Arxiu del Bloc

Pel·lícules de temàtica homosexual per passar l’Orgull

Per aquestes dates, demà per ser més precisos, se celebra l’anomenat Dia de l’Orgull Gai. Avui no reflexionaré sobre aquest esdeveniment, sinó que parlaré d’una cosa molt més lleugera i entretinguda: en ocasió d’aquesta data us proposo tot un seguit de pel·lícules (llargmetratges) i sèries de televisió que jo valoro com a molt bones i que crec que poden ser l’excusa per reflexionar sobre l’homosexualitat en la nostra societat. Llavors, com que no parlo directament d’homosexualitat, sinó que estic informant de pel·lícules, doncs en realitat aquesta entrada l’arxivo a “Oci i entreteniment”, i fins i tot també fa una mica de referència a “Cultura” perquè parlo del retrat que el setè art fa de la qüestió, amb intenció certament de difondre aquests films. Però, vaja, això a vosaltres imagino que us és igual…

Jo considero que les pel·lícules d’aquesta temàtica es poden dividir en dos tipus:
1) Aquelles que certament tracten de l’homosexualitat profundament. Són aquelles pel·lícules que estan totes estructurades al voltant d’aquest aspecte, i a més també poden ser de dos tipus: poden tractar de l’homosexualitat, en el sentit que són films que presenten contingut, reflexió i crítica sobre aquesta sexualitat i la seva consideració social (com ara pel·lícules en què hi ha un viatge d’autodescobriment o en què es fa un retrat social de l’homosexualitat); i aquelles que tracten sobre l’homosexualitat, en el sentit que s’explica una història “normal”, per dir-ho d’alguna manera, però que gira entorn de l’homosexualitat del personatge principal. No sé si s’entén la diferència que jo hi veig. Potser amb els exemples que posaré a continuació s’entendrà. En tot cas, en algunes pel·lícules, no totes, els dos enfocaments són compartits: es fa un retrat de l’homosexualitat a través de les vivències del personatge principal.
2) Aquelles en què es fa referència a l’homosexualitat, però no és el tema principal de la història.  Tampoc no és un element circumstancial d’algun personatge, sinó que són aquelles pel·lícules que també tracten sobre l’homosexualitat, potser de manera directa, d’una manera que en podem captar coses i té incidència en la resta d’elements de la història.

Amb aquesta classificació pròpia, s’entén que jo no valoro només aquelles pel·lícules en què apareix algun personatge sobretot homosexual (però també LGBT), sinó que entenc que és important la imatge que se’n dóna, que faci pensar, que sigui realista i, millor, que sigui punyent. Per això, gairebé totes o totes les pel·lícules que aquí citaré i que considero molt bones són drames, el millor gènere per captar aquesta realitat.
Hi ha multitud de pel·lícules de temàtica homosexual, com és lògic, i jo aquí llistaré només les que jo he vist en els darrers anys. N’hi ha moltes de bones, que estan ben fetes i transmeten un bon missatge, però jo només posaré les que em van captivar molt, van ser impactants, tenen una bona història i transmeten bones idees i sensacions realistes sobre l’homosexualitat, considerada socialment o com a atracció individual. Llavors, he hagut de destriar les pel·lícules (i això costa), però no entengueu en cap cas que els llistats que seguiran són un rànquing personal, sinó que totes les trobo precisament molt bones, però sóc conscient que alguna destaca més positivament per alguna cosa que altres o alguna emfatitza algunes coses que altres no fan.
Ara sí, finalment us deixo amb els llistats, un per a cada tipus de pel·lícula segons l’aproximació i el tractament que es fa del tema (tal com ho he classificat més amunt).

 

1a categoria: pel·lícules pròpiament de “temàtica LGBT”:

C.R.A.Z.Y (Jean-Marc Vallée, 2005): esplèndida pel·lícula (que ubicaria sobretot en el primer subgrup) en què el protagonista explica la seva vida fins a la joventut amb els seus pares i els seus quatre germans, una vida que podem pensar que ha esdevingut tal com és per la seva condició sexual. No és tractada de manera explícitament manifesta, almenys no gaire obertament, sinó que, seguint la vida del protagonista, és més introspectiva i d’autoconeixement. No té perdició l’escena en què canta Space Oddity de David Bowie.

