Arxiu del Bloc

Les parets parlen / 6

La ràbia és la mare del canvi

El mes passat vam analitzar el missatge d’una pintada que, com aquesta, també feia referència a una resposta emotiva negativa, la ira. Avui tenim aquesta altra pintada complementària respecte de les emocions i la cosa política.

L’afirmació és prou clara: el canvi polític i social, entès així de manera general, només neix quan se sent ràbia, quan la gent està enrabiada. Ja sabem que això és un estat d’ànim negatiu, la ràbia surt quan davant d’una situació negativa ens exaltem molt i tenim l’ànim alterat i de tal forma que ens fa actuar violentament, segurament perquè la situació no és el que voldríem o perquè ens afecta de forma contrària al que nosaltres desitjaríem, i això alhora pot portar a la reacció emocional irada.

Per descomptat, si a la vida quotidiana de les persones hi ha variacions negatives respecte del seu normal desenvolupament, llavors es poden enrabiar. Generalment es diu que les masses necessiten certs elements per distreure’s i per estar contentes, com ara el típic panem et circenses. Si això falla, llavors és quan s’alteren. Ara bé, la ràbia no té un enfocament polític específic, simplement es pot manifestar també a la vida quotidiana de la gent, amb turbes sense objectiu específic, sinó que expressen violència o, de manera genèrica, dirigeixen la seva energia contra els representants polítics: el que sempre passa, si tens un problema (perquè no tens pa, perquè el teu petit negoci no funciona, pel que sigui), llavors instintivament es va a carregar les culpes als que manen.

Walter Benjamin, que creia que la història és la història de la lluita els oprimits per fer-se un lloc en el contínuum dels vencedors, deia que “[En] la tradición de los oprimidos, […] la clase trabajadora se presenta como la última clase avasallada, como la clase vengadora, la clase liberadora. De esta conciencia se deshizo la socialdemocracia desde un principio. Le atribuyó a la clase trabajadora el papel de redentora de generaciones venideras. Con ello le cercenó el tendón de su fuerza. En esta escuela, la clase desaprendió lo mismo el odio que la capacidad de sacrificio. Ya que éstos se nutren más de la imagen verdadera de los antecesores sometidos que de la imagen ideal de los descendientes liberados.”

Crec que es poden treure dues coses importants d’aquest paràgraf. Benjamin considera que és justament el record, però també en certa forma la ràbia que se sent envers la història pròpia (dels oprimits), el que alimenta l’agitació política, i ell afirma que això dóna consciència política i, per això, té prou força per sustentar un moviment, com el moviment polític emancipador de la classe treballadora i això és el que el fa revolucionari. Personalment, no crec que la ràbia sigui un, diguem-ne, eix polític vertebrador ni que doni consciència, si bé és obvi que sí que serveix de revulsiu i pot “gestionar-se” o manipular-se, correctament o no, per a propòsits polítics. En qualsevol cas, també es dedueix una segona cosa: la ràbia neix del passat, i de fet l’important és que neixi de la tradició “perdedora” dels oprimits (precisament perquè és perdedora desperta ràbia). Crec que efectivament s’ha d’entendre igual com entendríem una guerra entre famílies: tenim ràbia i acabem tenint odi per la família rival perquè l’avi de l’avi va fer no sé què que va deixar en ridícul la nostra estirp. Per això mateix, no crec, i és la conclusió que n’hem de treure, que es pugui dir que només perquè neixi del passat i sigui un agitador polític pugui ser “la mare del canvi”.

