Arxiu del Bloc

Comunitat autònoma com a circumscripció

Últimament, de fet des de deu fer un parell d’anys, està en voga defensar la circumscripció única al Regne d’Espanya, i més després d’aquestes anteriors eleccions. Es defensa com una forma de renovació del sistema electoral i com si fos una solució al bipartidisme. De fet, passades aquestes eleccions se’n va parlar molt i es va difondre la projecció de com quedaria el Parlament espanyol amb circumscripció única.

14507235943665

Que cal canviar els districtes electorals i el sistema electoral em sembla obvi. Però jo no sóc un partidari de la circumscripció única, de fet hi estic en contra. Aquí vull mostrar una forma de circumscripció alternativa a la ja alternativa de circumscripció única: les comunitats autònomes. Enumero breument per què entenc que la circumscripció única no és apropiada però, en canvi, les comunitats autònomes són les més adequades.

Per què no a la circumscripció única:

  • La circumscripció única pot portar a massa fragmentació parlamentària. Ara, és cert que no hem de tendir al pol oposat: circumscripció massa petita que tendeix a afavorir els partits més votats. La comunitat autònoma, en canvi, està en un punt intermedi.
  • La circumscripció única esborra diferències territorials, siguin demogràfiques o polítiques. Fa coincidir, per això, comunitat nacional amb cos electoral.
  • La circumscripció única afavoreix un cert “desarrelament” dels partits i els candidats, de forma que algú que ha actuat políticament en un lloc ja definit i, per tant, és conegut en aquell territori, acabarà sent votat per persones de l’altra punta de l’Estat que no el coneixen pas.

Per què sí a les CCAA com a circumscripció:

  • Sembla lògic que la circumscripció coincideixi amb una entitat en certa forma política ja definida: les comunitats autònomes no són meres divisions administratives, també tenen vida política i, doncs, seria una manera de fer quadrar l’elecció de representants segons les condicions polítiques del territori on hom viu.
  • Segons això, també seria una manera d’exportar al conjunt nacional (estatal) les inclinacions polítiques territorials i les diferències de vot per territori (la pluralitat), perquè la gent votaria segons la seva realitat i perquè a cada circumscripció es podrien presentar candidatures i candidats diferents, aquells arrelats en el territori, cosa que no tindria gaire sentit amb un sol districte. S’entén, per tant, que cada territori és un cos electoral diferent i, doncs, es mereix un pes determinat dins del Parlament. No passaria, en canvi, l’efecte contrari que tenen les circumscripcions més petites com les províncies: que un partit (potser petit) tingui un fort arrelament en una província i, doncs, acabi tenint un pes relativament gran en tot el cos electoral -i políticament definit- de la comunitat autònoma.
  • La magnitud de les circumscripcions (candidats a escollir) vindria marcada evidentment per la demografia. És cert que la circumscripció única compensa diferències demogràfiques perquè es comptabilitzaria tot per igual, però, per contra, com deia, no es tenen en compte diferències territorials “naturals” no marcades per simples divisions administratives. De nou, cada territori és un cos electoral sociodemogràficament diferent. Com més petits són els districtes, més es poden fer paleses aquestes diferències. Si opto per la comunitat autònoma és perquè considero, com he dit, que el lògic en unes eleccions estatals (d’una sola comunitat nacional) seria aprofitar les diferències territorials polítiques, i així també es plasmarien certes diferències sociodemogràfiques. En el cas de les eleccions autonòmiques, però, és on caldria buscar una nova fórmula de circumscripció per recollir de forma més concreta aquestes diferències: no crec que les províncies actuals segueixin sent vàlides.
  • Amb les comunitats autònomes com a circumscripció electoral no passarien coses estranyes com que el total percentual de la comunitat fos més gran en un partit que en un altre, però en canvi rebés menys diputats: això passa avui perquè es comptabilitzen per províncies, però en últim terme els escons són repartits segons comunitat autònoma. Això ha passat a les Illes Canàries, per exemple, on PSOE ha tret el 22% i Podemos més del 23%, però el primer té 4 diputats i el segon 3. A Castella-la Manxa C’s i Podemos tenien pràcticament el mateix percentatge de vots i només 1500 vots de diferència, però Podemos ha aconseguit 2 diputats menys que l’altre: una cosa sense sentit.
  • Les comunitats autònomes també impedeixen que algunes províncies acabin funcionant a la pràctica com a circumscripcions majoritàries (cosa que també faria la circumscripció única, però sense trencar la realitat territorial).
  • Tot això comentat, però, crec que s’hauria de complementar amb un sistema d’igualació nacional d’escons (semblant al sistema alemany), que ajudaria a buscar la màxima proporcionalitat i limitaria les desproporcions causades per, per exemple, la gran diferència de magnituds entre circumscripcions. Gràcies a aquest sistema, districtes petits, com Ceuta i Melilla, malgrat funcionar a la pràctica com a circumscripcions majoritàries, comptabilitzaren a nivell estatal (com a circumscripció única) els vots “sobrants” dels altres partits. No obstant això, no tinc una idea clara de com es podria conjugar aquesta opció amb un eventual senat estrictament territorial.

