Arxiu del Blog

Les tenebres

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

Que un roba, sempre saltarà algú dient que li han de tallar la mà; que hi ha un violador que surt cada dia a les notícies, algun “justicier” dirà que se l’ha d’executar i que així no passarà mai més… Ara, és un requisit de tot pensament racional i d’una societat progressista no treure conclusions immediates i absolutes, sinó agafar una mica de perspectiva i contrastar els fets amb la realitat.

Si engeguem la televisió avui dia veurem desgraciadament tot el contrari: una tendència a l’imperi de l’opinió i a la irracionalitat, veurem suposats debats amb gent pontificant de forma absoluta i vehement sense contextualitzar, i acompanyant-ho d’insults a l’adversari. Més greu és encara en temps de campanya electoral. Així és com veiem que portaveus de partits polítics que es presenten en aquests programes televisius tanquen de seguida qualsevol debat amb absoluts que pretenen imponderables o invectives primàries al més pur estil de la reina de Cors: “Que li tallin el cap!”

Aquesta forma d’enraonar està encarnada en partits extremistes. Agafem un tema que va saltar als titulars com a exemple paradigmàtic: que les persones puguin dur armes. Hi ha hagut mai problemes a Espanya, un dels estats de la UE amb un índex d’homicidi més baix, perquè la gent no anés fins ara armada? No. Si de debò és aquesta o altres proclames una màxima expressió de la llibertat individual, llavors això vol dir que fins ara tots estàvem encadenats i ara vénen els salvadors? No. Llavors, no té sentit plantejar-se l’opció de portar armes, que conceptualment implica negar una situació que ja és bona i, en fer-ho, desperta unes percepcions esbiaixades de la realitat. Així, de retruc, uns, els poderosos, s’aprofiten de la desconfiança mútua entre iguals.

Fixem-nos-hi: les coses s’aprecien pel prisma de la percepció individual en detriment de la ponderació dins de la comunitat i es jutgen immediatament tal i com raja (i curiosament els dolents sempre són els altres, no un mateix: si vull portar arma, és perquè l’altre em pot matar, però jo no mataria, clar). Això no pot sinó portar a una concepció antiigualitària de la societat, que pot ser explícita (quan s’afirma ser correctes i naturals les desigualtats tal i com es presenten ara) o implícita (rebuig dels principis de la democràcia).

Aquest pensament no és ni una anècdota ni una caracterització personal, sinó una característica social profunda i substancial: es tracta de la lluita entre l’herència de la Il·lustració i la perpetuació del regne de les tenebres. Per això cal estar políticament i culturalment preparats per l’assalt que des des l’extrema dreta tant els nostres sistemes polítics com el nostre sistema de pensament rebran. Cal contraposar a les barrabassades la radicalitat democràtica.

Anuncis

Ressenya: el tiempo pervertido

El tiempo pervertido. Derecha e izquierda en el siglo XXI – Esteban Hernández (2019)

El llibre, en una cita:

«La experiencia del populismo señaló algo muy evidente, ya que cuando fuerzas muy desiguales se enfrentan sólo puede haber un ganador; por así decir, se deja el cumplimiento de la ley al arbitrio de la parte más poderosa.»

El llibre, en un paràgraf:

Els moviments polítics s’han definit aparentment per la relació que tenien amb el temps: o bé avançar o bé retrocedir, és a dir, o bé conservadorisme o bé progressisme. Són categories que tallen transversalment les categories clàssiques de dreta i esquerra, de tal manera que també la dreta pot voler avançar i ser “moderna”. Vet aquí com es desenvolupa una forta lluita cultural, sobre la base de la qual s’han donat històricament tres onades conservadores. Allò que les caracteritza és el replegament, la concentració de poder i recursos cada cop en menys mans en detriment de la majoria. Actualment ens trobem en la quarta onada, en un context de noves formes econòmiques que posen èmfasi en les finances, en el guany immediat i en el discurs moralitzant de l’adaptació del treballador al món laboral, que alhora fan trontollar la globalització en favor de la geoestratègia i que porten a l’existència de guanyadors i perdedors. Els qui “progressin” seran els vencedors. Les velles elits, de dreta o esquerra, encarnades en figures com Macron, es tanquen en l’autoritarisme per mantenir el que els havia funcionat. Però es tracta d’una debilitat que és en ella mateixa una condició perquè l’onada conservadora avanci, ja que les tensions existents porten les classes populars i mitjanes, autèntics perdedors de la globalització, a buscar una solució. Només els moviments dextropopulistes ofereixen una alternativa als seus ulls, tot i que realment accentuïn les concentració de poder. És un cercle viciós. La solució passa per oferir una resposta progressita igulitària que aglutini la lluita cultural amb la material.

