Arxiu del Bloc

Prohibició de burques i nicabs (i 3)

Els dos dies passats hem vist l’herència filosòfica de com entendre la llibertat natural de les persones i hem analitzat les implicacions polítiques pràctiques d’una mesura prohibitiva com la que es proposa. Avui no faré una dissertació teòrica o analítica, sinó que us poso una entrevista, molt simple, que he fet a una companya musulmana preguntant-li sobre la seva opinió i que em digués com veu, de manera més general, l’islam en la nostra societat. Li he de donar les gràcies per accedir a deixar-me fer-li aquestes senzilles preguntes per intentar complementar així, en certa manera, la informació que he donat en les entrades anteriors.
Com que l’entrevista no té un sentit purament tècnicament polític, no és una reflexió entorn de la societat, sinó que parla una mica de tot, em costa trobar on arxivar-ho. Atès que l’entrevistada és musulmana i jo he intentat també amb les preguntes buscar una mica l’entrellat religiós, com normalment es fa en abordar aquesta qüestió, doncs ho guardaré a la categoria de “Religió” dins de “Societat”, perquè penso que és el que més àmpliament hi fa referència.

Ella (es defineix com una dona normal) no porta mocador i és originària del Marroc. Té 22 anys i va arribar a Espanya quan en tenia 8 i a Catalunya quan en tenia 11. Estudia quart curs d’Estudis Àrabs i Hebreus a Barcelona.
Endavant amb les preguntes:

Per què no portes mocador?
Perquè no he tingut la necessitat de portar-lo.

Penses posar-te’l algun cop?
Allah a’lam (‘Déu ho sap’).

Creus que portar mocador va lligat a la condició de dona, de musulmana o d’àrab?
D’àrab no, perquè hi ha dones àrabs cristianes. Musulmana sí, perquè està vinculat a la sunna, els costums, la tradició, però no està obligat, les sures no ho diuen. Hi ha moltes dones que afirmen que és obligat perquè està posat al Corà, però en realitat no ho posa, només esmenta el hijab, un mantell per tapar-se els pits i el sexe, tant per a homes com per a dones. És una metàfora, per dir que no incitin, no diu que et tapis com les monges. Ja posats a fer, podrien prohibir l’hàbit de les monges, si són lleis estúpides.

Quin és el sentit del mocador? És a dir, com s’entén: per tradició social, per religió, per comoditat…?
Uf… entrarem en un debat molt llarg. Per a moltes dones el mocador és una identitat per a elles, se senten millor portant-lo, és una qüestió personal. Per a altres és una identitat religiosa. I altres se’l posen perquè no coneixen altra cosa, és imposat.

Quin siginificat tindria per a tu?
Portar mocador no només és un tros de tela, no és només una cosa estètica (moltes dones creuen que és una cosa estètica, per això existeix el hijab fashion, però no és veritat). Hi ha una identitat moral, darrera de posar-te’l i has de respectar-lo. Si no ets capaç de respectar la seva ètica, llavors, per què el portes?

Està lligat a una lògica masclista?
Home, si mirem la història, tot el que és el món occidental i oriental sempre han estat guiats pels homes, i sempre serà així. Fa poc que estan canviat aquestes petites qüestions, de mica en mica, a Orient.

Llavors, és denigrant per a la dona portar-lo?
No és denigrant per a la dona, el mocador és una identitat, no és una cosa que fa que la dona sigui millor o pitjor. Molts homes si que obliguen les seves dones a portar-lo perquè és tradició, perquè ho han vist, fins i tot les dones ho imposen, a vegades elles són més masclistes que els homes.

I, quan és així, és per motius culturals massa tradicionals lligats a l’islam?
L’islam, el pobre islam no té culpa del que fem els éssers humans, perquè l’islam és la teoria i qui ho posa a la pràctica són els musulmans. Els homes són imperfectes. És veritat: dieu [a Occident] que l’islam és hipòcrita, és violent, irracional… els homes són hipòcrites!

