Category Archives: Societat

El problema de la seguretat

[Article originalment publicat al Capgròs]

El meu barri, Rocafonda, darrerament ha vist algun enfrontament violent a més de la delinqüència comuna, i no són pocs els qui estableixen una relació, sovint populista, entre la inseguretat i la immigració. Però hem d’intentar no agafar por i ser prudents.

Segurament és cert que algunes pràctiques delictives estan lligades a certs grups, però reconèixer això, cosa que també hem de fer des de l’esquerra, no soluciona el problema. Abordar el problema no vol dir assenyalar els de fora com a criminals per defecte, sinó comprendre dues coses. En primer lloc, no deixar-se endur pels discrusos alarmistes que poden donar la impressió que vivim a la selva, quan no és així i quan de manera general la valoració de la població catalana actual de la seguretat en els seus municipis és la més alta dels últims 15 anys. Més encara, només un 9,5% dels catalans considera la inseguretat ciutadana un problema, a més de 20 punts de diferència respecte de l’atur.

I en segon lloc, potser és millor prevenir el mal que curar-lo. Per fer-ho cal entendre i sobretot abordar el context, ja que la gent actua segons les circumstàncies on es troba: no és casualitat que a Rocafonda la renda mitjana per persona se situiï en aproximadament només 7.000€ (deu mil menys que al centre de la ciutat), ni que el barri de La Mina estigui entre l’1% més pobre de Catalunya. En efecte, les diferències d’origen estan travessades i condicionades per una cosa encara molt més profunda: la diferència socioeconòmica.

Així, si bé no ens hem de tapar els ulls des de l’esquerra, tampoc no hem de simplificar el problema i perseguir el culpable com a persona que ha delinquit i punt. Per això no ens hem de fiar de salvapàtries que parlen dels “espanyols o catalans de veritat” per oposició als estrangers, com si no hi haguessin uns quants autòctons que han posat les seves brutes mans en l’erari públic i, així, han posat en perill la seguretat cívica de tots els ciutadans. És més, segur que no sentireu aquests mateixos salvapàtries, que demostren la seva indecència democràtica exigint que pengin del fanal més alt un pobre delinqüent comú, exigir també el mateix respecte d’un empresari negligent a qui li surt més barat no comprar un casc i un arnés, per exemple, als seus empleats. A causa d’això han mort més de 250 treballadors a l’Estat en el que portem d’any. I això, amics meus, també és inseguretat.

En definitiva, potser hauríem de parar més atenció a la desigualtat econòmica, veritable  responsable de la inseguretat, que no als discursos revantxistes que sovint provenen de persones que viuen en mansions allunyades de la resta de mortals, o són pagades per persones que hi viuen, des d’on, conscientment o no, es beneficien de la desigualtat del poble.

Anuncis

Orgull i emancipació

[Article publicat al Capgròs]

Fa anys vaig veure una escena de la sèrie United States of Tara: l’adolescent que estava descobrint la seva homosexualitat es deixa convèncer per un amic d’anar al parc a fer cruising. L’amic, que accepta encantat ser “el gai”, va de seguida amb un noi amb qui havia quedat. El protagonista, però, temerós, es topa accidentalment amb el veí, un home que va viure la revolució sexual. El veí deixa de practicar sexe amb el desconegut amb qui estava i, preocupat, agafa el noi i l’acompanya a casa. De camí, el noi li diu que no sap com ser gai i ell li respon, fent referència a la seva generació que no tenia més opció, que no hi ha res especial per ser gai i que, més encara, no cal que vagi al parc a desfogar-se amb el primer que passa.

Són dates de l’Orgull i aquesta escena m’hi ha fet pensar. L’esquerra actual, imbuïda pel pensament feminista hegemònic, es posa les mans al cap en veure dones cosificades i no para de parlar del patriarcat per tot arreu, que s’ha de destruir (deconstruir, diuen) pels rols que imposa, entre altres coses. Però, curiosament, no critica la cosificació ni estereotipització dels cossos masculins en aquesta celebració, no s’alarma per la sexualització de tot ni es planteja l’orientació d’aquesta reivindicació. Vist en perspectiva, hi ha una profunda contradicció, però plantejar-ho seria xocar contra l’identitarisme actualment en voga en el progressisme que caracteritza el pensament de tal manera que evita qualsevol reflexió mínimament crítica i tot ho considera una ofensa.

Però l’escena que he narrat ens ensenya una cosa molt important: apoderament no és el mateix que emancipació. El pensament identitarista hegemònic pateix, però, aquesta profunda i desgraciada confusió: suplanta la segona per la primera. La confusió es produeix per la intensitat de l’individualisme: el punt de partida i referència és un mateix, la seva subjectivitat i la seva felicitat. L’apoderament es pot assolir, així, a través del consum mateix. En efecte, el consum ens dóna l’aparença d’igualar-nos i així ens permet imitar el model cosificat (i sexualitzat) que hem vist (i que es reprodueix i es ven), de tal forma que ens fa passar l’enveja, la ràbia o la vergonya. Ara bé, així es difon una imatge que interioritzem i, doncs, estereotipem i ens convertim en una marca de nosaltres mateixos. I això no és res de nou: el circuit de les mercaderies, instrument clau d’alienació social. El pitjor: es lloa i promou, fruit de la desgraciada confusió. Tornem a l’escena: la revolució sexual no era això.

Al cap i a la fi, es tracta d’orgull de ser humans dignes, ni més ni menys, no orgull d’un individualisme arrogant que anuncia amb qui es va al llit. Això no té res a veure amb l’emancipació, autèntic principi de canvi social. No ho perdem mai de vista.

Homofòbia “en negatiu”

A partir d’una experiència personal, explico com la categorització per etiquetes i recalcant la “diferència” no deixa de ser homofòbia. És un petit exemple d’aplicació pràctica de la lògica de la diferenciació que he tractat extensament en el bloc en una sèrie d’articles.