Arxiu del Bloc

Step up (2006) vs. Big Hero (2014)

Correspon a la meva feina de professor portar una tutoria de 2n d’ESO. De tant en tant, a tutoria, se’ls passa una pel·lícula, en principi la mateixa a tots els grups: hom va pensar en Step Up. No obstant això, jo no la vaig trobar adequada i hi vaig contraposar davant dels meus companys la pel·lícula Big Hero i, de fet, vaig optar per passar-los-la. En aquest article llarguet, intentaré fer una crítica a ambdues pel·lícules i procuraré marcar-ne el seu valor pedagògic; aprofitant això, també podrem reflexionar una mica sobre la societat. No cal que digui que res del que segueixi no tindrà sentit si no heu visionat els films; podeu buscar-los a Cuevana2.

Quan vaig començar a veure Step Up, no vaig poder acabar-la tota: només em vaig quedar als 15 primers minuts. Potser és que sóc molt sensible, però el que vaig veure ja em va alarmar massa i vaig ser perfectament conscient que es tracta d’allò que podríem dir una pel·lícula “típicament americana”. Així, vaig haver de fer un esforç per acabar-la de veure en una segona ocasió. Allò que em va cridar més l’atenció d’entrada va ser l’absolut masclisme i l’homofòbia (identificats en tres moments clau en només aquests 15 minuts); a més, a partir del masclisme també es pot apreciar un fenomen molt interessant, l’anomenada sexualització de les relacions socials, tant patent, també, en aquesta pel·lícula.

No obstant això, no és pas el masclisme particularment el que més es pot criticar a aquesta pel·lícula, sinó en general la filosofia de les relacions socials i, per descomptat, el retrat que es fa de la societat i de les persones i que representa la base sobre la qual es construeix la pel·lícula i que, per tant, transmet una imatge determinada a l’espectador. Perquè s’entengui: bé se’m podria dir que el fet que en el primer moment de la pel·lícula es barallin dos “mascles” per una noia és perfectament criticable i s’ha de dir als alumnes que no ho facin. Ara bé, no es tracta de veure cada entaulament concret de relacions conscients entre els personatges, sinó que es tracta de veure la pel·lícula en perspectiva per captar tant el seu missatge de fons com la imatge de la societat que transmet. Així, el que ens interessa és la ideologia de la pel·lícula (vegeu aquí un exemple aplicat d’aquesta noció d’ideologia). I jo, en efecte, parteixo d’aquest punt de vista per poder criticar tant aquesta pel·lícula com l’altra. En aquest sentit, el que hem de saber veure -retornant a la qüestió masclista-, és: tots els nois estan bons i totes les noies estan bones; les noies són una mica bledes respecte del nois; els nois tenen per objectiu aconseguir una noia i, si és el cas, dir-li coses maques perquè estigui contenta (perquè, clar, això és el que agrada a les noies…); i el principi de relació entre noi i noia és essencialment sexual. En definitiva, del que es tracta és de veure allò que és inherent a la pel·lícula per tal de saber trobar-ne la capacitat pedagògica. Més endavant retornaré a aquesta qüestió.

Veient Step up semblaria que té com a virtut mostrar les conseqüències negatives de certs actes i que hom pot fer mal a les persones que estima. Està bé que presentin dilemes entorn de l’amistat, per exemple, i, per descomptat, està clar que al final de la pel·lícula hom pot quedar-se amb la idea que certs comportaments tenen conseqüències negatives i que hom pot esforçar-se per millorar. Això pot fer pensar a l’estudiant. Ara bé, res d’això no treu que la pel·lícula, de fons, continua tenint tots aquells components i missatges que he anomenat inherents que també acaben aprenent els alumnes. Per això, no ens hem de quedar en la superfície i l’aparent missatge; tot això és molt simple si no parem atenció en la forma com es retrata la situació, en els mecanismes reals i la materialització dels seus valors.

Step up representa uns valors absolutament individualistes i en cert grau hedonistes, l’element central dels quals és el component emocional: el protagonista (i la resta de personatges en general) només està atent a l’immediat, a la relació que els seus pensaments, desitjos i sensacions puguin tenir amb el que l’envolta, perquè no l’afectin, no l’alterin, perquè ell només vol el que sent i desitja en cada moment. El perfil psicològic dels protagonistes es caracteritza per ser un manyac d’emocions no pas difícils de comunicar, però com si hom fos incapaç de fer-ho; i cada persona  té la legitimació de les seves emocions i se centra en elles, com si estigués aïllat de la resta. És més, en comptes de mitigar les penes amb l’ús de la raó, ho fan buscant la “il·luminació” per mitjà d’un suposat “amor” envers els altres, com si fos un regal diví. I, per això, els personatges són tan egocentrats: pel patetisme dels sentiments, per l’autoreferència a les emocions pròpies, per buscar una “sortida” amb l’expressivitat i l’estètica (per oposició a l’ètica i, per tant, a la política); i això, a més, pot acabar conduint al miratge del pensament positiu.

Vegem-ho en el cas de l’amistat. En aquest film, l’amistat és simple i representa una cerca que l’amic sigui exactament igual que tu i que faci tot el que tu vulguis. Hi ha un lligam abstracte a la idea d’amistat que hom personalment es representa, és a dir, una concordança emocional: que l’altre es correspongui al que tu esperes, que t’ajudi a tu a sentir-te millor, que no suposi una davallada emocional, que l’altre sempre t’entengui però tu, en canvi, ho tindries difícil per sacrificar-te… Així, partint que cada individu és un món, veiem una certa instrumentalització de l’amistat, perquè l’altre no és res més que una via, una eina de les teves emocions, un suposat reflex de tu mateix, perquè s’espera que l’amic faci el que tu vols. I, si no, llavors és quan apareixen les escenes tan característiques en què l’amic s’acosta i diu que està enfadat i es gira i se’n va, i llavors l’altre amic li diu “espera, espera!” i acaben distanciats. No cal dir que aquesta és una noció oposada a l’amistat clàssica, segons la qual l’amic és un alter ego.

Un amic, en efecte, no el “traeixes” perquè tu acceptis una feina, com es dedueix d’una escena d’aquesta pel·lícula. Si és un amic de debò i coneix i reconeix les teves expectatives vitals, llavors no té perquè sentir-se malament, i menys si no és culpa teva que a ell no l’hagin agafat. En aquest exemple, veiem la incapacitat per reconèixer i gestionar les emocions. Certament, l’amic també esperava que a ell l’agafessin, però com que no li ha tocat, doncs s’ha sentit frustrat i ha fet una transferència de sentiments negatius envers el seu amic que sí que han agafat, tot i que és cert que esperava que ell li ho digués. Així, el que aquí hi ha, per tant, és absoluta falta d’empatia i de sinceritat.