No són totes les religions irracionls?
No, perquè l’islam sempre diu que pensis per tu mateix. Un musulmà entén l’islam de moltes maneres, des de diferents punts de vista, és la gràcia. L’islam sempre diu “estudia, llegeix, recita, pensa per tu mateix”.

Creus que les dones musulmanes tenen en la nostra societat algun problema per portar mocador?
Hi ha feines on demanen que les dones s’han de treure el mocador, com per fer d’infermera.

 Et sembla bé?
És una manera de sobreviure, jo no sóc ningú per jutjar-les, elles mateixes es jutgen a si mateixes.

 Si tu fossis infermera, te’l trauries?
Com que mai no n’he portat, no t’ho puc contestar.

I, tornant a la pregunta anterior, creus que les que porten mocador tenen algun problema?
Hi ha gent ignorant (sí, ignorant, és el que són) que sí que es qüestiona per què aquestes dones el porten, volen imposar la seva realitat, però elles tenen la seva realitat, i aquí tenim una altra realitat.

La mesura que vol dur a terme el govern i ja apliquen alguns ajuntaments és un imposició?
Clar, perquè la mateixa llei utilitza el mateix mètode que els països aquests tan conservadors i retrògrades que critica Occident. És el mateix prohibir a una que el porti que obligar-la que el porti. És el mateix sentiment de sentir-te inferior, dèbil, indefensa.

I les que porten burca o nicab, tenen algun problema? Coneixes algú que en porti?
El nicab i el burca aquí no es veu tan normal com a Anglaterra, per exemple, on hi ha gent vestida amb aquesta peça prenent cafè i la gent sense immutar-se. Aquí no estan acostumats, penso que és una qüestió més aviat estètica que no una altra cosa.
La meva àvia vesteix nicab. El nicab és un extra, no és una cosa imposada, és un costum d’origen del desert que, a causa de les guerres perquè molta gent immigrà cap al Golf, va quedar com a costum d’aquests països. El Corà no parla del nicab.

Penses que el govern ha de legislar sobre aquest assumpte? I, si ho ha de fer, com?
Aquesta qüestió és més per distreure el públic, com que hi ha crisis… Quan fa fred molta gent porta passamuntanyes i es tapa, i no passa res. Estic d’acord que ho vulguin treure a llocs públics, perquè la gent s’ha d’identificar. Jo conec el cas d’una noia a Girona que va anar a comprar amb el burca a la botiga on treballa una amiga meva: va treure la visa i el carnet d’identitat, que té la seva foto facial, i la meva amiga dependenta li va demanar que s’identifiqués, però no es va voler decantar el nicab, llavors no va poder comprar. Però això són petites coses que no s’han de generalitzar, però sí que les dones que porten mocador s’han d’identificar com persones individuals a l’hora de fer un tràmit. És essencial, elemental i lògic.
Hi ha coses més importanta a solucionar. Crec que, com he dit, és més una mesura per distreure la gent. Entenc els seus motius, que diguin que és per la “seguretat”, però que jo sàpiga hi ha molta gent que es posa pràctics i caputxes per no tenir fred. Quan el personal de seguretat o capacitat li demana que s’identifiqui, doncs s’ha d’identificar, però després si vol seguir portant la peça de roba, doncs que ho faci.

Consideres que sabem abordar serenament tant aquesta qüestió com el tractament de la immigració i de les religions?
Espanya és un país que no està acostumat a tanta immigració, però aquest últims 20 anys ha patit immigració massiva i no hi està acostumada com les grans potències, Regne Unit i França, perquè això allà és normal, no és un xoc, igual com a Holanda o Bèlgica, on la gent ja s’ha acostumat a aquests manifestacions culturals.
Hi ha una certa xenofòbia per tot allò desconegut. Tots els governs d’Europa demanen integració, però en parlen molt i no fan res. La política sempre posa entrebancs més que ajuda. Per exemple, el Marroc: els francesos a Tànger… ningú no els obliga a portar mocador, no els ho exigeixen. Hi ha l’excepció d’Iran i Aràbia Saudita: per a tothom [dones] és obligatori portar mocador.

