Arxiu del Bloc

Catalunya en Comú davant del “referèndum”

Catalunya en Comú és l’espai polític que potser més intensament ha defensat el referèndum i alhora el que també ha criticat públicament que no fos amb garanties, i és un partit sobiranista però no independentista. Això col·loca la confluència en una posició delicada davant de la convocatòria del dit referèndum el proper 1 d’octubre. Si el “procés” ja és una cosa complexa, doncs imagineu-vos com de complexa ha de ser la presa de posició d’aquest partit. Això fa, també, que l’actualitat política posi molta pressió sobre els comuns.

Ara bé, els portaveus de Catalunya en Comú ja han expressat el seu suport a l’acte, tot i que no s’ha pres encara una decisió ferma sobre la manera concreta com s’encararà aquesta convocatòria. S’ha posicionat, doncs, al costat del “referèndum”. No només això, sinó que fins i tot es podria dir que està prenent una via més aviat proindependentista. Crec que la defensa de l’1 d’octubre ha estat precipitada i em sembla evident, i més tenint en compte la posició complexa i delicada en què es troba el partit, que aquest és un tema molt important que es mereix ser estudiat i analitzat en profunditat, que sigui objecte de debat polític real.

Aquest escrit pretén ser la meva aportació a aquest debat, és una crítica a la posició actual de Catalunya en Comú. És cert que hi haurà qui dirà que també des del nou partit s’ha criticat el referèndum per no tenir garanties, però tanmateix no ha estat una presa de postura davant de l’acte i, en qualsevol cas, genera confusió en el discurs i contradiu el que afirmen els portaveus.

Jo pensava abans que tindria un cert sentit que la confluència donés suport a la convocatòria i fins i tot incités a la participació, precisament com un acte de reafirmació democràtica. Però he arribat a la conclusió que, en realitat, això no seria l’adequat, fins i tot seria contraproduent. Precisament pels principis ferms d’aquest partit, que en la qüestió nacional es poden expressar en 1) referèndum -de debò-, i 2) tendència a la federalització de territoris, crec que Catalunya en Comú faria bé de no participar ni donar suport a la mobilització de l’1 d’octubre. Vegem-ho, perquè penso que hi ha diversos elements a criticar, i comencem per allò que els adversaris dels comuns dirien l'”ambigüitat”, que jo penso que no és tal, sinó en realitat un joc d’equilibris per raó de la delicada situació en què es troba i per no haver sabut prendre una decisió ferma de partit.

Per començar, ¿quin sentit té haver estat criticant -molt correctament- que el referèndum s’ha de fer amb garanties perquè sigui realment un referèndum, i per tant haver estat advertint al govern que no s’embali i no jugui amb una cosa de profund valor democràtic, quan, fins i tot abans que el president digués quines serien les “garanties”, des de Catalunya en Comú ja s’afanyaven a afirmar que es donaria suport a la mobilització de l’1-O? Però, encara més, ¿quin sentit té haver estat insistint i també cercant el reconeixement internacional, si, quan la Comissió de Venècia, que és l’organisme que hi hauria pogut haver donat cobertura internacional, no mostra el seu suport al referèndum, tanmateix se segueix donant-hi suport?

Això ens porta a adonar-nos, en realitat, que donar suport a l’acte de l’1-O representaria alinear-se amb la via unilateral, que evidentment està a les antípodes del projecte polític dels comuns. A més, tampoc no seria adequat donar suport a la “mobilització” alhora que, en canvi, no es justifica el referèndum; aquesta seria una postura contradictòria, absurda i aguditzaria les contradiccions internes: què és la mobilització sinó el referèndum? Com es pot defensar per separat? Ben al contrari, el que representaria és seguir el joc del processisme, que no ha estat capaç de tractar en la seva complexitat la democràcia. No podem quedar imbuïts, doncs, per aquest discurs.

Així, el “full de ruta” no és nostre. Seria un error estratègic alinear-s’hi, igual com és un error tàctic -com he defensat més d’una vegada- pretendre seduir i buscar el votant més aviat independentista. La tasca de la confluència, la tasca d’una força política progressista que aglutina un gran ventall de tradicions de l’esquerra política, és sempre estar al costat de les classes més desafavorides; “estar al costat”, i no fer retòrica pretenent ser els seus representants, error que ja va cometre ICV i que no li va servir de res. I, així, allunyar-se dels “jocs polítics” tancats i autoreferenciats que estan a anys llum de les preocupacions reals i de l’experiència de la ciutadania.

De fet, aquest referèndum no representa una simple consulta sobre el posicionament del poble català, sobre les diverses i possibles formes de relació amb altres territoris de l’Estat, sinó que pregunta específicament i expressament sobre la independència; per tant, és només un “referèndum” independentista. Un partit com Catalunya en Comú, que no és independentista i que té ja una postura fixada a l’assemblea fundacional del 8 d’abril, no pot donar-hi suport. Però no només això, sinó que la cerca de la independència no és tampoc un mer desig dels promotors del referèndum (que és el govern, per la qual cosa actua més de forma partidista que no buscant el consens), sinó que és una cerca unilateral i aparentment decidida: pretenen fer passar el referèndum per vinculant i declarar la independència l’endemà de la seva celebració. Què pintaria, doncs, Catalunya en Comú donant suport a un acte amb aquesta intencionalitat política??

No podem tampoc ser ingenus i dir que, per culpa de l’immobilisme del PP, duem a terme una mesura de pressió com el “referèndum”, que pretenem simbòlicament defensar la democràcia. Hi ha, efectivament, qui recorre a l’ètica democràtica, diguem-ho així, per reivindicar que es vol votar i que no es pot silenciar un poble. Però tampoc no trobo aquest argument vàlid, per dos motius:
1) Perquè, tot i que cal partit sempre d’uns principis ètics ben clars i ferms, la política és en el fons una cosa pràctica, per tant cal analitzar-ho des de les seves implicacions reals, relacions de força, i així ens adonem que una cosa no treu l’altra: que seguim alineant-nos amb el processisme i que, com tot seguit diré, estem empenyent la ciutadania alas braços dels PSC i de C’s.
2) Perquè aquest argument que s’esgrimeix com a legitimitat ètica queda totalment desvirtuat quan, també des de l’ètica, es pot afirmar just el contrari: un referèndum que no és un referèndum és un engany democràtic. No és lícit, doncs, enganyar la ciutadania i, encara més, entrar en un joc polític en què nosaltres mateixos ens autoenganyem. Així és més fàcil convertir, també, la política en allò típic del teatre, en allò de posicionar-se respecte de proclames i entrar en un joc autoreferenciat tancat sobre si mateix sempre entorn del mateix. I això és, de fet, una cosa que per principi no hauríem de fer.