 

Beautiful Thing (Hettie Macdonald, 1996): tendra història d’amor entre dos amics i veïns estudiants molt autèntica i molt sensiblement explicada. Té un to una mica còmic, amb un aire que jo diria, a banda de sensible, també lent, però captivador. És també en certa forma un història de maduració, autoconeixement i enamorament, gens estrident, sinó que es deixa que la història i els personatges vagin evolucionant de manera normal a partir dels seus sentiments, per això la ubicaria principalment en el segon subgrup. No té perdició l’escena més íntima per la sensibilitat i romanticisme que transmet dels dos protagonistes al llit en què un li fa fregues a l’altre perquè té blaus perquè és maltractat a l’escola. Aquí us deixo el tràiler, però sapigueu que podeu trobar aquesta pel·lícula al Youtube.

 

Get Real (Simon Shore, 1998): un estudiant que no té problemes a viure plenament amb la seva condició sexual va de tant en tant a un wàter públic a pescar. Allà es troba amb un company seu de classe. De primer a ell li costa acceptar-ho, però al final acaben junts però d’amagat de tothom. Malgrat que potser aquesta història no em va agradar tant com l’anterior, és igualment molt bona per romàntica i per centrar el seu interès en el valor d’acceptar-se tal com s’és i enfrontar-se als problemes. El discurs final del protagonista, que pateix assetjament escolar, ho diu tot, i demostra dos caràcters diferents: el seu i el del seu company/amant. M’he adonat que aquesta pel·lícula també està penjada al Youtube.

 

Las aventuras de Priscilla, reina del desierto (Stephan Elliott, 1994): comèdia musical amb un fons dramàtic que explica el viatge pel desert d’Austràlia d’un grup de transvestits que van a fer un espectacle. Ens aproxima, doncs, a la realitat d’aquests personatges. Sobretot el protagonista, que va tenir un fill de jove, es replanteja la seva vida un cop ha de trobar-se amb la mare del seu fill i amb ell mateix. Com tota pel·lícula de transvestits, és molt divertida i té algunes escenes exagerades amb uns vestits i uns colors estridents i macos. Pels objectius de la pel·lícula i per la manera d’explicar-ho, penso que tant forma part del primer com del segon subgrup

 

Un hombre soltero (Tom Ford, 2009): molt bella en les imatges i el rodatge, penso que sap transmetre durant tota la pel·lícula emoció i sentiment, amb un ritme tranquil però evocador. Aquesta pel·lícula que ubico en el segon subgrup, la puc qualificar amb aquella expressió bastant típica dels diaris: un poema visual. L’escena del ball del protagonista amb la seva amiga és la que té més agitació i alegria, que sembla continguda, per altra banda, en algunes escenes en què sabem que el protagonista, professor universitari l’amant del qual es va morir, està alegre, a causa, potser, del fet que algú altre apareix en la seva vida.

 

Tormenta de verano (Marco Kreuzpaintner, 2004): de nou una pel·lícula d’autoconeixement personal, però no tant transcedent com CRAZY, creixement i amistat. A diferència d’altres pel·lícules que també tracten més o menys del mateix, crec que aquesta gestiona prou bé els moments alegres i de desafecció i ressalta sensiblement i intensament el valor de les relacions personals i l’afecte del protagonista amb aquell noi de qui s’acaba enomorant finalment, amb l’argument d’una competició de regates en què es troben dos equips, un dels quals està format només per nois gais, la qual cosa fa aflorar els sentiments d’un dels nois de l’altre equip. Aquesta pel·lícula, crec que l’única que us poso en què hi ha escenes de sexe més explícites, la teniu penjada també al Youtube.

 

The man who loved Yngve (Stian Kristiansen, 2008): aquesta pel·lícula noruega d’obligada visualització, que forma part dels dos subgrups, és sens dubte la que més em va emocionar de totes, fins i tot abans de CRAZY i Un hombre soltero. Està molt ben feta, segueix un desenvolupament que evoluciona molt des del principi, amb un aire més còmic, fins al final, amb un aire més dramàtic, en paral·lel a l’evolució personal del protagonista. Sempre és autèntica, sobretot, i sensible mostrant la personalitat dels personatges. Sembla que, en certa forma, la història acaba bé, després d’haver arribat a la situació final amb forta intensitat, però així i tot aquest final és trist. De debò que, si us agraden les històries romàntiques commovedores però no “cursis” i en què veiem com es van acostant els personatges, l’haureu de descarregar per internet.

