Arxiu del Bloc

Per fi, no més avions militars

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs.]

La cancel·lació de la Festa al Cel és una bona notícia, per les greus implicacions que té, com el foment del militarisme en forma d’espectacle, cosa especialment greu que atempta contra els ideals democràtics. Això, conjuntament amb el gran impacte ecològic, ja és raó suficient per haver cancel·lat, si és que s’hauria d’haver acceptat mai, la Festa al Cel.

En efecte, en un esdeveniment així presenciem l’espectacularització de la maquinària bèl·lica, és a dir, l’extracció del fet militar del seu context normal i «natural» i deslligat de la seva funció inherent. Un avió militar serveix per anar a la guerra; dit de forma més crua, serveix per matar, matar aquells que es consideren enemics, que usualment són els qui no pensen igual. Però no serveix per entretenir el personal.

Aparells ben semblants als que volaven pels cels de Mataró, a quilòmetres de casa nostra es dediquen a fer una cosa completament diferent a la d’entretenir. Però, clar, un mataroní el que veu és una imatge simpàtica, propera a la ciutadania, buida de la seva càrrega simbòlica d’aparells mortífers; un mataroní està content, està entretingut gaudint de l’espectacle. Veient això, qui es pot creure un avió així quilòmetres enllà no desperta ni molt menys admiració? Quan els nens sirians, per exemple, veuen avions així, no es meravellen pas, no es queden bocabadats, sinó que surten corrents i s’amaguen. I pensar que és tan fàcil que succeeixi… el pilot només ha d’activar un botó per obrir el ventre i deixar caure les bombes que carrega.

L’ús de la maquinària bèl·lica per a un espectacle té un doble efecte. L’exhibició de la majestuositat d’un aparell bèl·lic com a mera expressió estètica neutra, com si fos una joguina, permet eliminar el seu significat vertader. I per això, per altra banda, ens permet tapar les problemàtiques morals i polítiques que té un conflicte bèl·lic. No ens plantegem les causes ni motivacions del conflicte on participen els avions, ni molt menys ens sentim afectats moralment. Ignorem (la distracció ens ho fa ignorar) que són agents de la Mort.

Potser cal que fem l’esforç de reflexionar-hi. Així, és trist saber que l’alcalde en persona va contactar expressament la Força Aèria perquè vingués, igual com és trist que hi hagi partits que renuncien als ideals democràtics i segueixen defensant aquest esdeveniment només pels diners. Però no em sembla un argument acceptable. Segur que no sóc l’únic mataroní que no vol que la seva ciutat es bolqui envers un espectacle que fa ostentació del militarisme; vull una ciutat que recordi aquell digne «No a la guerra».

Anuncis

Cal enfrontar-se als feixistes?

No hay mayor desprecio que no mostrar aprecio.
(Dita castellana)

Dimarts vers les dues vaig acabar classe i vaig sortir al pati de la facultat. Sentia gent i companys que deien que hi havia neonazis a Zona Universitària repartint propaganda per al 12 d’Octubre. Alguns van decidir reunir-se i marxar cap allà per foragitar-los. El que va passar és que una trentena o més de persones es va dirigir efectivament a Zona Universitària, on hi havia cinc feixistes. Dos dels antifeixistes es van llençar directament a pegar els nazis. Hi havia una patrulla dels Mossos, i va retenir un dels que va pegar. Es veu que els neonazis al cap d’una estona van marxar, però dos (en realitat, no sé exactament si dels mateixos o dos altres) van anar a la Facultat d’Economia i Empresa a refugiar-se, i per allà la trentena d’antifeixistes (menys els qui havien estat violents) els escridassava perquè marxessin, mentre les autoritats trucaven a la policia no fos cas que hi hagués problemes greus.
No és intenció meva detallar què va succeir, però alguns mitjans de comunicació (almenys els no majoritaris) se’n van fer ressò, com La Directa, que amb una notícia d’última hora a les 14:42 deia exactament això: “Cinc militants del neofeixista Casal Tramuntana, entre ells el regidor de PxC Alberto Sánchez, han estat expulsats a empentes per desenes d’estudiants sota els crits de ‘nazis no, no, no’ i ‘fora feixistes de la universitat’, quan repartien publicitat dels actes del 12 d’octubre al campus Diagonal de la Universitat de Barcelona.” En canvi, les accions dutes a terme pels militants antifeixistes m’han portat a reflexionar sobre com ha de ser l’actuació que davant dels feixistes cal dur a terme, perquè, per una banda, la violència és reprobable i, per altra banda, esgrimir, com fan alguns antifeixistes, que “no podem permetre que reparteixin propaganda” és un raonament totalment simplista i no argumentat.

