Arxiu del Bloc

El 9-N: “efectes polítics”, “plebiscitàries” i declaració unilateral

En acabar la jornada del dia 9 sentia per Catalunya Informació el debat al respecte: la presentadora deia als tertulians (tots independentistes i fanàtics del procés) que els crítics afirmen que aquesta jornada ha estat un acte de propaganda; i un dels dels tertulians va dir que sí (enmig de les rialles d’assentiment dels altres), però també altres coses, va afegir. Doncs justament aquí és on rau el problema: com es pretén legitimar com una activitat política efectiva allò que no té lligams legals, que no tindrà efectes reals per si mateix (com si que ho podria tenir, posem per cas, la suspensió de l’autonomia), que no és el que de debò hauria de ser?

Aquestes reflexions em porten a parlar sobre 4 coses. En primer lloc i principalment, a criticar la justificació donada del 9-N com a quelcom que, malgrat no ser seriós, tindrà efectes polítics, com diuen alguns. En segon lloc, canviaré la perspectiva per criticar (tot i que amb certa inseguretat, ho he de reconèixer) els arguments proindependentistes esgrimits des d’una perspectiva de canvi de règim a Espanya. En tercer i quart llocs, analitzaré breument el fons de dos dels escenaris principals que semblen estar damunt la taula: eleccions “plebiscitàries” i declaració unilateral d’independència.

Sobre les “conseqüències polítiques” del 9-N

Que hagi de tenir “conseqüències polítiques” és quelcom obvi, igual com pot tenir conseqüències polítiques un atemptat terrorista, els casos de corrupció o una inundació. Efectivament, no s’ha de negar: això vol dir que s’està coent alguna cosa. Però, precisament per la seva obvietat, no s’ha de justificar el “procés participatiu” en base a això, presentar-lo com el que no és i legitimar-lo en base a un ideal absolut de democràcia.

I per què l’afirmació del “tindrà conseqüències polítiques” no funciona? Perquè si ningú no hagués votat, això també hauria tingut conseqüències polítiques. És a dir, dir això no és una legitimació del procés, sinó una constatació quasi elemental de la dinàmica política. I això condueix a un problema, que és el que ens interessa: es pretén normativitzar aquestes “conseqüències polítiques” com a qualitat democràtica, quan en realitat és un desig respecte que les “conseqüències polítiques” siguin aquelles que hom vol. És més, hom projecta en les conseqüències polítiques no només el seu anhel, sinó el seu programa polític. Hom pressuposa que sí o sí el procés ciutadà ha d’anar inevitablement lligat a la independència; de fet, que el mateix procés ciutadà és expressió de la independència. Les “conseqüències polítiques” haurien de ser, doncs, les que impulsen la independència, i en això hom s’abstreu del context real perquè dóna significat interessat a la votació. Fixem-nos-hi: què passaria si justament per aquesta votació del dia 9 el govern central suspengués l’autonomia? Segurament hom ho rebutjaria i ho criticaria justament en base al que hom espera que hagués portat el 9-N. Això seria, per tant, tendenciós. A més, com veurem tot seguit, el recolzament real a la independència no és tan gran com hom pressuposa, per tant convé no deixar-se endur, convé no caure tampoc en l’engany de la il·lusió.

Certament, aquí veiem l’error (ideològic): si hagués calgut votar ni que fos per dignitat, com es deia en els últims dies, el procés hauria estat neutre (i no entro també a dir amb fonaments legals) i no s’esperaria que les conseqüències polítiques haguessin de ser necessàriament de tipus proindependentista. El que passa és que hom associa inevitablement el procés amb un projecte polític i, segons aquest projecte, dóna un sentit determinat a la votació del dia 9. No pot ser, en definitiva, una votació per qualitat democràtica perquè el 9-N ha estat purament instrumental i propagandístic: els independentistes no poden arrogar-se l’autoritat democràtica. La valoració posterior del procés en base a aquest esbiaix serà tendenciosa i evitarà una correcta comprensió de la realitat política. No només això, sinó que l’associació inevitable del “procés participatiu” com a porta segura a la independència i la postulació del projecte independentista com a paladí de la democràcia porten a la demagògia, per exemple en el cas que més a baix analitzaré de les dites “eleccions plebiscitàries”.

No vull desenvolupar més la idea que té a veure amb aquest biaix, però vull remarcar que el “tindrà conseqüències polítiques” només té sentit en clau independentista, de forma que ha convertit aquest fals referèndum en un sondeig autèntic, quan no ho és. Hauria estat un reflex de la realitat si hi hagués hagut una participació i uns resultats proporcionals a la diversitat política de Catalunya. El fet que no hagi estat així, a més, és un argument més per constatar la poca validesa democràtica de la votació: ha estat un acte per a consum propi dels independentistes. Per tant és pura demagògia dir que el “poble de Catalunya s’ha expressat”, o que tothom és independentista; i és un error, si no també demagògia, creure que l’independentisme és l’opció majoritària. És a dir, si és un acte propagandístic i tothom està d’acord que no és la votació que calia i que l’únic que s’esperava era marcar múscul, per què després s’hi recorre com hagués estat una cosa seriosa, com si, justament, fos un reflex de la realitat? Doncs simplement perquè hom posa l’anhel independentista en primer lloc i això confon l’opinió pública (i els tertulians de la ràdio): el 9-N no ha estat un reflex de la realitat. Per demostrar-ho i per evitar possibles exageracions que porten a valorar-ho tot molt idealment, donaré unes quantes dades:

En primer lloc, cal dir que, òbviament, tots els independentistes han votat: sentien que era el seu deure, fer-se veure. Els no independentistes no han votat. També sentia per la ràdio un altre tertulià que deia que és un èxit i meravellós que hi hagués hagut un 4% de nos, i fins i tot s’atrevia a a aventurar sense fonament que no han seguit la recomanació dels partits no independentistes de fer boicot. Òbviament, això és fals: la proporció de sis és tan alta perquè la resta de gent, els que no han volgut ser conscients d’aquesta farsa, no han acudit a les urnes. En efecte, en relació amb el cens electoral de les darreres eleccions autonòmiques, resulta que només ha votat el 44% de la gent. (Tinguem present que la comparació amb les dades de les eleccions del 2012 no és del tot fina, perquè en les xifres de votants d’aquest 9-N s’inclouen menors d’edat, que sí que podien votar.) Per ser precisos, són 2.305.290 persones. La gran majoria, com sabem, partidaris del sí: exactament 1.861.753 persones. Posats en relació amb el cens, representen ni més ni menys que el 35%: això vol dir que només un terç de la ciutadania de Catalunya votaria (de fet, va votar) a favor de la independència. Això representa el suport real, no la força que pugui tenir en una votació, ja que si en un referèndum autèntic hagués de ser aquesta xifra o no, dependrà, clar està, de la participació total: així com en aquest plebiscit ha sortit el 80%. I és per això que dic que no s’ha de confondre aquesta xifra amb l’autèntic anhel independentista.

Que el 35% dels catalans es posicioni en favor de la independència no és res que ens hagi d’estranyar. És, de fet, una proporció usual en les enquestes. En realitat, és cert que ens últims temps ha anat creixent el suport a la independència, fins al 45% favorable a la independència de l’últim baròmetre del CEO d’aquest mes d’octubre. Però no és difícil de creure que l’enquesta, en les seves estimacions, mostra un resultat una mica inflat. Ho podem comprovar, de nou, contrastant-ho amb la realitat: si féssim cas del baròmetre, un 49,4% hauria votat sí-sí (així ho va expressar aquesta xifra d’enquestats). I alguns es preguntaran: què és més creïble, el 49% o el 35%? És una pregunta absurda, però la faig per si d’un cas: òbviament, el 35%, però no perquè sigui més creïble, sinó perquè és el que realment i objectivament ha estat: no és una estimació, són els vots reals que es van emetre el diumenge passat.

