Arxiu del Bloc

Se’n va la Quaresma i arriba la confessionalitat

S’acosta Setmana Santa, amb les seves misses i les seves processons (que jo trobava tenebroses quan era petit), i també amb els discursos polítics i religiosos (sobretot en el sentit específic d’eclesiàstics) confluïts en una mateixa línia de discurs vers la societat, que no és altra que una certa magnificència de la religió catòlica i suport polític públic (a vegades de manera molt clara, altres no tant) a tal religió. És evident que hi ha d’haver una separació entre les pràctiques politicocivils i les pràctiques eclesiàstiques, així com entre els discursos. D’això se’n diu laïcisme. Ja en vaig fer una petita explicació en una altra entrada en ocasió de la visita del Papa, però repeteixo el leitmotiv citant Maquiavel: al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu.

Per què torno a parlar del laïcisme? Doncs perquè el govern espanyol sembla, sempre ho sembla, que no conegui aquesta base liberal de la democràcia, que porta evidentment a l’aconfessionalitat, això és, la no-adhesió pública a una església o a una confessió religiosa. En canvi, mostra un recolzament tàcit a l’Església. De manera directa, amb subvencions, tots ho sabem, i posant una graella a la declaració de la renda; de manera indirecta, o, en tot cas, més subtil, afavorint les manifestacions catòliques, ara que s’acosta Setmana Santa. Justament associacions atees havien convocat per aquest Dijous Sant una manifestació per Madrid, igual com van fer l’any passat. Va ser prohibida en ambdós moments. Aquí en podeu llegir la notícia.

Aquests postura representa de nou un atemptat contra la llibertat d’expressió i manifestació, cosa últimament molt freqüent. La manifestació atea no posa en perill en cap cas la llibertat religiosa ni de consciència, ni és cap atac a la pràctica religiosa. Ningú no prohibeix el lliure exercici de la fe religiosa, com sí que es prohibeix la lliure manifestació que clama per un nou enfocament social en aquesta qüestió.
Tots sabem el suport, i fins i tot reverència, que els càrrecs polítics, bàsicament del PP, mostren a l’Església. Ara el govern li fa també el seguici amb decisions polítiques com aquesta totalment tendencioses que no fan sinó afavorir la influència catòlica: Dijous Sant no és un dia de propietat privada de l’Església. La manifestació atea, com dic, no és un perill per al dret de llibertat religiosa perquè no hi ha cap restricció a tal religió. En canvi, la Delegació del Govern a Madrid no sembla entendre-ho, ja que va dir que la prohibia per “raons fundades d’alteració de l’ordre públic, amb perill per a la integritat de persones i béns”. També pregunto a la Delegació el mateix que li pregunta Ignacio Escolar en la seva entrada desmuntant prejudicis contraris al laïcisme: pot el govern explicar i demostrar quines són aquestes raons fundades?? Mentre això no es demostri, l’avinença entre el govern i l’Eslgésia és evident, la qual cosa demostra la inexistència de l’aconfessionalitat que hauria de ser pròpia de tot estat democràtic (aquest és, de fet, una de les contradiccions de la constitució).
Com he dit, no és el primer cop que l’Estat acata l’Església i se sotmet a la religió. Per la visita del papa de l’estiu passat es va fer quelcom molt més greu que impedir una manifestació: la policia va carregar conta els manifestants pacífics al centre de Madrir i va tancar Puerta del Sol al lliure trànsit de persones. Sens dubte, una violació més de les llibertats civils totalment infundada i injustificada que només pot ser conseqüent si s’entén per motius de moralitat catòlica.