Finalment, queda encara un altre argument ben important. Normalment critiquem el referèndum des d’un punt de vista de la “conceptualització” del referèndum, però ens oblidem que està immers en un context polític més general, i per tant no l’abordem de forma estratègica i segons les seves implicacions, com he dit al punt 1 superior, polítiques. Certament, els comuns representen un espai polític ampli, divers i plural, majoritàriament no independentista i amb un projecte polític votat en assemblea de tipus federatiu. Per tant, és prou evident que no hauríem de passar per alt aquestes condicions.

No només això, sinó que, com he defensat ja moltes vegades (sobretot aquí), el context polític català està polaritzat i dicotomitza entre el “sí” i el “no”. La nostra missió és veure com es formen aquests blocs i apel·lar a les majories socials per trencar la lògica de la dicotomització i fer avançar el progrés social. No podem pretendre col·locar-nos, ni ha de semblar que ho fem, en l’espai del sí, que ja està ocupat, quan les majories socials no ho reclamen. I, per altra banda, hem de tenir en compte que a l’espai del no hi ha el partit que encapçala la reacció: C’s.

Ahir dia 7 de juliol va passar una cosa que ajuda a entendre-ho i que, de fet, hauria de facilitar la posició dels comuns: Podem Catalunya va anunciar que donaria suport al referèndum i que invita a anar a votar. Sens dubte, aquesta decisió, que alinea Podem amb les independentistes i trenca amb el projecte polític general de Podemos, deixa orfe un espai polític: els votants de Podemos no són independentistes, són de classes populars i fins i tot estan cansats d’aquest joc del processisme. Podem els ha repel·lit: o bé ajudaran a la recuperació del PSC, o bé alimentaran C’s… si és que els comuns no fan res per evitar-ho. Catalunya en Comú té una oportunitat perfecta, d’acord amb la seva tàctica general, per interpel·lar aquests sectors de població, per recuperar uns simpatitzants de Podem que fa temps que van perdent la il·lusió (i dic recuperar perquè recordo que Podemos forma part de la confluència) i per introduir un discurs públic clar i contundent en relació amb l’1-O, que defensi la no-participació.

El 9-N: “efectes polítics”, “plebiscitàries” i declaració unilateral

En acabar la jornada del dia 9 sentia per Catalunya Informació el debat al respecte: la presentadora deia als tertulians (tots independentistes i fanàtics del procés) que els crítics afirmen que aquesta jornada ha estat un acte de propaganda; i un dels dels tertulians va dir que sí (enmig de les rialles d’assentiment dels altres), però també altres coses, va afegir. Doncs justament aquí és on rau el problema: com es pretén legitimar com una activitat política efectiva allò que no té lligams legals, que no tindrà efectes reals per si mateix (com si que ho podria tenir, posem per cas, la suspensió de l’autonomia), que no és el que de debò hauria de ser?

Aquestes reflexions em porten a parlar sobre 4 coses. En primer lloc i principalment, a criticar la justificació donada del 9-N com a quelcom que, malgrat no ser seriós, tindrà efectes polítics, com diuen alguns. En segon lloc, canviaré la perspectiva per criticar (tot i que amb certa inseguretat, ho he de reconèixer) els arguments proindependentistes esgrimits des d’una perspectiva de canvi de règim a Espanya. En tercer i quart llocs, analitzaré breument el fons de dos dels escenaris principals que semblen estar damunt la taula: eleccions “plebiscitàries” i declaració unilateral d’independència.

Sobre les “conseqüències polítiques” del 9-N

Que hagi de tenir “conseqüències polítiques” és quelcom obvi, igual com pot tenir conseqüències polítiques un atemptat terrorista, els casos de corrupció o una inundació. Efectivament, no s’ha de negar: això vol dir que s’està coent alguna cosa. Però, precisament per la seva obvietat, no s’ha de justificar el “procés participatiu” en base a això, presentar-lo com el que no és i legitimar-lo en base a un ideal absolut de democràcia.

I per què l’afirmació del “tindrà conseqüències polítiques” no funciona? Perquè si ningú no hagués votat, això també hauria tingut conseqüències polítiques. És a dir, dir això no és una legitimació del procés, sinó una constatació quasi elemental de la dinàmica política. I això condueix a un problema, que és el que ens interessa: es pretén normativitzar aquestes “conseqüències polítiques” com a qualitat democràtica, quan en realitat és un desig respecte que les “conseqüències polítiques” siguin aquelles que hom vol. És més, hom projecta en les conseqüències polítiques no només el seu anhel, sinó el seu programa polític. Hom pressuposa que sí o sí el procés ciutadà ha d’anar inevitablement lligat a la independència; de fet, que el mateix procés ciutadà és expressió de la independència. Les “conseqüències polítiques” haurien de ser, doncs, les que impulsen la independència, i en això hom s’abstreu del context real perquè dóna significat interessat a la votació. Fixem-nos-hi: què passaria si justament per aquesta votació del dia 9 el govern central suspengués l’autonomia? Segurament hom ho rebutjaria i ho criticaria justament en base al que hom espera que hagués portat el 9-N. Això seria, per tant, tendenciós. A més, com veurem tot seguit, el recolzament real a la independència no és tan gran com hom pressuposa, per tant convé no deixar-se endur, convé no caure tampoc en l’engany de la il·lusió.

Certament, aquí veiem l’error (ideològic): si hagués calgut votar ni que fos per dignitat, com es deia en els últims dies, el procés hauria estat neutre (i no entro també a dir amb fonaments legals) i no s’esperaria que les conseqüències polítiques haguessin de ser necessàriament de tipus proindependentista. El que passa és que hom associa inevitablement el procés amb un projecte polític i, segons aquest projecte, dóna un sentit determinat a la votació del dia 9. No pot ser, en definitiva, una votació per qualitat democràtica perquè el 9-N ha estat purament instrumental i propagandístic: els independentistes no poden arrogar-se l’autoritat democràtica. La valoració posterior del procés en base a aquest esbiaix serà tendenciosa i evitarà una correcta comprensió de la realitat política. No només això, sinó que l’associació inevitable del “procés participatiu” com a porta segura a la independència i la postulació del projecte independentista com a paladí de la democràcia porten a la demagògia, per exemple en el cas que més a baix analitzaré de les dites “eleccions plebiscitàries”.