Hi ha una altra manera, finalment, de contrastar el suport a la independència, que és per mitjà del recolzament que rep dels vots als partits independentistes. En efecte, una simple comparació entre els votants del sí-sí i els votants dels partits independentistes (CiU, ERC, SI i CUP) ens posa en evidència que la xifra és exactament la mateixa: 1.861.753 votants del sí-sí, i 1.781.460 votants als partits independentistes a les darreres eleccions. Això demostra, com ja sabíem, que el vot i l’electorat independentista sempre han estat mobilitzats (quelcom que ja vaig constatar per les anteriors eleccions) i sempre han representat un terç de la població, una proporció que generalment ha estat semblant a la proporció de població que defensava un estat federal. Pot ser que hagi crescut darrerament lleugerament, està clar, però no de forma substantiva. Una altra cosa diferent és el pes que pugui tenir l’opció independentista en funció dels, diguem-ne, correctors electorals: posada en relació amb els votants (en aquest sentit, els partits independentistes representen el 48% dels votants) i posada en relació amb la representació parlamentària.

Sobre la justificació del procés des de l’òptica del canvi de règim

Per què la defensa del procés des de la lògica del “canvi de règim” tampoc funciona? Bàsicament perquè és un argument fet des d’una òptica espanyola (i alguns dirien espanyolista)  sobre política catalana. Si bé és cert que afecta Espanya, tots sabem que l’independentisme es limita a justificar-se des de Catalunya i entén el poble català plenament sobirà. Per això, concebre el procés en clau espanyola porta associades, com argumentaré tot seguit, certes problemàtiques. No obstant, he de reconèixer que aquest és un argument poderós i que, a més, és obvi que una eventual independència trencaria ipso facto el règim de la Transició; de fet, que el procés ja fa trontollar els fonaments del règim. Així, en aquest cas no pretenc criticar tant el fons d’aquest argument, a més és perfectament lògic que hom pugui també apreciar el procés en clau espanyola, sinó evidenciar les contradiccions i la paradoxa a què porta. Insisteixo que és quelcom sobre la qual cosa encara cal reflexionar, però d’entrada són aquestes problemàtiques el que em porta a rebutjar una tal justificació del procés. Així, malgrat els arguments favorables (que exposa per exemple Pisarello, que sempre fa unes justes apreciacions però que, en aquest cas, no comparteixo), hi ha dos problemes fonamentals que cal fer notar.

En primer lloc, es tracta d’una instrumentalització del procés per fer política a nivell espanyol. Serà lògic des d’òptica espanyola (alguns diran, hi insisteixo per tal de fer remarcar la contradicció, espanyolista), però no és una justificació del procés per se. Però això no és tot: el més important és que, tal i com hem vist més amunt, el procés i la independència s’han associat en una sola entitat. Això vol dir que no es pot justificar separadament el “dret a decidir”: en la retòrica independentista i la política que motiva, feta només i exclusivament en clau catalana, una cosa porta a l’altra. Els qui argumenten el trencament del règim, malgrat no ser clarament independentistes, legitimen a la pràctica l’independentisme i ajuden a enfortir aquesta falsa inequívoca relació entre el procés com a tal i la independència. Com que el procés hauria idealment de referir-se a les bondats de la democràcia, i com que l’independentisme (i la independència com a resultat desitjat) està associat a aquest procés, llavors -tal i com deia a l’apartat anterior- és així com la causa independentista esdevé el paladí de la democràcia. Una cosa és que hom pugui votar en un referèndum (però no sota l’argument que és un poble i s’ha d’expressar), però una altra que s’identifiqui immediatament la participació ciutadana amb la causa independentista.

D’aquesta manera, en definitiva, l’argument del canvi de règim de la Transició, encara que fos cert, no treu els greus dèficits que ha mostrat el procés i ni molt menys elimina l’idealisme infundat que acompanya els discursos independentistes. Per contra, hom justifica l’acte propagandístic i tolera la forta alienació que causa.

En segon lloc, i tenint en compte tot això que he exposat, aquest argument indueix a una confusió i porta a una mala estratègia (del projecte polític del canvi de règim). En efecte, igual com el procés pot tenir i té efectes polítics, també apreciar-lo des d’una òptica de política espanyola (tornem-hi: espanyolista, dirien alguns) pot tenir-los en un sentit contrari a aquells que el defensen des d’aquest punt de vista. Crec que cal considerar el procés en funció del seu agent principal, que és per una banda i de manera particular el govern, en tant que força impulsora i amb autoritat; i, per altra banda i en sentit general, les forces independentistes. I és aquest segon actor el que ens interessa, el que hem de veure en la seva essència: l’independentisme fonamentalment no es fa en òptica espanyola, llevat que sigui per fer els discursos negatius de no “ens deixen votar” i “ens roben”; però la seva justificació política és sempre en clau catalana i, més que això, fins i tot, segons com, en clau essencialment identitària. Ben bé es podria dir que una argumentació i defensa del procés d’aquest tipus és paradoxal.

L’error, doncs, parlant en termes de forces polítiques i realisme, rau en el fet que els defensors purament independentistes i els defensors del canvi de règim es mouen en òrbites diferents: els independentistes no fan política espanyola, fan política catalana i per a ells el canvi de règim no és sinó separar-se finalment i desentendre’s del vell règim nacional no desitjat. Tant és així que la política “espanyolista” feta a Catalunya pot trobar-se que l’independentisme se li giri en contra.

La confusió, doncs, seria entendre que la tendència al canvi de règim també es pot beneficiar del procés. Però no tant en sentit que de manera general el procés posa en dubte el règim, que ja sabem que és així, sinó parlant de l’escenari real concret i efectiu. Això pot quedar il·lustrat amb l’efectivitat de l’opció de canvi de règim (o també podríem dir-ne, corrent independentista des d’una òptica espanyola) en un referèndum, sempre i quan, és clar, associem aquesta tendència amb l’opció sí-no, quelcom que crec que no és agosarat de fer, ni que sigui parcialment. Certament, aquesta opció pot no trobar-se reflectida en un eventual referèndum autèntic: tal i com aquí defenso, aquest és un vot absurd i no efectiu.

Per acabar, considero que la defensa del canvi de règim sembla ser una argumentació massa general i abstracta que no té en compte els moviments concrets que fan les forces polítiques que es troben sobre el tauler; per tant, aquesta defensa dóna cobertura a aquests moviments. Per això, convindria ara apreciar els dos moviments d’aquesta mena que semblen estar actualment sobre la taula: les eleccions plebiscitàries i la proclamació unilateral d’independència.

Sobre unes eleccions plebiscitàries

L’altre dia feia una prova pilot d’una enquesta en un grup aula universitari. Una de les preguntes de l’enquesta era de la intenció de vot: “Si avui se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, a quin partit votaries?”. Un noi m’alça la mà: “Perdona, però eleccions plebiscitàries o no?” Anava a respondre coses diferents depenent del “tipus” d’eleccions. Doncs bé, aquest exemple il·lustra bé com d’imbuïda està la ciutadania per aquest discurs de les plebiscitàries, però hem de saber que, d’eleccions, només n’hi ha unes, les de representants del poble al Parlament, i punt. Això de “plebiscitari” és un afegitó, de nou, propagandístic.

Passades les eleccions és quan toca analitzar-ne els resultats i interpretar com s’ha mobilitzat l’electorat, però no es pot d’entrada interpretar com han de ser aquestes eleccions. Vaja, hom pot fer-ho, conforme a un projecte i un discurs públic, per descomptat, però el problema és que es pretén presentar com si certament tingués una diferència real, com si el president en convocar aquestes eleccions fes alguna cosa excepcional (quan totes les eleccions anticipades són, per definició, excepcionals), i com si estiguessin orientades de manera determinant cap a una única cosa concebible. Si políticament ho volen considerar així, que ho facin, però que no pretenguin fer canviar la concepció ciutadana de les eleccions com si fossin diferents, quan és exactament el mateix. I tothom que ho presenti diferentment i realment vulgui fer-nos creure que és diferent fa demagògia. Encara que no en diguéssim “plebiscitàries”, el resultat electoral seria previsiblement el mateix. No només això, sinó que en l’efectivitat política és el mateix, en la legalitat electoral és el mateix i en els principis de la representació política és el mateix.

