Arxiu del Blog

Crítica al discurs racialitzador: herència vs. llegat

Utilitzo els termes “herència” i “llegat” (colonial, per exemple) de forma diferenciada en la definició per matisar-los i contraposar-los, a fi de donar peu a una reflexió i crítica sobre el discurs racialitzador que identifica de forma essencialista grups i els oposa de forma categòrica.

“Reflexions per a una Catalunya en comú”: comentari crític

Com vaig anunciar quan vaig resumir la conferència “Reflexions per a una Catalunya en comú” de Xavier Domènech, aquí pretenc agafar alguns dels elements que va tractar per comentar-los críticament.

Per començar, crec que podria dividir la seva conferència en tres parts, de les quals analitzaré separadament alguns tòpics:
-1a part: va repassar la situació de la crisi global i en va emfatitzar, sobretot, la dimensió ecològica, que suposa un altre repte que els comuns han d’afrontar.
-2a part: discussió sobre la definició ideològica de l’espai polític dels comuns.
-3a part: breu discussió sobre la construcció del projecte dels comuns i del projecte de país, i aprofita per esmentar el procés constituent, que no centra en els termes de l’aspecte nacional i la independència, sinó que emmarca en el context global.

1a part: la crisi global i la seva dimensió ecològica:

És d’agrair que potser per primer cop en un discurs de les forces polítiques progressistes, a banda d’ICV, que ja té trajectòria en aquest camp, es parli de medi ambient i, a més, i això trobo que és molt important, es remarqui l’amenaça ineludible que representa ecològicament el canvi climàtic, amenaça que, en paraules de Domènech i que no són pas exagerades, posa en perill les bases de la nostra civilització.

Tanmateix, seria un error prendre l’ecologisme només com a bandera de batalla, com un valor més (valor estètic) onejat per remoure consciències i preocupacions morals. Cal remarcar, com va fer Domènech, que es tracta d’una condició insalvable: el canvi climàtic generarà estralls, i qualsevol força política, precisament per ser “política”, ha de tenir en compte aquesta condició d’aquest “canvi d’època” que ens ha tocat viure, perquè el medi ambient no és aliè ni estrany, sinó que el que passa té a veure amb l’activitat humana. Sent-ne conscients i aprenent què fem de les nostres accions, podrem canviar-ho. Així, la nova política ha de saber abordar el medi ambient, i fer-ho, entenc jo i seria desitjable que els comuns ho incorporessin, en tant que activisme ecologista, és a dir, anant més enllà del que ICV ha fet i, com en d’altres qüestions, analitzar-ho profundament per veure’n les implicacions i bandejar les trampes que el neoliberalisme té preparades, com l’economia verda. En canvi, crec que seria una bona cosa, i seria una important tasca pedagògica i política dels comuns, abordar seriosament i fermament el problema tal i com se’ns presenta, a partir del que s’ha anomenat resiliència, és a dir, adaptació a les noves previsibles condicions.

2a part: base ideològica dels comuns:

Aquesta no va ser una discussió llarga i complexa, tot i que en certa manera està lligada amb la tercera part de la conferència, però contenia un potent missatge; potent i controvertit, que no va ser més desenvolupat per cautela, cosa que trobo justificada, tant per evitar possibles friccions inicials en el pla ideològic, sempre consubstancials a l’esquerra política, com perquè, malgrat Domènech genera un influx intel·lectual, ell mateix sap que l’espai polític encara està per definir-se i cal abordar el tema tranquil·lament.

cwxa8n-wqaa64az

Quin és aquest potent missatge? Doncs la seva afirmació que l’únic que es pot posar en pràctica ara mateix per intentar materialitzar el projecte polític guiat per un republicanisme més emancipador és la socialdemocràcia. Això és efectivament una gran certesa (i és una qüestió que tinc pendent de tractar més extensament en aquest meu bloc). Ara bé, els comuns, segons les seves paraules, són i han de ser hereus de tota tradició emancipadora, i, per tant, reconeixent igualment els límits de la socialdemocràcia, cal anar més enllà. Així, quan diu que és l’únic que es pot fer, no pretén pas -no se l’ha de malinterpretar- posar aquesta etiqueta, no és tant perquè pretengui definir així l’espai dels comuns, sinó perquè pretén així conceptualitzar el món real al qual l’activitat d’aquest subjecte polític es dirigeix. Un cop conceptualitzat i entès, és possible realitzar l’activitat política transformadora i realista.

