Arxiu del Bloc

Se’n va la Quaresma i arriba la confessionalitat

S’acosta Setmana Santa, amb les seves misses i les seves processons (que jo trobava tenebroses quan era petit), i també amb els discursos polítics i religiosos (sobretot en el sentit específic d’eclesiàstics) confluïts en una mateixa línia de discurs vers la societat, que no és altra que una certa magnificència de la religió catòlica i suport polític públic (a vegades de manera molt clara, altres no tant) a tal religió. És evident que hi ha d’haver una separació entre les pràctiques politicocivils i les pràctiques eclesiàstiques, així com entre els discursos. D’això se’n diu laïcisme. Ja en vaig fer una petita explicació en una altra entrada en ocasió de la visita del Papa, però repeteixo el leitmotiv citant Maquiavel: al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu.

Per què torno a parlar del laïcisme? Doncs perquè el govern espanyol sembla, sempre ho sembla, que no conegui aquesta base liberal de la democràcia, que porta evidentment a l’aconfessionalitat, això és, la no-adhesió pública a una església o a una confessió religiosa. En canvi, mostra un recolzament tàcit a l’Església. De manera directa, amb subvencions, tots ho sabem, i posant una graella a la declaració de la renda; de manera indirecta, o, en tot cas, més subtil, afavorint les manifestacions catòliques, ara que s’acosta Setmana Santa. Justament associacions atees havien convocat per aquest Dijous Sant una manifestació per Madrid, igual com van fer l’any passat. Va ser prohibida en ambdós moments. Aquí en podeu llegir la notícia.

Aquests postura representa de nou un atemptat contra la llibertat d’expressió i manifestació, cosa últimament molt freqüent. La manifestació atea no posa en perill en cap cas la llibertat religiosa ni de consciència, ni és cap atac a la pràctica religiosa. Ningú no prohibeix el lliure exercici de la fe religiosa, com sí que es prohibeix la lliure manifestació que clama per un nou enfocament social en aquesta qüestió.
Tots sabem el suport, i fins i tot reverència, que els càrrecs polítics, bàsicament del PP, mostren a l’Església. Ara el govern li fa també el seguici amb decisions polítiques com aquesta totalment tendencioses que no fan sinó afavorir la influència catòlica: Dijous Sant no és un dia de propietat privada de l’Església. La manifestació atea, com dic, no és un perill per al dret de llibertat religiosa perquè no hi ha cap restricció a tal religió. En canvi, la Delegació del Govern a Madrid no sembla entendre-ho, ja que va dir que la prohibia per “raons fundades d’alteració de l’ordre públic, amb perill per a la integritat de persones i béns”. També pregunto a la Delegació el mateix que li pregunta Ignacio Escolar en la seva entrada desmuntant prejudicis contraris al laïcisme: pot el govern explicar i demostrar quines són aquestes raons fundades?? Mentre això no es demostri, l’avinença entre el govern i l’Eslgésia és evident, la qual cosa demostra la inexistència de l’aconfessionalitat que hauria de ser pròpia de tot estat democràtic (aquest és, de fet, una de les contradiccions de la constitució).
Com he dit, no és el primer cop que l’Estat acata l’Església i se sotmet a la religió. Per la visita del papa de l’estiu passat es va fer quelcom molt més greu que impedir una manifestació: la policia va carregar conta els manifestants pacífics al centre de Madrir i va tancar Puerta del Sol al lliure trànsit de persones. Sens dubte, una violació més de les llibertats civils totalment infundada i injustificada que només pot ser conseqüent si s’entén per motius de moralitat catòlica.

