Arxiu del Bloc

Religió i terrorisme (vídeobloc)

Anuncis

La mitificació de la Natura

La crítica ecologista dirigida a la societat actual dient que està basada en el supòsit de la superioritat de l’home sobre la natura és errònia. Aquí pretenc donar una explicació al respecte i justificar que l’idealisme ecològic no és ecologisme pròpiament dit, però vull advertir que la cosa és complexa, no sé si haurà quedat clar i que, en realitat, hi ha múltiples temes paral·lels que toco en aquest article. Doncs bé, per entendre l’explicació que aniré donant, hem de partir d’entrada de la pressuposició en el pensament ecologista que l’home ha de “conviure” amb la naturalesa, que cal conscientment buscar o mantenir un equilibri en el qual l’home estigui en “igualtat de condicions” amb la resta d’element naturals, que antigament (en l’època primitiva) les societats humanes estaven perfectament integrades en la naturalesa, però això s’ha anat pervertint. Aquest diagrama ho il·lustra:

model eco i ego

Ningú no pot negar que en el nostre imaginari social el model eco és el que hauria de prevaldre i que, fins i tot, és en certa forma promogut per l’ecologisme. Ara bé, aquesta imatge idealitzada transmet, quan es pretén dir que el model eco és estupend, com si fos el correcte de manera “natural”, i que és el que seguien les societats primitives, una idea totalment falsa. En el fons, és dominant en el nostre imaginari social una concepció de la Natura com a cosa harmoniosa, ordenada i equilibrada, quelcom que no se sosté per enlloc. Per desmuntar-ho, hem de començar per la imatge idealitzada de les societats primitives.

La distinció entre civilització i natura sempre ha existit. Antropològicament parlem de la contraposició entre selva i aldea, no com a tals, sinó conceptes de significacions antropològiques en la cultura: la selva és el desordre, mentre que l’aldea és l’ordre (o sigui, el que té sentit). L’existència humana plena es duia a terme en l’aldea, mentre la natura era indòmita, un territori on només s’aventuraven els homes per les necessitats de la supervivència. No és cert que hi hagués un equilibri “natural”, no és del tot cert que tals societats tinguessin una consciència ecologista. I, en tot cas, si tenien res semblant, no era tampoc perquè la natura és bona de per si i s’ha de protegir (aquest és el discurs ideològic ecologista de les nostres societats, que en cap cas no podem cometre l’error antihistòric de traspassar-lo a les societats primitives), sinó perquè de la natura (o, millor, de l’ambient) depèn, en termes immediats i materials, la subsistència de l’home (per tant, de l’aldea). Si aquests pobles donaven aparença divina als fenòmens naturals era per fer-los més comprensibles i amables i per restar temor envers el desconegut, no perquè fossin perfectes ecòlegs que no farien mai mal a un arbre. És cert, evidentment, que no es dedicaven a destrossar l’entorn natural, i no ho feien perquè seria contrari a les seves necessitats de supervivència: no és que la natura, pel sol fet de ser-ho, es valgués el respecte dels homes, sinó que oferia (i les ofereix encara i sempre ho farà) les condicions materials per a la supervivència dels homes. Dit d’una altra manera, les religions són la manera de donar sentit als fenòmens naturals que no es comprenien, per fer-los subjectivament significatius, la qual cosa demostra que efectivament no hi podia haver una valoració de la natura, perquè era quelcom llunyà i inescrutable. En definitiva, hi ha una frontera entre aldea i selva. L’home no ha format mai part constitutiva a un mateix nivell de la resta d’elements naturals d’un sistema equilibrat, sinó que sempre s’ha trobat immers en un entorn hostil, sempre la natura l’ha pres, pressionat, constret. Ara bé, el que sí que crec que es pot afirmar és que l’home ha pretès expandir l’aldea a tot l’abastable per la cultura humana, però òbviament parlant en termes evolutius, no intencionals.