 

Ma vrai vie à Rouen (Olivier Ducastel i Jacques Martineau, 2002): no és una pel·lícula totalment esplèndida, però tanmateix també la considero molt bona perquè descobreix el protagonista (un patinador interpretat per un autèntic patinador sobre gel que deu ser prou conegut a França) i els seus sentiments obertament i, malgrat que en ocasions pot ser una mica tediosa, ho mostra sensiblement i ben autènticament i de manera innovadora, en primera persona, de fet. La pel·lícula no té objectius de portar en l’escena social l’homosexualitat, sinó que tracta sobre l’homosexualitat explicant la vida del noi, per això és del segon subgrup.

 

Aquestes són potser les millors, per a mi. D’altra banda, altres pel·lícules que també són prou bones i recomano perquè penso que poden aportar alguna cosa i són interessants: À cause d’un garçonJ’ai tué ma mère, Juste une question d’amour, Boy culture, Dorian Blues, The curiosity of Chance, Em dic Harvey Milk, Dream Boy, amb un final prou punyent, i, finalment, la divertidíssima i curiosíssima The Rocky Horror Picture Show. Per descomptat, la llista podria ser bastant més llarga, però deixo aquí les que conec. Per altra banda, hi ha pel·lícules que no he vist però que sembla que poden estar bé, però les he de mirar per confirmar si hi ha algun element interessant, com ara: Brokeback Mountain (sí, encara no l’he vista…), Los chicos de la bandaHard Pill, Bent, Todo sobre mi madre, Los chicos están bien o la clàssica Trilogía de Nueva York. Teniu alguna altra recomanació d’alguna pel·lícula que us va agradar i us va aportar res?

 

Pel que fa a sèries de televisió, totes les que conec són:

Queer as Folk (RU: Sarah Harding i Charles McDougall, 1999; EUA: diversos directors, 2000-2005): no podia faltar aquesta sèrie típica, potser una de les poques que és totalment gai, per això, en certa forma, malgrat que reivindica aquesta realitat, no deixa de mostrar certs estereotips. Existeix la versió britànica i la versió nord-americana, inspirada per aquella. Molt bones les dues, però la primera la trobo més realista i propera, fins i tot una mica més humorística. Llàstima que se’m va fer curta. La coproducció nord-americana i canadenca, per altra banda, explica la vida de més personatges que la britànica, homes i una parella de lesbianes. En tots els casos, la seva vida només es narra en funció de la seva sexualitat. Tracta també diversos aspectes socials amb aquesta excusa i sobretot en la versió nord-americana, veiem, com que és més llarga, com evolucionen els personatges, si bé al final ens adonem que, en termes narratius, tots són bastant plans. Aquesta versió penso que té capítols que destaquen molt, que són més profunds i més sensibles, però en canvi d’altres (si no recordo malament, de la tercera temporada sobretot) una mica més barroers. En tot cas, està farcida de sexe i potser se’n poden captar més coses si es coneix la realitat d’EUA.
Aquí us poso la banda sonora de la versió britànica, realment molt maca. I la lletra, prou divertida:

 

Noah’s Arc (2005-2006): sèrie curteta semblant a Queer as Folk, però en comèdia, en la mesura que se centra en la vida dels quatre protagonistes gais, que a més són negres, però a la vegada el protagonista va exposant els seus pensaments, a l’estil de Sexe a Nova York. No la trobo, però, una sèrie totalment excel·lent, perquè no acaba de captivar, però tot i així està bé i sèries d’aquest tipus no se’n fan. Com en Queer as Folk, els protagonistes representen cada un un “tipus d’homosexual” diferent, i amb això és com ens podem aproximar a la seva realitat i al seu context social, i d’una manera més senzilla i realista que Queer as Folk. Aquí us poso el tràiler de la primera temporada, però que jo sàpiga aquesta sèrie no s’ha retransmès per Espanya.

