Arxiu del Bloc

“Reflexions per a una Catalunya en comú”: comentari crític

Com vaig anunciar quan vaig resumir la conferència “Reflexions per a una Catalunya en comú” de Xavier Domènech, aquí pretenc agafar alguns dels elements que va tractar per comentar-los críticament.

Per començar, crec que podria dividir la seva conferència en tres parts, de les quals analitzaré separadament alguns tòpics:
-1a part: va repassar la situació de la crisi global i en va emfatitzar, sobretot, la dimensió ecològica, que suposa un altre repte que els comuns han d’afrontar.
-2a part: discussió sobre la definició ideològica de l’espai polític dels comuns.
-3a part: breu discussió sobre la construcció del projecte dels comuns i del projecte de país, i aprofita per esmentar el procés constituent, que no centra en els termes de l’aspecte nacional i la independència, sinó que emmarca en el context global.

1a part: la crisi global i la seva dimensió ecològica:

És d’agrair que potser per primer cop en un discurs de les forces polítiques progressistes, a banda d’ICV, que ja té trajectòria en aquest camp, es parli de medi ambient i, a més, i això trobo que és molt important, es remarqui l’amenaça ineludible que representa ecològicament el canvi climàtic, amenaça que, en paraules de Domènech i que no són pas exagerades, posa en perill les bases de la nostra civilització.

Tanmateix, seria un error prendre l’ecologisme només com a bandera de batalla, com un valor més (valor estètic) onejat per remoure consciències i preocupacions morals. Cal remarcar, com va fer Domènech, que es tracta d’una condició insalvable: el canvi climàtic generarà estralls, i qualsevol força política, precisament per ser “política”, ha de tenir en compte aquesta condició d’aquest “canvi d’època” que ens ha tocat viure, perquè el medi ambient no és aliè ni estrany, sinó que el que passa té a veure amb l’activitat humana. Sent-ne conscients i aprenent què fem de les nostres accions, podrem canviar-ho. Així, la nova política ha de saber abordar el medi ambient, i fer-ho, entenc jo i seria desitjable que els comuns ho incorporessin, en tant que activisme ecologista, és a dir, anant més enllà del que ICV ha fet i, com en d’altres qüestions, analitzar-ho profundament per veure’n les implicacions i bandejar les trampes que el neoliberalisme té preparades, com l’economia verda. En canvi, crec que seria una bona cosa, i seria una important tasca pedagògica i política dels comuns, abordar seriosament i fermament el problema tal i com se’ns presenta, a partir del que s’ha anomenat resiliència, és a dir, adaptació a les noves previsibles condicions.

2a part: base ideològica dels comuns:

Aquesta no va ser una discussió llarga i complexa, tot i que en certa manera està lligada amb la tercera part de la conferència, però contenia un potent missatge; potent i controvertit, que no va ser més desenvolupat per cautela, cosa que trobo justificada, tant per evitar possibles friccions inicials en el pla ideològic, sempre consubstancials a l’esquerra política, com perquè, malgrat Domènech genera un influx intel·lectual, ell mateix sap que l’espai polític encara està per definir-se i cal abordar el tema tranquil·lament.

cwxa8n-wqaa64az

Quin és aquest potent missatge? Doncs la seva afirmació que l’únic que es pot posar en pràctica ara mateix per intentar materialitzar el projecte polític guiat per un republicanisme més emancipador és la socialdemocràcia. Això és efectivament una gran certesa (i és una qüestió que tinc pendent de tractar més extensament en aquest meu bloc). Ara bé, els comuns, segons les seves paraules, són i han de ser hereus de tota tradició emancipadora, i, per tant, reconeixent igualment els límits de la socialdemocràcia, cal anar més enllà. Així, quan diu que és l’únic que es pot fer, no pretén pas -no se l’ha de malinterpretar- posar aquesta etiqueta, no és tant perquè pretengui definir així l’espai dels comuns, sinó perquè pretén així conceptualitzar el món real al qual l’activitat d’aquest subjecte polític es dirigeix. Un cop conceptualitzat i entès, és possible realitzar l’activitat política transformadora i realista.

En efecte, aquesta relativa defensa de la socialdemocràcia no ha de portar a entendre-la com una activitat pràctica que s’ha de fer perquè no hi ha més remei a falta de poder aplicar tal qual la teoria; ni és tampoc un subterfugi per no fer el que es voldria fer, ja que la política no és mera qüestió de desitjos ni intencions, sinó de guiar una acció transformadora segons les possibilitats. L’anàlisi de l’objecte de la realitat mostra que les possibilitats de canvi passen per la socialdemocràcia; no és, doncs, tampoc una afirmació pessimista, sinó que, precisament perquè és així, podem ara vincular críticament la nostra activitat subjectiva a la realitat. Així, al contrari de l’autoanomenada socialdemocràcia actual, que ha passat a esdevenir “socioliberalisme”, no s’ha de realitzar la pràctica perquè sí, sinó concebre perquè es fa: per unes circumstàncies que es poden modificar guiant l’acció d’una determinada manera.

Aquest és el quid de la qüestió i aquí rau la gran virtut que ha de distingir els comuns de les altres forces progressistes: la socialdemocràcia com a única possibilitat d’acció és la veritat del moment historicopolític en què ens trobem. És, en certa forma, el punt de partida de l’activitat criticopràctica transformadora, per tant no és ni apriorisme ni pensament especulatiu, sinó el que permet una praxi coherent i sòlida.

D’altra banda, malgrat que entenc que la discussió ideològica fos breument tractada, igualment es van trobar a faltar noves formulacions i nous elements polítics que, en tot cas, es poden afirmar independentment de les grans etiquetes. Si hem d’anar més enllà de la socialdemocràcia, no era d’esperar, també, que Domènech pogués concretar aquesta afirmació d’alguna manera? A l’única cosa a què va fer referència explícita va ser a l’economia solidària.

Tanmateix, és cert que bé es podia entendre que “anar més enllà de la socialdemocràcia” seria no caure en el mer keynesianisme. Si això és així, vaig trobar a faltar una referència, per exemple a la predistribució. Això és: sabent i reconeixent els efectes de determinats mecanismes (notablement el mercat), intervenir públicament per evitar aquells efectes que es consideren dolents per no intervenir a posteriori (redistribució). La predistribució implica atacar les iniquitats, i per tant avançar en la justícia social, i exigeix també organitzar els mecanismes de predistribució i decidir-los, per tant demana democratització.

Aquesta és una estratègia en pro de la justícia social no pas estranya, perquè s’aplica, però crec que la nova esquerra ha de saber desenvolupar-la millor per, com deia Polanyi, incorporar l’esfera econòmica dins l’esfera social: que la societat tingui preponderància, i no sigui l’economia qui defineixi la societat. Alhora, això ajudaria a posar en valor el que s’ha anomenat els béns comuns.

