Arxiu del Blog

Virus, bé comú i individualisme

Gandhi va dir allò que el grau de desenvolupament d’una civilització es mesura pel tracte que dóna als animals. Jo crec que s’equivocava. Crec que hem de recuperar el principi humanista segons el qual l’home és la mesura de totes les coses. Per tant, el grau de desenvolupament d’una civilizació es mesura pel tracte que, en el seu si, es dóna a les persones. I no em refereixo només al tracte físic i immediat, sinó a l’encaix dels homes dins de la civilització de la qual formen part, en la mesura que la civilització els transcendeix i alhora podria deixar d’existir sense que, per això, els homes com a tal desapareguessin. I vet aquí la gràcia de la frase: si, en una civilització, el tracte envers les persones que la integren deixa entreveure tendències desarticuladores, llavors la civilització es troba en un grau de retraïment.

El bé general només es pot perseguir i abordar a la pràctica des de coordenades del bé general, és a dir, des de les institucions que representen la comunitat, que busquen implícitament i explícitament el bé comú i depenen de la col·lectivitat. Això és, l’àmbit públic. El grau de desenvolupament de la civilització -o, si voleu més humilment, de la societat- dependrà de com s’articulen els mecanismes que integren les persones de la comunitat en el mateix funcionament comunitari, i què transcendeix des d’una perspectiva holística. En moments de crisi, en què en aquest cas una desgràcia impacta sobre la societat, podem veure les fisures socials prèvies i com la reacció que dóna la civilització en la qual estem s’alinea amb la tendència de promoure el bé col·lectiu des de coordenades col·lectives o no, i això ens permetrà deduir quin camí està seguint la societat.

Aquest és el punt de partida per adonar-nos que, segons tot això relatat, la manera d’articular-ho és diferent en un llocs i uns altres (a tot arreu sotmès, però, sota pressió) i que, més encara, podem observar tendències desarticuladores, és a dir, que trenquen la connexió cohesionadora per via de les institucions col·lectives entre les persones i l’ordre social del qual formen partI jo justament em vull centrar en la mentalitat nord-americana que, no per caracteritzar-la amb el gentilici, pretenc dir que és inherent o generada pels nord-americans com a tals, sinó -i retornem a la visió societal- per les institucions, valors i mecanismes d’articulació social.

Sembla clar que el capitalisme rampant, que troba la seva màxima expressió a EUA, comporta tota una visió antropològica i moral, una ontologia. Sempre s’han vist indicis de l’impacte de l’individualisme capitalista, però ara en la crisi aquesta mentalitat individualista tan agressiva per al manteniment de la societat en tant que societat es pot observar més nítidament. Voldria analitzar breument, en aquest sentit, unes característiques d’aquesta mentalitat a partir d’aquest vídeo i anotar el seu caràcter desarticulador. En el vídeo en qüestió veiem que unes organitzacions conservadores han fet una protesta bloquejant els carrers i els accessos als hospitals per reclamar la fi del confinament a Michigan.

1- Locus d’enunciació: experiència i desig individual:

La societat, l’entorn, és vist i interpretat només des de la posició personal, els pensaments propis com a individu en tant que presentisme. Dues intervencions de persones entrevistes ho mostren:  si els altres agafen el virus i es moren, m’és igual, perquè jo vull sortir a anar a la perruqueria, i qualsevol mesura oposada atempta contra la meva més elemental llibertat. I el senyor que diu que ha patit tres malalties i segueix endavant, que no té por de res. 

És com si, amb tot plegat, la malaltia fos optativa i cadascú particular té el coneixement (per inspiració divina) de saber si està infectat o no i saber si quedar-se a casa o no. D’aquí es deriven dues coses més, que és el rebuig del pensament racional (punt 2) i la moralització (punt 3).

Hi ha curtesa de mires, es perd una mena d’intuïció per reconèixer la nostra posició en la societat i, doncs, percebre allò que és més gran que nosaltres. Aquesta expressió de l’individualisme és una de les coses més crucials i centrals d’una antropologia negativa i salvatge, que evidentment condiciona l’escala de valors i fins i tot la cognició. Aquest pensament enllaça perfectament amb la coneguda frase de Thatcher que “no hi ha societat, només hi ha persones soles i famílies”. Il·lustrem-ho amb una metàfora: hom veu l’arbre, però no veu el bosc; i és justament el bosc el que genera un ecosistema, no l’arbre sol. Com veurem amb el punt 4, a vegades ni tan sols es té la intenció de veure el bosc.