 

Will y Grace (1998-2006): aquesta és una còmedia d’aquelles que anomenen sitcom, per això no és profunda, sinó més lleugereta i simple, però no sempre del tot superficial. Pot tenir escenes d’humor una mica “tonto”, però hi ha sèries que són pitjor, però d’altres són autènticament còmiques. No és, per tant, una sèrie excel·lent, però trobo que està bé per diversos motius: no és tant prejudicial a l’hora de tractar l’homosexualitat, si bé lògicament, com tota comèdia, caricaturitza a vegades els personatges; és original en l’argument (dos companys de pis amics, un de gai i una dona que va estar enamorada d’ell, i com viuen i es relacionen entre ells i els seus amics, una dona rica histriònica i un gai més jove i més efeminat); i també incorpora elements dramàtics, de fet hi ha algun capítol que fins i tot no acaba amb rialles. La sèrie no se centra exclusivament en l’homosexualitat, però hi ha algun capítol que sí que ens presenta només aquestes situacions.
Per cert que, si no m’equivoco, aquesta sèrie va ser la primera que va mostrar un petó entre dos homes en una cadena de televisió privada nord-americana. Bé, aquí us deixo uns talls d’un capítol:

 

United States of Tara (o simplement Tara: 2009-2011): sens dubte un drama amb un toc d’humor negre molt potent, prou original i amb força càrrega emocional per autenticisme. Pretén fer un retrat d’una família de classe mitjana nord-americana explicant la vida de la protagonista, una mare de família que pateix transtorn d’identitat múltiple, i la seva família (com es relacionen entre ells), entre els quals el seu fill gai, la vida del qual també ens és exposada. Malgrat que el tema principal no és l’homosexualitat com ho podria ser a Queer as Folk, aquesta sèrie em mereix una menció especial perquè és, de totes les sèries i pel·lícules que he vist, aquella que, sense cap mena de dubte, més bon tractament fa de la realitat homosexual, allunyada de prejudicis, sensiblement i, sobretot, sincerament i realistament. El defecte que té és que és una sèrie curta, amb pocs capítols per temporada, la qual cosa fa que no es pugui apreciar totalment l’evolució dels personatges, fins i tot a vegades sembla que es fa algun salt que l’espectador ha de presuposar.

 

A més, també he d’esmentar A dos metros bajo tierra i Modern Family. I sobre lesbianisme, la sèrie The L Word, que no he vist.

 

2a categoria: pel·lícules que es refereixen a l’homosexualitat i juga un paper important:

American Beauty (Sam Mendes, 1999): film imperdible i amb molt bona banda sonora que fa un retrat dramàtic i seriós d’una família tipus de classe mitja nord-americana, en què el pare sent una atracció fatal per una atractiva companya de sa filla i la mare té, per la seva banda, una aventura. Des del primer minut sabem que els protagonista està abocat a la catàstrofe, però, malgrat que el final en part s’espera, no deixa de ser sorprenent. És l’homosexualitat, o, millor dit, l’imaginari sobre l’homosexualitat, el que explica el final.

 

Mysterious Skin (Gregg Araki, 2004): un noi tímid i callat, potser “raret”, recorda haver estat abduït per extraterrestres quan era petit. Amb l’ajuda d’un prostitut arribarà a descobrir la veritat que s’amaga darrera d’aquest record, que no és gens agradable. És una història que jo diria impactant i prou original, que tracta sobre quelcom que normalment no surt a les pel·lícules. Aquí el tràiler, però també la podeu trobar al Youtube en diverses parts:

 

2:37, la hora del suicida (Murali K. Tharulli, 2006): malgrat que no està ni molt menys al mateix nivell que American Beauty, és prou bona per original i sorprenent. Fa una aproximació psicològica en forma de mosaic en un sol matí a sis estudiants d’institut, cada un dels quals amb les seves complicacions pròpies de la vida, i, de retruc, veiem l’ambient que els rodeja i com es relacionen ells entre si. Trobo que el dramatisme tens va augmentant progressivament fins al final de la pel·lícula, quan sabem que algú s’ha suïcidat.

 

Segur que hi ha moltes més pel·lícules d’aquest tipus en què indirectament es tracta sobre l’homosexualitat, però ara mateix no me’n vénen més al cap, la qual cosa vol dir que, si n’he vistes més -segur-, no em van quedar gravades, per tant no eren tan bones com aquestes.