No vull desenvolupar més la idea que té a veure amb aquest biaix, però vull remarcar que el “tindrà conseqüències polítiques” només té sentit en clau independentista, de forma que ha convertit aquest fals referèndum en un sondeig autèntic, quan no ho és. Hauria estat un reflex de la realitat si hi hagués hagut una participació i uns resultats proporcionals a la diversitat política de Catalunya. El fet que no hagi estat així, a més, és un argument més per constatar la poca validesa democràtica de la votació: ha estat un acte per a consum propi dels independentistes. Per tant és pura demagògia dir que el “poble de Catalunya s’ha expressat”, o que tothom és independentista; i és un error, si no també demagògia, creure que l’independentisme és l’opció majoritària. És a dir, si és un acte propagandístic i tothom està d’acord que no és la votació que calia i que l’únic que s’esperava era marcar múscul, per què després s’hi recorre com hagués estat una cosa seriosa, com si, justament, fos un reflex de la realitat? Doncs simplement perquè hom posa l’anhel independentista en primer lloc i això confon l’opinió pública (i els tertulians de la ràdio): el 9-N no ha estat un reflex de la realitat. Per demostrar-ho i per evitar possibles exageracions que porten a valorar-ho tot molt idealment, donaré unes quantes dades:

En primer lloc, cal dir que, òbviament, tots els independentistes han votat: sentien que era el seu deure, fer-se veure. Els no independentistes no han votat. També sentia per la ràdio un altre tertulià que deia que és un èxit i meravellós que hi hagués hagut un 4% de nos, i fins i tot s’atrevia a a aventurar sense fonament que no han seguit la recomanació dels partits no independentistes de fer boicot. Òbviament, això és fals: la proporció de sis és tan alta perquè la resta de gent, els que no han volgut ser conscients d’aquesta farsa, no han acudit a les urnes. En efecte, en relació amb el cens electoral de les darreres eleccions autonòmiques, resulta que només ha votat el 44% de la gent. (Tinguem present que la comparació amb les dades de les eleccions del 2012 no és del tot fina, perquè en les xifres de votants d’aquest 9-N s’inclouen menors d’edat, que sí que podien votar.) Per ser precisos, són 2.305.290 persones. La gran majoria, com sabem, partidaris del sí: exactament 1.861.753 persones. Posats en relació amb el cens, representen ni més ni menys que el 35%: això vol dir que només un terç de la ciutadania de Catalunya votaria (de fet, va votar) a favor de la independència. Això representa el suport real, no la força que pugui tenir en una votació, ja que si en un referèndum autèntic hagués de ser aquesta xifra o no, dependrà, clar està, de la participació total: així com en aquest plebiscit ha sortit el 80%. I és per això que dic que no s’ha de confondre aquesta xifra amb l’autèntic anhel independentista.

Que el 35% dels catalans es posicioni en favor de la independència no és res que ens hagi d’estranyar. És, de fet, una proporció usual en les enquestes. En realitat, és cert que ens últims temps ha anat creixent el suport a la independència, fins al 45% favorable a la independència de l’últim baròmetre del CEO d’aquest mes d’octubre. Però no és difícil de creure que l’enquesta, en les seves estimacions, mostra un resultat una mica inflat. Ho podem comprovar, de nou, contrastant-ho amb la realitat: si féssim cas del baròmetre, un 49,4% hauria votat sí-sí (així ho va expressar aquesta xifra d’enquestats). I alguns es preguntaran: què és més creïble, el 49% o el 35%? És una pregunta absurda, però la faig per si d’un cas: òbviament, el 35%, però no perquè sigui més creïble, sinó perquè és el que realment i objectivament ha estat: no és una estimació, són els vots reals que es van emetre el diumenge passat.

Hi ha una altra manera, finalment, de contrastar el suport a la independència, que és per mitjà del recolzament que rep dels vots als partits independentistes. En efecte, una simple comparació entre els votants del sí-sí i els votants dels partits independentistes (CiU, ERC, SI i CUP) ens posa en evidència que la xifra és exactament la mateixa: 1.861.753 votants del sí-sí, i 1.781.460 votants als partits independentistes a les darreres eleccions. Això demostra, com ja sabíem, que el vot i l’electorat independentista sempre han estat mobilitzats (quelcom que ja vaig constatar per les anteriors eleccions) i sempre han representat un terç de la població, una proporció que generalment ha estat semblant a la proporció de població que defensava un estat federal. Pot ser que hagi crescut darrerament lleugerament, està clar, però no de forma substantiva. Una altra cosa diferent és el pes que pugui tenir l’opció independentista en funció dels, diguem-ne, correctors electorals: posada en relació amb els votants (en aquest sentit, els partits independentistes representen el 48% dels votants) i posada en relació amb la representació parlamentària.

Sobre la justificació del procés des de l’òptica del canvi de règim

Per què la defensa del procés des de la lògica del “canvi de règim” tampoc funciona? Bàsicament perquè és un argument fet des d’una òptica espanyola (i alguns dirien espanyolista)  sobre política catalana. Si bé és cert que afecta Espanya, tots sabem que l’independentisme es limita a justificar-se des de Catalunya i entén el poble català plenament sobirà. Per això, concebre el procés en clau espanyola porta associades, com argumentaré tot seguit, certes problemàtiques. No obstant, he de reconèixer que aquest és un argument poderós i que, a més, és obvi que una eventual independència trencaria ipso facto el règim de la Transició; de fet, que el procés ja fa trontollar els fonaments del règim. Així, en aquest cas no pretenc criticar tant el fons d’aquest argument, a més és perfectament lògic que hom pugui també apreciar el procés en clau espanyola, sinó evidenciar les contradiccions i la paradoxa a què porta. Insisteixo que és quelcom sobre la qual cosa encara cal reflexionar, però d’entrada són aquestes problemàtiques el que em porta a rebutjar una tal justificació del procés. Així, malgrat els arguments favorables (que exposa per exemple Pisarello, que sempre fa unes justes apreciacions però que, en aquest cas, no comparteixo), hi ha dos problemes fonamentals que cal fer notar.

