Arxiu del Bloc

Les parets parlen / 2

P1150197Interessant i divertida pintada que va aparèixer un dia en el vidre d’un banc i va desaparèixer l’endemà: la pintada indica que dipositis la brossa als peus de la sucursal bancària, en aquest cas de Catalunya Caixa. No tinc constància que a altres bancs també aparegués una pintada semblant ni que ningú fes cas a les indicacions i realment deixés allà la brossa…

Sembla clar, al meu parer, que la referència a la brossa serveix per assenyalar que el sistema financer està podrit, no és una qüestió d’aquella entitat particular. Però no pretén ser una mera observació descriptiva, sinó que, òbviament, fa la crítica social: des d’inicis de la crisi que s’assenyala les poques limitacions del sistema financer de ser-ne causant, així com les -justament- porqueries que els bancs tenen entre mans, és a dir, l’especulació. Amb aquesta pintada, hom recupera el discurs que els indignats feien servir, així com el seu estil contundent i subversiu, però potser còmic, irònic o amb un to graciós. D’aquí l’enunciat crític que un banc es mereix que li llencin les escombraries, en senyal de desdeny, perquè no aporten res a la ciutadania corrent; al contrari: és un viver d’avars i corruptes i enganya la ciutadania amb bons i ofertes fal·laces.

Catalunya Caixa, a més, és un dels bancs als quals l’agència Moody’s va rebaixar fa un temps (ara no sé com està) la qualitat del seu deute al nivell (com si fos una puntuació) de l’anomenat barroerament “bo escombraria”, que tècnicament s’entén dins de l’anomenat grau especulatiu.

ACTUALITZACIÓ: Em diuen que una sucursal d’un altre banc que estava situat més avall que aquest, on també va aparèixer la pintada, sí que tenia brossa acumulada al davant.

Cop d’estat?

1300 agents, comptant la policia muntada, però no els gossos policia, que també hi eren, van ser els encarregats dimarts passat de “custodiar” el Congrés davant de la manifestació i concentració convocada per la plataforma Ocupa el Congreso, amb vincles amb el moviment indignat. Cifuentes i em sembla que també en Wert ja van dir que una concentració d’aquest tipus era un “cop d’estat”, una afirmació totalment forassenyada, per això (és l’excusa, vaja) el govern volia evitar que es rodegés el Congrés, i per fer-ho va… rodejar el Congrés! Amb la policia! Una autèntica mostra de com evitar una protesta ciutadana de manera autoritària, de com “segrestar” aquesta institució, de com els poders polítics necessiten de la força policial per funcionar al marge del poble, i de com els carrers limítrofs al Congrés van ser tancats (més aviat, bloquejats) a la circulació de manera il·legal.

Permeteu-me aquí que informi de la situació a la vegada que n’opino i n’extrec algunes conclusions, i cap a la meitat faré una valoració més profunda de dos fets concrets.
Per començar, les xifres oficials parlen de la presència de 6.000 manifestants, cosa sens dubte minimitzada, ja que és impossible una tal presència de manifestants en tres marxes diferents i que una xifra a priori tan petita impliqués unes càrregues policials tan grans. És una de les mentides més exagerades sobre manifestants que he sentit mai. Els convocants, per altra banda, diuen que 20.000 persones van ser presents als carrers de Madrid, però fins i tot es podria dir el doble si es calcula la superfície de les places. Sigui com sigui, fou la primera gran concentració de resistència popular contra el conjunt del sistema polític sorgit de la Transició, no només contra una cosa concreta. Si voleu podeu llegir-ne informació en la notícia de la BBC i veure’n-hi el vídeo, del qual em sembla entendre del periodista que els manifestants semblaven disposats a emprendre accions, que aquesta ha estat una protesta més tensa i violenta que les darreres. Em sembla percebre també que ve a dir-nos que fins ara no hi ha hagut gaire violència, però tot fa pensar que les tensions socials aniran creixent. El diario ha dedicat tot un seguit d’articles i opinions a l’esdeveniment del 25-S, que podeu llegir aquí.
El dispositiu policial va durar fins a la una de la matinada, quan el retiren. Si volien evitar que materialment s’ocupés el Congrés, doncs haver-se plantat a l’entrada, però el que han fet s’acosta més a un estat de setge. La presència policial és, lògicament, la que va suposar la irrupció de violència, de fet va ser la policia qui va sortir del tancat per començar a carregar, per dispersar i per expressament crear més tensions. Això va quedar clar i així ho recullen tots els mitjans de comunicació. No hi ha base legal per justificar la càrrega, que, a més, no es va adequar al principi de propocionalitat, en una manifestació que, per definició, és totalment legítima per ser de lliure expressió (a banda que tenia autorització administrativa). La policia només podia actuar si passés cap problema greu, en canvi no van trigat a carregar: just en formar passades les valles, ja vhan començat a repartir llenya. Si us fa gràcia, podeu llegir el minut a minut de la protesta que va exposar La Vanguardia.