Anuncis

Drets (per a homosexuals) universals

El comissari europeu dels Drets Humans del Consell d’Europa, el senyor Hammarberg, va demanar fa uns mesos als governs europeus que actuessin contra les postures homòfobes en ocasió de la presentació d’un informe pel que fa a la situació de les persones homosexuals i transsexuals als estats europeus, informe que es va presentar junt amb una guia d’estàndards europeus per combatre la discriminació (aquest altre informe no està penjat). Público va publicar un article d’opinió seu sobre la qüestió, que el diari Ara de manera semblant també va reproduir setmanes abans.
Aquest informe es publica coincidint també amb l’aprovació per part del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, el passat dia 17 de juny, d’una moció de condemna de qualsevol acte discriminatori i violent per raó d’orientació sexual i identitat de gènere. És el primer cop que un organisme de l’ONU es pronuncia en aquest sentit.

Aprofito l’avinentesa no per donar la raó al comissari europeu, que la té, sinó per fer el meu comentari personal sobre com s’haurien de considerar els drets de les persones homosexuals, la qual cosa implica que hauré de fer consideracions sobre el moviment homosexual, l’heterosexisme i la democràcia.

Crec que la democràcia comet un cras error quan pretén fer lleis per a sectors de la població distingits per criteris que no són d’utilitat pública. No hi ha drets específics per a homosexuals, simplement hi ha drets, que són inherents a l’ésser humà. Reconèixer, a més, els humans pel que són i deixar que desenvolupin lliurement la seva personalitat i les seves capacitats és allò en què consisteix la dignitat humana. Distingir, per tant, els homosexuals d’aquesta manera continua sent, en el fons, un discurs discriminatori que parteix, sociològicament parlant i al meu entendre, de la tradició heterosexista, però articulat en sentit contrari.
El problema deriva de la consideració sociopolítica que es fa de l’homosexualitat enfront de l’heterosexualitat, i també a l’inversa. Amb això vull dir que una cosa és que siguin diferents, i una altra és que estiguin diferenciats. Són diferents en la mesura que tothom té la seva ànima personal, les seves actituds i forma part d’uns cercles socials determinats; i estan diferenciats perquè, expressament o no, socialment hom s’hi aproxima de maneres diferents, no des d’un mateix angle. És a dir: en la comunió harmoniosa de diferències es troba la igualtat, igualtat que ha de ser perseguida socialment, i per fer-ho, per tant, no s’ha de partir d’un criteri que separi diverses realitats o exageri les diferències entre aquests cercles socials a què em referia (hetero i homo) per buscar -diria jo- una igualtat artificiosa, sinó que cal partir d’un criteri general englobador (per exemple, ser ciutadà) per tal de no posar “etiquetes” (almenys oficialment) a la gent ni a grups de gent i per tal de respectar al màxim la dignitat humana. Des d’aquest punt de vista, la igualtat civil i la igualtat jurídica estan implícites en el reconeixement social. Els drets són universals en la mesura que no hi incideixen discerniments qualitatius discriminatoris ni judicis valoratius esbiaixats. 

Aquest argument que acabo d’esgrimir penso que parteix del més pur sentit democràtic d’igualtat i, fins i tot, d’humanisme. És quelcom, crec, que els governs haurien de tenir en compte a l’hora de fer legislació, ja que no té sentit fer lleis específiques per a homosexuals i transsexuals (llevat quan es tracti de prevenir l’homofòbia, i per això, de fet, ja existeixen en els estats més democràtics les lleis antidiscriminació, però, ja dic, en els “més democràtics”, d’aquí la raó de ser de l’informe més amunt citat), i també penso que ho hauria de tenir en compte la mateixa comunitat LGTB, sobretot des dels col·lectius oficials del moviment, sovint mercantilitzat. No hi ha dos mons diferenciats, l’hetero i l’homo, igual com no hi ha els mons dels negres i dels blancs; aquí, en una autèntica democràcia (o, si voleu, en una democràcia radical), tothom és igual des del punt de vista de consideració social general, per això partir de criteris que distingeixen és negatiu pel fet de ser discriminatori, encara que no hi hagi voluntat perniciosa.