Per acabar, vegem aquest gràfic de com hauria quedat el Congrés si es repartissin els escons segons comunitat autònoma, aplicant encara la Llei d’Hondt, però no he fet cap càlcul de vots sobrants. (Perdoneu que no estigui en forma d’arc parlamentari, però no ho he sabut fer).

Escons segons comunitat autònoma

Com es pot veure, surten més beneficiats que actualment els partits que es presenten en territoris definits, però no tant com en circumscripció única: PACMA i UPyD continuarien sense tenir representació. Això no obstant, el benefici s’ha d’entendre en el sentit territorial que jo he argumentat: surten més beneficiats els més grans en els territoris, perquè, clar, es comptabilitzen de forma general i no tan localista. En el cas de Catalunya, En Comú Podem i C’s guanyarien un escó cada un, mentre que ERC i la marca blanca de Convergència en perdrien un.

D’altra banda, la caiguda del PP seria més pronunciada que actualment, però no tant que amb circumscripció única, perquè segueix sent el partit més votat en la gran majoria de comunitats autònomes.

El més “curiós” és que Podemos (i les seves confluències) tindria més bons resultats si es comptabilitzés per comunitat autònoma i no per circumscripció única (que és el que a priori es podria pensar); més encara, escurçaria amb un escó la distància amb el PSOE, malgrat que aquest també sortiria més beneficiat que amb circumscripció única. Recordem que la diferència de vot entre un partit i l’altre ha estat de només l’1,5%. Per contra, C’s no tindria tan bons resultats que amb circumscripció única, perquè, de nou, es tracta de calcular el seu pes territorial. I, finalment, IU veuria millorats els seus resultats, però no tant com en circumscripció única, perquè és un partit que té tendència a ser relativament poc votat, llavors la suma dels resultats territorials no és tan gran com si es calculés d’un sol cop tot en tot el territori estatal. Això no obstant, aconseguiria representació a Andalusia (3 diputats), on actualment no ha aconseguit res, precisament per culpa del localisme i la concentració de vot que impliquen les províncies.

Anuncis

El que els neoliberals pensen

Tots sabem que el neoliberalisme és una doctrina al servei de la dreta reaccionària i que implica una veneració irracional per l'”economia”, amb tot el seguit d’efectes polítics i materials que des del 2008 estem notant ben intensament. És interessant de saber, també, què és el que pensen les persones que mouen les palanques de l’economia, perquè sabem que no va sola, i que tenen cert poder polític. Avui us presento un breu recull de frases clares que els fans del neoliberalisme han dit referent, sobretot, a l’ordenació de la societat, i explicaré una mica la seva significació. Les he anat traient dels mitjans de comunicació, i sempre se’n poden trobar, però el problema és que no me les he apuntades totes, llavors aquí n’hi ha poquetes, però clar, tampoc no em puc esperar a tenir-me més, perquè sempre n’hi ha de noves, altrament no ho podria publicar mai. Espero que us adoneu que aquestes frases parlen per si mateixes.

There is no alternative. (‘No hi ha alternativa’). Margaret Thatcher
Una de les frases mestra del neoliberalisme que ha fet fortuna. Ens deixa clara la visió d’aquella dona i dels polítics que segueixen les seves ensenyances: es fan les coses no per decisió política, sinó perquè les circumstàncies hi obliguen. Per tant, són forces apolítiques les que fan anar la societat, sempre regida en primer i últim terme per l’ímpetu de l’economia, i el que fan els polítics està, en tots els casos, justificat, perquè, clar, si no hi ha alternativa, el que fan és l’únic que poden fer. D’aquesta manera, s’indueix al conformisme i es legitima la situació social. És més fàcil de legitimar, de fet, no només si es “defensen” les polítiques promogudes amb l’excusa del no hi ha alternativa, sinó també si es postula que el que ha passat per arribar a no tenir alternativa era quelcom que, probablement, estava fora del nostre control i que havia de passar. Així, es fortifica la inevitabilitat i, pitjor encara, es renuncia a la llibertat.
Per saber més del pensament de Thatcher, consulteu altres cites seves que ja vaig recollir en un altre article. D’altra banda, també podeu mirar l’aplicació pràctica d’aquesta frase aquí, o aquí respecte de la relació existent entre neoliberalisme i llibertat.