Què explica?

Esteban Hernández pretén exposar com es poden entendre les tendències de dreta i esquerra al llarg de la història i en els temps actuals de fi de la globalització. Per fer-ho, però, no parteix d’aquests mateixos conceptes ni en dóna una definició inequívoca, ja que són termes que poden variar en el temps, si bé els dóna per descomptat en els seus principis ideològics. En canvi, intenta veure com els moviments polítics s’han relacionat amb el temps (això és així perquè, podem deduir, amb el pas del temps les societats van avançant i la política es desenvolupa en el temps). Així és com l’autor porta a la superfície dos altres conceptes que es creuen amb els clàssics de dreta i esquerra: conservador i progressista. Es tracta d’un clivatge polític, doncs, que posa èmfasi o bé en el retorn al passat, o bé en l’avenç i la modernització. La lluita política, llavors, es desenvolupa també sobretot en el pla cultural i simbòlic, i més sentit cobra encara quan, com reconeix l’autor, són termes que es poden haver acostat ideològicament. Fixem-nos-hi: «La modernización les empujaba a separarse de sus raíces, de modo que las formaciones conseravdoras abrazaron el liberalismo, que en otros instantes fue su enemigo; los socialistas perdieron de vista la socialdemocracia de los años sesenta y setenta, que les había hecho crecer, y dieron forma a varias terceras vías que priorizaron los enfoques liberales en la economía; los comunistas tomaron distancia a través de las nuevas izquierdas, rojiverde y arcoíris, de los postuladors marxistas que habían defendido en buena parte del siglo XX.» (p. 23)

Ara bé, en el fons, tant dreta i esquerra abracen el “progrés” («un avance tranquilo pero incesante»). Aquí és on entra la “perversió” plasmada en el títol de l’obra, perquè no per voler avançar realment la nostra societat millora. Per això l’autor creu que l’interessant és optar una visió que s’enfoqui en la posició que poden ocupar postures de dreta i d’esquerra estructuralment, i això es veu per mitjà de la relació amb el poder (que és un factor que l’autor no treu a col·lació de forma explícita, però, fins a meitat de l’obra), alhora relacionat amb aquell suposat avenç en el temps. Aquesta relació ve definida per la concentració, és a dir, l’acaparament de recursos cada cop en menys mans en detriment de la majoria. La dreta esdevé, doncs, un corrent de manteniment del poder en les mateixes mans o d’enfortiment en algunes de les mateixes, cosa que fins i tot la pot portar a combatre l’statu quo tradicional.

Els quatre replegaments conservadors, iniciats amb l’auge neoliberal, representen el mateix: «más poder y más recursos a los que ya los tenían, [sin] una contracultura alternativa, sino un nuevo statu quo a partir del cual las ideas influyentes no circularán desde el lado de las creaciones culturales o de las universidades, sino desde las consultoras, las escuelas de negocio, los entornos expertos y algunas cátedras de economía. Y en ese new normal aparecen las variables típicas del conservadurismo reciente: una reacción que trata de romper con los establecido, que se vuelve contra parte de las élites, las liberales, a las que responabiliza de la decadancia del país, que empuja el dinero estatal hacia las grandes empresas en lugar de hacia el conjunto de los ciudadanos y que debilita las resistencias típicas.» (p. 43) És a dir, diferenciació social acompanyada d’una profunda lluita cultural. Avui dia el “calvinisme” moralitzador és especialment fort, però també hi ha una diferència: la concentració de poder es deriva més de l’anomenada acumulació per despossessió, com l’autor mateix referencia.