Hi ha una qüestió, en això de la manifestació atea, que pot despertar els ànimcs de la gent, principalment dels catòlics: és una provocació fer una manifestació en un dia “sagrat”? Doncs la meva resposta és sí i no.
Primer contestaré seguint la línia política fins aquí exposada: per descomptat que no és cap provocació. Dir “és que jo sóc catòlic i em molesta que ho facin” no és cap argument gaire racional per prohibir la manifestació, i tractar els ateus en aquest cas com a delinqüents potencials és prejudicial, discriminatori i contrari al dret fonamental de llibertat d’expressió. És a dir, en cap cas la manifestació no és cap perill polític i, a més, dubto molt que el verb “provocar” tingui fonament jurídic. D’altra banda, ja he expressat que aquest dia “sagrat” no pot ser patrimonialitzat ni es pot restringir amb aquesta excusa el dret de manifestació. Jo també podria dir que em molesta que la veïna vella i grassa del costat pengi les seves calçasses a la vista de tothom, però no per això trucaré a la policia dient l’estupidesa que fereix la meva sensibilitat i se li hauria de prohibir penjar-ho, quan en realitat l’espai és públic i la dona (igual que la manifestació) fa un acte lliure i necessari per al seu benestar.
Ara també es pot respondre en un altre sentit: és una provocació en termes socials de discussió pública i en termes intel·lectuals, ja que és una crítica i es tracta d’obrir un debat sobre el paper de l’Església a Espanya (aquest potser seria el “benestar cívic” que cerca la manifestació segons el símil una mica absurd que he posat de la dona vella i grassa). En aquest cas, doncs, provocar ho hauríem d’entendre com suscitar un debat i mostrar oposició a les postures confessionals del govern, no una provocació en sentit negatiu per incitar a l’odi o el que sigui. Igual com un professor a classe a vegades provoca els seus alumnes perquè pensin, també el moviment laic i ateu provoca tota la societat.

 

Doncs bé, amb això acabo el comentari. Com que volia fer una crítica a la no-aconfessionalitat que mostra el govern i explicar una mica què significa a partir de la manifestació atea, arxivo l’entrada dins de “Política”. Continuaré parlant sobre aquest tema: sapigueu que n’estic preparant un parell d’articles més, que ja tinc projectats: un per explicar la situació en termes polítics del laïcisme a Catalunya, i un altre que serà un escrit típic dels meus sobre explicació i significació de certs termes i/o fenòmens, en aquest cas evidentment parlaré del laïcisme i l’ateisme.

Anuncis

Discurs alternatiu del president Mas

El passat dia 10 de setembre al vespre el president de la Generalitat de Catalunya va fer el discurs institucional de rigor propi de la Diada Nacional. A continuació, us transcric el seu discurs oficial d’uns vuit minuts, que podeu recordar aquí. Però aquest no és, de fet, el tema principal d’aquest missatge, ja que un servidor ha tingut accés al que sembla ser el primer discurs que els assessors de Mas havien preparat, però que el president havia rebutjat en considerar-lo massa directe i massa poc hipòcrita. Després de la transcripció real, us copio el text d’aquest document filtrat al qual el nostre bloc ha tingut accés en exclusiva.

Benvolgudes i benvolguts compatriotes,

Em dirigeixo a tots vosaltres amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Alguns creuen que amb la Diada els catalans commemorem una derrota, la de l’onze de setembre de 1714; tanmateix és just al contrari: commemorem l’esperit de superació que ens ha permès mantenir viva la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra ànima, la nostra nació.
En aquests darrers tres segles s’han donat gairebé totes les circumstàncies perquè Catalunya desaparegués com a realitat nacional
. Lluny d’això, el nostre país és avui el territori més atractiu de l’antic Mare Nostrum, la Mediterrània. Podíem no ser, però som; podíem haver caigut en la marginalitat, però exercim la capitalitat en l’àrea geogràfica que sempre ens ha estat més propera; podíem ser un poble derrotat i vençut, però som un poble viu i amb futur.

Fóra absurd negar les enormes dificultats del moment: vivim temps d’incertesa, d’adversitat, d’amenaces econòmiques que sacsegen el nostre benestar i d’amenaces polítiques que qüestionen el nostre autogovern. És cert, però com ja hem fet al llarg de la nostra història ens cal convertir aquestes dificultats en estímuls positius que ens portin un cop més no tan sols a fer-hi front sinó sortir-ne més enfortits i amb major capacitat per construir un país més sòlid, més just, més lliure.
Certament moltes coses que passen i que ens afecten no depenen directament de nosaltres: hi ha moltes variables en joc en les que
(*) la nostra capacitat d’influència és poca o nul·la. Tanmateix, hi ha quelcom que no depèn ni de Berlín, ni de Frankfurt, ni de París, ni de Madrid: la força de creure en nosaltres mateixos, aquella força basada en uns valors propis que ha fet que al llarg de la història Catalunya es mantigués dempeus, sense doblegar l’esquena ni abaixar el cap. És hora de retrobar-nos amb aquests valors; és hora de creure en nosaltres mateixos; és hora d’assumir el millor llegat de la nostra història: la voluntat de ser, de progressar, d’anar endavant.
Els països treballadors, creatius i de mentalitat oberta estan avançant enmig de les dificultats que envolten el panorama del món. Sovint són països de dimensió més aviat modesta però amb un caràcter molt marcat i uns valors molt forts. Catalunya pot ser un d’aquests països si ens ho creiem i si creiem en nosaltres, i això -torno a insistir- només depèn de nosaltres.