Creus que la nostra societat catalana és racista?
La societat no és racista, però, com vulgarment dieu, els xarnegos són els més racistes que conec. Però hi ha de tot, per això la teoria mai no és la pràctica.

Creus que això es pot generalitzar a la situació en altres estats occidentals?
És diferent, per exemple els anglesos no es relacionen amb estrangers. Els anglesos “autòctons” són molt més reservats, no com aquí que els espanyols o catalans s’ajunten amb àrabs, tant els pares com els nens. Els joves sí que tenen interacció, amistat, complicitat, però a Anglaterra ja els classifiquen de petits. No hi ha aquesta homogeneïtat de cultures, això és tot fals.
França… no m’agrada la gent d’allà. Ha molta discriminació, molt de racisme. Tant de colonialisme en els segles passats… Encara hi ha aquesta discriminació a França, com els pieds-noirs: mai no se’ls considera francesos, encara que passin generacions i generacions.

Anuncis

Prohibició de burques i nicabs (2)

Després d’haver vist ahir el marc ideològic i potser fins i tot filosòfic amb el qual hauríem d’apropar-nos intel·lectualment i políticament en aquesta qüestió del burca i el nicab, en aquesta segona part de la trilogia intentaré veure com es pot conjugar aquesta potencial mesura prohibitiva amb la democràcia més formal i pràctica que coneixem, i en faré una valoració. Pel sentit que adopta aquesta entrada, doncs, l’arxivaré, al contrari que les altres parts, sota la categoria política “Dins les nostres fronteres”.

Per començar, per saber els arguments a donar, hem de partir de l’enfocament que la política fa de la problemàtica, ja que és ben sabut (això ho estudien les ciències polítiques) que un assumpte, en principi públic, no tindrà el mateix tractament en funció de la definició que la política institucional en faci. Per exemple, es podria legislar sobre les drogues de manera diferent si es defineix com un problema d’ordre públic o com un problema de salut pública, o fins i tot com a qüestió ecològica mancada d’implicació sobre la vida de les persones, a saber. Doncs amb el cas del burca i el nicab passa el mateix: els dos arguments principals que es defensen entorn de la seva prohibició són els drets de les dones i la seguretat ciutadana. Definir el problema així, però, topa amb un rerefons filosoficoideològic profund (el que vaig explicar ahir) que provoca contradiccions, per això tampoc no és estrany que hi hagi fins i tot vacil·lació entre els ciutadans sobre si prohibir o no aquesta peça de roba. Aquí i ara, per tant, mostraré aquestes contradiccions, com es manifesten en la societat, i les implicacions que pot tenir en la formulació pràctica i ideològica (a un nivell més baix) del rerefons que he esmentat abans.

Primer argument: portar burca i nicab és denigrant per a la dona.

Aquest argument, primer, s’aguanta en el prejudici que els homes sempre obliguen les dones a posar-se el burca o el nicab, sovint per raons religioses, de manera que té una forta connotació masclista mostrada en la submissió de la dona davant de l’home; i, segon, presuposa que, indefectiblement, portar burca i nicab és denigrant, la qual cosa no té perquè ser així. Però encara hem de tenir present també una cosa: si el burca o el nicab impedeixen l’autèntica expressió personal de les dones, llavors per analogia hom podria considerar que el simple vel també limita, en aquest sentit, la llibertat de les dones. Aquest judici, per tant, exageraria la xenofòbia.