L’exemple més clar i, alhora, més estúpid, és quan l’amic negre diu al protagonista, després d’haver-lo estat esperant a la pista de bàsquet durant dues hores, “i em deixes plantat per una noia!?” Jo crec que és completament surrealista i simplista reduir l’amistat, que tots estarem d’acord que és una cosa molt important, molt profunda i necessària per al benestar psicològic de les persones, a un lligam tan immediat i tan poc profund en la construcció d’una amistat vertaderament sòlida i sincera. I això, vull recuperar el que deia més amunt, és el que veritablement transmet la pel·lícula i els espectadors capten; en aquest cas, precisament perquè ja tenim en la nostra psique la idea d’amistat com a quelcom de transcendent, llavors és quan interioritzem, perquè així està retratada l’amitat a la pel·lícula, aquests continguts tan simples i sentimentals, que són, doncs, els que acaben omplint la noció d’amistat.

En definitiva, el perfil psicològic dels personatges es caracteritza perquè cadascú té com a tresor propi, inescrutable i immutable els seus sentiments i les seves emocions i vol que tot quadri conforme aquests sentiments i emocions, però no els expressa ni s’esplaia. Llavors, tota acció i tota persona estan, en relació a cada individu, afectats. És l’individualisme i aquest tractament dels sentiments i les emocions el que també explica que res no es resol ni es parla col·lectivament: sempre, quan hi ha problemes, cadascú intenta “solucionar-los” pel seu compte. I això mateix també explica -i aquest és un element realment molt significatiu i ben present a les pel·lícules sentimentals “típicament americanes”- que, quan hi ha converses, sempre són entre dues persones, sovint per discutir-se o expressar sentiments negatius (és el que passa quan la gent no sap expressar honestament el que sent i el que espera dels altres i, pitjor encara, no sap adaptar-se o aguantar-se) i, també, per parlar d’altri.

Step up plasma la individualització de les societats postindustrials: l’individu tancat en si. I això té una conseqüència social molt important, i és que la persona esdevé presonera de les seves emocions, obvia qualsevol qüestió política i, en definitiva, pateix un procés del que s’ha anomenat psicologització Per tant, l’individu com a ésser social autònom i complet s’esvaeix. En efecte, l’autonomia exigeix reconeixement intersubjectiu, és a dir, el reconeixement que el jo es forma en relació empàtica i igual amb els altres com a individus; i també exigeix un sentiment de pertinença d’un individu a la comunitat, la qual representa el marc normatiu a on s’estableixen les relacions interpersonals. I així, conseqüentment, és com apareixen els drets i les responsabilitats. No es mostra això, en canvi, en aquesta pel·lícula. És cert que hi ha l’escena en què la directora del centre diu al protagonista que les seves males accions han costat, pel desemborsament necessari per arreglar la malifeta, la beca a un estudiant, i això permet fer notar que l’acció que faci té una conseqüència. No obstant això, fixem-nos que, sense la identificació de l’individu a la comunitat, això en realitat és un retrat del vincle social extern a l’individu. Algú que visioni la pel·lícula pot efectivament captar que hi ha conseqüències a les males accions; però ho captarà en el sentit que cal patir aquestes conseqüències necessàriament per l’expressió de la seva individualitat (en haver gaudit destruint l’escenari d’un teatre). Transmetent els mateixos valors individualistes, el missatge conscient de la pel·lícula respecte que hi ha conseqüències no serà mai efectiu perquè l’espectador (modelat a partir del mateix patró psicològic) no en serà plenament conscient fins que no es trobi ell particularment en la situació. A més, en el fons, no hi ha un missatge didàcticament positiu que pugui fer entendre coherentment aquestes conseqüències amb el vincle social comunitari.

Ortega y Gasset ja ens va ensenyar que “jo sóc jo i les meves circumstàncies”. En aquest cas, el jo és aquest perfil psicoemocional i les circumstàncies vindrien a ser el que he anomenat més amunt com a elements afectats de l’entorn que, d’alguna manera o altra, sempre activen les emocions i els sentiments del jo, per tant les persones són reactives. Dit d’una altra manera, no hi ha reconeixement positiu d’aquestes circumstàncies. D’aquesta manera, no hi ha consciència crítica, ni es transmet -ni implícitament ni explícitament- la necessitat de conèixer-se a un mateix, màxima aquesta que representa l’inici de l’elaboració crítica de la consciència del que un realment és (per allò que les circumstàncies fan d’ell). En canvi, més aviat aquesta pel·lícula transmet una empremta d’un concepte de vida “imposat” mecànicament, diria Gramsci, per la situació social. Estem davant, doncs, d’una situació adscriptiva i, a més, cal repetir-ho, acrítica. La caracterització social d’aquesta manera es pot traslladar a l’educació: des del punt de vista del sistema educatiu, els patrons adscriptius són segregacionistes i reprodueixen amb facilitat les desigualtats socials. Per oposició, hi ha els patrons meritocràtics, com el que és representat a la pel·lícula Big Hero.

Els alumnes poden adquirir passivament i irreflexivament una imatge, una empremta, d’una realitat que no posen en dubte i, si la posen en dubte, no capten pas el contrari si no s’hi han socialitzat positivament. Certament, tots els joves necessiten un món de referència per anar adquirint consciència i formar-se la seva personalitat. Totes les pel·lícules transmeten uns valors i recreen una societat que, en la funció socialitzadora de les pel·lícules, actuen com a referents (així ensenyen). I el món referencial segons Step up és egoista, masclista, més o menys violent… I això és el que mamen els nois, i això no es canvia a consciència. Es tracta d’una recreació de la societat, d’un món amb les seves normes. I el que hem d’entendre és que el que transmet la pel·lícula (totes les pel·lícules) no es capta conscientment, sinó que es tracta d’interiorització. En aquest punt, el fet que la pel·lícula pugui agradar als alumnes juga un paper favorable a la interiorització. Si els alumnes s’hi identifiquen, llavors més fàcilment són permeables: la proximitat emocional, el fet que s’hi sentit identificats, justament el que fa és adscriure les persones que senten aquesta simpatia a la realitat representada, i, doncs, queden enquadrades en aquell patró relacional, sentimental i cognitiu. En tot plegat, veiem allò que Bourdieu va anomenar hàbitus.

