Arxiu del Bloc

Los Juegos del Hambre i la llibertat

L’arbre de la llibertat s’ha de regar de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans. (Thomas Jefferson)

L’altre dia vaig acabar de veure la saga de Los Juegos del Hambre, una sèrie que té un rerefons polític i filosòfic important que ens permet reflexionar. Hi ha, evidentment, altres pel·lícules que també tenen un fons important, com la saga Divergente, però em fa la impressió que Els Jocs de la Fam és més interessant i de fons democràtic més clar. Per això, aquí em proposo analitzar la llibertat a partir d’aquesta pel·lícula. En realitat, no comentaré tota la saga, sinó que em baso simplement en el final de la història, ja que és el punt culminant on emergeix la conceptualització de la llibertat. I, encara que sembli mentida, això ja dóna per molt… No cal que digui que les referències a la filosofia política que aquí faci cobraran sentit només si heu visionat la pel·lícula.

los_juegos_del_hambre_sinsajo_parte_2_destacada-600x315

El punt de partida de la nostra anàlisi és la victòria militar sobre el govern del president Snow. Acabada la rebel·lió a Panem, si no revolució (a la part final de la segona entrega de l’última pel·lícula), la presidenta Coin, que conservava el títol a l’exili i era la cara visible dels “rebels”, s’erigeix com a nova presidenta: en el moment de triomfar militarment, es col·loca ella en el lloc del president Snow. Es veu a l’escena de la reunió amb determinades figures polítiques a la taula rodona, on diu que s’autoanomena a si mateixa presidenta interina. És aquí on trobem el primer element important. Fixem-nos-hi bé: en aquesta decisió no han pres part les persones que l’acompanyaven, que, a més, no eren líders polítics pròpiament dits, sinó la gent de la seva corda, la qual cosa ens indica que s’ha pres sense intermediaris. D’altra banda, s’ha pres completament al marge de l’opinió i de la gent dels altres districtes. Així, ha estat un acte de sobirania pura, que ella representa.

Per tot això, el personatge de Coin segueix una tendència més hobbesiana. No és del tot exacte la interpretació de Hobbes que afirma que l’home és dolent per naturalesa. Aquest autor creia que podia fer coses bones i podia actuar de forma confiada i cooperativa, però no en estat natural, on no es donen les condicions per a conformar un govern, ja que allà es deixa endur per les pulsions més dolentes, per la por i el temor, per l’interès i pel seu propi bé, de tal forma que, efectivament, l’home és un llop per a l’home. És una idea genèrica que en realitat Locke compartia: en estat natural, precisament perquè som lliures de forma plenament sobirana i tendim a actuar per interessos propis, podem posar en perill la llibertat natural de l’altri i la nostra pròpia. Per això, Hobbes considerava que el sobirà ha de permetre les condicions que no porten a la guerra de tots contra tots, les condicions estables per a un govern efectiu, és a dir, que faci valer les lleis que obliguen a complir acords i, doncs, porten a la reciprocitat entre les persones, la qual cosa desenvoluparia una confiança social inexistent en l’estat de naturalesa. El sobirà no té un contracte de govern amb el poble, simplement recull el seu poder i fa prevaldre els acords socials (és l’Estat). Mentre això sigui així, serà legítim, fins i tot si els acords neixen de la por o de la força, perquè és l’única manera de conformar una certa cohesió (diguem-ho així en termes més contemporanis). A més, al poder, cal ser-li fidel, precisament perquè el contrari seria trencar la pau i el benestar en detriment de tots.

Vegem-ho amb més detall a la pel·lícula. En efecte, tal i com diria Hobbes, no hi ha l’intermediari entre el poder i el poble, sinó que la decisió de Coin, que no és discutida (llavors la resta també representen part d’aquesta idea hobbesiana de respecte, si no fidelitat, al poder), està ja vinculada directament amb el poble: tal i com ella ho expressa, el poble es troba en estat de xoc, no està preparat per fer una elecció racional i es deixaria portar per les ànsies de revenja. Ergo, algú ha d’imposar-s’hi, algú ha de saber conduir aquest poble que no sap mirar per si mateix i cal exercir un govern eficaç que permeti, fent valer la llei, els acords i la bona reciprocitat, la qual certament no seria possible en un clima de desordre i confusió. Així, recull i personalitza aquest poder, que, doncs, no està repartit entre els individus del poble. S’erigeix, doncs, com l’Estat mateix amb objecte de complir la funció que Hobbes reservava al govern: la pau i el benestar, per oposició -com veurem tot seguit- a la justícia i la virtut.

La legitimació d’aquesta imposició es troba en la victòria militar, que és segurament el que ha fet que els acompanyats de Coin toleressin el seu autonomenament. El govern i l’acte de sobirania explicat que ha fundat l’Estat neix perquè hi ha hagut una victòria que ha permès a un agent polític dominar una comunitat que, tal i com Coin diu, es troba en situació de desordre i confusió, potser en estat de por. La caiguda del vell govern condueix a un nou govern que eviti tot això. Així, més que de la por a represàlies o al mateix vencedor, neix del clima de confusió, que impediria que els individus del poble tinguessin alguna mena de lligam i, doncs, no serien possibles les condicions per a un sistema de govern eficaç que fes valer els acords polítics i, consegüentment, induís a la confiança social. A banda, precisament la victòria ha suposat que algú ha actuat en nom del poble i ja s’han establert noves condicions, de manera que no cal apel·lar directament a la seva sobirania. Així és com el llibertador, que no dubtaria a fer prevaldre la força per obligar al respecte degut, estableix un nou govern.

