Arxiu del Bloc

8 motius pels quals no em posiciono en favor de la independència

Jo no congrego en el moviment independentista, però això no vol dir que no combregui amb la idea (o, millor, ideal) de la independència. Penso que aquesta declaració ha de servir per no mal interpretar tot el que seguirà; però perquè quedi més clar: el que aquí exposo no és un manifest contra la independència, sinó una posició contrària al moviment independentista com a tal (i no un atac als seus integrants, excepte quan específicament indicat) que em porta a rebutjar, això sí, la independència en termes realistes per la seva signficació política i segons la meva ideologia (però no l’ideal, com he dit); és, doncs, una reflexió crítica sobre la independència i el moviment independentista. Així, doncs, el text tindrà tant un caràcter d’exposició objectiva com d’observació i posicionament subjectiu, per això el que he dit potser anava bé per entendre la naturalesa de l’article. Consti també que el meu posicionament personal en realitat no ha d’influir en la correcta comprensió de la crítica, ja que depèn de la qualitat dels arguments que espero que siguin, com a mínim, interessants. Sí que hi ha un element veritablement necessari i important per comprendre correctament tot el que seguirà: no puc apreciar ni la independència ni el moviment independentista separats de tot un seguit d’altres elements sociopolítics que s’hi relacionen o en el marc dels quals es desenvolupen o tenen lloc, ja que entenc que posicionar-se davant d’aquesta qüestió entesa aïlladament seria com falsejar la interpretació de tot el marc sociopolític. Entenc que és tant una qüestió metodològica com política: la pregunta “ets independentista?” per si sola no és realista i la seva resposta dicotòmica no es podria adequar a l’alta complexitat i variabilitat social que trobem tant dins de l’independentisme com en el conjunt social en general.

Un cop feta aquesta prèvia tan llarga per aclarir les coses, ja us poso la llista de motius explicats, que m’ha sortit més llarga del que pensava inicialment perquè mentre escrivia i ordenava les idees he hagut d’anar-me explaiant perquè hi ha moltes coses, però crec que no m’he enrotllat.

1. Jutjo més important, en tant que té efectes reals, mobilitzar-se per aquelles causes i motius materials que incideixen en el desenvolupament personal de manera efectiva, i que representen un ordre estructural social sobre el qual la independència no afecta, i no per motius purament especulatius.

2. Si qui ha de dirigir el país -independent- és el mateix grapat de burgesos aprofitats, corruptes i neoliberals que actualment, prefereixo no fer-los un favor. Em podreu replicar: “home, doncs a mi tampoc no m’agrada que ens governi aquesta gentussa, però almenys ja serem independents i podrem construir un altre projecte social”. No obstant, jo igualment no tinc ganes que aquests burgesos fastigosos patrimonialitzin la sobirania del poble de Catalunya. A més, com podrem construir un altre projecte social si són ells qui dirigeixen les regnes de la independència? Què farem, una lluita interna, llavors?

3. Una divisió ideològica bàsica dins de l’independentisme i la política en general és l’eix dreta esquerra. Pretendre dir que la independència és global, com si no tingués ideologia, és fals: la independència no és res que se superposi a l’eix dreta esquerra. Això vol dir que encara que els d’esquerres em diguin que lluiten per la independència des de la seva ideologia i creuen que el primer és la independència perquè és un sentiment compartit, això no canvia la situació: és superior en l’ordre de les idees l’eix dreta esquerra, per tant és aquest el que influeix en la independència, i no al revés, per tant és també la diferència ideològica la que efectivament es fa sentir a la pràctica política i sobre la gent, i no el desig d’independència. És a dir, encara que hom no ho vulgui, el cert és que el primer que té incidència en el realisme polític és la dreta o l’esquerra, i no la independència. No sé si m’explico. La independència, doncs, representa, d’una banda, caure en una trampa emotiva que allunya el poble dels problemes reals i materials (d’aquí el punt 1 i el que diré més endavant), i d’altra banda en el fons, vulguem o no, és un projecte burgès que afavorirà els de sempre. L’esquerra independentista ha de saber que la dreta no canviarà i que és impossible compartir un mateix projecte nacional (o directament podríem dir-ne ideologia) i que entrar ara al terreny de la independència és fer un favor als burgesos, per això ha de no allargar encara la mà per agafar la independència si el terreny encara no està adobat. Possiblement el moviment més popular i municipalista és més realista, però així i tot hi ha els altres punts d’aquesta llista que igualment m’inclinen a decidir que la independència no és el primer.