Cal tenir present, i és el que pretenc fer entendre, que els feixistes s’alimenten de la violència, per això no els hem de donar cap raó de ser; viuen d’això, per això no han de veure “reconeguda” la seva tasca. Més motius tindran per continuar, més enorgullits estaran, més repercussió estem donant als seus actes i més forts se sentiran. No és intel·ligent anar i colpejar directament el feixista. Fer això seria com donar al feixista un cert reconeixement, però no es mereix ni això, no es mereix ni que li trenquin (o ho intentin) la cara. És un feixista: no es mereix res. El feixista, cal aïllar-lo.

És igualment molt important tenir present que el neofeixisme actual, a diferència del feixisme clàssic, juga amb la legitimitat, pretén mostrar-se i tenir una aparença respectable. Si s’aplica la violència contra els membres individuals que són l’expressió particular de la ideologia feixista, llavors són els membres antifeixistes els qui perden la legitimitat. Justament en aquest enfrontament que acabo de narrar, van ser els cinc neonazis (que, per cert, van estar gravant les cares de tots els activistes que estaven concentrats) els qui estaven dient a la policia que eren els altres (els activistes) els violents.

Segons això, doncs, el sensat és no enfrontar-se als feixistes. La conclusió és claríssima si ens referim a la violència. Potser davant d’això hom podria dir “d’acord, no ens hi enfrontem, però sí que hem d’afrontar el feixisme”. Efectivament, d’alguna manera cal afrontar-lo, però dubto molt de l’efectivitat d’una estratègia d’encontrament (encara que no sigui violenta): els antifeixistes han de procurar no entrar a jugar al seu joc, un joc emocional i de força, un joc d’estira-i-arronsa de concentracions i referències simbòliques amb pintades a les parets. Tot aquest ambient, és la lògica que volen els feixistes; tota aquesta lògica, és la que els permet continuar amb les seves accions i fer-se visibles. Responent els antifexisites als feixistes amb la mateixa lògica, els justifiquen la seva acció.

Així és com crec més convenient procedir. És cert que és una qüestió molt complexa, però jo vull deixar clar, perquè no es confongui el meu raonament, que estic parlant de la conducta que hom ha de tenir davant del feixista, de l'”estratègia” particular de la confrontació entre individus o grups, no de l’acció política a gran escala ni de les estratègies institucionals. Això és una altra cosa, que sens dubte està lligada a la primera, però no n’és dependent. Per això, primer cal tenir ben present com cal procedir políticament a gran escala, abans de fer-ho de manera particular, i per fer això cal prèviament analitzar bé i realistament la situació sociopolítica per determinar si ens trobem en una situació prefeixista o no. Segons la meva modesta anàlisi (que potser exposaré en un altre moment), no vivim en un context polític previ al feixisme.