Així doncs, no s’ha de confondre una cosa amb l’altra: que la ràbia popular en una situació política concreta porti la gent certament a fer agitació, no vol dir també que això impulsi i justifiqui un canvi polític. El canvi polític, projectat cap al futur en funció de les condicions presents, i per tant no pot néixer de sentimentalismes passats ni d’emocions en retrospectiva, ha de tenir una altra fonamentació, pragmàtica o ètica. Dit d’una altra manera, la ràbia no dóna resposta a la situació que l’ha fet néixer, per tant no pot propiciar un canvi polític, i no és mare de res més que d’alteracions populars o tumults violents reactius. En canvi, el descontentament popular, entès com la consciència de no-correspondència entre el que s’espera i el que és en el sistema polític, sí que sembla més proactiu, perquè l’acontentament és un estat d’ànim positiu i, doncs, obliga a trobar les maneres de mantenir aquest estat, ben el contrari d’una reacció per deixar anar unes tensions. Òbviament, una situació de descontentament també es pot caure en la mera desafecció, però és aquí on cal introduir projectes polítics que vehiculin les expectatives del poble descontent envers alternatives. Aquí, doncs, és on entra la racionalitat en la política: no es pot fer una revolució sentint ràbia per les derrotes passades de la gent de la nostra mena.

Entenent-ho així, la ràbia, si de cas, en general estesa a la societat, pot actuar com a disparador de l’agitació popular, però no és condició necessària pel descontentament ni és atribut necessari que acompanyi el descontentament, simplement caracteritzaria la situació social en la qual es trobarien els projectes polítics de canvi social, i per això mateix s’ha d’anar amb compte amb la ràbia del poble, perquè pot actuar de manera oposada a la raó que -ara sí- vulgui fer néixer un canvi polític.  El que s’ha de tenir clar és que la ràbia es pot dirigir i redirigir cap a diversos llocs. L’exemple més clar és la immigració: la xenofòbia que en surt. I la ràbia, per això mateix, pot portar a la irritació i exaltació política, anàrquica o sense fins polítics de canvi social, sinó que perfectament pot galvanitzar la ciutadania en favor d’un moviment reaccionari.

Ressenya: Modernidad y Holocausto

Modernidad y Holocausto – Zygmunt Bauman (1989)

El llibre, en una cita:

“La civilización demostró ser incapaz de garantizar un uso moral de los terroríficos poderes que ella había creado”.

El llibre, en un paràgraf:

Al contrari del que la historiografia tradicionalment ha dit, l’holocaust no és una anomalia de la modernitat, ni un problema únicament jueu, ni fruit de la bogeria d’un home, sinó la culminació de la lògica racionalitzadora: “Es cierto que el genocidio moderno es diferente. El genocidio moderno es genocidio con un objetivo. Librarse del adversario ya no es un fin en sí mismo. Es un medio para obtener el fin, una necesidad que proviene del objetivo final, un paso que hay que dar si se quiere llegar al final del camino. El fin es una grandiosa visión de una sociedad mejor y radicalment diferente. El genocidio moderno es un ejercicio de ingeniería social, pensado para producir un orden social que se ajuste al modelo de la sociedad perfecta.”

Què explica?

Obra cabdal del pensament sociològic, analitza els canals pels quals la modernitat va arribar a desenvolupar l’holocaust, quins mecanismes lligats a les característiques pròpies del “progrés” van produir una tal barbaritat, de tal manera que conclou que la història d’Occident no és aquell camí de roses sempre positiu, també genera fets negatius. Són dues cares de la mateixa moneda. I a propòsit d’això Bauman reflexiona sobre la moralitat.

En efecte, l’holocaust es va produir per una contingència històrica, en tant que reunió estranya de factors moderns normals que típicament es donen per separat, però lògica i coherent amb el procés de modernització. Una trobada de factors que va permetre ignorar la moralitat i posar la maquinària burocràtica al servei de la matança. Bauman ja expressa que el tema d’aquesta obra és “el problema de la naturaleza social del mal o, para ser más precisos, de la producción social de comportamiento inmoral”.