Per acabar-ho d’arrodonir, podem recórrer al clàssic Tocqueville, que afirmava que “En los siglos democráticos, el hombre es constantemente dirigido hacia sí mismo y a no ocuparse más que de él solo.” Aquesta és la tendència de l’individualisme. Tocqueville concloïa que l’individualisme acaba per destruir totes les virtuts, incloses les cíviques, i acaba per absorbir-se en l’egoisme. I això, en efecte, condiciona la política, ja que les societats democràtiques (ell s’hi refereix des d’un punt sociològic, són aquelles que tendeixen a la igualació dels individus) tenen un amor natural per la llibertat, però una passió. La passió és per la igualtat, i hom és capaç de sacrificar les seves llibertats per no tenir ningú per sobre seu.

2- Imposició de l’opinió:

En primar el desig inicial i veure l’entron només des dels meus ulls, no es fa un procés de reflexió, perquè la societat només es pot entendre des del que jo mateix digui, que ja té valor. És igual que els metges diguin que un epidèmia es controla limitant-ne els contagis i que ja s’hagi fet a altres llocs del món… la qüestió és que jo penso que no, que jo he sortit al carrer i no m’ha passat res i que a mi em molesta que un polític em digui que no puc sortir a la perruqueria. En efecte, no hi ha reflexió ni es tenen en compte les indicacions científiques, sinó si ara en aquest moment (segons com el jo ho viu) el virus m’afecta o no. I si no m’afecta, doncs diré que no és tan greu i que la mesura és excessiva

La imposició de l’opinió (la “rebel·lió de les masses“, com en diria Ortega y Gasset) actua com a barrera cognitiva i, pel seu efecte anticrític, reforçadora del mateix “jo”. En aquest sentit, s’és incapaç de veure la relació entre el tot (que no és ningú en particular ni una suma aritmètica, sinó l’abstracció cohesionadora que adopta formes integradores socials) i el particular, de tal forma que s’és incapaç de percebre la contradicció social que una protesta d’aquesta manera generaria, la tensió entre un bé superior i tant el perjudici com el benefici d’unes minories en concret. Més encara, també es perd l’ètica (això vol dir també la capacitat d’identificar dilemes i les seves contradiccions), que és substituïda per la moral absoluta del jo triomfant. La tensió entre l’evolució social i l’evolució seva particular, no és vista. Que, en tant que societat, unes persones morin, no és cap problema mentre no afecti la seva evolució i no contradigui la seva opinió individual.

3- Moralització:

Si el punt de partida és la persona i la seva experiència, vol que també el criteri per jutjar els altres (que és un exterior a mi) sóc jo mateix. Hi ha, doncs, una moralització simplista. Més encara, la incapacitat de percebre un bé col·lectiu i la tensió entre el que jo faig i el paper dels altres (en tant que col·lectivitat, no que individus atomitzats), provoca que es perdi l’ètica (això vol dir també la capacitat d’identificar dilemes i les seves contradiccions), que és substituïda per la moral absoluta del jo triomfant. La tensió entre l’evolució social i l’evolució seva particular, no és vista. Així, que, en tant que societat, unes persones morin, no és cap problema mentre no afecti la meva evolució particular i no contradigui la meva opinió individual.

Un pensament i raonament curt de mires i acrític sempre té com a corol·lari la moralització, per omplir el buit deixat. El comentari del senyor gran és molt il·lustratiu, que acaba dient que no té por i que si estigués malalt, es quedaria a casa. Ergo, aquest és el criteri amb el qual jutja els altres. El que ell fa és el que està bé i seria lògic, i és el que han de fer els altres: si estàs malalt, és culpa teva per com t’has cuidat. En qualsevol cas, tot és una qüestió de decisió individual descontextuaitzada. Tot és qüestió de “no tenir por”, ser fort i que ningú no obstaculitzi la teva “llibertat” en tant que desig de voler fer en aquell precís moment exactament aquella cosa -superficial- que vols fer.

Però la moralització individualista té un efecte més ampli, ja que és el substrat per discernir entre el bé i el mal. La immensa força de l’individualisme fa que també les bones intencions i les accions dirigires a ajudar a altres estiguin tallades per aquest criteri, que -repeteixo- en ser individualista, doncs es fixaria en el lligam entre els individus com a tals, més que no en la connexió per via de la societat entre els individus. És a dir, hi ha una mena de sensibilitat, entre altres coses perquè un argument que impliqués una reflexió política o exterior a l’experiència no seria acceptat (pel tancament cognitiu). Per això el metge indignat fa servir aquests raonaments sentimentals per indicar el possible vincle personal: i si fos el teu fill?