És cert que lindustrialisme és l’època històrica en la qual sorgeixen idees i ideologies que veuen el treball humà com quelcom capaç de sotmetre la naturalesa: el treball és, en certa forma, la manera de superar la forta contraposició entre aldeaselva, per tant la forma de superar, dit en termes marxistes, el conflicte originari entre home i naturalesa. En realitat, sempre ha estat el treball com l’home s’ha relacionat amb la naturalesa, però les necessitats materials de la nova civilització industrial aportaven un canvi qualitatiu. Jo penso que d’això es deriven dues coses molt lligades: en primer lloc, es comença a construir el que segons el diagrama superior s’anomena model ego, en la mesura que la tècnica i la cultura en general permeten a l’home estendre la seva capacitat d’adaptació (i ampliar les fronteres de l’aldea). En segon lloc, el positivisme implica que la naturalesa, precisament perquè la tècnica permet trobar sortida a totes les necessitats humanes, deixa de ser quelcom d’inescrutable. Però és molt important, i és el quid de la qüestió, tenir present que de tot això no es deriva necessàriament ni inevitablement que l’home hagi de “dominar”, de destruir, de doblegar tots els fenòmens i fets naturals a la seva voluntat, sinó que tot depèn de les relacions socials que hi hagi en la forma industrial de la civilització, ja que les relacions amb l’entorn només són un reflex d’aquestes relacions socials.

Walter BenjaminEn aquest sentit, jo defenso que el problema del dit “model ego” no és el fet que l’home estigui al capdamunt de la jerarquia, ni molt menys: l’home és la mesura de totes les coses! Sinó que històricament se li hagi donat sentit només respecte de la relació entre l’home i la resta de la naturalesa, no respecte de les relacions entre homes. En efecte, de l’industrialisme va acabar dominant la idea del treball com a font de tota riquesa, idea que ha prosperat també amb el marxisme, no exempta, però, de polèmica. Walter Benjamin mateix, per exemple, ja deia que en aquesta noció es troba la versió secularitzada de l’ètica protestant i, presa com a noció de progrés, significa, com diu a les Tesis sobre la història: “Sólo está dispuesta a percibir los progresos del dominio sobre la naturaleza, no los retrocesos de la sociedad.” De nou, es tracta d’una qüestió materialista: el que cal tenir en compte són els béns i beneficis de la societat en el tractament objectiu de l’entorn natural. Aquest altre fragment ben suggerent recull, al meu parer, una correcta noció de treball i, de retruc, de naturalesa: “Para Fourier, el trabajo social bien ordenado debería tener como consecuencia que cuatro lunas iluminen la noche terrestre, que el hielo se retire de los polos, que el agua del mar no sea más salada y que los animales feroces se pongan al servicio de los hombres. Todo esto habla de un trabajo que, lejos de explotar a la naturaleza, es capaz de ayudarle a parir las creaciones que dormitan como posibles en su seno. Al concepto corrupto de trabajo le corresponde como complemento esa naturaleza que, según la expresión de Dietzgen, ‘está gratis ahí’.” Si bé he de reconèixer que és una discussió filosòfica complexa i, particularment, en el seu llibre ell no ho detalla, tanmateix interpreto que el que ve a dir és que la gràcia de l’aplicació de la vida tècnica en la naturalesa és que és més fàcil tenir un entorn apte per a la vida social i saber amb què ens trobarem, perquè, altrament, la naturalesa salvatge és tota una cadena accidental d’esdeveniments i, quan canvia una baula, no se sap mai com reaccionarà i com canviarà el conjunt.

És en aquest punt, després d’haver fet aquesta llarga digressió, on podem entrar en la qüestió del mite de la naturalesa. Certament, aquesta observació que acabo d’anotar parteix de la idea que la natura és desordre i que és l’home el que s’hi ha de fer un lloc per poder viure. I cal insistir molt en la qüestió: aquesta és la concepció típica de la contraposició entre aldea i selva i que el positivisme ha, podríem dir-ne, heretat sota una forma científica. Sobre això és sobre el que s’ha construït la modernitat. La qüestió idealista sobre la suposada bondat metafísica en “respectar” la naturalesa és posterior, és actual. És el postmodernisme el que ha construït el que el diagrama copiat anomena “model eco”.

