Arxiu del Bloc

Militarització de Londres (i 2)

Fa uns quants dies vaig mig informar del, i valorar el, fet que la ciutat de Londres, en ocasió dels Jocs Olímpics, hagi estat presa per les forces de seguretat i ordre per “garantir” que tothom pugui gaudir perfectament dels jocs. A l’entrada d’avui (i perdoneu que hàgiu esperat tant aquesta segona part, però aquests dies he estat bastant enfeinat) us faré una interpretació sociològica per caracteritzar el funcionament social amb l’excusa d’aquest fet de la militarització, perquè el que aquí digui pot ser un esbòs d’una part de la nostra societat occidental.
Tenint en compte les consideracions que vaig fer en aquell article, i que penso que tots podem apreciar, i què implica aquesta mesura de la militarització a partir d’aquesta preeminència de les forces militars damunt la vida civil i de la cerca de la normalització de la presència militar, puc intentar fer una mínima aproximació analítica interpretada a partir de les teories i anàlisis de diversos autors. Sens dubte el tema dóna per molt i es pot interpretar en alguns aspectes diferentment de com jo ho faré, però en tot cas us dic d’entrada què explicaré i els tres punts principals que intentaré subratllar i els quals espero poder explicar bé: veurem com es forma un imaginari social centrat en la seguretat i la creació de l’enemic en la figura del terrorista, com en la vida pràctica hom pretén normalitzar la situació de militarització de manera tal que hi ha diversos discursos socials infrontats, i, finalment, notarem que, de manera subjacent i transversal, aquesta normalització s’endega a partir d’un esdeveniment social (el fet esportiu) al qual es dóna una absoluta importància, la qual cosa configura també una part de l’imaginari social i serveix d’eina d’entreteniment.

 

La seguretat i la construcció de l’enemic:

En l’imaginari social (les representacions a partir d’idees, ideals i valors que una societat es fa de si mateixa i de l’entorn) de les societats occidentals s’ha format una figura de l'”enemic” exemplificada en el terrorista. Quan les societats s’autorepresenten sempre apareix també la imatge de l’enemic en un esquema de dualitat i s’incorpora en el discurs social de representació de l’entorn. Pot ser que sigui una figura autònomament formada, però generalment ho és artificialment: les elits dominants escampen els seus valors i conformen la imatge de l’enemic d’acord amb els paràmetres propis del seu mode de vida.
La manera de justificar-ho és que l’enemic pot trencar amb les normes socials. Actualment, això queda molt incorporat en el discurs cultural i es transmet la sensació de risc que l’enemic suposa. Per això, en l’imaginari social no només apareix l’enemic, sinó també la manera de “contrarestar” aquest risc. Vet aquí quan apareix la idea de la seguretat, que no té raó de ser sense el terrorista (l’enemic).
L’antropòleg Victor Turner diria que el terrorista, aquest símbol de creació de l’enemic, serveix per alimentar el símbol dominant de la seguretat com a imaginari social, artificialment creat per interpretar la societat com a legítima i fomentar aquestes sensacions de seguretat a les masses. Tota la presència material de soldats pel carrer, controls de seguretat, etc., és un símbol instrumental, un intent de fer que l’imaginari es torni real. Cada un dels “rituals” de la seguretat és, de fet, un símbol instrumental, que, per la seva naturalesa de comportament, queda inserit en la vida quotidiana i, per tant, és a través dels quals es duu a terme la normalització.

El risc que presenta l’enemic per a la societat, amb paraules dels estudiosos del risc (Beck, Bauman), és a nivell fàctic poc probable, present i important. En canvi, a nivell discursiu és molt present i sempre s’invoca, per això queda incorporat a nivell normatiu (normes, lleis, usos i costums, com per exemple la militarització). Així és com es genera por per tal d’induir les persones a “necessitar” de la sensació de seguretat. Per tal de visibilitzar el risc, la societat forma imatges de l’enemic: les imatges són, segons la definició de Ledrut, materialitzacions arquetípiques, avui dia perfectament difoses pels mitjans de comunicació de masses, i que estan en constant procés de retroalimentació amb l’imaginari social. D’aquesta manera, l’imaginari, junt amb els rituals de què parlava Turner, engendra comportaments i imatges “reals”, que configuren, doncs, la representació conscient de la realitat.

L’exèrcit i l’imaginari de la guerra que porta associat indefectiblement s’imposen sobre la vida civil i conformen nous paràmetres d’interpretació del món. Recordeu aquella frase que vaig citar a l’article anterior del responsable de seguretat del govern britànic?: “Malgrat que no hi ha una amenaça específica per als Jocs, hem d’estar a punt per ajudar a oferir unes olimpíades segures i tranquil·les perquè tothom en gaudeixi”. És l’exemple clar de com el risc s’insereix perfectament en els discursos oficials i crea la nova realitat. És també la frase que ens permet passar al punt següent, la normalització, ja que ve a dir que, si bé és sabut que no hi ha risc fàctic, és “normal” que hi hagi soldats pel carrer.