Així, si “plebiscitari” és un epítet que s’afegeix per fer propaganda i voler induir que les eleccions tindran un caràcter i unes conseqüències diferents, això vol dir que el president Mas (o qualsevol altre) l’afegeix en funció de la seva intencionalitat política amb objecte de recrear en l’opinió pública una altra mena d’escenari. I això significa tres coses: en primer lloc i de manera simple, que fa pura demagògia. En segon lloc, que perd la neutralitat com a president del govern (o, si més no, una mínima contenció que hauria de tenir) en la mesura que està lligant activament aquest discurs amb un projecte polític particular i a gran escala, un projecte que no és mera “elecció” o programa partidista de polítiques públiques o mera acció governamental, un programa que no és consensuat ni atén a la pluralitat del Parlament. Es pot discutir, és clar, i cal organitzar un referèndum; aquesta és l’obligació del govern per atendre les demandes populars. Però no és apropiat, i aquesta és la tercera implicació, presentar una sola i única direcció (tendenciosa) de tota l’acció governamental i plantejar (amb la identitat de què he parlat més amunt) que lluitar per aquest projecte és el mateix que lluitar per la democràcia.

A banda d’eleccions “plebiscitàries”, Esquerra també fa referència a unes eleccions constituents, proposta a la qual també s’han unit els de la CUP. Aquesta, no obstant, sí que és una categoria real i diferent, però no sembla que es pugui aplicar al nostre context perquè no hi ha el marc normatiu per posar en marxa un procés constituent. Pitjor encara: eleccions “constituents” de què, si no hi ha un estat sobre el qual cal fer la nova constitució? En aquest cas passa un cosa semblant que amb les “plebiscitàries”: fer propaganda d’una cosa molt grossa i que s’acosta molt a la independència, perquè el votant independentista busca allò que d’aparença assenyala de manera immediata cap a la independència. No obstant, la diferència és que les constituents sí que tenen validesa en un determinat context: les eleccions constituents no són per fer un govern de concentració nacional, com Junqueras diu al seu full de ruta, sinó per formar un nou Parlament en un territori sobirà que aprovarà una constitució. Però el que passa és que, com que això no es dóna, òbviament les eleccions seran de iurede facto exactament unes eleccions normals i corrents. Així, utilitzant l’epítet de “constituent”, ERC (i la CUP) també està fent demagògia, amb la diferència respecte de les plebiscitàries que sembla que vulgui saltar-se la legalitat i els principis del dret. Això té les seves particulars implicacions jurídiques i polítiques, que tractaré ara només en part a partir de la declaració unilateral d’independència.

Sobre la declaració unilateral d’independència

Junqueras (que, per cert, va ser atrapat comptant els vots del 9-N, la qual cosa encara posa més en evidència la nul·la validesa del procés) concep en el seu programa cap a la independència fer veure que Catalunya és un estat independent, fer les Constituents i després fer la declaració. Però, altanto: segons la lògica i legitimitat del dret, la cosa va al revés: primer cal tenir el territori sobirà i després es fan eleccions constituents. Ell no ho diu així per pura estratègia partidista, imagino (és a dir, és un “qui la diu més grossa”); però, així i tot, fos quin fos l’ordre amb què ho concep, darrera seu no hi ha ni la més mínima legitimitat.

Val a dir d’entrada, també és important, que generalment parlem de declaració, però allò que té valor (perquè es refereix a l’autoritat amb dret per fer-ho) és una proclamació. Sense entrar en gaire distincions, només hem de saber que els d’ERC pretenen fer passar una cosa (declaració) per l’altra (proclamació). Si fessin una proclamació, la cosa es complicaria més per les qüestions jurídiques, però tanmateix també una mera declaració tindria certes implicacions.

Podem veure amb aquesta intenció de fer la proclamació l’error de partir, com a justificació, del procés del 9-N. No saben que un procés propagandístic (tornem als primers paràgrafs d’aquesta crítica) no pot legitimar tal cosa? Si ho volen fer, que diguin que ho volen fer perquè sí, però que no es fonamentin en un “plebiscit” que no té fonament jurídic. D’altra banda i més important, s’ha de tenir present que una tal proclamació és un acte de sobirania. Però, el que passa, és que el Parlament no és sobirà; l’únic sobirà és el poble. Aquí és on podem veure el problema de pretendre primer actuar com si el país fos independent, i després ja declarar-la. No: primer el poble s’ha de pronunciar per declarar el seu territori sobirà, l’únic que pot expressar la independència és el poble, i després que el poble s’hagi expressat el Parlament la proclamaria amb totes les del dret. Tal i com s’està plantejant, en canvi, cal entendre que, en cas que no hi hagués cap problema legal en fer una tal proclamació (cosa dubtosa), després hauria de ser referendada pel poble -que sí que és sobirà-, amb la qual ens tornaríem a trobar amb la mateixa situació que ens hem trobat des de l’inici del procés: trobar el marc per fer-ho i confiar (autoenganyar-se) que la majoria de la gent diria que sí.

Aquesta observació ens porta a constatar una cosa molt important. Així com amb les “plebiscitàries” l’acció de govern es confon amb el pur projecte independentista, passa una cosa semblant amb la institució parlamentària, la qual representa el poble de Catalunya: alinear la institució parlamentària en pro d’una declaració unilateral segons els interessos específics d’un partit suposa concedir arrogantment un acte de sobirania no lícit que trenca amb el pluralisme democràtic reflectit al Parlament. Fer una tal proclamació seria la cosa més antidemocràtica que es podria fer.

Això és el més significatiu que cal tenir present del fons de la declaració unilateral. Però, a més, no només podem criticar-ho des del dret, sinó que també convé tenir present els efectes polítics que podria tenir. Si tal referèndum postproclamador es realitzés i si les dades que he donat més amunt són certes, el resultat seria un no i, per tant, no només Esquerra hauria fet el ridícul, sinó que la seva gosadia en ignorar la diversitat parlamentària i pretendre convertir el Parlament en un òrgan sobirà hauria posat tota la institució parlamentària en evidència i l’hauria desvirtuada.

Darrera d’això, és clar, trobem el desconeixement d’aquests polítics de la situació política real sociològicament parlant del país. I això és així perquè els partits independentistes, que segueixen una línia totalment ideologitzada, són moguts invariablement per aquesta eufòria i aquest clam que porta a considerar automàticament que això és el que el poble vol. Però no seria atrevit dir que no comprendre la situació política de Catalunya, o almenys aquest aspecte (a saber: que el votant independentista no ha variat substancialment), portarà a cometre molts errors i portarà Catalunya a un carreró sense sortida.

Marxa per la dignitat: crònica

El passat dia 22 de març va tenir lloc a Madrid la gran Marxa per la dignitat, manifestació que es preparava des de feia mesos i que, pel que jo sé, va ser una iniciativa del Sindicato Andaluz de Trabajadores per reclamar, dit ras i curt, una vida digna, davant d’una pràctica de polítiques públiques i d’un discurs polític contrari als drets socials. Doncs bé, jo amb vaig manifestar en aquesta marxa juntament amb milions de conciutadans. Aquí us presento una ràpida crònica de la meva experiència en aquest gloriós acte d’expressió cívica i democràtica que, per altra banda, ha estat objecte d’un gran silenci mediàtic. No espereu trobar detalls dels enfrontaments amb la policia perquè jo, per aquella hora, ja havia marxat… ja us ho explicaré.

No vaig formar part dels valents que van decidir anar caminant cap a Madrid dins de la columna nord, la de Catalunya, Aragó i Navarra: certament, la manifestació estava organitzada de tal manera que sis columnes diferents provinents de tot Espanya anirien a Madrid, on també recorrerien la ciutat separadament abans de confluir en la gran marxa a les cinc de la tarda. Aquestes columnes estaven formades pels qui anaven caminant, que portaven setmanes fent-ho, i els qui van arribar a Madrid directament el mateix dia. Es diu que la columna més nombrosa, en el seu recorregut fins a Madrid, va ser l’andalusa, que comptava unes 200.000 persones en les seves files.
Vaig anar-hi amb autocar. Diversos grups de persones van organitzar-se per anar a la capital amb diversos mitjans, clar, doncs jo estava en un grup de joves provinent de Barcelona. Vam sortir a la mitjanit, amb objectiu d’arribar al matí, ja que a mig matí tota la columna nord havia de reunir-se i marxar cap al centre, a l’estació d’Atocha, per confluir amb totes les marxes.