En primer lloc, es tracta d’una instrumentalització del procés per fer política a nivell espanyol. Serà lògic des d’òptica espanyola (alguns diran, hi insisteixo per tal de fer remarcar la contradicció, espanyolista), però no és una justificació del procés per se. Però això no és tot: el més important és que, tal i com hem vist més amunt, el procés i la independència s’han associat en una sola entitat. Això vol dir que no es pot justificar separadament el “dret a decidir”: en la retòrica independentista i la política que motiva, feta només i exclusivament en clau catalana, una cosa porta a l’altra. Els qui argumenten el trencament del règim, malgrat no ser clarament independentistes, legitimen a la pràctica l’independentisme i ajuden a enfortir aquesta falsa inequívoca relació entre el procés com a tal i la independència. Com que el procés hauria idealment de referir-se a les bondats de la democràcia, i com que l’independentisme (i la independència com a resultat desitjat) està associat a aquest procés, llavors -tal i com deia a l’apartat anterior- és així com la causa independentista esdevé el paladí de la democràcia. Una cosa és que hom pugui votar en un referèndum (però no sota l’argument que és un poble i s’ha d’expressar), però una altra que s’identifiqui immediatament la participació ciutadana amb la causa independentista.

D’aquesta manera, en definitiva, l’argument del canvi de règim de la Transició, encara que fos cert, no treu els greus dèficits que ha mostrat el procés i ni molt menys elimina l’idealisme infundat que acompanya els discursos independentistes. Per contra, hom justifica l’acte propagandístic i tolera la forta alienació que causa.

En segon lloc, i tenint en compte tot això que he exposat, aquest argument indueix a una confusió i porta a una mala estratègia (del projecte polític del canvi de règim). En efecte, igual com el procés pot tenir i té efectes polítics, també apreciar-lo des d’una òptica de política espanyola (tornem-hi: espanyolista, dirien alguns) pot tenir-los en un sentit contrari a aquells que el defensen des d’aquest punt de vista. Crec que cal considerar el procés en funció del seu agent principal, que és per una banda i de manera particular el govern, en tant que força impulsora i amb autoritat; i, per altra banda i en sentit general, les forces independentistes. I és aquest segon actor el que ens interessa, el que hem de veure en la seva essència: l’independentisme fonamentalment no es fa en òptica espanyola, llevat que sigui per fer els discursos negatius de no “ens deixen votar” i “ens roben”; però la seva justificació política és sempre en clau catalana i, més que això, fins i tot, segons com, en clau essencialment identitària. Ben bé es podria dir que una argumentació i defensa del procés d’aquest tipus és paradoxal.

L’error, doncs, parlant en termes de forces polítiques i realisme, rau en el fet que els defensors purament independentistes i els defensors del canvi de règim es mouen en òrbites diferents: els independentistes no fan política espanyola, fan política catalana i per a ells el canvi de règim no és sinó separar-se finalment i desentendre’s del vell règim nacional no desitjat. Tant és així que la política “espanyolista” feta a Catalunya pot trobar-se que l’independentisme se li giri en contra.

La confusió, doncs, seria entendre que la tendència al canvi de règim també es pot beneficiar del procés. Però no tant en sentit que de manera general el procés posa en dubte el règim, que ja sabem que és així, sinó parlant de l’escenari real concret i efectiu. Això pot quedar il·lustrat amb l’efectivitat de l’opció de canvi de règim (o també podríem dir-ne, corrent independentista des d’una òptica espanyola) en un referèndum, sempre i quan, és clar, associem aquesta tendència amb l’opció sí-no, quelcom que crec que no és agosarat de fer, ni que sigui parcialment. Certament, aquesta opció pot no trobar-se reflectida en un eventual referèndum autèntic: tal i com aquí defenso, aquest és un vot absurd i no efectiu.

Per acabar, considero que la defensa del canvi de règim sembla ser una argumentació massa general i abstracta que no té en compte els moviments concrets que fan les forces polítiques que es troben sobre el tauler; per tant, aquesta defensa dóna cobertura a aquests moviments. Per això, convindria ara apreciar els dos moviments d’aquesta mena que semblen estar actualment sobre la taula: les eleccions plebiscitàries i la proclamació unilateral d’independència.

Sobre unes eleccions plebiscitàries

L’altre dia feia una prova pilot d’una enquesta en un grup aula universitari. Una de les preguntes de l’enquesta era de la intenció de vot: “Si avui se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, a quin partit votaries?”. Un noi m’alça la mà: “Perdona, però eleccions plebiscitàries o no?” Anava a respondre coses diferents depenent del “tipus” d’eleccions. Doncs bé, aquest exemple il·lustra bé com d’imbuïda està la ciutadania per aquest discurs de les plebiscitàries, però hem de saber que, d’eleccions, només n’hi ha unes, les de representants del poble al Parlament, i punt. Això de “plebiscitari” és un afegitó, de nou, propagandístic.

Passades les eleccions és quan toca analitzar-ne els resultats i interpretar com s’ha mobilitzat l’electorat, però no es pot d’entrada interpretar com han de ser aquestes eleccions. Vaja, hom pot fer-ho, conforme a un projecte i un discurs públic, per descomptat, però el problema és que es pretén presentar com si certament tingués una diferència real, com si el president en convocar aquestes eleccions fes alguna cosa excepcional (quan totes les eleccions anticipades són, per definició, excepcionals), i com si estiguessin orientades de manera determinant cap a una única cosa concebible. Si políticament ho volen considerar així, que ho facin, però que no pretenguin fer canviar la concepció ciutadana de les eleccions com si fossin diferents, quan és exactament el mateix. I tothom que ho presenti diferentment i realment vulgui fer-nos creure que és diferent fa demagògia. Encara que no en diguéssim “plebiscitàries”, el resultat electoral seria previsiblement el mateix. No només això, sinó que en l’efectivitat política és el mateix, en la legalitat electoral és el mateix i en els principis de la representació política és el mateix.

Així, si “plebiscitari” és un epítet que s’afegeix per fer propaganda i voler induir que les eleccions tindran un caràcter i unes conseqüències diferents, això vol dir que el president Mas (o qualsevol altre) l’afegeix en funció de la seva intencionalitat política amb objecte de recrear en l’opinió pública una altra mena d’escenari. I això significa tres coses: en primer lloc i de manera simple, que fa pura demagògia. En segon lloc, que perd la neutralitat com a president del govern (o, si més no, una mínima contenció que hauria de tenir) en la mesura que està lligant activament aquest discurs amb un projecte polític particular i a gran escala, un projecte que no és mera “elecció” o programa partidista de polítiques públiques o mera acció governamental, un programa que no és consensuat ni atén a la pluralitat del Parlament. Es pot discutir, és clar, i cal organitzar un referèndum; aquesta és l’obligació del govern per atendre les demandes populars. Però no és apropiat, i aquesta és la tercera implicació, presentar una sola i única direcció (tendenciosa) de tota l’acció governamental i plantejar (amb la identitat de què he parlat més amunt) que lluitar per aquest projecte és el mateix que lluitar per la democràcia.