3a part: construcció del projecte de país i projecte dels comuns:

Com sempre, ben encertada la crítica a l’independentisme imperant i la reflexió, que és un altre indici que els marcs i els conceptes de la nostra esquerra s’han de canviar i adaptar, que la nació estat del XIX sembla ser un concepte antiquat. En canvi, el ponent va introduir -ara sí- un terme innovador, el de “Catalunya com a nació xarxa”. Crec que, efectivament, representa un nou angle per identificar la realitat i posicionar-se en les polítiques que s’han d’implantar, és fruit de l’anàlisi de les actuals condicions polítiques internacionals i globals, i sens dubte un enfocament en certa forma refrescant per escapar-se dels límits de la política estatal “típica”.

Òbviament aquesta qüestió, com d’altres, no va ser extensament tractada, simplement va voler presentar el marc en el qual els comuns s’han de moure. Ara bé, aquí és on també voldria fer una advertència: segurament és cert que la nova política dels comuns ha de ser capaç de relligar tots els aspectes a diversos nivells de gestió (nacional, regional, local), però no puc evitar veure una semblança amb les visions de la governança multinivell imbuïdes dels termes neoliberals, hipòtesis que porten a entendre aquesta governança com una qüestió de múltiple competència a diversos nivells i on, per exemple, els organismes municipals es converteixen en una mena de representants de la marca i competeixen a nivell internacional. Així mateix, crec que una perspectiva d’aquest tipus, encara que pretesament enfocada de forma emancipadora, igualment pot ser presa fàcil de la tecnocràcia.

Domènech va fer referència, com he dit, a l’independentisme, per dir que la construcció de Catalunya és un procés complex i que els comuns aspiren a ser un partit de majories. Ara, no va fer referència a l’estratègia concreta ni als principis tàctics, potser perquè no era el lloc. Però, tanmateix, és quelcom que podem saber per la manera com s’està portant a terme aquesta construcció de la confluència. En aquest sentit, l’adscripció social (i futura base electoral) es pot fer en dos possibles eixos, que són més aviat antagònics: o bé abordar la qüestió nacional i tractar-la de ple i, doncs, buscar un lloc dins l’espai del sobiranisme (per tant, competir amb ERC, sobretot, però també PDeCAT i CUP), o bé acostar-se als sectors socials més propers a PSC i C’s, així com mobilitzar -això seria crucial- l’abstencionisme. Jo ja he expressat més d’un cop que considero que cal optar per aquesta segona via, i ho considero així per dos motius:

1r) Per la funció històrica que entenc que els comuns juguen i han de jugar: una força revolucionària. En aquest sentit, cal inserir els comuns en les tendències històriques per determinar quina és la millor manera d’avançar. Altrament, aquella praxi política coherent que ha definit i ha entès que la socialdemocràcia és l’únic que es pot fer no acabarà de ser crítica.
2n) Sense entrar en termes tant grans, perquè el sobiranisme és un espai altament disputat i ja prèviament definit, llavors entrar en aquest debat és concedir que els termes del discurs polític són aquells que ja existeixen i que ja són hegemònics (per tant no són els comuns els qui tenen l’hegemonia). Amb aquest marc ja definit i repartit, abordar aquesta qüestió no fa sinó, per una banda, aguditzar la polarització i, doncs, alimentar C’s, partit de tipus reaccionari; i, per altra banda, legitimar el discurs d’ERC i facilitar la seva posició, en tant que força sobiranista (i independentista) “original” prèvia a la “còpia” dels comuns. Crec que les últimes enquestes electorals il·lustren aquesta qüestió.

Finalment, pel que fa a la manera com es construeix i s’organitza el nou espai polític, aquest és un tema d’un matís diferent i susceptible, per descomptat, a les sensibilitats múltiples dels partits. En aquest sentit, voldria només advertir una cosa que, almenys a mi, em preocupa: sumarà més que les parts en funció de la predisposició i l’objectiu dels confluents, en funció, de fet, de quin serà el referent polític pel qual els confluents es mouran. I ja hi ha, n’hi ha hagut sempre, diverses tendències, que no cal oblidar, perquè realment poden marcar i segur que marquen la definició organitzativa, que no és banal, sinó que l’organització ha de ser coincident amb la pràctica política que es vol seguir. En aquest sentit, és sabut que des de Podem es visualitzava la confluència com un pastís on els ingredients es barregen i són indistingibles, segons l’analogia que va fer Joan Giner; per altra banda, Iniciativa, que es mostra oberta a renunciar a sigles sense problema, no entén que els partits hagin de fondre’s en una sola única unitat; a EUiA hi ha qui creu el mateix que ICV i, també, els qui pensen, com pensava la vella tradició de l’esquerra, que efectivament cal desprendre’s del que és vell i crear un nou subjecte; i, finalment, Barcelona en Comú vol estendre el model que ha triomfat a la capital arreu del país. Per si això fos poc, BCNenComú creu ser el principal agent en aportar el màxim capital polític i l’èxit de la marca; ICV-EUiA també creu ser fonamental per la infraestructura i l’experiència, considerada necessària en un nou espai en què els altres no en tenen; i Podem, dividit com està, creu ser també el màxim garant del futur èxit perquè aporta el “múscul”.

No cal, i seria complex, estendre’s ara a detallar aquestes percepcions i consideracions, però almenys cal saber que hi ha aquestes diferències, que els judicis estratègics i tàctics es poden barrejar amb consideracions de tipus institucional (com distribució de quotes de poder), i que segons el concepte rector de la tàctica existent, l’organització del nou subjecte pot ser d’una manera o altra. És obvi que Domènech, que té una gran virtut, expressa a la seva conferència que el total ha de ser més que la suma de les parts, cosa que comparteixo, i que pretén transmetre confiança, però, personalment, veig que la qüestió és complexa i que el quid de la qüestió rau a saber concebre i definir, com deia en començar el paràgraf anterior, la tàctica des de la perspectiva adequada: pensant ja en termes de confluència havent analitzat críticament la situació política en el seu marc històric, i no pensant des d’a prioris o des de l’actual posició de cada força confluent. Ja he escrit prèviament com entenc i defenso que cal construir aquesta tan necessària confluència.

Anuncis

La tan necessària confluència

La unitat política i orgànica de les forces rupturistes i progressistes és quelcom que llargament s’ha intentat, no sense discussions, per descomptat, desavinences i complicacions, ja que en aquesta unitat es barregen diversos nivells (institucional i orgànic), hi té un paper important la teorització política i hi concorren, certament, forces diferenciades amb les seves respectives voluntats de poder. Avui dia, en el nostre context polític amb l’aparició de Podemos, ens tornem a trobar en aquesta situació d’una manera tal com no s’havia donat des dels anys 30. En aquest escrit parteixo d’entendre la convergència de forces rupturistes com un principi tàctic crucial i ineludible de la revolució, i per això presento unes valoracions sobre el significat de la confluència i exposo la manera com crec que s’ha de construir. No puc evitar confiar que aquest article no només sigui element per a la reflexió, sinó també que les meves paraules puguin ser persuasives.