Hi ha una qüestió, en això de la manifestació atea, que pot despertar els ànimcs de la gent, principalment dels catòlics: és una provocació fer una manifestació en un dia “sagrat”? Doncs la meva resposta és sí i no.
Primer contestaré seguint la línia política fins aquí exposada: per descomptat que no és cap provocació. Dir “és que jo sóc catòlic i em molesta que ho facin” no és cap argument gaire racional per prohibir la manifestació, i tractar els ateus en aquest cas com a delinqüents potencials és prejudicial, discriminatori i contrari al dret fonamental de llibertat d’expressió. És a dir, en cap cas la manifestació no és cap perill polític i, a més, dubto molt que el verb “provocar” tingui fonament jurídic. D’altra banda, ja he expressat que aquest dia “sagrat” no pot ser patrimonialitzat ni es pot restringir amb aquesta excusa el dret de manifestació. Jo també podria dir que em molesta que la veïna vella i grassa del costat pengi les seves calçasses a la vista de tothom, però no per això trucaré a la policia dient l’estupidesa que fereix la meva sensibilitat i se li hauria de prohibir penjar-ho, quan en realitat l’espai és públic i la dona (igual que la manifestació) fa un acte lliure i necessari per al seu benestar.
Ara també es pot respondre en un altre sentit: és una provocació en termes socials de discussió pública i en termes intel·lectuals, ja que és una crítica i es tracta d’obrir un debat sobre el paper de l’Església a Espanya (aquest potser seria el “benestar cívic” que cerca la manifestació segons el símil una mica absurd que he posat de la dona vella i grassa). En aquest cas, doncs, provocar ho hauríem d’entendre com suscitar un debat i mostrar oposició a les postures confessionals del govern, no una provocació en sentit negatiu per incitar a l’odi o el que sigui. Igual com un professor a classe a vegades provoca els seus alumnes perquè pensin, també el moviment laic i ateu provoca tota la societat.

 

Doncs bé, amb això acabo el comentari. Com que volia fer una crítica a la no-aconfessionalitat que mostra el govern i explicar una mica què significa a partir de la manifestació atea, arxivo l’entrada dins de “Política”. Continuaré parlant sobre aquest tema: sapigueu que n’estic preparant un parell d’articles més, que ja tinc projectats: un per explicar la situació en termes polítics del laïcisme a Catalunya, i un altre que serà un escrit típic dels meus sobre explicació i significació de certs termes i/o fenòmens, en aquest cas evidentment parlaré del laïcisme i l’ateisme.

Partits Petits (2): UPyD

Avui, segona entrega de comentari de partits petits espanyols, tractaré de Unión, Progreso y Democracia. Igual com vaig fer dimecres passat amb Escona en Blanc, exposaré quin és el perfil del partit i intentaré valorar què més representa més enllà del discurs oficial. Al contrari que el dia passat, que vaig arxivar l’entrada sota “Consideracions polítiques”, aquest cop ho faré en la categoria política “Dins les nostres fronteres”, ja que en aquest cas presento el partit i el valoro però no té una transcendència tan profunda, al meu entendre, com la podia tenir el comentari d’Escons en Blanc perquè, per les característiques d’aquell partit, era necessari que busqués la significació democràtica més profunda.

Aquest és un partit polític fundat el 2007 per Rosa Díez, política del País Basc que pertanyia al PSOE (de fet, fou dirigent del PSE), partit que, però, va abandonar sobretot per motius nacionalistes: Díez trobava massa tova la postura del PSOE pel que fa al conflicte basc, que ella percebia des d’una òptica molt espanyolista. Actualment té un diputat al Congrés, ella mateixa, de manera que forma part del grup mixt.

Per començar, partim del que sabem, això és, com es defineix el partit a si mateix. Navegant pel seu web, podem trobar diversos documents, el més destacat pel que volem fer el manifest fundacional. Utilitzant termes concrets, conceptualment tots buits de continguts, podríem dir que es pinta com a demòcrata, liberal progressista i europeista. No entraré (no acabaríem mai) a definir bé cada un d’aquests conceptes, sinó que els entendré segons el significat que els ha donat l’ús comú per intentar mostrar i demostrar com les seves idees, algunes de les quals realment liberals en el sentit més progressista, perden valor com a liberals quan, primer, es canalitzen a partir de l’espanyolisme, i, segon, allò que diuen “liberal” no és fundat; així mateix, veurem com, de manera oposada a aquesta aparent inclinació per l’esquerra en tant que progressisme,  té una actitud força dura i intransigent que recorda aquella del Tea Party nord-americà.