En aquest punt, convé fer palès que el patró conductual i la concepció de la societat que estructuren Step up són allò que es transmet als alumnes i que estructuraran el seu pensament, per tant incorporen aquell hàbitus, i més aquells que ja estan més precondicionats a “entrar” en la subcultura que apareix a la pel·lícula. Així, en la mesura que la realitat recreada és presentada com la realitat i en la mesura que l’espectador ja estableix un vincle emocional amb els personatges, llavors, i de conformitat amb l’hàbitus, es produeix un procés de normalització, en un doble sentit: per una banda, en el tipus de societat representada per la pel·lícula, la gent efectivament s’adapta a les formes de vida; i, per altra banda, en tant que socialització, l’espectador veu els valors que transmet el film com a normals. I la normalització (llegiu el que en vaig explicar en aquest article per una referència ràpida) sempre porta al conformisme. Si és conformisme, vol dir que la realitat no s’ha de canviar i que, en la mesura que hom es tanca en el seu si psicologitzat i sense establir relacions sinceres entre altres dins del marc de la comunitat pròpia, llavors, s’està desresponsabilitzant l’individu, i més si la filosofia de fons és individualista. Llavors, un clar missatge ideològic de la pel·lícula és que les coses són així i així han de ser. Això, per la seva part, també explica el comportament reactiu dels personatges i, alhora, retroalimenta el tancament interior: amb una concepció del món així, en una societat sense vincles comunitaris, hom només pot esperar fer front a la realitat amb el seu jo.

Els mateixos professors tot sovint diem “ah, cal buscar una pel·lícula que agradi als alumnes, que pugui ser propera a la seva realitat”. Efectivament ha de ser així, però alhora ha de ser un model, per assegurar que s’amaren d’una bona representació, amb el seu respectiu simbolisme, de la realitat. En veure Step up, els professors podem perfectament indicar-los que allò que veuen no està bé i no ho han de fer, però tots sabem perfectament que les persones es mouen en unes institucions i segons una pautes objectivament definides, més enllà dels seus pensaments. En efecte, per més que els puguem dir que allò està malament, el “problema” és que allò que veuen continua sent el món referencial de l’estudiant, és d’on ell se socialitza. I pot ser conscient que està fent una cosa dolenta, però el grup, les pautes de comportament i els valors imperants en aquella situació segueixen sent les mateixes. L’únic que podem esperar, és cert, és que es generi un conflicte intern en l’individu. Però, així i tot, hem d’agafar aquesta confiança amb pinces: perquè pot ser perfectament que, de nou, això porti a l’egocentrisme; i perquè no és el comportament individual el que canvia el context, sinó el context el que posa les pautes i marca les “vies” que l’individu pot agafar.

En definitiva i per concloure amb aquesta pel·lícula, el que jo críticament capto és que sense un vincle responsable entre individus i comunitat i sense un cert comportament polític, llavors cadascú en el context en què es trobi navegarà, exasperat o no, entre aigües de diverses emocions i intensitats, i sempre procurarà la seva pròpia estabilitat, expressivitat, satisfacció i, si és el cas, felicitat, independentment de la relació que amb això s’estableixi amb els altres. Aquesta és la qüestió. Per això la mort d’Skinny no té gaire transcendència en el missatge deliberat que la pel·lícula ens transmet, sinó que sembla que tingui més transcendència en la història pròpiament dita: la seva mort, el que fa és que l’amic del protagonista (ni tan sols el protagonista en si) vegi que efectivament el seu, podríem dir-ne, estil de vida és dolent, i llavors es mostra més tolerant cap al seu amic perquè acudeixi a les sessions de ball perquè veu que li poden oferir una altra sortida. Que la mort faci reaccionar un personatge és un punt important de la pel·lícula, és ben cert; però això no treu la resta de coses que he comentat ni tampoc s’ha de descontextualitzar: com deia, té poca transcendència pel que fa al missatge, perquè, al cap i a la fi, recordem-ho, la història és egocentrada i emotiva, per tant hom no sentirà l’impacte individual que pugui tenir la mort d’algú perquè només està atent a l’immediat (la satisfacció dels seus desitjos, sensacions i emocions. I aquest és el motiu pel qual el protagonista poc s’immuta de la mort d’Skinny). La pel·lícula està centrada, així, en el comportament reactiu: resposta emocional o fins i tot “instintiva” a l’entorn.

Big Hero és una pel·lícula que transmet una filosofia completament diferent a Step up i, de fet, fa un retrat social i psicològic per descomptat molt més apropiat per ensenyar. Per començar, la pel·lícula està pensada expressament per nois d’aquesta edat (més o menys 13 anys) i representa un procés de maduració i creixement emocional del protagonista (a diferència d’Step up, on jo crec -potser sent una mica cruel- que els personatges es troben en un estat “adolescèntric” constant), a banda que també representa una situació personal en què poden sentir-se identificats. Aquest procés de creixement personal, a més, passa per un doble rail: per una banda, buscar un objectiu a la vida i fer coses importants (per les quals cal esforçar-se, llavors l’esforç, igual com en l’altre film, també és un valor representat en aquesta pel·lícula, però, hi insisteixo, vinculat amb unes característiques i un context totalment diferents); i, per altra banda, confrontar i assumir els sentiments que hom té, quelcom que es visualitza per mitjà de la mort del germà del protagonista. La tristesa és, de fet, un sentiment que al llarg de tota la pel·lícula afecta el personatge però que ell modula perquè, precisament, madura.

La psicologia dels personatges és ben diferent a l’individualisme i el tancament interior (que porta a l’expressivitat “explosiva”) que es veu a Step up. Certament, hi ha lligams emocionals efectius entre les persones, en la mesura que cada una té la seva personalitat independent, actua autònomament i sense patetisme i els efectes emocionals s’estableixen per les vinculacions positives i en reconèixer com és cadascú. Les relacions interpersonals estan construïdes en l’argument de la pel·lícula per ajudar en el procés de creixement del protagonista. Valgui d’exemple el paper d’orientador del germà del protagonista (i també, en un primer moment, del professor), tractat amb una mirada càlida i empàtica i, el que és millor, amb sinceritat i recreant realment una bona tècnica pedagògica sobre com fer despertar l’interès en el jove protagonista.

Voldria especialment remarcar que a Big Hero podem veure, per oposició a l’altre film, la referència a aquells elements que enllacen l’individu amb la seva comunitat. De dues maneres principals es pot apreciar això, segons la meva anàlisi: per una banda, el paper dels amics, que és absolutament primordial i es contraposa a l’individualisme d’Step up. En efecte, fixem-nos que la relació amb els amics és doble: són acompanyants i en certa forma coprotagonistes, ja que en Hiro no podria fer absolutament res sense ells (l’acció i la decisió no són absolutament egocentrades); i els amics també són un punt de referència emocional i no dubten a oposar-se al protagonista quan està equivocat. I això és molt significatiu, perquè vol dir que la seguretat del protagonista d’aquesta pel·lícula ve donada per l’establiment del vincle amb els seus amics i parents, els quals alhora representen el context en el qual ell es mou i ajuden a conformar la seva personalitat, i no és pas un bloc emocional tancat o impulsiu que psicologitza el seu entorn.

