Arxiu del Bloc

Cop d’estat?

1300 agents, comptant la policia muntada, però no els gossos policia, que també hi eren, van ser els encarregats dimarts passat de “custodiar” el Congrés davant de la manifestació i concentració convocada per la plataforma Ocupa el Congreso, amb vincles amb el moviment indignat. Cifuentes i em sembla que també en Wert ja van dir que una concentració d’aquest tipus era un “cop d’estat”, una afirmació totalment forassenyada, per això (és l’excusa, vaja) el govern volia evitar que es rodegés el Congrés, i per fer-ho va… rodejar el Congrés! Amb la policia! Una autèntica mostra de com evitar una protesta ciutadana de manera autoritària, de com “segrestar” aquesta institució, de com els poders polítics necessiten de la força policial per funcionar al marge del poble, i de com els carrers limítrofs al Congrés van ser tancats (més aviat, bloquejats) a la circulació de manera il·legal.

Permeteu-me aquí que informi de la situació a la vegada que n’opino i n’extrec algunes conclusions, i cap a la meitat faré una valoració més profunda de dos fets concrets.
Per començar, les xifres oficials parlen de la presència de 6.000 manifestants, cosa sens dubte minimitzada, ja que és impossible una tal presència de manifestants en tres marxes diferents i que una xifra a priori tan petita impliqués unes càrregues policials tan grans. És una de les mentides més exagerades sobre manifestants que he sentit mai. Els convocants, per altra banda, diuen que 20.000 persones van ser presents als carrers de Madrid, però fins i tot es podria dir el doble si es calcula la superfície de les places. Sigui com sigui, fou la primera gran concentració de resistència popular contra el conjunt del sistema polític sorgit de la Transició, no només contra una cosa concreta. Si voleu podeu llegir-ne informació en la notícia de la BBC i veure’n-hi el vídeo, del qual em sembla entendre del periodista que els manifestants semblaven disposats a emprendre accions, que aquesta ha estat una protesta més tensa i violenta que les darreres. Em sembla percebre també que ve a dir-nos que fins ara no hi ha hagut gaire violència, però tot fa pensar que les tensions socials aniran creixent. El diario ha dedicat tot un seguit d’articles i opinions a l’esdeveniment del 25-S, que podeu llegir aquí.
El dispositiu policial va durar fins a la una de la matinada, quan el retiren. Si volien evitar que materialment s’ocupés el Congrés, doncs haver-se plantat a l’entrada, però el que han fet s’acosta més a un estat de setge. La presència policial és, lògicament, la que va suposar la irrupció de violència, de fet va ser la policia qui va sortir del tancat per començar a carregar, per dispersar i per expressament crear més tensions. Això va quedar clar i així ho recullen tots els mitjans de comunicació. No hi ha base legal per justificar la càrrega, que, a més, no es va adequar al principi de propocionalitat, en una manifestació que, per definició, és totalment legítima per ser de lliure expressió (a banda que tenia autorització administrativa). La policia només podia actuar si passés cap problema greu, en canvi no van trigat a carregar: just en formar passades les valles, ja vhan començat a repartir llenya. Si us fa gràcia, podeu llegir el minut a minut de la protesta que va exposar La Vanguardia.

35 detinguts i 64 ferits va ser el balanç de les càrregues, que també ha quedat clar que van ser provocades per policies infiltrats, si bé no se’m fa estrany pensar que a la nit hi havia jovent més predisposat a buscar brega que en el conglomerat de gent típicament indignada de la tarda. Per veure com es van desenvolupar les càrregues policials, aquí us poso un vídeo de 9 minuts, però el millor és el de sota seu, on podem veure com un policia infiltrat s’identifica als agents que el volen detenir.

Així mateix, en aquest altre vídeo, en anglès, podeu veure una crònica de 8 minuts des de peu mateix de la manifestació, en la qual la periodista ressalta el sentit dictatorial de la repressió policial.