4. Dins de l’independentisme i dins del marc de dreta i esquerra, existeixen igualment multitud de sectors i grups diferents, alguns amb projectes i idees una mica esbiaixats, la qual cosa dificulta més que hom es posi d’acord a l’hora de lluitar per la independència i, sobretot, que hom comparteixi el mateix “projecte nacional” de què parlava més amunt un cop aconseguida. Seria més fàcil lluitar des d’un mateix enfocament, o diversos però semblants, a fi de no entrar en complicacions. A més, un cop aconseguida la independència, cada grup independentista acabaria adquirint el caràcter d’una facció, com és natural dins d’un projecte global materialitzat, aparentment inclusiu i transversal. És característic de les faccions polítiques que, dins de l’organització o associació qualsevol de la qual formen part (en aquest cas, un moviment i fins i tot partits que s’integren dins del moviment), cada una té influència, cada una té les seves quotes de poder i cada una pretendrà sublimar els seus interessos i projectes particulars a l’altura del projecte global (és a dir, confondre el projecte facciós amb el projecte global), de manera que cada una entendrà que és l’única que vertaderament defensarà el projecte nacional. Si la independència és un ideal, jo no vull pas que es viciï des del moment mateix en què s’assoleix.

5. Considero que la independència té molt de circumstancial o, millor, l’auge de l’independentisme depèn molt de les circumstàncies, tant generals com la crisi, com més particulars de les estratègies partidistes. És clar que les simpaties per aquest projecte global poden créixer en moments de crisi, però aquest més recolzament que pot tenir l’independentisme s’ha de veure raonat i contrastat pels diversos altres elements. I això, per què? És natural, com dic, que quasi incoscientment considerem sempre allò alternatiu com una solució, però pensem-ho fredament: la independència en si no té correlació directa ni amb la crisi ni amb qualsevol altre problema (llevat dels entrellats típics del sistema autonòmic i institucional), per tant aquest auge depèn només del rumor i d’un sentiment nascut d’una situació de descontentament que per se no és prou justificatiu d’independència. Vet aquí perquè en aquest context deia que la independència és quelcom d’especulatiu (punt 1) i vet aquí també com, dins de l’imaginari general, la independència pot ser mitificada (punt 8).

Tinc un altre argument pel qual això que sigui circumstancial ho trobo dolent, malgrat que, repeteixo, és normal, com tot moviment polític, que fluctuï segons la situació. Però jo trobo que qui és independentista ho és de debò, conscient i responsable. La resta, és només caure en el rumor dels temps, sentir l’impuls i el sentiment, però la motivació política no ha de variar. Aquest “rumor” de què parlo, i aquest és en realitat la crítica forta al fet circumstancial, no és altra cosa que el fet que l’independentisme caigui dins dels cercles del discurs polític corromput i el desig d’independència sigui instrumentalitzat per aquells que tenen capacitat d’influència i projecció social, que no són altres que els partits. Així, la lluita per la independència no sorgeix sempre del lliure convenciment i no es manifesta sempre  lliurement i espontàniament entre la gent com si no tingués cap altra tipus de vinculació. No. Per contra, considerant el fet circumstancial, puc dir:

1) Que l’independentisme pot ser un impuls momentani, per això tants d’alts i baixos a les enquestes. Que pugi no és legitimació necessàriament de la independència, perquè la lluita independentista té valor quan es fonamenta en l’autèntic convenciment i no en mera opinió.
2) Que l’independentista convençut, racionalment convençut (el contrari del que diré al punt 6), ho serà sempre independentment del que passi a l’ordre institucional o en les circumstàncies. Aquest independentista és responsable dels seus actes i davant de la resta de conciutadans, i és coneixedor de la situació històrica i política catalana (política a l’engròs, en tant que traspassi els límits dels partits actuals que es consideren catalanistes, sobiranistes o independentistes).
3) Que el moviment independentista ha de ser popular i ha de procurar persuadir per arribar a una majoria consistent i conscient.
4) Que, en canvi, el moviment independentista està perfectament lligat als cicle i als interessos dels partits polítics. Depèn del que ells facin, la situació que presentin i el discurs que ofereixin al públic i distribueixin els mitjans de comunicació. La independència actualment és una trampa i està intrumentalitzada per certs partits com a arma política en benefici dels interessos dels senyors de qui he parlat al punt 2.

6. Hi ha un discurs dominant excessivament nacionalista i molts sectors que el comparteixen. Em refereixo aquí al nacionalisme en doble sentit: tant al sentiment que envaeix i exalta l’esperit, com a les mesure polítiques justificades per un aparent bé nacional. Perquè existeixi el segon nacionalisme més polític i més “pràctic”, cal que existeixi el primer, ben passional i eteri. I per què rebutjo l’independentisme per raó del discurs nacional si el sentit comú ens diu que és natural que estigui recolzat precisament en el sentiment nacionalista (si bé no és necessari) i si jo mateix em defineixo com a catalanista?