Durant el trajecte, vam parar a la gran àrea de servei d’Alfajarín, a tocar de Saragossa, per descansar, òbviament, i intentar dormir alguns estirats. Allà hi havia molta ebullició: força autocars que també transportaven gent que formava part de la columna nord, gent força animada i la majoria de col·lectius determinats. Alguns portaven una samarreta especial de la Marxa de la dignitat per a la columna nord, en català. Aquestes persones que vaig veure a l’àrea de servei eren les mateixes amb qui hores després prendria els carrers de la capital.

Vam arribar a Madrid a quarts de nou, si no recordo malament, a la Pl. de Grècia, que és una rotonda a l’extrem est, a la zona de San Blas. Allà ens van deixar els nostres autocars, que n’eren només dos, un barri residencial, tranquil, de tipus obrer. Després d’esmorzar, havíem d’esperar que vingués la columna que caminava, per la carretera M-201, allà mateix a la Pl. de Grècia, on ja s’havia anat congregant també més gent de la columna nord, que venia amb altres autocars. Era especialment notable un grup de la PAH. No sé dir quants érem en total, perquè la gent estava dispersa mentre esperàvem inicialment. Després, vers les 11 o més tard, ja es va intentar formar la manifestació perquè estava previst que la columna caminant arribés al cap de poc, però jo no vaig poder fer una ullada general perquè, per atzar, aguantava la pancarta del grup de manifestants, orientat de tal manera que mirava cap al nord just en el lloc on l’M-201 desembocava a la rotonda. No obstant, alguna cosa vaig poder veure: érem uns pocs milers.

Els qui caminaven van trigar bastant a arribar. Sens dubte era cansat està aguantant allà la pancarta, però per sort no feia especialment calor, si bé quan sortia el sol es notava una mica, ni tampoc gaire fred, llevat quan bufava el vent. Per animar l’ambient, per altra banda, els organitzadors havien posat un equip de música just davant de la capçalera del bloc de manifestació, a la vorera d’una illa de descamptat on estan fent un estadi. Era molt graciós perquè el so repetia, amb un to neutre, consignes i missatges, mentre sonava música de lluita fragmentada. Recordava -em sembla- la manera de fer manifestacions als 70. Al carrer del costat, per cert, hi havia només dues furgones de policia, amb agents a fora fent-la petar sense disposició amenaçant.

Doncs bé, finalment des de la rotonda vam començar a veure com s’acostava la columna que anava a peu, talment com si fos una pel·lícula èpica: es veia al fons, on la carretera fa corba, apareixent mica en mica la silueta dels marxants, presidida per una pancarta la visió de la qual estava mig tapada pel cotxe de la guàrdia urbana. Realment aquesta imatge, així com la seva arribada, va animar la gent i se sentia una gran sensació, la gent fins i tot va caminar en sentit invers per acostar-s’hi, la qual cosa, però, va fer que la seva arribada es trobés inundada i no fos tan glamurosa. No es va poder apreciar bé, doncs, com aquesta columna continuava avançant per situar-se cap al davant per marxar ja de la Pl. de Grècia. Penso que estava formada per un miler de persones.
En arribar, els organitzadors van dir algunes paraules pels altaveus per donar-los la benvinguda, la gent va aplaudir, òbviament, i va intentar apartar-se perquè la columna passés més fàcilment, i el bloc guiat per la pancarta que jo sostenia va seguir-los immediatament. Val a dir que també els guàrdies urbans semblaven estar bastant contents.

Així, immediatament vam seguir, ara sí començant pròpiament la manifestació de la columna nord per Madrid fins a Atocha, però encara s’havia d’ajuntar més gent a aquesta columna. En efecte, vam passar per l’Av. d’Arcentales, però només un tros fins a aturar-nos al Parque Paraíso, vers la una. Allà hi havia uns quants autocars perquè era una altra zona de descàrrega de manifestants; en realitat, era un punt de trobada, aquí és on es formaria el gruix de la manifestació. Vam aturar-nos per dinar abans de seguir: l’organització havia disposat taules on donaven galetes i beguda diversa, tot a pagar a la voluntat.
Vaig tenir temps per passejar: és interessant observar que les zones urbanes dels costats, sobretot Hellín i Amposta, són típicament obreres, aquella mena de barris que semblen com tot un paquet preconstruït molt homogeni, de color gris i marró i com si estigués “apartat” de la resta de la ciutat.

Més tard ja se’ns va dir que calia formar-se a l’avinguda per marxar. Ens sembla que ens vam dividir en tres blocs, uns per cada origen del territori, i dins de cada hi havia grupets. Jo, per exemple, estava en el grup dels joves dins de Catalunya, darrera del qual hi havia el grup dels immigrants. Sigui com sigui, aquí ja es va començar a veure que érem més gent. No obstant, encara va ser dispersa la formació de la manifestació. No vaig poder apreciar bé la seva longitud fins que, al cap d’una estona, no vaig anar cap endavant per mirar-ho tot.
Certament, en sortir del parc vam passar pel Carrer Hermanos García Noblejas, moment quan vaig aprofitar per resseguir tota la manifestació: al parc, havia engrandit enormement: érem unes desenes de milers de persones, no m’estranyaria que 50.000 o potser més, a més bastant separats, llavors la manifestació ocupava molt. De fet, quan començava el bloc de Catalunya, que era el darrer, hi havia entre aquest i l’anterior una separació buida de gent. A la part inicial, per altra banda, persones de l’organització agafaven cordes per mantenir pels laterals la forma de la manifestació, davant de la qual hi havia un sol cotxe de policia. De fet, si una cosa es va sorprendre va ser la total falta de policia local: pràcticament només els vaig veure tallant el trànsit a la cantonada del Carrer d’Alcalà.

És per aquest carrer per on vam seguir, aquest ja més estret i amb més vida urbana, ja que l’altra era una àmplia avinguda on, malgrat la manifestació, la poca gent que hi havia o eren simpatitzants apartats o veïns que feien igualment la seva vida. A Alcalá, no tant: per tot el llarg del carrer hi havia gent diversa i gent ens els balcons, mirant. Si t’apartaves, senties comentaris favorables i d’admiració: de fet, vaig anar a un bar restaurant a comprar un entrepà i la gent comentava com d’interminable era la marxa. No només això, dins mateix del bar (i així com en aquest, en d’altres) hi havia manifestants prenent res o directament dinant. Podien estar segurs que encalçarien sense problema la manifestació.

És el tram d’aquest carrer, que vam seguir llargament, on també es començava a notar més la calor i la gent, almenys en alguns trams, estava ja una mica cansada. No ho feia manifest, en realitat: l’ànim era alt, però el ritme i la cadència dels crits polítics era relativament baix. No obstant, vaig observar que el grup més actiu i amb més “marxa” era el dels immigrants, que despertaven també l’admiració de tothom.
A l’alçada de la plaça de toros de Las Ventas (molt bonica, per cert), que és just després d’un pont que salva l’autopista M-30 que travessa Madrid, em vaig posar per la part de davant (del meu bloc) i un dels megàfons va caure a les meves mans. No tenia, però, ganes de cridar ni estimular la gent, jo també estava amb poques ganes de cridar. No obstant, òbviament, jo, així com un parell més, anàvem dient proclames de tant en tant que la gent repetia en algun moment més fortament, en d’altres menys i, sobretot, sense gaire eco: més aviat teníem ganes d’arribar a la destinació i no cridar ara. Anàvem, a més, amb una mica de pressa perquè es feia tard.