El deure patriòtic de la gent gran és morir-se. Ministre d’Economia japonès.
Frase pronunciada fa uns mesos per aquest membre del govern del país que des de fa temps ha d’afrontar el que potser és el pitjor “problema demogràfic” de la gent gran del món, tant pel seu elevat nombre (una quarta part de la població té més de 65 anys) com per l’alta esperança de vida. És obvi que existeixen certes problemàtiques demogràfiques derivades d’aquesta estructura d’edat, amb les seves implicacions socials i polítiques (per exemple, la taxa de delinqüència de la gent gran augmenta, ja que esperen poder anar a presó, on seran mínimament cuidats), però això no justifica que s’hagin de morir. A més, fixem-nos amb la lògica de la frase: des de quan morir-se és un deure? És una fase natural de la vida, no depèn d’una construcció social com el deure. És a dir, no perquè la gent cregui que és el seu deure morirà… llevat que, és clar, entre línies el ministre en qüestió vulgui dir que aquesta gent gran s’ha de matar.
És cert que és un dels sectors de població que més inversió requereix en política pública, per això efectivament per als gestors dels recursos i dels diners d’un país, la gent gran és una despesa (és a dir, per a ells no és el sector que més inversió demana, sinó el que més gasta). Solució tècnica evident: que es morin. L’important és que no compliquin la vida a la resta i que no dificultin la gestió burocràtica del país. És un exemple, aquest raonament, de la invasió del pensament tecnicista i instrumental, per naturalesa faltat d’ètica. S’ha pronunciat, a més, amb un sentit que recorda la biopolítica de Foucault.

L’FMI demana abaixar les pensions pel risc que la gent visqui més de l’esperat. Informe de l’FMI
La frase literal és la que està en cursiva, clar, la que es refereix al “risc de longevitat”, tal i com ho anomenen els economistes de l’FMI en un informe que podeu trobar aquí. Aquesta afirmació segueix la línia de l’anterior, però no és tan explícita en el que busca, només comparteix la mateixa visió de la societat i ho analitza (si és que se’n pot dir així) amb la mateixa lògica. Ens hauríem de preguntar, críticament, per què caram l’economia (és a dir, els interessos econòmics actuals) és la que ha valorar la longevitat de les persones, i no només això, sinó també quina és l’esperança de vida ideal, segons aquests economistes. Perquè, clar, com que per a ells les persones no es valoren per la seva vida sinó pel que “gasten”, doncs això vol dir que, mentre hi hagi diners, se’ls pot permetre viure amb condicions dignes, quan no n’hi hagi, doncs que traspassin.
Vull insistir en la necessitat d’adonar-nos que les crítiques que estic fent a aquest pensament no són rareses ni coses abstractes, i que el que diuen els qui personifiquen aquest pensament realment ho asseveren, ho creuen i ho demostren amb actes. No és cap metàfora que la gent gran s’hagi de fotre pel simple fet de ser gran (perquè no és útil), és que és real, és així!

Des del principi dels temps s’ha estafat els inversors. Madoff
Típic raonament també, aquest, dels liberals i consevadors, dels que s’aprofiten dels altres: com que sempre s’ha fet, doncs no passa res. Perquè, clar, el món funciona així, i ells són més espavilats que la resta i saben aprofitar-ho en benefici propi. Això sí, sempre cal mantenir les formes. Recorda també la confessió que va fer un broker a la televisió dient que ell s’enriquia gràcies a la misèria dels altres. No cal dir que Madoff es refereix als inversors més humils, però tinguem present que els financers també són inversors, i aquests també estafen.
Ara bé, jo també penso que de la frase d’aquest financer, que va estafar 50.000 milions de dòlars, podem extreure la solució al problema: si per naturalesa tot el sistema financer és una estafa, des del seu origen és així, l’únic que hem de fer és canviar-lo, o destuir-lo, per evitar que gent com ell, que va pel món com si tingués un bon ofici i amb les aparences del prototipus de persona d’èxit que el capitalisme exalta, se n’aprofiti i provoqui danys socials.

Quan una persona vol tenir un principi d’autoritat o de credibilitat el que no pot fer mai és negar l’evidència. Manuel Milián
Aquest exdiputat del PP va reconèixer en una entrevista que “al PP tothom sabia que hi havia sobresous“. Això ha de servir per contextualitzar la frase original, referida a Rajoy, ja que no s’explica per ella mateixa com les altres, perquè si la llegim podríem pensar, d’entrada, que és positiu el que diu. Ara bé, fixem-nos-hi bé: diu que el que no es pot fer és negar l’evidència. Ergo, mentre no hi hagi evidència, doncs millor dissimular. Perquè, si al PP tothom ho sabia, per què no ho va dir ningú, si se suposa que el partit és tan pur com el mateix Rajoy o Santamaría diuen? La lògica que transpua de la frase de Milián és semblant a la de Madoff: cal mantenir les aparences, i l’important és la instrumentalitat política que ofereix gaudir de credibilitat o autoritat. Del que es tracta és de continuar cobrant els sobresous, perquè així és com funciona (des de sempre s’ha fet, diria Madoff), però amb discreció. I si la gent ja ho sap, doncs llavors cal criticar-ho, perquè és lleig i dolent, però mai no s’ha de mostrar que ho gaudien.
És cert que aquesta frase i el reconeixement que al PP tothom ho sabia és bastant fort. Però fixem-nos que amb l’excusa de les aparences, de mantenir les formes i quedar bé (que és el que busca sempre tot polític conservador), aquella mena de confessió ve matisada, com sempre fan els liberals: en certa forma reconeix la situació, però en treu ferro negant la culpabilitat i dient que es desconeixen els detalls. A més, fa que la discussió giri del fet il·legal dels sobresous al joc polític de les aparences: per a ell no és important ni que es cobressin sobresous ni que tothom sabés que es cobressin (i si fos així, com que els sobresous són il·legals, tothom qui ho sap i no ho denuncia comet també delicte), sinó que el president tingui credibilitat. Intenta fabricar, de fet, la credibilitat. Per això també és cert que l’absoluta negació i mentides dels alts dirigents del partit són una postura extrema: les formes es mantenen no quedant bé, sinó exagerant la imatge correcta. Potser, en aquest sentit, Milián és una mica menys arrogant i prepotent que Rajoy. Així es pot entendre la quantitat de fal·làcies que diu Rajoy, com les que vaig recollir aquí.