Òbviament, tots aquets punts dibueixen un mapa i una escala de valors. I, òbviament, no surt del buit, sinó que està arrelat socialment. La mentalitat, les percepcions i el caràcter es poden modelar, i de fet passa. Però no només és important tenir en compte que els valors socials estan condicionats, sinó que un encaminament cap a determinats valors socials de tipus individualista alhora predefineix unes condicions que de possibilitat per a unes formes societals o altres, o si més no la seva integració supraestructural. Això s’entendrà molt fàcilment amb un exemple: això que veiem a EUA, és impossible que passés a la França del 68, o als estats nòrdics socialdemòcrates, perquè ni les institucions socials són dèbils, ni hi ha una predisposició mental, podríem dir-ne. Per tant, podem extreure la conclusió que, si considerem com jo considero, que aquesta tendència individualista és desarticuladora, les accions socials que es moguin en aquesta línia no fan sinó facilitar el desmembrament d’una àgora col·lectiva. 

4- Component polític i societal:

En aquest apartat no em vull referir a la lluita en concret dins de la institucionalitat entre els agents, sinó al concepte pel que fa a la presa de decisions i l’impacte que tenen les decisions col·lectives, així com l’impacte en la configuració de la societat. Comencem per aquesta frase que vaig escoltar dir un dia a una científica, en un d’aquests comentaris que fan en reportatges: “les infeccions són naturals, però les epidèmies són polítiques, no són purament un problema científic.” Certament. Només per això, l’actitud tan curta de mires dels manifestants ja queda desacreditada. L’important, però, és que les decisions de l’autoritat pública (el sobirà, podríem dir) tenen impacte. És obvi que la decisió del govern britànic de prioritzar l’economia abans que la salut pública no és innòcua. 

Però ens assalta una pregunta: i què passa si l’autoritat pública no pren decisions respecte d’aquell mal que afecta el malestar general? Les decisions, les pren igualment, però en un altre sentit. Un poder públic que no tingui per objecte el bé general, que no el persegueixi útilment posant les institucions col·lectives al servei de la generalitat, actuarà en canvi conforme els interessos d’una part. No cal dir que la part beneficiada és aquella que obtingui beneficis de la situació en curs. Aquestes parts, però, actuen igualment en benefici del seu interès independentment de l’alineació de l’autoritat pública, així és com veiem empreses de salut privades que ofereixen testos de COVID-19 per “només” 300€ perquè així poden ajudar a tothom (i ignoren expressament que el preu ja és una barrera d’accés).

El problema és quan hi ha la concordança d’interès entre el poder públic i l’interès immediat d’una de les parts. I no en sentit simbòlic, perquè ens estem referint estrictament a la funció social, a qüestions pràctiques, per tant a qüestions infraestructurals. L’ordre econòmic establert (i les relacions que se li pressuposen) queden enfortides per aquesta mena de decisions. En efecte, en un context de, per una banda, mentalitat individualista, tancada en si mateixa que implica un distanciament dels individus, i, per l’altra, de preeminència de l’interès de mercat, les institucions globals que tenen un sentit col·lectiu i cohesionador queden debilitades i són arrossegades per la inèrcia de la infraestructura (no en va aquesta manifestació és un protesta pel tancament dels comerços, que és el súmmum de la iniciativa privada lliure en un estat social individualista i de mentalitat mercantil). Llavors, tot aquest conjunt de dotació de sentit i d’elements supraestructurals va desvirtuant-se (i més si hi ha el xoc entre els interessos al·ludits i els interessos pragmàticament perseguits), amb la qual es van trencant, com dèiem més amunt, els diversos mecanismes d’articulació social.

Hi ha un segon element polític molt significatiu que ens permetrà anar encara un pas més enllà del que estem dient. L’autoritat pública no només se subordina als interessos del mercat, sinó que està encantada de tenir individus i grupuscles com aquells manifestants i altres que han entrat al capitoli de Michigan amb armes, perquè suposa un distanciament dels individus entre ells i no qüestionar l’autoritat del sobirà i, alhora, els aïlla de forma antagonista. No hi ha, per tant, com dèiem en el punt 1 en referència a Tocqueville, llibertat. És més, Tocqueville aquí hi veuria despotisme: El despotismo, que es tímido por naturaleza, ve en el aislamiento de los hombres la garantía más segura de su propia duración y, de ordinario, pone todos sus cuidados en aislarlos. No hay vicio del corazón humano que le agrade tanto como el egoísmo. Un déspota perdona fácilmente a los gobernados que no le quieran con tal de que no se quieran entre ellos. No les pide que le ayuden a conducir el Estado, le basta con que no pretendan dirigirlo ellos mismos. Llama espíritus turbulentos e inquietos a los que pretenden unir sus esfuerzos para crear la prosperidad común y, cambiando el sentido de las palabras, llama buenos ciudadanos a los que se encierran estrictamente en sí mismos.