Per oposició a Hobbes, i per oposició alhora a Coin, deia Locke que una victòria legítima en una guerra no dóna un dret de sobirania a qui ha guanyat tant sobre l’enemic com sobre els propis aliats. És a dir, la victòria pot sotmetre el poble vençut, en el sentit de retirar la forma de govern existent, però no és motiu per engrandir el poder sobre els mateixos vencedors, de la mateixa manera com el vencedor tampoc no té dret a imposar un govern. Si en aquests casos s’imposés un govern, això seria per la por o a la força, la qual cosa òbviament no deriva d’un acord de consentiment. Així, havent-se dissolt el govern anterior, el consentiment que el legitimava desapareix, i per tant la sobirania, el poder polític de discussió i d’organització, torna a recaure damunt del poble (i no és fundada per un acte com el que fa Coin, per donar pau i seguretat). Així mateix, la solució de Locke als problemes de l’estat de naturalesa és ben diferent a la de Hobbes explicada més amunt: és la seva llibertat, o millor dit la consciència de la seva llibertat, el que porta l’home a conformar un govern que, però, mai no pot ser oposat a aquella mateixa llibertat que ha legitimat tal govern.

D’aquesta manera, és fàcil interpretar que Coin, en posar-se al lloc d’Snow, més que actuar com una autèntica llibertadora actua com una usurpadora, perquè pren la forma de govern derrocada i s’atribueix les mateixes funcions que tenia Snow. I encara hi ha més: un seguidor de Locke també diria que, com que el seu acte (legítim, segons Hobbes, a banda de racional) ha suposat que les diverses faccions polítiques, i els seus representants, que han actuat per igual a la guerra, no prenguessin part de tal decisió, la qual cosa vol dir que Coin s’ha volgut imposar per damunt seu, llavors també actua com una tirana. Una nova tirana en el lloc del president deposat.

1

La posada en escena del moment de l’execució plasma simbòlicament el moment crític en el qual es decidirà el futur polític. Veiem davant per davant el poble, d’on surt i es posa davant seu, com si el presidís, Katniss; i els dos líders polítics, el tirà deposat i la nova lideressa, en una posició de superioritat i sola, sense ningú. Hi ha, també, davant del poble, els qui eren els ajudant de Coin, i que vindrien a ser com representants, els qui poden vehicular les demandes populars, els qui poden constituir un govern, els qui donarien peu a una o altra forma d’Estat. Aquests es troben en una posició peculiar: igual com el poble, estan encarats amb els dos líders màxims i, fins i tot, alguns acullen simpàticament Katniss; però, alhora, es giren enrere, mirant el poble igual com fan els líders, perquè, així com “representants”, també són braços de l’Estat.

2

Així, ens trobem amb el poder i l’Estat hobbesià cara a cara amb la sobirania lockeana. Com es resol el conflicte? Katniss era l’encarregada d’executar l’antic president Snow, però tanmateix, i per sorpresa del presents, ella dispara i mata ni més ni menys que la nova presidenta, la qui se suposa que ha estat la llibertadora. Com s’entén això? Els “representants” polítics no han fet res per evitar la suplantació de l’antic règim, de fet temerosos ho han tolerat, i el poble ras, que no està per complicacions, vol satisfacció immediata i posar fi al règim tirànic que ha viscut, sense veure més enllà. Així, qui envolta la presidenta sap que no és òptima i les masses del poble només volen sang, i Coin efectivament els ho vol donar, com un acte de catarsi que, un cop expressada, deixarà lloc, en aquest clima ja convuls, al costum i a la conformitat que erigirien Coin com a autèntica presidenta (tirana).

És en aquest punt on l’acte de Katniss es mostra autènticament radical. No implica només la recuperació de la sobirania a mans del poble enfront de qui sembla postular-se com el futur tirà, sinó que  impedeix doblegar la llibertat heretada i que cal deixar per dret a la innocent descendència. Ningú més no ho hauria fet, és per això que ella és virtuosa. Així és com s’entén aquesta -aparent- paradoxa: és matant el suposat llibertador que s’assoleix finalment la llibertat. El poble buscava la sang, i la resta de persones s’haurien deixat portar. Vet aquí el punt de trencament que Katniss, heroicament, representa, i sense el qual la democràcia no hauria estat possible. La nostra heroïna no representa només, per tant, la democràcia davant de la tirania, com a expressió de rebel·lió, sinó que també representa el sentit de justícia com a virtut republicana davant d’una possible temptació a la servitud voluntària, virtut que implica caràcter decidit i sacrificat per assegurar la més completa llibertat per a tots. Per això, el personatge de Katniss està fins i tot més enllà de Locke; més aviat està a prop de Jefferson. No és Locke qui derrota el Leviathan, sinó la incisió radical de la virtut republicana, l’amor per la democràcia i la lluita per la llibertat.

És una metàfora, alhora, de la inèrcia, podríem dir, i de la falta de perspectiva política, perquè sense l’heroïcitat de Katniss els errors del passat s’haurien reproduït i perquè ella ve a fer-nos entendre que la llibertat depèn d’altres condicionants i no és automàtica. Vet aquí com davant l’immobilisme de sectors “polítics” i la set de venjança del poble, el deure de l’heroïna és defensar el dret de tots.

El que ha fet Katniss és, en recuperar la sobirania, permetre arribar a un nou consentiment que reculli el poder polític sobirà i formi un Estat. D’aquí que, com es veu a la pel·lícula, es facin eleccions, on el poble ja s’expressa directament, s’entén que s’ha permès l’expressió de la pluralitat i on tothom ha pres part. Ara, res d’això no és vist en detall: seria precisament la conformació d’una societat política, seria Locke estrictament. Però aquest no és el tema de fons de la pel·lícula, sinó que ho és la virtut republicana personificada en Katniss.