A banda d’eleccions “plebiscitàries”, Esquerra també fa referència a unes eleccions constituents, proposta a la qual també s’han unit els de la CUP. Aquesta, no obstant, sí que és una categoria real i diferent, però no sembla que es pugui aplicar al nostre context perquè no hi ha el marc normatiu per posar en marxa un procés constituent. Pitjor encara: eleccions “constituents” de què, si no hi ha un estat sobre el qual cal fer la nova constitució? En aquest cas passa un cosa semblant que amb les “plebiscitàries”: fer propaganda d’una cosa molt grossa i que s’acosta molt a la independència, perquè el votant independentista busca allò que d’aparença assenyala de manera immediata cap a la independència. No obstant, la diferència és que les constituents sí que tenen validesa en un determinat context: les eleccions constituents no són per fer un govern de concentració nacional, com Junqueras diu al seu full de ruta, sinó per formar un nou Parlament en un territori sobirà que aprovarà una constitució. Però el que passa és que, com que això no es dóna, òbviament les eleccions seran de iurede facto exactament unes eleccions normals i corrents. Així, utilitzant l’epítet de “constituent”, ERC (i la CUP) també està fent demagògia, amb la diferència respecte de les plebiscitàries que sembla que vulgui saltar-se la legalitat i els principis del dret. Això té les seves particulars implicacions jurídiques i polítiques, que tractaré ara només en part a partir de la declaració unilateral d’independència.

Sobre la declaració unilateral d’independència

Junqueras (que, per cert, va ser atrapat comptant els vots del 9-N, la qual cosa encara posa més en evidència la nul·la validesa del procés) concep en el seu programa cap a la independència fer veure que Catalunya és un estat independent, fer les Constituents i després fer la declaració. Però, altanto: segons la lògica i legitimitat del dret, la cosa va al revés: primer cal tenir el territori sobirà i després es fan eleccions constituents. Ell no ho diu així per pura estratègia partidista, imagino (és a dir, és un “qui la diu més grossa”); però, així i tot, fos quin fos l’ordre amb què ho concep, darrera seu no hi ha ni la més mínima legitimitat.

Val a dir d’entrada, també és important, que generalment parlem de declaració, però allò que té valor (perquè es refereix a l’autoritat amb dret per fer-ho) és una proclamació. Sense entrar en gaire distincions, només hem de saber que els d’ERC pretenen fer passar una cosa (declaració) per l’altra (proclamació). Si fessin una proclamació, la cosa es complicaria més per les qüestions jurídiques, però tanmateix també una mera declaració tindria certes implicacions.

Podem veure amb aquesta intenció de fer la proclamació l’error de partir, com a justificació, del procés del 9-N. No saben que un procés propagandístic (tornem als primers paràgrafs d’aquesta crítica) no pot legitimar tal cosa? Si ho volen fer, que diguin que ho volen fer perquè sí, però que no es fonamentin en un “plebiscit” que no té fonament jurídic. D’altra banda i més important, s’ha de tenir present que una tal proclamació és un acte de sobirania. Però, el que passa, és que el Parlament no és sobirà; l’únic sobirà és el poble. Aquí és on podem veure el problema de pretendre primer actuar com si el país fos independent, i després ja declarar-la. No: primer el poble s’ha de pronunciar per declarar el seu territori sobirà, l’únic que pot expressar la independència és el poble, i després que el poble s’hagi expressat el Parlament la proclamaria amb totes les del dret. Tal i com s’està plantejant, en canvi, cal entendre que, en cas que no hi hagués cap problema legal en fer una tal proclamació (cosa dubtosa), després hauria de ser referendada pel poble -que sí que és sobirà-, amb la qual ens tornaríem a trobar amb la mateixa situació que ens hem trobat des de l’inici del procés: trobar el marc per fer-ho i confiar (autoenganyar-se) que la majoria de la gent diria que sí.

Aquesta observació ens porta a constatar una cosa molt important. Així com amb les “plebiscitàries” l’acció de govern es confon amb el pur projecte independentista, passa una cosa semblant amb la institució parlamentària, la qual representa el poble de Catalunya: alinear la institució parlamentària en pro d’una declaració unilateral segons els interessos específics d’un partit suposa concedir arrogantment un acte de sobirania no lícit que trenca amb el pluralisme democràtic reflectit al Parlament. Fer una tal proclamació seria la cosa més antidemocràtica que es podria fer.

Això és el més significatiu que cal tenir present del fons de la declaració unilateral. Però, a més, no només podem criticar-ho des del dret, sinó que també convé tenir present els efectes polítics que podria tenir. Si tal referèndum postproclamador es realitzés i si les dades que he donat més amunt són certes, el resultat seria un no i, per tant, no només Esquerra hauria fet el ridícul, sinó que la seva gosadia en ignorar la diversitat parlamentària i pretendre convertir el Parlament en un òrgan sobirà hauria posat tota la institució parlamentària en evidència i l’hauria desvirtuada.

Darrera d’això, és clar, trobem el desconeixement d’aquests polítics de la situació política real sociològicament parlant del país. I això és així perquè els partits independentistes, que segueixen una línia totalment ideologitzada, són moguts invariablement per aquesta eufòria i aquest clam que porta a considerar automàticament que això és el que el poble vol. Però no seria atrevit dir que no comprendre la situació política de Catalunya, o almenys aquest aspecte (a saber: que el votant independentista no ha variat substancialment), portarà a cometre molts errors i portarà Catalunya a un carreró sense sortida.

Marxa per la dignitat: crònica

El passat dia 22 de març va tenir lloc a Madrid la gran Marxa per la dignitat, manifestació que es preparava des de feia mesos i que, pel que jo sé, va ser una iniciativa del Sindicato Andaluz de Trabajadores per reclamar, dit ras i curt, una vida digna, davant d’una pràctica de polítiques públiques i d’un discurs polític contrari als drets socials. Doncs bé, jo amb vaig manifestar en aquesta marxa juntament amb milions de conciutadans. Aquí us presento una ràpida crònica de la meva experiència en aquest gloriós acte d’expressió cívica i democràtica que, per altra banda, ha estat objecte d’un gran silenci mediàtic. No espereu trobar detalls dels enfrontaments amb la policia perquè jo, per aquella hora, ja havia marxat… ja us ho explicaré.