Els escarnis de la PAH són nazisme pur. María Dolores de Cospedal
La frase en si no és exacta, l’important és l’expressió amb la qual es compara: “nazisme pur”, el que va dir de Cospedal. Aquesta és una altra fal·làcia típica dels reaccionaris: comparar el que sigui, en aquest cas la forma de protesta de la PAH, amb formes que a l’imaginari col·lectiu ja estan reconegudes com a absolutament dolentes, com el nazisme o ETA, per tal de desprestigiar i deslegitimar, sense entrar en discussions democràtiques, i crear un enemic, de tal manera que, per oposició, el que el govern fa, com que no és nazi (perquè els “nazis” ho són els altres) està bé. Penso que no cal més explicació d’aquesta frase, només cal fer notar que la comparació no té el més mínim fonament històric ni base raonable per aplicar-se. La tergiversació és també prou evident.

Hay casos de familias que efectivamente estaban en situaciones de necesidad y que a lo mejor se compraban luego una televisión de plasma o utilizaban el dinero para otras cosas no tan apropiadas y que no es el momento ni el lugar de comentar aquí. María del Pilar Sol, diputada del PP
Aquesta frase també està molt contextualitzada en un cas específic, no s’entén per ella mateixa si no és fixant-nos en el sentit polític que la diputada li vol donar i comparant-la amb altres situacions en què s’esgrimeixen situacions concretes de malbaratament o de mal ús per justificar polítiques antisocials. Certament, és ben sabut la mania que tenen els reaccionaris de presentar casos particulars, i sovint simplement rumors i situacions tipificades de malbaratament, com si fossin absoluts, autèntics, generalitzats i generalitzables i, com a tals, justificadors de les polítiques públiques de retallades. Com va dir Escolar, els fraus imaginaris no justifiquen les retallades de veritat. Amb aquest raonament, la culpa no és del govern, sinó de les persones (potencialment, a més, tothom) que no saben utilitzar aquests recursos. I, per tant, no s’entén que s’ofereixen recursos en forma de prestacions de drets, sinó que és com si fossin una almoina. També és ben criticable la idea que traspua del govern, no només pel sentit de l’almoina, sinó perquè l’entén com si hagués de ser una cosa conjuntural i que depengués de l’activitat (o, fins i tot, actitud) individual: abans del manteniment d’unes igualtats de condicions per a tothom i de la protecció de drets, hi ha l’individu, per bé o per mal.

[Las familias] no […] quieren dedicar recursos a eso [a la educación] en detrimento de otras posibilidades de usar los recursos en otras cosas. J. I. Wert, ministre d’Educació
Això és el que va respondre el ministre quan va decidir apujar els preus de les universitats, alhora això s’acompanya de retallades. Aquesta frase segueix un raonament semblant a l’anterior: la culpa és dels individus, la situació negativa social (la provocada per les retallades i els preus de matriculació) no depèn de la ingerència del govern, sinó de la disposició de les perosnes. Amb això, manipula el sentit vertader de com cal entendre la societat, amb un cirteri ben típic dels reaccionaris: substituir les condicions materials i, com a tals, reals, per situacions o condicions volitives o d’imaginari. Com si poder fos voler, quan en realitat poder és tenir la possibilitat positiva (material). Fixem-nos bé, doncs, amb la lògica: com que per tenir formació cal pagar aquesta formació, i com que qui no paga és perquè no vol, doncs això vol dir, conseqüentment, que qui no té formació és perquè no es vol formar. De nou, amb aquest judici veiem encara més explícitament que en el cas anterior la tendència a tornar-ho tot en qüestions individualistes, eliminant la influència del govern i la seva obligació d’oferir el servei.