Ara, aquí hi ha un element interessant que pot sorprendre: havent matat la usurpadora, Katniss deixa en vida l’antic tirà i intenta suïcidar-se. Com pot ser això? El seu intent de suïcidi bé es podria entendre d’entrada com aquella voluntat de morir com a persona lliure que no viure com a esclau. Però l’aplicació d’aquest pensament que porta a la lluita armada contra el tirà tindria més sentit si efectivament morís en la lluita, i no en un acte de suïcidi. Llavors, es pot interpretar, en canvi, com un simbolisme, ja que queda personalitzat en ella, d’aquesta virtut republicana de defensa de les llibertats: una immolació de l’heroi, de qui representa el paradigma de la radicalitat democràtica, amb una doble lectura:
1) En primer lloc, és efectivament l’exemplificació del sacrifici personal per a la llibertat, la de tots.
2) En segon lloc, però lligat a això, és una manera d’emportar-se la càrrega de la lluita per la llibertat, és com un acte d’expiació que ella fa per tothom, tant perquè pot semblar incomprensible (per allò que hem comentat més amunt que ella ha actuat radicalment, però les masses actuarien més impulsivament), com perquè la resta no hagi de carregar amb aquest pes, aquesta responsabilitat que ha recaigut sobre seu, de forma que els allibera també de restar lligats a algú.

És això darrer el que explica, a més a més, que no mati -també- el president Snow. Què hauria representat que ho fes? En cas que els dos presidents morissin, el poble s’hauria quedat sense un llibertador i hauria estat desterrat també de l’antic règim. Hauria tingut la satisfacció de veure el tirà Snow morir, però potser no en un acte d’expiació que no portaria ja a la celebració dels Jocs de la Fam, sinó en un context de contradicció en què ha mort també l’altra. L’heroi, a vegades, és un incomprès; l’heroi és qui s’ha de sacrificar en nom de tots. Per això mateix, Katniss es trobaria també en una contradicció: o bé les masses, que no haurien comprès el seu acte, haurien girat la seva ira contra seu, amb efectes desconeguts; o bé ella, que ha estat l’heroïna promocionada per la propaganda i que té aliats que, a diferència d’ella, juguen al joc del poder, s’hauria trobat exaltada pel poble, que podria fins i tot postrar-se als seus peus, en un acte, altre cop, de servitud voluntària.

Ella ho sap, és un risc, o, millor dit, un perill que provocaria una marxa enrere en els passos per a la llibertat. A més, no vol ser líder de ningú ni vol sentir-se empesa per aquest possible corrent populista, simplement ha complert el seu deure com a ciutadà virtuós. Per això, no matar Snow no vol perdonar-li la vida, sinó que és un acte de precaució obligatori que ha de fer si vol assegurar la llibertat, perquè el poble no s’hauria previngut contra la nova tirana, i si vol evitar la situació de contradicció i confusió si hagués matat els dos. El poble pel seu compte -ella ho sabia- ja hauria matat, tal i com fa, el president Snow, hauria tingut el moment de catarsi que hauria donat lloc a les noves forces polítiques.

El seu suïcidi, però, és evitat. Podria no haver-ho estat de forma que s’accentués realment el seu sacrifici. Però ho és i no hi ha risc que sigui exaltada pel poble precisament perquè els ha donat la via d’escapament amb el linxament d’Snow. A banda, he de suposar que també per als propòsits formals de la pel·lícula calia que no morís, per acabar la historieta d’amor entre els dos protagonistes. I que no mori ens permet veure una cosa: el seu paper d’heroïna ha passat, tant com a responsabilitat seva, com en tant que actor polític. Ha estat agent i símbol de la revolució i de la llibertat, així que assegurades les condicions i complert el seu deure s’obre un nou escenari en el qual ella no entra. El poble li passa per damunt quan vol linxar Snow, els poders formals la detenen, i els polítics, que en cap cas estableixen contacte directe amb ella, simplement no compten amb ella (ni ella ho volia, recordem-ho), així com el poble se n’oblida completament. Per això els últims minuts de la pel·lícula només la mostren a ella, amb en Peeta, ja apartada, que ha recuperat la vida senzilla i austera de ciutadà que no busca complicacions i té una família. De nou, una al·legoria d’aquest radicalisme que podem identificar en Jefferson: en moments crítics, el deure em crida com a ciutadà a armar-me per defensar la llibertat davant del tirà, però res més, després puc tornar al camp a fer vida tranquil·la, si no és que he mort honrosament.

Anuncis

La qüestió organitzativa a Podem

Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la vostra intel·ligència.
Agiteu-vos, perquè necessitarem tot el vostre entusiasme.
Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la vostra força.

Gramsci

Actualment, Podem a Catalunya i Podemos al conjunt de l’Estat es troba en un moment internament delicat, després de tenir ja uns dos anys de rodatge i haver passat la intensitat de les eleccions. Els qui estiguin més ficats en l’assumpte sabran que Podem es troba en  un estat de disgregació, no cohesionat i amb diverses famílies, que potser no són famílies purament polítiques, sinó famílies amb diferents concepcions de com portar el partit.

Hi ha, en efecte, un problema en l’organització del partit. En certa manera, podríem dir que el partit es troba en un moment de constitució, o potser reconstitució constant perquè la seva pròpia naturalesa el porta per aquí. No és, evidentment, la reconstitució constant un problema (tot i que sí que genera elements problemàtics), sinó altres elements que s’han trobat i es troben en la vida del partit i que ara, precisament perquè aquest és un moment crucial, es fan més manifestos i convé abordar-los per pensar-hi.

Partim, d’entrada, d’una premissa per tal de poder treure aquests elements,  lligats entre ells: el partit és un entramat orgànic amb la funció d’agregar els diversos interessos i donar-los una direcció conjunta. I això no és possible si no hi ha unitat rigorosa en la direcció; no existeixen bons mecanismes de democràcia interna; si falta una elemental cultura política que accepti la pluralitat i que no equipari cada interès particular amb l’interès del partit. Aquest plantejament inicial em porta a analitzar els problemes següents que es poden trobar en el partit, amb les implicacions associades: faccionalisme, mentalitat absolutista, manca de cultura política i falta de quadres dirigents.

Faccionalisme:

La democràcia és un joc de consens i dissens, per la qual cosa els corrents internes han de ser respectats. Cada corrent ve a ser una minoria en el si del partit, que mou els seus simpatitzants i aspira a estendre els seus plantejaments polítics i fins i tot a ocupar els llocs directius del partit. Ara, hi ha maneres diferents d’abordar les minories. Vegem les diferències.