I) Nacionalisme sentimental:
És clar que és possible que hom es vulgui abocar a la independència precisament perquè se sent català i punt, però això porta a un nacionalisme mogut per sentiments patrioters banals, que és prou present en diversos grups independentistes i per això em fa tirar enrera. Sentir excessiva passió per la independència demostra que el posicionament adquirit és purament impulsiu i, fins i tot, reactiu. Aquesta alineació amb la independència per sentiment significa:

1r) que aquests independentistes no ho són per convenciment raonat i conscient, sinó per nacionalisme exacerbat i autojustifactori que neix i es tanca en la simple expressió “jo sóc català”.
2n) que aquests independentistes pressumeixen una vinculació determinística entre ser català i ser independentista, com si fos l’única cosa concebible, i això és, d’una banda, erroni en el raonament i, d’altra banda, arrogant en el comportament.

El pensament d’un independentista d’aquest tipus girarà entorn, lògicament, només d’allò que passi el filtre de la subjectivitat irracional i demostri ser català, de caràcter català i d’indentitat catalana. Això és mitifcar el catalanisme i, conseqüentment, la independència. No difereix pas gaire (per no dir gens) del mateix que pugui pensar un nacionalista espanyol, aquell per a qui hom pot sentir odi. Això es veu molt clarament amb aquest exemple: els marrecs de 15 anys que porten l’estelada per capa i als quals només l’exaltació nacionalista té la capacitat de mobilitzar socialment pensen “jo sóc català i del Barça de tota la vida, per tant sóc independentista!”, doncs aquests són els qui en finals de futbol s’acabin enfrontant a hòsties als seguidors del Madrid. Malaguanyada intel·ligència, la d’aquest jovent!! És a dir, no només existeixen hooligans de l’esport, també de la independència, i jo amb aquesta gent, ni amb la d’un tipuns ni amb la de l’altre, no hi vull tenir res a veure.

II) Nacionalisme polític:
El nacionalisme patrioter en la pràctica política significarà que amb l’estat independent, el projecte nacionalista requerirà unes mesures polítiques quasi idèntiques a les normals en la formació d’estats nació típics del XIX. Això vol dir que qui dirigeixi políticament el país pretendrà construir un estat nacional (que és el mateix que dir racial, com l’estat jueu) i, conseqüentment, no es tindrà en compte la realitat social, la qual cosa podria induir a postures antidemocràtiques. I això pot quedar demostrat amb un sol exemple: pregunteu als independentistes que es diuen convençuts si establirien el català com a sola i única llengua oficial i vehicular, o si continuarien mantenint l’ensenyament de castellà a les escoles.

Hi ha un parell de qüestions més que tenen a veure i es relacionen amb això que he explicat i que hem de tenir presents:

1) En primer lloc, els més patrioters escombren cap a casa davant del posicionament dels independentistes no especialment nacionalistes perquè entenen que els dóna més recolzament moral i raó en la vinculació segura que fan entre nacionalista i independentista. És a dir, sembla que acceptin dins del moviment independentista aquells no especialment nacionalistes o que no s’adeqüen a l’imaginari del “bon catalanista” si també hi estan a favor, perquè, clar, són dels seus (cosa que políticament és normal perquè permet engruixir les files), i alhora els patrioters utilitzen aquest posicionament independentista no especialment nacionalista per justificar més el seu nacionalisme. A més, els sectors que lluiten per la independència no per simple i mer sentiment nacional, previsiblement quedarien marginants per les polítiques nacionalistes que es durien a terme en l’estat independent, com ja he exposat.
2) En segon lloc, no crec que el simple i mer sentiment nacional sigui suficient per justificar un posicionament polític tant significatiu com reclamar la formació d’un estat independent. La passió per la independència és el que mou les masses per la llibertat del poble i és necessària per l’acció política i per al moviment social, però no és ni principi de legitimitat únic ni suficient envers la independència ni és un pla polític (només un “objectiu” o ideal que no ha de ser pres aïlladament). A més, pot generar actituds certament passionals intransigents.

Se’m podria rebutjar i criticar part d’aquest argument en què he criticat el nacionalisme exacerbat dient que la independència també té una justificació econòmica. I això és cert, lògicament. Hi ha diversos motius socials que porten a la independència. Però jo hi puc replicar i defensar-me des de dos punts de vista:

1r) El més simple: l’argument econòmic és allò que he anomenat circumstancial (punt 5). Si Espanya no anés malament econòmicament, si els catalans tinguéssim diners, continuaria hom sent independent? La meitat del que ara es diuen que sí que ho són, deixarien de ser-ho, la qual cosa indica que per a ells la independència no és fonamental. I també demostra la capacitat d’influència que tenen els mitjans de comunicació. Com a fet o argument circumstancial, dóna inconsistència a l’independentisme.
2n) En realitat, el raonament econòmic queda assimilat dins del nacionalista independentista perquè el que sigui que es vulgui esgrimir (posem per cas els peatges) no té per se caràcter independentista, sinó que per tenir-lo s’ha de vehicular a través del nacionalisme patrioter. I això només ho pot fer qui en té els mitjans, que no és altra que la típica burgesia catalana (punt 2).