35 detinguts i 64 ferits va ser el balanç de les càrregues, que també ha quedat clar que van ser provocades per policies infiltrats, si bé no se’m fa estrany pensar que a la nit hi havia jovent més predisposat a buscar brega que en el conglomerat de gent típicament indignada de la tarda. Per veure com es van desenvolupar les càrregues policials, aquí us poso un vídeo de 9 minuts, però el millor és el de sota seu, on podem veure com un policia infiltrat s’identifica als agents que el volen detenir.

Així mateix, en aquest altre vídeo, en anglès, podeu veure una crònica de 8 minuts des de peu mateix de la manifestació, en la qual la periodista ressalta el sentit dictatorial de la repressió policial.

Els responsables de la iniciativa de protesta van repetir la concentració l’endemà per demostrar que no es dobleguen, però sobretot l’important és que ja van anunciar una altra manifestació per dissabte, de nou per mostrar el descontentament del poble i forçar un canvi en les polítiques públiques, una iniciativa que també s’ha traslladat a Portugal. En efecte, la desobidència civil és un dret i fins i tot deure en determinades circumstàncies, per això el govern no pot criminalitzar, menysprear ni insultar com fa una protesta ciutadana; demostra de nou autoritarisme.
Certament el que jo aquí vull remarcar és la repressió i les tendències que ens porten cap a la dictadura. Ens en podem adonar no només per la violència policial injustificada i brutal del mateix dia de la manifetació (que va suposar que la policia fins i tot entrés a l’estació d’Atocha, on -atenció- va disparar, a dins, bales de goma!), sinó que en els dies previs ja havien estat detingudes diverses persones, desallotjades cases okupes, i violats drets civils, tot de manera ben sumària i amagada de la vista pública.

Arribats a aquest punt, no em vull dedicar a analitzar totes les diverses implicacions de la protesta ni tampoc veure què significa per a la salut de la democràcia una tal repressió, perquè això seria molt llarg i, en part, ja ho he tractat en diversos altres articles, i és que les conseqüències policials i de les postures polítiques són les mateixes, que en general podem dir que són autoritarisme i violació de drets i llibertats civils. Però sí que em voldria aturar a comentar detalladament dues coses que van més enllà: la situació poiticosocial promoguda pel govern, que és un gradient més del que fins ara havíem trobat, i l’argument més gros esgrimit pel poder per detenir i acusar els manifestants, ja que és quelcom molt fort i sobrepassa les excuses que podríem dir normals. Es tracta, en el primer cas, de l’establiment de l’estat policial, i, en el segon cas, del fet que el poder va actuar “legitimat” per l’amenaça (la mentida, en realitat) de delicte a les altes institucions de l’Estat, delictes contra la Nació. Això darrer, és espectacular, de debò que és quelcom que no m’esperava i m’ha agafat totalment desprevingut; només em pensava que farien el de sempre: criminalitzar, dir que els altres van començar atacant, passar-se a l’hora de repartir llenya… però una cosa tal com pretendre que els manifestants eren agents organitzats i preparats per destruir l’Estat igual com ho podria fer un exèrcit que se subleva, és totalment fabulós i paranoic per irreal, anormal i propi d’un govern infatuat.