Les faccions són com grups organitzats que pretenen convertir els seus objectius en els generals del partit, cosa, que, és cert, té un component normal, però té una dimensió de poder i implica una institucionalització diferent als corrents d’opinió, que és el que jo defenso. Per tal de donar forma a la pluralitat de Podem i optimitzar-lo pel bé comú, per tant, no es tracta tant d’instituir una mena de sistema de “partits” dins del partit, sinó més aviat d’obrir-se a la crítica dels grups d’opinió. El funcionament de les faccions implica, llavors, que el referent dels seus membres és el seu grup, en tant que creuen que la seva línia hauria de ser directriu i donar forma al conjunt de l’organització; però la lògica de les tendències d’opinió és diferent: sobretot s’articulen en funció de la direcció i les directrius corrents en el partit i, en la mesura que el seu referent és el partit ja constituït, pretenen anar-lo reformulant constantment i, simplement, estendre les seves idees polítiques diferenciades de les majoritàries. El que tal conceptualització posa en primer pla de la vida del partit, doncs, és el debat de les idees.exclusion2

En tot això no hem d’oblidar que el total és més que la suma de les parts: el conjunt de tendències poden agrupar-se i constituir el partit, però el partit en el seu conjunt té uns interessos que sobrepassen les tendències i és l’únic capaç de mobilitzar i projectar-se cap enfora.

El tema, però, és complicat: com s’aborda i s’institucionalitza? Hi ha qui ha parlat de repartiment de quotes de poder entre minories, però precisament això és el que no trobo del tot bé, perquè seria justament la formalització de faccions, seria una manera de fer acceptables en un sentit negatiu les disputes: “tu ja tens el teu grup i ja t’has expressat, per tant ja està bé”. Del que es tracta, en canvi, és de la llibertat de tendències d’opinió i l’ampliació de la participació. Si tothom comparteix i accepta la mateixa estructura del partit, no hauria de ser cap problema. I si determinades decisions polítiques depenen del fet que les bases del partit s’expressin referendàriament, les faccions, doncs, no juguen un paper tan important.

La democràcia interna és el que ha d’evitar, en termes institucionals, acompanyada de cultura política, que el faccionalisme derivi en quelcom realment nefast, en lluita interna pel poder i l’assoliment de càrrecs, la qual, si es produeix internament, podria alhora trobar-se en la lluita pels càrrecs públics. Si això passés, efectivament el partit com un tot estaria sota la influència d’una facció, cosa que el desviaria de la seva funció històrica i deixaria de ser un intel·lectual orgànic.

La democràcia interna, almenys el seu òptim, obliga a posar en crítica constant amb objecte de ser perfeccionats els mecanismes establerts en el seu conjunt: electius, de control i formes institucionals; i també obliga a enfortir l’autoritat dels encarregats de mantenir les pautes de democràcia interna, per tal d’impedir la incohesió. No es tracta, doncs, d’una qüestió merament ideològica o actitudinal dels militants o càrrecs, és a dir, no és cosa de dir “aquell és honest”, “aquell té ambicions i vol escalar i res més” o “aquell no és disciplinat i no sap seguir les directrius polítiques”, o coses així; és cosa procedimental, és la construcció pràctica dels principis ètics i de disposicions institucionals que efectivament garanteixin la cohesió orgànica i una pluralitat reconeguda i real. En certa forma, no ho oblidem pas perquè és cert, el disseny organitzatiu i institucional intern de Podem és un camp de proves.

Així, és la mateixa articulació de mecanismes interns el que pot promoure una lògica o una altra en referència al joc de les minories i la pluralitat: més assemblearisme, més control democràtic, més enfortiment de la llibertat d’expressió bàsica ajudarien a la difusió saludable dels corrents d’opinió; però menys transparència, més “professionalització” dels quadres dirigents i més clientelisme hi jugarien, en canvi, en contra. Així mateix, crec que, si bé la diferència ideològica, diguem-ho així, entre les dues maneres d’entendre grups (minoritaris) sembla bastant discrepant, el cert és que a vegades costa diferenciar una cosa de l’altra i, fins i tot, a la pràctica poden coincidir. No obstant això, insisteixo que cal buscar les diferències: no crec que fos adequat institucionalitzar fortament les fraccions del partit a la manera nord-americana.

Mentalitat absolutista:

Locke va intentar explicar el sorgiment de les societats polítiques. Ell deia que els homes primitius vivien originàriament en famílies que van arribar a un primer acord implícit de forma de govern en una monarquia paternalista, és a dir, hi havia una tendència natural (en aquelles circumstàncies) vers aquesta forma, que va acabar donant lloc a l’absolutisme. Això és així perquè la societat era simple, no era necessària una gran maquinària de govern, perquè les persones i famílies ja estaven acostumades a la direcció d’un sol home i perquè, sobretot, estaven faltades d’experiència per conèixer els inconvenients i els problemes d’una tal forma de govern, així com faltades de saber per discutir sobre altres formes de govern. Crec que la lògica de l’explicació de Locke es pot aplicar també en la formació del partit, perquè precisament es tracta d’un procés de constitució com el que va es produir en el que ell anomenava l’estat de naturalesa a on es procura arribar a un consentiment (com ara en un moment de constitució interna), i perquè un partit no deixa de ser una associació de persones, igual com la societat, que ho és, però, a gran escala. Hi ha una diferència: justament el partit ja està immers en una societat ja complexa i amb més coneixement, per això no en tothom es manifesta aquesta “tendència natural”, sinó que hi ha altres “ànimes”.