7. Aquesta potser serà la qüestió més controvertida políticament: es pot considerar en termes de pràctica i estratègia política erroni lluitar per la independència de Catalunya tal i com està constituïda ara perquè:

1r) Es tracta de la Comunitat Autònoma de Catalunya. No ho entengeu amb significacions patrioteres: no reclamo necessàriament la “Catalunya històrica”, però independitzar la comunitat autònoma seria acceptar l’ordre tal i com l’ha establert Espanya, la qual cosa pot ser necessària legalment, però alhora seria incoherent amb aquell principi que alguns sectors independentistes addueixen dient que és un territori ocupat.
2n) En el supòsit que la independència, recolzada en una visió de la catalanitat i del catalanisme que abarqui tots els Països Catalans, vulgui ser assolida per a tots aquests territoris, la meva opinió és que la Catalunya independent s’allunyaria de la resta de territoris catalans (sobretot, crec, València) per:

1) L’interès de la burgesia que dominés Catalunya ja seria satisfet: aconseguir el millor per la seva butxaca i per dominar el panorama polític en erigir-se com a actor independent.
2) Si de debò hi ha sectors que diuen defensar la independència de tots els Països Catalans, per què només lluiten per independitzar un sol d’aquests territoris? Perquè només és discurs i el moviment natural de la gent porta a defensar allò que tenen més proper.
3) Conseqüentment, els anhels independentistes a Catalunya ja s’haurien satisfet, per tant la passió posada per la independència no seria la mateixa. És més, extrapolar el sentiment independentista propi a un altre territori no és res material i, perquè aquell altre territori sigui independent, cal que allà hi hagi independentisme, i no que es desplaci en el discurs. A més, no tots els sectors independentistes lluiten per la unitat nacional (diguem-ho així perquè s’entengui bé) dels Països Catalans.
4) No em sona cap situació històrica en què un poble independent lluités per aconseguir la independència d’un altre poble que s’entenia part integrant del mateix i amb el qual es pretenia formar una sola entitat estatal. Com acabo de dir, no es pot traspassar la passió per la independència. Encara que l’altre territori sigui considerat germà, això és només discurs nacionalista que no pot superar la realitat política.
5) Amb Catalunya independent hi hauria diverses entitats juridicoadministratives, cada una de les quals seguiria el seu curs natural per pur i simple realisme polític. En canvi, tots els territoris sota Espanya comparteixen una igualtat de condicions més “natural” que no si Catalunya se separa. L’afinitat entre els diversos territoris catalans serà més feble en la mesura que, primer, cada territori tingui regles pròpies i els seus costums s’adeqüin a la situació ja aconseguida; i, segon, la igualtat que confereix Espanya, independentment de la seva naturalesa i de si ens agrada o no, no representi un mateix model de referència negatiu.
6) Potser la Catalunya independent podria ser un model per a aquells moviments independentistes propis de cada territori. Però pot passar que:

1) Si es compleixen els punts anteriors, aquest model deixi de tenir sentit per als independentistes.
2) Encara que es pugui mantenir el sentiment fraternal, falta saber que qui dirigeixi el procés d’independència en els altres territoris, en cas que s’iniciï, realment pretengui formar una unitat estatal amb tots els Països Catalans i no s’inclini per quedar-se amb les Illes Balears independents, el Regne de València independent o el que sigui. I cal tenir present que els burgesos sempre preferiran tenir un territori propi i petit.
3) Aquells sectors dels altres territoris dels Països Catalans que podrien ser independentistes no especialment per motius de sentiment nacional, deixarien de ser-ho en el moment que una suposada lluita per la independència de tots els Països Catalans adquireixi, sota el far de Catalunya, un caràcter d’alliberament nacional i eminentment patriòtic.
4) Els grups polítics contraris a la independència i anticatalanistes, com els “blavers”, aprofitarien la independència de Catalunya per mostrar més les diferències existents entre els territoris i els pobles, la qual cosa polaritzaria la societat entre els sectors independentistes i el que no ho són.

8. Per acabar, la crítica més metafísica: el discurs pinta la independència com la solució; la solució…. a què? No ho sé, s’entén que a tot. La solució a la crisi, la solució a l’aprofitament dels banquers, la solució per encaminar-nos a la modernitat, fins i tot la solució als problemes d’economia domèstica de cada un dels ciutadans. Sigui com sigui, tot això només és retòrica. A més, “la solució” tranformada en un altre tipus de registre és el mateix que dir que la independència esdevé un fi absolut, la qual cosa pot ser perillosa i confereix caràcter mític a la independència.