Hi ha aquí dos errors essencials i complementaris. En primer lloc, idealitzar un passat com si fos cert, cosa que només es pot fer si, en segon lloc, es considera la naturalesa una cosa harmoniosa, com un equilibri fix i perfecte. El fons, en realitat, és l’errònia concepció de la natura: un ambient afable en el qual l’home es pot moure lliurement. Aquest és el mite, que sovint significa considerar que hi ha una situació prèvia perfecta de la natura i, com a tal, no ha de ser tocada. Aquesta mitificació certament ens suposa problemes: com identifiquem aquesta situació prèvia? I segur que les mateixes dinàmiques de la naturalesa no l’alteren? I per què no hauríem de poder modificar la natura? No cal anotar, igualment, l’error de perspectiva: igual com un erroni concepte del treball només considera progrés el domini sobre la naturalesa, un erroni concepte ecològic només considera com a ecologisme les relacions entre home i natura (o l’equilibri natural per se), no les relacions entre homes. A més, no es considera que l’evolució biològica i ecològica no deixa de ser sempre un seguit d’accidents, un equilibri contextual. Igual com una errònia concepció del treball considera només el progrés en termes del domini sobre la naturalesa, una errònia concepció ecològica consideraria l’ecologisme com la inviolabilitat de la naturalesa.

Però una primera paradoxa d’aquest pensament no triga a manifestar-se. En efecte, els ecologistes i mediambientalistes diran que els homes no estan per damunt de la natura, que hi viuen a dins, per tant que no podem modificar la natura com si fos una cosa externa… però, altanto: què fa la mitificació de la natura si no és justament interpretar la Natura com quelcom tancat i ordenat per si mateixa i separada de l’home? Precisament, doncs, perquè som humans i vivim en un entorn natural, és normal (“natural”) que hi actuem, no es tracta de dues esferes independents. I si les nostres activitats envers la natura han de ser més limitades, no és perquè la natura existeixi abans, perquè fem malbé una situació òptima que hauria de ser intocable o perquè la natura tingui drets, sinó perquè l'”alteració” de la natura, lluny de ser dolenta per si mateixa, pot repercutir negativament sobre nosaltres. El bon ecologisme consisteix, llavors, a reconèixer els perjudicis inútils sobre la natura (i, consegüentment, sobre nostre) i adaptar-nos a la natura i treballar-la en funció de les nostres possibilitats tècniques.

Darrera d’això es fa visible encara una contradicció: l’home és superior a la natura, malgrat que idealment es presenti el model com un cercle harmoniós on elements humans i naturals són iguals. Aixo és, justament, una segona paradoxa. Expliquem-ho: el model eco es justifica per l’obligació de cuidar la naturalesa; no només es pressuposa un equilibri diví, sinó també una espècie de responsabilitat de l’home envers la natura (a la qual, fins i tot, se li pressuposen drets), quelcom que només pot tenir sentit si es considera que hi ha relacions de força entre els dos “agents” (humanitat i natura). El problema de la responsabilitat, certament, és que implica una relació bilateral, la qual, òbviament, no té sentit de la natura envers l’home: quan la natura “envia” un huracà contra els pobles, com s’ha d’entendre? Doncs simplement no s’ha d’entendre de cap manera. És la divinització o l’animisme justament el que hi donen un sentit: l’huracà és un càstig dels déus. Per això seria un error considerar la relació de l’home amb el seu entorn com una responsabilitat “pura”, perquè necessàriament això seria objectivar la natura (per tal que aquesta responsabilitat tingués sentit), és a dir, filosòficament parlant, implica la mitificació de l’entorn natural com un tot, independentment de si hom pensa de debò que és un càstig diví o no.