Permeteu-me que m’expliqui millor: el que m’interessa remarcar de Locke és que també a Podem, mal organitzat com està, es troba una tendència cap a l’absolutisme. Ell deia que les primeres persones, faltades d’experiència, buscaven el vincle emocional i tenien una confiança que deriva del fet que, pel que semblava a priori perquè precisament no hi havia manera de desconfiar-ne, els interessos dels governats i dels governants a qui s’havia exaltat al govern són els mateixos. Però l’experiència pràctica va demostrar (i segueix demostrant) que no és així. I d’això aprenem dues coses: 1) que l’ús consuetudinari, diguem-ho així, d’una tal forma de govern imprimeix una mentalitat i unes formes de procedir determinades, i negatives per a la democràcia. 2) Que, precisament perquè se sap que això és així, cal, pel bé general, trobar formes de protegir-se contra els inconvenients de l’absolutisme.

Ara bé, hom haurà observat que oferir les solucions, les limitacions als abusos de poder o d’autoritat i calibrar bé les funcions de cadascú dins de l’organització és quelcom que, sovint, es troba amb dificultats, i més si actualment Podem ja té un rodatge en el qual figures individuals, electes o no, han gaudit de força autoritat. És com si s’hagués institucionalitzat de facto una mena d’absolutisme (en nuclis petits, però), amb la corresponent concepció associada del partit, que conviu,  tanmateix, amb altres tendències. Així, ens trobem amb els qui creuen acríticament que és “natural” que hi hagi un líder i que se li ha de fer costat, com si se l’hagués d’ajudar (de nou, com si fos una cosa personal, i no politicoracional). I així és com passa que es mantenen persones ineptes, que no s’és capaç de pensar en el partit com un ens orgànic i que, en canvi, s’identifica el -suposat- líder amb el partit, cosa molt greu, i que explica alhora precisament que el líder pugui tractar el partit com si fos una cosa particular, com si fos fins i tot de la seva propietat i l’hagués de cuidar. No cal dir que aquesta concepció política incrementa alhora la intensitat facciosa de les minories internes.

Vegem aquesta cita tan remarcable de Locke que fa referència precisament a què suposa aquesta actitud absolutista en la relació entre governant (o mutatis mutandis dirigent) i governat (o mutatis mutandis militant), i que segur que hom és capaç d’identificar en nuclis petits on efectivament hi ha persones revestides de certa autoritat que acaben actuant com si tinguessin una prerrogativa règia:

Esa duda [saber si el governant aplica justícia evitant les disputes entre súbdits per amor al gènere humà, o bé és el que faria qualsevol que s’aferrés al seu poder i al guany que podria aconseguir dels seus súbdits, “cuidats” com si fossin animals] se resuelve por sí misma con sólo preguntar qué clase de seguridad, qué clase de protección existe contra los atropellos y la opresión de ese monarca absoluto. El simple hecho de pedir una salvaguardia os valdrá que os digan que habéis merecido la muerte. Os dirán que están conformes en que, en las relaciones de un súbdito con otro, es preciso que existan leyes y jueces que miren por la paz y seguridad mutuas. El monarca, en cambio, debe ser absoluto, debe estar por encima de tales contingencias. Precisamente porque tiene medios de causar daños y atropellos mayores, cuando los comete no hace sino obrar en justicia. Quienes preguntan cómo han de estar protegidos contra el atropello y la agresión son calificados inmediatamente de rebeldes y facciosos. Como si los hombres, al abandonar el estado de Naturaleza y al entrar en sociedad, se hubiesen puesto de acuerdo en que todos ellos, menos uno, habían de estar sometidos a la fuerza de las leyes, y que ese uno hubiese de seguir conservando toda la libertad propia del estado de Naturaleza, aumentada con el poder y desenfrenada por la impunidad. Eso sería como para pensar que los hombres son tan insensatos que se preocupan de salvaguardarse de los daños que pueden hacer las mofetas o los zorros y les tuviese sin cuidado, más aún, que juzgasen como una salvaguardia el ser devorados por leones.

En tot això també es pot trobar una explicació psicoanalítica, que exposo aquí tot i que també hi tinc les meves crítiques. Resulta que es produeix una relació entre líder i massa caracteritzada per la suggestió, que implica una regressió a un estat anímic primitiu, d’aquí que s’entengui la disposició simplista a un tipus d’associació paternalista i absolutista, igual com en els temps primitius, com hem vist en Locke, es va produir amb els primers homes que vivien en l’estat de naturalesa. D’aquesta manera, doncs, l’instint d’horda és el que entra en escena, que, caracteritzat per la disminució de la capacitat intel·lectual és (vet aquí la quadratura del cercle) la base emocional que dóna legitimitat a persones i actituds absolutistes, i la falta de crítica que caracteritza aquest instint és el que porta a una relació amb el partit de tipus més personal.

podemos-campac3b1a-electoral

Manca de cultura política:

La mentalitat absolutista que he volgut tractar separadament sens dubte està lligada a la cultura política, la qual sempre serà baixa i estarà, podríem dir, disseminada de forma incoherent en moments de constitució i quan una organització com Podem apareix tan bruscament i s’estén per expansió entre la ciutadania. I l’explicació és molt senzilla: hi ha un desenvolupament desigual de consciència política i diversos nivells de participació, amb heterogeneïtat de perfils.

Hi ha qui afirma que les mateixes persones, per si mateixes, reunides i amb molta consciència activista seran capaces d’autoformar-se col·lectivament, i així ser capaços d’empènyer més el carro de la revolució i donar forma i direcció a una organització política. Es tracta d’una idea, molt propera a un elemental infantilisme llibertari, que creu en una espècie de generació espontània de cultura, coneixement i capacitat crítica, alhora que, lligada a l’enaltiment de l’activisme militant màxim i del “treball, treball i treball”, no ajuda gaire a una operativa construcció de l’organització política en tant que, per contra, porta a una amalgama d’intencions individuals. 