L’estructura social ha possibilitat tal producció de mal, sobretot gràcies a la burocràcia, que ha permès substituir la moralitat social per una producció societal de moral vinculada amb la lleialtat, la tècnica i l’eficiència: no és objectiu de la burocràcia les persones, sinó les xifres. Així, tres elements “tècnics” expliquen la pèrdua de moralitat: distanciament respecte del resultat i divisió de tasques, deshumanització, i realització mecànica dins d’una cadena. I, així, el buròcrata no és responsable del resultat final de la tasca que realitzi. Això ho permet molt clarament la jerarquia burocràcia, i actualment les tecnologies de la informació i la comunicació també hi tenen molt a veure. No és estrany, llavors, que Bauman també parli dels experiments de Milgram.
Aquests elements es van produir combinats amb la teoria ideològica del racisme (que no és pas, diu l’autor, un corol·lari lògic de l’heterofòbia natural de tota societat humana, sinó el projecte d’una societat sense “imperfeccions”) i amb el fet que l’Estat va amergir com a única força social reguladora; les altres forces socials havien perdut tirada. “Cuando un poder absoluto capaz de monopolizar los instrumentos modernos de la acción racional se convierte al sueño modernista y cuando ese poder se libera de todo control social efectivo, entonces se produce el genocidio.” Sembla que aquesta separació de l’Estat de les forces socials que el podrien controlar i vincular amb altres sistemes de la vida social és fruit, com deia Cassirer en el seu llibre que també vaig ressenyar, dels mites polítics moderns.

No només aquests factors afectaven els perpetradors de l’holocaust, també els qui el patien: la racionalitat de l’actor i la racionalitat de l’acció van desconcordar. Si no concorden, la raó esdevé una “arma suïcida”, perquè la gamma d’opcions possibles en els quals guiar l’acció no era oberta: les opcions que es presentaven davant de la consideració racional eren determinades per una situació de poder molt fort, en la qual l’acció ja estava, en certa forma, prefixada. Hi havia possibilitats d’elecció que permeteren l’acció racional, però aquesta estava al servei de l’objectiu nazi. Així és com els jueus van arribar a “col·laborar” en el seu propi extermini, perquè “En condiciones excepcionales la conducta es, por definición, excepcional. Pero es excepcional en su forma visible y en sus consecuencias tangibles, no necesariamente en los principios de elección y en los motivos que la guían.” Aquests motius, efectivament, eren els de la racionalitat: per exemple, un oficial nazi podria oferir a un jueu la possibilitat de dir 10 persones a qui matar, i, si no ho feia, els nazis en matarien el triple. Per racionalitat, doncs, el jueu en qüestió preferirà dir ell els noms i tindrà la consciència tranquila pensant que sempre és millor 10 que no 30 morts.

En definitiva, una reflexió profunda i molt impactant, que pot fer-nos veure la nostra societat d’una altra manera, per adonar-nos que, com sentencia la cita atribuïda a Voltaire, la civilització no elimina la barbàrie, la perfecciona. I adverteix Bauman que hem d’estar alerta perquè totes aquelles condicions que van confluir per produir l’holocaust no han desaparegut, i pot tornar-se a repetir, potser aquest cop, pensa, per mitjà de la tecnociència. Ens invita a igualment a reflexionar sobre el fet que la moral, com a cosa absoluta, no és creada per les circumstàncies socials, sinó que és existencial de l’home, deriva del fet natural humà de viure amb altres persones, i adverteix com xoca quan es troba amb la racionalitat instrumental.

Índex:

Prólogo
1. Introducción: la sociología después del Holocausto
2. Modernidad, racismo y exterminio (I)
3. Modernidad, racismo y extermino (II)
4. Singularidad y normalidad del Holocausto
5. Solicitar la cooperación de las víctimas
6. La ética de la obediencia (lectura de Milgram)
7. Hacia una teoría sociológica de la moralidad
8. Addendum: racionalidad y vergüenza

Més per internet:

Pròleg de l’obra; a Casa del Libro; Zygmunt Bauman (Viquipèdia); reflexió sobre l’holocaust a propòsit del llibre des de la pedagogia; vídeo explicatiu de l’experiment de Milgram.