Consideracions pel que fa a l’ensenyament

A partir del programa de TV3 Banda Ampla dedicat a l’ensenyament (en realitat n’hauríem de dir educació, però ja sabem que CiU és més partidària de l’altra paraula), que es va emetre el passat 15 de setembre (i que podeu recuperar aquí), faré jo uns quants comentaris i exposaré també la meva opinió. En aquesta entrada, doncs, no informaré tan extensament sobre una qüestió, sinó que comentaré alguns aspectes diversos que tenen a veure amb l’educació, potser amb algun toc informatiu. En futurs articles ja aniré explicant més bé cada aspecte de l’educació.
Comencem, doncs, fent una relació no ordenada ni jeràrquica d’alguns aspectes que s’han dit i sobre els quals jo també reflexionaré:

  • M’ha sorprès veure tanta gent que cregués que el català no ha de ser vehicular. Aquesta gent ha d’entendre que això no és una qüestió del que ells creguin o deixin de creure, sinó que és un assumpte educatiu que té tots els avals del món i té el suport de la comunitat educativa, a banda que és una realitat sociolingüística -la del català- que mereix especial protecció. I ja està, no s’ha de discutir res més sobre això. Fa un temps també vaig escriure un article sobre la immersió lingüística, així que si voleu saber exactament què és i si voleu llegir més arguments que la defensen, doncs us hi remeto. D’altra banda, podeu mirar aquí una videonotícia a propòsit d’aquella interlocutòria, en el context de les eleccions del passat 2011.
  • Un comentari que feia la noia de l’Índia: formalment, que jo sàpiga no es retiren hores de llengua de l’educació, però sí que és cert que, en aquesta societat perillosament influenciada pel capitalisme, s’està restant importància a les humanitats, i humanitats vol dir la creació intel·lectual individual de les persones, la reflexió i el pensament crític. En aquest sentit, recomano la lectura del llibre Adéu a la universitat, de Jordi Llovet.
  • Un dels punts centrals del debat, i sempre present en qualsevol discussió sobre educació, és si els alumnes surten realment preparats de l’escola; i, per implicació, quina ha de ser la configuració curricular de l’ensenyança. Ja dic que ara no em dedicaré a analitzar la qüestió, només exposo simplement unes quantes observacions. Per això puc dir que, per començar, l’èxit de l’educació no es mesura únicament en l’adquisició de purs coneixements i en la preparació per a dur a terme una tasca concreta, com si l’ensenyament hagués de predestinar els alumnes envers un camí determinat. L’educació no és només instrucció, però a través del mètode s’ha d’estimular la capacitat de l’alumne per moure’s per si sol en el mar de coneixement divers i per orientar les seves pròpies capacitats, així com cal assegurar que creixi i desenvolupi la seva personalitat responsablement. I tot dins de context social, per això els professors els mostren el món, de manera que cal també que els joves siguin ciutadans responsables.
    El que sí que sembla clar és que un excés d’especialització en les assignatures i el fet de voler que els estudiants (i com més joves és pitjor) escullin el seu itinerari, atia més el fracàs escolar. Jo sóc partidari d’educació generalitzada igual per a tothom en formacions bàsiques, instrumentals i de coneixement (i autoconeixement) del món: matemàtiques, història, llengua (millor dit, llengües), filosofia, geografia, ciències mediambientals. I, sobre aquestes assignatures, es poden fer tantes variacions com calgui, però no és bo, en absolut, voler ensenyar específicament a ser, per exemple, un emprenador (a més, com caram s’ensenya, això?!), a banda que també es pot criticar ideològicament, ja que és la intromissió clara de la mentalitat capitalista en l’escola, la qual ha d’afavorir l’aprenentatge autònom i la crítica.
  • Educació individualitzada, una expressió que ha sortit al debat i penso que, sens dubte, ha de ser una tècnica que s’hauria d’aplicar a les escoles. Alguns centres ja ho intenten, i és més freqüent en l’educació infantil i primària que en la secundària, i en certa manera en l’educació superior també es vol fer amb els nous plans educatius (però això no és del tot cert i està totalment mal organitzat). Això vol dir que el mestre/professor ha de conèixer bé l’alumne i el seu context social, ha d’estar en contacte amb tot d’altres professionals i amb els pares per evitar que es pugui desviar (i jo afegiria racionalment parlant) d’un bon aprenentatge. Cal, per a l’educació individualitzada, molts més recursos, per exemple és necessari tenir tres o quatre professors per aula que vagi acompanyant els alumnes i els impulsin a desenvolupar les seves capacitat.
  • Sovint l’educació individualitzada hauria d’anar acompanyada de l’educació inclusiva. Això vol dir acceptació de les diferències, introduir tots els perfils d’alumnes, com a normals que són dins de la societat, a l’aula i procurar que segueixin el mateix currículum, però amb acompanyament persoanl individualitzat. Educació inclusiva vol dir també llibertat personal (per tant, en cap cas, sota cap circumstància, mai de la vida no es pot implantar uniforme escolar a l’escola pública), i vol dir impedir la segregació, sigui del tipus que sigui, ja que és nefasta pel que implica ideològicament en una democràcia i és també negativa en l’àmbit acadèmic (en aquest sentit, no fa gaire la Fundació Jaume Bofill, que ha elaborat molts informes sobre educació, entre altres matèries, va presentar-ne un altre sobre els resultats PISA en què demostra que en les escoles amb alt percentatge d’immigrants els mateixos immigrants obtenen més males notes que els autòctons. Podeu veure aquí l’entrevista de Els Matins al director d’aquest informe, Ferran Ferrer).
  • Pel que fa al paper del mestre, els corrent pedagògics importants actualment, i en principi així està estructurada l’escola, sostenen que hi ha d’haver una relació entre iguals però no simètrica entre docents i estudiants o, millor dit -entenc jo, ja que aquests termes semblen impersonals-, entre professor i alumne. Sens dubte això és el més difícil de tractar, crec jo, i penso que és on tenen més efecte (i després repercuteix sobre la resta d’elements) els valors socials dominants. En una altra ocasió ho tractaré, però de moment puc dir que ben bé em fa la impressió que s’acostuma a caure en arguments afectius i emocionals i no racionals.
  • En una bona democràcia, impulsada de valors de canvi social i de cohesió social i defensora de la igualtat de totes les persones, l’escola concertada no hauria d’existir, ni tampoc la privada. Fins i tot m’atreviria a dir que la concertada menys, per qüestions ideològiques de principis: no pot ser que un organisme amb funcionament i estructura privada rebi diners de les arques públiques. Això és una aberració. D’altra banda, la privada, acceptant l’ordre establert, es pot entendre que existeixi perquè ofereix un servei destinat a qui el pugui comprar, però en aquest cas hauria d’estar ben controlada i no s’hauria de justificar la seva existència en base al presumpte drets dels pares a escollir religió. És evident, però, que per una bona mentalitat republicana, tota l’educació ha de ser pública i ha de basar-se en els fonaments i principis democràtics oferts per un servei d’ensenyança universal.

