autonòmica no ha de ser requisit per accedir a la funció pública. Però aquí veiem un error de concepció: el simplisme de fer l’equivalència entre una sola llengua i l’Estat, cosa que la fa superior a la resta. El cert és que vivim en una societat plurilingüe i que la gent no parla una llengua en funció de les fronteres dibuixades en un mapa. Aquests partits mostren una mentalitat reaccionària centralista i contrària a l’esperit de la Declaració Universal de Drets Lingüístics.

Crec que es pot sospitar, en definitiva, que hi ha una intenció diferent a l’explicitada. Com es pot entendre, sinó, que a València aquests dos partits estiguin en contra del trilingüisme, quan aquí el defensen i a les Balears es va voler implantar? En realitat, és una postura ben coherent amb la seva ideologia: el trilingüisme a València suposa més presència del català a les escoles. A les Balears i a Catalunya, menys.