1. Estat policial:
és la màxima conseqüència material i fàctica de l’autoritarisme, si bé no s’ha desenvolupat en la seva màxima expressió -encara-. Estem acostumats a trobar-nos davant de criminalització i repressió, però en aquest cas cal també destacar:

Actitud del govern claríssimament criminalitzadora, agressiva respecte dels manifestants i menyspreadora de qualsevol dret a protesta, des de dies abans que tingués lloc la manifestació, i no només en el discurs, sinó que també es cosifica en els actes. L’associació progressista Jueces por la Democracia, davant d’aquesta actitud governamental, es va afanyar a criticar el govern per la criminalització que fan de l’acte.
•  Cal parlar de repressió, però també de persecussió policial. Els exemples citats d’anar a detenir expressament els individus implicats en la convocació de l’acte abans de tenir lloc i entrar a l’estació d’Atocha són dos exemples claríssims.
Ús de tècniques expresses per la creació de violència (policia infiltrada, i el proper pas és la policia secreta) i no-necessitat de justificar les càrregues policials, perquè amb la concepció tant fortament repressiva no cal ser hipòcrita, sinó que l’actuació policial es justifica per si mateixa o, en tot cas, es recorre a arguments grandiloqüents (delictes contra la Nació) que impliquin necessàriament una concepció violenta de l’oposició ciutadana i una resposta necessàriament violenta de les forces de l’ordre.
• Això porta a considerar que la llei no té validesa perquè només s’interpreta en funció de les necessitats policials, d’aqui l’irrespecte per les llibertats civils (per exemple, com que la manifetació estava autoritzada, no es pot acusar ningú del delicte de voler organitzar-la), que tots els carrers limítrofs, i l’estació, que no eren camp de batalla ho esdevinguessin en el moment que els policies hi posaven els peus; que la policia es fes servir àmpliament (ja em direu, què hi fan antidisturbis en una estació?); i que es bloquegés il·legalment la circulació pels carrers propers al Congrés.

 

Què és doncs un estat policial? L’estat policial ve a ser una forma civil de militaritzar la societat, d’acord amb els interessos del govern de torn. L’estat policial per definició és el manteniment de l’ordre i de la legitimitat del govern per repressió, és el control estricte de la població a fi de poder seguir amb les línies de govern pautades, és, atès que la població s’hi posa en contra, un atrinxerament i aïllament del govern, és el corporativisme de les institucions. És el mecanisme, en definitiva, que té un govern no democràtic per mantenir-se en el poder i legitimar-se, alhora que és el mecanisme pel qual un govern aparentment democràtic força la població i també l’oposició institucional a seguir les directrius fixades i pel qual es deslegitima. L’estat policial implica atacar qualsevol cosa que vagi en contra del poder i suposa que el govern s’apropia de la potestat governativa, la qual cosa vol dir que s’aïlla no només del poble, sinó de la resta de partits polítics i, doncs, fa el primer pas cap a la dictadura.
Els mateixos diputats que volien accedir al Congrés van haver de passar controls i alguns van rebre cops de porra. Això sí que és il·legal, clarament tipificat en l’article 500 del Codi Penal. Qui comet el delicte, doncs, és el policia en qüestió, la qual cosa indica que és abús d’autoritat, i com que aquesta no ve donada per la mà de Déu sinó que depèn en darrera instància de les institucions de l’Estat, doncs vol dir que és el govern qui comet també el delicte, vet-ho aquí perquè parlem de pura repressió en la mesura que govern viola els drets de representació dels ciutadans i ataca un membre que sí que forma part de la institucions (en contraposició al vague argument i no demostrat pels fets que els manifestants volien atemptar contra les institucions).

Hem de tenir igualment present que l’estat policial produeix més fastig en la població i que funciona només per violència, la qual cosa alhora vol dir que la població es cansarà més i es revoltarà més. Lògicament, per tant, no és una eina que serveixi a la democràcia i hem de deixar ja de deixar-nos entabanar i fer-hi alguna cosa. Des de quan se salva la democràcia posant gent a la presó?
Vull recordar en aquest punt el potentíssim text de Pisarello i Asens sobre la il·legalitat del poder. Però hem de tenir present que aquesta no és una manera de criminalitzar només la cosa material, sinó també el pensament crític.