1

Però encara es podria afegir més, ja que “el despotisme tendeix constantment a aïllar els homes. És, per tant, especialment perillós en les èpoques en què l’Estat té la mateixa tendència.” En efecte, el que pretenem explicar en aquest article és que justament  l’estat social fortament individualista es combina amb la tendència pública de trencar la lògica d’utilitat pública de les decisions sobiranes, o sigui, es combina amb un president com Trump que lloa l’acció dels manifestants com si fossin precisament “bons ciutadans”.

Final:

La tendència social inherent al capitalisme és disgregadora, perquè l’únic que es pressuposa en l’ordre social és la suma de les voluntats individuals. No hi ha un concepte de societat, de col·lectivitat, identificada per elements propis de la col·lectivitat en si, definitoris, com per exemple justament la salut. La dinàmica infraestructural del capitalisme és autocentrada i agressiva, destructiva; sabem i patim les externalitats negatives que té el capitalisme i, a vegades, no tant externalitats, sinó directament preferències davant dels elements constituïts de la societat: primer els diners, després la vida humana (i podem afegir també, natural), com uns quants portaveus d’aquesta ideologia han expressat obertament. Això indica no només falta d’ètica, sinó que existeix un entremat d’interessos i institucions parcials, no hi ha planificació general. I per haver-hi planificació general, cal tenir en ment el bé comú i organitzar-se socialment per satisfer-lo materialment i institucionalment. La mà invisible, doncs, que es quedi a casa en quarantena perquè no serveix.

Això és el que traspua d’aquests actes de protesta que cito paradigmàticament. Veiem que, per exemple, en bloquejar la sanitat en base al desig individual sense, i això és important, transcendència política envers l’àgora pública, es manifesta l’absència de reconeixement per la salut com un servei essencial; més aviat és com una funcionalitat externa al jo que hom pot fer servir (en la seva lliure voluntat) o no -segons si es cuida bé o no-. D’aquesta manera, prostitueixen l’esfera pública perquè la desposseeixen dels seus atributs propis; en lloc de ser pública, doncs és multitudinària, és a dir, l’espai de concentració o reunió de les moltes voluntats individuals. I en aquest cas, aquestes voluntats individuals s’ajunten per coartar la llibertat civil, la llibertat radical i els serveis públics.

Retornem a la frase de l’inici de l’article: per la posició que es reserva a les persones i com se les tracta, podem dir en quin nivell es troba la civilització; sense un tractament igualitari per via d’institucions col·lectives, no hi pot haver ordre social. D’aquest principi i de tot aquest raonament a partir de l’exemple il·lustratiu d’EUA, puc dir que crec que vivim un canvi d’època, un temps convuls en què efectivament els mecanismes que tenim de cohesió social s’estan posant a prova. Però no crec que sigui una tensió seca, sinó que penso que efectivament ja veiem indicis de desmembrament social, en el sentit de desarticulació dels mecanismes, institucions i valors que permeten la constitució d’una realitat humana que podem anomenar plenament societat. Per això penso que cal lluitar contra la tendència liberalitzadora cega, i mobilitzar-nos socialment i políticament en favor d’una democràcia radical en totes les esferes, que és l’únic capaç d’enfortir el mínim comú denominador d’una societat racional i justa: el bé col·lectiu. Altrament, veiem amb l’exemple d’EUA què pot passar. Per sort aquí la nostra societat no està imbuïda tan intensament per la mentalitat individualista, però el capitalisme hi ha fet mal igualment. Cal fer atenció i ser ben conscients de la conjuntura històrica, no fos cas que es fes realitat el que va advertir Tocqueville: “El despotismo no solamente destruirá la libertad en esos pueblos, sino también en cierta manera la sociedad.”

 

 

 

 

Cinco tesis sobre el “procés”

[Originalment publicat a la revista Mientras Tanto en el número de desembre de 2019]

Llevamos ya unos cuantos años viendo como la política catalana, que influye en la española, está subsumida en el llamado procés de independencia. Las acciones políticas, los discursos, las relaciones de fuerza… todo se mide y se conceptualiza según los parámetros del procés. Después de todos estos años y llegados al momento actual, creemos que es un buen momento para exponer brevemente unas tesis medio explicativas y medio interpretativas del susodicho proceso.