Per altra banda, el segon element que marca la comunitat és l’aparició dels serveis socials d’emergència: policia, metges i bombers. No és, per descomptat, un element gaire visible ni protagonista, però tanmateix és molt significatiu, perquè representen el conjunt de la societat i, de nou, donen a entendre que l’individu no està aïllat, no viu sol i no és un manyac incontrolat de desitjos i emocions. La policia juga un paper important al principi de la pel·lícula, quan tanquen el protagonista a la presó, amb una visualització de l’escena ràpida que posa de manifest que les males accions tenen conseqüències. Però, altanto, especifiquem-ho, perquè, com he dit més amunt, el valor pres per si mateix no vol dir res si no s’entén en el context projectat per la pel·lícula: són, i això és molt important, conseqüències socialment normativitzades i esteses a la comunitat. A més, això s’entén més fàcilment i té més influència en la interiorització que en pugui fer l’espectador si ens fixem en el fet que el mateix protagonista, just abans que el tanquin a la presó, reconeix que el que ha fet és il·legal. Això és ben diferent que el que passa a Step up: no cal que amb Big Hero diguem als alumnes el que està bé o malament; aquest ja és el missatge, tant l’exprés com el de fons, que ens transmet. Però, finalment, són simbòlicament molt importants els minuts finals de la pel·lícula, quan apareixen aquests serveis socials d’emergència fent la seva feina i retratats positivament.

La interpretació sociològica del lligam del protagonista amb la comunitat és molt clara, per a mi, i crec també que és amb l’aparició de la policia, els bombers i les ambulàncies que és més fàcil d’interpretar-ho així. Hom s’impregna d’una determinada concepció del món: les persones formen part d’un tot, hi ha arrelament social dels individus; és a dir, existeixen institucions socials en les quals ens movem i que són les que donen cohesió social. Ara bé, la cohesió no apareix per art de màgia, sinó que cal reconèixer (com la pel·lícula fa) el paper d’aquestes institucions i el no-aïllament, ni social ni psíquic, dels individus. I alhora aquesta cohesió només és possible si existeix i es ressalta la responsabilitat social, la qual traspua de la pel·lícula en expressar el lligam entre individu i comunitat. Fins i tot, podríem acabar afegint que corre en paral·lel a la idea de responsabilitat social l’amor com el tipus de vincle emocional que s’estableix en aquesta pel·lícula entre els personatges; per descomptat, no cal dir-ho, un tractament i un retrat emocional complement diferents del que ens expressa Step up.

Sense ànim d’entrar a valorar més qüestions que encara són susceptibles de comentar-se respecte d’ambdues pel·lícules, perquè llavors sí que m’estendria massa, crec que he mostrat el més essencial que aquestes pel·lícules ens vénen a dir. Ara bé, quedi clar que amb aquest article no només pretenia fer una crítica de continguts i de fons de les pel·lícules, sinó que, per fer-la, també he pretès ressaltar que la seva idoneïtat, pedagògicament parlant, depèn de si es representa un ambient i un missatge positiu, i no negatiu; és a dir, constructiu i actiu, no reactiu ni motivat per absències. ¿O és que preferiríem passar als nostres joves pel·lícules violentes i després dir-los que no està bé, abans que passar-los pel·lícules on la presència de la violència no és un mitjà per resoldre problemes? Només serien acceptables aquelles pel·lícules de realisme dramàtic amb contingut social i crític, com El odio. Per tota la resta, està clar que les pel·lícules on es retrata violència tenen uns determinats efectes emocionals i fins i tot cognitius. Doncs jo el que dic és que aquesta és la mateixa lògica amb la qual hem d’interpretar Step up i Big Hero.

Finalment, fixem-nos, perquè s’entengui bé el que vull dir, en la significació que podem extreure d’un element central d’ambdues pel·lícules en la mesura que condiciona l’actitud posterior del protagonista (en realitat, de l’amic del protagonista a Step up): la mort. A la primera pel·lícula, la mort es correspon a un assassinat a sang freda després d’haver fet quelcom dolent (un robatori), malgrat que això dolent és el comportament propi del grup social al qual Skinny pertany i ell, per això, només buscava l’acceptació i el nivell d’estatus que la normalitat del seu ambient li conferirien (a nivell individual). És a dir, es tracta, per tant, d’adaptació normal al codi d’inclusió en aquelles pautes socials del grup exclòs. Però, filem més prim: això darrer és el component positiu emmarcat en el context social negatiu d’Skinny, i mostra, doncs, com, en aquelles circumstàncies, els elements positius acaben malament. Això ens retorna al que comentava més amunt de la retroalimentació del tancament del jo: l’únic concebible, l’única forma com es configurarà la psique dels individus en circumstàncies tals serà amb una personalitat reactiva.
Per contra, a Big Hero la mort s’esdevé per accident, si bé a consciència del germà del protagonista, la qual cosa pot portar-nos a concloure que en realitat s’ha sacrificat per ajudar els altres (per un bé comú, no individual). De la mateixa manera, la seva mort suposa l’instrument de creixement emocional. I, per què? Doncs perquè és quelcom que cal acceptar i, amb això, reconèixer i gestionar les pròpies emocions: fixem-nos que el protagonista fa una transferència de sentiments negatius envers el dolent de la pel·lícula quan l’identifica com a culpable de la mort de son germà, quan evidentment no és així, i per això s’irrita i entra en còlera (aquest és el component reactiu). La resta del desenvolupament de la pel·lícula, sobretot amb el paper que hi prenen els amics, és per ensenyar-nos que convé no ser violent, no deixar-nos portar per sentiments negatius (venjança o rancúnia), que convé mantenir la perspectiva i que hem d’entendre les nostres emocions.

Les parets parlen / 1

Avui voldria iniciar una sèrie que intitularé “Les parets parlen”. Consisteix en el comentari (més o menys ràpid) d’algun grafit que trobo pel carrer i fotografio. El que faré és expressar el que jo entenc i interpreto de la pintada, sense fer gaire digressions. Publicaré els articles d’aquesta sèrie cada final de mes, i, no us preocupeu, seré puntual i no m’endarreriré perquè les fotos dels grafits ja les tinc fetes. Ja posaré pintades punyents i estic segur que ho trobareu ben interessant. Avui, comencem per aquesta: “No hay macetas para tanta policía. 4F, ni olvido ni perdón”

No hay macetas para tanta policíaAquesta pintada no és ni una proclama identitària, ni un simple eslògan ni una metàfora. Ben bé és una amenaça dirigida a la policia. El final, “4F ni olvido ni perdón”, denota de manera clara la mala intenció del missatge. Suposo, però, que en una situació real la persona que ha fet aquesta pintada en realitat no es dedicaria a llançar testos sistemàticament al cap dels agents, però en tot cas el que ens ve a dir és que els policies s’ho mereixerien. No és només que s’ho mereixin, sinó que, en tenir aquesta pintada un referent real, sembla també un desig.