La confluència és un espai d’acumulació de forces per revertir la situació de desdemocratització patida, és nascuda per fer front a les forces reaccionàries, com el Front Popular el 36, i, doncs, l’establiment de la unitat d’acció entre els sectors progressistes. Això és el bàsic necessari per a l’activitat política, és d’on cal partir per posar en pràctica el principi tàctic citat, així que no es tracta d’unitat formal, almenys no necessàriament. Cal procurar també trobar un sol criteri d’actuació que doni consistència a la unitat d’acció, ser capaços d’apreciar la realitat amb els mateixos ulls. Crec que, en aquest sentit, cal basar-se més en el pragmatisme, ben orientat per principis progressistes i seguint una clara estratègia transformadora. No té res a veure, en cas que es pugui confondre, amb el que podríem anomenar la “doctrina de l’acció”, més típicament llibertària, consistent a la política de fets consumats i el compromís moral a fons amb l’acció abstractament entesa; això priva el partit o l’organització d’activitat pedagògica i genera conflictes a nivell micro que minen la cohesió interna.

La confluència té una doble dimensió: electoral i organitzacional. Per conduir bé la unitat d’acció que s’expressa a l’esfera electoral, cal també una organització cohesionada. Hi ha, doncs, una relació entre ambdues dimensions. El que no pot passar és com en el Front Popular: fer coalició electoral, però en canvi després cadascú enfocava, i cadascú honestament, el govern de manera diferent, per això no hi va haver un govern pròpiament dit de Front Popular, només majoria parlamentària. Vet aquí, doncs, com hem de procurar deixar de discutir entre els grups que si tal projecte és millor que l’altre, i trobar un mateix criteri d’anàlisi que ens porti a compartir un mateix projecte amb la seva respectiva estratègia, sense que això posi en dubte la cultura política de cada corrent. Jo crec que aquí rau el quid de la qüestió.

I això s’aconsegueix amb un punt de referència diferent: no ha de ser el propi partit, no ha de ser la doctrina pròpia. Tot el que hom diria i faria pel seu partit particular, ho ha de traslladar precisament a un altre punt de referència de les relacions polítiques. I aquest punt de referència és, precisament, la confluència. La confluència és com la idea que es vol construir, és com un motor ideològic de la revolució; és, també, la institucionalització d’unes interrelacions polítiques i d’una organització concreta a la qual cada partit ha d’abocar conscientment les seves forces precisament perquè aquesta idea pugui ser el paraigües de tot el moviment polític progressista i pugui materialitzar-se en una organització que englobi el conjunt de les estratègies concretes que cada partit seguiria. Conceptualitzada la confluència així, ha de resultar de manera que el total sigui més que la suma de cada una de les parts. S’ha d’assolir un paradigma organitzatiu i uns resultats electorals amb la complementarietat de cada força política que no fossin assolibles individualment. Alhora, això crea una sinergia determinada que enforteix la cohesió de la confluència, atorga més capacitat d’acció política i potencia la seva funció política, per exemple l’apoderament ciutadà. Del que es tracta és de tenir  un entremat orgànic i efectiu vinculat a la realitat política concreta.

Permeteu-me que ampliï més les dues idees d’aquest darrer paràgraf per extreure una significativa tesi del que és la confluència:

• Per una banda, he dit que cal identificar en la confluència el punt de referència dins l’esfera política. No és només conseqüència del principi tàctic, és que paral·lelament és també una qüestió estratègica per als partits. Cada partit veurà, i vet aquí el component pragmàtic de la confluència, que el que li resulta més útil és justament conformar una confluència, tant per tirar endavant els seus objectius de transformació social (que ideològicament els pressuposo), com per assolir quotes de poder (des del punt de vista dels incentius institucionals). Els interessos, en efecte, es presenten comuns, i no particulars. Això fa que, alhora, la confluència acabi resultant una realitat que caldrà finalment construir de manera objectiva. Això ens obliga, doncs, a ampliar les mires, a tenir més perspectiva: la confluència no és una cosa llunyana, sinó que és des de la confluència des d’on cal enfocar el conflicte polític objectiu i, doncs, l’estratègia que lligarà cada un dels components de la confluència. És una idea que té forma concreta i que cal aplicar.
• D’altra banda, he comentat que la confluència potencia la capacitat política. Efectivament, si, com a força transformadora, tenim per objectiu l’apoderament ciutadà i aquest no es pot assolir sinó per mitjà de l’organització, això vol dir que també la construcció d’aquesta organització és un objectiu, perquè és la manera com es concreta a la pràctica l’apoderament, per tal de poder entrar amb força a l’arena de lluita hegemònica. I si la lluita per l’hegemonia és com s’expressa en termes històrics la lluita política i de classes, això vol dir que la unitat d’allò que usualment anomenaríem les esquerres és també una necessitat històrica.

En resum, l’espai d’acumulació de forces és institucionalment necessari per tenir majoria parlamentària (i suposa, doncs, un objectiu estratègic) i és políticament necessari en la lluita per l’hegemonia per apoderar la ciutadania.  Vet aquí breument la meva tesi: la confluència no és un mer instrument que els partits, com a coses ja donades, empren si ho consideren oportú (segons els seus interessos particulars), sinó que esdevé així un fi: la unió de les forces progressistes, en efecte, necessàriament s’ha de concretar només en la confluència. I, com que estem persuadits a creure tàcticament, per això exposat, que la lluita revolucionària només serà eficient quan les esquerres vagin juntes, ergo és un objectiu necessari, doncs a la força també la confluència ha de ser un objectiu, i no només mitjà.

Però avancem una mica més. L’objectiu és la unió de les esquerres, està clar, i és quelcom ben necessari. Però cal tenir present el següent: una cosa és com les forces polítiques s’organitzen i l’estratègia que segueixen, una altra és la percepció de la ciutadania i l’adscripció individual. Fer una sola i única agrupació d’allò que usualment anomenaríem esquerres no vol dir que la ciutadania hagi de votar només per aquest criteri ideològic. És més, hi ha diversos factors i moltes motivacions de vot i poden no trobar-se tots reunits en una sola organització política; en canvi, trobar la forma com centralitzar això en organitzacions més o menys properes als sectors populars és una forma d’assegurar l’adscripció de la ciutadania al mateix projecte: motivacions diferenciades que acaben conduint cap al mateix objectiu i, en termes de relació de forces, acaben tenint la mateixa funció objectiva.