Però encara no hem arribat al nucli d’aquesta paradoxa: la superioritat de l’home respecte de la naturalesa, que només pot ser tal justament perquè la naturalesa pren aquesta forma mitificada. El mite pren forma per oposició a l’altre model: el “model ego” forma part del resultat de l’evolució històrica i fer-hi una crítica no vol dir justificar un aparent model “natural” no corromput. Això és quelcom ideològic, un model que no té perquè contraposar-se a l’altre. Això és així perquè, en el moment idealista de valoració de la natura, s’agafen els efectes negatius que una mena de sistema d’organització social (no pas creat a voluntat, sinó per evolució històrica) provoca sobre el medi ambient, com si fos tot el sistema, diguem-ho així, de relacions naturals; per oposició, llavors, es legitima una cosa que es veu contrària (també com si realment pogués ser totalment construïda per la consciència humana). És a dir, s’agafa la part pel tot: o sigui, els efectes negatius materials, per la completa coherència del sistema natural; i per això, la solució també, en sentit invers, ofereix una imatge total a una cosa parcial: un complet aparent sistema coherent que contextualitza tota l’existència humana, a unes formes materials particulars i històricament circumscrites de “dominar” la naturalesa. És d’aquesta confusió que es produeix l’error de considerar aquest “model eco”, que, com acabo de dir, s’ofereix de forma ahistòrica, com universal en sentit “natural” (i, doncs, essencialista, i si és essencialista vol dir que, efectivament, pressuposa una bondat “natural” -tornem-hi amb aquesta paraula…- que no pot ser lògicament justificada d’altra manera que no sigui per mitjà del mite), i és així com s’aconsegueix el que en realitat es pretenia evitar: imposar aquest model ideològic no només a la resta de cultures contemporànies, sinó extrapolar-lo a tota la història i distorsionar la imatge real de les societats primitives, una imatge, doncs, que confecciona la natura d’una determinada manera. Aquest que he anomenat “complet aparent sistema coherent” no pot ser confeccionat d’altra forma que no sigui controlant la naturalesa. Aquí hi ha la gran paradoxa: aquesta coherència de què parlo, aquest “model eco”, és i ha de ser antròpicament construït, a fi i efecte de superar i descartar finalment el conflicte originari entre treball i natura. Per acabar-ho de deixar clar, només cal indicar que això vol dir que la distinció antropològica entre aldea i selva desapareixeria en favor de la segona, erròniament apreciada. No cal dir, novament, que això és un pur idealisme que oblida que l’home és un animal essencialment social i cultural.

Per tancar la qüestió, és important fer notar que la concepció del “model eco” impedeix el bon ecologisme, perquè, sota la mitificació que domina el nostre imaginari social, s’amaga la realitat de la relació entre home i entorn i, d’aquesta manera, es fa difícil de tirar endavant mesures que encaixin objectivament amb la situació. És més, bé es podria pensar que cal desterrar la mitologia de la Mare Natura per tal de poder fer un ecologisme real i que ens emancipi de les constriccions naturals. La natura entesa com una cosa harmoniosa i tot això no existeix, la Natura no és un ordre equilibrat que l’home pugui destrossar.

Amb tot això que dic no s’ha d’entendre el contrari: no estic justificant el capitalisme depredador ni l'”explotació” de la natura, simplement el que estic dient, criticant l’idealisme ecològic, és que el “model  ego” és objectivament cert, mentre que el “model eco” és una fantasia i seria “antinatural” pretendre que la natura funcionés d’aquella manera, i intentar-ho no seria sinó, al contrari del que es pensen els ecologistes fanàtics, una “imposició” de l’home sobre les lleis de l’equilibri de la naturalesa.  La cosa rau a veure si (i com) les nostres pràctiques socials en la nostra situació social actual destrossen la societat, si l’afecten negativament, si, en últim terme, impedeixen la vida humana. Llavors, a partir d’una bona concepció del “model ego” tal i com ho he justificat, i tenint en compte la cultura humana i les necessitats socials, es podrà articular un correcte ecologisme.