El referent real és el que ens permet dotar de significat matisat la frase: l’autor de la pintada ens vol deixar clar que no és el mateix dir “No hay piedras para tanta policía” que “No hay macetas para tanta policía”. Hi una diferència qualitativa. L’una seria una pintada política genèrica que retòricament podria cridar a la resistència, per exemple; seria un significant sense significat precís. Però la segona té el significat que nosaltres li donem per associació amb la realitat. Així, l’autor no només fa una crida genèrica, sinó que també és un desig que les conseqüències associades al fet conegut es facin realitat, és a dir, que tots els policies es quedin paraplègics.

Així, doncs, la sentència “ni oblit ni perdó” es refereix a la intervenció policial i a la tortura que retrata el documental “Ciutat Morta”: la policia és la responsable de la mort de Patricia Heras. L’altre fet violent i terrible, que un policia quedi invàlid per un acte salvatge, no mereix ni oblit ni perdó. Ben al contrari. Tant és així, que el significat de la pintada s’emmarca en una lògica insensible d’amic i enemic, en una lògica de la llei del Talió. Però ja sabem el que va dir Gandhi al respecte: “Ull per ull, i el món es quedarà cec”.

No vaig poder evitar, quan vaig llegir aquesta pintada, de pensar també en aquella disfressa sobre el 4F que va generar polèmica (i que va ser denunciada pel PP i PxC de Mataró). És quelcom diferent de la pintada, certament, però aprofito per comentar-ho, tal i com jo ho veig (potser de manera una mica conservadora).

Igual com en el cas de la pintada, ens adonem que el referent és real, i no és pas una situació divertida. No es pot fer d’això, tampoc, una metàfora ni pot ser una abstracció còmica que critiqui la situació sociopolítica. Una cosa és disfressar-se de Rajoy i anar repartint sobres per fer una crítica de la corrupció, però una altra és disfressar-se del policia particular que va quedar invàlid i fer la broma, amb l’interrogant escrit al test, sobre qui el va llançar, com si fos una al·legoria d’un acte que està fora de la llei.

No em malinterpreteu. Òbviament no vull dir que els qui es van disfressar hagin d’anar a la presó ni que la gent no pugui trobar “curiosa” una tal disfressa. El que vull dir és que hem de ser seriosos. No vull criticar, en realitat, tant la disfressa, com les persones que ho relativitzen i que aboquen la seva opinió a les xarxes socials estranyant-se perquè algú pugui creure que la disfressa és insultant o que els sindicats de policia estudiïn presentar una querella.

M’explicaré: dir que per Carnestoltes hom pot fer burla de tot és una afirmació grandiloqüent i poc precisa, a banda que crec que seria difícil de justificar això legalment. En aquest sentit, els qui critiquen aquells que acusaven la disfressa de ser -com a mínim- desafortunada, com si no fos cert que és condemnable, no tenen en absolut raó. Així, la discussió no és entorn de si per Carnestoltes s’esfumen altre tipus de consideracions, sinó entorn de què pretén hom fer prevaldre: si la burla a tot faltant a la dignitat (i també l’honor, malgrat que és cert que aquest és un terme una mica aristocràtic…) de les persones i representant un acte criminal, o la comprensió per la desgràcia aliena i necessàriament individualitzada.

Si és el primer cas, ha de quedar clar que, hi insisteixo, el referent sobre el qual hom fa broma és real i està focalitzat en una persona, no es refereix pas a situacions genèriques. Per la qual cosa, aquell a qui la broma fa referència pot sentir-se al·ludit negativament. Pot ser un dret disfressar-se, sí, però també ho és engegar processos legals per faltes a l’honor o per referències a accions contràries a la llei; no només això, sinó que sentir-se insultat no és ni tan sols un dret: és quelcom sentit de manera real. Seria il·legítim pretendre desviar l’atenció dient que tal persona no hauria de sentir-se insultada. Si acceptem que la discussió, com he dit al paràgraf superior, és entorn de quina línia preval (i per realisme i responsabilitat ho hauríem d’acceptar), llavors aquella persona que prefereix fer mofa d’alguna cosa que per si mateixa no és divertida ni criticable hauria d’atendre’s a les conseqüències.

Així doncs, escudar-se, en aquests casos, en la llibertat d’expressió i darrera el vel de la tradició de Carnestoltes em sembla injustificat, sobretot pretenent que tal acte no té intencionalitat insultant. (Òbviament, si el cas va a judici, serà el jutge, però, qui decidirà la gravetat de la situació.) Certament, recórrer a una cosa tan etèria com és el valor -suposat- de la tradició de Carnestoltes per desautoritzar les crítiques a la disfressa em sembla una justificació estúpida. Com deia, no perquè hom ho digui s’esfumaran altre tipus de consideracions. I, si mai algú va al jutjat acusat de faltes a l’honor o de representar una situació prohibida per llei i referida als policies pel sol fet de ser policies, no pot pas dir “Senyoria, és que era Carnestoltes, i, clar, ja sap vostè que per aquestes dates la gent es disfressa per fer broma…” Si m’he de posar més contundent, fins i tot diria que aquesta gent que diu aquestes justificacions es mou en un món de fantasia.

Marxa per la dignitat: crònica

El passat dia 22 de març va tenir lloc a Madrid la gran Marxa per la dignitat, manifestació que es preparava des de feia mesos i que, pel que jo sé, va ser una iniciativa del Sindicato Andaluz de Trabajadores per reclamar, dit ras i curt, una vida digna, davant d’una pràctica de polítiques públiques i d’un discurs polític contrari als drets socials. Doncs bé, jo amb vaig manifestar en aquesta marxa juntament amb milions de conciutadans. Aquí us presento una ràpida crònica de la meva experiència en aquest gloriós acte d’expressió cívica i democràtica que, per altra banda, ha estat objecte d’un gran silenci mediàtic. No espereu trobar detalls dels enfrontaments amb la policia perquè jo, per aquella hora, ja havia marxat… ja us ho explicaré.