En efecte, aquesta relativa defensa de la socialdemocràcia no ha de portar a entendre-la com una activitat pràctica que s’ha de fer perquè no hi ha més remei a falta de poder aplicar tal qual la teoria; ni és tampoc un subterfugi per no fer el que es voldria fer, ja que la política no és mera qüestió de desitjos ni intencions, sinó de guiar una acció transformadora segons les possibilitats. L’anàlisi de l’objecte de la realitat mostra que les possibilitats de canvi passen per la socialdemocràcia; no és, doncs, tampoc una afirmació pessimista, sinó que, precisament perquè és així, podem ara vincular críticament la nostra activitat subjectiva a la realitat. Així, al contrari de l’autoanomenada socialdemocràcia actual, que ha passat a esdevenir “socioliberalisme”, no s’ha de realitzar la pràctica perquè sí, sinó concebre perquè es fa: per unes circumstàncies que es poden modificar guiant l’acció d’una determinada manera.

Aquest és el quid de la qüestió i aquí rau la gran virtut que ha de distingir els comuns de les altres forces progressistes: la socialdemocràcia com a única possibilitat d’acció és la veritat del moment historicopolític en què ens trobem. És, en certa forma, el punt de partida de l’activitat criticopràctica transformadora, per tant no és ni apriorisme ni pensament especulatiu, sinó el que permet una praxi coherent i sòlida.

D’altra banda, malgrat que entenc que la discussió ideològica fos breument tractada, igualment es van trobar a faltar noves formulacions i nous elements polítics que, en tot cas, es poden afirmar independentment de les grans etiquetes. Si hem d’anar més enllà de la socialdemocràcia, no era d’esperar, també, que Domènech pogués concretar aquesta afirmació d’alguna manera? A l’única cosa a què va fer referència explícita va ser a l’economia solidària.

Tanmateix, és cert que bé es podia entendre que “anar més enllà de la socialdemocràcia” seria no caure en el mer keynesianisme. Si això és així, vaig trobar a faltar una referència, per exemple a la predistribució. Això és: sabent i reconeixent els efectes de determinats mecanismes (notablement el mercat), intervenir públicament per evitar aquells efectes que es consideren dolents per no intervenir a posteriori (redistribució). La predistribució implica atacar les iniquitats, i per tant avançar en la justícia social, i exigeix també organitzar els mecanismes de predistribució i decidir-los, per tant demana democratització.

Aquesta és una estratègia en pro de la justícia social no pas estranya, perquè s’aplica, però crec que la nova esquerra ha de saber desenvolupar-la millor per, com deia Polanyi, incorporar l’esfera econòmica dins l’esfera social: que la societat tingui preponderància, i no sigui l’economia qui defineixi la societat. Alhora, això ajudaria a posar en valor el que s’ha anomenat els béns comuns.

3a part: construcció del projecte de país i projecte dels comuns:

Com sempre, ben encertada la crítica a l’independentisme imperant i la reflexió, que és un altre indici que els marcs i els conceptes de la nostra esquerra s’han de canviar i adaptar, que la nació estat del XIX sembla ser un concepte antiquat. En canvi, el ponent va introduir -ara sí- un terme innovador, el de “Catalunya com a nació xarxa”. Crec que, efectivament, representa un nou angle per identificar la realitat i posicionar-se en les polítiques que s’han d’implantar, és fruit de l’anàlisi de les actuals condicions polítiques internacionals i globals, i sens dubte un enfocament en certa forma refrescant per escapar-se dels límits de la política estatal “típica”.