Així, si bé la predisposició i la posada en comú col·lectiva (en tant que conjunt d’individus) és important per compartir experiències i homogeneïtzar la consciència, no s’ha de creure mai que aquest conjunt d’individus per si mateixos i com a tal, tant aviat com arriba a l’esfera política, pot prendre les regnes o pot dirigir un partit. No oblidem, en aquest sentit, les interessants paraules d’Ortega y Gasset sobre el caràcter de les masses en la seva participació política, que ens poden aportar elements de reflexió.

Certament, aquestes formes elementals de compartir experiències i expressar-se no són una forma de cultura política extrapolable a l’organització com a tal, ni són el mateix ni substitueixen la cabdal funció pedagògica que, com deia Gramsci, el partit ha d’exercir. Creure el contrari és idealisme, ingenuïtat o, fins i tot, infantilisme. Queden lluny, així, d’una forma de centralització de l’experiència, de les demandes, de les preocupacions i de la seva ponderació crítica tan necessària per a un moviment operatiu i efectiu de masses, a gran escala i amb una funció històrica crucial i determinada. La cohesió de les masses i la funció pedagògica és quelcom que només poden fer quallar els intel·lectuals orgànics. Qualsevol participació immediata i directa serà incoherent, desvinculada de tota direcció política unitària i estarà mancada de realisme.

Podem té una doble estructura, la de partit estrictament, podríem dir, i la base militant reunida en els anomenats Cercles. Una bona organització ha de permetre la seva unitat funcional tenint en compte que, precisament a les bases, la tendència idealista serà més gran. Això no obstant, són les sinergies que el mateix moviment genera, l’aprenentatge pràctic i teòric i l’impacte de percussió que exerceix sobre el conjunt de la militància el nucli dirigent, el que confereix una cultura política, hem de suposar una bona cultura política si les bases del moviment són sòlides. Alhora, de les bases militants haurien de sortir aquells intel·lectuals, en termes gramscians, que alimentin els quadres dirigents pròpiament dits (que també són intel·lectuals), però no exclusivament. Vet aquí com l’intel·lectual, enquadrat en un marc institucional ben efectiu i fortament ancorat en la democràcia interna, hauria d’aglutinar i centralitzar totes les experiències de lluita i encaminar aquell activisme militant en favor del projecte col·lectiu i segons els objectius programàtics, sense l’exaltació individualista tan incohesiva. El seu èxit és el que assegura que el partit com a tal funcioni alhora com a intel·lectual orgànic dins del conjunt social.

Falta de quadres dirigents:

Els quadres dirigents, que vindrien a representar l’avantguarda revolucionària, són el nucli de l’organització i supleixen, en certa forma, la falta de cultura política o, si més no, les diferències en la cultura política. Com acabem de veure, en ells es troba la centralització i concentració d’experiència diverses, ells s’encarreguen de mantenir elevats els nivells de consciència política i d’activitat, així com de mantenir la continuïtat i la unitat programàtiques (sense perdre el vincle amb la seva evolució històrica), amb la qual cosa l’organització d’avantguarda (i el partit de manera més global) pot entrar en la disputa per l’hegemonia; altrament, estaria desarmada.

La participació creativa, constructiva i crítica naixerà en el cercles, està clar, i en certa manera seran els cercles un “camp de formació pràctica”. El militant lluitador, activista, organitzador de la lluita al carrer es pot diferenciar de l’aparell burocràtic, però alhora ha de ser la base del nivell dirigent superior, per dir-ho d’alguna manera: han de ser part dels qui conformin els quadres dirigents a un nivell diferent al de la lluita concreta, particular i sectorialitzada. La seva experiència és el que ajudarà a posar en pràctica la centralització i a donar direcció concreta al moviment polític. machiavellistatueflorence_pq

Per fer tot això, una cosa molt important ha de caracteritzar els quadres dirigents, i de manera més general hauria de caracteritzar els intel·lectuals: la capacitat d’anàlisi, sense la qual no hi pot haver el degut realisme per poder entrar en el joc dialèctic de l’hegemonia. Recordem, en aquest punt, que per a Maquiavel el realisme no és aquella espècie de cinisme exemplificat en “és que les coses són així i no s’hi pot fer res” que tant bé ha sabut estendre el liberalisme conservador, sinó que és una propietat de la política com a acció creadora per, reconeixent les forces en joc, canviar la societat. Com hem vist, seria com a mínim utòpic creure que aquesta tasca la poden fer les masses com un tot. I aquesta és la diferència qualitativa crucial i fonamental que distingeix els “nivells” de cultura política.

Els mateixos procediments i mecanismes han d’estar dissenyats de tal manera que menin cap a l’adhesió funcional a les línies polítiques i programàtiques del partit (en referència, estic parlant, als càrrecs orgànics, i no pas al lliure pensament dels seus membres) i, en cas de mostres de deslleialtat, facilitin a posteriori una solució a la incohesió que se’n derivaria. Tanmateix, controlar la lleialtat que es pressuposa a un càrrec orgànic segueix sent quelcom de pantanós, diferent a les qüestions purament i tècnicament procedimentals, que, aquí sí, caldria seguir amb la màxima escrupolositat.

En dir que no és l’espontaneïtat el que dirigeix un partit, sinó la coordinació i centralització d’experiències col·lectives, estic posant molt d’èmfasi en els quadres dirigents. Això no ha de portar a entendre erròniament que estic defensant la seva màxima autoritat ni molt menys que calgui una jerarquització pròpia de vells partits doctrinaris. Simplement estic dient que cal trobar la manera de fer efectiva la seva funció orgànica, i que tal funció ha de ser reconeguda per tots dins de l’organització i que no podrà ser mai ben eficient sense crítica i autocrítica.