És evident que sí que es poden trobar casos d’imposició de l’islam (tot sovint mal entès) i de violència contra les dones, igual com en algunes famílies no musulmanes també hi ha maltractaments domèstics. Si volem ser una societat oberta, hem de veure què expressen els “afectats” (o, millor, les “afectades”) pel burca i el nicab i, si té a veure amb l’islam, nosaltres, els no musulmans, no ens hi podem posicionar tant a la lleugera, ha de ser la mateixa comunitat musulmana, especialment les dones musulmanes, les que, fent ús de la seva llibertat, decideixin si portar-ne o no i decideixin si entendre el mocador com a manifestació religiosa o qualsevol altra.
D’altra banda, és cert que en la nostra societat hi ha unes normes, uns drets personals, per això hom argumenta defensar el dret de les dones. La consideració social, en aquest sentit, és molt positiva, però no l’enfocament que se’n fa ni els mitjans utilitzats. Això vol dir: si és cert que és una imposició masclista, llavors el burca i el nicab no són la causa, sinó la conseqüència material (i mitjà per a conseqüències no materials), per la qual cosa prohibir-los seria absurd. És com si -permeteu-me un exemple més vulgar-, per evitar sostraccions il·legals de diners (robatoris), es prohibissin els diners. No. Els diners desapareixen com a conseqüència de l’acció. De la mateixa manera com prohibir els diners de manera general tindria un efecte negatiu per a aquelles persones a qui poden ser útils i a les quals no han robat mai, també prohibir el burca i el nicab és negatiu per a aquelles dones per a les quals portar-lo no és imposició. Això vol dir que en aquest cas sí que es limitaria realment els seus drets personals. La prohibició, per tant, és contraproduent.

El radical Lerroux en una època proclamava que calia llevar el vel de les novícies. I jo em pregunto, no serà aquesta potser també una manera de “violar” les dones i desposseir-les dels seus hàbits? No serà, per tant, la mesura en realitat masclista, tot el contrari del que es diu? Almenys en aquells casos en què les dones realment per expressió pròpia vulguin vestir el burca, el nicab o el mocador.
El que ens correspon a nosaltres fer com a societat per assegurar realment la lliure expressió de les dones, musulmanes o no, és destacar el marc social en què es troben i perseguir, si convé, aquells casos demostrats d’imposició de la voluntat de l’home (a vegades fins i tot és una altra dona i no un home) en detriment de la de la dona. És el que usulment s’anomena “fer pedagogia“, que ha d’anat acompanyat, si d’un cas, per actuacions legals sobre la causa del problema.
Sabent això, em xoca que no fa gaire el govern anunciés que impulsarà un pla nacional de valors, amb objectiu d’incidir en la importància del civisme, el treball, el respecte… i totes aquestes coses que al sistema oficial li agrada tant de difondre per fer grandiloqüent la democràcia (que a vegades confonen, però, només amb les institucions), però alhora recuperi un argument tant típicament conservador com és la seguretat per prohibir aquesta peça de roba (cosa que, d’altra banda, és cert que no ens hauria d’estranyar venint d’un partit d’ordre). És ben bé una contradicció.

Així doncs, cal tenir present que prohibir burqes i nicabs és contradictori amb la democràcia i xoca amb el més pur sentit essencial de llibertat personal. La prohibició, per tant, parlant en termes feministes, no és tampoc la manera d’aconseguir l’emancipació de les dones, si això és el que es busca. En aquest sentit, he trobat un web d’una associació de persones que, a propòsit del decret de prohibició que va impulsar l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, demana fermament no promoure prohibicions d’aquest tipus. Aquest web va traduir un article original francès especialment interessant en què l’autor, Pierre Tevanian, remarcava 30 paradoxes, algunes a nivell polític, altres a nivell ideològic en la línia de les meves postulacions del text d’ahir, sobre una postura sociopolítica “antiburca”.

Segon argument: la seguretat.

