Monthly Archives: Octubre 2012

Ressenya: El mito del Estado

El mito del Estado – Ernst Cassirer (1946)

El llibre, en una cita:

“Nada puede adormecer mejor nuestras fuerzas activas, nuestra capacidad de juicio y de dicernimiento crítico, ni quitarnos nuestro sentido de la personlaidad y la responsabilidad individual, como la persistente, uniforme y monótona ejecución de los mismos ritos”.

El llibre, en una frase:

En èpoques crítiques de la vida social, les concepcions socials racionals i les teories polítiques, que sempre han pretès perdurar per tota l’eternitat, es troben en perill. Quan els altres poders i sistemes de vinculació de la vida social de l’home no poden donar explicació a la realitat o no arriben a sobreposar-se a les circumstàncies, ressorgeix l’únic poder atàvic que havia estat esperant, però mai derrotat: el mite, la mesura desesperada a la qual recorren els homes en les situacions desesperades.

Què explica?

Aquesta interessentíssima obra filosòfica ens fa un recorregut històric, antropològic i filosofòfic a través de la formació de diverses teories polítiques i concepcions de la vida social, les formes racionals i les formes mítiques obscures. Presta especial atenció a Plató, Maquiavel i Hegel.
Però tota la seva explicació no és sinó un llarg preludi per entendre els mites polítics moderns, que es distingeixen dels mites primitius, als quals fins al segle XX els homes en la seva organització social han hagut de fer front. Les circumstàncies posteriors a la Primera Guerra Mundial, especialment a Alemanya, van representar aquella situació desesperada davant la qual les vies normals se sentien impotents. El mite modern, recopilació de diverses concepcions anteriors, pren una nova forma i representa noves idees, notablement les teories de desigualtat de la raça i el desig de cabdillatge. El significatiu de tot plegat, diu Cassirer, és que la política esdevé una complexa tècnica que permet manufacturar el mite: ara no es tracta d’imposar o probibir actes, sinó de canviar l’home per regular-ne els actes.
De les paraules de l’autor, entenc que el mite polític modern no és exactament una idea formada i rigorosa, sinó les profètiques solucions com a escapatòria de la pesada càrrega de la llibertat. Només triomfa el mite quan la resta de valors socials que serveixen a l’autonomia dels homes s’han desintegrat, que se substitueixen per complexos nous ritus polítics, quan la filosofia renuncia a conèixer els mites polítics. I vet aquí com s’arriba a la moderna “teoria” de l’estat: el totalitarisme.

Una darrera cita que també referencia l’autor servirà per il·lustrar l’efecte del mite sobre la llibertat com a imperatiu ètic: “A un abarrotero alemán que se mostraba dispuesto a explicar cómo iban las cosas a un visitante norteamericano, le hablé de la impresión que teníamos nosotros de que, al entregar la libertad, se había renunciado a algo inapreciable. Él replicó: ‘Es que  ustedes no lo entienden. Antes teníamos que preocuparnos por las elecciones, y los partidos, y el voto. Teníamos responsabilidades. Pero ahora no tenemos nada de esto. Ahora somos libres’.” (S. Raushenbush, The March of Fascism).

Índex:

Primera parte. ¿Qué es el mito?
I. La estructura del pensamiento mítico
II. Mito y lenguaje
III. El mito y la psicología de las emociones
IV. La función del mito en la vida social del hombre

Segunda parte. La lucha contra el mito en la historia de la teoría política
V. Logos y Mithos en la aurora de la filosofía griega
VI. La República de Platón
VII. El fondo religioso y metafísico de la teoría medieval del estado
VIII. La teoría del estado legal en la filosofía de la Edad Media
IX. La naturaleza y la gracia en la filosofía medieval
X. La nueva ciencia política de Maquiavelo
XI. El triumfo del maquiavelismo y sus consecuencias
XII. Conecuencias de la nueva teoría del estado
XIII. El renacimiento del estoicismo y las teorías “jusnaturalistas” del Estado
XIV. La filosofía de la Ilustración y sus críticos románticos

Tercera parte. El mito del siglo XX
XV. Las lecciones de Carlyle sobre el culto del héroe
XVI. Del culto de los héroes al culto de la raza
XVII. Hegel
XVIII. La técnica de los mitos políticos modernos

Conclusión

Més per internet:

Ernst Cassirer (Viquipèdia); definició de mite polític; a Casa del Libro, crítica experta (en anglès).