2
. Delictes contra la Nació:
ja les persones detingudes (fins a 8, que jo sàpiga) en les batudes prèvies al 25-S van ser també imputades per l’espectacular delicte contra les altes Institucions de l’Estat. Almenys, l’Audiència Nacinonal ha desestimat aquest delicte pels detinguts el mateix dia 25.

Què representa usar aquesta acusació? Doncs just el que els feixistes del govern han dit: un cop d’estat. O és el mateix que dir “conspiració”, “traïció” o “atemptat” contra l’Estat, cosa que, com qualsevol persona amb dos dits de front pot saber, és totalment exagerat, irresponsable i autoritari d’imputar a ciutadans corrents que no tenen, no només intencions, sinó mitjans per dur a terme tal acció, com sí que poden fer, per exemple, els militars (o els mateixos policies). En efecte, l’argument d’atemptats contra la Nació serveix per justificar l’estat policial. Ambdues coses es complementen: aquest delicte significa quasi el mateix que processar per codi militar, almenys de considerar militarment la vida civil. Hem de tenir present també que aquest argument injustificat i que ha iniciat la persecussió policial molt abans de la materialització de la protesta, es pot dir sempre en qualsevol moment: amb aquesta excusa, qualsevol “esdeveniment” de Facebook podria ser utilitzat per dir que existeixen xarxes conspiratives que són un perill per a la Nació. És més, m’atreviria a dir que pretendre acusar-los d’alt delicte a les altes institucions de l’Estat obre la porta perquè aquells que sí que tenen els mitjans per atemptar-hi puguin fer-ho més fàcilment.

En la mesura que les suposades injúries es feien al carrer sota l’atenta mirada de la policia, no s’ha pogut en realitat atemptar contra les institucions. És a dir, es tractava d’una manifestació normal, cap mena de revolta que fes perillar la integritat ni de les institucions ni dels vianants, però ha esdevingut violenta en carregar. Hom el que ha pretès, doncs, és assimilar els disturbis “normals” que sempre passen quan la policia carrega, amb una mena de cop d’estat. Lògicament, no hi ha delictes contra les institucions de l’Estat si el mal que fan els manifestants es troba concentrat en les baralles amb la policia.
Fixem-nos, doncs, amb l’exageració que fa el govern i amb el significat de la repressió: la situació, la protesta és igual que qualsevol altra protesta ciutadana i del 15-M (a excepció del “setge” al Parlament de Catalunya), però pel que es veu els delictes imputats són diferents. Per què no van acusar també els acampats a Plaça del Sol de delictes contra la Nació? Per què ara sí que utilitzen aquesta excusa per imputar els detinguts? A més, com és costum, ho van ser no perquè es mostressin violents o fessin res d’il·legal, sinó perquè van caure a les urpes de la policia quan li va venir de gust carregar. La presència física de la protesta a les proximitats  del Congrés no és una causa justificada per agreujar les penes, no és causa jurídica objectiva, ni molt menys, que serveixi per inculpar un ciutadà, quan, en cas que vertaderament cometés un delicte, aquest depèn de la seva gravetat intrínseca i de l’acció del ciutadà, no de si es troba a les portes del Congrés de Madrid, a la Rambla de Barcelona o al Carrer Reial d’Alcubilla de Avellaneda (Sòria). 