Voy a cumplir con mi mandato. Mariano Rajoy
A la roda de premsa del dia 15 de juliol, el president del govern espanyol va assegurar això, ben intensament. És una afirmació que cal entendre en el conjunt de la seva declaració i del discurs típic del neoliberalisme: treu importància a les crítiques i a l’acció de l’oposició i, sobretot, sentencia que complirà amb el seu mandat no perquè sigui un home íntegre, per exemple, sinó perquè ha de dur a terme, pel bé del país, un programa necessari davant del qual, com hem vist més amunt, no hi ha alternativa. D’aquesta manera, el president s’erigeix per damunt de la ciutadania, per damunt de la veritat i la mentida, perquè el que fa és necessari i el projecte ha de servir, diu, per salvar el país o qualsevol altra cosa que se li ocorreixi. Per això, tal com diu l’humorista gràfic Bernardo Vergara, és com si el president demanés de no valorar la seva gestió fins al final del mandat. La lògica de govern que hi ha al darrera és perversa: el poble és estúpid, no sap que el que fa és pel seu bé, i no es pot queixar, malgrat que estiguin enfadats, perquè al final tot sortirà bé. El poble, doncs, i el programa polític sincer, no compten per res, només els objectius (terme eminentment econòmic) que cal assolir, i s’assoliran si ningú no destorba el seu mandat. El poc respecte per la democràcia és, per tant, estrepitós i la consideració envers el poble és totalment insultant. Penso que potser Rajoy hauria de tenir en ment una frase que es diu que és l’epitafi de Pèricles: Si bé només uns pocs són capaços d’impulsar una política, tots nosaltres som capaços de jutjar-la.

Las decisiones más necesarias son muchas veces las más difíciles de tomar. Rajoy
Pronunciada recentment per Rajoy a propòsit de les “mesures d’ajust” del govern de les Illes Balears, és, de nou, una altra frase tipus dels governants neoliberals. Aquesta mena d’afirmacions són les que complementen la frase anterior, perquè aquestes decisions difícils són les que, segons aquests governants, haurien de valorar els ciutadans al final del mandat, i són també les que omplen el mantra de la no-alternativa. Els articles que us he enllaçat al primer paràgraf també serviran per exemplificar això, de la qual cosa cal sobretot destacar el fet que converteix en positiu una cosa que, materialment parlant pels efectes de les polítiques públiques, és negativa, cosa també que s’aconsegueix fent-ne abstracció i tractant-ho, de nou, amb ternes tècnics dins de la lògica econòmica i com si fossin mesures innòcues dins d’un domini superior (el de l’economia) sense que les persones hi puguin intervenir. Rajoy ens ve a dir, per tant, que provocar condiciones negatives per als ciutadans, perjudicar l’economia familiar, destruir llocs de treball i impulsar retallades és una cosa de la qual cal sentir-se orgullós… perquè, clar, aquest és l’objectiu del seu mandat, i ell l’està complint.

Los programas de PP, PSOE, UPyD, CIU y PNV no suenan mal y van en la línea de lo que pedimos. Joan Rosell, president de la CEOE.
Aquesta és una de les afirmacions més interessant i que ens mostren el caràcter del sistema socioeconòmic en el qual vivim. Certament, els qui representen els interessos del capital, i sabem que el neoliberalisme és el programa favorable a l’enfortiment del capitalisme financer i monopolista, es fiquen en política. No és cap metàfora dir que els conservadors i tots els partits que el mateix Rosell cita actuen en realitat en favor de la patronal, en favor dels burgesos, i no del poble. Aquesta és una de les coses que sempre els d’esquerres diem a la gent de dretes, que facin el favor de no deixar-se enganyar: però que no veieu que fins i tot ells mateixos, els empresaris, diuen obertament quina és la seva opció política? I és que no sabeu que el que els empresaris volen no és el mateix que el que la gran massa de la ciutadania vol?
L’únic que hem de fer per determinar-ho objectivament és veure quin és el nucli de vots d’aquests partits, on és que més compulsivament i lleialment els voten. En el cas del PP i de CiU, no hi ha dubte que són els barris rics de Barcelona. En pot ser un exemple paradigmàtic el districte cinquè de Sarrià, on més del 80% vota PP i CiU, amb una participació de també el 80%. Això ens diu quins són els electors reals als quals aquests partits es deuen, quina orientació tenen les seves polítiques (cosa que efectivament es confirma mirant el que proposen, i no només escoltant la seva retòrica), quins interessos materials acaben promovent. Si no, per què caram Rosell havia de dir això que va dir?
Si en Rosell ens diu que aquests són els seus partits preferits, és perquè realment fan el que ell i la patronal desitja. I què és? El que sempre han dit: austeritat, retallades, deixar llibertat al capital, limitar contractació i, més interessant encara, limitar el dret a vaga. Per un comentari extens sobre què implica limitar el dret a vaga i de manifestació, a la qual cosa PP i CiU s’han mostrat obertament favorables, consulteu el que en vaig dir.
Per acabar aquest comentari, sapigueu que el salt que fa la patronal de l’economia a la política no és ni excepcional ni estrany, perquè, de fet, en realitat el poder econòmic ja implica inevitablement poder polític, justament per això que dic: no són dues esferes objectivament separades, perquè polítiques es fan seguint els interessos dels rics, els partits representen els interessos d’aquella classe. Altanto amb una cosa, però: l’Escola de Frankfurt ja va advertir que en el moment que als burgesos monopolistes no els serveixin els partits també burgesos i el sistema liberal i democràtic que aparentment tan lloen, llavors preferiran renunciar a l’exercici del poder polític directe i apartar la democràcia en favor de la plena dominació econòmica, i la seva translació política (en un estat feixista).