Els responsables de la iniciativa de protesta van repetir la concentració l’endemà per demostrar que no es dobleguen, però sobretot l’important és que ja van anunciar una altra manifestació per dissabte, de nou per mostrar el descontentament del poble i forçar un canvi en les polítiques públiques, una iniciativa que també s’ha traslladat a Portugal. En efecte, la desobidència civil és un dret i fins i tot deure en determinades circumstàncies, per això el govern no pot criminalitzar, menysprear ni insultar com fa una protesta ciutadana; demostra de nou autoritarisme.
Certament el que jo aquí vull remarcar és la repressió i les tendències que ens porten cap a la dictadura. Ens en podem adonar no només per la violència policial injustificada i brutal del mateix dia de la manifetació (que va suposar que la policia fins i tot entrés a l’estació d’Atocha, on -atenció- va disparar, a dins, bales de goma!), sinó que en els dies previs ja havien estat detingudes diverses persones, desallotjades cases okupes, i violats drets civils, tot de manera ben sumària i amagada de la vista pública.

Arribats a aquest punt, no em vull dedicar a analitzar totes les diverses implicacions de la protesta ni tampoc veure què significa per a la salut de la democràcia una tal repressió, perquè això seria molt llarg i, en part, ja ho he tractat en diversos altres articles, i és que les conseqüències policials i de les postures polítiques són les mateixes, que en general podem dir que són autoritarisme i violació de drets i llibertats civils. Però sí que em voldria aturar a comentar detalladament dues coses que van més enllà: la situació poiticosocial promoguda pel govern, que és un gradient més del que fins ara havíem trobat, i l’argument més gros esgrimit pel poder per detenir i acusar els manifestants, ja que és quelcom molt fort i sobrepassa les excuses que podríem dir normals. Es tracta, en el primer cas, de l’establiment de l’estat policial, i, en el segon cas, del fet que el poder va actuar “legitimat” per l’amenaça (la mentida, en realitat) de delicte a les altes institucions de l’Estat, delictes contra la Nació. Això darrer, és espectacular, de debò que és quelcom que no m’esperava i m’ha agafat totalment desprevingut; només em pensava que farien el de sempre: criminalitzar, dir que els altres van començar atacant, passar-se a l’hora de repartir llenya… però una cosa tal com pretendre que els manifestants eren agents organitzats i preparats per destruir l’Estat igual com ho podria fer un exèrcit que se subleva, és totalment fabulós i paranoic per irreal, anormal i propi d’un govern infatuat.


1. Estat policial:
és la màxima conseqüència material i fàctica de l’autoritarisme, si bé no s’ha desenvolupat en la seva màxima expressió -encara-. Estem acostumats a trobar-nos davant de criminalització i repressió, però en aquest cas cal també destacar:

Actitud del govern claríssimament criminalitzadora, agressiva respecte dels manifestants i menyspreadora de qualsevol dret a protesta, des de dies abans que tingués lloc la manifestació, i no només en el discurs, sinó que també es cosifica en els actes. L’associació progressista Jueces por la Democracia, davant d’aquesta actitud governamental, es va afanyar a criticar el govern per la criminalització que fan de l’acte.
•  Cal parlar de repressió, però també de persecussió policial. Els exemples citats d’anar a detenir expressament els individus implicats en la convocació de l’acte abans de tenir lloc i entrar a l’estació d’Atocha són dos exemples claríssims.
Ús de tècniques expresses per la creació de violència (policia infiltrada, i el proper pas és la policia secreta) i no-necessitat de justificar les càrregues policials, perquè amb la concepció tant fortament repressiva no cal ser hipòcrita, sinó que l’actuació policial es justifica per si mateixa o, en tot cas, es recorre a arguments grandiloqüents (delictes contra la Nació) que impliquin necessàriament una concepció violenta de l’oposició ciutadana i una resposta necessàriament violenta de les forces de l’ordre.
• Això porta a considerar que la llei no té validesa perquè només s’interpreta en funció de les necessitats policials, d’aqui l’irrespecte per les llibertats civils (per exemple, com que la manifetació estava autoritzada, no es pot acusar ningú del delicte de voler organitzar-la), que tots els carrers limítrofs, i l’estació, que no eren camp de batalla ho esdevinguessin en el moment que els policies hi posaven els peus; que la policia es fes servir àmpliament (ja em direu, què hi fan antidisturbis en una estació?); i que es bloquegés il·legalment la circulació pels carrers propers al Congrés.