No vaig formar part dels valents que van decidir anar caminant cap a Madrid dins de la columna nord, la de Catalunya, Aragó i Navarra: certament, la manifestació estava organitzada de tal manera que sis columnes diferents provinents de tot Espanya anirien a Madrid, on també recorrerien la ciutat separadament abans de confluir en la gran marxa a les cinc de la tarda. Aquestes columnes estaven formades pels qui anaven caminant, que portaven setmanes fent-ho, i els qui van arribar a Madrid directament el mateix dia. Es diu que la columna més nombrosa, en el seu recorregut fins a Madrid, va ser l’andalusa, que comptava unes 200.000 persones en les seves files.
Vaig anar-hi amb autocar. Diversos grups de persones van organitzar-se per anar a la capital amb diversos mitjans, clar, doncs jo estava en un grup de joves provinent de Barcelona. Vam sortir a la mitjanit, amb objectiu d’arribar al matí, ja que a mig matí tota la columna nord havia de reunir-se i marxar cap al centre, a l’estació d’Atocha, per confluir amb totes les marxes.

Durant el trajecte, vam parar a la gran àrea de servei d’Alfajarín, a tocar de Saragossa, per descansar, òbviament, i intentar dormir alguns estirats. Allà hi havia molta ebullició: força autocars que també transportaven gent que formava part de la columna nord, gent força animada i la majoria de col·lectius determinats. Alguns portaven una samarreta especial de la Marxa de la dignitat per a la columna nord, en català. Aquestes persones que vaig veure a l’àrea de servei eren les mateixes amb qui hores després prendria els carrers de la capital.

Vam arribar a Madrid a quarts de nou, si no recordo malament, a la Pl. de Grècia, que és una rotonda a l’extrem est, a la zona de San Blas. Allà ens van deixar els nostres autocars, que n’eren només dos, un barri residencial, tranquil, de tipus obrer. Després d’esmorzar, havíem d’esperar que vingués la columna que caminava, per la carretera M-201, allà mateix a la Pl. de Grècia, on ja s’havia anat congregant també més gent de la columna nord, que venia amb altres autocars. Era especialment notable un grup de la PAH. No sé dir quants érem en total, perquè la gent estava dispersa mentre esperàvem inicialment. Després, vers les 11 o més tard, ja es va intentar formar la manifestació perquè estava previst que la columna caminant arribés al cap de poc, però jo no vaig poder fer una ullada general perquè, per atzar, aguantava la pancarta del grup de manifestants, orientat de tal manera que mirava cap al nord just en el lloc on l’M-201 desembocava a la rotonda. No obstant, alguna cosa vaig poder veure: érem uns pocs milers.

Els qui caminaven van trigar bastant a arribar. Sens dubte era cansat està aguantant allà la pancarta, però per sort no feia especialment calor, si bé quan sortia el sol es notava una mica, ni tampoc gaire fred, llevat quan bufava el vent. Per animar l’ambient, per altra banda, els organitzadors havien posat un equip de música just davant de la capçalera del bloc de manifestació, a la vorera d’una illa de descamptat on estan fent un estadi. Era molt graciós perquè el so repetia, amb un to neutre, consignes i missatges, mentre sonava música de lluita fragmentada. Recordava -em sembla- la manera de fer manifestacions als 70. Al carrer del costat, per cert, hi havia només dues furgones de policia, amb agents a fora fent-la petar sense disposició amenaçant.

Doncs bé, finalment des de la rotonda vam començar a veure com s’acostava la columna que anava a peu, talment com si fos una pel·lícula èpica: es veia al fons, on la carretera fa corba, apareixent mica en mica la silueta dels marxants, presidida per una pancarta la visió de la qual estava mig tapada pel cotxe de la guàrdia urbana. Realment aquesta imatge, així com la seva arribada, va animar la gent i se sentia una gran sensació, la gent fins i tot va caminar en sentit invers per acostar-s’hi, la qual cosa, però, va fer que la seva arribada es trobés inundada i no fos tan glamurosa. No es va poder apreciar bé, doncs, com aquesta columna continuava avançant per situar-se cap al davant per marxar ja de la Pl. de Grècia. Penso que estava formada per un miler de persones.
En arribar, els organitzadors van dir algunes paraules pels altaveus per donar-los la benvinguda, la gent va aplaudir, òbviament, i va intentar apartar-se perquè la columna passés més fàcilment, i el bloc guiat per la pancarta que jo sostenia va seguir-los immediatament. Val a dir que també els guàrdies urbans semblaven estar bastant contents.

Així, immediatament vam seguir, ara sí començant pròpiament la manifestació de la columna nord per Madrid fins a Atocha, però encara s’havia d’ajuntar més gent a aquesta columna. En efecte, vam passar per l’Av. d’Arcentales, però només un tros fins a aturar-nos al Parque Paraíso, vers la una. Allà hi havia uns quants autocars perquè era una altra zona de descàrrega de manifestants; en realitat, era un punt de trobada, aquí és on es formaria el gruix de la manifestació. Vam aturar-nos per dinar abans de seguir: l’organització havia disposat taules on donaven galetes i beguda diversa, tot a pagar a la voluntat.
Vaig tenir temps per passejar: és interessant observar que les zones urbanes dels costats, sobretot Hellín i Amposta, són típicament obreres, aquella mena de barris que semblen com tot un paquet preconstruït molt homogeni, de color gris i marró i com si estigués “apartat” de la resta de la ciutat.

Més tard ja se’ns va dir que calia formar-se a l’avinguda per marxar. Ens sembla que ens vam dividir en tres blocs, uns per cada origen del territori, i dins de cada hi havia grupets. Jo, per exemple, estava en el grup dels joves dins de Catalunya, darrera del qual hi havia el grup dels immigrants. Sigui com sigui, aquí ja es va començar a veure que érem més gent. No obstant, encara va ser dispersa la formació de la manifestació. No vaig poder apreciar bé la seva longitud fins que, al cap d’una estona, no vaig anar cap endavant per mirar-ho tot.
Certament, en sortir del parc vam passar pel Carrer Hermanos García Noblejas, moment quan vaig aprofitar per resseguir tota la manifestació: al parc, havia engrandit enormement: érem unes desenes de milers de persones, no m’estranyaria que 50.000 o potser més, a més bastant separats, llavors la manifestació ocupava molt. De fet, quan començava el bloc de Catalunya, que era el darrer, hi havia entre aquest i l’anterior una separació buida de gent. A la part inicial, per altra banda, persones de l’organització agafaven cordes per mantenir pels laterals la forma de la manifestació, davant de la qual hi havia un sol cotxe de policia. De fet, si una cosa es va sorprendre va ser la total falta de policia local: pràcticament només els vaig veure tallant el trànsit a la cantonada del Carrer d’Alcalà.