Crida l’atenció que allò que veu el jutge [finançament irregular], que no demostra ni prova, entra en contradicció amb allò que aquells que serien els perjudicats principals [el Palau] no veuen. Francesc Homs, portaveu del govern
Aquesta és la frase més “graciosa” i de les més clares, clares si es mira el fons i si sabem quin és l’ambient pel qual Convergència es mou; perquè clara en el sentit d’explícita no ho és, perquè ja sabem que CiU són uns experts a mantenir les formes i donar aparença de seriosos, però després fan coses que no toquen o contradiuen les regles de la seriositat. Com en aquest cas, amb una afirmació totalment farisea.
El jutge tanca el “cas Palau” i afirma que CiU es va finançar amb comissions (desviacions irregulars) amb cinc milions d’euros a través del Palau que eren donacions d’una constructora. Però vet aquí que el portaveu del govern, amb l’actitud típicament superba i com si no passés res d’aquesta burgesia podrida, i parlant d’una manera que és totalment insultant però, com que ho diu bé, sembla que sigui seriós, va i ens diu que el que el que veu el jutge no ho veu el Palau. I no només això, sinó que té la barra d’entrar a valorar la feina del jutge dient que no prova el que diu. No sé si ho prova o no, no depèn de mi tampoc dir-ho i no és aquesta la qüestió: l’important és la disposició d’aquest senyor i, de retruc, de tot el govern, davant de la justícia i la manera com pretenen evitar les bales.
Com pot dir que el jutge no prova res? Com té la barra de dir que el que diu el jutge és contradictori amb el que diu el Palau? No seria el revés, que el que el Palau afirma ho contradiu el jutge, precisament perquè ell parla en nom de la justícia i està per damunt de les parcialitats dels implicats? A més, diu Homs que es contradiu amb els principals afectats. Amb això és com converteix els seus en víctimes, esgrimint que el Palau no denunciarà CiU, cosa lògica si tenim en compte qui en conforma el patronat: la burgesia mai no anirà en contra de si mateixa. Però no, el Palau no és un afectat: és el Palau qui va desviar fons, i no de qui n’hi van robar! Com pot ser que sigui un afectat? És un culpable! Els “perjudicats principals” és tota la ciutadania, però el dany més greu l’està provocant sobre la justícia en posar en dubte la seva validesa. Que es contradiuen Palau i jutge… precisament, senyor Homs, precisament, justament això és el que calia determinar. I el que no pot fer el portaveu és posar l’opinió d’una de les parts (i una de les parts que, insisteixo, no és víctima, sinó participant de la corrupció) per damunt de la del jutge, teòricament imparcial.
Tot plegat, benvolguts lectors, és l’absoluta tergiversació de la situació, la manipulació del sentit de la justícia i girar el raonament en benefici propi. És exactament el mateix com si jo donés en negre mil euros al meu amic, i ell a un amic seu paleta perquè m’arregli el sotre, però resulta que anem a judici perquè ha estat un pagament il·legal i ens acusen als tres, però vaig jo i li dic al jutge que no, que el que ell diu que ha estat un pagament il·legal el meu bon amic no ho veu.

Anàlisi de les eleccions

Fa just una setmana van tenir lloc les eleccions anticipades a Catalunya, com segur que sabeu i a les quals suposo que vau participar. Avui us en faré una anàlisi, espero que el més acurada possible, per apreciar l’evolució dels partits i quines coses en podem entendre. Jo aquí posaré unes dades i dues gràfiques d’elaboració pròpia, però si en voleu més detalls recomano usar l’aplicació sobre resultats electorals de La Vanguardia.

https://i2.wp.com/images.eldiario.es/blogs/Batacazo_EDICRT20121125_0001_3.jpg

Ben probablement, una de les coses que més va sorpendre va ser la “patacada” que es va emportar CiU, malgrat que des dels dies abans de les eleccions ja es veia que la tendència del partit seria a la baixa. No obstant, això no és allò rellevant que cal extreure de les eleccions i aquesta patacada només ho va ser en la mesura que va disminuir molt els nombre d’escons del partit, però la distribució d’escons no ens explica el moviment dels votants ni el seu perfil, és només quelcom que s’ha de tenir en compte a l’hora de fer aritmètica del poder.