Nota:

L’última edició feta de l’obra, per Sequitur, té algunes errades de traducció, però per altra banda inclou un apèndix final intitulat “Manipulación social de la moralidad: actores moralizadores, acción adiaforizante”, corresponent al discurs que pronuncià Bauman en la recepció del Premi Amalfi el 1990.

8 motius pels quals no em posiciono en favor de la independència

Jo no congrego en el moviment independentista, però això no vol dir que no combregui amb la idea (o, millor, ideal) de la independència. Penso que aquesta declaració ha de servir per no mal interpretar tot el que seguirà; però perquè quedi més clar: el que aquí exposo no és un manifest contra la independència, sinó una posició contrària al moviment independentista com a tal (i no un atac als seus integrants, excepte quan específicament indicat) que em porta a rebutjar, això sí, la independència en termes realistes per la seva signficació política i segons la meva ideologia (però no l’ideal, com he dit); és, doncs, una reflexió crítica sobre la independència i el moviment independentista. Així, doncs, el text tindrà tant un caràcter d’exposició objectiva com d’observació i posicionament subjectiu, per això el que he dit potser anava bé per entendre la naturalesa de l’article. Consti també que el meu posicionament personal en realitat no ha d’influir en la correcta comprensió de la crítica, ja que depèn de la qualitat dels arguments que espero que siguin, com a mínim, interessants. Sí que hi ha un element veritablement necessari i important per comprendre correctament tot el que seguirà: no puc apreciar ni la independència ni el moviment independentista separats de tot un seguit d’altres elements sociopolítics que s’hi relacionen o en el marc dels quals es desenvolupen o tenen lloc, ja que entenc que posicionar-se davant d’aquesta qüestió entesa aïlladament seria com falsejar la interpretació de tot el marc sociopolític. Entenc que és tant una qüestió metodològica com política: la pregunta “ets independentista?” per si sola no és realista i la seva resposta dicotòmica no es podria adequar a l’alta complexitat i variabilitat social que trobem tant dins de l’independentisme com en el conjunt social en general.

Un cop feta aquesta prèvia tan llarga per aclarir les coses, ja us poso la llista de motius explicats, que m’ha sortit més llarga del que pensava inicialment perquè mentre escrivia i ordenava les idees he hagut d’anar-me explaiant perquè hi ha moltes coses, però crec que no m’he enrotllat.

1. Jutjo més important, en tant que té efectes reals, mobilitzar-se per aquelles causes i motius materials que incideixen en el desenvolupament personal de manera efectiva, i que representen un ordre estructural social sobre el qual la independència no afecta, i no per motius purament especulatius.

2. Si qui ha de dirigir el país -independent- és el mateix grapat de burgesos aprofitats, corruptes i neoliberals que actualment, prefereixo no fer-los un favor. Em podreu replicar: “home, doncs a mi tampoc no m’agrada que ens governi aquesta gentussa, però almenys ja serem independents i podrem construir un altre projecte social”. No obstant, jo igualment no tinc ganes que aquests burgesos fastigosos patrimonialitzin la sobirania del poble de Catalunya. A més, com podrem construir un altre projecte social si són ells qui dirigeixen les regnes de la independència? Què farem, una lluita interna, llavors?