És per aquest carrer per on vam seguir, aquest ja més estret i amb més vida urbana, ja que l’altra era una àmplia avinguda on, malgrat la manifestació, la poca gent que hi havia o eren simpatitzants apartats o veïns que feien igualment la seva vida. A Alcalá, no tant: per tot el llarg del carrer hi havia gent diversa i gent ens els balcons, mirant. Si t’apartaves, senties comentaris favorables i d’admiració: de fet, vaig anar a un bar restaurant a comprar un entrepà i la gent comentava com d’interminable era la marxa. No només això, dins mateix del bar (i així com en aquest, en d’altres) hi havia manifestants prenent res o directament dinant. Podien estar segurs que encalçarien sense problema la manifestació.

És el tram d’aquest carrer, que vam seguir llargament, on també es començava a notar més la calor i la gent, almenys en alguns trams, estava ja una mica cansada. No ho feia manifest, en realitat: l’ànim era alt, però el ritme i la cadència dels crits polítics era relativament baix. No obstant, vaig observar que el grup més actiu i amb més “marxa” era el dels immigrants, que despertaven també l’admiració de tothom.
A l’alçada de la plaça de toros de Las Ventas (molt bonica, per cert), que és just després d’un pont que salva l’autopista M-30 que travessa Madrid, em vaig posar per la part de davant (del meu bloc) i un dels megàfons va caure a les meves mans. No tenia, però, ganes de cridar ni estimular la gent, jo també estava amb poques ganes de cridar. No obstant, òbviament, jo, així com un parell més, anàvem dient proclames de tant en tant que la gent repetia en algun moment més fortament, en d’altres menys i, sobretot, sense gaire eco: més aviat teníem ganes d’arribar a la destinació i no cridar ara. Anàvem, a més, amb una mica de pressa perquè es feia tard.

A l’alçada de la Porta d’Alcalà, ja hi havia una gran munió de manifestants, de fet em sembla que allà hi havia anat una altra columna: almenys el que seguia del Carrer d’Alcalà i el Carrer d’Alfons XII, que va en sentit sud, estaven plens de manifestants i no hi circulaven els cotxes. Jo em vaig meravellar de veure tanta gent i, malgrat que alguns pensàvem que allò era el punt de trobada, encara havíem de seguir una mica més. Estic parlant en realitat pel bloc dels joves. Això és així perquè en aquesta confluència de columnes a la Porta d’Alcalà em sembla que ja havia de canviar la manera com organitzar la manifestació: certament, la marxa principal estava organitzada no ja per territoris, sinó per blocs “cívics” -per dir-ho d’alguna manera-: primer l’organització, després moviments socials, després sindicats i després partits, si no recordo malament. Així doncs, la part juvenil va seguir per Alfons XII i no sé si ens seguia algú.

En aquest tram fins a arribar a Atocha (en realitat, la Plaça de Carles V), que no era ja gaire lluny, vam anar caminant ràpid, sense gaire posat de manifestació: havíem d’anar ràpid per col·locar-nos, a la plaça, en el bloc juvenil, i, més concretament, aquells amb qui jo anava (en el sentit relacional personal, no en el sentit de logística de la manifestació) s’havien de col·locar en el bloc estudiantil, dins del bloc de moviments socials.
Vull observar que el carrer d’Alfons XII no semblava pas tallat. El tram de direcció sud estava ple de gent, però el tram de direcció nord, per on passàvem nosaltres, estava obert i ens trobàvem cotxes, que evidentment no podien seguir. De fet, ja allà a la Porta d’Alcalà hi havia cotxes aturats, empassats per la marea de persones. Suposo que això també passava en els altres carrers que desembocaven a la porta: prova de la immensa quantitat de gent i del gran èxit de la marxa, i també prova de la poca previsió de la policia, la qual, com he dit ja, no vaig veure per enlloc.

Finalment, vam arribar a la Pl. de Carles V. Hi vam accedir per la part nord-est, des de la Baixada de Moyano, per la qual vam passar amb rapidesa esquivant la gent de tal manera que no es trenqués el grup. En arribar al final d’aquesta baixa, vaig sentir dels meus companys sospirs d’admiració: estava tota la nostra vista plena de gent, fins al peu mateix de l’estació, i amb multitud de banderes. A més, la Baixada de Moyano estava més elevada que la plaça, llavors la panoràmica que es tenia era meravellosa i corprenent. He de dir que aquell dia en aquell moment vaig tenir una de les sensacions més maques que he sentit mai en una manifestació. Es respirava un aire mig festiu, mig de manifestació, mig com si fos una diada a celebrar al carrer (tipus Sant Jordi) i mig com si la gent hagués sortit a passejar. Realment estava inundat per ciutadans corrents, ni tan sols activistes: ja dic que es veia perfectament famílies i parelles, potser amb samarretes amb lemes polítics per simpatia, “passejant” entre la multitud.
Després vam localitzar el lloc on havíem d’anar: més o menys al centre de la plaça és on es formava el grup estudiantil. Per tant, vam intentar formar-nos en cadena per no perdre’ns i vam anar ràpidament entre la multitud per arribar a aquell lloc, que identificàvem pel camió que havia de presidir el bloc.

Eren més tard de les cinc i el passeig del Prado, per on havíem de seguir, estava ple, suposo que allà s’havia posat ja la capçalera. Els carrers dels voltants també estaven plens. En aquest moment, ja em  vaig quedar sempre a lloc, no vaig recórrer per tota la manifestació, però tanmateix en l’aglomeració d’Atocha es podia veure una panoràmica de la massa i els seus distintius. Les banderes més nombroses i, sobretot, repartides, eren la republicana i la comunista (en alguna de les diverses versions, segons l’associació que l’ostentés). A banda, és clar, hi havia petits grups dins del gruix de la mani on destacava una bandera concreta, per exemple la del seu sindicat, però això no és tan destacat perquè no es tracta de símbols tan transversals com els altres dos. Hi havia, per contra, una quasi total absència de símbols i grups anarquistes (llevat dels sindicats concrets, com la CNT). De fet, em van dir que els anarquistes (suposo que els col·lectius més llibertaris que no la CNT) van fer un bloc de manifestació a part a unes illes de diferència). Em sembla que tampoc on vaig veure cap grup destacat amb estelades (però sí que hi havia un grup independentista), però en els diversos col·lectius que venien de Catalunya es podria trobar alguna estelada i senyeres.