 

Què és doncs un estat policial? L’estat policial ve a ser una forma civil de militaritzar la societat, d’acord amb els interessos del govern de torn. L’estat policial per definició és el manteniment de l’ordre i de la legitimitat del govern per repressió, és el control estricte de la població a fi de poder seguir amb les línies de govern pautades, és, atès que la població s’hi posa en contra, un atrinxerament i aïllament del govern, és el corporativisme de les institucions. És el mecanisme, en definitiva, que té un govern no democràtic per mantenir-se en el poder i legitimar-se, alhora que és el mecanisme pel qual un govern aparentment democràtic força la població i també l’oposició institucional a seguir les directrius fixades i pel qual es deslegitima. L’estat policial implica atacar qualsevol cosa que vagi en contra del poder i suposa que el govern s’apropia de la potestat governativa, la qual cosa vol dir que s’aïlla no només del poble, sinó de la resta de partits polítics i, doncs, fa el primer pas cap a la dictadura.
Els mateixos diputats que volien accedir al Congrés van haver de passar controls i alguns van rebre cops de porra. Això sí que és il·legal, clarament tipificat en l’article 500 del Codi Penal. Qui comet el delicte, doncs, és el policia en qüestió, la qual cosa indica que és abús d’autoritat, i com que aquesta no ve donada per la mà de Déu sinó que depèn en darrera instància de les institucions de l’Estat, doncs vol dir que és el govern qui comet també el delicte, vet-ho aquí perquè parlem de pura repressió en la mesura que govern viola els drets de representació dels ciutadans i ataca un membre que sí que forma part de la institucions (en contraposició al vague argument i no demostrat pels fets que els manifestants volien atemptar contra les institucions).

Hem de tenir igualment present que l’estat policial produeix més fastig en la població i que funciona només per violència, la qual cosa alhora vol dir que la població es cansarà més i es revoltarà més. Lògicament, per tant, no és una eina que serveixi a la democràcia i hem de deixar ja de deixar-nos entabanar i fer-hi alguna cosa. Des de quan se salva la democràcia posant gent a la presó?
Vull recordar en aquest punt el potentíssim text de Pisarello i Asens sobre la il·legalitat del poder. Però hem de tenir present que aquesta no és una manera de criminalitzar només la cosa material, sinó també el pensament crític.


2
. Delictes contra la Nació:
ja les persones detingudes (fins a 8, que jo sàpiga) en les batudes prèvies al 25-S van ser també imputades per l’espectacular delicte contra les altes Institucions de l’Estat. Almenys, l’Audiència Nacinonal ha desestimat aquest delicte pels detinguts el mateix dia 25.

Què representa usar aquesta acusació? Doncs just el que els feixistes del govern han dit: un cop d’estat. O és el mateix que dir “conspiració”, “traïció” o “atemptat” contra l’Estat, cosa que, com qualsevol persona amb dos dits de front pot saber, és totalment exagerat, irresponsable i autoritari d’imputar a ciutadans corrents que no tenen, no només intencions, sinó mitjans per dur a terme tal acció, com sí que poden fer, per exemple, els militars (o els mateixos policies). En efecte, l’argument d’atemptats contra la Nació serveix per justificar l’estat policial. Ambdues coses es complementen: aquest delicte significa quasi el mateix que processar per codi militar, almenys de considerar militarment la vida civil. Hem de tenir present també que aquest argument injustificat i que ha iniciat la persecussió policial molt abans de la materialització de la protesta, es pot dir sempre en qualsevol moment: amb aquesta excusa, qualsevol “esdeveniment” de Facebook podria ser utilitzat per dir que existeixen xarxes conspiratives que són un perill per a la Nació. És més, m’atreviria a dir que pretendre acusar-los d’alt delicte a les altes institucions de l’Estat obre la porta perquè aquells que sí que tenen els mitjans per atemptar-hi puguin fer-ho més fàcilment.

En la mesura que les suposades injúries es feien al carrer sota l’atenta mirada de la policia, no s’ha pogut en realitat atemptar contra les institucions. És a dir, es tractava d’una manifestació normal, cap mena de revolta que fes perillar la integritat ni de les institucions ni dels vianants, però ha esdevingut violenta en carregar. Hom el que ha pretès, doncs, és assimilar els disturbis “normals” que sempre passen quan la policia carrega, amb una mena de cop d’estat. Lògicament, no hi ha delictes contra les institucions de l’Estat si el mal que fan els manifestants es troba concentrat en les baralles amb la policia.
Fixem-nos, doncs, amb l’exageració que fa el govern i amb el significat de la repressió: la situació, la protesta és igual que qualsevol altra protesta ciutadana i del 15-M (a excepció del “setge” al Parlament de Catalunya), però pel que es veu els delictes imputats són diferents. Per què no van acusar també els acampats a Plaça del Sol de delictes contra la Nació? Per què ara sí que utilitzen aquesta excusa per imputar els detinguts? A més, com és costum, ho van ser no perquè es mostressin violents o fessin res d’il·legal, sinó perquè van caure a les urpes de la policia quan li va venir de gust carregar. La presència física de la protesta a les proximitats  del Congrés no és una causa justificada per agreujar les penes, no és causa jurídica objectiva, ni molt menys, que serveixi per inculpar un ciutadà, quan, en cas que vertaderament cometés un delicte, aquest depèn de la seva gravetat intrínseca i de l’acció del ciutadà, no de si es troba a les portes del Congrés de Madrid, a la Rambla de Barcelona o al Carrer Reial d’Alcubilla de Avellaneda (Sòria). 

Aquesta mena de delictes són recollits en el Codi Penal, articles 492 a 505. Ens podem adonar que no hi havia entre els manifestants ni les associacions cap pla polític per destruir el Congrés ni les institucions de l’Estat ni res per l’estil. Però en canvi, sí que hi ha delicte en colpejar els diputats. Torno a esmentar aquí la significació ideològica d’aquest exemple que he esmentat més amunt perquè vegeu com es tanca el cercle: la policia no pot retenir ni pegar un representant de les institucions de l’Estat, té immunitat parlamentària. En fer-ho, el policia estaria incorrent, doncs, en delicte atemptat contra l’Estat (ell sí, no els manifestants), però com que el policia no actua per si sol, vol dir que tot el cos policial és l’eina autoritària del govern que atempta contra els principis de divisió de poder i de dret a la representació parlamentària d’una democràcia, llavors és el mateix govern qui atempta contra les institucions de la Nació, que en no acceptar cap mena d’oposició i fer ús arbitràriament de la policia pretén apropiar-se-les, i, com que és antidemocràtic pretendre apropiar-se-les, atempta contra tot el poble sobirà, ergo és el govern qui ha fet un cop d’estat.

Legalitat i legitimitat del #novullpagar

55.000 denúncies fins el dia 11 de juny s’havien tramitat per no pagar els peatges. Els multats eren aquells que participaven de la campanya “No vull pagar”, iniciada fa uns mesos aparentment arrel d’un vídeo penjat al Youtube i que ha rebut el suport de diverses organitzacions independentistes i fins i tot Solidaritat Catalana per la Independència sembla haver-la apadrinat. Però, la llei obliga realment a pagar els peatges? Poden ser multats els conductors que no ho facin? Són legítimes les reivindicacions dels participants?

Per començar, els peatges són una mesura recaptatòria d’empreses privades per, suposadament, assegurar el servei de les autopistes als usuaris, amb l’acord, per descomptat, del govern. Jo no sóc un expert en lleis i la veritat és que no sé si el simple fet que hi hagi peatges i que el conductor ja s’hagi de parar a la cabina vol dir que obligatòriament ha de pagar. Però sí que puc apreciar que, teòricament, així hauria de ser quan hi hagués una mena de contracte entre l’usuari d’un servei i l’empresa que l’ofereix. D’altra banda, a més, caldria discutir si veritablement el fet de fer ús de l’autopista és un servei, perquè al cap i a la fi és l’única via ràpida i els peatges es posen per acord del govern per cobrar simplement pel seu ús inevitable.
Una altra cosa diferent però semblant és el fet de considerar que no pagar el peatge sigui infracció de trànsit. Aquesta és la raó esgrimida pel Servei Català de Trànsit quan, a partir de les denúncies enviades per les concessionàries, les tramitava i les enviava als conductors insubmissos. En efecte, davant de les denúncies, el SCT a proposta de la Conselleria d’Interior va dir que multaria amb 100 euros. Curiosament, dies després d’anunciar la mesura vam saber que, malauradament pel govern, aquesta “infracció” no és sancionable, com diuen des del Col·legi d’Advocats de Barcelona. I no ho és per la senzilla raó que no és una infracció. Si no és una infracció, llavors podem entendre aquella suposada obligació de pagar el peatge: si no està sancionat és perquè hom no se saltat cap llei, cap norma. En efecte, pagar o no un peatgeno té res a veure amb el Codi de Circulació, no és obligació cívica de cap bon conductor pagar el peatge. Conseqüentment, tampoc no es pot multar per no fer-ho, perquè s’estaria pervertint aquest principi. Aquí podeu trobar un estudi jurídic més extens de l’associació independentista Ara o mai! que ho explica.
Així, hi ha dues coses que es barregen: l'”obligació” civil com a conductor de pagar el peatge, que ja hem vist que no és tal, per la qual cosa les denúncies fetes no tenen fonament legal perquè no és delicte i les multes imposades són arbitràries, i l'”obligació” mercantil -diguem-ho així- d’abonar l’import que demana l’empresa per fer ús de l’autopista. Per aquest darrer cas, les concessionàries pensen acudir a la via administrativa per reclamar el que els conductors els deuen.

Fixem-nos en una cosa: les concessionàries es creuen les senyores de les autopistes, per això feien denúncies per no pagament. Però resulta que no ho són i si els peatges tenen barrera no és pas per casualitat. Sembla una ximpleria, això que dic, però no ho és pas: els peatges estan al mig del pas i no hi ha tampoc obligació d’aturar-se.
Les concessionàries, amb la seva actitud de superioritat davant dels conductors, arribaven a considerar qe el pagament s’havia de fer sí o sí, per això en les primeres protestes fins que hom no pagués els treballadors del peatge no aixecaven les barreres. Sens dubte, això sí que no està permès. Fins i tot si fos un contracte entre conductor i empresa de pagar el peatge, en cap cas no pot impedir que el cotxe circuli, tancar-lo amb les dues barreres o no obrir la de davant, perquè coaccionaria el conductor a pagar, a banda que no ha de ser l’empresa privada qui limiti la llibertat de les persones i qui forci a pagar. No té autoritat, ni legal ni democràtica. Pel mateix motiu, el protocol que en alguns moment es va seguir per demanar les dades personals als conductors, era totalment inapropiat i un abús de l’empresa. Els mateixos treballadors dels peatges se n’haurien d’adonar: no és feina seva fer de policia.

Hi ha un darrer element que també és tema de la meva reflexió d’avui: adonem-nos que qui inicia el procediment de denúncia és Abertis o Autema, les empreses concessionàries. El sentit de la seva denúnica no és com una que podria fer la policia contra l’ordre públic, sinó simplement que no ha obtingut aquells diners que ella voldria tenir (per aquell motiu que es creuen que són les senyores de les autopistes i de tot allò que hi circuli). Les denúncies, doncs, les fan les concessionàries i les envien a SCT, que és qui realment interposa les denúncies en base a quelcom no tipificable. Això vol dir que el SCT, l’administració pública, respon a les accions d’unes empreses privades i acaba presentant una denúncia que es pretén entendre en uns codis civils generals, diguem-ho així, davant d’una situació que no és altra que negar-se individualment a pagar en privat.
El govern també mostra la seva característica actitud hipòcrita davant de la situació. Resulta que “entén” els conductors, però tanmateix inicia aquesta campanya prou àmplia per multar els insubmisos i, ara, enviarà els Mossos per assegurar-se que ningú no obstaculitzi la circulació. Aquest darrer motiu té més fonament legal, sens dubte, però no deixa igualment de demostrar el servilisme que lliga el govern amb les empreses concessionàries. De la mateixa manera, la seva actitud ens demostra l’interès que obté de fer-se passar per independentista, quan en realitat el que vol és el diners que obté del negoci dels peatges, quelcom que, tal com va explicar ben simplement i clarament l’Arqueòleg Glamurós.

Observant, doncs, que l’empresa denuncia el conductor per no haver pagat ique és Trànsit qui inicia el procediment, si bé en realitat no es tracta d’una injúria per trànsit, sinó un acte d'”intercanvi comercial” (si em permeteu la ironia), llavors en realitat no és ni feina de l’administració perseguir qui no pagui el peatge. En certa manera, sembla que la funció del peatge no està “protegida” per l’administració. És evident, llavors, que el govern actua de manera partidària al costat de l’empresa, cosa que no li correspon. Això ho notem no només perquè apreciem realment com actua, sinó que també és contrari al que legalment es pot establir com a principis rectors i competència de l’activitat de l’administració. Jo entenc, fins i tot, que l’administració abusa de la seva autoritat quan pretén fer una cosa que no li correspon. I penso que ho podem veure amb dos exemples: el primer cas és el fet que hom ha sancionat d’una manera exagerada no adequada amb el principi de proporcionalitat, tal com recull la Llei 30/1992, de 26 de novembre. El segon exemple deixa entreveure més rastres d’autoritarisme: amb l’evolució de la protesta ciutadana, el SCT ha deixat d’enviar requeriments (demandes sobre el conductor) i ha passat a enviar multes al propietari del vehicle, la qual cosa indica la preconsideració de culpabilitat en dos sentits: tant del propietari del vehicle, que potser no era el conductor, com el prejudici de delicte d’un fet que no ho era.

Aquest vici, l’abús que penso que fa el govern sumat a l’abús de les concessionàries, crec que dóna encara més legitimitat a la protesta ciutadana de no pagar, si bé sens dubte aquesta s’hauria de reorientar en els seus arguments de queixa i no trobo que hi hagi d’haver una correlació necessària entre el #novullpagar i la independència. En efecte, trobo que hom s’hi hauria d’oposar perquè el sou que guanya després d’una dura jornada de feina no se n’ha d’anar forçadament a les mans d’uns burgesos usurers que impedeixen de passar als cotxes per una barrera i que tenen el mal costum polític de dir que els problemes que patim, ignorant les conseqüències de les seves polítiques, són culpa de Madrid. El problema, una part del problema, és la cobdícia, i la cobdícia és igual aquí que a Madrid.

Militarització de Londres (1)

D’aquí uns dies s’inauguraran a la capital del Regne Unit els Jocs Olímpics d’estiu, aquell esdeveniment esportiu internacional tan important que preveu portar a Londres uns 10.000 joves esportistes i atletes i unes quants milers més d’aficionats, seguidors o simples turistes. Però aquest no és l’únic gran moviment en massa que afecta la capital: també hi pol·lulen desplegats pels carrers i parcs uns 17.000 militars que se sumen al ja excepcional i engrandit desplegament policial. En aquesta entrada, doncs, pretenc explicar-vos la situació i informar-vos-en d’alguns detalls, i alhora valorar, com he fet en altres situacions, les implicacions i desviacions que suposa tot plegat. En una segona entrada continuació d’aquesta, que publicaré en uns dies, partiré de les valoracions i observacions que aquí faci per fer una reflexió un poc més analítica sobre la caracterització sociològica que podem de la societat a partir d’aquesta situació.

Per començar, preciso més la situació de desplegament militar: com ja és lògic en les societats occidentals, l’excusa de la seguretat s’ha utilitzat per portar milers de soldats, com he dit, a la capital. Però no només són soldats sols amb les seves potestats d’aturar els vianants, també hi ha moviment aeri, amb franctiradors en helicòpters, i fins i tot el gran portaavions HMS Ocean, el vaixell més gran de la marina, ha entrat al Tàmesi. La presència naval també s’ha fet més notòria a la base de Portland, a la badia de Weymouth, al canal de la Mànega, a gairebé 200 quilòmetres de la capital. De fet, si aquests dies esteu de vacances per la costa de la Mànega, no m’estranyaria gens que veiéssiu moviment naval o fins i tot aeri. Així mateix, hi ha instal·lats míssils en els parcs de les ciutats i fins i tot en terrats d’edificis (com a mínim, en dos terrats, segons ens relata el corresponsal de La Vanguardia). I, altanto, no només es despleguen soldats i armes convencionals, també s’emplaçarà l’anomenat LRAD (Long-range Acoustic Device: ‘aparell acústic de llarg abast’), una arma sònica que se suma a les altres noves armes de creació militar i utilitzades per EUA que traspassen l’aplicació estrictament militar i s’usen per la “preservació” de l’ordre civil com a armes antidisturbis. Aquest cas és paradigmàtic per veure com n’és d’esbiaixada, la política seguida, ja que aquesta arma serveix per a les multituds i el llarg abast que té en realitat arriba a només un metre, per tant dubto molt que pugui servir per aturar un presumpte terrorista que vulgui posar una bomba en un avió (si és això el que volen evitar).
De manera més detallada, aquí la descripció que fa la BBC de les mesures de seguretat. D’altra banda, en aquest enllaç podeu veure unes quantes fotos dels desplagament militar, que es va iniciar, si no m’equivoco, el dia 2 de maig amb exercicis i pràctiques d’entrenament.

Vista la situació, els residents de Londres diuen que la ciutat sembla més que estigui acollint uns “jocs de guerra” que no pas uns jocs esportius. I és que tota la ciutat sembla estar subjecte a una mena de confinament general. Certament la militarització de la ciutat i la conseqüent subjugació de l’ordre a les regles militars sembla total.
En efecte, davant d’això, hem de fer unes apreciacions socials molt importants per no caure en el reduccionisme desideologitzat de dir “Ah! Però sempre poden venir terroristes i si l’Estat té soldats, doncs que els faci servir!”. No. Per contra, per saber què implica tot plegat hem de tenir present dos supòsits:
1) Les regles de la guerra, i dels militars, no són les mateixes que a la vida civil no militaritzada. Òbviament. Qui de debò es pensi que els soldats protegiran només sense que això impliqui un perill tant latent com explícit i que no té significació ideològica en els valors socials, està ben equivocat.
2) Malgrat que hom pretén normalitzar la situació, no és normal ni ho ha de ser que en una democràcia una ciutat corrent es vegi “envaïda” per soldats quan no és context bèl·lic per protegir-la, en el marc d’un esdeveniment no intrínsecament polític ni militar, d’unes presumptes, indefinides i futuribles inconcretes amenaces.

Tenint en ment això, és quan podem entendre la postura contrària a la militarització que mantenen veïns i diverses organitzacios civils i de salvaguarda dels drets humans, com per exemple la “Stop the War Coalition” (que vindria a ser el nostre equivalent a la Plataforma Aturem la Guerra). Els veïns dels blocs on hi ha instal·lats míssils ja han denunciat la situació sota l’argument que viola els seus drets humans i els posa en perill innecessari. Ben cert. És curiós, igualment, que la denúncia presentada ja hagi estat desestimada. Quina rapidesa!
Respecte del segon supòsit que he indicat, vegem què diu el secretari de defensa britànic, Phillip Hammond, pel que fa al desplegament, citant les seves paraules de la BBC: “Malgrat que no hi ha una amenaça específica per als Jocs, hem d’estar a punt per ajudar a oferir unes olimpíades segures i tranquil·les perquè tothom en gaudeixi”. Això precisament és el que critiquen els moviments populars contraris i neguen que sigui així, ja que la presència militar implica una amenaça i provoca malestar i por entre els ciutadans, més que no pas aquella amenaça no específica.