Així doncs, crec que els estats no han de fer, per exemple, lleis de matrimoni per a persones homosexuals, simplement han de procurar que les lleis que ja existeixen (que, és cert, per herència històrica són heteronormatives) facin referència a tothom, perquè aquest tothom té la qualitat de ser ciutadà i, a la vegada, ésser humà, no heterosexual ni homosexual. Qualsevol persona que vulgui viure amb algú altre i formar una família, ha de fer-ho constar a la burocràcia i punt, perquè és la seva volutat personal i és un dret social. De fet, usualment en diem “llei de matrimoni homosexual”, però és cert que no és especial per a aquestes persones, sinó que generalment s’eliminen les implicacions heterosexistes: és el que es va fer a Espanya amb la Llei 13/2005 de modificació del Codi Civil en matèria matrimonial, ja que va deixar d’estar limitada a persones de sexe diferent. És a dir, la “llei de matrimoni homosexual” no és res més que una llei que modificava l’actual legislació matrimonial per tal que no fos discriminatòria.
Malgrat aquest exemple, hi ha mesures que es fan des d’una lògica orientada exclusivament a les persones LGTB (per cert, observació: això és una simple etiqueta banal), i no hauria de ser així. Sinó que, com en l’exemple anterior, les lleis i pràctiques socials no s’han de fer pensant només en els heterosexuals. De fet, aquesta és la veritable homofòbia social, no només l’actitud d’odi d’un individu intolerant, sinó centrar la normalitat social en els valors i pràctiques heterosexuals, que sovint van acompanyats de masclisme.
Aquesta postura la puc defensar també, tot i que no crec que sigui necessari perquè penso que el sentit d’igualtat que vull transmetre és prou transparent, des de la realitat pràctica: no té sentit que ara als homosexuals se’ls reconegui el dret d’unió civil simple, que després tinguin drets d’herència, que després puguin casar-se igual que els altres, i que, finalment, com si fos un reconeixement per la seva bona actitud o, pitjor, un premi, puguin adoptar. Simplement ja han de poder fer el mateix que els altres, sense privacions ni prohibicions explícites o implícites, perquè depèn de la seva voluntat, perquè no han de demanar permís als altres i perquè un estat democràtic ha d’equiparar, per principis, els drets i deures de tots els ciutadans. Com a exemple, vegeu aquest spot en anglès i gaèlic de l’associació irlandesa Marriage Equality, en què un home passa casa per casa per demanar a tothom permís per poder contraure matrimoni amb la seva promesa.

Veritat que és, per a la majoria de vosaltres, una situació inversemblant, que un home demani als altres si es pot casar amb la seva promesa? És absurd que això s’hagi de fer, perquè, repeteixo, per proïsme cal reconèixer la dignitat de totes les persones.

I encara ho exemplifico més, perquè vegeu realment com una actitud teòricament positiva envers els drets dels homosexuals també pot ser negativa: el govern escocès recentment ha informat que està sondejant la població per saber si es posiciona a favor del matrimoni igualitari entre heterosexuals i homosexuals a fi de permetre’l, cosa que va prometre electoralment. Possiblement ho complirà, però tot depèn del que surti d’aquest procés obert que ha anomenat de “consulta” i que va presentar oficialment. Tothom pensarà “oh, això està molt bé, és esplèndid!”. Doncs, no exactament. Sens dubte és positiu a la pràctica i aparentment no transpua una actitud homòfoba… Però això no és del tot cert: com he dit més amunt, el govern escocès està fent una distinció entre dos tipus de ciutadans, cosa que és discriminatòria, i restringeix un dret social tan important com el de matrimoni a un sector de la població, a la vegada que deixa, en certa manera, al conjunt de la població la facultat de decidir si ampliar aquest dret o no. Com heu vist a l’esquetx, això és absurd.
El govern escocès actua (com fan, de fet, pràcticament tots els estats democràtics) sense una veritable valoració dels drets universals. És més, la lògica que segueix el govern escocès parteix d’un sentiment inconscient de superioritat social heterosexual, l’heterosexisme: això és el que crea “homofòbia invisible”, això és el que de debò cal combatre. El govern escocès i tots els del món (bé, almenys els democràtics), reitero que han d’aprovar tota legislació igualitària, sense entrellats polítics, i no cal ni tan sols que ho justifiquin àmpliament, simplement és una qüestió d’ètica i dignitat humana, és una qüestió inherent a la consideració social que es fa de tot ciutadà en democràcia. Per això mateix és averrant que existeixi realment legislació contrària, conscientment discriminatòria en el sentit més negatiu possible, als homosexuals, com per exemple la llei Don’t ask, don’t tell, que el dia 20 de setembre va ser derogada (com ja vaig informar). I per això mateix és excepcionalment greu que ara els republicans vulguin reintroduir aquesta mesura, així com que tinguin intenció de promoure referèndums per prohibir expressament als homosexuals de casar-se.