Encara que pugui recordar un partit típicament liberal a l’estil del partit liberal alemany (FDP), que defensa els drets individuals, les llibertats civils i el sistema de mercat, podem veure, analitzant el seu programa i veient els seus discursos, que hi ha aspectes que transpuen que ens poden fer pensar que, en realitat, més que ser un partit que normalment es diria de centre, és un partit de dreta que acapara les paraules bensonants per guiar el liberalisme (a vegades amb aplicacions poc rigoroses) segons els seus interessos partidistes. És un clar exemple de partit que exposa de manera clara, però també grandiloqüent, quines són les seves idees generals vagues (per embadalir la gent), però després veiem que també les contradiuen amb les propostes més específiques. L’únic que fa, doncs, és jugar amb populisme i defensar coses poc fundades, com si fossin simples opinions, però ho diuen com si defensessin fermament aquells ideals que aparentment guien el partit.
En aquest sentit, el mateix nom del partit ja sembla denotar un caràcter altiu i algomera unes paraules el significat de les quals en principi tothom de manera vulgar coneix que, de fet, estan buides de contingut; és cert que són conceptes que en principi sostenen el nostre sistema ideològicament parlant, però entre tots en contruïm un significat o en tenim una idea, però en aquest cas s’utilizen com a consigna, de manera que aquesta buidor de significat queda encara més agreujada (i es corrompen així els autèntics significats) i, atès que aquests molts tan macos van associats a la imatge del partit, llavors s’equipara el concepte amb el partit. Perquè ho entengueu: què caram és el progrés?? Ningú no ho sap, però tots pensem que ho sabem, i en tot cas és una paraula maca que se suposa que ha de ser guia de la nostra societat, que sona bé i que ningú no rebutjarà: precisament en el manifest fundacional el partit no s’autoubica en l’eix esquerra-dreta, simplement diu que és “progressista”. Llavors, com que el “progrés” acompanya aquest partit, es fusiona amb el partit en si: què és el progrés? “Progrés” és votar UPyD! Si teniu ocasió d’escoltar mai un discurs del partit, veureu que realment ho diuen així. Això és, senyors meus, una nova forma de demagògia més subtil i de prepotència moral.
I aquest és el problema: el conceptes que he citat al principi de l’explicació que semblen que defineixen el partit continuen sent buits de continguts, la qual cosa permet desorientar el ciutadà perquè no sap a què es refereix exactametn i permet jugar fàcilment amb ambigüitats a l’hora de fer política.

Hi ha un altre aspecte a considerar: potser sí que és cert que sembla defensar característiques purament liberals, com ara la laïcitat real de l’Estat, o altres aspectes que generalment defensen les esquerres polítiques, però tot sovint fan girar aquests arguments entorn del nacionalisme espanyol. Aquí està la trampa, també: proposen un programa més ampli i potser poc definit que tot seguit, però, concreten només entorn d’un model que deuen tenir idealitzat de societat (i nació) espanyola. Fixeu-vos en aquesta proposta del seu manifest: mejora y refuerzo de los derechos y obligaciones individuales, que deben ser estrictamente iguales para todos los ciudadanos del país, sin someterlos a discriminaciones territoriales, ideológicas ni religiosas, así como a políticas de supuesta “normalización lingüística” o a precedencia de los nativos sobre los inmigrantes de otras partes de España.
Si hom defensa això, així com altres aspectes, no és perquè sigui exactament liberal, sinó perquè és espanyolista. De res serveix proclamar que defensa la llibertat i postular-se com un liberal quan, en realitat, només es defensa allò que interessa i s’entén des d’una òptica parcial. UPyD, per tant, no és autènticament liberal en el sentit més progressista que es podria entendre (com ells diuen), perquè l’enfocament que en fan està ja immers dins mateix del sistema banal d’ideologia de la política, de manera que allò que diuen està instrumentalitzat, i no parteix, doncs, d’una òptica filosoficoideològica exterior a aquest sistema i més superior (en termes de dialèctica), com potser caldria que fes algú que vulgui defensar de debò la democràcia, segons he explicat recentment en una entrada on intentava veure els fonaments de la noció de llibertat.