Actualment, en aquest moment de (re)constitució del partit, això que acabo d’exposar és delicat. D’alguna manera és necessària una irradiació penetrant que marqui l’estructura per construir aquest partit de masses que pretén ser Podem i, de manera més extemporània, calen quadres dirigents (i intel·lectuals de manera més general) que marquin l’estructura, però no pas de manera definitiva i fixa, sinó iniciar-ne la constitució, fins ara molt feble i etèria. Ara bé, les mateixes característiques orgàniques i polítiques de Podem inclinen vers una constant constitució del partit, és a dir, mai no tindrà del tot una sola forma completament acabada. L’important, per tant, és trobar un punt de partida per assentar sòlides bases de la democràcia interna sobre la qual s’ha de basar la constant constitució, formulació i reformulació de Podem, així com sòlids mecanismes que en cada moment de l’interminable procés de discussió interna assegurin la cohesió unitària i orgànica del partit.

D’altra  banda, també cal afegir una cosa: tot està travessat per tensions i res no és “pur”. Més amunt deia que la “professionalització” dels quadres dirigents pot ser perillosa, i així és. El quid de la qüestió és que precisament l’estat constituent del partit permeti, en condicions de democràcia interna, trobar formes i maneres d’arreglar els problemes que puguin sorgir, com podria ser, lligat a la “professionalització”,  l’autonomització burocràtica.

Consideracions finals:

Podem té una gran complexitat interna i amb molta pluralitat, la qual per si mateixa ja és senyal de l’estat constituent del partit i hauria de portar a una bona gestió democràtica. El partit està a mig formar i té molta diversitat, per bé i per mal. La seva situació interna recorda a grosso modo allò que es podria trobar de manera més general a les societats modernes en el moment de constitució dels partits polítics, o, podríem dir, en el moment de creació de la societat civil a partir de les agrupacions lliures de persones que estableixen el pacte social.

És per això que he cregut tan important fer aquest escrit, per fer una aportació al debat en la construcció del partit. He pretès fer notar uns problemes existents en el si de l’organització i unes tendències que podrien oferir solució, sense, però, que això salvi la tensió dialèctica sempre inherent. He fet notar que actualment s’aprecia que hom actua seguint el curs de la inèrcia, que a vegades conceptualment Podem esdevé un “fetitxe de l’intel·lecte” -diria Gramsci- i que la mínima jerarquia existent dins de l’organització no es respecta; i, per això, he afirmat que em sembla clar que l’important és establir, obertament i de forma plural, les sòlides bases que han d’evitar precisament els mals que es derivarien de la naturalesa intrínseca del partit, notablement, al meu parer, l’estretor de mires facciosa, l’autonomització burocràtica de l’organització i el deslligam orgànic entre bases i quadres dirigents.

D’altra banda, s’haurà observat que he estat parlant d’organització, no sense, però, fer referència també a la seva funció política. Això és així perquè no es poden abordar separadament les coses més estrictament organitzatives i la projecció que l’organització com a moviment polític ha de tenir en la societat. És tan important per la funció històrica que Podem ha de desenvolupar els mecanismes d’elecció interna, per exemple, com recollir les demandes socials i donar-los forma de polítiques públiques. Ara bé, és cert que són dos nivells -diguem-ho així- diferents, amb les seves implicacions, i un pot “arrossegar” l’altre a perseguir els objectius establerts, segons el que s’hagi analitzat de la realitat. En definitiva, com molt bé han sabut sempre els dirigents i teòrics dels partits d’avantguarda, la qüestió organitzacional no és merament organitzacional, sinó política. Vet aquí la importància de trobar els camins, que he pretès plantejar en aquest escrit, per arreglar les problemàtiques organitzacionals existents o emergents pel bé dels objectius polítics que Podem representa.

Junts pel sí i la societat civil

La candidatura que es presenta com a exclusivament independentista, la de Junts pel sí, no està només formada per polítics de partits, sinó també per membres d’associacions civils caracteritzades pel seu compromís amb la independència. No és l’única que té membres no partidistes: la que es presenta com l’antítesi, Catalunya, sí que es pot, també. La diferència és que Junts pel sí recull persones de la societat civil, entesa en un sentit liberal com a associacions que pretenen aglutinar (pretenen ser el sumatori de) individus que tenen tots els mateixos interessos parcials (la independència), a més de tipus ideològic, i que influeixen o directament representen l’opinió pública (per tant tenen molta importància els mitjans de comunicació); mentre que a la candidatura de la confluència d’esquerres les persones no partidistes no provenen de la societat civil entesa així, sinó que defensen interessos materials (universalitzables) i representen les aspiracions democràtiques plebees.

Vist des del punt de vista de l’estratègia política momentània, segurament la decisió de fer unir partits amb entitats civils ha estat una bona pensada (tot i que es podria dir que la suposada transversalitat que pretenen és bastant relativa). Aquí voldríem, però, enfocar la qüestió des d’un altre punt de vista, des de l’òptica de la relació entre poder (estructura estatal) i societat civil, segons els plantejaments liberals i d’acord amb el paper que juguen les entitats civils.

D’entrada, el que es pot dir respecte del que tothom consideraria vàlid és que s’espera de la societat civil que sigui independent. Des d’aquest punt de vista, entrar al joc electoral no és bo: la societat civil ha estat vista sempre com el contrapès al poder estatal. L’Estat és l’encarregat de dur a terme les polítiques, conforme al dret -per descomptat- i respectant la llibertat dels individus, els quals poden conformar associacions per vehicular els seus interessos (aglutinats), pressionar el govern i oposar-s’hi. La societat civil és com una mena d’instància política intermèdia entre estats i ciutadans, de forma que la pressió uniformitzadora i de coacció moral que se li pressuposa per defecte a l’Estat sigui frenada.

Vet aquí com salta un primer problema: la candidatura unitària inclou les entitats civils; és a dir, la instància intermèdia s’ha integrat dintre de l’estructura estatal, en tant que els partits i candidatures aspiren a ocupar el poder i tirar endavant el seu projecte, per definició sempre parcial i que no podrà acontentar a tota la població (i és aquí on les associacions civils juguen teòricament el seu paper).