La Diada d’enguany té lloc en un moment en el que (*) l’obligada política d’austeritat en l’àmbit públic pot fer pensar a alguns que ens trobem davant d’un afebliment irreversible del nostre estat del benestar. Crec francament que no és així. Contenir el creixement de l’endeutament és l’únic camí per assegurar que les generacions més joves, els nostres fills i els nostres néts, podran gaudir com a mínim del mateix estat del benestar que hem construït en les darreres dècades. Demano en aquest sentit comprensió a tothom, a fi d’evitar que els deutes excessius d’avui no es converteixin en una llosa per a les esperances de les generacions futures: un llegat de deutes impagables no fóra èticament acceptable.
En canvi, ens cal tenir una actitud d’escolta atenta i, sobretot, respecte a aquells que viuen una situació personal més difícil, una actitud de justícia i de servei per ajudar a donar un cop de mà a qui més ho necessita, actituds que caracteritzen avui a (*) la majoria de les nostres famílies, que amb el seu esforç diari ajuden a mantenir una societat cohesionada i sòlidament vertebrada.

La Diada Nacional és també un motiu per recordar la necessitat de reforçar la nostra vida democràtica i procurar no esquerdar-la. En els darrers tres-cents anys, n’hem tingut escassadament quaranta de democràcia, trenta dels quals són les darreres dècades. Tot sistema de construcció humana és millorable i perfectible; la democràcia, també, i a casa nostra potser encara més. Per tant, tot allò que pretengui honestament contribuir a millorar un sistema imperfecte, no només cal escoltar-ho, sinó posar-ho en pràctica. Ara bé, no podem deixar que s’instal·li entre nosaltres una actitud destructiu (*) cap al sistema de representació democràtica, el centre del qual és el Parlament de Catalunya. No es tracta només d’una qüestió d’ordre públic, sinó d’una cosa molt més important: l’aposta per una societat basada en el diàleg i en la deliberació col·lectiva, que no és el mateix que la violència i la coacció disfressades de demandes, el d’una societat on existeix el dret d’expressar-se lliurement i el deure d’escoltar tothom, però en cap cas d’acceptar la coacció de minories que suplanten les majories reals. No sempre el que més crida té més raó, i al que coacciona no se li pot donar la raó.

No vull deixar en aquesta celebració de la nostra Diada Nacional de referir-me a aquells fets que darreramet s’han produït i mostren les amenaces que poden afectar el nostre autogovern, els nostres símbols i la nostra voluntat de construir un model propi de societat: la modificació unilateral de la Constitució, per part dels gran partits estatals, trenca definitivament les regles del joc de la Transició espanyola, en deixar de banda un dels principals artífex d’aquesta, el catalanisme. Això suposa un canvi profund, del que (*) Catalunya n’ha de prendre nota i que òbviament no serà neutral ni innocu en la relació entre Catalunya i l’Estat.
Aquests dies molts catalans han vist amb una dramàtica claredat que la visió uniformista i excloent d’Espanya afecta negativament tots els catalans, amb independència de la seva llengua habitual, el seu lloc de naixement o les seves creences religioses. I això reforça el catalanisme, del signe ideològic que sigui, més enllà del malestar o del ressentiment cultural, més enllà en definitiva d’una postura merament reactiva.
Aquesta realitat s’exemplifica clarament amb la reobertura el debat sobre la llengua: la immersió lingüística a Catalunya no és una finalitat en ella mateixa, sinó un mitjà per assolir una societat més cohesionada, és per això que va sorgir en el context històric d’un gran consens polític i social, i continua disposant d’una acceptació social molt majoritària. Ningú pot pretendre canviar un determinat model de convivència que, a més, ha obtingut uns bons resultats i gaudeix d’un consens social majoritari.