Això ens porta a parlar del com: com es construeix la confluència, de quina manera se li pot donar forma. Doncs bé, hi ha quatre maneres diferents de configurar la confluència, i no és res de nou que m’inventi jo, sinó que, de fet, es tracta d’una discussió històrica sorgida entorn del Front Popular. Les quatre possibles maneres de configurar una confluència són: 1) súperpartit; 2) partit únic com a nou subjecte polític; 3) punt de connexió entre partits, és a dir, coordinació i coalició electoral; 4) organització confederal o federal a partir de comitès locals.

Històricament, si mirem precedents, el Front Popular va ser una coalició electoral, suposava que cada partit continuava existint, acudien a les eleccions sota un programa comú i tenien el seus diputats segons els acords previs. Ara, això no els va forçar a formar part tots del mateix govern. Els 16-de-febrero-mas-alta-que-nunca-la-bandera-del-frente-popularcomunistes, en canvi, potser més intensament a França que no a Espanya, sempre tenien per objectiu un nou partit polític (si d’un cas fet amb comitès locals de base), un nou subjecte que absorbís la resta de partits, i evidentment esperaven poder controlar aquesta nova organització; aquest pla dels partits comunistes no es va poder realitzar de cara a les eleccions i van acceptar l’opció de la coalició, però sí que es va fer una fusió de partits comunistes: el PSUC. D’altra banda, els sectors més llibertaris sempre han optat per formes organitzacionals més autònomes i la unió confederal de les unitats petites. Res d’això no es va tampoc realitzar històricament en cap mena d’organització política que aspirés a ocupar el govern.

Aquesta és una discussió subjacent actualment en el nostre panorama polític i, si mirem Catalunya, els partits implicats (Podem, ICV, EUiA i Barcelona en Comú) tenen postures diferents, i no veig que s’hagi obert un debat i una discussió asserenada entorn de com s’ha de fer, cosa que trobaria fonamental i un pas obligat si volem dur a terme una pràctica política efectiva que encaixi amb la realitat. En efecte, de moment el que hem presenciat és l’existència d’una coalició electoral, En Comú Podem.

Pel que sembla, hi ha una forta inclinació a creure actualment que un nou i únic subjecte polític és el convenient. Si hi hagués un sol partit, llavors passaria el contrari de la fusió, i més si no hi hagut consolidació de la confluència: escissions i divisions, precisament perquè aquest sol partit no assegura, al contrari del que a priori podria semblar, la unitat d’acció i unitat organitzativa. Aquesta és, en definitiva, una crítica fonamental d’aquest escrit: la unitat d’acció i organitzativa és quelcom que s’ha d’aconseguir funcionalment i orgànicament, i no aplicant un model formal que dóna l’aparença que s’hi pot acostar. I és per això que, des de la meva modesta anàlisi, considero que la millor manera -pragmàticament- d’assolir-ho és amb el súperpartit. Així, mantenir espais polítics propis que ja recullen tendències i posicions és tant una mesura de prevenció, com una eina per a l’apoderament ciutadà. A més, sabem per la història que les eventuals escissions i divisions giren entorn de disquisicions a vegades banals i posicions relatives de poder personalitzades en una persona que sembla encapçalar tal corrent. Òbviament, això és normal en tant que forma part de la institucionalització de les relacions polítiques i també de la ideologia, però el que vull dir és que cal no quedar-se encallat en aquests termes quan hom es trobi en tal situació política, en canvi cal agafar perspectiva per analitzar críticament la situació i, doncs, ser capaç de veure-hi més enllà i discernir què convé objectivament a la revolució i la seva funció històrica, sense focalitzar-ho en cada tendència particular. Altrament, sempre hi haurà aquestes divisions, i en tenim munts d’exemples, que poden seguir per exemple aquest esquema: un comitè que no està d’acord amb un líder per l’estratègia, llavors aquest col·loca els seus afins al comitè i el convoca de nou, però es divideix perquè aquells no el segueixen, etc, etc. Coses així. I, mentrestant, les masses desorientades o, pitjor encara, la dreta prenent l’hegemonia.

Ara bé, de les opcions possibles, crec que aquella que és capaç de concretar les característiques que he exposat fins aquí és la de súperpartit. Que jo sàpiga no hi ha precedents i l’única manera com entenc que es pot concebre el súperpartit és en tant que existència dels partits separats integrats en un marc organitzatiu vinculant més ampli. En realitat, si tenim en compte que això continua suposant la presència dels partits existents i si considerem, com jo he fet, que la confluència és quelcom que té un valor polític -diguem-ho així- “superior” als partits particulars, i doncs és una manera de superar els partits, doncs penso que seria més adequat anomenar-ho suprapartit i no súperpartit.

Un suprapartit té l’avantatge que uneix més coherentment la dimensió institucional amb l’organitzacional. En efecte, en el moment puntual de les eleccions no pot sinó presentar-se de forma coaliada, ja que és la unió electoral formal, però fora d’eleccions suposa una unitat d’acció que els partits polítics particulars es comprometen a seguir i un marc organitzatiu global que facilita l’autonomia dels partits. És a dir, la confluència no seria un sol bloc monolític, sinó que seria capaç d’estendre’s en l’escenari polític per mitjà dels partits ja existents i, doncs, aprofitant els seus avantatges; i llavors serien els partits, amb la seva particular trajectòria i la seva manera particular d’interpel·lar les masses, els encarregats tant de buscar l’adscripció de la ciutadania, com de construir, amb les seves eines, l’estructura capil·lar que penetri en la societat civil; i això per un bé superior al del partit en concret: enfortir la confluència mateixa. D’aquesta manera, doncs, el discurs serà comú de la confluència (sense descartar variacions dels partits, ja que hem dit que cada un té un electorat diferent), l’estratègia serà comuna i la marca que caldrà presentar a l’opinió pública serà la de la confluència; així, cal entendre els partits com els “executors” de la idea de la confluència i els interpel·ladors; són la infraestructura. A més,  la consolidació organitzativa dels partits també permet superar la relativa dependència dels líders, que actua (o pot actuar) com un llast i dificulta un projecte que té per objecte potenciar l’apoderament ciutadà.