El món no es va acabar el 21-12-2012

Deien els maies que el món acabaria el 21 de desembre d’aquest any passat, cosa aquesta que es difonia àmpliament per les xarxes socials i que genera en alguns, ben convençuts, molt de temor. Sí, ha passat ja molt de temps, és que no vaig tenir temps de publicar-ho abans, però en tot cas el que aqui diré continua vigent perquè ens servirà per entendre una mica el temps maia i per fer una introspecció de nosaltres mateixos. Perquè això de “deien els maies” no sembla gaire convenient: segur que ho deien?? Doncs resulta que no, no ho deien. Vet aquí l’objectiu primer d’aquest article: deixar ben clar que això de la fi del món és una interpretació occidentalitzada del calendari maia, una interpretació que parteix de la visió pròpia del calendari i del temps, però que no s’adequa al que els maies volien dir amb “fi del món”, si és que de debò usaven aquesta expressió. No desenvoluparé, però, aquesta afirmació en aquest article. N’hi ha prou que tinguem present que nosaltres ho estem entenent com volem, i a més (a sobre, millor dit), la interpretació entra dins dels canals normals de difusió de la nostra societat de masses i es barreja amb valors i fenòmens socials típicament postmoderns, com l’espectacularització.
La falsa interpretació que es fa de les “profecies” maies no vol dir, tampoc, però, que els maies no parlessin de la fi de res. Una correcta interpretació històrica ens farà adonar que precisament el que Occident s’ha tret de la màniga és aquesta visió apocalíptica, ben allunyada de la interpretació rigorosament científica. Per això, cal que coneguem com era el calendari maia i com entenien ells el temps, per saber què volen dir exactament aquestes “profecies”. Aquest és el segon objectiu de l’article: intentaré fer una exposició del temps maia, fer entendre la cosmologia maia i interpretar-ho tot històricament i a partir de les observacions sociològiques del temps -com jo les entenc- de Norbert Elias, un dels grans estudiosos dels processos de civilització.

En primer lloc, cal que sapiguem que els maies (i les cultures mesoamericanes), l’inici històric dels quals usaualment es fixa entorn de l’any 1000 de la nostra era, és una de les civilitzacions que ha desenvolupat un sistema calendàric més complex. Tenien un gran control i coneixement del calendari solar, segurament substrat cultural d’origen olmeca (la primera civilització mesoamericana). La seva unitat de temps bàsica, però, no era l’any, com ho és per a nosaltres, sinó el dia. Això vol dir que, si bé tenien una unitat de temps equivalent al cicle solar anual, ells comptabilitzaven el temps a partir del cicle solar més “bàsic” i directe per la seva experiència: el naixement, mort i renaixement del sol (les 24 hores del dia). Les seves unitats de temps equivalien a 20 unitats de l’anterior, i així comptaven. Les unitats bàsiques són que les llisto a continuació, però no tenien perquè formar per si mateixes el calendari, ja que aquest es basava en referents diferents (lunar o solar) en funció del tipus de calendari (religiós i civil), de tal manera que el calendari (una imatge de les rodes de comptar del qual poso més a baix) incloïa cicles diversos, perquè tenien diverses manera de comptar (la manera llarga i la curta).

1 kin= 1 dia
1 uimal= 20 dies
1 tun=18 uimals= 360 dies (és la roda 1, que correspon al calendari haab, que inclou 5 dies més)
1 katun= 20 tuns= 7.200 dies= 20 anys
1 baktun= 20 katuns= 144.000 dies= 394 anys aprox.
1 pictun= 20 baktuns= 2.880.000 dies= 7.780 anys aprox.