No vaig formar part dels valents que van decidir anar caminant cap a Madrid dins de la columna nord, la de Catalunya, Aragó i Navarra: certament, la manifestació estava organitzada de tal manera que sis columnes diferents provinents de tot Espanya anirien a Madrid, on també recorrerien la ciutat separadament abans de confluir en la gran marxa a les cinc de la tarda. Aquestes columnes estaven formades pels qui anaven caminant, que portaven setmanes fent-ho, i els qui van arribar a Madrid directament el mateix dia. Es diu que la columna més nombrosa, en el seu recorregut fins a Madrid, va ser l’andalusa, que comptava unes 200.000 persones en les seves files.
Vaig anar-hi amb autocar. Diversos grups de persones van organitzar-se per anar a la capital amb diversos mitjans, clar, doncs jo estava en un grup de joves provinent de Barcelona. Vam sortir a la mitjanit, amb objectiu d’arribar al matí, ja que a mig matí tota la columna nord havia de reunir-se i marxar cap al centre, a l’estació d’Atocha, per confluir amb totes les marxes.

Durant el trajecte, vam parar a la gran àrea de servei d’Alfajarín, a tocar de Saragossa, per descansar, òbviament, i intentar dormir alguns estirats. Allà hi havia molta ebullició: força autocars que també transportaven gent que formava part de la columna nord, gent força animada i la majoria de col·lectius determinats. Alguns portaven una samarreta especial de la Marxa de la dignitat per a la columna nord, en català. Aquestes persones que vaig veure a l’àrea de servei eren les mateixes amb qui hores després prendria els carrers de la capital.

Vam arribar a Madrid a quarts de nou, si no recordo malament, a la Pl. de Grècia, que és una rotonda a l’extrem est, a la zona de San Blas. Allà ens van deixar els nostres autocars, que n’eren només dos, un barri residencial, tranquil, de tipus obrer. Després d’esmorzar, havíem d’esperar que vingués la columna que caminava, per la carretera M-201, allà mateix a la Pl. de Grècia, on ja s’havia anat congregant també més gent de la columna nord, que venia amb altres autocars. Era especialment notable un grup de la PAH. No sé dir quants érem en total, perquè la gent estava dispersa mentre esperàvem inicialment. Després, vers les 11 o més tard, ja es va intentar formar la manifestació perquè estava previst que la columna caminant arribés al cap de poc, però jo no vaig poder fer una ullada general perquè, per atzar, aguantava la pancarta del grup de manifestants, orientat de tal manera que mirava cap al nord just en el lloc on l’M-201 desembocava a la rotonda. No obstant, alguna cosa vaig poder veure: érem uns pocs milers.

Els qui caminaven van trigar bastant a arribar. Sens dubte era cansat està aguantant allà la pancarta, però per sort no feia especialment calor, si bé quan sortia el sol es notava una mica, ni tampoc gaire fred, llevat quan bufava el vent. Per animar l’ambient, per altra banda, els organitzadors havien posat un equip de música just davant de la capçalera del bloc de manifestació, a la vorera d’una illa de descamptat on estan fent un estadi. Era molt graciós perquè el so repetia, amb un to neutre, consignes i missatges, mentre sonava música de lluita fragmentada. Recordava -em sembla- la manera de fer manifestacions als 70. Al carrer del costat, per cert, hi havia només dues furgones de policia, amb agents a fora fent-la petar sense disposició amenaçant.

Doncs bé, finalment des de la rotonda vam començar a veure com s’acostava la columna que anava a peu, talment com si fos una pel·lícula èpica: es veia al fons, on la carretera fa corba, apareixent mica en mica la silueta dels marxants, presidida per una pancarta la visió de la qual estava mig tapada pel cotxe de la guàrdia urbana. Realment aquesta imatge, així com la seva arribada, va animar la gent i se sentia una gran sensació, la gent fins i tot va caminar en sentit invers per acostar-s’hi, la qual cosa, però, va fer que la seva arribada es trobés inundada i no fos tan glamurosa. No es va poder apreciar bé, doncs, com aquesta columna continuava avançant per situar-se cap al davant per marxar ja de la Pl. de Grècia. Penso que estava formada per un miler de persones.
En arribar, els organitzadors van dir algunes paraules pels altaveus per donar-los la benvinguda, la gent va aplaudir, òbviament, i va intentar apartar-se perquè la columna passés més fàcilment, i el bloc guiat per la pancarta que jo sostenia va seguir-los immediatament. Val a dir que també els guàrdies urbans semblaven estar bastant contents.

Així, immediatament vam seguir, ara sí començant pròpiament la manifestació de la columna nord per Madrid fins a Atocha, però encara s’havia d’ajuntar més gent a aquesta columna. En efecte, vam passar per l’Av. d’Arcentales, però només un tros fins a aturar-nos al Parque Paraíso, vers la una. Allà hi havia uns quants autocars perquè era una altra zona de descàrrega de manifestants; en realitat, era un punt de trobada, aquí és on es formaria el gruix de la manifestació. Vam aturar-nos per dinar abans de seguir: l’organització havia disposat taules on donaven galetes i beguda diversa, tot a pagar a la voluntat.
Vaig tenir temps per passejar: és interessant observar que les zones urbanes dels costats, sobretot Hellín i Amposta, són típicament obreres, aquella mena de barris que semblen com tot un paquet preconstruït molt homogeni, de color gris i marró i com si estigués “apartat” de la resta de la ciutat.

Més tard ja se’ns va dir que calia formar-se a l’avinguda per marxar. Ens sembla que ens vam dividir en tres blocs, uns per cada origen del territori, i dins de cada hi havia grupets. Jo, per exemple, estava en el grup dels joves dins de Catalunya, darrera del qual hi havia el grup dels immigrants. Sigui com sigui, aquí ja es va començar a veure que érem més gent. No obstant, encara va ser dispersa la formació de la manifestació. No vaig poder apreciar bé la seva longitud fins que, al cap d’una estona, no vaig anar cap endavant per mirar-ho tot.
Certament, en sortir del parc vam passar pel Carrer Hermanos García Noblejas, moment quan vaig aprofitar per resseguir tota la manifestació: al parc, havia engrandit enormement: érem unes desenes de milers de persones, no m’estranyaria que 50.000 o potser més, a més bastant separats, llavors la manifestació ocupava molt. De fet, quan començava el bloc de Catalunya, que era el darrer, hi havia entre aquest i l’anterior una separació buida de gent. A la part inicial, per altra banda, persones de l’organització agafaven cordes per mantenir pels laterals la forma de la manifestació, davant de la qual hi havia un sol cotxe de policia. De fet, si una cosa es va sorprendre va ser la total falta de policia local: pràcticament només els vaig veure tallant el trànsit a la cantonada del Carrer d’Alcalà.