És cert que hi ha una complicació: és convenient que el suprapartit sàpiga trobar formes organitzatives que superin les discussions de despatx de repartiment de quotes i, doncs, un espai decisori igualitari i vinculant per a tots que estimuli l’autonomia organitzativa dels partits en tant que eines d’apoderament ciutadà. Em sembla bastant clar, en aquest sentit, que caldrà optar per alguna fórmula federativa entres els diversos subjectes confluents. Ara bé, és igualment cert que això a la llarga pot portar a la formació d’un sol subjecte polític, per tant, ara sí, un partit únic que ja desbanqui la resta de partits. No descarto que no sigui bona idea, però és quelcom a la qual cosa cal arribar amb el temps i si es mostra certament útil: seria un efecte d’aquelles sinergies existents en la conformació orgànica de la confluència, però no ha de ser una creació ex novo que oblida les trajectòries de cada partit (i el que representen), i que suposaria no superar sinó suplantar els partits, així com suposaria un nivell d’elitisme previsiblement més elevat que d’altra forma i ignoraria les tendències o fins tot confrontacions reals o eventuals en el si de les organitzacions. D’altra banda, s’ha d’esperar que si hom es vol afiliar, ja no pensi entre Podem o EUiA, per exemple, sinó que tindrà com a referència la nova marca. Mentre això no passi, els partits s’han de mantenir. Que no ens porti això tampoc a fer una anàlisi errònia: confiar en la coordinació de forces actual i buscar expressament que en el futur es dissolguin en un mateix subjecte. No, no és bo, perquè la coordinació no suposaria una bona consolidació de base de la confluència.

Crec que una manera de consolidar la confluència i permetre la convergència dels partits, així com estimular la participació política, és la combinació del suprapartit amb els comitès o les seccions locals, que  no concebo pas de forma federal entre elles, sinó autònomes en el funcionament i potenciació de la democràcia participativa, però vinculades a l’estructura centralitzada de la confluència i la seva estratègia. A més, cal tenir un projecte polític i ideològic clar, compartit i públicament anunciat que passi per la democràcia; aquesta seria la manera com la confluència s’ha de projectar a la societat i la base discursiva sobre la qual les seccions locals han de treballar. Així, l’eix articulador del discurs, en lloc de ser l’eix dreta esquerra, ha de ser el de la democràcia, que ampliï i doti de sentit l’eix bàsic del conflicte polític: la plebs contra l’oligarquia. No s’ha de fer apel·lació de classe, sinó a l’experiència de vida, a les condicions materials i, també, evocar els valors republicans. No ha de ser un moviment de defensa i protecció, sinó d’extensió de la democràcia guanyada.

f137ca4f658e33577819eb460a95f623_xl

En el nostre present immediat, ens trobem ara amb les negociacions entre Podem i En Marea a Galícia i, a Catalunya, la nova direcció de Podem sembla que posa la directa per formar el nou partit polític sota els auspicis de Barcelona en Comú. Alerta! No anem ràpid, no forcem la situació, ens hem de moure amb el que tenim. El mínim que ens interessa a tots és anar junts, per tant partim d’aquí, no fem polsos de força que revertirien aquest mínim que interessa a tots!
És normal tenir una visió des del punt de partida on hom es troba, en aquest cas, el propi partit o la facció (altanto amb les faccions, perquè també poden tenir un component descohesionador molt fort), però precisament el que jo dic és el que punt de referència per enfocar la realitat no ha de ser el propi partit, sinó la confluència. Si cada partit analitzés tenint la mateixa confluència com a referència, veuria que, en realitat, això és el que li resultaria més beneficiós, i precisament facilitaria la posada en comú de tots els recursos. La confluència no és només la idea que ens orienta, és, justament, aquesta construcció pràctica a la qual s’aboquen els partits. No és una cosa extra i allunyada, sinó, com el seu nom diu, és l’estratègia conjunta i convergent. O sigui, no és una cosa estranya que els partits assoleixen, sinó que és la mateixa argamassa que fa que els partits vagin tots a una.

I si els partits actualment fallen a construir una confluència, precisament perquè cometen l’error d’anàlisi de no saber mirar en perspectiva i prendre el seu propi partit i el que representa com a punt de referència inicial, doncs això suposarà un fracàs històric enorme, encara que ara no siguem capaços de percebre-ho, sinó els historiadors futurs, així com seran sobretot les generacions futures les que patiran desgraciadament les conseqüències negatives d’aquesta falta inexcusable.

La qüestió organitzativa a Podem

Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la vostra intel·ligència.
Agiteu-vos, perquè necessitarem tot el vostre entusiasme.
Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la vostra força.

Gramsci

Actualment, Podem a Catalunya i Podemos al conjunt de l’Estat es troba en un moment internament delicat, després de tenir ja uns dos anys de rodatge i haver passat la intensitat de les eleccions. Els qui estiguin més ficats en l’assumpte sabran que Podem es troba en  un estat de disgregació, no cohesionat i amb diverses famílies, que potser no són famílies purament polítiques, sinó famílies amb diferents concepcions de com portar el partit.

Hi ha, en efecte, un problema en l’organització del partit. En certa manera, podríem dir que el partit es troba en un moment de constitució, o potser reconstitució constant perquè la seva pròpia naturalesa el porta per aquí. No és, evidentment, la reconstitució constant un problema (tot i que sí que genera elements problemàtics), sinó altres elements que s’han trobat i es troben en la vida del partit i que ara, precisament perquè aquest és un moment crucial, es fan més manifestos i convé abordar-los per pensar-hi.

Partim, d’entrada, d’una premissa per tal de poder treure aquests elements,  lligats entre ells: el partit és un entramat orgànic amb la funció d’agregar els diversos interessos i donar-los una direcció conjunta. I això no és possible si no hi ha unitat rigorosa en la direcció; no existeixen bons mecanismes de democràcia interna; si falta una elemental cultura política que accepti la pluralitat i que no equipari cada interès particular amb l’interès del partit. Aquest plantejament inicial em porta a analitzar els problemes següents que es poden trobar en el partit, amb les implicacions associades: faccionalisme, mentalitat absolutista, manca de cultura política i falta de quadres dirigents.

Faccionalisme:

La democràcia és un joc de consens i dissens, per la qual cosa els corrents internes han de ser respectats. Cada corrent ve a ser una minoria en el si del partit, que mou els seus simpatitzants i aspira a estendre els seus plantejaments polítics i fins i tot a ocupar els llocs directius del partit. Ara, hi ha maneres diferents d’abordar les minories. Vegem les diferències.