Afrontem anys de trascendència (*) històrica que marcaran per molt de temps el rumb i el nostre futur com a país. De les nostres actituds i, sobretot, de les nostres accions dependrà el futur de la nació catalana. No havíem viscut en molts anys una situació com l’actual, on es produís una conjunció de reptes econòmics, conseqüències socials, manca de respecte a la nostra cultura i a la nostra llengua i qüestionament del nostre autogovern.
Actuem, doncs, amb intel·ligència, conscients de la nostres capacitats, siguem exigents i treballem bé. Comprometem-nos amb Catalunya com una noble i bella causa. Sapiguem ser dignes de l’herència rebuda de tantes i tantes generacions de catalans i catalanes, molts d’ells vinguts d’arreu, que han lluitat i treballat per un millor futur per aquest país.

Bona Diada a tothom i visca Catalunya!

Ara sí, el que tots estàveu esperant: el primer discurs preparat, que sembla que digui el que Mas amb gran sofisme ha volgut transmetre en el missatge oficial finalment emès. Compareu els dos textos, a veure si hi veieu diferències (a banda de les errades gramaticals marcades amb asterisc), a veure quin diu la veritat i quin divaga molt sense dir res comprensible i fa confondre la ciutadania.

Catalans, catalanes i altres éssers:

Em dirigeixo a tots vosaltres perquè és la meva feina en un dia com avui que em dóna més protagonisme. Algú que no conec creu que amb la NOSTRA Diada commemorem una derrota, però en realitat és just al contrari: commemorem l’esperit de superació que ens ha permès mantenir viva la NOSTRA identitat, la NOSTRA llengua, la NOSTRA cultura, la NOSTRA ànima, la NOSTRA nació. Amén!
En aquests darrers tres segles s’han produït gairebé totes les circumstàncies -que no sé quines són- perquè Catalunya desaparegués com a realitat nacional. Gràcies a Déu, no ha estat així, i avui Catalunya és un país envaït de guiris. Podia no estar-ho, però ho està; podia ser marginal, però volem els diners de la gent que ha estat més afi als NOSTRES interessos econòmics; podia ser un poble esclau de Madrid, però per sort és un país convergent.

Fóra absurd negar la mala salut de la democràcia: vivim temps d’incertesa, com sempre, d’adversitat provocada per les amenaces econòmiques que sacsegen el VOSTRE benestar, i d’amenaces partidistes que qüestionen el NOSTRE autogovern, també partidista. És cert, però, com ja hem fet al llarg de la NOSTRA història (és a dir, durant el pujolisme), ens cal convertir la VOSTRA indecisió i ignorància en vots positius que ens permetin un cop més mantenir els NOSTRES privilegis aristocràtics, per sortir més enfortits de la crisi i amb major capacitat per prendre-us el pèl parlant de la llibertat de Catalunya.
Certament, molts coses que passen i US afecten aparentment no depenen de vosaltres: hi moltes variables de mercat i d’interessos partidistes en joc en què la nostra voluntat de fer prevaler els principis polítics democràtics és nul·la. Tanmateix, hi ha quelcom que no depèn dels altres: la força
de creure en Convergència (i Unió), aquella força basada en patrimoliatzar el catalanisme, en aprofitar la situació per fer veure que Convergència és la solució i fer política hipòcrita amb un peu a Madrid i un altre a Catalunya. És hora de trobar-nos en la mateixa situació de sempre; és hora de continuar proclamant les mateixes fal·làcies; és hora de dir paraules maques buides de contingut, com progressar.
Els països aligàrquics, capitalistes i de mentalitat retrògrada estan retrocedint enmig de les dificultats que envolten el panorama del món. Sovint són els països que més descaradament diuen que defensen la democràcia quan en realitat retallen l’estat del benestar. Catalunya és un d’aquests països, i continuarà així si us creieu l’excusa del patriotisme. Depèn de vosaltres.

