Arxiu del Bloc

Crítica a “Veritats de mentida”

 

En aquest primer vídeo del videobloc, faig una crítica a un fragment del programa especial Veritats de mentida de Sense Ficció de TV3 de fa unes setmanes, un programa ben interessant però que en aquest fragment que comento, a partir de l’entrevista a un emprenedor, es posa de manifest allò mateix que és tema del programa: falsedats i informacions no certes per assolir un objectiu particular. El tros al qual faig referència és des de 1h 43′ 40” aprox. fins a 1h 50′ 56”.

Dic de contenció al neofeixisme?

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

No som pocs els qui ens vam sentir alleugerits en saber que Le Pen no seria la propera presidenta francesa. Però aquesta satisfacció no ens hauria de confondre: que el neofeixisme no hagi accedit al poder no vol dir que la dreta menys radical de Macron la freni. No ens hauríem de creure els titulars joiosos dels principals diaris, propietat dels poders fàctics, que fan passar el projecte de dretes de Macron per la solució sensata. No és la dreta igualment neoliberal, per més “moderna” que sembli ser, qui està en condicions de poder frenar el neofeixisme. Cometríem un error si entenguéssim que els francesos han votat un “dic de contenció” al neofeixisme, com fins i tot des de l’esquerra s’ha interpretat; simplement han votat per l’opció horrible davant de l’opció nefasta.

En efecte, no és el projecte que estén les polítiques antisocials que justament provoquen el sorgiment de partits com el lepenista el que pot impedir-ne la seva difusió; sinó, al contrari, projectes de canvi social i radicalització democràtica en favor de la majoria social. Els caps pensants “podemites” han dit alguna vegada que l’antídot al Regne d’Espanya contra partits com el de Le Pen ha estat el 15-M i, posteriorment, l’aparició de Podemos. Els dono tota la raó. I això no ha passat a França, on aquest projecte austericida encapçalat per un banquer representa emmalaltir més França; Le Pen n’és el símptoma. Que serveixi d’advertència a tota l’esquerra europea en general i toc d’alerta als diversos però confluents projectes transformadors que es donen a Espanya.

En moments crítics com l’actual amb augment de desigualtats socials i falta de percepció d’alternatives de canvi, les forces reaccionàries es fan fortes. Per això, si es vol evitar que apareguin una possible Le Pen (en el pitjor dels casos) o un Macron (en el menys pitjor) al Regne d’Espanya, les forces progressistes tenen una crucial responsabilitat històrica: albirar l’horitzó de canvi clar en favor de la gent corrent cap a on volem caminar. Això vol dir que convé no només posar en evidència les receptes fallides, sinó que cal també sobretot presentar un projecte social de canvi real per a la majoria social.

Podemos i les diverses confluències estan encara constituint-se; cometre errors pot sortir molt car en el futur. Per això, cal saber trobar una organització cohesionada, plantejar alternatives realitzables i demostrar-ho, deixar enrere la baralles internes, no legitimar el discurs liberal i, sobretot, és crucial mantenir un peu al carrer i interpel·lar directament el ciutadà per construir el nostre relat de futur. Perquè el neofeixisme no es frena a les urnes, sinó que se’l frena desmantellant les condicions que el farien aparèixer.

El meu primer article d’opinió: “És que jo no votaria”

He escrit per primer cop en un mitjà de comunicació, el meu primer article d’opinió! Es tracta d’un petit article aparegut a la revista Capgròs fa uns dies, que podeu trobar seguint aquest enllaç o bé, evidentment, continuant llegint, ja que el copio aquí a sota.

“És que jo no votaria”

Això és el que va respondre un noi a un amic seu quan li va preguntar «a qui votaràs?», a l’autobús de tornada a Mataró. Eren davant meu i vaig pensar que no és un cas únic: igual com aquest noi, més d’un 10% de joves, el percentatge més elevat per grups d’edat, no votaria a les properes eleccions, segons dades de l’últim baròmetre del CEO. Sembla una situació una mica preocupant i és ja de sobres sabut que el jovent, si bé pot tenir inquietuds polítiques, no les reconverteix en simpatia envers els partits. De fet, és la franja d’edat amb el percentatge més elevat que no sent simpatia per cap partit: més d’una cinquena part.

Ara bé, això d’entrada, perquè després el noi va seguir dient que «el que passa és que si no voto jo, els del PP sí que ho fan i guanyaran». Al final, semblava que sí que votaria. No sé la resta de joves, però almenys aquest no semblava completament indiferent, perquè reacciona per descontentament. Però, compte, ho fa a la contra d’algú. No em malentengueu: hi ha motius de sobres, i ben lícits, per voler fer fora el PP del govern, però no deixa de ser una actitud indolent, sense preocupació per la situació general ni ganes per plasmar amb un projecte les inquietuds polítiques pròpies.

Això m’ha fet preguntar, i voldria tenir ocasió de preguntar-ho a aquest noi: cal arribar a aquest punt perquè decideixis votar a qualsevol perquè no surti vencedor el PP? No és més positiu i constructiu fer fort un projecte polític alternatiu al PP, i no només votar en contra seu quan se n’està fart?

La campanya electoral, durant la qual de les eleccions anteriors un 17% d’electors va decidir el vot, es presta com a oportunitat clau dels partits progressistes no només per «vendre» el projecte propi, sinó també per fer pedagogia i mostrar als joves que la política és una cosa tan important que no n’hi ha prou a tenir clar a qui no s’ha de votar. I cal aprofitar, certament, que no són completament indiferents: ja vaig trobar estrany que ara, encara lluny de campanya electoral, aquests dos nois parlessin de política. Perquè si no s’aprofita, llavors sí que acabaran caient en la màxima indiferència.

En aquest sentit, l’efecte de despertar consciències que va produir el 15-M segueix cinc anys després, d’aquí que s’hagi pogut trencar el mapa polític espanyol. Però el 15-M també ha ensenyat al ciutadà corrent una cosa molt més important: que hem de deixar de lamentar-nos i no caure abatuts, que si volem que el seu llegat perduri hem de mostrar-nos actius i no passivament reactius.