 

Anuncis

Faré una entrevista a Artur Mas

Sí, estimats lectors: entrevistaré el president del govern català. No és cap falsedat ni cap ironia com ho era el discurs alternatiu del president.
Us poso en situació: el diari El Punt/Avui, com és normal, farà entrevistes a tots els candidats presidencials de les properes eleccions catalanes, però no ho faran periodistes, sinó estudiants universitaris (la gran majoria, de periodisme o de comunicació). En el cas d’Artur Mas, seran dos estudiants per universitat catalana, pública o privada. En el cas de la UB, ha tocat a la Facultat d’Economia i Empresa treure els dos voluntaris (més o menys), que són un servidor, estudiant de Sociologia, i un company estudiant d’ADE i membre de l’FNEC. En realitat, hauria de dir que participo a l’entrevista al president, ja que no l’hi faré tota jo: serà de tipus “Tengo una pregunta para usted“. Tindrà lloc al Palau de la Generalitat, que també tindrem ocasió de visitar, el proper divendres, però no es publicarà fins un parell de dies abans de les eleccions, dia també quan serà retransmesa per la Xarxa de Televisions Locals.

Dimecres passat el diari va citar-nos tots els estudiants implicats per una reunió de presentació. I permeteu-me que us expliqui què vaig viure: després de les presentacions i tot plegat, el director del diari ens va preguntar, per tal de fer un petit reportatge, quina era la nostra opinió al respecte de la política i com vèiem la situació catalana. No cal que digui que el clima era bastant proindependentista i que, malgrat voler dir els periodistes que hi ha diversos aspectes de política rellevants, pràcticament se centrava en la relació Catalunya Espanya. He de dir, de fet, que em va sorpendre bastant que també entre els 23 presents (faltava només una estudiant de tots els que tindrem l’oportunitat de fer una pregunta al president) hi hagués aquesta inclinació. Pot ser que fos perquè, clar, ja els mateixos periodistes deien que la campanya electoral se centrarà en aquest aspecte i tothom, per defecte, s’hi aproxima, o també que en un ambient més o menys formal en què la majoria pensa el mateix, ningú no volgués desentonar.
De debò que hi havia una clara simpatia envers la independència. És evident que no tothom era de CiU, però em va semblar que els termes de la discussió es tancaven només en aquest cercle i en la relació Catalunya Espanya, i quan en les presentacions algú deia que volia preguntar alguna cosa diferent, no em semblava que ho plantegés d’una manera ben contundent: no vull dir que hom no hagi de ser educat i diplomàtic, però és poc interessant, crec jo, preguntar “En una Catalunya independent, les retallades en sanitat i educació continuaran, o es podrà reorientar la inversió?”.
Només unes noies (sempre noies) però també un noi, previ a la discussió sobre política, van exposar altres orientacions, no totes ben punyents, però que ressalten altres coses o el caràcter del polític. Per exemple, hi havia la presidenta del CEUCAT i va dir que convé preguntar sobre la situació a les universitats catalanes; un noi va dir com és que ara CiU ha decidit deixar de jugar a la puta i a la Ramoneta; altres van dir com afectaran les retallades en educació; una altra sobre la utilitat del Barcelona World; i una altra noia va dir que li plantejaria al president com creu que els nous mitjans de comunicació i les TIC poden afectar en el descrèdit envers els polítics.
No vull ser prejudicial, però em sembla que només el noi que va preguntar sobre la puta i la Ramoneta i la noia que va preguntar sobre el Barcelona World eren els més crítics, i així i tot, potser pel que he comentat més amunt, continuaven entrant en en les qüestions típiques de la independència. Per altra banda, n’hi havia 5 o 6 clarament proindependentistes i propers a CiU: dos de l’FNEC, un de trenta anys i escaig que està afiliat a aquest partit i hi treballa i uns altres que parlen igual com ho fa el partit i entraven al mateix joc de la discussió política tal i com surt als diaris (per exemple, un va expressar la seva intenció de preguntar-li al president què pensa d’allò que va dir el PP que els títols universitaris catalans deixarien de tenir validesa. Ja veieu, una pregunta gens transcendent).

El moment àlgid de la discussió sobre política, durant la qual potser unes 6 persones no van dir mai res, va arribar quan el director del diari va preguntar: “Vau anar a la mani?”. Es va sentir un generalitzat (en termes absoluts, diria que una dotzena o quinzena de persones ho va pronunciar), i un discret no, el meu. Ja vaig estar deixant que parlessin una estona, i en aquest punt volia intervenir per fer un comentari que intentés fer desviar l’atenció envers aspectes més realistes i de la vida pràctica de les persones. Ho vaig tenir fàcil perquè un dels de l’FNEC, no el de la meva facultat, va fer uns comentaris ben exagerats que vaig respondre. Precisament això era l’important que volia expressar amb aquest article: que em vaig mig discutir amb un entusiasta de la independència i fan de Mas, i no pas estrictament per qüestions polítiques, sinó per la falta de racionalitat en expressar les barbaritats que va dir.