La seguretat és una excusa que sovint donen els governs per legitimar les seves accions i és un concepte tot sovint difícil d’acotar. Però, si volem viure en una societat plenament democràtica, hem de tenir en compte l’essencial del seu fonament de drets i deures i hem de saber, per tant, que la seguretat, en tots els casos, sempre limita les llibertats personals i atorga a l’estat més poder de control dels ciutadans. Així mateix, també hem d’apreciar que la seguretat es pot esgrimir com a argument si es refereix a alguna cosa que afecti i incumbeixi de manera general la població  i que, sobretot, es pugui demostrar com a dolenta (en l’entrega d’ahir ja vaig dir que no és plausible equiparar l’Afganistan amb Catalunya); i, fins i tot en aquest cas, s’ha d’anar amb molt de compte a aplicar les mesures de seguretat, s’ha d’assegurar que el ciutadà tindrà un mecanisme de defensa en cas que l’aplicació d’aquestes mesures siguin extremes i, sobretot, mai de la vida no es poden violar les llibertats essencials.
Així, impedir l’ús del burca i el nicab atempta contra aquestes llibertats essencials, que és el dret de lliure expressió, i més encara quan hom ho prohibeix al carrer, un espai d’ús comú obert on el ciutadà com a individual pot circular lliurement. A més la prohibició no té una argumentació prou fundada, atès que la paraula “seguretat” per si sola sense fonament no pot ser suficient per limitar aquestes llibertats.

No fa gaire parlava de com a Badalona han eliminat els bancs dels carrers. Doncs ara, amb aquesta notícia, tenim un exemple més de com s’estan eliminant les llibertats civils. Normalment és la dreta política la que utilitza l’excusa de la seguretat, però no tenen en compte que pot tenir un impacte molt gran en termes de transcendalitat dels drets, i ho fan amb la mirada posada en el manteniment de l'”ordre” (que a vegades el confonen no com a manteniment de la llei en una societat d’iguals, sinó com a ordre perfecte en una societat ideal), no en va Felip Puig vol acompanyar aquesta mesura (que té a veure amb la regulació de l’espai públic) amb una llei de la policia.
Aquest tipus de mesures, d’altra banda alimenten la xenofòbia i poden servir als grups més patriòtics per intentar crear una “unitat nacional” contraposada a allò que és estranger. És ben sabuda la posició que adopta PxC, per exemple, que ho fa girar tot entorn de la immigració com a problema per a una suposada i pretesa societat perfecte prèvia a la seva arribada. En aquest sentit, també podeu veure aquí la postura que adopta Unitat Nacional Catalana pel que fa la qüestió. Llegint el text, realment he de dir que, a banda que les paraules estan molt instrumentalitzades, també fa por el que diuen.

La seguretat es pot fer efectiva si s’identifiquen les persones, és cert. Impedir que la gent vagi coberta sembla, a aquests efectes, lògic. Entendre-ho així, només amb un criteri tecnicista, atempta, de nou, contra els fonaments de la democràcia perquè, entre altres altres coses, sembla que posi en qüestió el principi de la presumpció d’innocència fins i tot abans que es cometi un presumpte crim perquè es qualifiquen les dones cobertes com a ciutadanes potencialment perilloses. Emetre aquest judici és, senyors meus, molt greu: elimina la consideració d’igualtat (i, conseqüentment, llibertat) de totes les persones.
D’altra banda, cal tenir present que a Espanya el Ministeri de l’Interior ja ha establert com ha de ser la identificació facial en les fotos (DNI i carnet de conduir, per exemple) i, per tant, també com s’hauria de fer personalment: s’han d’apreciar els trets facials principals, és a dir, els frontals de la cara, des del naixement del cabell fins a la barbeta, no cal que les orelles estiguin descobertes. Per poder identificar les persones cobertes, les forces i cossos de seguretat estan capacitats a exigir als ciutadans que s’identifiquin, que en tenen l’obligació si no volen incórrer en infracció administrativa (com recull la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana).
Una altra cosa és que, en edificis públics institucionals, no es permeti anar cobert, ja que l’edifici, tant per la seva importància institucional com per l’espai tancat en si mateix, limita un espai determinat sobre el qual es poden fixar normes de seguretat específiques, com ara deixar-se la cara sempre visible. No és tant una imposició, ja que el ciutadà sovint té el dret a no entrar a l’edifici, i si hi ha d’entrar perquè no té més remei, llavors, com he dit per la significació política de la institució, es pot obligar a deixar-se la cara descoberta, que no és el mateix tampoc que prohibir portar posat el burca o el nicab, i no és tampoc el mateix que prohibir-ho al carrer.