Primera tesis: el procés como desviación de las protestas sociales

Se acostumbra a decir —quizás ya es por todos aceptado— que el proceso de independencia es y ha sido un manto que ha tapado problemas y también protestas sociales. En efecto, hacia 2011, un año después de la gran manifestación de repulsa a la sentencia del Estatut y un año antes de las elecciones anticipadas convocadas por Mas en las que se presentó como un mesías, estalló el movimiento 15-M, que en Cataluña, en junio de ese mismo año, llamó a “rodear” el Parlament. Cabe recordar que el día en que se convocó esa concentración el Parlament debatía los presupuestos de austeridad… y también que el presidente Mas llegó en helicóptero al hemiciclo. Sin duda, unas protestas que un gobierno de derecha de orden no podía permitir.

Aun así, quizás no prestamos demasiada atención al hecho de que la forma de ignorar las protestas sociales no fue tanto taparlas como desviar la atención hacia otro tema. El procés nació como una forma de recoger el descontentamiento popular, que desbordaba a la vez por la multitudinaria manifestación de julio de 2010 y por las acampadas “indignadas”, y reconducirlo, de tal forma que las ansias independentistas y las excusas que señalaban a Madrid fueran preponderantes. La voz independentista se amplificó y se acogió como la voz de las protestas sociales, a la vez que se acalló lo que podía llevar a indignación popular descontrolada, notablemente la crítica a la profunda corrupción que empezaba a emerger en la derecha catalana. Es un ejemplo de ello la llamada “Consulta sobre el futuro político de Cataluña 2014”, aquella especie de referéndum —que se cuidó mucho de no ser designado como tal— que incluía una doble pregunta. Pues bien, activistas y movimientos sociales, que empujaban hacia la soberanía popular —a veces por la vía ciertamente de la independencia—, en realidad pretendían hacer un “multireferéndum” en el que se decidiera democráticamente sobre cuestiones de derechos sociales. Evidentemente, nada de esto fue aceptado e incluso se podría decir que en aquellos momentos ICV-EUiA discutió más sobre el redactado de la doble pregunta de esa consulta que sobre el contenido de la misma en relación a las condiciones socioeconómicas de la población.

Segunda tesis: independentismo y “procés d’independència” no son lo mismo

Al ver las encuestas de opinión, se observa que la población independentista en Cataluña ha representado siempre en torno al 15% de la población. La mayoría de la gente, al ser preguntada por la preferencia territorial respecto de Cataluña, se situaba o bien en la autonomía o bien en el federalismo. Pues bien, con la sentencia del Estatut eso cambió. El independentismo creció enormemente y se activó para presionar a los políticos. Su punto de partida fue quizás la manifestación de repulsa a la sentencia del Estatut de 2010, ya mencionada, que se convirtió de facto en una manifestación independentista. Tomó una fisonomía y una magnitud inesperadas. Se trataba de un sentimiento popular legítimo, en cierta forma una expresión de soberanía.

El punto de partida del procés, por otro lado, son las elecciones de 2012, donde Convergència i Unió, con el lema “La voluntat d’un poble” y una foto de Mas con los brazos abiertos, se apropió de ese sentimiento de independencia, le dió una forma institucional para poder controlarlo y, como hemos visto en el apartado anterior, evitar que se conviertiera en un auténtico movimiento de protesta que se dirigiera contra el gobierno. Pero lo que Mas inició no es el movimiento de independencia en sí, sino una estrategia política de relación con el gobierno central que recurre simbólicamente a la independencia. Dicho de otra forma: lo que ocupa los titulares de los diarios, lo que siempre vemos sobre la independencia, no es el independentismo como tal, sino la confrontación entre dos gobiernos, el catalán y el español, que ponen los recursos que tienen a mano para intentar cambiar su relación de fuerzas.

Esta segunda tesis —que debe entenderse conjuntamente con la primera y la quinta— afirma, pues, que el procés es la conducción (o sea, el mismo proceso en sí) de ese sentimiento de independencia, la dirección (o sea, la estrategia) de los movimientos tácticos que se justifican en la independencia. Ilustrándolo con las metáforas marineras que tanto se pusieron de moda, el objetivo real no es llegar a Ítaca, sino toda la odisea que hay en medio, que se representa a conciencia con pasión y como éxito. El procés, y con los años lo hemos visto, ha acabado cooptando el movimiento independentista, pues veía en la estrategia gubernamental seguramente la única forma de dar salida a sus peticiones (si el gobierno catalán no se hubiera sacado de la manga Ítaca, el independentismo habría desbordado). El propósito real del procés, que evidentemente no es el mismo que el de los independentistas honestos, no es otro que mantener la rueda en marcha: el procés se retroalimenta a fin de seguir consiguiendo réditos electorales y a fin de que la derecha siga presidiendo la Generalitat.