En aquest sentit, doncs, considero que el més destacable és l’alta participació. És el gran increment de participació, de pràcticament l’11%, molt considerable i que situa la participació a tocar del 70%, el nombre més elevat de la història de la democràcia, el que explica la fluctuació dels partits i, alhora, per qüestions de la llei electoral, el repartiment d’escons. A partir de la participació, entenc que podem explicar de forma directa la davallada de CiU, l’auge de Ciutadans i la irrupció de les CUP. A continuació detallo els tres fenòmens, explicació que podem acompanyar amb la taula d’aquí a sota (i el gràfica de més a baix), on es recullen les xifres de votants en dos sentits: d’una banda, els votants absoluts i la variació específica per a cada partit respecte de les eleccions passades; d’altra banda, la proporció del total de vots corresponent a cada partit i la diferència respecte de les eleccions de 2010.Taula vot eleccions 2012

1. Patacada relativa de CiU: Convergència i Unió no ha perdut ni cent mil vots. El que passa és que la participació, que ha anat a parar a altres partits, ha fet que la proporció de votants d’aquest partit respecte del total fos molt més baixa. En efecte, només ha perdut un set i mig per cent del seu electorat, un traspàs que ha anat a parar a ERC. D’això, dins del conjunt de l’anàlisi, podem deduir:

• L’eix dreta esquerra no ha jugat cap paper important en les eleccions, només el fet nacional i la independència. Precisament si s’ha mobilitzat un 10% més de gent ha estat per l’apel·lació als sentiments nacionals, en favor o, sobretot, en contra de la independència. En efecte, la posició adoptada per Convergència i, en especial, pel seu líder, ha provocat la polarització dels electors i del Parlament.
• La base electoral de CiU sembla sòlida, no ha perdut gaire la confiança del seu electorat. Les retallades, per tant, no li han passat factura, ni tampoc, en sentit contrari, han donat molt d’aire a l’oposició d’ICV. Però paradoxalment, hom ha dipositat més la confiança pel que fa a la independència en ERC (que ha més que doblat el seu electorat) i no en aquell qui es presentava com l’abanderat de la “transició nacional”.
• Segurament el sostre electoral de CiU siguin els resultats obtinguts per Mas en les eleccions anteriors. Si en el panorama polític continua dominant el discurs nacionalista i no es presta atenció a la gestió de la crisi, probablement l’electorat d’aquest partit es mourà entre el milió i el milió dues-centes mil persones. Però també pot passar el contrari: si es prioritza molt l’eix nacional i s’impulsa la independència, ERC quedarà més beneficida gràcies a l’electorat de CiU. No obstant, el traspàs de CiU a ERC mai no ha estat tan gran com el d’ERC a CiU.

2. Auge de C’s: aquest partit de caire populista que, quan va néixer, parlava demagògicament de coses com la “dictadura nacionalista”, ha moderat el seu discurs per presentar-se també com una alternativa. Ciutadans ha estat el gran beneficiari de la participació, ja que, a diferència de l’electorat independentista, altament mobilitzat, l’electorat espanyolista no ho estava tant. En aquesta ocasió, hom s’ha inclinat per aquest partit, segurament perquè el PP té mala premsa. Presentar les eleccions com un plebiscit, doncs, ha brindat a Ciutadans la seva gran oportunitat, i gràcies a això la seva base electoral ha augmentat en un 160% i s’ha emportat el 7,6% dels vots totals. Es pot destacar d’aquest partit:

• La seva presència el triple de forta amb diputats, junt amb un enfortit PP, suposaran un focus de polarització política i ideològica dins del Parlament, de ben segur. A més, C’s està ben clar que sempre mantindrà una presència al Parlament, però ni molt menys eclipsarà el PP i dubto molt que arribi a superar el màxim d’aquestes eleccions.
• Ha d’haver robat alguns vots al PSC, el propi dels sectors més dretans que mai no votarien al PP.

3. Irrupció de les CUP: s’ha repetit en part el mateix escenari que a les eleccions passades: un nou partit independentista, i a més d’esquerra “radical”, ha entrat al Parlament amb gran suport. Aquest partit ha fet també augmentar la participació, ja que el seu electorat són joves que no tenen perquè donar prioritat a la independència, però estan desencantats i enfadats amb el sistema, es tracta d’un electorat acostumat a no votar que ha trobat amb aquest partit la seva plataforma per fer sentir la veu. Destaco, sobre això, alguns punts:

• No ha fet una campanya ben en favor de la independència, perquè ja es pressuposa que ho són, sinó que s’ha centrat en el debat social, precisament el que interessa les persones que configuren la base d’aquest partit que compta amb una xarxa social ben arrelada (potser per això ha entrat amb més vots dels que va tenir SI el 2010). Així, d’una banda són una nova força independentista, i d’altra una força d’oposició social. Potser és en les CUP l’únic partit en el qual veiem que també ha destacat l’eix de debat social i no només el nacional.
• No obstant això, el seu electorat per naturalesa és volàtil i difícilment cohesionable, per això no crec que es pugui dir que a les eleccions ha dominat l’eix dreta esquerra posant les CUP com a exemple, ni tampoc no es pot dir que tinguin una estructura i objectius que sempre mouen el seu electorat vers la independència. No. Hi poden donar importància, però no és prioritat: com he indicat més amunt, és un electorat inconformista que fins a aquestes eleccions no havia votat.
• Per aquest motiu, el partit està igualment en una posició delicada i li podria passar també el mateix que a SI: que desaparegui en els propers comicis, si bé serà per raons totalment diferents. Si Solidaritat per la independència ha vist la credibilitat dels seus líders molt tocada i ha perdut més de la meitat dels suports, les CUP podrien -les circumstàncies ens ho diran- decebre el seu electorat, i, per tant, perdre suports. A més, és clar, que el joc parlamentari els suposarà un gran repte, que pot ser difícil d’assolir sense estructura de partit i amb lluites internes pel poder.