La politització del premi Nobel de la Pau

El passat 13 de juny es va votar una resolució en el Consell de Drets Humans de l’ONU en favor del dret a la pau, resolució que va rebre els vots contraris d’estats occidentals, entre ells Espanya. Aquesta resolució pretén ser un pas previ per preparar una declaració en favor del dret a la pau, declaració aquesta que s’està redactant (malgrat que ja es veu que, pels vots contraris rebuts en la resolució,  potser no tindrà el suport de tothom) i que hauria de substituir, aprofundir i enfortir l’antiga Declaració sobre els Drets dels Pobles a la Pau de 1984, bastant vague i sense incidència en el dret internacional. És curiós d’observar que han estat sobretot els estats de l’anomenat “Tercer Món” els que més l’han promogut. Tindrà això a veure amb el fet que ells són els que pateixen les guerres? No només això: voldrà això dir que els que han votat en contra de la resolució són els estats que es beneficien de -i declaren- guerres (que acaben afectant el Tercer Món)? No és gens estranya la semblança en el posicionament respecte d’aquesta resolució amb la situació que es vivia durant la Guerra Freda amb el naixement dels països no alineats.

Doncs bé, aquest fet l’utilitzaré com a rerefons per parlar del premi Nobel de la Pau. I això per què? Doncs perquè crida molt l’atenció que els estats europeus hagin votat en contra de la resolució en favor del dret a la pau, com acabo d’informar, quan la UE va ser guardonada l’any passat 2012 amb el Nobel de la Pau. Perquè, sabent això, caldria entendre que, primer, si la UE com a agregat d’estats, com a supraorganisme, és guardonada amb aquest premi, doncs tots els estats particulars que la integren en principi també se l’han de merèixer; i, segon, que si ha obtingut un premi que reconeix la tasca duta a terme en favor de la pau, vol dir que, teòricament, efectivament la defensa, per tant és d’hipòcrites posicionar-se en contra de la seva promoció.
Efectivament, aquesta darrera és una contradicció molt greu que ens fa plantejar-nos el caràcter del Nobel de la Pau, agreujada pel primer element de tipus més “administratiu”, en el sentit que identificar un supraorganisme desdibuixa la implicació (sobirana, no ho oblidem) de cada estat pel que fa a la promoció de la pau, per tant en certa forma s’esbiaixa la posició real d’aquell organisme si les parts que el constitueixen en realitat no segueixen la mateixa -suposada- línia. Òbviament, també ens fa plantejar-nos no només el caràcter del gaurdó, sinó la posició de la UE respecte de la pau i ens fa pensar si no hi ha interessos polítics al darrera. En aquest sentit, Rafael Poch qualifica el guardó donat a Europa com el “premi contra el dubte”, el premi que desfà el dubte: que li hagin entregat a Europa, precisament il·lustra que fàcilment tornarà a les èpoques de guerres.

Aquesta crítica que plantejo aquí no és res de nou. Ja el 2009, quan la comissió electora va triar el president Obama, es van sentir moltes crítiques, hi va haver bastant controvèrsia, relativament força visible als mitjans de comunicació… òbviament en el sentit que no se’l mereixia. Certament, aquest president ha seguit la doctrina militar de política exterior del seu predecessor, fins i tot introduint noves armes (els avions no tripulats). L’únic que ha canviat ha estat la retòrica, ara gens agressiva.
El que pretenc aquí és ressaltar el fons de les crítiques al Nobel de la Pau de manera més o menys raonada i detallada, i no és una simple mania meva: el passat dia 9 de març de 2012 vaig llegir una notícia a l’edició en paper de La Vanguardia titulada “Alfred hauria premiat Obama? La Fundació Nobel rebutja que s’hagi allunyat dels criteris marcats pel seu fundador”. Allà també en parlaven, malgrat que el guardó a Obama va ser concedit tres anys abans, perquè no es tracta d’una mera apreciació, sinó que hi ha una persona, un tal Fredrik Heffermehl, que ha dut a terme una autèntica crítica jurídica fonamentada i extensa i ha posat en dubte el criteri de la comissió electora.