Aquest calendari no és sinó un símbol social, diria Elias, per plasmar i materialitzar la concepció del temps, de tal manera que exercia coerció social perquè la societat es mantingués cohesionada. Però és una concepció molt particular del temps, perquè no és lineal com el nostre. I això és perquè en aquelles civilizacions mesoamericanes, la cosmogonia era, com és lògic, mítica i fonamentada en els processos naturals, aquells vivenciats i experimentats en les activitats socials elementals d’aquella societat. Aquests processos marquen uns cicles regulars i pauten el mode de vida social, perquè l’organització social depèn del medi en el qual es viu. Això ho podem veure perfectament amb l’agricultura, que era el seu fonamenta econòmic, i que mereix un reconeixement especial en l’elaboració religiosa de la realitat. De fet, la mitologia maia diu que els homes es van crear del blat de moro: Teotihuacan era la ciutat santa on es van crear els homes, i també el sol. Aquesta ciutat ritual (i és que hi havia ciutats “especialitzades”, per exemple Xochicalco era una ciutat astronòmica) tenia com a funcionalitat una clara manifestació ideològica, un lloc on es concentrés i es pogués identificar la cosmovisió de la societat.

Això ho dic perquè, de nou, ens recorda la concepció del temps: si les ciutats rituals servien per instituir i simbolitzar una cosmovisió divina conforme de l’organització social és perquè en aquella societat no es realitzava un domini de les forces naturals, simplement quedava regulat el seu procés, institucionalitzada i formalitzada la dependència de la naturalesa par tal de reduir la inseguretat. Aquest és un model de temps repetible, i no finit, com el nostre: no són els fets de l’home exactament el que cal simbolitzar amb el temps, sinó els processos còsmics en els quals, dins dels quals, es desenvolupa l’home. No és vàlida llavors la concepció de “l’home i la naturalesa”, sinó més aviat “l’home en la naturalesa”. Òbviament, com que la regulació del temps és diferent, implicaria una consciència personal del temps també ben diferent, potser molt més religiosa i no angoixada a nivell personal sobre l’edat, per exemple. No obstant, segurament els maies no deurien ser conscients del caràcter simbòlic del temps, no s’adonaven de la síntesi conscient que el temps suposava.

És el matís religiós el que funcionava com a calç aglutinant de les dinàmiques socials i la seva representació simbòlica. De fet, el temps per als maies ja tenia un prou elevat nivell de síntesi, com diria Elias. El nivell de síntesi vol dir que és un “símbol d’un ampli entramat de relacions, on s’intercalen els processos de nivells diversos: l’individual, el social, el natural inhumà” (pròleg de Sobre el tiempo).
La relació entre el nivell simbòlic del temps i les plasmacions socials no suposava una tant forta interiorització personal com en les nostres societats, ja que la coacció del temps (la força de la regulació social a partir del calendari) es feia per mitjà de representacions fantasioses i no d’acord amb una realitat. Així, a la cultura maia, el temps no reprodueix el que es produeix a la realitat, sinó que la realitat (mítica) és recreada per la concepció del temps, aquesta regulació de les dinàmques socials que acaba suposant una forta interdependència. Això difereix del nostre temps actual, si bé és cert que tampoc no té perquè recrear la realitat; és més, “quan els símbols en el curs del seu desenvolupament han adquirit un altíssim grau d’adequació amb la realitat, els homes s’enfronten a una dificultat especial per distingir entre símbol i realitat”, com ens passa avui dia (ho diu Elias també al pròleg de la mateixa obra).