3. Una divisió ideològica bàsica dins de l’independentisme i la política en general és l’eix dreta esquerra. Pretendre dir que la independència és global, com si no tingués ideologia, és fals: la independència no és res que se superposi a l’eix dreta esquerra. Això vol dir que encara que els d’esquerres em diguin que lluiten per la independència des de la seva ideologia i creuen que el primer és la independència perquè és un sentiment compartit, això no canvia la situació: és superior en l’ordre de les idees l’eix dreta esquerra, per tant és aquest el que influeix en la independència, i no al revés, per tant és també la diferència ideològica la que efectivament es fa sentir a la pràctica política i sobre la gent, i no el desig d’independència. És a dir, encara que hom no ho vulgui, el cert és que el primer que té incidència en el realisme polític és la dreta o l’esquerra, i no la independència. No sé si m’explico. La independència, doncs, representa, d’una banda, caure en una trampa emotiva que allunya el poble dels problemes reals i materials (d’aquí el punt 1 i el que diré més endavant), i d’altra banda en el fons, vulguem o no, és un projecte burgès que afavorirà els de sempre. L’esquerra independentista ha de saber que la dreta no canviarà i que és impossible compartir un mateix projecte nacional (o directament podríem dir-ne ideologia) i que entrar ara al terreny de la independència és fer un favor als burgesos, per això ha de no allargar encara la mà per agafar la independència si el terreny encara no està adobat. Possiblement el moviment més popular i municipalista és més realista, però així i tot hi ha els altres punts d’aquesta llista que igualment m’inclinen a decidir que la independència no és el primer.

4. Dins de l’independentisme i dins del marc de dreta i esquerra, existeixen igualment multitud de sectors i grups diferents, alguns amb projectes i idees una mica esbiaixats, la qual cosa dificulta més que hom es posi d’acord a l’hora de lluitar per la independència i, sobretot, que hom comparteixi el mateix “projecte nacional” de què parlava més amunt un cop aconseguida. Seria més fàcil lluitar des d’un mateix enfocament, o diversos però semblants, a fi de no entrar en complicacions. A més, un cop aconseguida la independència, cada grup independentista acabaria adquirint el caràcter d’una facció, com és natural dins d’un projecte global materialitzat, aparentment inclusiu i transversal. És característic de les faccions polítiques que, dins de l’organització o associació qualsevol de la qual formen part (en aquest cas, un moviment i fins i tot partits que s’integren dins del moviment), cada una té influència, cada una té les seves quotes de poder i cada una pretendrà sublimar els seus interessos i projectes particulars a l’altura del projecte global (és a dir, confondre el projecte facciós amb el projecte global), de manera que cada una entendrà que és l’única que vertaderament defensarà el projecte nacional. Si la independència és un ideal, jo no vull pas que es viciï des del moment mateix en què s’assoleix.

5. Considero que la independència té molt de circumstancial o, millor, l’auge de l’independentisme depèn molt de les circumstàncies, tant generals com la crisi, com més particulars de les estratègies partidistes. És clar que les simpaties per aquest projecte global poden créixer en moments de crisi, però aquest més recolzament que pot tenir l’independentisme s’ha de veure raonat i contrastat pels diversos altres elements. I això, per què? És natural, com dic, que quasi incoscientment considerem sempre allò alternatiu com una solució, però pensem-ho fredament: la independència en si no té correlació directa ni amb la crisi ni amb qualsevol altre problema (llevat dels entrellats típics del sistema autonòmic i institucional), per tant aquest auge depèn només del rumor i d’un sentiment nascut d’una situació de descontentament que per se no és prou justificatiu d’independència. Vet aquí perquè en aquest context deia que la independència és quelcom d’especulatiu (punt 1) i vet aquí també com, dins de l’imaginari general, la independència pot ser mitificada (punt 8).

Tinc un altre argument pel qual això que sigui circumstancial ho trobo dolent, malgrat que, repeteixo, és normal, com tot moviment polític, que fluctuï segons la situació. Però jo trobo que qui és independentista ho és de debò, conscient i responsable. La resta, és només caure en el rumor dels temps, sentir l’impuls i el sentiment, però la motivació política no ha de variar. Aquest “rumor” de què parlo, i aquest és en realitat la crítica forta al fet circumstancial, no és altra cosa que el fet que l’independentisme caigui dins dels cercles del discurs polític corromput i el desig d’independència sigui instrumentalitzat per aquells que tenen capacitat d’influència i projecció social, que no són altres que els partits. Així, la lluita per la independència no sorgeix sempre del lliure convenciment i no es manifesta sempre  lliurement i espontàniament entre la gent com si no tingués cap altra tipus de vinculació. No. Per contra, considerant el fet circumstancial, puc dir:

1) Que l’independentisme pot ser un impuls momentani, per això tants d’alts i baixos a les enquestes. Que pugi no és legitimació necessàriament de la independència, perquè la lluita independentista té valor quan es fonamenta en l’autèntic convenciment i no en mera opinió.
2) Que l’independentista convençut, racionalment convençut (el contrari del que diré al punt 6), ho serà sempre independentment del que passi a l’ordre institucional o en les circumstàncies. Aquest independentista és responsable dels seus actes i davant de la resta de conciutadans, i és coneixedor de la situació històrica i política catalana (política a l’engròs, en tant que traspassi els límits dels partits actuals que es consideren catalanistes, sobiranistes o independentistes).
3) Que el moviment independentista ha de ser popular i ha de procurar persuadir per arribar a una majoria consistent i conscient.
4) Que, en canvi, el moviment independentista està perfectament lligat als cicle i als interessos dels partits polítics. Depèn del que ells facin, la situació que presentin i el discurs que ofereixin al públic i distribueixin els mitjans de comunicació. La independència actualment és una trampa i està intrumentalitzada per certs partits com a arma política en benefici dels interessos dels senyors de qui he parlat al punt 2.

6. Hi ha un discurs dominant excessivament nacionalista i molts sectors que el comparteixen. Em refereixo aquí al nacionalisme en doble sentit: tant al sentiment que envaeix i exalta l’esperit, com a les mesure polítiques justificades per un aparent bé nacional. Perquè existeixi el segon nacionalisme més polític i més “pràctic”, cal que existeixi el primer, ben passional i eteri. I per què rebutjo l’independentisme per raó del discurs nacional si el sentit comú ens diu que és natural que estigui recolzat precisament en el sentiment nacionalista (si bé no és necessari) i si jo mateix em defineixo com a catalanista?

I) Nacionalisme sentimental:
És clar que és possible que hom es vulgui abocar a la independència precisament perquè se sent català i punt, però això porta a un nacionalisme mogut per sentiments patrioters banals, que és prou present en diversos grups independentistes i per això em fa tirar enrera. Sentir excessiva passió per la independència demostra que el posicionament adquirit és purament impulsiu i, fins i tot, reactiu. Aquesta alineació amb la independència per sentiment significa:

1r) que aquests independentistes no ho són per convenciment raonat i conscient, sinó per nacionalisme exacerbat i autojustifactori que neix i es tanca en la simple expressió “jo sóc català”.
2n) que aquests independentistes pressumeixen una vinculació determinística entre ser català i ser independentista, com si fos l’única cosa concebible, i això és, d’una banda, erroni en el raonament i, d’altra banda, arrogant en el comportament.

El pensament d’un independentista d’aquest tipus girarà entorn, lògicament, només d’allò que passi el filtre de la subjectivitat irracional i demostri ser català, de caràcter català i d’indentitat catalana. Això és mitifcar el catalanisme i, conseqüentment, la independència. No difereix pas gaire (per no dir gens) del mateix que pugui pensar un nacionalista espanyol, aquell per a qui hom pot sentir odi. Això es veu molt clarament amb aquest exemple: els marrecs de 15 anys que porten l’estelada per capa i als quals només l’exaltació nacionalista té la capacitat de mobilitzar socialment pensen “jo sóc català i del Barça de tota la vida, per tant sóc independentista!”, doncs aquests són els qui en finals de futbol s’acabin enfrontant a hòsties als seguidors del Madrid. Malaguanyada intel·ligència, la d’aquest jovent!! És a dir, no només existeixen hooligans de l’esport, també de la independència, i jo amb aquesta gent, ni amb la d’un tipuns ni amb la de l’altre, no hi vull tenir res a veure.