 

Un cop enumerat tot això, només em falta expressar unes precisions: des d’una perspectiva democràtica, l’educació no és transmissió de coneixements. Els coneixements es transmeten fins i tot sense voler, però també ho fan els valors, per això és molt important orientar bé l’educació i focalitzar el desenvolupament individual per a una bona formació ètica a partir de la virtut  individual dins del context social en què l’alumne es troba, ja que en forma part i n’és agent i participant. L’important no només és aprendre, sinó formar-se integralment, pensar i reflexionar sobre la societat. Si fos un radical -potser ho sóc una mica…- diria que no existeix el fracàs escolar perquè senzillament ja no hi ha educació: el capitalisme s’ho menja tot, ens preparen perquè ens conformem amb les condicions que trobarem a les empreses, les humanitats desapareixen de l’educació, pugen les taxes universitàries i el currículum ocult de secundària cada cop prima més que del currículum visible oficial (fins i tot si l’oficial és tendenciós).

Després d’aquest comentari prou extens, ara uns quants enllaços: llegiu aquest interessant reportatge, un retrat real del que es viu a les aules. Si voleu saber més sobre la distribució d’horari escolar, podeu llegir aquesta notícia i aquesta altra sobre l’horari intensiu. Sobre aquest tema realment no acabo de tenir-ne una idea formada, més enllà de considerar que concentrar moltes classes i passar-se sis hores assegut és mortal per a un nen o adolescent i és contraproductiu. Si voleu sentir experiències directes de mestres i professors, així com les opinions dels alumnes, a TV3 han estrenat recentment un programa que es diu Mestres, que s’emet en paral·lel a uns cicles de debats (“Què vol dir ser mestre avui?“) que organitzen conjuntament la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Aquesta mena de reportatges que fa la cadena catalana sempre estan molt bé (tot i que no sempre duren més de mitja hora, i crec que és d’agrair que alguns siguin llarguets). No comentaré el programa perquè no toca, potser només diré, en funció del que he comentat més amunt, que em sembla observar que l’envaeix en part tot un aire d’emotivitat i, fins i tot, mística del professor, i s’aparta de consideracions més aviat racionals i racionalistes.

D’altra banda, per acabar, us dono informació de caire polític addicional: us presento a través dels enllaços següents quines han estat les propostes dels diversos partits polítics pel que fa a l’educació en les anteriors eleccions generals. Està clar que ho havia d’haver publicat abans de les eleccions perquè tingués més sentit, i era, de fet, la meva intenció, però no vaig tenir prou temps: el PSOE, el PP, CiU, ERC, IU.

Encara un incís final: ja que parlo d’educació, permeteu-me que desviï el tema específic d’aquesta entrada com a opinió i reflexió per informar-vos sobre la propera vaga general d’universitats catalanes, el dia 29 de febrer, i també, evidentment, us emplaço a secundar-la, si sou estudiants, professors o investigadors o membres de PAS o PDI. La setmana que ve parlaré de com afecta la lògica neoliberal a la prestació i garantia de l’educació com a servei públic i dret universal.

Immersos en consideracions linguoeducatives

Avui em toca parlar a mi de la immersió lingüística a les escoles catalanes. En aquesta entrada, que m’ha sortit potser una mica llarga, d’una banda us intentaré definir exactament què és la immersió lingüísitica, i d’altra banda comentaré la qüestió, aquesta situació social, política i lingüística generada per la sentència del Tribunal Suprem i que ha estat recuperada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya arran de demandes individuals d’alguns pares.