En definitiva, tenint en compte tot això i entenent el fonament filosòfic humanístic a partir del qual he enfocat la qüestió, prohibir burques i nicabs vulnera els drets civils democràtics fonamentals de la llibertat d’expressió i de llibertat religiosa i, per tant, de manera més general, viola els drets humans de les persones afectades. Així mateix també ho ha expressat Amnistia Internacional al seu informe anual sobre l’estat dels drets humans al món pel que fa a la situació d’Espanya.
Llavors, pretendre eliminar burquees i nicabs sota l’argument més aparentment sòlid de seguretat ciutadana no té fonament: primer, no s’ha demostrat que sigui un perill, i, segon, les llibertats civils (en aquest cas anar vestit com sigui) són sempre primordials i s’han de respectar. És el mateix que en el cas dels aeroports després dels atemptats de Nova York: segurament sí que és cert que calia seguretat, però hem de tenir presents quins són els fonaments de la nostra democràcia: seguretat no vol dir vigilància extrema, no vol dir exagerar les situacions quan sembla que no hi ha perill i, sobretot, no vol dir violar les llibertats personals elementals com ara la privacitat, el principi d’habeas corpus o la lliure circulació. Recordo, en aquest sentit, les paraules de Benjamin Franklin, gran exponent del liberalisme: Els qui estiguin disposats a renunciar a la llibertat essencial per aconseguir una mica de seguretat, no es mereixen ni l’una cosa ni l’altra.

Prohibició de burques i nicabs (1)

Notícia: el govern català vol prohibir burques i nicabs al carrer. Aquí ho podeu llegir. El diari Ara en l’edició de 16 de setembre també ho va tractar intentant conraposar els punts a favor i els arguments en contra. Jo em proposo discutir també sobre la qüestió, no tant exposant els punts a favors i els punts en contra, sinó intentant anar a l’essència de l’assumpte i recuperant els principis democràtics, tot i que ja veureu que el meu posicionament és, en aquest sentit, prou clar. És per això que he preparat una triologia d’articles per tractar-ho, conèixer la situació i reflexionar-hi. En dos articles faré l’exposició i el comentari essencials, i el tercer és un extra: el primer, aquest, gira entorn de la identificació del “problema” i exposa les qüestions més profundes; en el segon article (que publicaré demà), intento inserir aquesta qüestió, tenint en compte tot l’exposat prèviament, dins del marc real social i intento veure’n les implicacions polítiques; i, per últim, en el tercer (que publicaré demà passat) presento una entrevista que he fet a una companya musulmana preguntant-li la seva opinió sobre la qüestió.
No està implantada encara la mesura, ni tan sols és encara una proposta de llei, però abans que això passi ja cal parlar-ne, més que res perquè cal tractar els fonaments democràtics. De fet, aquest tema em serveix de punt de partida per tractar totes les implicacions que té i exposar importants consideracions sobre els principis democràtics (per això el format trilogia em permet tractar-ho el més correctament i fundadament possible), de manera que el que aquí exposi, malgrat que concretat en els buques i nicabs, em pot servir per fonamentar qualsevol article posterior que escrigui que es pugui lligar amb les bases filosòfiques.