Les faccions són com grups organitzats que pretenen convertir els seus objectius en els generals del partit, cosa, que, és cert, té un component normal, però té una dimensió de poder i implica una institucionalització diferent als corrents d’opinió, que és el que jo defenso. Per tal de donar forma a la pluralitat de Podem i optimitzar-lo pel bé comú, per tant, no es tracta tant d’instituir una mena de sistema de “partits” dins del partit, sinó més aviat d’obrir-se a la crítica dels grups d’opinió. El funcionament de les faccions implica, llavors, que el referent dels seus membres és el seu grup, en tant que creuen que la seva línia hauria de ser directriu i donar forma al conjunt de l’organització; però la lògica de les tendències d’opinió és diferent: sobretot s’articulen en funció de la direcció i les directrius corrents en el partit i, en la mesura que el seu referent és el partit ja constituït, pretenen anar-lo reformulant constantment i, simplement, estendre les seves idees polítiques diferenciades de les majoritàries. El que tal conceptualització posa en primer pla de la vida del partit, doncs, és el debat de les idees.exclusion2

En tot això no hem d’oblidar que el total és més que la suma de les parts: el conjunt de tendències poden agrupar-se i constituir el partit, però el partit en el seu conjunt té uns interessos que sobrepassen les tendències i és l’únic capaç de mobilitzar i projectar-se cap enfora.

El tema, però, és complicat: com s’aborda i s’institucionalitza? Hi ha qui ha parlat de repartiment de quotes de poder entre minories, però precisament això és el que no trobo del tot bé, perquè seria justament la formalització de faccions, seria una manera de fer acceptables en un sentit negatiu les disputes: “tu ja tens el teu grup i ja t’has expressat, per tant ja està bé”. Del que es tracta, en canvi, és de la llibertat de tendències d’opinió i l’ampliació de la participació. Si tothom comparteix i accepta la mateixa estructura del partit, no hauria de ser cap problema. I si determinades decisions polítiques depenen del fet que les bases del partit s’expressin referendàriament, les faccions, doncs, no juguen un paper tan important.

La democràcia interna és el que ha d’evitar, en termes institucionals, acompanyada de cultura política, que el faccionalisme derivi en quelcom realment nefast, en lluita interna pel poder i l’assoliment de càrrecs, la qual, si es produeix internament, podria alhora trobar-se en la lluita pels càrrecs públics. Si això passés, efectivament el partit com un tot estaria sota la influència d’una facció, cosa que el desviaria de la seva funció històrica i deixaria de ser un intel·lectual orgànic.

La democràcia interna, almenys el seu òptim, obliga a posar en crítica constant amb objecte de ser perfeccionats els mecanismes establerts en el seu conjunt: electius, de control i formes institucionals; i també obliga a enfortir l’autoritat dels encarregats de mantenir les pautes de democràcia interna, per tal d’impedir la incohesió. No es tracta, doncs, d’una qüestió merament ideològica o actitudinal dels militants o càrrecs, és a dir, no és cosa de dir “aquell és honest”, “aquell té ambicions i vol escalar i res més” o “aquell no és disciplinat i no sap seguir les directrius polítiques”, o coses així; és cosa procedimental, és la construcció pràctica dels principis ètics i de disposicions institucionals que efectivament garanteixin la cohesió orgànica i una pluralitat reconeguda i real. En certa forma, no ho oblidem pas perquè és cert, el disseny organitzatiu i institucional intern de Podem és un camp de proves.

Així, és la mateixa articulació de mecanismes interns el que pot promoure una lògica o una altra en referència al joc de les minories i la pluralitat: més assemblearisme, més control democràtic, més enfortiment de la llibertat d’expressió bàsica ajudarien a la difusió saludable dels corrents d’opinió; però menys transparència, més “professionalització” dels quadres dirigents i més clientelisme hi jugarien, en canvi, en contra. Així mateix, crec que, si bé la diferència ideològica, diguem-ho així, entre les dues maneres d’entendre grups (minoritaris) sembla bastant discrepant, el cert és que a vegades costa diferenciar una cosa de l’altra i, fins i tot, a la pràctica poden coincidir. No obstant això, insisteixo que cal buscar les diferències: no crec que fos adequat institucionalitzar fortament les fraccions del partit a la manera nord-americana.

Mentalitat absolutista:

Locke va intentar explicar el sorgiment de les societats polítiques. Ell deia que els homes primitius vivien originàriament en famílies que van arribar a un primer acord implícit de forma de govern en una monarquia paternalista, és a dir, hi havia una tendència natural (en aquelles circumstàncies) vers aquesta forma, que va acabar donant lloc a l’absolutisme. Això és així perquè la societat era simple, no era necessària una gran maquinària de govern, perquè les persones i famílies ja estaven acostumades a la direcció d’un sol home i perquè, sobretot, estaven faltades d’experiència per conèixer els inconvenients i els problemes d’una tal forma de govern, així com faltades de saber per discutir sobre altres formes de govern. Crec que la lògica de l’explicació de Locke es pot aplicar també en la formació del partit, perquè precisament es tracta d’un procés de constitució com el que va es produir en el que ell anomenava l’estat de naturalesa a on es procura arribar a un consentiment (com ara en un moment de constitució interna), i perquè un partit no deixa de ser una associació de persones, igual com la societat, que ho és, però, a gran escala. Hi ha una diferència: justament el partit ja està immers en una societat ja complexa i amb més coneixement, per això no en tothom es manifesta aquesta “tendència natural”, sinó que hi ha altres “ànimes”.

Permeteu-me que m’expliqui millor: el que m’interessa remarcar de Locke és que també a Podem, mal organitzat com està, es troba una tendència cap a l’absolutisme. Ell deia que les primeres persones, faltades d’experiència, buscaven el vincle emocional i tenien una confiança que deriva del fet que, pel que semblava a priori perquè precisament no hi havia manera de desconfiar-ne, els interessos dels governats i dels governants a qui s’havia exaltat al govern són els mateixos. Però l’experiència pràctica va demostrar (i segueix demostrant) que no és així. I d’això aprenem dues coses: 1) que l’ús consuetudinari, diguem-ho així, d’una tal forma de govern imprimeix una mentalitat i unes formes de procedir determinades, i negatives per a la democràcia. 2) Que, precisament perquè se sap que això és així, cal, pel bé general, trobar formes de protegir-se contra els inconvenients de l’absolutisme.

Ara bé, hom haurà observat que oferir les solucions, les limitacions als abusos de poder o d’autoritat i calibrar bé les funcions de cadascú dins de l’organització és quelcom que, sovint, es troba amb dificultats, i més si actualment Podem ja té un rodatge en el qual figures individuals, electes o no, han gaudit de força autoritat. És com si s’hagués institucionalitzat de facto una mena d’absolutisme (en nuclis petits, però), amb la corresponent concepció associada del partit, que conviu,  tanmateix, amb altres tendències. Així, ens trobem amb els qui creuen acríticament que és “natural” que hi hagi un líder i que se li ha de fer costat, com si se l’hagués d’ajudar (de nou, com si fos una cosa personal, i no politicoracional). I així és com passa que es mantenen persones ineptes, que no s’és capaç de pensar en el partit com un ens orgànic i que, en canvi, s’identifica el -suposat- líder amb el partit, cosa molt greu, i que explica alhora precisament que el líder pugui tractar el partit com si fos una cosa particular, com si fos fins i tot de la seva propietat i l’hagués de cuidar. No cal dir que aquesta concepció política incrementa alhora la intensitat facciosa de les minories internes.