Es diu “immersió lingüística” no especialment per qüestions legals, sinó perquè en el fons no deixa de ser un mètode d’ensenyament lingüístic: és el fet de capficar-se plenament en l’aprenentatge de la llengua, a viure-ho i fer-ho tot en la llengua “estrangera” per estimular al màxim el seu aprenentatge i la intel·ligència lingüística dels aprenents. I com pot ser que tot el sistema educatiu es fonamenti en un mètode d’aprenentatge lingüístic?? El sistema escolar català ha adaptat aquest mètode pedagògic per donar-li un sentit social transcendental en convertir-lo en l’eix vertebral de l’ensenyament, per fer de la immersió una eina d’aprenentage global, d’integració social i d’enriquiment cultural. L’educació a Catalunya es fa per immersió lingüística perquè és necessari per al bon desenvolupament intel·lectual i personal dels alumnes, perquè és primordial per impulsar l’ús social de la llengua pròpia del país.
La immersió lingüística, amb el propòsit de fer un ús normal de la llengua, es va convertir, doncs, en el perfil lingüístic que havia d’adoptar l’educació (era el pilar de l’escola catalana). L’anomenat Programa d’immersió lingüística era el pla de l’administració catalana que pretenia reintroduir el català en l’educació i fer-ne llengua vehicular. Aquest programa fou impulsat gràcies a la Llei de Normalització Lingüística de 1983, després de recuperades les competències en matèria educativa dos anys abans. La generalització de la immersió lingüística, però, va ser un procés pautat: per exemple, el curs 1981-1982 només hi havia un 9% d’escoles de Catalunya que ho feia tot en català, i un 15% parcialment. L’aplicació intensiva del Programa d’immersió lingüística durà fins a mitjan dècada dels 90
El Centre d’Estudis Jordi Pujol (fundat per l’expresident de la Generalitat) va elaborar un estudi sobre l’obra de govern pel que fa a la immersió lingüística, estudi que podeu consultar íntegre aquí, on explica el procés de catalanització de l’escola, la situació sociolingüística del país i els èxits assolits.

Perquè quedi tot més clar, més val que desgranem aquest mètode en els dos àmbits a què fa referència, els dos aspectes de la immersió lingüística del sistema educatiu català: el vessant sociolingüístic i el vessant polític:

  • Sociolingüístic: és destacat que, com he definit més amunt, l’educació s’estructuri per aquest mètode d’aprenentatge, ja que això vol dir que l’ambient general que hi ha a la societat no és favorable a la llengua catalana, la qual cosa implica que s’hagi d’estructurar un ensenyament integral en català per tal d’assegurar la supervivència i la normalització social (encara no plenament assolida) de la llengua pròpia del país, cosa que a la vegada assegura el perfecte aprenentatge del castellà, llengua que, a més, és preponderant en la societat, té més prestigi i té més recolzament institucional per ser la llengua estatal i, per tant, “superior”. És per això que el castellà no necessita de cap sistema educatiu especial per assegurar el seu correcte aprenentatge, i pretendre introduir el bilingüisme posaria en perill l’estabilitat de la llengua catalana i trencaria la cohesió social que s’ha estructurat sobretot entorn de la immersió lingüística, ja que evita la segregació, sense menysprear l’ensenyament del castellà ni el seu ús social. (Per dades sobre el paper del català com a instrument integrador, vegeu el capítol de conclusions de la comissió Nova immersió i canvis metodològic dins del recull de conclusions d’un estudi que el Consell Assessor de la Llengua a l’Escola féu el 2006 pel que fa a l’estat de la llengua a l’educació).
  • Polític: quan aquest mètode d’aprenentage es vol aplicar al sistema educatiu, és quan podem dir que legalment la immersió lingüística converteix el català en llengua vehicular, la que ha d’estructurar la pràctica docent, ja que així el sistema s’adequa als principis socials idonis: assegura l’aprenentatge de les dues llengües principals de Catalunya. Més d’un cop també ha quedat demostrat per estudis que el nivell de castellà dels estudiants de Catalunya és igual que el d’altres comunitats autònomes; és més, el de català, a jutjar pels resultats de les proves de selectivitat, és més baix que el de castellà. Actualment, la immersió lingüística, que és, podríem dir, quelcom transversal a totes les accions de govern i a tots els colors de govern, queda recollida a la Llei d’Educació de Catalunya de 2009, al text jurídic complet de la qual podeu accedir clicant el logo oficial.