Foto: Reuters

Doncs bé, després d’aquesta nota introductòria, a continuació us presento aquest primera part de la triologia, on intentaré mig definir quin és l’origen del problema i ho entendrem en el seu conjunt des d’una radical perspectiva democràtica, amb consideracions filosòfiques, amb l’objectiu de trobar el bon criteri per posicionar-nos personalment sobre la qüestió i veure com s’aborda políticament. És per aquest motiu que, com que no posaré especial èmfasi en la religió (com potser ho farien alguns), sinó en la democràcia, base ideològica de la nostra societat, arxivo aquesta primera entrada sota “Consideracions polítiques”.

Podria fer moltes consideracions, dir moltes coses, intentar veure els diversos factors que incideixen en la qüestió, però jo em centraré a intentar recuperar el sentit essencial de llibertat per inserir la qüestió en un bon marc intel·lectual.

Així, puc començar dient una cosa tan elemental com que portar vel o burca o nicab (no seria del tot correcte dir-ne vel integral, ja que no són mocadors exactament, sinó més aviat una mena de vestit) és un costum estès pels territoris de cultura àrab i difòs sobretot per la influència de la religió islàmica, tot i que no és una manifestació expressa de la religió ni molt menys és necessari per expressa la fe devota en aquestes creences. Una altra cosa és que alguns vulguin instrumentalitzar el mocador. Però, bé, això més aviat ho tractaré a la segona entrega. La qüestió és veure com una cosa tan senzilla com una peça de roba que tapa la cara es pot valorar.

Podem fer-ne una aproximació senzilla notant que és cert que en la nostra cultura no tenim el costum de cobrir-nos, però, si volguéssim, bé podríem anar amb un anorac i un passamuntanyes pel carrer (atenció: en Puig també vol prohibir el passamunyanyes a les manifestacions!). També és cert que acostumem a relacionar-nos fixant-nos en la gent i mirant-la als ulls, però em sembla absurd que això es vulgui institucionalitzar, primer perquè no és mereixedor d’atenció legislativa pública, i, segon, perquè és llenguatge no verbal inconscient; a més, a vegades això depèn de la idiosincràsia de la persona. Si prohibim el burca, també hem de prohibir portar ulleres de sol. És igualment cert que, per qüestions de seguretat, cal reconèixer les persones i identificar-les, però això idealment s’hauria de fer quan se sàpiga que allò sobre la qual cosa es legisla representa un perill per al bé públic; a més, els policies ja tenen potestat per demanar als ciutadans que s’identifiquin.
Alguns diran que no estan integrades, o que els homes les obliguen, o el que sigui. Potser és cert, però penso que és evident que, mentre tal pràctica no posi en dubte ni atempti contra els fonaments de la nostra societat, la integració no s’ha de fer per la força. Cal tenir present que, de manera natural, aquests immigrants pintats tant sovint com a dolents ja adoptaran unes altres pràctiques en funció de com evolucioni la societat de manera general. És evident que, si ells tenen una altra cultura, no ho deixaran enrera de cop i volta, i no perquè no vulguin, sinó perquè en el seu cap no ho entenen. Així com els fills d’immigrants andalusos i murcians van adaptar-se allà on ja van néixer (Catalunya), per exemple aprenent català, doncs els fills de les dones que actualment porten burca o nicab també ho faran, perquè és el nou ambient cultural on es troben.
Potser podem dir de manera vulgar que burca i democràcia no fan una bona combinació, però és que prohibir una cosa tan senzilla com una peça de roba al carrer sense que alteri convivència ciutadana tampoc no lliga amb la democràcia. És cert que pot tenir un origen cultural (i natural) masclista de societats patriarcals, però si es vol canviar la dinàmica social s’ha de fer a partir de la instrucció i, en qualsevol cas, respectant la diferència.