Vegem aquesta cita tan remarcable de Locke que fa referència precisament a què suposa aquesta actitud absolutista en la relació entre governant (o mutatis mutandis dirigent) i governat (o mutatis mutandis militant), i que segur que hom és capaç d’identificar en nuclis petits on efectivament hi ha persones revestides de certa autoritat que acaben actuant com si tinguessin una prerrogativa règia:

Esa duda [saber si el governant aplica justícia evitant les disputes entre súbdits per amor al gènere humà, o bé és el que faria qualsevol que s’aferrés al seu poder i al guany que podria aconseguir dels seus súbdits, “cuidats” com si fossin animals] se resuelve por sí misma con sólo preguntar qué clase de seguridad, qué clase de protección existe contra los atropellos y la opresión de ese monarca absoluto. El simple hecho de pedir una salvaguardia os valdrá que os digan que habéis merecido la muerte. Os dirán que están conformes en que, en las relaciones de un súbdito con otro, es preciso que existan leyes y jueces que miren por la paz y seguridad mutuas. El monarca, en cambio, debe ser absoluto, debe estar por encima de tales contingencias. Precisamente porque tiene medios de causar daños y atropellos mayores, cuando los comete no hace sino obrar en justicia. Quienes preguntan cómo han de estar protegidos contra el atropello y la agresión son calificados inmediatamente de rebeldes y facciosos. Como si los hombres, al abandonar el estado de Naturaleza y al entrar en sociedad, se hubiesen puesto de acuerdo en que todos ellos, menos uno, habían de estar sometidos a la fuerza de las leyes, y que ese uno hubiese de seguir conservando toda la libertad propia del estado de Naturaleza, aumentada con el poder y desenfrenada por la impunidad. Eso sería como para pensar que los hombres son tan insensatos que se preocupan de salvaguardarse de los daños que pueden hacer las mofetas o los zorros y les tuviese sin cuidado, más aún, que juzgasen como una salvaguardia el ser devorados por leones.

En tot això també es pot trobar una explicació psicoanalítica, que exposo aquí tot i que també hi tinc les meves crítiques. Resulta que es produeix una relació entre líder i massa caracteritzada per la suggestió, que implica una regressió a un estat anímic primitiu, d’aquí que s’entengui la disposició simplista a un tipus d’associació paternalista i absolutista, igual com en els temps primitius, com hem vist en Locke, es va produir amb els primers homes que vivien en l’estat de naturalesa. D’aquesta manera, doncs, l’instint d’horda és el que entra en escena, que, caracteritzat per la disminució de la capacitat intel·lectual és (vet aquí la quadratura del cercle) la base emocional que dóna legitimitat a persones i actituds absolutistes, i la falta de crítica que caracteritza aquest instint és el que porta a una relació amb el partit de tipus més personal.

podemos-campac3b1a-electoral

Manca de cultura política:

La mentalitat absolutista que he volgut tractar separadament sens dubte està lligada a la cultura política, la qual sempre serà baixa i estarà, podríem dir, disseminada de forma incoherent en moments de constitució i quan una organització com Podem apareix tan bruscament i s’estén per expansió entre la ciutadania. I l’explicació és molt senzilla: hi ha un desenvolupament desigual de consciència política i diversos nivells de participació, amb heterogeneïtat de perfils.

Hi ha qui afirma que les mateixes persones, per si mateixes, reunides i amb molta consciència activista seran capaces d’autoformar-se col·lectivament, i així ser capaços d’empènyer més el carro de la revolució i donar forma i direcció a una organització política. Es tracta d’una idea, molt propera a un elemental infantilisme llibertari, que creu en una espècie de generació espontània de cultura, coneixement i capacitat crítica, alhora que, lligada a l’enaltiment de l’activisme militant màxim i del “treball, treball i treball”, no ajuda gaire a una operativa construcció de l’organització política en tant que, per contra, porta a una amalgama d’intencions individuals. 

Així, si bé la predisposició i la posada en comú col·lectiva (en tant que conjunt d’individus) és important per compartir experiències i homogeneïtzar la consciència, no s’ha de creure mai que aquest conjunt d’individus per si mateixos i com a tal, tant aviat com arriba a l’esfera política, pot prendre les regnes o pot dirigir un partit. No oblidem, en aquest sentit, les interessants paraules d’Ortega y Gasset sobre el caràcter de les masses en la seva participació política, que ens poden aportar elements de reflexió.

Certament, aquestes formes elementals de compartir experiències i expressar-se no són una forma de cultura política extrapolable a l’organització com a tal, ni són el mateix ni substitueixen la cabdal funció pedagògica que, com deia Gramsci, el partit ha d’exercir. Creure el contrari és idealisme, ingenuïtat o, fins i tot, infantilisme. Queden lluny, així, d’una forma de centralització de l’experiència, de les demandes, de les preocupacions i de la seva ponderació crítica tan necessària per a un moviment operatiu i efectiu de masses, a gran escala i amb una funció històrica crucial i determinada. La cohesió de les masses i la funció pedagògica és quelcom que només poden fer quallar els intel·lectuals orgànics. Qualsevol participació immediata i directa serà incoherent, desvinculada de tota direcció política unitària i estarà mancada de realisme.

Podem té una doble estructura, la de partit estrictament, podríem dir, i la base militant reunida en els anomenats Cercles. Una bona organització ha de permetre la seva unitat funcional tenint en compte que, precisament a les bases, la tendència idealista serà més gran. Això no obstant, són les sinergies que el mateix moviment genera, l’aprenentatge pràctic i teòric i l’impacte de percussió que exerceix sobre el conjunt de la militància el nucli dirigent, el que confereix una cultura política, hem de suposar una bona cultura política si les bases del moviment són sòlides. Alhora, de les bases militants haurien de sortir aquells intel·lectuals, en termes gramscians, que alimentin els quadres dirigents pròpiament dits (que també són intel·lectuals), però no exclusivament. Vet aquí com l’intel·lectual, enquadrat en un marc institucional ben efectiu i fortament ancorat en la democràcia interna, hauria d’aglutinar i centralitzar totes les experiències de lluita i encaminar aquell activisme militant en favor del projecte col·lectiu i segons els objectius programàtics, sense l’exaltació individualista tan incohesiva. El seu èxit és el que assegura que el partit com a tal funcioni alhora com a intel·lectual orgànic dins del conjunt social.