Així doncs, està clar que portar tants de militars és quelcom d’antidemocràtic i una violació de drets humans, lògicament. Quins? Doncs concretament es violen aquests drets:

Dret a la seguretat i a la integritat física (article 3r de la Declaració Universal de DDHH).
Dret a la lliure circulació i trànsit pels carrers de la ciutat (article 13è).
Dret a gaudir d’un ordre internacional que garanteixi la llibertat, la seguretat i uns nivells de vida decents (article 28è), cosa que la militarització, l’oposat del pacifisme, no fa. En certa forma, també la militarització és contrària a l’esperit esportiu que acompanya els Jocs Olímpics.
Dret a no patir intromissions arbitràries en la pròpia vida ni patir limitacions que no observin “el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres [i no compleixin] les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica” (art. 29è).
En certa forma, ideològica indirectament, també es mostra poc respecte per la llibertat de consciència i, fins i tot, de religió (art 18è).

Finalment, feta tota aquesta dissertació, ara sí que puc esmentar específicament les tres implicacions polítiques i ideològiques que jo hi veig:

1. Estat d’excepció. La societat londinenca sembla haver entrat en un estat d’excepció com a pas previ al més explícit estat de guerra, atès que no hi ha conflicte obert, però això no ha impedit restringir l’espai aeri a 48 quilòmetres a la rodona de l’estadi olímpic. Hom pretén normalitzar aquest estat d’excepció, que s’extrapola a tot el país per la irradiació internacional que emeten els Jocs Olímpics, per quan hi hagi una vertadera invasió militar, perquè tothom s’acostumi a perdre llibertats i drets. Només es pot expandir l’excepció en la mesura que la gent deixa de ser “ordinària” en tant que per defecte gaudeix d’unes llibertats inherents. Si volen normalitzar-ho, més valdira que fessin Jocs Olímpics militars, així els valors bèl·lics serien una part intrínseca de la societat, igual com a l’antiga Esparta. Però nosaltres vivim ara en uns temps diferents i per sort la civilització ens ha portat nous valors democràtics i pacifistes. El contrari, per tant, ens duu a…
2. Autoritarisme. Aquesta versió de la pràctica autoritària no és exactament com aquella a la qual estem acostumats: una resposta o reacció il·legítima a una altra acció fàctica o material. En aquest cas, no hi ha hagut un fet que aparentment vulnerés l’ordre que pogués servir d’excusa per a actuar autoritàriament, sinó, en canvi, un fet, les olimpíades, que no vulnera l’ordre. Evidentment, la justificació ideològica de la seguretat (que sempre la utilitzen els conservadors) és sempre present, per això és possible actuar autoritàriament en un context d’un fet que no vulnera l’ordre. En aquest sentit, doncs, sí que podem dir que és una reacció que pretén avançar-se a quelcom que no ha passat i que nosaltres sabem infundat. Donar més pes a la restricció de llibertat, introduir les forces de l’ordre com a “substituts” del funcionament civil normal i proclamar de facto l’estat d’excepció és una manera d’inclinar-se per assolir un poder indiscutit i cercar l’obediència a les autoritats no només per raó de seguretat, sinó també per raó de patriotisme. Si la presència policial i militar, doncs, queda normalitzada en el funcionament civil normal, vol dir que la població viurà subjugada a la llei marcial, que és la negació de les llibertats civils.
3. Posar la ciutadania en situació de perill, en paral·lel a la flagrant violació de tots aquells drets humans. En efecte, qui fa la guerra són els soldats, llavors si posen míssils al terrat d’un bloc de pisos, lògicament tots aquells veïns esdevenen blanc d’aquells presumptes futuribles atacs de terroristes. Tot objecte militar és a la vegada susceptible de ser objectiu militar; és més, la lògica dels objectes militars és buscar altres objectes militars, així esdevenen els primers subjectes de l’acció militar i els segons objectius de l’acció militar en una interrelació bidireccional perpètua que pot arribar a externalitzar les consqüències de l’acció militar. Això que acabo de dir amb floritures, més senzillament és: s’imposa la lògica militar, que no té en compte res més que matar, guanyar i morir, i provoca mal tot entorn seu (els mal anomenats “danys col·laterals”), per tant la població civil es troba en un context contrari al seu desig de llibertat (l’article 28 de la Declaració Universal de DDHH que citava més amunt) i haurà de patir les arbitrarietats militars, la qual cosa ens porta de nou al punt 2.