Òbviament aquesta qüestió, com d’altres, no va ser extensament tractada, simplement va voler presentar el marc en el qual els comuns s’han de moure. Ara bé, aquí és on també voldria fer una advertència: segurament és cert que la nova política dels comuns ha de ser capaç de relligar tots els aspectes a diversos nivells de gestió (nacional, regional, local), però no puc evitar veure una semblança amb les visions de la governança multinivell imbuïdes dels termes neoliberals, hipòtesis que porten a entendre aquesta governança com una qüestió de múltiple competència a diversos nivells i on, per exemple, els organismes municipals es converteixen en una mena de representants de la marca i competeixen a nivell internacional. Així mateix, crec que una perspectiva d’aquest tipus, encara que pretesament enfocada de forma emancipadora, igualment pot ser presa fàcil de la tecnocràcia.

Domènech va fer referència, com he dit, a l’independentisme, per dir que la construcció de Catalunya és un procés complex i que els comuns aspiren a ser un partit de majories. Ara, no va fer referència a l’estratègia concreta ni als principis tàctics, potser perquè no era el lloc. Però, tanmateix, és quelcom que podem saber per la manera com s’està portant a terme aquesta construcció de la confluència. En aquest sentit, l’adscripció social (i futura base electoral) es pot fer en dos possibles eixos, que són més aviat antagònics: o bé abordar la qüestió nacional i tractar-la de ple i, doncs, buscar un lloc dins l’espai del sobiranisme (per tant, competir amb ERC, sobretot, però també PDeCAT i CUP), o bé acostar-se als sectors socials més propers a PSC i C’s, així com mobilitzar -això seria crucial- l’abstencionisme. Jo ja he expressat més d’un cop que considero que cal optar per aquesta segona via, i ho considero així per dos motius:

1r) Per la funció històrica que entenc que els comuns juguen i han de jugar: una força revolucionària. En aquest sentit, cal inserir els comuns en les tendències històriques per determinar quina és la millor manera d’avançar. Altrament, aquella praxi política coherent que ha definit i ha entès que la socialdemocràcia és l’únic que es pot fer no acabarà de ser crítica.
2n) Sense entrar en termes tant grans, perquè el sobiranisme és un espai altament disputat i ja prèviament definit, llavors entrar en aquest debat és concedir que els termes del discurs polític són aquells que ja existeixen i que ja són hegemònics (per tant no són els comuns els qui tenen l’hegemonia). Amb aquest marc ja definit i repartit, abordar aquesta qüestió no fa sinó, per una banda, aguditzar la polarització i, doncs, alimentar C’s, partit de tipus reaccionari; i, per altra banda, legitimar el discurs d’ERC i facilitar la seva posició, en tant que força sobiranista (i independentista) “original” prèvia a la “còpia” dels comuns. Crec que les últimes enquestes electorals il·lustren aquesta qüestió.

Finalment, pel que fa a la manera com es construeix i s’organitza el nou espai polític, aquest és un tema d’un matís diferent i susceptible, per descomptat, a les sensibilitats múltiples dels partits. En aquest sentit, voldria només advertir una cosa que, almenys a mi, em preocupa: sumarà més que les parts en funció de la predisposició i l’objectiu dels confluents, en funció, de fet, de quin serà el referent polític pel qual els confluents es mouran. I ja hi ha, n’hi ha hagut sempre, diverses tendències, que no cal oblidar, perquè realment poden marcar i segur que marquen la definició organitzativa, que no és banal, sinó que l’organització ha de ser coincident amb la pràctica política que es vol seguir. En aquest sentit, és sabut que des de Podem es visualitzava la confluència com un pastís on els ingredients es barregen i són indistingibles, segons l’analogia que va fer Joan Giner; per altra banda, Iniciativa, que es mostra oberta a renunciar a sigles sense problema, no entén que els partits hagin de fondre’s en una sola única unitat; a EUiA hi ha qui creu el mateix que ICV i, també, els qui pensen, com pensava la vella tradició de l’esquerra, que efectivament cal desprendre’s del que és vell i crear un nou subjecte; i, finalment, Barcelona en Comú vol estendre el model que ha triomfat a la capital arreu del país. Per si això fos poc, BCNenComú creu ser el principal agent en aportar el màxim capital polític i l’èxit de la marca; ICV-EUiA també creu ser fonamental per la infraestructura i l’experiència, considerada necessària en un nou espai en què els altres no en tenen; i Podem, dividit com està, creu ser també el màxim garant del futur èxit perquè aporta el “múscul”.