A l’alçada de la Porta d’Alcalà, ja hi havia una gran munió de manifestants, de fet em sembla que allà hi havia anat una altra columna: almenys el que seguia del Carrer d’Alcalà i el Carrer d’Alfons XII, que va en sentit sud, estaven plens de manifestants i no hi circulaven els cotxes. Jo em vaig meravellar de veure tanta gent i, malgrat que alguns pensàvem que allò era el punt de trobada, encara havíem de seguir una mica més. Estic parlant en realitat pel bloc dels joves. Això és així perquè en aquesta confluència de columnes a la Porta d’Alcalà em sembla que ja havia de canviar la manera com organitzar la manifestació: certament, la marxa principal estava organitzada no ja per territoris, sinó per blocs “cívics” -per dir-ho d’alguna manera-: primer l’organització, després moviments socials, després sindicats i després partits, si no recordo malament. Així doncs, la part juvenil va seguir per Alfons XII i no sé si ens seguia algú.

En aquest tram fins a arribar a Atocha (en realitat, la Plaça de Carles V), que no era ja gaire lluny, vam anar caminant ràpid, sense gaire posat de manifestació: havíem d’anar ràpid per col·locar-nos, a la plaça, en el bloc juvenil, i, més concretament, aquells amb qui jo anava (en el sentit relacional personal, no en el sentit de logística de la manifestació) s’havien de col·locar en el bloc estudiantil, dins del bloc de moviments socials.
Vull observar que el carrer d’Alfons XII no semblava pas tallat. El tram de direcció sud estava ple de gent, però el tram de direcció nord, per on passàvem nosaltres, estava obert i ens trobàvem cotxes, que evidentment no podien seguir. De fet, ja allà a la Porta d’Alcalà hi havia cotxes aturats, empassats per la marea de persones. Suposo que això també passava en els altres carrers que desembocaven a la porta: prova de la immensa quantitat de gent i del gran èxit de la marxa, i també prova de la poca previsió de la policia, la qual, com he dit ja, no vaig veure per enlloc.

Finalment, vam arribar a la Pl. de Carles V. Hi vam accedir per la part nord-est, des de la Baixada de Moyano, per la qual vam passar amb rapidesa esquivant la gent de tal manera que no es trenqués el grup. En arribar al final d’aquesta baixa, vaig sentir dels meus companys sospirs d’admiració: estava tota la nostra vista plena de gent, fins al peu mateix de l’estació, i amb multitud de banderes. A més, la Baixada de Moyano estava més elevada que la plaça, llavors la panoràmica que es tenia era meravellosa i corprenent. He de dir que aquell dia en aquell moment vaig tenir una de les sensacions més maques que he sentit mai en una manifestació. Es respirava un aire mig festiu, mig de manifestació, mig com si fos una diada a celebrar al carrer (tipus Sant Jordi) i mig com si la gent hagués sortit a passejar. Realment estava inundat per ciutadans corrents, ni tan sols activistes: ja dic que es veia perfectament famílies i parelles, potser amb samarretes amb lemes polítics per simpatia, “passejant” entre la multitud.
Després vam localitzar el lloc on havíem d’anar: més o menys al centre de la plaça és on es formava el grup estudiantil. Per tant, vam intentar formar-nos en cadena per no perdre’ns i vam anar ràpidament entre la multitud per arribar a aquell lloc, que identificàvem pel camió que havia de presidir el bloc.

Eren més tard de les cinc i el passeig del Prado, per on havíem de seguir, estava ple, suposo que allà s’havia posat ja la capçalera. Els carrers dels voltants també estaven plens. En aquest moment, ja em  vaig quedar sempre a lloc, no vaig recórrer per tota la manifestació, però tanmateix en l’aglomeració d’Atocha es podia veure una panoràmica de la massa i els seus distintius. Les banderes més nombroses i, sobretot, repartides, eren la republicana i la comunista (en alguna de les diverses versions, segons l’associació que l’ostentés). A banda, és clar, hi havia petits grups dins del gruix de la mani on destacava una bandera concreta, per exemple la del seu sindicat, però això no és tan destacat perquè no es tracta de símbols tan transversals com els altres dos. Hi havia, per contra, una quasi total absència de símbols i grups anarquistes (llevat dels sindicats concrets, com la CNT). De fet, em van dir que els anarquistes (suposo que els col·lectius més llibertaris que no la CNT) van fer un bloc de manifestació a part a unes illes de diferència). Em sembla que tampoc on vaig veure cap grup destacat amb estelades (però sí que hi havia un grup independentista), però en els diversos col·lectius que venien de Catalunya es podria trobar alguna estelada i senyeres.

Com que el Passeig del Prado era ple, bé semblava que la manifestació hagués començat ja. Nosaltres mica en mica ens hi dirigíem: sembla un embut, tothom de la plaça havia de passar en fila per la boca d’aquest passeig. Crec que a les sis ja estàvem encaminats. Jo notava com si hi haguessin tres fluxos de gent diferent que, a la part més estreta, s’anava barrejant per passar pel passeig, per tant semblava que no es mantenia la distinció de blocs en la mani. No obstant, encara va estar prou ben organitzat.

El sentit sud del passeig és el que estava ocupat pel flux de manifestants, però cal dir que tota la resta, els carrils en sentit nord i el passeig pròpiament, estaven igualment inundats de gent que anava marxant més a poc a poc o “passejava” o es reunia en grup. A la Pl. Cánovas del Castillo un tros de la manifestació es va aturar un moment mentre el flux principal seguia. També va ser aquí, si no recordo malament (i si no va ser aquí no recordo on va ser) on vaig veure en David Fernández de la CUP: simplement va passar per davant meu sol, com si sortís ja de la manifestació. Després vam seguir per la famosa Cibeles.
A la part de Recoletos que toca a la Plaça de Colom, que era el terme de la manifestació, el flux ja era menys distingible, més aviat era una gran massa de gent caracteritzada per haver-hi gent que intentava arribar a la plaça, altra que ja en marxava i anava en direcció contrària, i altra que veia que efectivament no podia avançar i estava parada.
Davant de la Biblioteca Nacional és on vam parar nosaltres. Veia així de cantó la gran bandera espanyola, però no vaig poder entrar en cap moment a la plaça estrictament. Aquí ens vam quedar aturats una estona. Eren vers les vuit. Ja no se sentien càntics, que van ser prou abundants durant la manifestació, tot i que barrejats amb el soroll normal de la multitud. En canvi, se sentia la megafonia de l’organització a la plaça. No sé, però, què deien.

Sobre la policia, hi havia furgones disposades davant d’alguns edificis importants, però sobretot en alguns carrers circumdants una mica apartades: crec que va ser en el Carrer d’Alcalà en la seva part oest a partir de Cibeles on vaig veure una quinzena de furgones. En tot cas, malgrat que n’hi havia unes quantres per tot el voltant, la seva presència no es feia notar i ningú no buscava enrenou.

El meu grup va decidir marxar: ja havíem complert i calia sopar i agafar l’autocar a les nou del vespre. Per tant, vam prendre el metro allà mateix, té parada a la cantonada oest de la plaça amb el Carrer Gènova. Òbviament, el metro també estava ple.
Deixeu-me que us expliqui què va passar a la parada: resulta que davant de cada accés, és a dir, de les barres aquelles giratòries que s’obren quan pagues, hi havia un guàrdia de seguretat. Però, a més, també vam identificar dos agents de la policia secreta que feien força por: ja estaven ben preparats per agafar qualsevol que es colés. Penseu, a més, que el metro de Madrid és una empresa de societat anònima. Doncs bé, entre la munió de gent a l’entrada se sentien crits perquè obrissin, cosa que òbviament no farien, i algú va fer algun intent per colar-se, però els guàrdies ja deien que no. Algú, irreflexivament, llençava proclames perquè obrissin o per incitar, no pas del tot seriosament, a colar-se. No obstant, en els 10 o 15 minuts que vaig estar esperant abans d’entrar mentre un company comprava els tiquets, van venir tres persones cobertes, que no tenien especialment una pinta que diríem, en sentit conservador, d'”antisistema”, però van passar per entre la gent del vestíbul i van anar directes a la barres d’accés, que òbviament es van saltar. Els guàrdies els van agafar, però la “secreta” se’ls va tirar a sobre com si fossin animals en zel. A més, al final vaig comptar cinc “secretes”. Jo molt sospito que no tenen autoritat per fer això.
La manera com els van agafar òbviament va evitar que poguessin fugir i va despertar crits de tothom. Els ciutadans que venien en sentit invers (per tant, a la banda de dintre de l’estació, per sortir) estaven també espantats. La policia va arraconar aquestes dues persones de manera tan salvatge que una dona d’aquestes que venia en sentit invers que estava just al costat d’un secreta els va cridar l’atenció. Em sembla que la policia, com a institució, no s’adona que desperta la més profunda indignació entre la ciutadania i que això va empitjorar les coses.