Per anar acabant, només em falta parlar de la posició que ha de prendre la comunitat LGTB per tal d’aconseguir aquests drets universals sense distinció ni discriminació. De primer, cal saber que la política que algunes organtizacions LGTB duen a terme procura crear expressament una imatge determinada, fins i tot vendre-la. Sembla que, en comptes de buscar la integració (ja que això també és necessari junt a la igualtat per tal d’aconseguir la plena normalització), busquin crear una mena d'”identitat social” especial per a homosexuals, la qual cosa, portada a l’extrem, també és discriminatori. No dic que no existeixi realment una identitat homosexual, però existeix  en tant que identitat sociohistòrica del moviment d’alliberament sexual, és l’herència cultural i l’esperit de lluita hereu, sobretot, dels anys setanta; en aquest cas ho criticava perquè comporta, no diré un estil de vida, però sí unes tendències socials determinades, unes pràctiques sovint artificiosos i a vegades uns costums guiats pel mercat. Els homosexuals i transsexuals no porten un codi de barres que els distingeixi, ni han de procurar portar-lo, excepte quan cal fer realment la revolució per aconseguir respecte social, com va passar a Stonewall.

Per concloure, agraeixo al comissari Hammarberg les seves declaracions i els seus informes. I, d’aquesta situació exposada, en dono la culpa en part als estats, que són els que apliquen les polítiques, de matriu heteronormativa, perquè les polítiques, com és ben sabut, poden marcar caràcter, en aquest cas heterosexista. Dono la culpa també a totes les persones que es deixen seduir per idees simples i simplificadores pel que fa a altres persones i no saben entendre la realitat humana global i autèntica; i a aquelles persones, tant homosexuals com heterosexuals, que els agrada defugir les seves responsabilitats socials o aquelles que no semblen, en realitat, buscar la integració de tots. I també he de donar la culpa, sobretot, a les entitats i persones que, per pura ignorància, continuen mostrant aversió envers els homosexuals, la qual cosa crea homofòbia, i, com és evident, l’homofòbia és el greu escull social a superar abans no aconseguir la normalització.

En pro de la igualtat sexual

Aquests dies m’he assabentat de tres notícies ben bones que representen un pas més per a la igualtat social dels homosexuals respecte dels heterosexuals: l’abolició de la llei Don’t ask, don’t tell a EUA, el discurs i la política -molt clars i directes- en favor de la igualtat sexual que ha fet l’alcalde del PP de Getafe, i la gran demanda per celebrar matrimonis a Nova York després que es permetés en aquest estat nord-americà les unions civils entre persones del mateix sexe. Bé, us explico i mig interpreto cada un d’aquests fets:

1-  Als Estats Units, que té una cultura per definició conservadora i amb fortes reminiscències religioses, l’any 1993 (amb el govern demòcrata de Bill Clinton) es va fer una llei federal que prohibia l’ingrés de les persones obertament homosexuals  a l’exèrcit i la seva expulsió si ho manifestaven.
Amb la llei Don’t ask, don’t tell es va, podem dir-ne, oficialitzar el masclime, temerosos que a l’exèrcit, institució cabdal on només poden accedir mascles decents, la sodomia pogués causar la desviació de la resta dels valents militars americans. Això, senyors meus, és pur sexisme i homofòbia. Per això, vegem les dues parts de què consta, simbòlicament parlant, la llei Don’t ask, don’t tell (‘no ho preguntis, no ho diguis’): per una banda, el “no ho preguntis” és una manera de perpetuar l’heterosexisme, és a dir, la preeminència de l’heterosexualitat per sobre de l’homosexualitat, ja que, en impedir preguntar si l’altre és gai o no, es basa en un criteri heteronormatiu (això és, el que és normal és el que la societat masclista heterosexual diu o fa). Per altra banda, el “no ho diguis” és una manera de perpetuar l’homofòbia, ja que ve a significar que els gais no s’han d’expressar, han de fer-se passar per heterosexuals normals, és a dir, incrementa l’hermetisme social envers aquesta tendència sexual que, a més, és pintada com quelcom negatiu.
Va ser promesa electoral d’Oboma eliminar aquesta llei tant injusta que, des de la seva implementació, ha suposat l’expulsió de més de 13.000 militars de l’exèrcit (però segur que n’hi ha més perquè per a alguns anys no es diposa de dades). Va ser a finals d’any quan el president Obama, junt amb altres personatgs polítics, va impulsar l’acte de rebuig de la llei, que va ser enviada al Congrés el passat dia 22, on s’ha aprovat finalment l’eliminació de la llei pel proper 20 de setembre. De fet, estrictament parlant no és exactament un pas més per a la igualtat, sinó l’eliminació d’una llei altament injusta i irracional que agreujava més la situació d’homofòbia que regeix a la societat i que és molt clara dins l’exèrcit, un clima tancat i molt masclista. Però fixeu-vos si és curiós que l’exèrcit també és un dels llocs on, per qüestions normals relacionals entre homes, es practica de manera podríem dir-ne també normal l’homosexualitat, potser per gust, potser per camaraderia o potser, i aquí està la paradoxa, per augmentar el sentiment de masculinitat. I en el cas de les dones passa una cosa semblant, amb la diferència que elles s’han d’enfrontar per doble al masclisme imperant.
Per a més informació, visiteu el web oficial de Servicemembers Legal Defense Network, una organització política i de recolzament legal creada el mateix any de l’aprovació de la llei Don’t Ask, don’t tell que reclamava la seva obolició i la igualtat de tots els membres de l’exèrcit en aquest sentit.

2-  L’alcalde de la ciutat de Getafe, molt a al vora de Madrid i governada des de les darreres eleccions pel PP, Juan Soler-Espiauba va presentar una proposició per la convivència i el respecte a la diversitat d’orientació sexual. Una moció que és rebuda gratament per tots els grups polítics. Segons les paraules de l’alcalde, ben clares, podem veure, per una banda, que té una postura oberta que entén que és quelcom que la societat ja accepta, i, per altra banda, que també ho argumenta des d’una base legal i democràtica ferma: la constitució espanyola ja diu que ningú no pot ser disriminat pel que és, cosa pròpia, per cert, dels drets humans, i realment així ho entén aquest polític i ho demostra afirmant que espera que les discriminacions s’acabin. Però el que diu aquest alcalde del PP xoca frontalment amb el que defensa el grup estatal i el que sempre ha dit Rajoy. De fet, tècnicament parlant l’argument oficial del PP no es pot defensar, simplement perquè, com clarament ha dit l’alcalde de Getafe, viola els drets civils i va en contra dels principis democràtics recollits en la constitució.
Sempre havia pensat que els homosexuals del PP estaven ben equivocats i més valdria que abandonessin aquest partit, més que res perquè és ben difícil que la gent retrògrada entengui quelcom així, la seva no és una postura política, sinó irracional i odiosa. Però potser aquest fet pot ser un indici que les coses poden començar a canviar en el si del partit, que té la mania, diguem-ho així, de seguir la doctrina de l’Església. Com dic, la postura del PP nacional és ben diferent: recordo que una de les coses que va dir Rajoy quan el govern de Zapatero va aprovar la llei de matrimonis homosexuals és que, quan arribés a ser president, retiraria aquesta llei i, fins i tot, anul·laria els matrimonis ja concertats, i encara manté aquesta postura, com si fos una promesa electoral.

3-  Poc abans de celebrar el Dia de l’Orgull Gai (o, el que alguns anomenen, l’Orgull LGTB, o el que jo penso que seria més correcte de dir des d’un punt de vista socialment combatiu i “oficial”, Dia de l’Alliberament Sexual [28 de juny]), es va aprovar a l’estat de Nova York, amb una forta expectativa social, el consentiment legal dels matrimonis entre persones del mateix sexe. És gratificant de veure com el dia 24, primer dia que es van poder oficialitzar els matrimonis, es van fer ni més ni menys que 823 casaments. Un de concret: Phyllis Siegel i Connie Kopelov, de 76 i 84 anys, van ser les primeres a casar-se a Manhattan. Ja era que hora que parelles que potser des de fa dècades vivien juntes (com aquestes dues dones) puguin finalment gaudir d’aquest reconeixement legal que, en teoria, també ha de normalitzat l’homosexualitat a la societat. Només falta esperar que EUA faci una llei federal que reconegui el matrimoni homosexual, en comptes d’esperar que ho faci cada estat per separat, si no ens hi passarem la vida i és bastant absurd que s’hagi de normalitzar la situació a trossos.