Tercera tesis: el nacionalismo y el identitarismo, gestados en la respuesta españolista al procés

A menudo se critica al independentismo, al que se confunde con el procés, por nacionalista, en el sentido de excluyente e identitarista. Incluso se le atribuyen esos valores inherentemente. Pero, aunque la agitación de la bandera para desviar la atención de los problemas sociales es ciertamente nacionalista, la crítica que se le hace en este sentido identitarista parte, a nuestro parecer, de un error de análisis. El choque nacionalista que ha significado el procés y la agitación social en base a los sentimientos nacionales es debido a la estrategia de confrontación que la derecha nacionalista españolista inició, concretamente el partido Ciudadanos en Cataluña.

En efecto, la crítica de este partido al independentismo (en la forma del procés) confundía deliberadamente independentismo, un movimiento político legítimo con fines racionales, y nacionalismo, un movimiento político o, como mínimo, estrategia de apelación a las masas, sin otro fin concreto que sus efectos movilizadores y cohesionadores en base a una identidad colectiva. Esto se ve muy claramente en las intervenciones públicas que hacían los portavoces de ese partido, del estilo “los nacionalistas catalanes quieren romper España”. Y esto casa completamente con la mentalidad política del Reino de España, según la cual los nacionalistas son sólo los nacionalismos periféricos, no el centralismo castellano.

Lo que se debe tener en cuenta, pues, es que este discurso se impuso y es el que hasta hoy incluso la izquierda asume a veces. La reacción anti-independentista ha dado al procés, del cual ha acabado formando parte, su carácter identitarista en la medida en que se le criticaba por ser catalán y egoísta con los españoles. Como consecuencia, esto es lo que ha asumido la parte de la población no atraída ni por la independencia en sí ni por el procés y, consiguientemente, se ha formado su identidad (nacional) por oposición. Dicho de otra forma, la estrategia de este partido ha galvanizado a los ciudadanos catalanes que se sienten solo o también españoles [1], en la medida en que se les presenta la independencia como algo solo de catalanes y amenazador a su pertenencia a la comunidad sociopolítica en la que, de hecho, están incluidos. Así es como se entiende que el 10% de aquellos que solo se sentían españoles en el año 2012 fueran independentistas, pero que hoy solo lo sean el 3%. De aquí se deduce que ha habido una polarización política que se ha trasladado también socialmente.

Lo que en estas líneas defendemos es fácil de comprobar en la medida en que nos damos cuenta de que el nacionalismo español se ha avivado en toda España, no solo en Cataluña, porque lo que afecta en Cataluña se ve y se representa como una amenaza al sentimiento de pertenencia global. Pero, como esta polarización política que el nacionalismo españolista ha generado no puede trasladarse en términos puros a todos los territorios del Reino —pues no en todos lugares hay un “nacionalismo periférico” al que confrontarse—, se expresa en forma de exacerbación nacionalista, de forma que los partidos (básicamente la derecha) compiten entre ellos para mostrarse lo más españolistas (“españoles”, dirán ellos) posible.

Cuarta tesis: polarización social

Siguiendo con el punto anterior, el señalar a los otros (independentistas) como nacionalistas es lo que ha llevado a la confrontación nacionalista, que tiene como efecto la fragmentación y polarización parlamentaria en grupos contrapuestos, como reflejo de la sociedad. Sin duda, el hecho de que C’s sea el partido más votado y con más representación parlamentaria, pero que los dos mayores partidos independentistas sean los que tienen la mayoría, ya es indicio de esta fuerte polarización. No somos partidarios de designarlo como una división social, que es de hecho lo que hacían desde C’s, pero sí como una tensión muy fuerte que, como hemos visto en el punto anterior, interpela a la ciudadanía según sus sentimientos. El llamado “referéndum” del 1 de octubre fue seguramente el punto máximo de la negligencia procesista, que certificó a ojos de muchos catalanes cómo —en la medida en que fue unilateral— los “catalanes” ignoraban a los “españoles”. El discurso de la confrontación nacionalista no había tenido hasta entonces un mejor portavoz que ese mismo referéndum.

Pero vayamos un poco más allá, al núcleo de nuestra tesis: la polarización social, en este contexto de confrontación nacionalista, supone problematizar también aquello que usa la sociedad para comunicarse y que es a la vez distintivo de Cataluña —aunque no solo— respecto del resto de España, o sea, la lengua. Consecuencia indeseada del procés, por vía de la exaltación nacionalista de C’s (que justamente entró en el Parlament en el 2006 con un solo punto en el programa: la erradicación de la inmersión lingüística), es y ha sido el ataque a la lengua catalana, el sentimiento de agravio de la comunidad castellanoparlante, el rechazo de la lengua catalana como instrumento de inclusión social, papel que ha desarrollado hasta ahora y que, creemos evidente, ha demostrado ser efectivo. De esta forma, lo que ha conseguido colar C’s bajo la apariencia de anti-independentismo es en realidad un profundo anticatalanismo, que muchos inconscientemente reproducen. No podemos ser ingenuos y aceptar ese discurso, porque esto significaría certificar que hay una división social (entre dos comunidades lingüísticas), representaría confirmar una cierta etnicidad y supondría rechazar el que fue lema de integración e inclusión del pueblo catalán en su conjunto por parte de la izquierda: “un sol poble” (‘un solo pueblo’).

Quinta tesis: el juego de la gallina y la mutación perpetua

Si se toma en consideración que el objetivo político “realista” del procés era forzar una negociación para llegar a mejores condiciones de autonomía para Cataluña o conseguir que las élites políticas catalanas participaran de la gestión política de España, entonces llegaremos a la conclusión de que, después de las sentencias de prisión de hace unas semanas, se ha demostrado el fracaso del procés porque el juego de tensar la cuerda no ha salido bien. O, mejor expresado, el choque de trenes efectivamente se ha producido, pero el gobierno español tenía ciertamente un tren robusto, mientras que el gobierno catalán tenía una vagoneta.

Desde esta perspectiva, es un fracaso. Pero no nos confundamos: primero, el juego de la gallina sigue, porque el gobierno catalán evidentemente no va a dar marcha atrás a pesar de los reveses. Es decir, lo que ha pasado es un contratiempo. No en vano, por las fechas de la sentencia, se oía en algunos círculos independentistas que todavía se tendría que hacer otro referéndum. Es decir, como es propio del juego de la gallina, esto significa empujar fuerte hacia adelante y esperar que el rival se mueva. Segundo, el procés se justifica por el deseo de autodeterminación, por el sentimiento de agravio e incluso por medio de la movilización misma, de tal forma que esa estrategia del juego de la gallina, tan arriesgada y negligente, sigue estando en contacto con el sentimiento del independentismo honesto. Así, un revés como tener los políticos independentistas en prisión no se ve sino como una prueba más de que es necesario seguir tirando de la cuerda.

De esta forma, nos damos cuenta de que los objetivos del procés, siempre circunscritos a los tacticismos circunstanciales que permiten, justamente, mantener la maquinaria en marcha (es decir, el círculo perpetuo de este proceso político), se adaptan, mutan. La independencia no es un objetivo. No lo había sido nunca, pero por lo menos los portavoces, digámoslo así, del procés recurrían retóricamente a ella. Ahora, el objetivo, retóricamente plasmado, que se planteaba el procés después de la sentencia era la libertad de los presos políticos, igual que en otros momentos su objetivo era la restitución del presidente legítimo o la celebración del referéndum. Una vez superado el valor táctico de cada uno de estos “objetivos”, se olvidan, quizás con excepción del 1-O, que se ha convertido en un relato mítico fundacional.

El procés es, como hemos visto, una estategia de gestión autojustificativa y, como decimos, muta continuamente. En su reelaboración aparecen a veces fricciones, sea por su alta negligencia o por disonancias entre los timoneles del procés —entre ellos o entre ésos y las bases independentistas—. Ciertamente, la mutación puede llevar a choques con el principio de realidad así como a choques por la lucha por el poder. Igualmente tenemos que considerar que la mutación no implica, evidentemente, un cambio parejo en las bases independentistas, que siguen siendo independentistas, y que por tanto pueden distanciarse de los líderes. De hecho, podríamos decir que ya estamos viendo síntomas de cierta disonancia: críticas de independentistas entre ellos, arrepentimientos —o, como mínimo, reconocimiento de errores— y protestas independentistas que —seguramente porque no tienen un objetivo claro— se han manifestado últimamente más bien sin sentido y no en el marco de las movilizaciones necesarias para mantener girando la rueda —como hemos visto en el punto 1—, como protestas contempladas por algunos sectores de la población como alteraciones molestas a su vida cotidiana —que probablemente ni siquiera les interesen ideológicamente—. Sería el caso de la “ocupación” de la estación de Sants en Barcelona, por ejemplificar.