Quan vam arribar a la nostra destinació, eren quasi les nou. Alguns vam anar a un bar a sopar per esperar la resta de gent per pujar de nou als dos autocars. Per la televisió del bar, sintonitzada a La Sexta, vam veure ja la notícia de les càrregues. Tenien lloc just on havíem estat nosaltres no feia gaire, i on, de fet, la manifestació encara tenia lloc, perquè no havia acabat: els parlaments estaven en marxa i la massa no s’havia dispersat ni molt menys.
Em van dir que ja abans hi va haver càrregues, a la tarda, quan els anarquistes a la seva manifestació van voler anar al Congrés. Tanmateix, això no ho he pogut confirmar.

Jo, com dic, no estava present en el moment de les càrregues policials, però unes coses us les puc assegurar sobre l’actuació policial: 1) la policia va carregar quan li va donar la gana, amb tot el gruix de la manifestació, sense que els actes s’acabessin; 2) està clar que si hi va haver “exaltats” van ser els qui van respondre a la policia, els qui van ser provocats; 3) hi havia una total descoordinació (oficialment reconeguda) i organització de la policia, tant que faria sospitar a algú malpensat que estava fet expressament per donar aire als actes violents; i 4) la policia va disparar pilotes de molt a prop, no a la massa, sinó a cada individu particular, i suposo que és així perquè són grupets de policia que es van veure superats per la seva ineptitud i gosadia en carregar il·legítimament.Doncs bé, no puc dir res més de les càrregues, simplement que van començar a la cantonada de la Colom amb Gènova quan els parlaments s’estaven dient. De fet, a la notícia de La Vanguardia podeu veure un vídeo on se sent l’organització avisant la policia que estan carregant il·legítimament i se li exigeix que abandoni la plaça. A partir d’aquí, no puc dir res més. Si voleu un vídeo sobre les càrregues i on es pot apreciar l’actuació policial, aquí us el deixo:

Finalment, ara sí per acabar, només voldria fer una reflexió: la casualitat històrica ha volgut que les marxes tinguessin lloc en el mateix moment quan mor Suárez, que és considerat, amb exageració, el pare de la democràcia de la Transició. Tots els polítics volen emmirallar-s’hi. Però obliden que la democràcia no és deixar-se seduir per un imaginari mític, no és fer retòrica buida, no és només la construcció d’una formalitat institucional. Una consideració tal ha agreujat el silenci dels mitjans de comunicació entorn de la Marxa i desbanca, en el discurs hegemònic, el fort clam democràtic i la crítica política implícites en la Marxa.

L’avantprojecte de Llei de Seguretat Ciutadana

-Agent, què passa si li dic “imbècil”?
-30.000€ de multa.
-I si dic a un imbècil “agent”?
-Res, tot i que és estrany.
-Gràcies, agent.
(Acudit que circula per la xarxa)

A l’octubre, el govern espanyol va anunciar que presentaria un projecte de Llei de Seguretat Ciutadana. El Consell de Ministres va aprovar-lo a finals de novembre (vegeu-lo aquí), després de ser modificat (només tècnicament, és clar) per haver estat tan criticat per la duresa de les mesures, i, de fet, encara és criticat, també pel Consell d’Europa. Ara ha de ser esmenat i discutit pels partits. Encara que el projecte de llei fos modificat, la seva essència no canviaria, i justament el fons de la llei, respecte dels drets i llibertats civils, és el que criticarem en aquest article. Veurem, extensament, per una banda, la confusió expressa de barrejar seguretat ciutadana i ordre públic, així com la ideologia que sustenta una tal llei; per altra banda, les implicacions politicojurídiques (de manera semblant a altres articles que ja he publicat que també se centren en la repressió) de les mesures de la llei i la seva significació; i, finalment, ressaltarem com les implicacions analitzades confereixen un determinat caràcter a la societat allunyat del tarannà democràtic.

1. Seguretat ciutadana vs. ordre públic

A primera vista, “seguretat ciutadana” evoca la idea de protegir la ciutadania, de fet l’exercici de ciutadania, per tant de garantir els drets i les llibertats propis d’aquest exercici. Certament, de manera simplificada així és com s’hauria d’entendre. El títol de l’avantprojecte de llei, però, no fa justícia al seu contingut: no es busca la protecció efectiva i real dels drets de ciutadania (particularment de lliure expressió, manifestació i reunió), sinó que es demarquen tot un seguit de límits als drets, de fet es mostra el caràcter sancionador de certes activitats que són exercici d’aquests drets. Llavors, doncs, la justificació en realitat no recau en la seva protecció, sinó en la no-alteració de qualsevol pràctica “quotidiana”, diguem-ne, en la no-interrupció de l’ordre en la via pública, en fer impossible qualsevol manifestació ciutadana de drets en l’espai públic.
En efecte, com indica Enrique P. Mesa en aquesta seva crítica, el text deliberadament barreja el concepte de “seguretat ciutadana” amb el d'”ordre públic”. En comptes de protegir drets, la llei serveix per consolidar la pèrdua d’aquests drets i, en tant que ordre públic, mantenir les condicions socials vigents. Es tracta d’una manipulació ideològica del llenguatge evident.

Amb aquest projecte, com detallarem al punt següent, s’enforteix l’activitat repressiva policial i s’emfatitza el seu paper. Si de debò es tractés de seguretat ciutadana, aquesta llei hauria d’estimular les condicions socials generals (o fortificar aspectes concrets de les relacions civils) que possibiliten que el ciutadà se senti a gust en l’exercici dels seus drets i a fi que tingui les condicions objectives perquè ningú (persona física o jurídica) no pogui, fàcticament o potencialment, incidir arbitràriament en la seva llibertat, de manera també que s’estimularia el compliment dels seus deures. Per contra, el nucli de la llei no és el ciutadà i la preservació de la seva llibertat, sinó la policia i, per això, s’enumeren les condicions restrictives de l’exercici de certs drets en la vida política cívica.

L’ordre públic és, certament, l’obediència sense protesta a l’autoritat (de fet, hi ha una secció de la llei que especifica que el ciutadà que no col·labori amb la policia també cometrà infracció). L’ordre públic, per tant, és la no-pertorbació del normal funcionament de l’Estat, i no pas la solució dels problemes i conflictes socials petits de la vida quotidiana (com robatoris). És a dir, no busca fer respectar (pels altres ciutadans i la mateixa autoritat) els drets ni fer complir els deures, sinó evitar tota alteració de l'”harmonia social”. Segons això, segurament són identificables quatre dimensions de l’ordre públic, que són certament les que aborda aquesta llei de pretesa seguretat ciutadana: tranquil·litat (pau social), seguretat (impediment de protestes), sal·lubritat (sense pobres pel carrer) i moralitat pública (sense gent de mala reputació pel carrer).

Tot plegat, és molt fàcilment identificable: el que recull la llei no són preceptes generals, sinó que és una llei feta ad hoc en vistes de les noves formes de protesta ciutadana. Pisarello i Asens, en un text esclaridor sobre la fisolofia de la llei altament recomanable, ens il·lustren sobre la motivació de la llei: Interior va voler portar la manifestació del Congrés i l’escrache a Sáenz de Santamaría a l’Audiència, és a dir, volia denunciar aquestes protestes com a actes criminals i, per tant, penalment condemnats. No obstant, es va topar amb el criteri dels jutges, que primaven la llibertat d’expressió i criticaren l’actuació policial. D’aquí, doncs, una reforma que possibilita la repressió immediata i amplia l’autonomia de la policia, sense cap mena de control.