Per tal de no allargar-me gaire analitzant el partit, intentaré deixar constància empírica del que he exposat fins ara com a rerefons del partit amb un exemple de discurs polític oficial del partit ben d’actualitat, així concretaré més tot el que he dit: l’anunci d’alto el foc permanent d’ETA.Vegeu aquesta curta declaració de Rosa Díez:

Si de debò es diuen liberals, si de debò volen recuperar l’esperit liberal polític (i amb això restaurar la democràcia al seu “ideal”), llavors ¿com poden enfurronyar-se quan ETA declara un alto el foc permanent i menyspreen la presència d’agents internacionals a la conferència de pau de Sant Sebastià? És que potser no accepten la legalitat internacional? Sens dubte els partits com UPyD (que, com diré més endavant, són de la dreta radical) busquen justament radicalitzar la realitat (contraposar dos pols oposats) i mostrar-la com ells volen utilitzant categories populistes simples i banals: ja veieu, ha qualificat els polítics internacionals que han vingut a la conferència com a “personajes profesionales de ganar dinero“. Aprofita aquesta insatisfacció generalitzada per desqualificar aquells agents internacionals i treure’n importància, la qual limita a un sol fet que a la gent no agrada: són uns rics que no saben fotre res de bo. Malgrat que pugui ser cert que guanyen molts de diners (i ho és), és evident que això no treu l’existència d’una realitat política d’acord amb la legalitat internacional. Amb això Díez també està dient “si ells no foten res, doncs aquí estem nosaltres per fer el que toca”. D’altra banda, també fa allò típic que fan molts altres partits petits: desmarcar-se del sistema i allunyar-se de l’oficialisme, quan en realitat el que volen és aprofitar el sistema i instrumentalitzar la gent per aconseguir el poder. Ho diu al manifest, que volen restaurar la democràcia, però costa de creure venint d’algú que fa anys que està dins del sistema, que formava part d’un dels dos grans partits i que mostri una actitud tan prepotent (cosa típica, d’altra banda, de les dretes populistes).
I això té un problema: si no accepten la participació d’agents internacionals propis de les institucions internacional i d’acord amb el consens de les forces polítiques, llavors vol dir que UPyD resta legitimitat a aquestes institucions internacionals i no creu que el consens polític sigui un element a tenir en compte per fer polítiques i enfocar al realitat tal com és. Això vol dir, en darrera instància, que el partit no accepta de fons la legalitat i legitimitat de la situació, s’erigeix com a posseïdor de la veritat i, per tant, no accepta els fonaments de la democràcia política, per més que diguin el contrari.

Però encara podem continuar utilitzant l’exemple d’ETA per veure com aquest “liberalisme” que defensen és fals: amb el posicionament que UPyD adopta, apreciem que (seguint la línia ideològica que esmentava de radicalitzar la realitat) busca identificar vencedors i vençuts. Per descomptat, UPyD és al bàndol dels vencedors. De fet, fins i tot podríem dir, sabent -com he dit- que deslegitima la situació de pau a què s’ha arribat, que UPyD és l’únic capaç de portar la pau. La resta són uns dèbils.
Amb això tenim un exemple del populisme: juga amb el sentiment nacional (o, més que nacional, patri i patriòtic) de qualificar ETA de dolents, deixant de banda tota altra consideració social i tot altre criteri polític necessari per a la pràctica política. Simplement llença el missatge que ETA s’ha d’acabar, i com que això se suposa que tothom ho vol (o, almenys, tot bon espanyol), doncs així atreu vots i s’identifica com un partit bo. Per descomptat, tergiversa la realitat i quasi que posa en un mateix sac aquells qui se suposa que ajuden ETA o no en volen l’autèntica derrota, com ara el PSOE. És evident que això és la demagògia més pura perquè no hi ha suport per aguantar els seus “arguments” que ETA és dolenta i s’ha d’acabar.
I hi ha encara més rerefons de significació ideològica d’aquest partit: si radicalitzen la realitat i ells són els bons, vol dir que instrumentalitzen tota la democràcia, a la qual, a més, han desposseït del seu autèntic significat inherent com a sistema de consens, i no de confrontació o de venjança (ja que UPyD vol el compliment íntegre de les penes dels etarres), i també com a garant d’uns ideals que no s’han de perdre de vista. Per exemple, en identificar els bons i els dolents, un d’aquests ideals, el de la igualtat de tots, es trenca.