La cosa va anar així: ell va dir que ara es nota que la independència es viu, que va treure més d’un milió de persones al carrer i el poble es mobilitza per això, és la independència el que fa moure la gent perquè és un fet i no altres coses. Llavors jo vaig parlar i li vaig dir “ara ens discutirem”: per començar, la independència no és un fet, sinó un desideràtum, si no ha passat és que no és un fet; i m’interpel·la i em diu que bé, l’independentisme sí i no sé què. I li dic potser sí, però també es mobilitza la gent per altres coses: a Catalunya hi ha una mitjana de 6 manifestacions diàries* [error: li vaig dir això, però em vaig equivocar: no és a Catalunya, sinó a Barcelona], i no és per la independència, sinó pels drets socials. I em diu, i quanta gent és? I li dic, doncs posa’t a comptar. També se senten algunes rialles, i jo prossegueixo dient-li que no jugui amb allò quantitatiu i qualitatiu: està dient, en realitat, que, com que la gent no protesta per les retallades, cosa falsa, doncs es pot retallar tan tranquil·lament. Aquí ell, en comptes de continuar lliurement, li pregunta al director del diari “puc replicar”, “sí, sí, feu”, li respon. I és quan ell recorre a l’estratègia de l’emotivitat i de manipulació de la història: per no sé quins set sous diu que el 1714 els catalans lluitaven pels seus drets democràtics i… Ep! El 1714, perdona que t’ho digui, però no existia la democràcia. Sí, sí, ja, diu ell. I no sé què anava dir, però vaig continuar dient-li que estic cansat de sentir tothom dir que és un moment històric el que estem vivint, sinó que és la mateixa Història qui dirà si el moment és històric o no, i no has de ser tu qui ho digui!
He de reconèixer que em vaig alterar una mica. De fet, després de dir això li vaig dir que no em vingués amb romanços, que jo sóc llicenciat en Història. I va dir, “ah, doncs si ets historiador, ja està…” o una cosa així, mig amb desdeny i mig com a estratègia per no continuar discutint. Però, realment, com que jo vaig apujar una mica el to (però no us penséssiu pas que ens tiràvem les cadires pel cap, simplement jo el replicava fortament estant asseguts), el mateix periodista va dir que ara ja ens anava a tallar la discussió.
També vaig dir una altra cosa, però com sempre passa quan intentes recordar què va passar, no estic segur de com va anar, i no recordo si ho vaig dir amb una altra intervenció abans que ell parlés i comencéssim a discutir, o si ho vaig dir just a l’inici de quan jo el vaig començar a replicar. La qüestió és que vaig dir que la situació social és molt complicada i ara cal mobilitzar-nos, certament, per això vaig anar a la manifestació estudiantil, però no a la independentista, com tothom es pensava. Hi ha coses més importants que ens efecten de debò: jo la independència no la veig, però sí que veig que he de pagar ara molt més de matrícula i que, per culpa d’un govern que comparteix la mateixa ideologia que el català, els immigrants no podran rebre atenció sanitària. Això sí que és important, això és violació de drets humans, i no discurs.

En acabar el “debat” entre tots de política, i jo vaig ser dels últims a parlar, vam tenir un petit refrigeri abans de fer-nos les fotos. Ja aixecats a la sala de l’hotel, vaig anar a parlar amb aquest noi (que, per cert, jo ja coneixia mínimament d’abans) i li vaig dir que em sabia greu si havia apujat molt el to. Em va dir, sí, t’has enrabiat o escalfat, no recordo què. I li dic, clar, és que no pots dir aquestes coses: no pots atribuir a la gent del segle XVIII les mateixes idees que tens tu en l’actualitat. I va preguntar, no encuriositat, sinó amb total ignorància i desdeny “I per què no?”. Aquí ja em vaig alarmar, i vaig pensar: noi, no entris mai en una facultat d’Història perquè et cremaran a la foguera per heretge anticientífic. No vaig dir res, i anava a evitar el tema, i just llavors va venir l’altre de l’FNEC i em diu que, bé, això ho puc saber jo i en Junqueras sempre ho diu, que els catalans lluitaven pels seus drets davant d’un monarca que tal i tal, i que amb l’altre els podrien haver mantingut. I jo li dic, això no ho saps. En efecte, ell mateix diu, sí, és història ficció. A més, li dic, jo també et podria dir que si els catalans no s’haguessin rebel·lat, Felip V no hauria eliminat els seus drets com a venjança. Llavors em diu la cosa típica que eren drets històrics, el poble es revolta i no sé què, i jo el tracto amb condescendència per no posar-m’hi a discutir.