No cal, i seria complex, estendre’s ara a detallar aquestes percepcions i consideracions, però almenys cal saber que hi ha aquestes diferències, que els judicis estratègics i tàctics es poden barrejar amb consideracions de tipus institucional (com distribució de quotes de poder), i que segons el concepte rector de la tàctica existent, l’organització del nou subjecte pot ser d’una manera o altra. És obvi que Domènech, que té una gran virtut, expressa a la seva conferència que el total ha de ser més que la suma de les parts, cosa que comparteixo, i que pretén transmetre confiança, però, personalment, veig que la qüestió és complexa i que el quid de la qüestió rau a saber concebre i definir, com deia en començar el paràgraf anterior, la tàctica des de la perspectiva adequada: pensant ja en termes de confluència havent analitzat críticament la situació política en el seu marc històric, i no pensant des d’a prioris o des de l’actual posició de cada força confluent. Ja he escrit prèviament com entenc i defenso que cal construir aquesta tan necessària confluència.

La tan necessària confluència

La unitat política i orgànica de les forces rupturistes i progressistes és quelcom que llargament s’ha intentat, no sense discussions, per descomptat, desavinences i complicacions, ja que en aquesta unitat es barregen diversos nivells (institucional i orgànic), hi té un paper important la teorització política i hi concorren, certament, forces diferenciades amb les seves respectives voluntats de poder. Avui dia, en el nostre context polític amb l’aparició de Podemos, ens tornem a trobar en aquesta situació d’una manera tal com no s’havia donat des dels anys 30. En aquest escrit parteixo d’entendre la convergència de forces rupturistes com un principi tàctic crucial i ineludible de la revolució, i per això presento unes valoracions sobre el significat de la confluència i exposo la manera com crec que s’ha de construir. No puc evitar confiar que aquest article no només sigui element per a la reflexió, sinó també que les meves paraules puguin ser persuasives.

La confluència és un espai d’acumulació de forces per revertir la situació de desdemocratització patida, és nascuda per fer front a les forces reaccionàries, com el Front Popular el 36, i, doncs, l’establiment de la unitat d’acció entre els sectors progressistes. Això és el bàsic necessari per a l’activitat política, és d’on cal partir per posar en pràctica el principi tàctic citat, així que no es tracta d’unitat formal, almenys no necessàriament. Cal procurar també trobar un sol criteri d’actuació que doni consistència a la unitat d’acció, ser capaços d’apreciar la realitat amb els mateixos ulls. Crec que, en aquest sentit, cal basar-se més en el pragmatisme, ben orientat per principis progressistes i seguint una clara estratègia transformadora. No té res a veure, en cas que es pugui confondre, amb el que podríem anomenar la “doctrina de l’acció”, més típicament llibertària, consistent a la política de fets consumats i el compromís moral a fons amb l’acció abstractament entesa; això priva el partit o l’organització d’activitat pedagògica i genera conflictes a nivell micro que minen la cohesió interna.