Aquesta mena de delictes són recollits en el Codi Penal, articles 492 a 505. Ens podem adonar que no hi havia entre els manifestants ni les associacions cap pla polític per destruir el Congrés ni les institucions de l’Estat ni res per l’estil. Però en canvi, sí que hi ha delicte en colpejar els diputats. Torno a esmentar aquí la significació ideològica d’aquest exemple que he esmentat més amunt perquè vegeu com es tanca el cercle: la policia no pot retenir ni pegar un representant de les institucions de l’Estat, té immunitat parlamentària. En fer-ho, el policia estaria incorrent, doncs, en delicte atemptat contra l’Estat (ell sí, no els manifestants), però com que el policia no actua per si sol, vol dir que tot el cos policial és l’eina autoritària del govern que atempta contra els principis de divisió de poder i de dret a la representació parlamentària d’una democràcia, llavors és el mateix govern qui atempta contra les institucions de la Nació, que en no acceptar cap mena d’oposició i fer ús arbitràriament de la policia pretén apropiar-se-les, i, com que és antidemocràtic pretendre apropiar-se-les, atempta contra tot el poble sobirà, ergo és el govern qui ha fet un cop d’estat.

Depressions, banquers i el “sistema”

Vivim èpoques convulses, d’agitació social i política, amb moltes i diverses propostes i ideologies pol·lulant en l’ambient… una època en què alguns surten al carrer a protestar, altres només hi sortiran a reclamar la independència, molts altres es queixen i no els sembla bé l’estafa del context social que els toca viure i se’ls sobreposa, però costa moure’ls, i alguns finalment s’aprofiten de tot plegat. Alguns veuen clares les tendències que segueix la política i aprecien que els qui manen tenen els seus interessos ben lligats per un fil molt primet però resistent, i que les paraules que pronuncien i els efectes materials en la vida social de qualsevol acció que puguin fer no són sinó fal·làcies i enganys; saben distingir qui són els culpables, són lliures i conscients per saber que no volen viure més sota aquesta influència perniciosa i que potser caldria canviar les coses. Però, no obstant, a vegades no saben dirigir la seva acció de protesta perfectament delimitada contra qui cal: quan va tenir lloc la vaga universitària del 29 de febrer, ja vaig advertir en la meva crònica que caldria tenir present que l’objectiu de la crítica social no ha de ser un pobre treballador de banc, que no té res a veure amb el porc banquer i l’empresari sense escrúpols.
Això només és un exemple que serveix per il·lustrar el que volia dir, i no ho dic en va: resulta que els empleats de banca cada cop pateixen més depressions i problemes psicològics. Augmenten de ben segur a tota la població per culpa de la “crisi”. Però el cas d’aquests empleats (i no sí si potser d’algun altre sector) és diferent perquè tenen l’angoixa de sentir les crítiques generals contra els bancs i els banquers i, encara pitjor, acostumen a ser el blanc de les agressions verbals i físiques dels clients. Hem de procurar no confondre el culpable amb un simple senyor que ni és responsable de les accions dels poderosos, ni té la capacitat ni influència per dur a terme cap dels mals que, erròniament i per la confusió, la reacció de la gent fa recaure sobre seu. És una qüestió de disciplina, en part, i de no caure en simples reaccions viscerals que ens fan mal sempre només a nosaltres mateixos, el 99%. És l’1% qui ho ha de passar malament, sense agredir les persones equivocades.

Això fa pensar una mica sobre la situació dels individus dins del sistema social. Mirem què passa: els treballadors de banc no són els culpables; els funcionaris de l’administració (com de la mateixa Coselleria d’Economia, em sembla que era) surtien al carrer o per les finestres en algunes de les manifestacions en les quals he participat per Barcelona, i a Madrid feien manifestacions i concentracions espontànies; tothom està descontent i està fart del que passa, fins i tot els polítics diuen que no pot que la crisi ens faci perdre benestar i en els seus discursos també mostren disconformitat pel que ha passat.