Fredrik Heffermehl és un jurista, escriptor i activista per la pau noruec que ha posat una denúncia a les autoritats sueques en què acusa la comissió del premi de la Pau de trair la voluntat d’Alfred Nobel. Ell interpreta, doncs, que el criteri pel qual es concedeix el guardó no és el més correcte, i, per tant, la persona final que s’acaba premiant no és la més adequada, de manera que el sentit del premi queda corromput.
El 2008 ja va presentar una demanda semblant, però va ser desestimada. Ell acusa aquesta comissió electora de falta de congruència, cosa que ha explicat i argumentat en el llibre The Nobel Peace Prize: What Nobel Really Wanted (“El premi Nobel de la Pau: el que Nobel realment volia”, 2010), per això qüestiona que fos justament atorgat a Obama, Liu Xiaobo, la mare Teresa, Al Gore o Kissinger. L’any 2008 ja va publicar també Nobel’s Will (“La voluntat de Nobel”). Podeu trobar una discussió amb aquest autor en aquest programa de la cadena Aljazeera intitulat “Està el premi Nobel de la Pau perdent prestigi?”, on explica molt bé la intenció i voluntat de Nobel i les crítiques que es mereix la Unió Europea.

Per entendre millor tot això, cal que faci un petit excurs històric per explicar molt breument d’on vénen els premis Nobel, específicament el de la pau.

Resulta que Alfred Nobel, enginyer i industrial metal·lúrgic, va tenir la idea just al final de la seva vida de canviar el seu testament per donar el seu patrimoni a causes filantròpiques. Alguns diuen que va canviar el seu testament per qüestions morals, de consciència: la indústria metal·lúrgica, valgui la pena emfatitzar-ho, és la que s’encarrega de fabricar armament; de la mateixa manera, la dinamita, que va inventar, s’utilitzava a la guerra i la feia més mortífera. Va voler, doncs, deixar un llegat favorable a la humanitat, com per compensar el mal que li havia fet ajudant a fer la guerra.
En el seu darrer testament, doncs, de 1895, un any abans de morir, va llegar pràcticament totes les seves riqueses per la formació i creació dels premis, dels quals va establir cinc categories. El premi de la Pau és l’únic l’elecció del qual recau en una comissió expressa de cinc membres escollits pel Parlament noruec i té per objectiu explícit reconèixer el desarmament i la promoció activa de la pau. Valgui la pena dir que ell també lligava la pau a la fraternitat.
Pot ser interessant, en aquest punt, que llegim el fragment del seu testament dedicat a la formació d’aquests premis (que reprodueixo aquí tal i com l’he trobat per internet), però si el voleu llegir tot sencer en anglès, aneu aquí.

Se dispondrá como sigue de todo el remanente de la fortuna realizable que deje al morir: el capital, realizado en valores seguros por mis testamentarios, constituirá un fondo cuyo interés se distribuirá anualmente como recompensa a los que, durante el año anterior, hubieran prestado a la humanidad los mayores servicios. El total se dividirá en cinco partes iguales, que se concederán: una a quien, en el ramo de las Ciencias Físicas, haya hecho el descubrimiento o invento más importante; otra a quien lo haya hecho en Química o introducido en ella el mejor perfeccionamiento; la tercera al autor del más importante descubrimiento en Fisiología o Medicina; la cuarta al que haya producido la obra literaria más notable en el sentido del idealismo; por último, la quinta parte a quien haya laborado más y mejor en la obra de la fraternidad de los pueblos, a favor de la supresión o reducción de los ejércitos permanentes, y en pro de la formación y propagación de Congresos por la Paz.

Los premios de Física y Química serán otorgados por la Academia de Ciencias sueca; los de Fisiología o Medicina por el Instituto Carolino de Estocolmo; los de Literatura por la Academia de Estocolmo y el de la obra por la Paz por una comisión de cinco personas que elegirá el Storthing (Parlamento) noruego. Es mi voluntad expresa que en la concesión de los premios no se tenga en cuenta la nacionalidad, de manera que los obtengan los más dignos, sean o no escandinavos.