La confluència té una doble dimensió: electoral i organitzacional. Per conduir bé la unitat d’acció que s’expressa a l’esfera electoral, cal també una organització cohesionada. Hi ha, doncs, una relació entre ambdues dimensions. El que no pot passar és com en el Front Popular: fer coalició electoral, però en canvi després cadascú enfocava, i cadascú honestament, el govern de manera diferent, per això no hi va haver un govern pròpiament dit de Front Popular, només majoria parlamentària. Vet aquí, doncs, com hem de procurar deixar de discutir entre els grups que si tal projecte és millor que l’altre, i trobar un mateix criteri d’anàlisi que ens porti a compartir un mateix projecte amb la seva respectiva estratègia, sense que això posi en dubte la cultura política de cada corrent. Jo crec que aquí rau el quid de la qüestió.

I això s’aconsegueix amb un punt de referència diferent: no ha de ser el propi partit, no ha de ser la doctrina pròpia. Tot el que hom diria i faria pel seu partit particular, ho ha de traslladar precisament a un altre punt de referència de les relacions polítiques. I aquest punt de referència és, precisament, la confluència. La confluència és com la idea que es vol construir, és com un motor ideològic de la revolució; és, també, la institucionalització d’unes interrelacions polítiques i d’una organització concreta a la qual cada partit ha d’abocar conscientment les seves forces precisament perquè aquesta idea pugui ser el paraigües de tot el moviment polític progressista i pugui materialitzar-se en una organització que englobi el conjunt de les estratègies concretes que cada partit seguiria. Conceptualitzada la confluència així, ha de resultar de manera que el total sigui més que la suma de cada una de les parts. S’ha d’assolir un paradigma organitzatiu i uns resultats electorals amb la complementarietat de cada força política que no fossin assolibles individualment. Alhora, això crea una sinergia determinada que enforteix la cohesió de la confluència, atorga més capacitat d’acció política i potencia la seva funció política, per exemple l’apoderament ciutadà. Del que es tracta és de tenir  un entremat orgànic i efectiu vinculat a la realitat política concreta.

Permeteu-me que ampliï més les dues idees d’aquest darrer paràgraf per extreure una significativa tesi del que és la confluència:

• Per una banda, he dit que cal identificar en la confluència el punt de referència dins l’esfera política. No és només conseqüència del principi tàctic, és que paral·lelament és també una qüestió estratègica per als partits. Cada partit veurà, i vet aquí el component pragmàtic de la confluència, que el que li resulta més útil és justament conformar una confluència, tant per tirar endavant els seus objectius de transformació social (que ideològicament els pressuposo), com per assolir quotes de poder (des del punt de vista dels incentius institucionals). Els interessos, en efecte, es presenten comuns, i no particulars. Això fa que, alhora, la confluència acabi resultant una realitat que caldrà finalment construir de manera objectiva. Això ens obliga, doncs, a ampliar les mires, a tenir més perspectiva: la confluència no és una cosa llunyana, sinó que és des de la confluència des d’on cal enfocar el conflicte polític objectiu i, doncs, l’estratègia que lligarà cada un dels components de la confluència. És una idea que té forma concreta i que cal aplicar.
• D’altra banda, he comentat que la confluència potencia la capacitat política. Efectivament, si, com a força transformadora, tenim per objectiu l’apoderament ciutadà i aquest no es pot assolir sinó per mitjà de l’organització, això vol dir que també la construcció d’aquesta organització és un objectiu, perquè és la manera com es concreta a la pràctica l’apoderament, per tal de poder entrar amb força a l’arena de lluita hegemònica. I si la lluita per l’hegemonia és com s’expressa en termes històrics la lluita política i de classes, això vol dir que la unitat d’allò que usualment anomenaríem les esquerres és també una necessitat històrica.

En resum, l’espai d’acumulació de forces és institucionalment necessari per tenir majoria parlamentària (i suposa, doncs, un objectiu estratègic) i és políticament necessari en la lluita per l’hegemonia per apoderar la ciutadania.  Vet aquí breument la meva tesi: la confluència no és un mer instrument que els partits, com a coses ja donades, empren si ho consideren oportú (segons els seus interessos particulars), sinó que esdevé així un fi: la unió de les forces progressistes, en efecte, necessàriament s’ha de concretar només en la confluència. I, com que estem persuadits a creure tàcticament, per això exposat, que la lluita revolucionària només serà eficient quan les esquerres vagin juntes, ergo és un objectiu necessari, doncs a la força també la confluència ha de ser un objectiu, i no només mitjà.

Però avancem una mica més. L’objectiu és la unió de les esquerres, està clar, i és quelcom ben necessari. Però cal tenir present el següent: una cosa és com les forces polítiques s’organitzen i l’estratègia que segueixen, una altra és la percepció de la ciutadania i l’adscripció individual. Fer una sola i única agrupació d’allò que usualment anomenaríem esquerres no vol dir que la ciutadania hagi de votar només per aquest criteri ideològic. És més, hi ha diversos factors i moltes motivacions de vot i poden no trobar-se tots reunits en una sola organització política; en canvi, trobar la forma com centralitzar això en organitzacions més o menys properes als sectors populars és una forma d’assegurar l’adscripció de la ciutadania al mateix projecte: motivacions diferenciades que acaben conduint cap al mateix objectiu i, en termes de relació de forces, acaben tenint la mateixa funció objectiva.

Això ens porta a parlar del com: com es construeix la confluència, de quina manera se li pot donar forma. Doncs bé, hi ha quatre maneres diferents de configurar la confluència, i no és res de nou que m’inventi jo, sinó que, de fet, es tracta d’una discussió històrica sorgida entorn del Front Popular. Les quatre possibles maneres de configurar una confluència són: 1) súperpartit; 2) partit únic com a nou subjecte polític; 3) punt de connexió entre partits, és a dir, coordinació i coalició electoral; 4) organització confederal o federal a partir de comitès locals.

Històricament, si mirem precedents, el Front Popular va ser una coalició electoral, suposava que cada partit continuava existint, acudien a les eleccions sota un programa comú i tenien el seus diputats segons els acords previs. Ara, això no els va forçar a formar part tots del mateix govern. Els 16-de-febrero-mas-alta-que-nunca-la-bandera-del-frente-popularcomunistes, en canvi, potser més intensament a França que no a Espanya, sempre tenien per objectiu un nou partit polític (si d’un cas fet amb comitès locals de base), un nou subjecte que absorbís la resta de partits, i evidentment esperaven poder controlar aquesta nova organització; aquest pla dels partits comunistes no es va poder realitzar de cara a les eleccions i van acceptar l’opció de la coalició, però sí que es va fer una fusió de partits comunistes: el PSUC. D’altra banda, els sectors més llibertaris sempre han optat per formes organitzacionals més autònomes i la unió confederal de les unitats petites. Res d’això no es va tampoc realitzar històricament en cap mena d’organització política que aspirés a ocupar el govern.

Aquesta és una discussió subjacent actualment en el nostre panorama polític i, si mirem Catalunya, els partits implicats (Podem, ICV, EUiA i Barcelona en Comú) tenen postures diferents, i no veig que s’hagi obert un debat i una discussió asserenada entorn de com s’ha de fer, cosa que trobaria fonamental i un pas obligat si volem dur a terme una pràctica política efectiva que encaixi amb la realitat. En efecte, de moment el que hem presenciat és l’existència d’una coalició electoral, En Comú Podem.

Pel que sembla, hi ha una forta inclinació a creure actualment que un nou i únic subjecte polític és el convenient. Si hi hagués un sol partit, llavors passaria el contrari de la fusió, i més si no hi hagut consolidació de la confluència: escissions i divisions, precisament perquè aquest sol partit no assegura, al contrari del que a priori podria semblar, la unitat d’acció i unitat organitzativa. Aquesta és, en definitiva, una crítica fonamental d’aquest escrit: la unitat d’acció i organitzativa és quelcom que s’ha d’aconseguir funcionalment i orgànicament, i no aplicant un model formal que dóna l’aparença que s’hi pot acostar. I és per això que, des de la meva modesta anàlisi, considero que la millor manera -pragmàticament- d’assolir-ho és amb el súperpartit. Així, mantenir espais polítics propis que ja recullen tendències i posicions és tant una mesura de prevenció, com una eina per a l’apoderament ciutadà. A més, sabem per la història que les eventuals escissions i divisions giren entorn de disquisicions a vegades banals i posicions relatives de poder personalitzades en una persona que sembla encapçalar tal corrent. Òbviament, això és normal en tant que forma part de la institucionalització de les relacions polítiques i també de la ideologia, però el que vull dir és que cal no quedar-se encallat en aquests termes quan hom es trobi en tal situació política, en canvi cal agafar perspectiva per analitzar críticament la situació i, doncs, ser capaç de veure-hi més enllà i discernir què convé objectivament a la revolució i la seva funció històrica, sense focalitzar-ho en cada tendència particular. Altrament, sempre hi haurà aquestes divisions, i en tenim munts d’exemples, que poden seguir per exemple aquest esquema: un comitè que no està d’acord amb un líder per l’estratègia, llavors aquest col·loca els seus afins al comitè i el convoca de nou, però es divideix perquè aquells no el segueixen, etc, etc. Coses així. I, mentrestant, les masses desorientades o, pitjor encara, la dreta prenent l’hegemonia.

Ara bé, de les opcions possibles, crec que aquella que és capaç de concretar les característiques que he exposat fins aquí és la de súperpartit. Que jo sàpiga no hi ha precedents i l’única manera com entenc que es pot concebre el súperpartit és en tant que existència dels partits separats integrats en un marc organitzatiu vinculant més ampli. En realitat, si tenim en compte que això continua suposant la presència dels partits existents i si considerem, com jo he fet, que la confluència és quelcom que té un valor polític -diguem-ho així- “superior” als partits particulars, i doncs és una manera de superar els partits, doncs penso que seria més adequat anomenar-ho suprapartit i no súperpartit.

Un suprapartit té l’avantatge que uneix més coherentment la dimensió institucional amb l’organitzacional. En efecte, en el moment puntual de les eleccions no pot sinó presentar-se de forma coaliada, ja que és la unió electoral formal, però fora d’eleccions suposa una unitat d’acció que els partits polítics particulars es comprometen a seguir i un marc organitzatiu global que facilita l’autonomia dels partits. És a dir, la confluència no seria un sol bloc monolític, sinó que seria capaç d’estendre’s en l’escenari polític per mitjà dels partits ja existents i, doncs, aprofitant els seus avantatges; i llavors serien els partits, amb la seva particular trajectòria i la seva manera particular d’interpel·lar les masses, els encarregats tant de buscar l’adscripció de la ciutadania, com de construir, amb les seves eines, l’estructura capil·lar que penetri en la societat civil; i això per un bé superior al del partit en concret: enfortir la confluència mateixa. D’aquesta manera, doncs, el discurs serà comú de la confluència (sense descartar variacions dels partits, ja que hem dit que cada un té un electorat diferent), l’estratègia serà comuna i la marca que caldrà presentar a l’opinió pública serà la de la confluència; així, cal entendre els partits com els “executors” de la idea de la confluència i els interpel·ladors; són la infraestructura. A més,  la consolidació organitzativa dels partits també permet superar la relativa dependència dels líders, que actua (o pot actuar) com un llast i dificulta un projecte que té per objecte potenciar l’apoderament ciutadà.

És cert que hi ha una complicació: és convenient que el suprapartit sàpiga trobar formes organitzatives que superin les discussions de despatx de repartiment de quotes i, doncs, un espai decisori igualitari i vinculant per a tots que estimuli l’autonomia organitzativa dels partits en tant que eines d’apoderament ciutadà. Em sembla bastant clar, en aquest sentit, que caldrà optar per alguna fórmula federativa entres els diversos subjectes confluents. Ara bé, és igualment cert que això a la llarga pot portar a la formació d’un sol subjecte polític, per tant, ara sí, un partit únic que ja desbanqui la resta de partits. No descarto que no sigui bona idea, però és quelcom a la qual cosa cal arribar amb el temps i si es mostra certament útil: seria un efecte d’aquelles sinergies existents en la conformació orgànica de la confluència, però no ha de ser una creació ex novo que oblida les trajectòries de cada partit (i el que representen), i que suposaria no superar sinó suplantar els partits, així com suposaria un nivell d’elitisme previsiblement més elevat que d’altra forma i ignoraria les tendències o fins tot confrontacions reals o eventuals en el si de les organitzacions. D’altra banda, s’ha d’esperar que si hom es vol afiliar, ja no pensi entre Podem o EUiA, per exemple, sinó que tindrà com a referència la nova marca. Mentre això no passi, els partits s’han de mantenir. Que no ens porti això tampoc a fer una anàlisi errònia: confiar en la coordinació de forces actual i buscar expressament que en el futur es dissolguin en un mateix subjecte. No, no és bo, perquè la coordinació no suposaria una bona consolidació de base de la confluència.

Crec que una manera de consolidar la confluència i permetre la convergència dels partits, així com estimular la participació política, és la combinació del suprapartit amb els comitès o les seccions locals, que  no concebo pas de forma federal entre elles, sinó autònomes en el funcionament i potenciació de la democràcia participativa, però vinculades a l’estructura centralitzada de la confluència i la seva estratègia. A més, cal tenir un projecte polític i ideològic clar, compartit i públicament anunciat que passi per la democràcia; aquesta seria la manera com la confluència s’ha de projectar a la societat i la base discursiva sobre la qual les seccions locals han de treballar. Així, l’eix articulador del discurs, en lloc de ser l’eix dreta esquerra, ha de ser el de la democràcia, que ampliï i doti de sentit l’eix bàsic del conflicte polític: la plebs contra l’oligarquia. No s’ha de fer apel·lació de classe, sinó a l’experiència de vida, a les condicions materials i, també, evocar els valors republicans. No ha de ser un moviment de defensa i protecció, sinó d’extensió de la democràcia guanyada.

f137ca4f658e33577819eb460a95f623_xl

En el nostre present immediat, ens trobem ara amb les negociacions entre Podem i En Marea a Galícia i, a Catalunya, la nova direcció de Podem sembla que posa la directa per formar el nou partit polític sota els auspicis de Barcelona en Comú. Alerta! No anem ràpid, no forcem la situació, ens hem de moure amb el que tenim. El mínim que ens interessa a tots és anar junts, per tant partim d’aquí, no fem polsos de força que revertirien aquest mínim que interessa a tots!
És normal tenir una visió des del punt de partida on hom es troba, en aquest cas, el propi partit o la facció (altanto amb les faccions, perquè també poden tenir un component descohesionador molt fort), però precisament el que jo dic és el que punt de referència per enfocar la realitat no ha de ser el propi partit, sinó la confluència. Si cada partit analitzés tenint la mateixa confluència com a referència, veuria que, en realitat, això és el que li resultaria més beneficiós, i precisament facilitaria la posada en comú de tots els recursos. La confluència no és només la idea que ens orienta, és, justament, aquesta construcció pràctica a la qual s’aboquen els partits. No és una cosa extra i allunyada, sinó, com el seu nom diu, és l’estratègia conjunta i convergent. O sigui, no és una cosa estranya que els partits assoleixen, sinó que és la mateixa argamassa que fa que els partits vagin tots a una.

I si els partits actualment fallen a construir una confluència, precisament perquè cometen l’error d’anàlisi de no saber mirar en perspectiva i prendre el seu propi partit i el que representa com a punt de referència inicial, doncs això suposarà un fracàs històric enorme, encara que ara no siguem capaços de percebre-ho, sinó els historiadors futurs, així com seran sobretot les generacions futures les que patiran desgraciadament les conseqüències negatives d’aquesta falta inexcusable.