 

La normalització del fet militar i de la presència de l’enemic:

Normalització és el procés pel qual unes idees o valors o uns comportaments o accions esdevenen estesos en el conjunt social i són vistos com consubstancials del funcionament quotidià de la societat. Usualment, “normalització” pren un sentit més específic i es refereix a la integració de la diferència, però en aquest cas, amb un significat més extens, ens referim a la percepció “natural” d’unes noves pràctiques o nous valors.

Si la idea de l’enemic ja existeix en l’imaginari social i la sensació de por és un procés psicosocial que es pot anar alimentant, només cal que aquelles institucions i accions socials que es posen en marxa davant de la “realitat” (realitat representada) s’insereixin a la vida quotidiana. Lògicament, això només es pot fer com a conseqüència de la relació de dominació que hi ha i pel control cultural de l’imaginari social. És per això que, tal com indicava Foucault, la normalització és una tàctica de control social.
Així doncs, aquest desplegament ben real i present de les tropes de seguretat i militars a Londres és un clar exemple de com, en consonància amb l’imaginari social, s’insereix la presència militar en la quotidianitat. En última instància, s’insereix també el conflicte (la idea del conflicte) en la quotidianitat, com quelcom que afecta de manera precisament normal la vida de les persones. Quan de manera real i no només discursiva el conflicte arribi a la societat, aquest serà, gràcies a la normalització, més fàcilment acceptat o més difícilment reconegut. És gràcies a aquests processos de normalització que, per exemple, a diversos llocs d’Àfrica existeixen els nens soldat.
Els mitjans de comunicació esdevenen el principal no només mitjà, sinó també medi a través del qual s’escampa la visió normalitzadora de la situació. Normalització vol dir que així ha de ser, no hi ha opció crítica, cal que sigui així, la qual cosa es posa en pràctica amb les actituds d’aquelles institucions socials (en aquest cas, sobretot l’exèrcit) que, com he dit, tenen a veure amb els símbols de l’imaginari. Per descomptat, la normalització material del que més amunt hem anomenat rituals corre en paral·lel amb la inculació de la imatge del terrorista.

Una manera d’introduir en la quotidianitat allò que no és quotidià i que, en certa forma, és contrari a un altre discurs social, és, d’una banda, fent preeminent el valors que sostenen el discurs que es vol normalitzar (és a dir, la seguretat) i fent assemblar les pràctiques de les institucions socials a aquells comportaments de la gent corrent, alhora que es dessubstancialitza la càrrega simbòlica que poden tenir aquestes institucions que no tingui res a veure amb la vida quotidiana. És a dir, el que seria normal de les olimpíades és el fet esportiu, llavors el funcionament social porta a fer que aquelles institucions que tendeixen a la normalització participin del fet esportiu, com si no tinguessin res a veure amb la seva funció explícita; els soldats s’han de barrejar en les pràctiques i discursos de la ciutadania corrent. En trobem dos exemples: 1) la flama olímpica va arribar a Londres amb un helicòpter militar; i 2) en desplegar l’HMS Ocean, els tripulants van formar anelles olímpiques a coberta. La percepció que la gent té d’aquests fets i el tractament que en fan els mitjans de comunicació ajuden a l’acceptació i normalització i s’elimina en realitat tota referència a la guerra. Així mateix, les televisions informaven tranquil·lament de la disposició de frantiradors en helicòpters, sense donar-hi importància, simplement amb un missatge neutre que ho presenta igual com qui treu a passejar el gos.

 

D’aquesta manera, l’associació de la seguretat, normalitat i fet esportiu es comença a materialitzar. Vegem en detall aquesta construcció psicosocial en diversos passos:

1) El símbol dominant de la seguretat, en l’intent de normalització, fa que l’equació que hom presumeixi lògica sigui:
gran esdeveniment gran perill (risc) gran desplegament militar
En aquest cas, és una relació de conseqüència el que lliga les premises: a porta a b i b porta a c. En termes tècnics, A és la variable independent de caràcter suficient que explica B, i aquesta és intervinent respecte de C, llavors aquesta, com B, és dependent d’A.

2) En la mesura que la relació s’enforteix i es considera indefectible, la relació tendeix a ser determinística i no suficient:
gran esdeveniment = gran perill = gran desplegament
Ho represento amb símbols d’igualtat, malgrat que no seria lògicament correcte perquè hi ha una variable independent que explica les altres; però ho faig així perquè en l’imaginari social funciona així, podem canviar certament la posició de cada una de les variables i el resultat serà el mateix (la presumpció de normalitat). Per exemple, vegem-ho en la vida social corrent:
-Cas d’A: hi ha una celebració, com les olimpíades, i la gent que hi va sempre vigila les seves pertinences perquè en grans celebracions hi ha qui se n’aprofita i, clar, poden passar desgràcies, per això esperen també veure-hi policia, o és que no ens estranyem si no veiem cap agent?
-Cas de B: per la tele recomanen tal dia no sortir a les carreteres perquè hi haurà molt de trànsit, llavors potser pensem que les carreteres estaran col·lapsades perquè tothom va a un mateix lloc, deu passar alguna cosa important, i si ens demanen que no sortim, és perquè les forces de l’ordre s’han de desplaçar.
-Cas de C: anem de turistes a Moscou i veiem molta policia desplegada i armada pel carrer, de seguida pensem “Ui! Deu haver-hi alguna cimera o reunió important de polítics”. I com que sempre hi pot haver algú que vulgui atemptar contra ells, doncs cal que estiguin protegits.

3) La incisió normalitzadora del discurs provoca, en la mesura que s’interioritza la sensació de risc i el sentiment de seguretat que hi va associat, que s’elimini la partícula “gran perill” de la igualtat, així esdevé aquesta partícula una explicació profunda de la igualtat restant que serveix de justificació a la qual no es para atenció, així ens queda al final:
gran esdeveniment = gran desplegament
La variable intervinent (aquella que explica un fenomen indirectament a través d’un altre) no té ja presència, per la qual cosa el gran desplegament es percep necessàriament associat i justificat pel gran esdeveniment, independentment del risc que hi hagi.

4) En últim lloc, i això ja és la cirereta del pastís, el discurs confereix al desplegament un valor positiu i elimina les referències negatives. Vegem-ho amb la mateixa frase del secretari de Defensa britànic que cito aquí per tercer cop: “Malgrat que no hi ha una amenaça específica per als Jocs, hem d’estar a punt per ajudar a oferir unes olimpíades segures i tranquil·les perquè tothom en gaudeixi”. Més amunt deia que és l’exemple de com s’insereix el risc en el discurs social. En termes generals, sí, però molt detalladament en realitat es tracta del no-risc (no hi ha amenaça), la qual cosa demostra que està tan interioritzada la sensació de perill que cal negar-la (si bé sempre es deixa lliurement la sensació que en qualsevol moment pot passar alguna cosa) i centrar l’atenció, en canvi, en allò positiu que té aquell desplegament necessari (perquè no podria ser cap altra cosa si de debò no hi ha perill). Per això podem apreciar que gràcies al desplegament hom podrà gaudir dels Jocs Olímpics:
gran esdeveniment = gran desplegament = gaudi

Així, la sensació de seguretat que pot induir aquella noció de risc queda compensada per la sensació de diversió que es construeix culturalment a partir de la presència material d’allò que fàcticament sí que pot ser una amenaça material potencial (ho és tenir míssils col·locats als blocs de pisos, no ho és dir que vindran els terroristes i ens mataran a tots).

Amb això veiem com la seguretat, per tant, canvia d’àmbit específic d’aplicació per passar a representar-se en altres àmbits socials on no seria pròpia i se l’assimila en el discurs i també en el fets amb allò que representa la normalitat, tal com he explicat amb tot aquest procés. Si normal és anar als Jocs Olímpics, també haurà de ser normal a la força que hi hagi soldats, perquè necessito gaudir-ne. D’aquesta manera, les pràctiques socials derivades de la presència militar (la variable C) tampoc no són vistes com a estranyes, perquè, clar, són una conseqüència “normal” del fet que hi hagi un gran esdeveniment esportiu si és que hom en vol gaudir. Tindríem, doncs, ara sí pròpiament en forma d’igualtat:
gran esdeveniment = militzarització i reducció de drets = això és normal

Només em queda advertir que, conscients que això implica que un subsistema social exporti la seva lògica al sistema global (perquè així ens ho representem en l’imaginari col·lectiu), la normalització en una situació com aquesta (militarització) i unes condicions socials semblants (com societat de masses) i uns objectius perseguits semblants i idènticament justificats (seguretat i gaudi) condueix cap al totalitarisme. O, no sé si potser millor hauria de dir, prepara el terreny per una mentalitat que permeti avançar cap al totalitarisme.
Si he de fer una mica de prospectiva, serveixi d’il·lustració del que vull dir per aquesta mentalitat que avança cap al totalitarisme la societat que ens relata, diria que prou versemblantment, la pel·lícula V de Vendetta: veiem imatges d’una organització funcional i amb persones aplicades d’un estudi de televisió, en què la noia reparteix el correu. Només amb aquest quadre, pensaríem que és una situació “normal”, igual com en el nostre món. Però ens adonem que, en realitat, la televisió introdueix de manera normal la censura, que pels carrers hi ha policies desplegats, que ningú no parla de política i que hi ha un líder absolut. Dins d’un context autoritari i totalitari, la vida “normal” es continua desenvolupant, perquè el marc totalitari ha quedat integrat en la quotidianitat.

 

L’espectacularització de l’esport i dels militars:

Allò més important sobre la militarització ja ho he dit. Però hi ha encara un tercer element que de retruc també hi té a veure. Es tracta del fet que es dóna importància absoluta a un fet esportiu, tanta importància que mereix un desplegament de les forces de l’ordre i seguretat extraordinari. Això ens indica dins l’imaginari social quins són aquells esdeveniments socials que tenen valor per a la societat i poden crear cohesió. Si en les societats primitives podia ser, per exemple, fer batudes de caça, en les societats occidentals és sense cap mena de dubte tots aquells esdeveniments de masses, d’on l’esport és un màxim exponent. Pot ser que no serveixin tant per donar identitat col·lectiva al grup, però la naturalesa d’una societat de massa (individualitzada, on els lligams entre les persones són la solidaritat orgànica, com diria Durkheim) no és la mateixa que la naturalesa d’una societat amb solidaritat mecànica, on els lligams vinculen a tothom segons un mateix imaginari social no fraccionat.

Actualment, l’imaginari social recrea els esports com uns fets transcendents i amb els quals hom es pot identificar. Però més enllà de la funció de cohesió que confereix (entre petits grups, no pel conjunt de la societat, però les masses fa que l’imaginari es fraccioni), els esports pateixen d’espectacularització. Guy Debord va encunyar aquest terme per referir-se a la creació d'”escenes” com a reflex de la vida per donar-hi sentit, malgrat que treu la importància vertadera d’allò que representa i ho converteix en entreteniment.
La societat occidental tendeix a convertir-ho tot en espectacle i, vehiculat pels mitjans de masses, crea un entreteniment generalitzat que se sobreposa a la realitat, a allò que de debò passa. L’espectacularització significa el gaudi estètic en un procés de desvirtuació de la coherència dels valors culturals. I també provoca atiar les masses envers uns espectacles determinats, que entren dins dels circuits capitalistes de producció i consum, alhora que les allunya de la vida social. L’espectacularització pot servir d’ajuda per a la normalització sobretot d’uns fenòmens socials que tendeixin al control social, com és el cas de la militarització: hom està distret mirant per la televisió com corren els esportistes mentre al carrer hi ha controls militars preguntant la identitat personal a qui prefereix anar a passejar en comptes de mirar aquests esports, a la qual cosa, a més, no es dóna importància perquè els mitjans exalcen els esports. Serveix, en aquest sentit, com a eina de distracció que aferma els símbols de l’imaginari social artificialment creats.

L’espectacularització també buida de sentit inherent allò que representa i, doncs, pot donar-ne una imatge diferent i coherent amb l’imaginari social. Poden realitzar-se a través de l’espectacularització aquells processos que esmentava més amunt d’eliminar el sentit negatiu d’alguna institució i remarcar-ne o crear-ne un sentit postiu. Si els mitjans exalcen els esports i ignoren la funció real dels militars com a agents de la guerra, també donen, en canvi, una imatge diferent dels soldats que sigui simpàtica i propera a la ciutadania.
En efecte, actualment l’ordre mundial no porta a conflictes constants com en el segle XVIII, per exemple. Però l’exèrcit no desapareix, sinó que muta i esdevé un mitjà d’entreteniment, així dessubstancialitzem la significació real de l’exèrcit perquè no se’l recrea en l’imaginari com a símbol de guerra. El vídeo de continuació n’és l’exemple i la prova: veiem aquests soldats que desfilen amb ordre molt elegants, molt divertits i amb les armes com a simple accessori; el públic aplaudeix els soldats, però en canvi a ningú no se li passaria pel cap aplaudir-los si allà a l’escenari comencessin a matar-se entre ells: ens costa imaginar que és aquesta gent en realitat la que mata, i, a més, ho fa en nom nostre perquè ho diu el govern. Vet aquí l’espectacularització, vet aquí com funciona com a instrument de control, vet aquí com converteix els soldats en entreteniment allunyats de la seva funció natural, de manera que se’ls recrea amb unes altres idees que no els són pròpies.

Militarització de Londres (1)

D’aquí uns dies s’inauguraran a la capital del Regne Unit els Jocs Olímpics d’estiu, aquell esdeveniment esportiu internacional tan important que preveu portar a Londres uns 10.000 joves esportistes i atletes i unes quants milers més d’aficionats, seguidors o simples turistes. Però aquest no és l’únic gran moviment en massa que afecta la capital: també hi pol·lulen desplegats pels carrers i parcs uns 17.000 militars que se sumen al ja excepcional i engrandit desplegament policial. En aquesta entrada, doncs, pretenc explicar-vos la situació i informar-vos-en d’alguns detalls, i alhora valorar, com he fet en altres situacions, les implicacions i desviacions que suposa tot plegat. En una segona entrada continuació d’aquesta, que publicaré en uns dies, partiré de les valoracions i observacions que aquí faci per fer una reflexió un poc més analítica sobre la caracterització sociològica que podem de la societat a partir d’aquesta situació.

Per començar, preciso més la situació de desplegament militar: com ja és lògic en les societats occidentals, l’excusa de la seguretat s’ha utilitzat per portar milers de soldats, com he dit, a la capital. Però no només són soldats sols amb les seves potestats d’aturar els vianants, també hi ha moviment aeri, amb franctiradors en helicòpters, i fins i tot el gran portaavions HMS Ocean, el vaixell més gran de la marina, ha entrat al Tàmesi. La presència naval també s’ha fet més notòria a la base de Portland, a la badia de Weymouth, al canal de la Mànega, a gairebé 200 quilòmetres de la capital. De fet, si aquests dies esteu de vacances per la costa de la Mànega, no m’estranyaria gens que veiéssiu moviment naval o fins i tot aeri. Així mateix, hi ha instal·lats míssils en els parcs de les ciutats i fins i tot en terrats d’edificis (com a mínim, en dos terrats, segons ens relata el corresponsal de La Vanguardia). I, altanto, no només es despleguen soldats i armes convencionals, també s’emplaçarà l’anomenat LRAD (Long-range Acoustic Device: ‘aparell acústic de llarg abast’), una arma sònica que se suma a les altres noves armes de creació militar i utilitzades per EUA que traspassen l’aplicació estrictament militar i s’usen per la “preservació” de l’ordre civil com a armes antidisturbis. Aquest cas és paradigmàtic per veure com n’és d’esbiaixada, la política seguida, ja que aquesta arma serveix per a les multituds i el llarg abast que té en realitat arriba a només un metre, per tant dubto molt que pugui servir per aturar un presumpte terrorista que vulgui posar una bomba en un avió (si és això el que volen evitar).
De manera més detallada, aquí la descripció que fa la BBC de les mesures de seguretat. D’altra banda, en aquest enllaç podeu veure unes quantes fotos dels desplagament militar, que es va iniciar, si no m’equivoco, el dia 2 de maig amb exercicis i pràctiques d’entrenament.

Vista la situació, els residents de Londres diuen que la ciutat sembla més que estigui acollint uns “jocs de guerra” que no pas uns jocs esportius. I és que tota la ciutat sembla estar subjecte a una mena de confinament general. Certament la militarització de la ciutat i la conseqüent subjugació de l’ordre a les regles militars sembla total.
En efecte, davant d’això, hem de fer unes apreciacions socials molt importants per no caure en el reduccionisme desideologitzat de dir “Ah! Però sempre poden venir terroristes i si l’Estat té soldats, doncs que els faci servir!”. No. Per contra, per saber què implica tot plegat hem de tenir present dos supòsits:
1) Les regles de la guerra, i dels militars, no són les mateixes que a la vida civil no militaritzada. Òbviament. Qui de debò es pensi que els soldats protegiran només sense que això impliqui un perill tant latent com explícit i que no té significació ideològica en els valors socials, està ben equivocat.
2) Malgrat que hom pretén normalitzar la situació, no és normal ni ho ha de ser que en una democràcia una ciutat corrent es vegi “envaïda” per soldats quan no és context bèl·lic per protegir-la, en el marc d’un esdeveniment no intrínsecament polític ni militar, d’unes presumptes, indefinides i futuribles inconcretes amenaces.

Tenint en ment això, és quan podem entendre la postura contrària a la militarització que mantenen veïns i diverses organitzacios civils i de salvaguarda dels drets humans, com per exemple la “Stop the War Coalition” (que vindria a ser el nostre equivalent a la Plataforma Aturem la Guerra). Els veïns dels blocs on hi ha instal·lats míssils ja han denunciat la situació sota l’argument que viola els seus drets humans i els posa en perill innecessari. Ben cert. És curiós, igualment, que la denúncia presentada ja hagi estat desestimada. Quina rapidesa!
Respecte del segon supòsit que he indicat, vegem què diu el secretari de defensa britànic, Phillip Hammond, pel que fa al desplegament, citant les seves paraules de la BBC: “Malgrat que no hi ha una amenaça específica per als Jocs, hem d’estar a punt per ajudar a oferir unes olimpíades segures i tranquil·les perquè tothom en gaudeixi”. Això precisament és el que critiquen els moviments populars contraris i neguen que sigui així, ja que la presència militar implica una amenaça i provoca malestar i por entre els ciutadans, més que no pas aquella amenaça no específica.

Així doncs, està clar que portar tants de militars és quelcom d’antidemocràtic i una violació de drets humans, lògicament. Quins? Doncs concretament es violen aquests drets:

Dret a la seguretat i a la integritat física (article 3r de la Declaració Universal de DDHH).
Dret a la lliure circulació i trànsit pels carrers de la ciutat (article 13è).
Dret a gaudir d’un ordre internacional que garanteixi la llibertat, la seguretat i uns nivells de vida decents (article 28è), cosa que la militarització, l’oposat del pacifisme, no fa. En certa forma, també la militarització és contrària a l’esperit esportiu que acompanya els Jocs Olímpics.
Dret a no patir intromissions arbitràries en la pròpia vida ni patir limitacions que no observin “el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres [i no compleixin] les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica” (art. 29è).
En certa forma, ideològica indirectament, també es mostra poc respecte per la llibertat de consciència i, fins i tot, de religió (art 18è).

Finalment, feta tota aquesta dissertació, ara sí que puc esmentar específicament les tres implicacions polítiques i ideològiques que jo hi veig:

1. Estat d’excepció. La societat londinenca sembla haver entrat en un estat d’excepció com a pas previ al més explícit estat de guerra, atès que no hi ha conflicte obert, però això no ha impedit restringir l’espai aeri a 48 quilòmetres a la rodona de l’estadi olímpic. Hom pretén normalitzar aquest estat d’excepció, que s’extrapola a tot el país per la irradiació internacional que emeten els Jocs Olímpics, per quan hi hagi una vertadera invasió militar, perquè tothom s’acostumi a perdre llibertats i drets. Només es pot expandir l’excepció en la mesura que la gent deixa de ser “ordinària” en tant que per defecte gaudeix d’unes llibertats inherents. Si volen normalitzar-ho, més valdira que fessin Jocs Olímpics militars, així els valors bèl·lics serien una part intrínseca de la societat, igual com a l’antiga Esparta. Però nosaltres vivim ara en uns temps diferents i per sort la civilització ens ha portat nous valors democràtics i pacifistes. El contrari, per tant, ens duu a…
2. Autoritarisme. Aquesta versió de la pràctica autoritària no és exactament com aquella a la qual estem acostumats: una resposta o reacció il·legítima a una altra acció fàctica o material. En aquest cas, no hi ha hagut un fet que aparentment vulnerés l’ordre que pogués servir d’excusa per a actuar autoritàriament, sinó, en canvi, un fet, les olimpíades, que no vulnera l’ordre. Evidentment, la justificació ideològica de la seguretat (que sempre la utilitzen els conservadors) és sempre present, per això és possible actuar autoritàriament en un context d’un fet que no vulnera l’ordre. En aquest sentit, doncs, sí que podem dir que és una reacció que pretén avançar-se a quelcom que no ha passat i que nosaltres sabem infundat. Donar més pes a la restricció de llibertat, introduir les forces de l’ordre com a “substituts” del funcionament civil normal i proclamar de facto l’estat d’excepció és una manera d’inclinar-se per assolir un poder indiscutit i cercar l’obediència a les autoritats no només per raó de seguretat, sinó també per raó de patriotisme. Si la presència policial i militar, doncs, queda normalitzada en el funcionament civil normal, vol dir que la població viurà subjugada a la llei marcial, que és la negació de les llibertats civils.
3. Posar la ciutadania en situació de perill, en paral·lel a la flagrant violació de tots aquells drets humans. En efecte, qui fa la guerra són els soldats, llavors si posen míssils al terrat d’un bloc de pisos, lògicament tots aquells veïns esdevenen blanc d’aquells presumptes futuribles atacs de terroristes. Tot objecte militar és a la vegada susceptible de ser objectiu militar; és més, la lògica dels objectes militars és buscar altres objectes militars, així esdevenen els primers subjectes de l’acció militar i els segons objectius de l’acció militar en una interrelació bidireccional perpètua que pot arribar a externalitzar les consqüències de l’acció militar. Això que acabo de dir amb floritures, més senzillament és: s’imposa la lògica militar, que no té en compte res més que matar, guanyar i morir, i provoca mal tot entorn seu (els mal anomenats “danys col·laterals”), per tant la població civil es troba en un context contrari al seu desig de llibertat (l’article 28 de la Declaració Universal de DDHH que citava més amunt) i haurà de patir les arbitrarietats militars, la qual cosa ens porta de nou al punt 2.

Reflexions sobre els aldarulls del Regne Unit

Aprofitant que ahir el canal 3/24 va oferir un reportatge especial informatiu sobre els aldarulls de Londres i el Regne Unit, jo també vull parlar-ne: aquest serà un article que balla entre la reflexió social i l’anàlisi sociològica, modesta, però. Per si us interessava veure’l, aquest especial informatiu no l’he trobat penjat, però hi ha diversos fragments de viodeonotícies que podeu mirar per TV3alacarta.

Per començar la reflexió, partirem del que el primer ministre britànic, a la roda de premsa d’ahir, va donar com a raons dels aldarulls: en són dues, falta de moral i una societat malalta:

DAVOS/SWITZERLAND, 29JAN10 - David Cameron, Le...

Image via Wikipedia

  • Falta de moral: primer cal saber que aquest és un argument que acostuma a ser esgrimit per les forces conservadores, és una manera de fer notar la superioritat pròpia i desprestigiar els altres, ja que la moral és quelcom superior, un absolut. David Cameron realment està fent un judici, utilitzant aquest argument, que s’escapa de les raons polítiques i socials. Ara bé, com que és cert que una societat crea la seva pròpia moralitat, també és cert que hi ha un trencament en les normes de conducta, però no crec que això ho hàgim d’associar filosòficament a la moral, sinó a les dissonàncies en la nostra societat i la ruptura de la cohesió social, i això no depèn de la estrictament de la moral, sinó de la construcció de valors socials, que han entrat en crisi.
  • Societat malalta: té raó el primer ministre britànic en dir que és un problema de la societat, però no crec que ell sigui el més adequat per dir-ho, i tampoc no és en absolut veritat -com ell sembla postular- que l’actuació política no afecta el desenvolupament d’aquesta societat malalta. Ben al contrari. Trobo que és molt greu que un cap de govern digui això, imagineu-vos la magnitud de la desgràcia social que pateix la democràcia. A més, atès que les nostres societats s’organitzen en estats i la política (les institucions, els valors que promouen, etc.) és la manera com s’estructura aquesta organització, llavors és evident que la responsabilitat del desenvolupament de la societat depèn en gran mesura de l’Estat. Dit en termes clàssics, tots acceptem el contracte social, però, com ara intentaré demostrar, el contracte social s’està trencant, i -al meu entendre- amb aquestes declaracions el primer ministre es dóna la culpa a si mateix.

Això ens porta a parlar més àmpliament de les causes, a explicar amb altres paraules els argumentsque David Cameron va deixar anar. Alguns sóc aspectes profunds, però en aquest cas sobretot tractarem la manifestació de les friccions socials, per a la qual cosa us adjunto una petita explicació del rerefons social que va publicar el diari ARA en l’edició d’ahir.

  • Sistema educatiu perjudicial: sens dubte això és quelcom primodrial, ja que l’educació és la base principal de la societat, és el pal de paller. De l’educació depèn la bona socialització en una societat decent i evita allò que deia Cameron, que la societat es posi malalta. Però, altanto, el sistema educatiu també pateix de certes malalties: és masclisa, heterosexista, burgès, etnocèntric i cada cop està més mercantilitzat. Llavors, ¿com pensa el Regne Unit, i tots els estats industrialitzats, arreglar la societat amb un sistema educatiu esbiaixat que només ofereix, diguem-ne, una línia evolutiva, impedeix el bon creixement dels joves i va escampant el pensament únic?
  • Lluita de classes: especialment des de la implantació del capitalisme al XIX, un sistema econòmic devorador que té tendència a expandir-se per tots als àmbits de la societat, fins avui, la lluita de classes és un element bàsic de l’evolució social, i en aquests aldarulls ho trobem. El sistema educatiu, amb els defectes ja assenyalats, agreuja aquesta situació perquè encamina els joves d’una manera determinada. D’altra banda, no deixa de ser significatiu que els únics que es dediquin a fer actes vandàlics sigui gent desprovista de recursos socials i gent que viu en els suburbis, igual com va passar a París fa uns anys. Les expectatives vitals de les classes més necessitades de serveis socials s’han esfumat, i el capitalisme, més ara en temps de crisi i de retallades també al Regne Unit, fa estralls entre la població.
    Dir que aquesta gent està desprovista de moralitat és simplificar l’explicació, a banda que també la infravalora perquè menysprea aquestes persones i els seus motius.
  • Crisi de la democràcia: això és el mateix que a tot arreu, la pèrdua de credibilitat d’institucions democràtiques i crisi de valors. Ho desgrano:
    – Pèrdua de credibilitat de les institucions: com és ben sabut, la que podem designar com a classe política sembla estar distanciada del poble i actuar més per interessos partidistas i econòmics que no amb voluntat política creativa (i això, alhora, és per la invasió del capitalisme en tots els àmbits de la societat). La percepció que tenen els ciutadans, i que, de fet, es basa en quelcom real, és la corrupció i la hipocresia del sistema. En el cas del Regne Unit, no fa falta recordar que per culpa de les escoltes telefòniques els dos primers comissaris d’Scotland Yard es van veure forçats a dimitir. I això, de fet, no només és pèrdua de credibilitat, sinó també de legitimitat, cosa que perjudica moltíssim la cohesió social, ja que es perd el referent d’ordre, que és l’Estat.
    – Incapacitat de la democràcia per adaptar-se a la nova realitat social: lligat amb el punt anterior, la democràcia, formalment parlant, guiada pels professionals de la política, no sembla saber adaptar-se a la població ni desenvolupar-se completament segons els propis principis democràtics manen. Així, la democràcia ha d’enfrontar-se internament a la crisi de valors que pateix de manera general la societat (sobretot a causa de l’individualisme, i l’individualisme és un subproducte del capitalisme) i a les noves realitats socials, i valors, que vénen de l’exterior: immigració, realigions, etc.
    – Crisi de valors: aquest és un tema molt complex, aquí de moment no vull entrar a parlar de manera molt profunda dels sistemes de valors, sinó en un sentit més pràctic dels valors socials hi ha en la democràcia. En aquest sentit, està clar, com he repetit constament, que l’educació de nou falla, i falla d’una banda perquè està esbiaixada i, d’altra, perquè el desenvolupament de noves realitats socials fa trontollar els valors tradicionals. És el cas del capitalisme, que estimula l’individualisme i aquest, al seu torn, es manifesta amb consumisme. El punt de referència de les noves societats postmodernes no és l’Estat, no és la comunitat, no són ni tan sols les expectatives vitals personals (encara que se’n digui individualisme), sinó tots aquells incentius que vénen de l’exterior (els mercats, tot sovint, i l’autoritat del poder) que conformen un jo artificial que acaba resultant alineat en una societat amb valors dissonants, és a dir, no harmònics.