Falta de quadres dirigents:

Els quadres dirigents, que vindrien a representar l’avantguarda revolucionària, són el nucli de l’organització i supleixen, en certa forma, la falta de cultura política o, si més no, les diferències en la cultura política. Com acabem de veure, en ells es troba la centralització i concentració d’experiència diverses, ells s’encarreguen de mantenir elevats els nivells de consciència política i d’activitat, així com de mantenir la continuïtat i la unitat programàtiques (sense perdre el vincle amb la seva evolució històrica), amb la qual cosa l’organització d’avantguarda (i el partit de manera més global) pot entrar en la disputa per l’hegemonia; altrament, estaria desarmada.

La participació creativa, constructiva i crítica naixerà en el cercles, està clar, i en certa manera seran els cercles un “camp de formació pràctica”. El militant lluitador, activista, organitzador de la lluita al carrer es pot diferenciar de l’aparell burocràtic, però alhora ha de ser la base del nivell dirigent superior, per dir-ho d’alguna manera: han de ser part dels qui conformin els quadres dirigents a un nivell diferent al de la lluita concreta, particular i sectorialitzada. La seva experiència és el que ajudarà a posar en pràctica la centralització i a donar direcció concreta al moviment polític. machiavellistatueflorence_pq

Per fer tot això, una cosa molt important ha de caracteritzar els quadres dirigents, i de manera més general hauria de caracteritzar els intel·lectuals: la capacitat d’anàlisi, sense la qual no hi pot haver el degut realisme per poder entrar en el joc dialèctic de l’hegemonia. Recordem, en aquest punt, que per a Maquiavel el realisme no és aquella espècie de cinisme exemplificat en “és que les coses són així i no s’hi pot fer res” que tant bé ha sabut estendre el liberalisme conservador, sinó que és una propietat de la política com a acció creadora per, reconeixent les forces en joc, canviar la societat. Com hem vist, seria com a mínim utòpic creure que aquesta tasca la poden fer les masses com un tot. I aquesta és la diferència qualitativa crucial i fonamental que distingeix els “nivells” de cultura política.

Els mateixos procediments i mecanismes han d’estar dissenyats de tal manera que menin cap a l’adhesió funcional a les línies polítiques i programàtiques del partit (en referència, estic parlant, als càrrecs orgànics, i no pas al lliure pensament dels seus membres) i, en cas de mostres de deslleialtat, facilitin a posteriori una solució a la incohesió que se’n derivaria. Tanmateix, controlar la lleialtat que es pressuposa a un càrrec orgànic segueix sent quelcom de pantanós, diferent a les qüestions purament i tècnicament procedimentals, que, aquí sí, caldria seguir amb la màxima escrupolositat.

En dir que no és l’espontaneïtat el que dirigeix un partit, sinó la coordinació i centralització d’experiències col·lectives, estic posant molt d’èmfasi en els quadres dirigents. Això no ha de portar a entendre erròniament que estic defensant la seva màxima autoritat ni molt menys que calgui una jerarquització pròpia de vells partits doctrinaris. Simplement estic dient que cal trobar la manera de fer efectiva la seva funció orgànica, i que tal funció ha de ser reconeguda per tots dins de l’organització i que no podrà ser mai ben eficient sense crítica i autocrítica.

Actualment, en aquest moment de (re)constitució del partit, això que acabo d’exposar és delicat. D’alguna manera és necessària una irradiació penetrant que marqui l’estructura per construir aquest partit de masses que pretén ser Podem i, de manera més extemporània, calen quadres dirigents (i intel·lectuals de manera més general) que marquin l’estructura, però no pas de manera definitiva i fixa, sinó iniciar-ne la constitució, fins ara molt feble i etèria. Ara bé, les mateixes característiques orgàniques i polítiques de Podem inclinen vers una constant constitució del partit, és a dir, mai no tindrà del tot una sola forma completament acabada. L’important, per tant, és trobar un punt de partida per assentar sòlides bases de la democràcia interna sobre la qual s’ha de basar la constant constitució, formulació i reformulació de Podem, així com sòlids mecanismes que en cada moment de l’interminable procés de discussió interna assegurin la cohesió unitària i orgànica del partit.

D’altra  banda, també cal afegir una cosa: tot està travessat per tensions i res no és “pur”. Més amunt deia que la “professionalització” dels quadres dirigents pot ser perillosa, i així és. El quid de la qüestió és que precisament l’estat constituent del partit permeti, en condicions de democràcia interna, trobar formes i maneres d’arreglar els problemes que puguin sorgir, com podria ser, lligat a la “professionalització”,  l’autonomització burocràtica.

Consideracions finals:

Podem té una gran complexitat interna i amb molta pluralitat, la qual per si mateixa ja és senyal de l’estat constituent del partit i hauria de portar a una bona gestió democràtica. El partit està a mig formar i té molta diversitat, per bé i per mal. La seva situació interna recorda a grosso modo allò que es podria trobar de manera més general a les societats modernes en el moment de constitució dels partits polítics, o, podríem dir, en el moment de creació de la societat civil a partir de les agrupacions lliures de persones que estableixen el pacte social.

És per això que he cregut tan important fer aquest escrit, per fer una aportació al debat en la construcció del partit. He pretès fer notar uns problemes existents en el si de l’organització i unes tendències que podrien oferir solució, sense, però, que això salvi la tensió dialèctica sempre inherent. He fet notar que actualment s’aprecia que hom actua seguint el curs de la inèrcia, que a vegades conceptualment Podem esdevé un “fetitxe de l’intel·lecte” -diria Gramsci- i que la mínima jerarquia existent dins de l’organització no es respecta; i, per això, he afirmat que em sembla clar que l’important és establir, obertament i de forma plural, les sòlides bases que han d’evitar precisament els mals que es derivarien de la naturalesa intrínseca del partit, notablement, al meu parer, l’estretor de mires facciosa, l’autonomització burocràtica de l’organització i el deslligam orgànic entre bases i quadres dirigents.

D’altra banda, s’haurà observat que he estat parlant d’organització, no sense, però, fer referència també a la seva funció política. Això és així perquè no es poden abordar separadament les coses més estrictament organitzatives i la projecció que l’organització com a moviment polític ha de tenir en la societat. És tan important per la funció històrica que Podem ha de desenvolupar els mecanismes d’elecció interna, per exemple, com recollir les demandes socials i donar-los forma de polítiques públiques. Ara bé, és cert que són dos nivells -diguem-ho així- diferents, amb les seves implicacions, i un pot “arrossegar” l’altre a perseguir els objectius establerts, segons el que s’hagi analitzat de la realitat. En definitiva, com molt bé han sabut sempre els dirigents i teòrics dels partits d’avantguarda, la qüestió organitzacional no és merament organitzacional, sinó política. Vet aquí la importància de trobar els camins, que he pretès plantejar en aquest escrit, per arreglar les problemàtiques organitzacionals existents o emergents pel bé dels objectius polítics que Podem representa.