La Diada dels darrers anys té lloc en un moment en què el tomb pretesament neoliberal de retallades en l’àmbit públic pot fer pensar a alguns insensats que estem davant d’un afebliment irreversible de l’estat del benestar, quan en realitat només pateix ara un lleuger afebliment temporal que podrà ser esquivat pels rics que pagaran els serveis privatitzats. Crec fermament que és així. Contenir l’endeutament és l’únic camí a seguir, si ignorem les opinions expertes d’alguns economistes. Com que em crec amb la raó, aquest és el camí per assegurar que els successors dels actuals dirigents de les grans empreses i dels grans bancs podran gaudir del mateix marge de benefici que fins ara han tingut, o més. Demano, en aquest sentit, que us deixeu engalipar a fi que els interessos dels bancs d’avui es converteixin en una llosa per als ciutadans del demà: controlar el capital i les finances fóra èticament massa correcte.
Tant és així que ens cal mantenir una actitud de submissió total als mercats i de sordera exagerada envers aquells que viuen situacions personals difícils. No cal ser equànime, com la majoria de les famílies d’avui reclamarien, que amb la seva poca incidència política ajuden a mantenir les elits cohesionades, els polítics al poder i el capital expectant.

La Diada és també, com qualsevol altre dia, un motiu per recordar la necessitat d’afeblir la VOSTRA vida democràtica i procurar corrompre-la, com ara amb populisme i afirmacions de poc rigor històric. Tot sistema de construcció humana és millorable i perfectible, sempre i quan no estigui un partit d’ordre coaliat amb el poder econòmic guiant aquest sistema. Així, la democràcia es pot corrompre encara més: ignorarem descaradament tota queixa i posarem en pràctica l’ús de la violència legítima, ja que no podem deixar que s’instal·li entre vosaltres una actitud crítica massa organitzada envers el sistema de representació democràtica, el centre del qual és el Parlament de Catalunya. L’excusa és una qüestió d’ordre públic, però en el fons hi ha quelcom més important: l’aposta per una societat coaccionada pels envits del mercat i domada per un fals sentiment de llibertat cada quatre anys, com el sistema de representació democràtica mana, que no és el mateix que la democràcia essencial, aquella que un sector de la societat reclama i al qual, com que té la raó, tenim el deure de no escoltar.

No vull deixar de referir-me en aquesta data tan assenyalada i tan estupenda d’aquesta celebració esplèndida de la NOSTRA Diada Nacional, a aquells entrellats polítics propis del sistema tancat que poden ser una amenaça per a la democràcia: la modificació unilateral de la Constitució, per part dels dos grans partits, ens ha fet enfadar realment perquè ha deixat de banda un partit tan important com Convergència que també volia decidir-ho unilateralment. Ara tenim l’excusa de dir que s’han trencat les regles de la Transició, la qual cosa suposa un canvi profund del qual Convergència ha de prendre nota: podem marcar la nostra transició nacional cap al País del Mai Més.
Aquests dies molts catalans han vist amb una dramàtica claredat com cada cop que s’acosten eleccions surten els mateixos temes i tots ho aprofitem per identificar els nostres enemics: la visió excloent d’Espanya, exemplificada pel PP, amenaça tot ésser vinent, però només virtualment, ja que si convé Convergència (i Unió) hi pactarem per aprofundir en el neoliberalisme, i això sí que afecta tot català, llevat dels oportunistes i els aprofitats del sistema. Això reforça el malestar i la indignació, que espero que no passi d’una postura merament reactiva.
Aquesta realitat s’exemplifica clarament amb la immersió lingüística:és cert que té consens social, però
és un mitjà justificat pel fi que persegueix: crear una identitat catalana a la qual Convergència faci de pare. Ningú no pot pretendre canviar un model de catalanisme que ens ha donat tants bons resultats i que, de fet, en entrar al joc de la discussió sobre la immersió, encara ens en continuarà donant.