II) Nacionalisme polític:
El nacionalisme patrioter en la pràctica política significarà que amb l’estat independent, el projecte nacionalista requerirà unes mesures polítiques quasi idèntiques a les normals en la formació d’estats nació típics del XIX. Això vol dir que qui dirigeixi políticament el país pretendrà construir un estat nacional (que és el mateix que dir racial, com l’estat jueu) i, conseqüentment, no es tindrà en compte la realitat social, la qual cosa podria induir a postures antidemocràtiques. I això pot quedar demostrat amb un sol exemple: pregunteu als independentistes que es diuen convençuts si establirien el català com a sola i única llengua oficial i vehicular, o si continuarien mantenint l’ensenyament de castellà a les escoles.

Hi ha un parell de qüestions més que tenen a veure i es relacionen amb això que he explicat i que hem de tenir presents:

1) En primer lloc, els més patrioters escombren cap a casa davant del posicionament dels independentistes no especialment nacionalistes perquè entenen que els dóna més recolzament moral i raó en la vinculació segura que fan entre nacionalista i independentista. És a dir, sembla que acceptin dins del moviment independentista aquells no especialment nacionalistes o que no s’adeqüen a l’imaginari del “bon catalanista” si també hi estan a favor, perquè, clar, són dels seus (cosa que políticament és normal perquè permet engruixir les files), i alhora els patrioters utilitzen aquest posicionament independentista no especialment nacionalista per justificar més el seu nacionalisme. A més, els sectors que lluiten per la independència no per simple i mer sentiment nacional, previsiblement quedarien marginants per les polítiques nacionalistes que es durien a terme en l’estat independent, com ja he exposat.
2) En segon lloc, no crec que el simple i mer sentiment nacional sigui suficient per justificar un posicionament polític tant significatiu com reclamar la formació d’un estat independent. La passió per la independència és el que mou les masses per la llibertat del poble i és necessària per l’acció política i per al moviment social, però no és ni principi de legitimitat únic ni suficient envers la independència ni és un pla polític (només un “objectiu” o ideal que no ha de ser pres aïlladament). A més, pot generar actituds certament passionals intransigents.

Se’m podria rebutjar i criticar part d’aquest argument en què he criticat el nacionalisme exacerbat dient que la independència també té una justificació econòmica. I això és cert, lògicament. Hi ha diversos motius socials que porten a la independència. Però jo hi puc replicar i defensar-me des de dos punts de vista:

1r) El més simple: l’argument econòmic és allò que he anomenat circumstancial (punt 5). Si Espanya no anés malament econòmicament, si els catalans tinguéssim diners, continuaria hom sent independent? La meitat del que ara es diuen que sí que ho són, deixarien de ser-ho, la qual cosa indica que per a ells la independència no és fonamental. I també demostra la capacitat d’influència que tenen els mitjans de comunicació. Com a fet o argument circumstancial, dóna inconsistència a l’independentisme.
2n) En realitat, el raonament econòmic queda assimilat dins del nacionalista independentista perquè el que sigui que es vulgui esgrimir (posem per cas els peatges) no té per se caràcter independentista, sinó que per tenir-lo s’ha de vehicular a través del nacionalisme patrioter. I això només ho pot fer qui en té els mitjans, que no és altra que la típica burgesia catalana (punt 2).

7. Aquesta potser serà la qüestió més controvertida políticament: es pot considerar en termes de pràctica i estratègia política erroni lluitar per la independència de Catalunya tal i com està constituïda ara perquè:

1r) Es tracta de la Comunitat Autònoma de Catalunya. No ho entengeu amb significacions patrioteres: no reclamo necessàriament la “Catalunya històrica”, però independitzar la comunitat autònoma seria acceptar l’ordre tal i com l’ha establert Espanya, la qual cosa pot ser necessària legalment, però alhora seria incoherent amb aquell principi que alguns sectors independentistes addueixen dient que és un territori ocupat.
2n) En el supòsit que la independència, recolzada en una visió de la catalanitat i del catalanisme que abarqui tots els Països Catalans, vulgui ser assolida per a tots aquests territoris, la meva opinió és que la Catalunya independent s’allunyaria de la resta de territoris catalans (sobretot, crec, València) per:

1) L’interès de la burgesia que dominés Catalunya ja seria satisfet: aconseguir el millor per la seva butxaca i per dominar el panorama polític en erigir-se com a actor independent.
2) Si de debò hi ha sectors que diuen defensar la independència de tots els Països Catalans, per què només lluiten per independitzar un sol d’aquests territoris? Perquè només és discurs i el moviment natural de la gent porta a defensar allò que tenen més proper.
3) Conseqüentment, els anhels independentistes a Catalunya ja s’haurien satisfet, per tant la passió posada per la independència no seria la mateixa. És més, extrapolar el sentiment independentista propi a un altre territori no és res material i, perquè aquell altre territori sigui independent, cal que allà hi hagi independentisme, i no que es desplaci en el discurs. A més, no tots els sectors independentistes lluiten per la unitat nacional (diguem-ho així perquè s’entengui bé) dels Països Catalans.
4) No em sona cap situació històrica en què un poble independent lluités per aconseguir la independència d’un altre poble que s’entenia part integrant del mateix i amb el qual es pretenia formar una sola entitat estatal. Com acabo de dir, no es pot traspassar la passió per la independència. Encara que l’altre territori sigui considerat germà, això és només discurs nacionalista que no pot superar la realitat política.
5) Amb Catalunya independent hi hauria diverses entitats juridicoadministratives, cada una de les quals seguiria el seu curs natural per pur i simple realisme polític. En canvi, tots els territoris sota Espanya comparteixen una igualtat de condicions més “natural” que no si Catalunya se separa. L’afinitat entre els diversos territoris catalans serà més feble en la mesura que, primer, cada territori tingui regles pròpies i els seus costums s’adeqüin a la situació ja aconseguida; i, segon, la igualtat que confereix Espanya, independentment de la seva naturalesa i de si ens agrada o no, no representi un mateix model de referència negatiu.
6) Potser la Catalunya independent podria ser un model per a aquells moviments independentistes propis de cada territori. Però pot passar que:

1) Si es compleixen els punts anteriors, aquest model deixi de tenir sentit per als independentistes.
2) Encara que es pugui mantenir el sentiment fraternal, falta saber que qui dirigeixi el procés d’independència en els altres territoris, en cas que s’iniciï, realment pretengui formar una unitat estatal amb tots els Països Catalans i no s’inclini per quedar-se amb les Illes Balears independents, el Regne de València independent o el que sigui. I cal tenir present que els burgesos sempre preferiran tenir un territori propi i petit.
3) Aquells sectors dels altres territoris dels Països Catalans que podrien ser independentistes no especialment per motius de sentiment nacional, deixarien de ser-ho en el moment que una suposada lluita per la independència de tots els Països Catalans adquireixi, sota el far de Catalunya, un caràcter d’alliberament nacional i eminentment patriòtic.
4) Els grups polítics contraris a la independència i anticatalanistes, com els “blavers”, aprofitarien la independència de Catalunya per mostrar més les diferències existents entre els territoris i els pobles, la qual cosa polaritzaria la societat entre els sectors independentistes i el que no ho són.

8. Per acabar, la crítica més metafísica: el discurs pinta la independència com la solució; la solució…. a què? No ho sé, s’entén que a tot. La solució a la crisi, la solució a l’aprofitament dels banquers, la solució per encaminar-nos a la modernitat, fins i tot la solució als problemes d’economia domèstica de cada un dels ciutadans. Sigui com sigui, tot això només és retòrica. A més, “la solució” tranformada en un altre tipus de registre és el mateix que dir que la independència esdevé un fi absolut, la qual cosa pot ser perillosa i confereix caràcter mític a la independència.