Finalmente, estas disonancias —como las hemos llamado— nos llevan a considerar que el procés está entrando en una nueva fase; todavía tiene que adaptarse y acomodarse, hasta que pueda controlar las protestas —que evidentemente no son para nada deseadas por la derecha— y pueda mantener al movimiento independentista firmemente cooptado. Aun así, sabemos que a veces la política genera efectos “indeseados”, como la exacerbación del nacionalismo españolista en el caso del procés, y sabemos también que en el gobierno español ahora toma parte Podemos, un partido que a pesar de no haber estado siempre a la altura, a nuestro parecer, tiene ciertamente un talante distinto y una visión sobre España y Cataluña que no casan con el endémico centralismo castellano. Aunque estos dos motivos nos lleven a estar expectantes, el autor de estas líneas no cree que la lógica del procés expresada en estas tesis —aunque ahora nos interesa especialmente esta quinta, por ser la que recoge la relación entre gobierno catalán y gobierno español— se vaya a ver alterada.

Nota:

[1] Al ser preguntados los ciudadanos catalanes en las encuestas de opinión sobre su sentimiento de pertenencia en una pregunta que incluye cinco categorías de respuesta (solo catalán, más bien catalán, catalán y español, más bien español, solo español), la mayoría responde que se siente igual de catalán que español (un 40% en el año 2010, menos que antes de la sentencia del Estatut). En segundo lugar está ahora, después de estos años, “solo catalán”, seguido de cerca por “más bien catalán”. “Más bien español” agrupa en torno al 4% y “solo español” agrupa ahora al 7%, habiendo subido paralelamente a la bajada de “más bien español”. Pues bien, esto significa que la población catalana se siente casi toda catalana (solo o también). La estrategia de C’s ha penetrado en este doble sentimiento de la población catalana de tal forma que los ha confrontado entre ellos y ha puesto la ciudadanía en el compromiso de escoger grupo de pertenencia, ha activado el sentimiento de españolidad compartido en la población catalana.

Orgull i emancipació

[Article publicat al Capgròs]

Fa anys vaig veure una escena de la sèrie United States of Tara: l’adolescent que estava descobrint la seva homosexualitat es deixa convèncer per un amic d’anar al parc a fer cruising. L’amic, que accepta encantat ser “el gai”, va de seguida amb un noi amb qui havia quedat. El protagonista, però, temerós, es topa accidentalment amb el veí, un home que va viure la revolució sexual. El veí deixa de practicar sexe amb el desconegut amb qui estava i, preocupat, agafa el noi i l’acompanya a casa. De camí, el noi li diu que no sap com ser gai i ell li respon, fent referència a la seva generació que no tenia més opció, que no hi ha res especial per ser gai i que, més encara, no cal que vagi al parc a desfogar-se amb el primer que passa.

Són dates de l’Orgull i aquesta escena m’hi ha fet pensar. L’esquerra actual, imbuïda pel pensament feminista hegemònic, es posa les mans al cap en veure dones cosificades i no para de parlar del patriarcat per tot arreu, que s’ha de destruir (deconstruir, diuen) pels rols que imposa, entre altres coses. Però, curiosament, no critica la cosificació ni estereotipització dels cossos masculins en aquesta celebració, no s’alarma per la sexualització de tot ni es planteja l’orientació d’aquesta reivindicació. Vist en perspectiva, hi ha una profunda contradicció, però plantejar-ho seria xocar contra l’identitarisme actualment en voga en el progressisme que caracteritza el pensament de tal manera que evita qualsevol reflexió mínimament crítica i tot ho considera una ofensa.

Però l’escena que he narrat ens ensenya una cosa molt important: apoderament no és el mateix que emancipació. El pensament identitarista hegemònic pateix, però, aquesta profunda i desgraciada confusió: suplanta la segona per la primera. La confusió es produeix per la intensitat de l’individualisme: el punt de partida i referència és un mateix, la seva subjectivitat i la seva felicitat. L’apoderament es pot assolir, així, a través del consum mateix. En efecte, el consum ens dóna l’aparença d’igualar-nos i així ens permet imitar el model cosificat (i sexualitzat) que hem vist (i que es reprodueix i es ven), de tal forma que ens fa passar l’enveja, la ràbia o la vergonya. Ara bé, així es difon una imatge que interioritzem i, doncs, estereotipem i ens convertim en una marca de nosaltres mateixos. I això no és res de nou: el circuit de les mercaderies, instrument clau d’alienació social. El pitjor: es lloa i promou, fruit de la desgraciada confusió. Tornem a l’escena: la revolució sexual no era això.

Al cap i a la fi, es tracta d’orgull de ser humans dignes, ni més ni menys, no orgull d’un individualisme arrogant que anuncia amb qui es va al llit. Això no té res a veure amb l’emancipació, autèntic principi de canvi social. No ho perdem mai de vista.