Què passa aquí perquè els funcionaris de l’administració estiguin descontents i surtin a aplaudir al carrer, però després segueixin fent anar la maquinària que, per bé o per mal, és la que efectivament s’imposa sobre les accions dels individus? Què passa aquí perquè, malgrat que tothom culpa els bancs, aquests continuïn funcionant i els treballadors bancaris continuïn sent, conscientment o inconscient, agents que ajuden a la seva difusió capitalista? Què passa aquí perquè els polítics, sobretot els qui ocupen llocs de poder, diguin que la crisi ens perjudica i estiguin també descontants amb les estafes fiscals, però no canviïn el rumb de les seves polítiques? Què passa aquí si la societat està tan bruta i en l’ambient social es respira indignació i descontentament perquè tot segueixi igual?
La resposta és molt senzilla: les estructures socials s’imposen sobre nostre.
Si la societat està bruta, nosaltres perpetuem la brutícia en la mesura que ens nosaltres es concentra part de l’acció perquè aquesta estructura social continuï funcionant. Però, atenció, també podem amb la nostra llibertat, autonomia i racionalitat projectar la nostra acció individual envers les estructures per canviar-ne el curs, i és que, encara que s’imposin sobre els individus, no vénen donades per la mà de Déu, sinó que algú les ha posades en marxa, i és la mateixa societat. El problema, és quan acaben funcionant amb inèrcia a perpetuïtat, la qual cosa vicia encara més el seu funcionament. Vet aquí quan ens hem d’adonar del que passa, hem de frenar aquesta inèrcia i hem de parar els peus a qui conscientment sap manejar el funcionament social en benefici propi.
Si l’administració fa coses malament, si estem en aquest context tant negatiu, si no acceptem les retallades, agrupem-nos tots sota una mateixa bandera i deixem de fer anar l’administració com fins ara anava! Si els bancs són uns monstres devoradors i, com a empreses, no poden funcionar sense l’acció dels seus treballadors, ajuntem-nos tots els empleats (i, per extensió, diria tots els assalariats) i deixem de fer anar aquesta maquinària com fins ara anava! Ja sé que els treballadors no sou els culpables de res, però si seguiu oferint hipoteques, res no s’arreglarà. Si de debò els qui ens governen estan tan alarmats com els ciutadans, seran capaços de fotre un cop de puny a la taula i procurar reorientar la situació escoltant la població i deixant de tenir un ull posat en els fantasmes neoliberals aprofitats! Insubmissió, resistència passiva, negació a actuar en benefici del sistema! Aquesta és la solució!

No us equivoquéssim tampoc: en realitat, tots acabem representant el sistema, i tots a la vegada som capaços d’acabar amb el sistema. Fer assimilacions que vinculin el “sistema” total i els seus vicis en un grup o redueixen els problemes socials materials en algú que no n’és culpable, no seria bo. El primer cas, és quan els més anarquistes per defecte veuen l’Estat i tot el que el representa negatiu i és la personificació del sistema, per això sempre es queixaran també d’un fucionari que, pobre, en termes materials, necessita treballar; i el segon cas és aquest exemple dels treballadors de banc.
Sí que he de dir una cosa en contra de l’Estat: en funcionar la maquinària amb inèrcia i en haver gent que ens governa que és la qui vertaderament està al cim de la piràmide perquè és qui es beneficia de tot, està lluny dels problemes de la gent i és qui es fa ric, doncs l’Estat posa en marxa els seus elements dissuasius i repressius quasi per defecte per frenar tot canvi social, que només es pot produir en l’ordre de la política. Sï que és cert també que la nova ideologia neoliberal globalitzadora està perfectament a favor de tals mesures i de preservar l’ordre econòmic, potser els caps pensants d’aquesta ideologia són els pocs que individualment i específicament poden ser agents a favor del “sistema”. Per la resta, ja dic que quasi, quasi funciona sol.
Per això, allò que deia de la solució en realitat no va dirigida contra ningú en particular, sinó que és una manera per nosaltres mateixos, com a individus, adonar-nos dels problemes, agafar aire i prémer el fre; en certa forma, va contra nosaltres mateixos, perquè mentre actuéssim la maquinària continuaria en marxa. La resistència passiva sí que és de l’ordre polític, perquè serveix per enfrontar-se a l’Estat, però no només pot ser una arma política, sinó que igualment serveix per postular que els individus són agents de canvi social i volen frenar la inèrcia aixafant que l’Estat representa. Però, atenció, si els mateixos policies actuessin com la resta d’individus i ciutadans conscients de les dificultats, desperts pel que fa a la coerció que les estructures exerceixen sobre seu, si també volguessin, podrien impedir que la maquinària continués sent tan destructiva.