Cal, llavors, que no caiguem en una confusió que, potser intuïtivament, alguns podríem tenir: els premis Nobel no són fruit d’una institució política internacional o d’una organització mundial (com ho podria ser l’ONU), sinó que són en realitat un guardó que concedeixen específicament algunes institucions sueques i, en el cas del de la Pau, el Parlament noruec (en certa forma, podríem dir que és l’Estat noruec qui el concedeix), a personatges rellevants internacionalment. La Fundació Alfred Nobel, que no té a veure amb la tria del peronatge, és qui guarda els diners del fons i qui els entrega.
Dit d’una manera més senzilla: és com si l’Institut d’Estudis Catalans donés, perquè un home ho va posar al seu testament (i va oferir els diners també, clar) un premi a algú qualsevol. Això vol dir, si el meu judici no va errat, que aquest home va expressar la seva última voluntat i efectivament les institucions que esmentava es van comprometre a realitzar-la, van convenir, un cop es va crear la Fundació Alfred Nobel el 1900, de concedir aquests premis.

Al contrari del que volia Nobel, en l’elecció de la comissió cada cop pesa més l’opinió dels partits polítics (majoritaris, és clar), en lloc de la deliberació en el Parlament noruec, de la mateixa manera com potser es dóna massa preeminència a institucions, mentre que Nobel parlava de persones. Aquests assumptes formen part també de la controvèrsia, que sembla tenir el seu nucli, però -com jo ho entenc- en la “qualitat” dels premis, en la bondat del que persegueixen i en la bona aplicació dels criteris deixats en testament pel seu fundador.
Alguns es pensaran que és una qüestió una mica “absurda”, aquesta de la discussió sobre el caràcter del Nobel de la Pau, en el sentit que sempre quan hi ha una institució es desvia dels seus principis rectors. Però la cosa és que, com jo ho veig, en aquest cas no es tracta només d’una desviació, és que realment es van crear els premis per l’expressat en el testament del senyor Nobel. No es tracta d’una declaració d’intencions, posem per cas, d’un organisme qualsevol que no se segueix, sinó que es van fer els premis per la voluntat de llegat del senyor Nobel: el testament és un text jurídic i té caràcter vinculant. Nobel va donar quasi la totalitat de les seves riqueses per fer els premis en les condicions que ell va establir, per tant hi ha lligam jurídic, obligació de compliment. Certament, el compromís és de respectar i dur a terme clarament la voluntat testamental, per això qui ho aplica són juristes i advocats, no els mateixos familiars. Doncs en aquest cas és el mateix: si el jurista Heffermehl demostra que s’ha incomplert el compromís jurídic establert, llavors totes les decisions qüestionades fins llavors preses esdevindran invàlides de ple dret.

Òbviament, jo no sóc jurista ni expert en la qüestió, però mirant-ho bé penso que aquest és el quid de la qüestió: la Fundació Alfred Nobel, així com tot el conglomerat creat per concedir els premis i el premis mateixos, no són institucions ni concessions “administratives”, diguem-ho així, sinó fruit de voluntat testamental. Igual com algú en morir podria deixar dit que vol que li construeixin una estàtua amb 500 milions, també Nobel va dir que volia que es fessin uns premis amb no sé quants milions. I si aquells 500 milions no es dediquessin a l’estàtua, sinó que els seus hereus els desviessin per comprar-se cotxes, això seria trencar el vincle jurídic i podria ser denunciat per un altre hereu; així mateix, doncs, si els no sé quants milions que té la Fundació Alfred Nobel no es dediquen justament ni rigorosament a allò estipulat, també es pot denunciar.
Actualment, sembla que cada cop el premi estigui més polititzat. És per això que Heffermehl ho ha criticat i ho ha denunciat. I així és com més clarament va passar amb l’elecció de la UE, fins al punt que tres antics guardonats (Desmond Tutu, Mairead Maguire i Adolfo Pérez Esquivel) van criticar-ho públicament i van dir que calia retirar-li els més o menys 870.000€ (750.000 lliures) que li van entregar. En canvi, la mateixa senyora Maguire recentment ha dit que el soldat Manning, el que va filtrar els documents a Wikileaks, podria ser un bon candidat per rebre aquest premi.