Ha quedat sobradament demostrat que el model d’immersió lingüística és ideal, permet enriquir la societat catalana i estimula el multilingüisme. La UE algun cop ja ha avalat el model educatiu català sense problema, fins i tot n’ha lloat la seva capacitat cohesionadora gràcies a la llengua, com va quedar demostrat amb l’informe sobre el multilingüisme a Europa que va presentar la Comissió Europea el 2007. Així, no cal defensar més la immersió lingüística. Ara, la qüestió gira entorn de la situació política i judicial pel que fa a la interlocutòria del TSJC. No sóc un expert en la qüestió, però diré la meva opinió en funció del que conec.
Per començar, segons sembla una interlocutòria no és una sentència, llavors no té gaire sentit que el TSJC ho faci i pretengui amb això canviar tot el sistema educatiu. En tot cas, podria afectar només les famílies que van presentar al demanda, però es veu que ahir mateix el president del TSJC, Miguel Ángel Gimeno, va remarcar que sí que afecta el model d’immersió lingüística. Tinc entès que la mateixa justícia espanyola ja ha avalat algun cop la consitucionalitat del model català. A més, no és feina dels tribunals llençar ultimàtums. Així mateix ho va defensar el ministre Caamaño, molt explícit. D’altra banda, alguns esgrimeixen que les decisions pel que fa a l’educació de Catalunya les ha de prendre el Parlament, ja que és una competència autonòmica, hi ha una llei que regula l’educació i una interlocutòria no pot fer-la canviar si no viola cap altra llei. Junt amb això, cal dir que em sembla molt estrany que el TSJC pretengui que en només dos mesos es canviï el model lingüístic de l’educació: penso que per fer un canvi substancial com aquest es necessita més temps per preparar-ho i adaptar-se, a més les qüestions administratives sempre van lentes. Segurament aquesta exigència és un exemple més de la posició política que té la resolució i que es manifesta amb aquest ultimàtum. Penso que això indica que alguna cosa es mou per Espanya, alguna cosa que els partits polítics poden aprofitar perfectament.
Una última consideració que puc fer és que cal tenir present que, com en qualsevol altre àmbit de l’administració, quan hom vulgui dur a terme alguna formalitat pel que fa a l’educació, pot demanar perfectament de fer-ho en castellà, com ara tràmits administratius o, fins i tot, entenc jo, reunions entre pares i els professors, però evidentment la llengua per defecte, com a principal de l’administració catalana i pròpia del país, és el català. També el sistema educatiu preveu aplicar assessorament i acompanyament lingüístic per als alumnes els pares dels quals ho hagin demanat, sense trencar l’esctura vehicular com a funció integradora del català.

La resposta unànime contra la sentència i en defensa de la immersió lingüística ha estat clara i contundent, ja que la immersió és un pilar de la societat catalana i a tots ens afecta i uneix. No són només gairebé tots els partits els qui s’oposen a eliminar la immersió lingüística, és que també són els sindicats de professors (que són, per cert, els que entenen d’educació i per això han de ser els més capacitats per jutjar qüestions educatives) i la Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (en teniu el logo a la dreta) que critiquen la mesura judicial. Així mateix, hi ha organitzacions civils cultural i els sindicats, tots fent pinya en favor del català.
Nosaltres mateixos, habitants d’aquest país, ciutadans d’aquest estat i parlants de català i/o castellà, penso que podem apreciar perfectament que no hi ha cap problema perquè l’educació es faci en català, de fet és el que és lògic. Igualment crec que podem veure que, de manera més general, no hi ha cap mena de conflicte lingüístic en la societat catalana (almenys no cap de greu), tothom parla com vol i es relaciona amb la gent de manera normal. Posicions polítiques com la que ha demostrat més d’un cop l’administració espanyola (i aquesta resolució n’és un exemple), així com arguments que alguns partits espanyolistes esgrimeixen amb base emocional que sovint l’únic que fan és alimentar la catalanofòbia, creen problemes on no n’hi ha i alteren l’ànim dels catalans.

Per últim, per acabar del tot, només em falta atendre una qüestió que va més enllà de la simple actuació judicial: els principis democràtics. En aquest sentit, pretendre voler implantar el bilingüisme amb el castellà a les aules catalanes violaria els principis de la Declaració Universal de Drets Lingüístics. Així ho podem entendre pels articles, per exemple, 2 i 3 del títol preliminar, on justament es recullen els drets de la comunitats lingüístiques (llengua pròpia) i grups lingüístics, entre altres drets l’ús d’elements “reequilibradors” per garantir la transimissió social de les dues llengües, sense perjudici de cap; a més, els elements reequilibradors s’han de fer en el marc de la lllengua pròpia de la comunitat lingüística. Això és justament el que fa el català en ser la llengua vehicular de l’educació. Precisament la secció segona del títol segon tracta de l’ús de la llengua en l’ensenyament, d’on destaco l’article 24: Tota comunitat lingüística té dret a decidir quin ha de ser el grau de presència de la seva llengua, com a llengua vehicular i com a objecte d’estudi, a tots els nivells de l’ensenyament dintre del seu territori: preescolar, primari, secundari, tècnic i professional, universitari i formació d’adults.