Afrontem anys de transcendència històrica. Tots ho són, de fet, però aquests més perquè ho dic jo: m’erigeixo com a Senyor de la Història. Aquestes dates marcaran el futur polític immediat, amb transcendència futura, del nostre país. No havíem viscut en molts anys una situació com l’actual, on es produís un conjunció de factors adversos i s’evidenciés la nocivitat del sistema, fins al punt de qüestionar la legitimitat democràtica per una actitud de la ciutadania responsable i crítica.
Actueu, doncs, si voleu, com a radicals i insensats, conscients de les vostes capacitats i possibilitats davant de les porres i el control polític. Comprometeu-vos amb el país i la democràcia com una bella causa, si sou uns romàntics eixalebrats. Sapigueu que no ens considerem indignes ni ens cal el VOSTRE respecte per fer el que volem, i l’amonestació ciutadana, sovint mostrada arreu, no doblegarà els NOSTRES interessos ni la voluntat de construir-nos un sistema a mida.

Bona crisi a tothom i visca la Catalunya parlamentària i convergent!

L’indigne resident

Ahir uns milers d’indignats es van manifestar a Barcelona. Aquests dies segueix la marxa des de diversos punts d’Espanya cap a Madrid, on s’espera que hi hagi una manifestació. Durant tot aquest temps les assemblees de barri van debatent. Contínuament hi ha accions per part dels indignats per fer reaccionar la gent. Si voleu saber més coses sobre la manifestació d’ahir, mireu aquest enllaç d’un dels blocs que us tinc recomanats al llistat d’enllaços.
D’això últim és del que us parlaré avui: els indignats es mobilitzen sempre, però uns pocs. Fa uns dies, per exemple, a Barcelona van entrar als locals d’algunes entitats per protestar per l’hegemonia del sistema injust en què viviem. Si no m’equivoco també van intentar entrar al Corte Inglés. Però potser més conegudes són (perquè surt més habitualment als mitjans de comunicació) la pràtica d’impedir desnonaments. Ahir per primer cop la policia (amb els antidisturbis, clar) va “impedir paralitzar un desnonament a Madrid”, com titula El País. Però fixeu-vos bé en la construcció de la frase i el joc de paraules: impedeix que s’impedeixi un desnonament, és a dir, en altres paraules més encertades, la policia obliga per la força a una persona a abandonar el pis: la policia, com a instrument del poder, està al servei de l’imperi del capital, i la premsa, com demostra aquest titular, li fa el joc, ja que pinta els indignats com a dolents i la policia com al bona que aconsegueix evitar un vil acte com és justament evitar un desnonament. Però no us deixeu enganyar, és just el contrari: els bancs s’excedeixen. Aquest exemple, tant el comportament de la policia com el titular del diari, ha de fer que vulguem evitar encara més l’expulsió de gent de la seva llar perquè els diners no poden estar per sobre de tot i desbancar una cosa tan primordial com el dret a l’habitatge. Segurament de manera podem dir-ne formal està malament que la gent eviti un acte legal com un desnonament, però és que aquesta és una llei injusta que ja dic que entra en contracció amb el principi democràtic (reconegut, per cert, a la constitució espanyola) del dret a l’habitatge, i aquesta és una pràctica que demostra el cansanci de la gent, el seu fastig d’un sistema capitalista injust i degenerat. A més, si coses així no s’eviten és perquè els polítics no volen: per exemple, caldria aprendre de Canadà, on es diu per llei quan els bancs han satifet el seu deute. I tot això alimenta, i amb raó, la indignació de la gent, una indignació que en el fons assenyala una certa ànsia de canvi i de renovar la democràcia, però renovar-la en el sentit de deslliurar-la de la corrupció i amb voluntat de recuperar els autèntics principis democràtics.

Sobre aquest darrer aspecte, ja n’aprofundiré en una altra entrada. De moment, deixeu-me acabar dient que és bo per la societat ser actiu, participatiu, creatiu i fer-se notar encara que sigui trencant l’esquema establert, perquè aquesta és l’única manera de fer canviar les coses. No sé si d’això se’n pot dir revolució -de moment segurament no- però l’esperit que ho mou sí que és revolucionari i l’ha d’acompanyar una nova mentalitat que no es deixi embabaiar per titulars de diaris com aquest que us he citat. No és cert que hi hagués massa simpatia intel·lectual, com va dir en conseller Puig (però, clar, què voleu que digui un aristòcrata?), sinó que cal encara més posicionament intel·lectual. I això per què?? Doncs perquè, en definitiva, cal lluitar contra el pensament únic.