És per aquest carrer per on vam seguir, aquest ja més estret i amb més vida urbana, ja que l’altra era una àmplia avinguda on, malgrat la manifestació, la poca gent que hi havia o eren simpatitzants apartats o veïns que feien igualment la seva vida. A Alcalá, no tant: per tot el llarg del carrer hi havia gent diversa i gent ens els balcons, mirant. Si t’apartaves, senties comentaris favorables i d’admiració: de fet, vaig anar a un bar restaurant a comprar un entrepà i la gent comentava com d’interminable era la marxa. No només això, dins mateix del bar (i així com en aquest, en d’altres) hi havia manifestants prenent res o directament dinant. Podien estar segurs que encalçarien sense problema la manifestació.

És el tram d’aquest carrer, que vam seguir llargament, on també es començava a notar més la calor i la gent, almenys en alguns trams, estava ja una mica cansada. No ho feia manifest, en realitat: l’ànim era alt, però el ritme i la cadència dels crits polítics era relativament baix. No obstant, vaig observar que el grup més actiu i amb més “marxa” era el dels immigrants, que despertaven també l’admiració de tothom.
A l’alçada de la plaça de toros de Las Ventas (molt bonica, per cert), que és just després d’un pont que salva l’autopista M-30 que travessa Madrid, em vaig posar per la part de davant (del meu bloc) i un dels megàfons va caure a les meves mans. No tenia, però, ganes de cridar ni estimular la gent, jo també estava amb poques ganes de cridar. No obstant, òbviament, jo, així com un parell més, anàvem dient proclames de tant en tant que la gent repetia en algun moment més fortament, en d’altres menys i, sobretot, sense gaire eco: més aviat teníem ganes d’arribar a la destinació i no cridar ara. Anàvem, a més, amb una mica de pressa perquè es feia tard.

A l’alçada de la Porta d’Alcalà, ja hi havia una gran munió de manifestants, de fet em sembla que allà hi havia anat una altra columna: almenys el que seguia del Carrer d’Alcalà i el Carrer d’Alfons XII, que va en sentit sud, estaven plens de manifestants i no hi circulaven els cotxes. Jo em vaig meravellar de veure tanta gent i, malgrat que alguns pensàvem que allò era el punt de trobada, encara havíem de seguir una mica més. Estic parlant en realitat pel bloc dels joves. Això és així perquè en aquesta confluència de columnes a la Porta d’Alcalà em sembla que ja havia de canviar la manera com organitzar la manifestació: certament, la marxa principal estava organitzada no ja per territoris, sinó per blocs “cívics” -per dir-ho d’alguna manera-: primer l’organització, després moviments socials, després sindicats i després partits, si no recordo malament. Així doncs, la part juvenil va seguir per Alfons XII i no sé si ens seguia algú.

En aquest tram fins a arribar a Atocha (en realitat, la Plaça de Carles V), que no era ja gaire lluny, vam anar caminant ràpid, sense gaire posat de manifestació: havíem d’anar ràpid per col·locar-nos, a la plaça, en el bloc juvenil, i, més concretament, aquells amb qui jo anava (en el sentit relacional personal, no en el sentit de logística de la manifestació) s’havien de col·locar en el bloc estudiantil, dins del bloc de moviments socials.
Vull observar que el carrer d’Alfons XII no semblava pas tallat. El tram de direcció sud estava ple de gent, però el tram de direcció nord, per on passàvem nosaltres, estava obert i ens trobàvem cotxes, que evidentment no podien seguir. De fet, ja allà a la Porta d’Alcalà hi havia cotxes aturats, empassats per la marea de persones. Suposo que això també passava en els altres carrers que desembocaven a la porta: prova de la immensa quantitat de gent i del gran èxit de la marxa, i també prova de la poca previsió de la policia, la qual, com he dit ja, no vaig veure per enlloc.

Finalment, vam arribar a la Pl. de Carles V. Hi vam accedir per la part nord-est, des de la Baixada de Moyano, per la qual vam passar amb rapidesa esquivant la gent de tal manera que no es trenqués el grup. En arribar al final d’aquesta baixa, vaig sentir dels meus companys sospirs d’admiració: estava tota la nostra vista plena de gent, fins al peu mateix de l’estació, i amb multitud de banderes. A més, la Baixada de Moyano estava més elevada que la plaça, llavors la panoràmica que es tenia era meravellosa i corprenent. He de dir que aquell dia en aquell moment vaig tenir una de les sensacions més maques que he sentit mai en una manifestació. Es respirava un aire mig festiu, mig de manifestació, mig com si fos una diada a celebrar al carrer (tipus Sant Jordi) i mig com si la gent hagués sortit a passejar. Realment estava inundat per ciutadans corrents, ni tan sols activistes: ja dic que es veia perfectament famílies i parelles, potser amb samarretes amb lemes polítics per simpatia, “passejant” entre la multitud.
Després vam localitzar el lloc on havíem d’anar: més o menys al centre de la plaça és on es formava el grup estudiantil. Per tant, vam intentar formar-nos en cadena per no perdre’ns i vam anar ràpidament entre la multitud per arribar a aquell lloc, que identificàvem pel camió que havia de presidir el bloc.

Eren més tard de les cinc i el passeig del Prado, per on havíem de seguir, estava ple, suposo que allà s’havia posat ja la capçalera. Els carrers dels voltants també estaven plens. En aquest moment, ja em  vaig quedar sempre a lloc, no vaig recórrer per tota la manifestació, però tanmateix en l’aglomeració d’Atocha es podia veure una panoràmica de la massa i els seus distintius. Les banderes més nombroses i, sobretot, repartides, eren la republicana i la comunista (en alguna de les diverses versions, segons l’associació que l’ostentés). A banda, és clar, hi havia petits grups dins del gruix de la mani on destacava una bandera concreta, per exemple la del seu sindicat, però això no és tan destacat perquè no es tracta de símbols tan transversals com els altres dos. Hi havia, per contra, una quasi total absència de símbols i grups anarquistes (llevat dels sindicats concrets, com la CNT). De fet, em van dir que els anarquistes (suposo que els col·lectius més llibertaris que no la CNT) van fer un bloc de manifestació a part a unes illes de diferència). Em sembla que tampoc on vaig veure cap grup destacat amb estelades (però sí que hi havia un grup independentista), però en els diversos col·lectius que venien de Catalunya es podria trobar alguna estelada i senyeres.

Com que el Passeig del Prado era ple, bé semblava que la manifestació hagués començat ja. Nosaltres mica en mica ens hi dirigíem: sembla un embut, tothom de la plaça havia de passar en fila per la boca d’aquest passeig. Crec que a les sis ja estàvem encaminats. Jo notava com si hi haguessin tres fluxos de gent diferent que, a la part més estreta, s’anava barrejant per passar pel passeig, per tant semblava que no es mantenia la distinció de blocs en la mani. No obstant, encara va estar prou ben organitzat.