En aquest sentit, cal entendre la Llei de Seguretat Ciutadana com la versió administrativa del manteniment de l’ordre públic, mentre que el nou Codi Penal és la versió penal del manteniment de l’odre públic. S’observa, doncs, que, la policia té més autonomia (més criteri d’acció) deslligada de la judicatura i que no hi ha garantia del ciutadà davant de l’actuació de l’administració. A més, aquesta actua preminentment amb sancions econòmiques, la qual cosa ja fa palès que el pes del càstig recaurà sobre les classes desafavorides i la mig desmuntada classe mitjana, que són, justament, els sectors de la població que més pateixen els efectes de les polítiques d’austeritat i que més es mobilitzen.
Per a una anàlisi jurídica complementària que detalla els efectes de la llei i emfatitza el seu caràcter repressiu, recomano la lectura d’aquest article de SinPermiso de Carlos Hugo Preciado.

Finalment, només cal destacar que, així com la llei té per objectiu el manteniment de l’ordre públic, també va acompanyada en una estratègia política reaccionària per altres normes que, igualment, restringeixen drets i cohibeixen la protesta ciutadana. És el cas de la ja esmentada reforma penal o, per exemple, de la intenció de fer normatives específiques que posin una cotilla sancionadora o directament prohibitiva a l’exercici de certs drets específics, com és el cas de la llei de serveis mínims en cas de vaga.
Val a dir, per acabar, que l’estela autoritària que fins a dia d’avui l’acció governamental ha anat deixant rere seu ja feia endevinar que desembocaria lògicament en aquesta llei i qualsevol altra mesura restrictiva de drets. Però no és només una acció governamental, és també la idea que volta pel cap de la dreta, representants dels poders fàctics de la societat: només cal recordar, com ja vaig advertir a l’estiu del 2012 en aquest blog, que CiU va incitar al Congrés el govern a actuar per enfortir les mesures que limitessin la protesta ciutadana.

 2. Implicacions

Les implicacions significatives que té, les enumero a continuació, amb el benentès que no són independents entre elles; ben al contrari: l’una es construeix al damunt de l’anterior i, en conjunt, totes estan entrelligades. És l’efecte del conjunt el que marca l’essència de la llei.

1. Arbitrarietat policial: en dos sentits específics: arbitrarietat en les multes (o detencions, si és el cas) i arbitrarietat en la causa d’infracció. És a dir, no hi haurà garanties jurídiques davant de la culpabilització d’infracció (això és el punt següent) i, per altra banda, el policia aplicarà el seu criteri per detenir i acusarà per qualsevol motiu. És a dir, si no hi ha el control jurídic, si hi ha la capacitat administrativa per fer-ho, si el policia és autoritat públic, doncs tant li pot venir de gust detenir algú per atemptat a l’autoritat com per desordre públic. El que ell digui és el que serà, i així passarà administrativament per la burocràcia. Perquè, com que en el fons és odre públic el que s’està aplicant i conceptualitzant amb aquesta llei, qualsevol cosa a criteri del policia és justificat d’alteració de l’ordre. Si de debò fos seguretat ciutadana com pretenen, no seria el policia el, diguem-ne, definidor de la situació, de la relació entre ciutadà i força de l’odre, sinó el ciutadà (ell seria el nucli de la relació), per tant no imperaria l’arbitri policial.

2. Suspensió de garanties jurídiques. Si es diuen drets fonamentals allò que fan els ciutadans protestant a l’espai públic i que la llei pretén retallar, és per algun motiu: perquè són drets incondicionals (només condicionats, en realitat, al no-impediment de l’exercici dels drets fonamentals d’altres), són inherents del funcionament democràtic (estiguin o no reconeguts per llei) i, per descomptat, el ciutadà ha de tenir la possibilitat de justa discussió i càstig raonat en cas que, eventualment, el seu exercici del dret fos objecte de crítica de part de les autoritats.
Ens trobem, doncs, amb una llei que no només impulsa la violació fàctica dels drets (com ja s’ha anat fent fins ara), sinó que també destrueix la sustentació jurídica d’aquests drets, en la mesura que, en ser tractats administrativament, perden la seva significació de drets civils i són considerats com simples comportaments subjecte a sanció. Això significa:
1) Posada en qüestió de la presumpció d’innocència. Certament, si no són conceptualitzats com a drets, no hi pot haver tampoc presumpció d’innocència: la decisió és la visió que ha tingut el policia de la situació, és una simple decisió de “gestió” de la tasca policial, res més. De fet, no hi ha acusació exactament (per tant, tampoc discussió sobre si s’és culpable o innocent): si el ciutadà ha fet una mala acció en l’espai públic, doncs li caurà una multa, perquè l’autoritat policial així ho ha vist i gaudeix de presumpció de veracitat. Certament, la via administrativa multa directament per infracció i dirigeix el ciutadà, en cas que vulgui reclamar, a la justícia contensiosa, on s’obvia la presumpció d’innocència perquè la via administrativa ja ha donat per descomptada la culpabilitat del ciutadà, el qual l'”accepta” automàticament en el moment de la posada en marxa del procediment administratiu.
2) Supressió de l’habeas corpus. Això és -trobo- peculiar, perquè cal entendre-la en el desfasament entre els drets substancials i la seva aplicació  jurídica: perquè, de nou, si són considerats a partir de decisions administratives, la garantia jurídica simplement no hi entra. En efecte, no caldrà fer detencions: n’hi haurà prou amb retenir i multar. Formalment, es podria dir, no hi ha vulneració d’aquest principi jurídic. No hi ha justícia penal, per tant la garantia jurídica del ciutadà no existeix.
Per altra banda, l’habeas corpus també implica la no-consideració envers el fet que el ciutadà pot defensar el seu exercici del dret de què gaudeix, així com de defensar-se davant de l’abús policial (inclosa la legítima defensa). Això vol dir que, malgrat que la llei és un règim sancionador, també pot donar fàcilment cobertura i justificació, sota la idea de seguretat ciutadana, a les detencions, perquè ja la mateixa llei diu que tal acció serà sancionada com a infracció, llevat que sigui delicte. Sembla clar que, depèn com el policia tingui el dia, preferirà sancionar o denunciar.

3. Arbitrarietat de l’executiu. És ben sabut que en els estats moderns hi ha una triple divisió de poders públics. Per si no hi heu parat atenció, una de les funcions del poder judicial és, justament, la defensa dels drets i deures. En la mesura que aquells drets fonamentals ja no gaudeixen de tutela jurídica i passen a ser valorats per via administrativa, això vol dir (com que l’administració és el mecanisme de què disposa el poder executiu) que quedaran sota tutela del govern. Els cossos i forces de seguretat són, precisament, l’instrument coercitiu directe que depèn del govern; no és només que en depengui, és que estan dins de la seva estructura administrativa.
Doncs bé, aquí veiem l’expressió d’una de les tendències dels estats moderns: la concentració de poder. I això és molt significatiu, perquè el govern podrà fer la llei que vulgui perquè sempre estarà defensat per aplicar-la gràcies a l’instrument repressiu (i cal recordar que la concentració de poder també suposa tendir per la via de decrets lleis i no per la via parlamentària). Fixem-nos que això representa el pas de l’estricte ordre públic al manteniment de la pràctica governativa; és més, de l’ordre social que el govern vulgui mantenir.