En efecte, tal inclusió al joc electoral partidista implica certes problemàtiques. D’entrada, les associacions civils han deixat d’agilitzar i mobilitzar lliurement la gent i les demandes populars per portar-les al poder, sinó que directament han entrat a formar part de l’aparell estatal, que, doncs, s’ha engruixit en detriment de la subsidiarietat envers la societat civil. D’aquesta manera, les entitats han renunciat al seu paper articulador per passar a esdevenir part d’una instància superior (sobretot en el moment que formi govern). Certament, eren associacions que aglutinen les opinions semblants de moltes persones i es preen de la seva independència i transversalitat, que han passat a formar part d’una instància parcial i amb objectiu, a més, d’assolir el poder. La societat civil ja no és de facto tal.

Però hi ha una problemàtica i una contradicció amb la funció “natural” de la societat civil, derivada de l’explicat, encara molt més greu: les associacions tenen la funció d’aglutinar individus que tenen una mateixa consciència, ja que això no és funció de l’Estat. Certament, en formar part d’un projecte polític partidari i, sobretot, en el moment quan tal projecte aconsegueixi eventualment formar govern, la pluralitat que se suposa a la societat civil deixarà lloc a un actuació homogeneïtzadora des de dalt (per això els liberals sempre entenen l’Estat com un perill per a la llibertat individual), que paradoxalment serà impulsada precisament per aquelles entitats que pretenen lluitar contra això: serà la mobilització de consciències de les entitats civils integrada en el projecte polític el que exercirà una forta pressió moral.

Això no és cap banalitat: l’opinió pública independentista materialitzada en la societat civil deixarà de ser (de fet, ja ho ha deixat de ser) “opinió pública” per passar a ser, en la mesura que actua des del poder, opinió de la comunitat. Hi ha, de nou, una assimilació entre les dues esferes: la part de la diversitat civil que representen les entitats independentistes ha passat a ser, com que han perdut la seva independència, l’opinió comunitària, majoritària, que tot govern pressuposa per justificar les seves polítiques; i tota opinió majoritària que el poder pretén representar exerceix una pressió negativa contra la sacra opinió subjectiva (i més si no hi ha instàncies intermèdies).

La pressió sobre l’opinió no només es produeix per aquesta assimilació entre societat civil i Estat, sinó que la qüestió nacionalista, que a més és profundament emocional, confereix un segon nivell de pressió sobre l’individu i ajuda a homogeneïtzar l’opinió pública. Certament, el desig, l’anhel d’independència esdevé, en aquests termes, objectiu nacional (“nacional” en tant que perseguit pel poder). Això vol dir que la llibertat nacional (ara sí, “nacional” en termes de comunitat nacional, una llibertat que no és en absolut liberal) ha esdevingut un fi, en cap cas un instrument. I si és un fi, això vol dir que es converteix en objectiu i guia envers el qual cal orientar totes les consciències individuals. Tant és així que si les associacions independentistes parlen per la societat civil i estan en el govern, això més fàcilment pot induir a confrontar qualsevol individu que tingui una opinió diferent, per haver-se identificat el projecte d’aquell govern i associacions amb el projecte de la majoria.

Per resumir, simplement cal dir que la qüestió és que amb la candidatura de Junts pel sí es produeix una equiparació de la societat civil a un mecanisme de l’Estat. I això el que suposa, sense necessitat de continuar aprofundint l’anàlisi, és una greu contradicció política i confusió per als votants. Exemplifiquem-ho: a l’acte del dia 4 d’agost, l’ANC i Òmnium van fer una crida a la participació: el problema és que ja no poden parlar per la ciutadania (almenys la ciutadania independentista), perquè formem part d’un projecte partidista. Llavors, en realitat, què van fer: una crida a la participació o una petició de vot per a la seva coalició electoral? Efectivament, sembla que pretenien actuar com si encara fossin societat civil, quan han adoptat ja una posició partidista i particularista dintre del sistema polític. Les funcions entre els dos àmbits s’estan confonent.

Per acabar, aquesta contradicció i confusió alhora pot tenir conseqüències. Imaginem-ho en dos supòsits: que guanyi Junts pel sí i que no guanyi:

En el cas que guanyi, ¿com poden aquestes associacions civils independentistes servir per controlar el govern i, més encara, per conformar el consentiment lliure (sorgit dels individus envers el poder per tal de legitimar-lo), si justament formen part d’aquest govern? Repetim la tesi que hem expressat: la societat civil s’ha “acostat” al poder, no és pas que el poder s’hagi “separat” de la societat civil per tirar endavant assumptes d’interès general (i no projectes partidistes). I per aquesta equiparació, hi ha el problema més greu que ja hem exposat: fer passar l’independentisme com a opinió comuna, com a assumpte d’interès general (una “qüestió de país”, dirien els de Convergència), amb la conseqüent campanya de pressió i propaganda: la combinació de la força de govern, els mitjans de comunicació i la legitimitat de les associacions civils assimilades més fàcilment podrà posar en marxa una “tirania” de l’opinió pública, que pot portar al conformisme, almenys entre aquells sectors que veuen la seva veu representada per, sobretot, les entitats que formen part de l’aparell partidista o del govern.

En el cas que la candidatura unitària no guanyi, es presenta el dubte de com hauran de veure la resta de partits polítics i el conjunt de la ciutadania les associacions civils independentistes. Encara com a entitats independents que pretenen recollir la veu dels ciutadans i fer pressió? Potser com un agent polític interessat assimilat a un partit polític? És a dir, la societat civil com a tal no pot quedar derrotada, però el problema és que s’ha assimilat a l’aparell partidista i, per tant, sí que acabarà sent-ho. Sens dubte, la contradicció és patent, i la convulsió que sorgiria de la derrota encara més. Hi haurà, sembla clar, una espècie de buit en la societat civil. I l’equiparació entre societat civil i aparell partidista suposarà un greuge afegit (segurament desorganitzarà l’independentisme i desacreditarà les associacions civils) al fet que ja de per si la derrota de la candidatura serà un profund revés per l’anomenat “procés”. La combinació podria suposar l’estocada final.