Amb això podem arribar a identificar unes de les característiques dels partits populistes, una pràctica política que, com dic, està poc fundada en arguments i pot derivar perfectament en demagògia: juguen a categoritzar la realitat en dualismes, es pinten com els bons, volen anar a la suposada arrel del problema sense que això es pugui argumentar decentment o sense que es tinguin en compte les implicacions polítiques reals pràctiques. Per exemple, en aquest cas d’ETA, per a UPyD el nucli de la qüestió (que l’enfoquen com a emocional i absolut) és la derrota definitiva de la banda terrorista, però no té en compte altres valors democràtics (com la llibertat d’expressió, per exemple quan vincula un partit polític que clama per la independència amb ETA, ignorant que és essencial que en democràcia hi hagi partits a fi que tots els ciutadans puguin sentir representades les seves afinitats i inclinacions sociopolítiques), ni les realitats polítiques pràctiques (per exemple, per “acabar” amb ETA cal basar-se en la realitat: ETA existeix, doncs a la força s’hi haurà de negociar [és Realpolitik], com ja han fet tots els presidents espanyols, i UPyD, de fet, ho sap). Agrada formar bàndols i posar-se al costat del bons, utilitzar qualsevol excusa per fer “política” i dir el que la gent vol sentir encenent els ànims: per exemple, hi ha ocasions (només cal que mireu el Tea Party) en què aquests discursos infundats i purament populistes com el de Díez desqualificant els presents a la conferència de pau, semblen ben bé improperis i insults, la qual cosa està tipificada al codi penal com a delicte d’injúries a la persona. En aquest sentit, podeu llegir aquest escrit de Periodismo Independiente que diu que Díez va qualificar de “gallego” tant Rajoy com Zapatero, i aprofita criticar el personalisme de la líder del partit.

Acabant ja, fixeu-vos que tot això ho sabem mirant només com es posiciona davant de l’anunci d’ETA. Imagineu-vos quantes més coses podríem saber analitzant altres “idees” del partit, que no són sinó en el fons simples lemes, ocurrències o sofismes. En qualsevol cas ens adonaríem que, en realitat, no es corresponen al que de debò proposa UPyD, de manera que, o bé ens enganyen descaradament o bé tergiversen les paraules per entendre-les a la seva manera. O bé, d’altra banda, són les dues coses.
Per tal de no allargar-me, doncs, deixo aquí aquestes consideracions. Hi ha més coses a dir, sens dubte, com ara que una de les seves resolucions polítiques és mantenir la descentralització de l’Estat, la qual cosa (en aquest cas sí que molt clarament) xoca frontament amb el que diu el seu programa, i amb les tendències ja conegudes de Rosa Díez, on defensa just el contrari: limitar el poder de les autonomies, equiparar-les totes (la qual cosa trencaria el consens que es va assolir durant la Transició) i recuperar per a l’Estat certes atribucions. Sobre això només cal dir que la història ens demostra que l’espanyolisme sempre s’ha inclinat cap a la centralització i ha tingut més tendència a fer polítiques conservadores. Aquest partit no és una excepció.

En definitiva, UPyD és un clar exemple de partit fal·laciós que mostra una bel·licositat política pròpia de la dreta radical (“radical” com a “extrema”) que, sota una aparença formal de democràcia, amaga postures discutibles, discurosos que si es miren atentament són poc rigorosos democràticament parlant i opinions poc fundades sobre els aspectes reals i tècnics de la política i la societat (igual com fa el PP argumentant, per exemple, sense fonament polític identificable que “matrimoni” només és una unió entre home i dona). És semblant al que fa el Tea Party a Estats Units: parlar molt, fer populisme, encendre sentiments i manipular paraules en uns discursos no gens profunds per tal de donar una visió parcial. Sobre la postura política que cada cop està adoptant més la dreta radical, recomano la lectura d’aquest article de Salvador Aguilar en què afirma just això, que aquesta dreta cada cop més impúdicament es manifesta “democràticament inescrupolosa”, malgrat acceptar el joc del parlamentarisme.