La crisi dels anys recents no és una debilitat, sinó una transformació del sistema que vehicula l’onada conservadora. I es tracta d’un xoc que, com a tal, sacseja la societat. En moments de declivi social, diu l’autor, apareix el populisme com una resposta. «El populismo surge como una reacción y, en consecuencia, canaliza sentimientos, aspiraciones y malestares que admiten distintas lecturas ideológicas. Puede ser aprovechado por las fuerzas conservadoras, entendidas como las que refuerzan la posición en la estructura social de las clases favorecidas o por las fuerzas progresistas, aquellas que tratan de generar un cambio en el reparto de posiciones que redistribuya el poder y los recursos de modos más favorables a la mayor parte de la población.» D’aquí extreiem una important reflexió, doncs: aquesta resposta pot ser efectivament contrària o una reacció causada per la commoció que en realitat segueix beneficant la concentració de poder. La línia explicativa de l’autor, si bé partida en diversos capítols en referència a la relació amb el temps, és molt lògica: conservadors i progressistes s’han mogut en el mateix espai, el rebuig al passat i l’avenç cap al futur; l’esquerra accepta la visió del món (culturalment dominant), però substitueix els individus pels col·lectius. Per tant, la reconcentració de poder amb els conseqüents efectes negatius en la igualtat social va avançant i, doncs, la reacció es desperta.

La situació avui dia és interessant i diferent. Les tensions entre els modernitzadors globalitzadors (elits liberals que per mantenir-se només poden recórrer a l’autoritarisme) i la classe resistent al canvi (que vol recuperar el passat) no posen en dubte la conformitat amb les justes normes explícites, és a dir, els valors de la democràcia. Ara bé, se la buida de contingut per les desigualtats i els excessos del capital, cosa que porta a un empetitiment dels marges de sentit, del que és acceptable…. És en aquest context on es desenvolupa la confrontació entre els molts i els pocs característica del populisme i d’on surt la reacció, i que fa reflotar la importància del poder. Seguint Maquiavel, Hernández deixa clar que amb poders privats coexistint en el mateix espai l’interès col·lectiu queda ressentit. És per això que l’autor, si bé tem un “neobonapartisme” si les relacions de força no són favorables a la majoria, es posiciona clarament al costat dels molts, ja que tota forma de desigualtat és intrínsecament antidemocràtica. Per això pretén donar un model per una resolució democràtica d’aquest conflicte: el populisme nord-americà de tombants de segle.

Els discurs cultural, acaparat per la derta, és el mateix abans i ara: ordre i avenç estable, cosa que es trasllada psicosocialment en la confrontació entre esperança i por. Però darrera d’això, els canvis materials reals de concentració de poder. Què ha succeït? «[El populismo de derechas] es una corriente política exitosa porque ha apelado a sentimientos muy presentes en nuestras sociedades y que ha ofrecido opciones contundentes a poblaciones que sienten a menudo el peso de la impotencia, pero también debido a que ha sabido mezclar aspectos culturales con materiales; o más propiamente, porque ha logrado vincular ambos de una manera concreta.» Dit d’una altra manera, els moviments populistes nacionalistes articulen un discurs sobiranista atractiu per als perdedors de la globalització, han après a combinar «grandes palabras, pero ventajas cotidianas». Això ens serveix d’advertència i de lliçó: no podem deixar que la reacció vagi en aquesta direcció, sinó que hem d’aprendre del populisme nord-americà per donar solucions democràtiques. Si el perill real és la concentració de poder, llavors hem de participar en tots els àmbits possibles, afirma Hernández al final de l’obra, que oposin resistència a aquests canvis que penetren tant a remolc del “futur inevitable”, com de la reacció nostàlgica que referma, però, unes elits acaparadores.