El sentit sud del passeig és el que estava ocupat pel flux de manifestants, però cal dir que tota la resta, els carrils en sentit nord i el passeig pròpiament, estaven igualment inundats de gent que anava marxant més a poc a poc o “passejava” o es reunia en grup. A la Pl. Cánovas del Castillo un tros de la manifestació es va aturar un moment mentre el flux principal seguia. També va ser aquí, si no recordo malament (i si no va ser aquí no recordo on va ser) on vaig veure en David Fernández de la CUP: simplement va passar per davant meu sol, com si sortís ja de la manifestació. Després vam seguir per la famosa Cibeles.
A la part de Recoletos que toca a la Plaça de Colom, que era el terme de la manifestació, el flux ja era menys distingible, més aviat era una gran massa de gent caracteritzada per haver-hi gent que intentava arribar a la plaça, altra que ja en marxava i anava en direcció contrària, i altra que veia que efectivament no podia avançar i estava parada.
Davant de la Biblioteca Nacional és on vam parar nosaltres. Veia així de cantó la gran bandera espanyola, però no vaig poder entrar en cap moment a la plaça estrictament. Aquí ens vam quedar aturats una estona. Eren vers les vuit. Ja no se sentien càntics, que van ser prou abundants durant la manifestació, tot i que barrejats amb el soroll normal de la multitud. En canvi, se sentia la megafonia de l’organització a la plaça. No sé, però, què deien.

Sobre la policia, hi havia furgones disposades davant d’alguns edificis importants, però sobretot en alguns carrers circumdants una mica apartades: crec que va ser en el Carrer d’Alcalà en la seva part oest a partir de Cibeles on vaig veure una quinzena de furgones. En tot cas, malgrat que n’hi havia unes quantres per tot el voltant, la seva presència no es feia notar i ningú no buscava enrenou.

El meu grup va decidir marxar: ja havíem complert i calia sopar i agafar l’autocar a les nou del vespre. Per tant, vam prendre el metro allà mateix, té parada a la cantonada oest de la plaça amb el Carrer Gènova. Òbviament, el metro també estava ple.
Deixeu-me que us expliqui què va passar a la parada: resulta que davant de cada accés, és a dir, de les barres aquelles giratòries que s’obren quan pagues, hi havia un guàrdia de seguretat. Però, a més, també vam identificar dos agents de la policia secreta que feien força por: ja estaven ben preparats per agafar qualsevol que es colés. Penseu, a més, que el metro de Madrid és una empresa de societat anònima. Doncs bé, entre la munió de gent a l’entrada se sentien crits perquè obrissin, cosa que òbviament no farien, i algú va fer algun intent per colar-se, però els guàrdies ja deien que no. Algú, irreflexivament, llençava proclames perquè obrissin o per incitar, no pas del tot seriosament, a colar-se. No obstant, en els 10 o 15 minuts que vaig estar esperant abans d’entrar mentre un company comprava els tiquets, van venir tres persones cobertes, que no tenien especialment una pinta que diríem, en sentit conservador, d'”antisistema”, però van passar per entre la gent del vestíbul i van anar directes a la barres d’accés, que òbviament es van saltar. Els guàrdies els van agafar, però la “secreta” se’ls va tirar a sobre com si fossin animals en zel. A més, al final vaig comptar cinc “secretes”. Jo molt sospito que no tenen autoritat per fer això.
La manera com els van agafar òbviament va evitar que poguessin fugir i va despertar crits de tothom. Els ciutadans que venien en sentit invers (per tant, a la banda de dintre de l’estació, per sortir) estaven també espantats. La policia va arraconar aquestes dues persones de manera tan salvatge que una dona d’aquestes que venia en sentit invers que estava just al costat d’un secreta els va cridar l’atenció. Em sembla que la policia, com a institució, no s’adona que desperta la més profunda indignació entre la ciutadania i que això va empitjorar les coses.

Quan vam arribar a la nostra destinació, eren quasi les nou. Alguns vam anar a un bar a sopar per esperar la resta de gent per pujar de nou als dos autocars. Per la televisió del bar, sintonitzada a La Sexta, vam veure ja la notícia de les càrregues. Tenien lloc just on havíem estat nosaltres no feia gaire, i on, de fet, la manifestació encara tenia lloc, perquè no havia acabat: els parlaments estaven en marxa i la massa no s’havia dispersat ni molt menys.
Em van dir que ja abans hi va haver càrregues, a la tarda, quan els anarquistes a la seva manifestació van voler anar al Congrés. Tanmateix, això no ho he pogut confirmar.

Jo, com dic, no estava present en el moment de les càrregues policials, però unes coses us les puc assegurar sobre l’actuació policial: 1) la policia va carregar quan li va donar la gana, amb tot el gruix de la manifestació, sense que els actes s’acabessin; 2) està clar que si hi va haver “exaltats” van ser els qui van respondre a la policia, els qui van ser provocats; 3) hi havia una total descoordinació (oficialment reconeguda) i organització de la policia, tant que faria sospitar a algú malpensat que estava fet expressament per donar aire als actes violents; i 4) la policia va disparar pilotes de molt a prop, no a la massa, sinó a cada individu particular, i suposo que és així perquè són grupets de policia que es van veure superats per la seva ineptitud i gosadia en carregar il·legítimament.Doncs bé, no puc dir res més de les càrregues, simplement que van començar a la cantonada de la Colom amb Gènova quan els parlaments s’estaven dient. De fet, a la notícia de La Vanguardia podeu veure un vídeo on se sent l’organització avisant la policia que estan carregant il·legítimament i se li exigeix que abandoni la plaça. A partir d’aquí, no puc dir res més. Si voleu un vídeo sobre les càrregues i on es pot apreciar l’actuació policial, aquí us el deixo:

Finalment, ara sí per acabar, només voldria fer una reflexió: la casualitat històrica ha volgut que les marxes tinguessin lloc en el mateix moment quan mor Suárez, que és considerat, amb exageració, el pare de la democràcia de la Transició. Tots els polítics volen emmirallar-s’hi. Però obliden que la democràcia no és deixar-se seduir per un imaginari mític, no és fer retòrica buida, no és només la construcció d’una formalitat institucional. Una consideració tal ha agreujat el silenci dels mitjans de comunicació entorn de la Marxa i desbanca, en el discurs hegemònic, el fort clam democràtic i la crítica política implícites en la Marxa.