Doncs bé, estimats lectors, al final he exposat la meva vivència de manera bastant llarga. Però aquesta entrada no només serveix per informar que faré una entrevista al president i per tenir-vos atents per quan surti publicada, i no només és per retratar en un exemple de quina manera és la mentalitat d’alguns que hi ha dins de Convergència: anticientífica i totalment passional (i no continuo explicant altres anècdotes no tan significatives); sinó que també pot servir perquè us poseu vosaltres per un moment en lloc meu: imagineu-vos que teniu l’oportunitat de fer una única pregunta al president…

I vosaltres, què li preguntaríeu a Artur Mas?

Actualització: amb posterioritat a l’entrevista, el diari ens va dir que també intentarien concertar una trobada amb tots els líders polítics i els estudiants al Parlament. Podeu saber com va anar aquesta trobada aquí. Així mateix, avisats ja de l’entrevista al president, podeu trobar-la, penjada lògicament més tard que aquest article original, aquí.

Comentari: Un dios salvaje

Avui, canviant totalment el tema que tracto últimament -la política-, us faré un petit comentari de la pel·lícula Un dios salvaje, de Roman Polanski. Potser no és tan una crítica el que presento (gens experta, en qualsevol cas), sinó una opinió. Tant pot servir per recomanar la pel·lícula als qui no l’heu vista, com per ressaltar allò que trobo més interessant i crida l’atenció, la qual cosa entendreu els qui ja l’heu vista.

L’argument d’aquesta curta pel·lícula, amb una posada en escena bastant teatral (de fet, és una adaptació d’una obra de teatre) i -trobo- bastant acurada, és molt senzill: dues parelles de pares es troben per parlar sobre una baralla que han tingut els seus respectius fills petits, en la qual un ha trencat les dents a l’altre. Aparentment, els pares de cada nen semblen formalment predisposats a arribar a una mena d’acord, però veurem, i aquesta és la gràcia de la pel·lícula, com els nervis, el caràcter de cada un d’ells i l’opinió diferent que tenen sobre la baralla dels seus fills faran que el clima formalment relaxat esdevingui tens, histèric, amb discussions sobre aspectes que no tenen a veure amb la baralla dels nens i, el millor de tot, rèpliques i crítiques no entre els pares diferents, sinó entre els membres de cada matrimoni i els homes i les dones. De fet, hi ha diferents elements de fons que acaben de donar forma a les discussions: per exemple, qüestions estètiques o el fet que uns semblin més conservadors i altres més liberals.
Des del meu punt de vista, el moment quan es posen a discutir de l’hàmster és el punt d’inflexió, quan puja el to de les discussions, s’abandonen les formes de rigor, la discussió desvia el tema i els enfrontaments dialèctics acaben alineant-se no segons la relació matrimonial dels 4 participants en els discussions, sinó segons prejudicis sexistes o disconformitats dins de la parella, la qual cosa farà sorgir alhora una estranya complicitat entre ells i un estrany odi.

El títol original, Carnage, potser és, en aquest sentit, més clar i adequat pel que representa la pel·lícula. Sembla clar que no es refereix a la “baralla” entre els nens, sinó a les discussions dels adults; i és que les discussions semblen viciades, fins al punt que es diria que la discussió original que deriva en tot l’increment de tensions és infantil. Potser precisament per això veureu que és difícil de dir com acaba la discussió.
El títol castellà no sé per què l’han posat, però puc entendre, en la mesura que és una frase que pronuncia un dels pares, que, en canvi, sí que es refereix a la baralla. I és que, malgrat tots els elements que puguem apreciar de la discussió dels pares, hi ha, de fet, un protagonista ocult: els nens. M’atreviria a dir que l’element transcendent de la pel·lícula és precisament els nens, en general, el caràcter infantil i la manera que tenen de relacionar-se entre ells. De fet, si al principi de la pel·lícula es veu com es peguen, al final de la pel·lícula es veu com parlen normalment, i és que tots coneixem perfectament situacions en què uns nens es fan mal per alguna bajanada, però l’endemà continuen sent amics, obliden la baralla i no es posen a treure’s de pollaguera ni a discutir quasi, quasi per gust, com sí que fan els pares protagonistes de la pel·lícula. Serà potser el missatge que ens vol transmetre la pel·lícula que hem d’aprendre dels nens?