Índex:

I. La respuesta es sí
1. La línea del tiempo
2. La nueva división
3. El conservadurismo, una mirada estructural
4. La primera reacción
5. La lucha contra el mal
6. Un gran paso adelante

II. El futuro
1. Lo inevitable
2. De qué hablamos cuando hablamos de futuro
3. La brecha del cambio
4. El calvinismo y la cuarta oleada conservadora
5. La sociedad, cosificada como mujer
6. El presente es el futuro

III. El presente
1. Un mundo transparente
2. Ensamblando las partes
3. El significado de la desigualdad
4. El centro prescindible
5. Todo lo sólido se desvanece otra vez
6. Las resistencias

IV. El pasado
1. Tiempo ambivalente
2. Hombres ambiciosos
3. La moral y la economía
4. La campaña
5. Lo interesante del populismo

V. Mientras tanto
1. Atasco de limusinas
2. El retorno de la reprimido
3. Un mundo sin ideología
4. El reparto global
5. El informe de Maquiavelo

VI. Hasta aquí hemos llegado
1. La dimensión del poder
2.La corrosión de las normas
3. Guerra de élites
4. Nosotros

Més per internet:

Recensió del llibre a Mientrastanto; col·loqui gravat amb l’autor que va tenir lloc al Congrés de Diputats; entrevista a l’autor a El Confindencial, diari on escriu.

El tiempo pervertido.indd

Amb ganes

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

 

No una ni dues, sinó tres vegades ens demanen que dipositem el nostre vot en les immediates setmanes. I no una ni dues, sinó segur que moltes vegades la majoria de nosaltres ha dipositat ja el seu vot en la seva vida. En el fons, el que hi ha en joc és el mateix: quina societat volem.

Els nostres temps semblen caracteritzar-se per una cosa: una onada de populisme xenòfob, nacionalista agressiu i que sembla trencar la tradició de cohesió europea; una onada, en el fons, reaccionària. Davant seu, una esquerra que, des del Regne Unit fins a Espanya, intenta organitzar-se i apel·lar a la majoria. Per això, les generals i les europees són especialment les eleccions que marcaran el caràcter polític del futur.

Hi ha, però, un problema. En moltes coses s’equivoca aquesta esquerra transformadora, que sembla capficar-se en qüestions identitàries abans que identificar els qui qüestionen la justícia social. A casa nostra, a més, en moltes coses sembla també haver estat influïda per aquesta ja quasi eterna saga processista, fins al punt que, ballant la seva música, l’està dividint. Molts trobem a faltar una esquerra desacomplexada davant de la qüestió nacional i els apropiadors de la pàtria; molts enyorem aquell temps en què un partit nou va irrompre a l’Estat i efectivament assenyalava sense complexos els qui sempre guanyen (o millor, sempre volen sortir guanyant): els de dalt.

Podem estar irritats, indignats, cansats… tant d’aquesta esquerra cagadubtes, com en general. I hi tenim tot el dret i potser fins i tot tenim raó. Però no ens hem de confondre: el nostre enemic és l’abstenció i el monstre que ella pot alimentar. Amb un perill tan proper com és una dreta, ella sí, desacomplexada i desconfiada amb els principis de pluralitat i diversitat democràtics, no defallir es converteix quasi, quasi en un deure cívic. Aquella onada que recorre Europa avança amb molta empenta al galop de frases grandiloqüents, però poc suport de base (les manifestacions a Espanya en són exemple). Per això ni ens hem de conformar, ni hem de defallir. Cal demostrar de quin costat està la majoria social perquè, amb complexos o sense, efectivament els qui surten guanyant són els de sempre. Jo ho tinc clar: sé què no vull.

És obvi que necessitem una força que alhora freni la deriva reaccionària que veiem en la societat i empenyi aquella esquerra víctima de sectarismes i extravagàncies més enllà dels límits que, acomplexada, ella mateixa es posa, a fi de ser veritablement tranformadora. I aquesta força, en el fons, som nosaltres. També en aquest àmbit ens hi juguem molt, per això cal perseguir units els objectius comuns dels molts, no dels pocs. Sé que podem i jo ja en tinc ganes!