Com que el Passeig del Prado era ple, bé semblava que la manifestació hagués començat ja. Nosaltres mica en mica ens hi dirigíem: sembla un embut, tothom de la plaça havia de passar en fila per la boca d’aquest passeig. Crec que a les sis ja estàvem encaminats. Jo notava com si hi haguessin tres fluxos de gent diferent que, a la part més estreta, s’anava barrejant per passar pel passeig, per tant semblava que no es mantenia la distinció de blocs en la mani. No obstant, encara va estar prou ben organitzat.

El sentit sud del passeig és el que estava ocupat pel flux de manifestants, però cal dir que tota la resta, els carrils en sentit nord i el passeig pròpiament, estaven igualment inundats de gent que anava marxant més a poc a poc o “passejava” o es reunia en grup. A la Pl. Cánovas del Castillo un tros de la manifestació es va aturar un moment mentre el flux principal seguia. També va ser aquí, si no recordo malament (i si no va ser aquí no recordo on va ser) on vaig veure en David Fernández de la CUP: simplement va passar per davant meu sol, com si sortís ja de la manifestació. Després vam seguir per la famosa Cibeles.
A la part de Recoletos que toca a la Plaça de Colom, que era el terme de la manifestació, el flux ja era menys distingible, més aviat era una gran massa de gent caracteritzada per haver-hi gent que intentava arribar a la plaça, altra que ja en marxava i anava en direcció contrària, i altra que veia que efectivament no podia avançar i estava parada.
Davant de la Biblioteca Nacional és on vam parar nosaltres. Veia així de cantó la gran bandera espanyola, però no vaig poder entrar en cap moment a la plaça estrictament. Aquí ens vam quedar aturats una estona. Eren vers les vuit. Ja no se sentien càntics, que van ser prou abundants durant la manifestació, tot i que barrejats amb el soroll normal de la multitud. En canvi, se sentia la megafonia de l’organització a la plaça. No sé, però, què deien.

Sobre la policia, hi havia furgones disposades davant d’alguns edificis importants, però sobretot en alguns carrers circumdants una mica apartades: crec que va ser en el Carrer d’Alcalà en la seva part oest a partir de Cibeles on vaig veure una quinzena de furgones. En tot cas, malgrat que n’hi havia unes quantres per tot el voltant, la seva presència no es feia notar i ningú no buscava enrenou.

El meu grup va decidir marxar: ja havíem complert i calia sopar i agafar l’autocar a les nou del vespre. Per tant, vam prendre el metro allà mateix, té parada a la cantonada oest de la plaça amb el Carrer Gènova. Òbviament, el metro també estava ple.
Deixeu-me que us expliqui què va passar a la parada: resulta que davant de cada accés, és a dir, de les barres aquelles giratòries que s’obren quan pagues, hi havia un guàrdia de seguretat. Però, a més, també vam identificar dos agents de la policia secreta que feien força por: ja estaven ben preparats per agafar qualsevol que es colés. Penseu, a més, que el metro de Madrid és una empresa de societat anònima. Doncs bé, entre la munió de gent a l’entrada se sentien crits perquè obrissin, cosa que òbviament no farien, i algú va fer algun intent per colar-se, però els guàrdies ja deien que no. Algú, irreflexivament, llençava proclames perquè obrissin o per incitar, no pas del tot seriosament, a colar-se. No obstant, en els 10 o 15 minuts que vaig estar esperant abans d’entrar mentre un company comprava els tiquets, van venir tres persones cobertes, que no tenien especialment una pinta que diríem, en sentit conservador, d'”antisistema”, però van passar per entre la gent del vestíbul i van anar directes a la barres d’accés, que òbviament es van saltar. Els guàrdies els van agafar, però la “secreta” se’ls va tirar a sobre com si fossin animals en zel. A més, al final vaig comptar cinc “secretes”. Jo molt sospito que no tenen autoritat per fer això.
La manera com els van agafar òbviament va evitar que poguessin fugir i va despertar crits de tothom. Els ciutadans que venien en sentit invers (per tant, a la banda de dintre de l’estació, per sortir) estaven també espantats. La policia va arraconar aquestes dues persones de manera tan salvatge que una dona d’aquestes que venia en sentit invers que estava just al costat d’un secreta els va cridar l’atenció. Em sembla que la policia, com a institució, no s’adona que desperta la més profunda indignació entre la ciutadania i que això va empitjorar les coses.

Quan vam arribar a la nostra destinació, eren quasi les nou. Alguns vam anar a un bar a sopar per esperar la resta de gent per pujar de nou als dos autocars. Per la televisió del bar, sintonitzada a La Sexta, vam veure ja la notícia de les càrregues. Tenien lloc just on havíem estat nosaltres no feia gaire, i on, de fet, la manifestació encara tenia lloc, perquè no havia acabat: els parlaments estaven en marxa i la massa no s’havia dispersat ni molt menys.
Em van dir que ja abans hi va haver càrregues, a la tarda, quan els anarquistes a la seva manifestació van voler anar al Congrés. Tanmateix, això no ho he pogut confirmar.

Jo, com dic, no estava present en el moment de les càrregues policials, però unes coses us les puc assegurar sobre l’actuació policial: 1) la policia va carregar quan li va donar la gana, amb tot el gruix de la manifestació, sense que els actes s’acabessin; 2) està clar que si hi va haver “exaltats” van ser els qui van respondre a la policia, els qui van ser provocats; 3) hi havia una total descoordinació (oficialment reconeguda) i organització de la policia, tant que faria sospitar a algú malpensat que estava fet expressament per donar aire als actes violents; i 4) la policia va disparar pilotes de molt a prop, no a la massa, sinó a cada individu particular, i suposo que és així perquè són grupets de policia que es van veure superats per la seva ineptitud i gosadia en carregar il·legítimament.Doncs bé, no puc dir res més de les càrregues, simplement que van començar a la cantonada de la Colom amb Gènova quan els parlaments s’estaven dient. De fet, a la notícia de La Vanguardia podeu veure un vídeo on se sent l’organització avisant la policia que estan carregant il·legítimament i se li exigeix que abandoni la plaça. A partir d’aquí, no puc dir res més. Si voleu un vídeo sobre les càrregues i on es pot apreciar l’actuació policial, aquí us el deixo:

Finalment, ara sí per acabar, només voldria fer una reflexió: la casualitat històrica ha volgut que les marxes tinguessin lloc en el mateix moment quan mor Suárez, que és considerat, amb exageració, el pare de la democràcia de la Transició. Tots els polítics volen emmirallar-s’hi. Però obliden que la democràcia no és deixar-se seduir per un imaginari mític, no és fer retòrica buida, no és només la construcció d’una formalitat institucional. Una consideració tal ha agreujat el silenci dels mitjans de comunicació entorn de la Marxa i desbanca, en el discurs hegemònic, el fort clam democràtic i la crítica política implícites en la Marxa.