El papa (el de Roma) i el laïcisme

Abans d’hir diumenge, a la Sagrada Família, Sistarch va dir sentir preocupació pel laïcisme que domina Espanya, que posa en perill el sentiment religós i no sé quines coses més. Però jo li contestaria que més val que vigili el que diu, ja que s’està posant en un terreny que s’escapa una mica d’allò religiós com quelcom espiritual, com un sentiment de les persones. Això és així perquè el laïcisme és, de fet, un concepte polític, i no religiós, que propugna sobretot la separació entre el poder terrenal i l’eclesiàstic. Depèn del desenvolupament general de la societat i del poder estatal establir les relacions entre espai profà i espai sagrat: el laïcisme és, de fet, un ferm principi liberal, fonament indispensable de qualsevol estat democràtic. És a dir, malgrat que el laïcisme realment pugui influir en la manifestació de la religió en un estat, aquest és un concepte doctrinal polític que s’escapa del control religiós, que no correspon al paper que l’Església (i tota influència religiosa) té reservat en la nostra societat. Amb paraules de Maquiavel: Al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu. Tot%20per%20la%20censura
Si l’Església té el tic de voler tornar a immiscir-se en assumptes polítcs, com va passar en èpoques passades (i no m’estic referint especialment al franquisme, sinó encara a uns pocs segles més enrere), llavors és que s’està tornant excessivament retrògrada, la qual cosa sens dubte posa en perill l’estabilitat democràtica.
I, a més, d’altra banda, si cada cop les esglésies estan més buides, no és per culpa del laïcisme (si bé és cert que aquesta doctrina pot generar noves pautes socials), sinó perquè la religió -això és, el sentiment religiós, la fe, el creure en Déu- cada cop resta més desfasada. Si el missatge no arriba, és culpa de l’Església, que realment poc té a fer en un món més racional en què les religions van quedant més diluïdes i perden el seu caràcter tradicional fonamental, com, de fet, demana la bona democràcia per raó, entre d’altres, de la llibertat personal.

Així, dono el meu ple suport moral a les associacions laiques convocants d’una marxa laica per demà dia 17, que van demanar al fiscal de l’Estat que vigilés de ben a prop les paraules que pot dir el papa, ja que poden contradir els principis democràtics, poden constituir delicte. Si no hem d’acceptar discursos xenòfobs com el de PxC, tampoc no hem d’acceptar que el representant d’un estat inspirat en lleis de l’edat mitjana faci un discurs que, amb les seves paraules, violi els drets humans. Penso que la forta aversió que l’Església sent envers els homosexuals n’és un clar exemple. Així ho ha mostrat sobradament i descaradament no només amb discursos dels seus representants, sinó també amb manifestacions com aquelles en “favor” de la família, unes manifestacions que, per cert, tenien el ple suport del PP, que actua amb connivència amb l’estament religiós, la qual cosa vol dir -aprofito per remarcar-ho- que el discrus del Partit Popular també va en contra dels drets humans i, per tant, no és democràtic. Com va dir Popper, cal invocar, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar els intolerants.
Una altra cosa és que Benet XVI pugui llençar missatges espirituals, dogmàtics i canònics, però això ho ha de fer exclusivament als seus fidels i sense el suport de l’Estat, com ha passat ara, cosa vergonyosa per a Espanya. Això indica que s’agenolla davant del papa no pas humilment, sinó indignament. Tot i així, igualment en aquest cas penso que cal vigilar que el comportament de la gent de fe s’adeqüi al bon decòrum cívic. Però, d’altra banda, també m’agradaria dir que a vegades un laïcisme extrem o, sobretot, l’ateisme poden posar en perill la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa.

Com a exemple d’un estat de dret democràtic i laic que sap plantar cara a la invasió de l’Església, m’agradaria exposar el cas d’Irlanda: el primer ministre d’Irlanda a mitjan juliol, enmig d’unes investigacions per abusos sexuals entre l’estament religiós, va respondre davant de la prepotència de Roma que tothom qui abusi en l’estat sobirà i democràtic d’Irlanda està sotmès a la seva llei. De fet, el parlament irlandès va votar unànimament una moció de censura que reprovava el Vaticà. Així, Irlanda no ha acceptat la posició de Roma, que volia evadir la responsabilitat dels capellans per actes de pederàstia argumentant que la religió va més enllà d’un estat o que, en tot cas, aquests capellans culpables estarien sotmesos a les lleis de Roma. Això ha obert un conflicte diplomàtic entre els dos estats.
Jo -us diré una cosa- no sóc religiós, però estic convençut que tota aquesta colla de clergues pretensiosos aniran a l’infern.