Amb aquesta última observació, ens assalta una pregunta: però, en què podem fonamentar la democràcia? Doncs molt senzill: en la llibertat. I el sentit essencial de llibertat l’hem de buscar a la base de la nostra tradició cultural i intel·lectual, per tal de no confondre valors i no desviar-nos ens els judicis democràtics. I aquesta tradició s’inicia amb el moviment cultural i intel·lectual de la Il·lustració, que nasqué del liberalisme alhora que també l’impulsà. Però, encara més, la base  cientificofilosòfica que aguanta tot això és el positivisme. Així, la llibertat és una noció positiva que ens ha arribat com a herència històrica del liberalisme polític i intel·lectual, d’esperit -jo m’atreviria a dir- naturalista humanista. Això vol dir, centrat en el cas que ens ocupa, que una persona pot portar la roba que vulgui perquè de manera natural, per manifestació autònoma pròpia, així s’expressa i no envaix els espais íntims ni limita la llibertat de les altres persones. No ho heu de confondre, però, amb el més estricte positivisme jurídic, totalment normatiu i gairebé allunyat de la realitat social.
Perquè ho entenguem amb un exemple, aquesta mateixa noció positiva (o positivista) de llibertat, és la que s’aplica en dret a propòsit de jutjar algú culpable o no, i es resumeix en la famosa màxima “innocent fins que es demostri el contrari”. La lògica és la mateixa: l’important és l’individu i la seva expressió pròpia, el seu comportament, la seva autonomia. Però encara més: perquè quedi encara més clar, és el que podem apreciar amb la màxima de Voltaire, clar exponent d’aquest pensament il·lustrat que defenso: No estic d’acord amb les teves idees, però defenso el teu dret sagrat a expressar-les. Que es pot convertir perfectament en un “no m’agrada el que vesteixes, però defenso el teu dret sagrat a portar-ho”.

Això és, senyors meus, el que realment vol dir societat lliure i oberta (o qualsevol altra paraula “cursi” que se us ocorri). En canvi afirmar que en una societat lliure com la democràtica s’ha de prohibir el burca pels drets de les dones, és un enfocament erroni: malgrat que l’argument realment gira entorn de la materialització dels drets democràtics, aquests, amb aquest argument, no es perceben, diguem-ne, des de l’objecte a tractar (el burca en si o l’expressió natural de les dones que el porten) sinó des del subjecte que emet el judici i, sovint, crea la imatge de la societat oficialment institucionalitzada. I la visió del subjecte, clar està, tapa allò que es pugui treure d’objectiu. És a dir, els arguments que defensen els drets de les dones no crec que siguin en aquest cas totalment objectius ni generalitzables a totes les dones, ja que, per ser objectius, s’han d’entendre per ells mateixos, des del mateix criteri que la dona pugui tenir, i no des de la visió que, de fora de la realitat en què es troba el burca, es vol entendre la qüestió. Seria un judici esbiaixat (a vegades volgudament interessat) que trenca amb l’herència de la igualtat natural que, com ja he esmentat, naixia de la Il·lustració; i la igualtat de tots és el que permet entendre la noció de llibertat essencial.

Per acabar-ho d’arrodonir tot, una darrera consideració: en aquella notícia de l’Ara que he esmentat, em va cridar l’atenció les postures del director del diari, Carles Capdevila, i de Dolors Bramon, experta en món àrab i món islàmic, que justament defensaven la prohibició per motius de seguretat. Aquest és un argument simplista (com veurem a la segona entrega de demà) i no hi ha motius que demostrin que pot ser perillós. Potser a l’Afganistan o a on sigui alguna persona vestida amb burca sí que portava una bomba a sota, però si els qui en defensen la prohibició utilitzen aquest exemple vol dir que estan extrapolant la situació d’aquests estats a la de la nostra societat, la qual cosa és relliscosa. Llavors, la pregunta és: ha de claudicar la democràcia? Hem de deixar que la por ens venci? No és millor que, com va defensar el primer ministre noruec després dels atemptats, ens aferrem als principis democràtics?