4. Estat policial. Aquest element és lògicament derivat del punt anterior. És molt clar: si les forces de l’odre són el subjecte principal que usa el govern per acompanyar la seva tasca governativa i l’agent de policia és, com hem vist, el definidor de les relacions entre ciutadà i forces de l’ordre, també la policia representa el canal mitjançant el qual s’estableixen les relacions entre Estat i ciutadania. Sempre que la ciutadania pretengui protestar (i en els temps convulsos en què vivim això és molt freqüent) es toparà amb la policia, la qual, fent ús de les seves competències i criteri, ocuparà l’espai públic, pot directament aïllar espais sencers si mai se sospita que per allà pot passar alguna activitat que alteri l’ordre. Així, la presència policial (i la seva actuació en cas de protesta) estarà en l’ordre del dia. Tota relació amb la ciutadania que dugui a terme la policia pot estar justificada per motius de seguretat ciutadana. És més, el ciutadà, si no col·laborés amb la força policial quan se li demanaés, seria sancionat.
És l’estat policial el que ens permet fer el lligam instrumental amb l’autoritarisme. Certament, l’Estat pot escudar-se perfectament darrera de la policia, i la ciutadania, si vol tractar amb els governants, ha de “passar” primer per la policia. És a dir, la policia és l’intermediària (i un agent intermediari molt particular). Tant és així que el poder executiu sempre va acompanyat del poder repressiu. El primer no té sentit sense el segon, i el segon veu estimulades per motius parcials i partidistes la seva funcionalitat. Es produeix una mena de simbiosi que, amb total desconsideració pels drets ciutadans i amb cert fonament en les decisions unilaterals de les forces de l’odre (i, també, per analogia, decisions unilaterials de l’executiu).

Així, doncs, en últim terme, a tots els efectes, considerant l’exposat aquí, podem parlar, en realitat, d’autoritarisme. Sempre he anat advertint en aquest blog sobre la deriva autoritària que prenia el govern i, més estructuralment parlant, la forma de fer política; eren tendències  i fets que trencaven la coherència democràtica. Aquesta llei, en canvi, no és cap tendència ni és criticada per suspicàcies: representa la més pura legalització de la repressió i la impunitat de l’acció policial. És cert que gradualment no és el punt màxim, però substancialment ja ho és plenament. Per tant és la materialització objectiva de l’autoritarisme governamental, clarament. Al meu entendre, aquest autoritarisme governamental, sabent que el govern és el poder executiu i marca el camí que ha de prendre l’Estat, fàcilment esdevé autoritarisme estatal (que jo definiria com a integral, perquè englova tots els poders polítics), sobretot un cop el poder judicial acaba integrat dins del funcionament burocràtic repressiu.

És també interessant d’observar que l’autoritarisme abarca més que la mera reacció (o acció) policíaca. També implica facilitar les condicions adients per actuar quan sigui el cas i controlar l’espai públic sense cap mena de restricció per evitar els actes de dissidència, la qual cosa atempta contra altres drets. L’estat policial és com una manera de “privatitzar” l’espai públic en mans de la policia i, per tant, d’expulsar de l’esfera pública la possibilitat de fer política. Així és com es construeix una forma de govern conservador i reaccionari que, amb tot l’entremat autoritari, segueix una línia política establerta al servei d’un determinat grup social, aquell que objectivament es beneficia de les mesures repressives.

3. Desintegració de la seguretat pública democràtica

Fàcilment es pot copsar efectivament el caràcter autoritari si ens fixem en la relació entre poder polític i ciutadania, la qual, com hem vist als punts anteriors, la llei canvia: ara, si hom es manifesta o fa un acte reivindicatiu pacífic, ho fa sabent que, si el detenen, no tenen motiu per retenir-lo ni acusar-lo, sabent que lliurement està exercint els seus drets. A més, els manifestants i els activistes de tota mena duen a terme amb les autoritats una relació d’estira-i-arronsa, és  dir, una relació de poder entre els qui empenyen per una banda i els qui ho fan per una altra. En definitiva, es tracta d’allò que simplificadament podem anomenar “joc democràtic”. A partir d’ara, si aquesta llei s’apliqués, això s’acabaria. Quan el joc democràtic desapareix, quan no hi ha aquesta mena de “civilitat” (d’un bàndol i d’un altre), llavors és que efectivament ens trobem en un context (règim) autoritari: no hi ha diàleg ni es permet la dissensió, però hi ha imposició i s’aplica la repressió. Les relacions entre Estat i ciutadania, com dèiem, són mitjançades pel poder (i l’arbitrarietat) policial, la qual impera, i la pressió popular és ignorada o silenciada activament.

Òbviament, la intenció d’un govern reaccionari aguantat per una estructura autoritària no és pas la de rebre crítiques per, eventualment, millorar l’acció governativa ni molt menys la de possibilitar la participació ciutadana. En canvi, l’acció policial ha d’evitar tot això: aquest avantprojecte de llei usa l’entremat de l’ordenament jurídic com a rerefons justificador de possibles intervencions policíaques: el risc de vulnerar qualsevol norma de l’ordenament jurídic ja justifica l’actuació dels cossos policials per protegir la seguretat ciutadana.
Però, no només això, sinó que també posa al mateix nivell supòsits reals i supòsits previsibles. Diu la llei que le policia pot actuar quan hi hagi “riesgo o amenaza concretos o de un comportamiento objetivamente peligroso que, razonablemente, sea susceptible de provocar un perjuicio real para la seguridad ciudadana y, en concreto, vulnerar normas del ordenamiento jurídico, atentar contra los derechos y libertades individuales y colectivos y demás bienes jurídicos protegidos, o alterar el regular funcionamiento de las instituciones públicas.” Òbviament, és genèric, poc precís, hipotètic i no té en compte que justament l’exercici de certs drets civils, com el de manifestació, ja busquen alterar el comportament de les institucions per influir-hi democràticament. De fet, amb la llei a la mà, qualsevol cosa es pot considerar que podria eventualment alterar el funcionament de les institucions públiques, perquè, clar, si hi ha una manifestació al carrer i el president del Parlament no pot arribar a la seu, doncs malament, ja serà criminalitzat. Com dèiem més amunt, l’unilateralitat i l’arbitrarietat són característcs, quelcom que en un règim democràtic no s’ha de donar, per això hi ha mecanismes de compensació, controls i jocs de força.

En aquesta fragment que he citat de la llei, també hi podem veure la paraula que ens dóna la pista de la desvirtuació simbòlica de la democràcia: hom considera les accions dels ciutadans no com a expressions dels drets, sinó com a simples comportaments expressats a l’espai públic que alteren la convivència i, doncs, poden ser multats. En qüestions d’ordre públic (per tant en qüestions d’acció policial, per tant, conseqüentment, en qüestions de decisions del govern), no hi ha drets, simplement hi ha el deure d’obeir. El càstig administratiu va dirigit als “enemics” que no respectin les regles imposades, no es fixa en si és un dret o no el d’actuar d’una o altra manera, per tant els drets més elementals queden relegats.

Hi ha un darrer element interessant de la llei: l’enfortiment que es fa dels cossos de seguretat privats. Quan els guàrdies jurats col·laborin en les accions policials, i tindran el deure de fer-ho, també podran fer ús del seu arbitri per getionar l’espai on es trobin. Des del punt de vista del ciutadà, no fer cas als cassos de seguretat privat també és infracció greu.
Això és molt rellevant, perquè també trenca amb la consideració democràtica de ciutadania i de l’espai públic com a espai d’igualtat per a tots. Aquesta mesura, amb qualsevol altra que pretengui donar més autonomia a les empreses de seguretat privada, el que exemplifica és com es comença a privatitzar la seguretat pública: l‘actuació repressiva privada troba ratificació pública. És a dir, el guàrdia jurat actuarà per motius privats i en el context de l’empresa que l’ha contractat, però l’individu objecte de l’acte d’aquest guàrdia serà jutjat en virtud d’una llei estatal. També les empreses, doncs, tindran potestat per vulnerar la llibertat dels ciutadans.

En conclusió, veiem que aquesta llei sanciona negativament, sense criminalitzar expressament, tot acte de proteta ciutadana, i ho fa estimulant l’arbitrarietat de la policia i, en tant que òrgan dependent del govern, l’arbitrarietat de l’executiu. El govern no només tindrà l’arma legislativa, també tindrà la força del dret per aplanar el terreny per dur a terme el seu programa. La policia serà l’avantguarda del govern, la qual actuarà “legítimament”, de manera que el dret que tingui el govern a fer el que faci es trobarà en la força de què disposi. És a dir, la força esdevé dret. Aquesta és, certament, la característica dels estats autoritaris.