    Com a exemple també de crisi de valors es pot entendre també la postura del premier britànic pel que fa a l’estratègia de la policia: mai al Regne Unit la policia havia anat armada, però ara resulta que podran utilitzar tots els recursos que necessitin: això trenca totalment amb la lògica tradicional, és a dir, la manera com fins llavors s’havia oraganitzat la societat. Aquest canvi de valor, a més, podria agreujar la violència, a saber.
  • Tot plegat, és a dir, la mala ensenyança encaminada a fins mercantils, el classisme social, la pèrdua de credibilitat democràtica i els nous valors individualistes, porta a la falta de cohesió social. Quan les estructures tradicionals de cohesió i interrelació socials es trenquen, llavors poden aparèixer noves estructures no oficials, com ara les bandes, que fins i tot poden arribar a crear el que s’ha anomenat subcultures, tot per culpa de l’alienació. Està clar que són un problema des d’un punt de vista purament pràctic del funcionament social. És evident que no és normal -diguem-ho així- que un nen de deu anys, per exemple, es dedediqui a saquejar una botiga enmig d’un clima de confusió; jo crec que la culpa d’això, però no la responsabilitat, és de tota la societat. Al final, arribarem en una situació d’anomia.
    A propòsit d’això, permeteu-me que us recomani una pel·lícula: Neds.

Jovenes-se-enfrentan-a-la-poli_54197471418_53389389549_600_396

Aquesta és una enumeració de causes genèriques i àmplies, amb les implicacions sociològiques que comporten, però també podeu seguir aquest enllaç per veure les 10 possibles raons que segons la BBC poden explicar aquests aldarulls, però tingueu present que algunes són raons típicament conservadores. En qualsevol cas, aquestes raons que es donen són més aviat pràctiques, no reflexionen tant sociològicament com jo he fet, és a dir, exposa la situació social, com és el cas també de la mala premsa que té la policia en els suburbis, on, segons sembla, registren la gent “sospitosa” sense motiu aparent. Alerta perquè això pot anar en contra dels drets civils, que no s’estranyin que la gent se n’afarti. Després d’haver fet aquesta enumeració, permeteu-me que us faci una darrera reflexió entorn de la violència estrictament.

La ràbia que acumulava aquest sector de la població, notablement joves i, sobretot, gent desafavorida socialment, és el que ha permès l’esclat de la violència a partir de la mort a mans de la policia dijous passat d’aquell jove. Si ens centrem estrictament en el fet, és cert que només són bullangues de violència gratuïta i sense sentit, però d’altra banda el fenomen social, malgrat aquesta manifestació, sí que té sentit, un sentit simbòlic que diu molt sobre el desenvolupament de la nostra societat. El problema realment és que aquesta violència va ser espontània i plena de ràbia, la insatisfacció acumulada no es va canalitzar vers altres vies (com sí que ha fet el 15-M, per exemple), de manera que es manifesta amb destrosses que acaben perjudicant els mateixos veïns. Amb això realment es pot entendre que és una revolta sense objectius.
En aquest ambient també cal sumar-hi els efectes i el desànim general per la crisi, així com la possible tensió racial que hi pot haver en aquests barris (sempre agreujada en temps de crisi, és un fet demostrat), cosa aquesta última que podria alimentar més la violència i donar-li un altre sentit. I encara més: si a això hi afegim el fet que els ciutadans s’organitzen en grups de defensa (que no són sinó una altra mena de bandes urbanes) que volen suplantar la policia (ja veieu, efectes de la crisi de valors i la pèrdua de legitimitat de l’estructura social que de moment ens sosté), i a sobre en ocasions aquests grups de defensa són organitzats per la Lliga de Defensa Anglesa, llavors està clar que la situació realment pot acabar derivant en una situació purament anàrquica sense fonaments, és més, una situació d’anomia en què predominin les bandes urbanes i la influència estatal hagi perdut tota credibilitat. Potser el fet que s’hagin organitzat grups de ciutadans amb escombres demostra que encara no s’ha arribat a aquest nivell.

Per acabar, una petita precisió que porta a parlar de nou de David Cameron: com correspon a un polítc conservador, burgès i de dretes, ja ha dit que aplicaria mà dura (és l’únic que sap fer aquesta gent), però fixeu-vos que en el contundent discurs de deu minuts que va fer ahir va dir que la policia està identificant un a un els joves en les gravacions per trobar els delinqüents i que no vol que ningú li vingui dient que viola els drets humans perquè no ho acceptarà. Si diu això, deu ser que sap que acabarà violant els drets humans bàsics. Ens ha de fer pensar… Mireu què passa amb les xarxes socials: volen aprofitar-les totes, amb les fotos que han fet els veïns, per detectar els saquejadors. Evidentment no s’han de deixar passar aquests actes vandàlics, és cert que això és pur saqueig i pura destrucció, materialment parlant, però fixeu-vos que la posició de l’Estat indica també pur control estatal i pura i dura opressió: és el control del sistema per damunt dels dissidents, cosa que sens dubte pot violar els drets humans i civils, com ara la presumpció d’innocència o la privacitat.