Gràfica vot eleccions 2012

Amb aquesta gràfica, que ens detalla de manera més clara la distribució proporcional del vot entre els partits de representació parlamentària, poso fi a l’observació d’aquells tres fenòmens que he considerat principals i passo a comentar altres aspectes:

ERC ha estat el segon gran beneficiari de les eleccions: és el tercer partit en vots i el segon amb representació parlamentària. Ha estat així perquè el debat nacionalista l’ha acabat beneficiant en detriment de CiU, segurament perquè el seu bagatge independentista es fa evident per als electors. Pot ser que hagi estat també receptor dels vots d’algun independentista que no votava. ERC té els mateixos diputats que el 2006, però ara més gent els ha votat, però no arriba a la millor marca de 2003 amb més de mig milió de votants

• Seguint amb aquesta idea, cal remarcar, però, que l’electorat independentista generalment sempre ha estat mobilitzat i ha trobat la seva expressió en partits. No obstant, aquestes eleccions els partits sobiranistes sumen 2.140.317 vots, uns 385.000 més que les eleccions anteriors i també més que en les més anteriors. Aquest augment és explicat en part per les CUP, i l’altra part podria ser que fossin nous electors que han acabat votant a ERC, cosa que també pot quedar provada pel fet que el traspàs de vots entre CiU i ERC no ha estat espcialment acusat com ho era en altres eleccions.

El PSC ha estat un dels grans perjudicats, en perdre un 10% del seu electorat, i suposa un perfecte cas d’estudi d'”autodestrucció” de l’àmplia base sociològica que tenia. Està clar que el factor Chacón per la lluita de poder, alhora que buscaven la influència cap a Espanya, ha estat molt negatiu en els darrers comicis, des que comença la seva debacle també per l’abandonament dels seus principis.
En aquestes eleccions en particular, un conegut meu que està dins del partit m’ha dit que la direcció va fer el càlcul sobre si perdrien més vots centrant la campanya en el debat nacionalista o en el debat de les retallades, i van considerar que seria pitjor centrar-ho en aquest darrer aspecte, d’aquí que es traguessin el federalisme de la màniga.

Fracàs relatiu d’ICV-EUiA: aquest partit no ha acaparat el vot contrari a les retallades, no ha aglutinat el votant desencantat del PSC des que porta perdent fa tres eleccions i no ha arribat als sectors crítics de la població (d’aquí que aquests sectors crítics hagin votat les CUP), per això es podria considerar que ha fracassat a l’hora de representar una alternativa parlamentària i ideològica. No obstant,  en termes més tècnics ha aconseguit l’èxit més gran fins a dia d’avui, tant pel que fa a vots com a diputats.

• Possiblement l’interès independentista despertat en aquestes eleccions ha fet disminuir notablement el vot en blanc, tant en termes absoluts com relatius, de manera que hom s’ha acabat posicionant. Aquest vot havia patit un increment enorme, però encara poc significatiu, en els últims anys. Penso que passades aquestes eleccions tornarà a la seva tendència a l’alça pròpia dels sistemes democràtics postindustrialitzats ens els quals la desafecció política està bastant estesa.

Polarització: per acabar, recupero aquest terme, que he expressat més amunt en referir-me a C’s i PP, perquè són espanyolistes i han crescut en força. Però la polarització no només ve d’aquest contrast ideològic, sinó també del fet que ja no existeixen dos grans partits. Hom podria pensar que precisament quan el sistema és dual està polaritzat. I sí, és així en part. Però a la vegada, també ve donada quan hi ha diversos partits amb prou influència i igual de grans per disputar-se la segona posició. En efecte, PSC, ERC i PP competeixen per ser segona força i arreplegar més vots. En la mesura els tres partits tenen més o menys la mateixa posició, són cada un d’ells pols diferents, per això podem parlar de polarització, però una polarització no dual en dos partits oposats, i una polarització que es dóna en un clima de discussió amb un doble eix: dreta-esquerra i nacional. Probablement, pel fet que l’electorat del PP sempre vota (i en aquestes eleccions fins al màxim, perquè la corda del nacionalisme s’ha tibat molt), el PP no arribarà a superar aquest resultat, per tant ERC i PSC estaran sempre frec a frec, i si ICV aconseguís agafar volada també estaria competint amb ells.