El temps cíclic implica que, si bé és una referència (tot recurs simbòlic de l’home són referències per categoritzar la realitat) amb la qual ordenar les interdependències humanes, no és tant “autònoma” com ho podria ser el temps per a nosaltres. A més, com que la cosmovisió és religiosa i més pròpia d’una societat amb solidaritat mecànica, en paraules de Durkheim, doncs la identitat personal que es crea no respon a una autoubicació en la línia temporal (perquè no hi ha línia, és cíclic, recordem-ho, i perquè la ubicació depèn del grup), sinó que la consciència individual prové d’aquella acceptació i interiorització de les representacions col·lectives fantasioses. És com si l’home no tingués consciència per se (que la té, però), sinó que els esperits i les forces divines l’hi han induït.
Per altra banda, sobre les persones el que hi afecta són les forces sobrenaturals i el que els déus han estipulat, d’acord amb la pauta temporal repetida, que suposa una autoubicació col·lectiva de la comunitat, d’una manera tal que no preocupa el futur, perquè serà una repetició del passat. Per això el temps era potser més com una freqüència que no com una referència, en termes cosmològics. Això és, una pauta d’ordenació natural, un model harmònic i sintonitzat del cosmos, en el qual la persona es trobava en la seva vida quotidiana, sense possiblitat d’intervenir-hi (ni voluntat) i sense cap més transcendència que no fos viure en l’estat terrenal ritualitzant socialment la successió i esdeveniment de les pautes concretes, que en el seu conjunt formen cicles pels quals el cosmos “reinicia” la vida. No és tan complicat d’entendre (si és que jo ho interpreto bé, és clar), sinó que en certa forma ve a ser el mateix que passa amb el dia, procés natural que sí que era experimentat per les persones, però a un nivell superior i fantasiós, justificat míticament però llunyà de l’experiència humana.

Per acabar, recupero el comentari de la significació de la profecia. De moment espero que sigui més o menys clar el que fins ara he dit, i espero no haver fet cap error greu d’interpretació, però no he volgut entrar en les característiques de la religió per no complicar-ho, tot i que una cosa bàsica que pot ajudar a entendre els cicles és el fet que el temps suposa anada i vinguda dels déus al món dels homes i efectes en el destí humà de la complementarietat dual (per exemple, nit i dia, bé i mal…) de les divinitats.

Sabent tot això, la cosmologia maia va “predir” (però no en el sentit de mirar el futur, sinó de fixar el que s’havia de traslladar cap al futur per l’ordenació natural del temps cícilic) el final d’una era. El final del món és una idea construïda damunt d’això, segurament conseqüència d’una interpretaciór ràpida i de la translació de la visió nostra del temps. És a dir, la fi del món (donem per vàlida aquesta expressió per entendre’ns) per als maies no era la seva destrucció, ni molt menys, sinó la incorporació de noves pautes, noves eres d’influència còsmica o el que fos que estigués dibuixat en el mapa còsmic, perquè el món no era pas independent, sinó que entra totalment en aquests mapes.
De fet, fins i tot si sí que hagués suposat la fi del món, sospito que els maies ho haurien acceptat com un fet propi d’aquella ordenació còsmica, un fet ineluctable que va més enllà de la mera existència de la societat. Deixeu-me que ho compliqui més: imaginem efectivament això, que sí que els maies entenien que era la destrucció absoluta del planeta, i imaginem també que la seva civilització encara perdurés; podem suposar que de ben segur, si el món no s’hagués destruït, com ha passat ara, llavors sí que s’haurien espantat, sí que seria una gran desgràcia cultural, perquè el succeït s’hauria escapat del seu plànol d’interpretació de la realitat, i el “xoc” hauria estat el que potser faria a partir d’aquell moment que la seva civilització desaparegués. Bé, si he fet aquesta mena d’hipòtesi i suposició aventurada d’història-ficció era per fer més clara la significació de la consciència col·lectiva i la força d’aquest univers simbòlic: per a ells no hauria suposat cap problema que el món es destruís, però sí que no hagués passat res quan se suposava que sí, llavors es derruiria totalment la seva concepció de temps.

Finalment, per complementar tot plegat, us poso un breu vídeo de la NASA que havia de ser publicat el dia 22 però es veu que es va filtrar per internet, on justament explica per què el món no va acabar el dia 21, desmuntant els diversos finals còsmics que podria patir la Terra: